L'òbit

Dues frases se m'han quedat del difunt, el “Puedo prometer y prometo” i el “Sin prisas pero sin pausas”. Reconec que no són una gran aportació al pensament polític, ni a res en particular, ho sent, però se m'han quedat gravades amb foc indeleble en la memòria, tan capriciosa i selectiva. Potser perquè els temps del blanc i negre, de les agredolces experiències d'aquella transició, de la vigorosa gimnàstica de les assemblees interminables, les corredisses davant dels grisos (sinistra barreja entre el blanc i el negre) i no poques i ràpidament decebudes esperances, allò que en diríem el marc personal i històric, ressalta el quadre pintat que completen les figures d'un amoixamat general resistint la traveta d'un tricorni malcarat, la ferma dignitat de l'expresident ara plorat i el tremp d'un vell comunista que es manté en el seu escó fumant-se (però ací la memòria és més incerta) l'enèsima cigarreta. Doncs bé, Adolfo Suárez podia prometre i va prometre, en efecte, i fins va complir amb una indiscutible elegància la seua promesa. Que era una empresa complexa, en la qual no sempre va estar sol, i alhora ben simple: legitimar la construcció de la democràcia amb el material d'enderroc del franquisme, i ací no ha passat res. I no va passar res, en efecte, i va passar molt alhora, esperances decebudes a banda. Ja fa temps, però, que el president havia estat col·locat en un marge discret de l'autopista de l'España va bien i assetjat per un alzheimer que no entén de colors, històries ni polítiques. L'hi havia arraconat una dreta que, desmaquillada prompte del seu centrisme prêt à porter, assegurats els seus beneficis i amb una impunitat constitucionalment garantida, recuperava el seu veritable i funest rostre. I justet ara me'l ressusciten i tot seguit me'l fan difunt tres dies abans de ser-ho, i una vegada consumat l'òbit li reten honors d'Estat, ens fan el numeret amb el Rei trontollant imposant-li una medalla pòstuma i ens l'empapussen per terra, mar i aire mediàtic com l'heroi que ens va portar la democràcia i liderar una transició tan perfecta que al cap d'uns quants decennis està tan morta que necessita un gori-gori en tota regla. I no contents amb això, que put a maniobra de poder vestideta de generositat, batejaran amb el nom de l'expresident no sé quantes coses. Això rai, si a Madrid volen gastar-se els diners de tots canviant Barajas per Adolfo Suárez, que de pitjors en veiem cada dia. Però a Alcoi, la veritat, amb tantes històries pendents i tants abismes a la vista, fóra un autèntic disbarat posar el seu nom a la principal artèria ciutadana. A falta d'idees, però, i per tal d'esquivar tota responsibilitat en els reiterats fracassos de la seua gestió, la dreta (i certa esquerreta) no dubta a tirar-se el peix mort al cove per taponar l'única eixida digna: funeral com déu mana i passar pàgina d'aquesta etapa tan funesta. I deixar el mort (i els vius, sobretot els vius) en pau. Amén.

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 29 de març de 2014.]

Línia de foc

Quan els rostres pàl·lids, llavors comandats pel PSPV-PSOE, van decidir segregar l'escola en dues línies diferenciades en funció de la llengua vehicular que es fes servir a l'aula, vam adquirir plena consciència de la nostra condició d'idígenes, més exactament de sioux en una reserva índia. Els més irredepempts de la nostra tribu, no sense raó, van argüir que això era una nova trampa encaminada a l'extenuació de la llengua i el poble indígenes, i hi van plantar cara amb més o menys fortuna i força; els més pragmàtics, en canvi, hi van veure una possibilitat remota de sobreviure enmig la voràgine de l'irremeiable. Contra tot pronòstic, però, la reserva lingüística no solament va anar creixent amb el pas del temps en volum i qualitat malgrat l'impost de valor afegit (IVA) que exigia el subratllat explícit d'un dret formalment reconegut, sinó que –i no per adhesió tribal ni qüestió de principis sinó pel pur pragmatisme d'assegurar als fills el coneixement de la llengua pròpia que només la línia garantia– la demanda d'integració a la reserva, en molts llocs del país, va ser molt superior a l'oferta de places oficials, de manera que el dèficit en l'aplicació d'un dret sobre el paper legislat clamava al cel sense que a cap dels governants de llavors ni als qui els van succeir en tan lamentable gestió els caigués la cara de vergonya, concepte ja dessuet en aquelles dates. Vista la cosa, els rostres pàl·lids van reparar a temps en l'error d'un engany tan inconsistent i no només van posar tots els pals que tenien a mà a les rodes de la normalització del valencià a l'escola sinó que van fer mans i mànegues per reduir a la mínima expressió els límits d'una reserva que es desbordava per totes bandes en una algaravia de creativitat, entusiasme i eficàcia. Els casos de les línies segrestades contra la voluntat de la comunitat educativa, el clamorós desequilibri entre la demanda i la satisfacció del dret a rebre ensenyament en valencià (una contradicció en els termes: un dret no es demana, s'exerceix), han augmentat en progressió geomètrica a mesura que els rostres pàl·lids han anat adonant-se de l'error de la trampa que deixava escletxes d'oxigen a un poble que ja consideraven difunt i sense substància i que aprofitant un caliu a penes perceptible anava alçant-se des de les pròpies cendres. L'última batalla, ara com ara, es lliura en el territori mig alliberat de Benimaclet, en una de les escoles de referència de tota la nació índia, el Pare Català. Allà pot consumar-se, si no ho impedim a temps, la darrera perversió d'una democràcia que atorga el dret indiscutible a aprendre en castellà d'un 5 % de famílies a costa del dret irrenunciable de fer-ho en valencià del 95 % restant. En altres temps i circumstàncies en diríem dictadura pura i dura però ara i ací no em ve a la boca la paraula que defineix l'oprobi. Avui, doncs, tots som pares i fills, germans, del Pare Català i de la seua lluita per la dignitat d'una tribu sotmesa però encara no vençuda. I ací han tocat os, la nostra línia de foc que no traspassaran ni amb tot el Setè de Cavalleria.   

