Es dispara l'esquellinc automàtic, catrinc-catranc, «Tots els
espanyols són iguals davant la llei». Muuu, buuu respon el ramat.
L'endemà del circ muntat a consciència en el judici als
responsables polítics de la consulta del 9N a Catalunya i quan ja
seien a la banqueta dels acusats pel cas Nóos la germana del rei
d'Espanya i el seu duc trempat, les campanes i els coloms van
esclatar en l'aire mediàtic en boca dels defensors a ultrança dels
seus privilegis (constitucionals i no). Veieu com tots som iguals
davant la llei? Catrinc-catranc, tornava la matraca penjada al coll
de la ramaderia submisa o subversiva. Tota una infanta, tot un noble
trempat (empalmado, en l'argot electrònic del xicot, que més
que dibuixar un cas de priapisme volia dir empalmado a la
xarxa delictiva de subministraments de riqueses que entre d'altres
representen la casa reial i el PP) retent comptes davant la justícia
imparcial, déu meu, quin exemple de democràcia avançada! I les
veus més audibles de la pàtria única, empetitida i sotmesa, Miquel
Roca, advocat de la susdita infanta, els xiquets de Ciutadans, Rivera
i Arrimadas, l'impertorbable Rajoy, la sempreviva i somrient flor de
Soraya i un llarg etcètera agitant l'esquellinc, catrinc-catranc,
tots iguals. Fins i tot Juan Luis