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 22 de març de 2014.]

L'empatx

Un darrer apunt abans de fer la maleta amb què fugiré uns dies als antípodes, que en aquest cas no són les exòtiques terres de Nova Zelanda, què més voldria, mentre la ciutat es lliura a la gran orgia. Un dels misteris més insondables d'aquesta festa és la profusió –anava a dir-ne metàstasi però m'he mossegat a temps la llengua– de parades de bunyols i xurros i altres productes empatxadors no sempre identificables. En quasi cada cantonada de València s'alcen aquests dies uns quioscs de barroca luminotècnia que llancen al cel l'espessa fumera de les seues fregitel·les tot el sant dia. Faig càlculs de quants xurros i bunyols és capaç d'ingerir cada faller o fallera, cada visitant, cada transeünt al cap del dia i, la veritat, no m'ixen els comptes. Perquè sotmès el noble líquid de l'olivera a una immisericorde ebullició sense treva –calculant que no hi facen servir vergonyosos succedanis com l'oli de gira-sol o d'altres de pitjors–, no vull pensar en la qualitat d'uns bunyols obligats a xipollejar en companyia de les inevitables restes de farina, la pol·lució ambiental, la pólvora de mascletades i petards i fins les notes d'El Fallero o els acords embafosos de l'Himno Regional. Tot això sense comptar que entre ingesta i ingesta de pasta farinosa, amb carabassa o sense i sucre a discreció, de preferència a primeres hores del matí o del vespre, el falleram s'ha de lliurar esforçadament a un no parar de sopars d'entrepà, paelles i arròs amb fesols i naps. Entre els de butxaca més solvent, aliens a qualsevol crisi, que també juguen uns dies a l'entranyable rusticitat de l'horta en casals de fingit nom valencià parats enmig de la via pública, cal suposar que també hi corren alegrement gambes i cuixot ibèric. Comptat i debatut, no m'ixen els números per a tanta xurreria. D'acord que cadascú és lliure d'intoxicar-se com més li plau, però ni bunyols ni xurros no semblen menges per estar picant tothora encara que tingues un estómac a prova de bombes o t'hagen vacunat contra la hiperglucèmia. Però als valencians els agraden (i a un servidor, en dosis tolerables, ep!), per molt que els facture una parada portàtil d'origen incert i dubtosa salubritat. O potser així els agraden més i tot per algun efecte euforitzant que el no iniciat ignora. Encara m'assalta una altra hipòtesi per explicar el que com a mínim sembla un negoci poc lucratiu o fins ruïnós: que els subvencionen l'Ajuntament o la Junta Central Fallera (si són coses distintes) amb el velat propòsit d'elevar la humil menja a símbol omnipresent del que en el terreny dolorosament literal ja han fet amb la ciutat i país: un gran bunyol o nyap. De fet el bunyol d'or és un dels premis més apreciats del món faller, encara que aquest tampoc no és comestible. Si per mi fos jo hi posaria la clòtxina autòctona, que combina molt bé amb el vi blanc. Però el cas és que me'n vaig als antípodes, vostès perdonen.

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 15 de març de 2014.]

No n'hi ha prou

Sap greu haver-ho de dir, però les expectatives que havia alçat la convocatòria unitària de les marxes i la concentració a la plaça de la Mare de Déu de València contra el govern de Fabra i tot el que aquest representa no s'han acabat de complir. O s'han complit molt parcialment, sobretot si tenim en compte la gravetat de la situació i la gent que finalment s'hi ha aplegat, que no ha pogut omplir de gom a gom l'emblemàtic espai a les portes de la Generalitat. Més aviat semblava que la immensa majoria dels ciutadans que vagarejava en massa pels carrers més cèntrics a aquelles hores era completament aliena a la convocatòria i que es movia simplement al so de la inèrcia d'un divendres previ a l'esclat faller. Sobtava sobretot la clamorosa absència de joves i de la gent més clarament afectada per tot allò que el manifest, ben raonat i llegit per dos actors des de l'escenari, denunciava. Fa l'efecte que, confiades en la ubiqüitat de les tecnologies digitals, les esquerres han oblidat la importància dels cartells, les enganxines, la propaganda que s'escampa amb els insubstiuïbles mètodes tradicionals i el boca a orella. I això és simplement un descuit imperdonable que s'agreuja quan, com és el cas, ens han emmudit la pràctica totalitat dels mitjans que podrien haver donat cobertura a la protesta. Fa l'efecte que d'aquesta convocatòria organitzada amb la urgència que la situació reclama no ens n'hem assabentat sinó els ja iniciats, gent d'edat provecta que amb prou feines encapçalarà un moviment prou fort, enèrgic i decidit que espente la convocatòria avançada d'eleccions i siga capaç de mobilitzar una societat malgrat tot encara endormiscada sota els efectes de la gran narcosi dels darrers anys i enfonsada en la por i la impotència i el nostre secular menfotisme. Surava en l'ambient, per davall una certa eufòria que s'esgargamellava demanant la dimissió de Fabra, especialment estentòria en els crits dels treballadors de RTVV, la sensació que no ens acabem de creure el famós yes, we can, que ens falta clarividència i la força de la militància capaç d'arribar al clamor decidit, al ja n'hi ha prou massiu i radical. O pitjor, que confiats en els vaticinis de les enquestes oblidem la gran lliçó que les nous no cauran si no sacsegem bé l'arbre. Amb tot, i per no pecar de cagafestes, hem de valorar com cal aquest primer pas cap a l'entesa i la força del Tio Canya cantat per Vicent Torrent, Manolo Miralles i Rafa Xambó, els sons de La Moixeranga interpretada per l'Estrella Roja de Benimaclet i el cant col·lectiu de L'estaca. A partir d'ací tot el que queda és feina abnegada, el compromís d'augmentar i corregir. Amb tot, potser ara comença el compte enrere i la cosa va de veres. 

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 8 de març de 2014.]

[Foto de José Jordán, El País.]

Intifalles

Reconec que per a qui no visca a València deu ser una mica difícil de comprendre que una part no gens negligible dels veïns de la capital visquem d'esquena a les falles, que passen per ser unes festes tan populars. O directament emprenyada, amb un sentiment que va des de la higiènica indiferència a la santa indignació, passant per l'escapatòria frugal a llocs més habitables del planeta o l'estat de xoc permanent per culpa de l'assalt armat de mascletades i tones de barbàrie, visceralisme, lletjor, manipulació i destrellat, múltiples variables de l'estupidesa provinciana. Si tots els pobles tenen greuges plantejats amb les seues festes, el cas de València desborda els límits raonables per a major benefici de qui ostenta la vara del manar, reiteradament votat per una ciutadania que en general es decanta pel pa i el circ –reduït ara al segon element–, la dissolució en una identitat falsejada, el miratge de l'infantilisme, la vacunació contra la raó crítica i la perpetuació d'actituds hostils a la cultura democràtica. Enlloc una festa no ha tingut un paper tan destacat i descarat en la manipulació de les masses i en l'ocupació desacomplexada de la via i la vida pública amb mètodes feixistoides. Dir, però, que les falles són l'excepció a la regla de la democràcia en què ens pensàvem que vivíem fins fa quatre dies fóra negar la complaença amb què la majoria del poble sobirà es pren any rere any aquesta droga letal. En falles, l'excepció ja és regla, el setge a la mobilitat, la violació sistemàtica de la intimitat, la destrucció del mobiliari urbà, la persecució de la dissidència, la disbauxa convertida en sàdica tortura contra els qui voldrien la festa en pau, l'espúria propaganda del poder… Sort, però, que malgrat tot hi ha optimistes de la voluntat decidits a plantar-hi cara, a buscar els tendons d'Aquil·les d'un sistema putrefacte que té en la metàstasi de les falles un dels principals centres d'irradiació. Són els de la Intifalla, que des d'aquella primavera valenciana de fa dos anys s'apleguen sota el balcó de Rita Barberá després de les mascletades per cridar que se li esgota el temps, a tot el que representa el passat i la ignomínia, que s'està acabant el bròquil, que una nova consciència democràtica i radical pot escampar-se com reguera de pólvora vivificadora. Els esforçats combatents de la Intifalla, gent jovial que practica el difícil equilibri de la lluita i la falla, renaix avui com una au fènix per donar empenta i color a les flames i cremar-hi tota la borumballa que encara ens té captius i desarmats enmig de l'estultícia i la misèria. Potser sí que, amb ells com a punta de llança, algun dia ens podrem reconciliar amb aquesta festa usurpada ja de retorn a les mans del poble i la concòrdia.  

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 1 de març de 2014.]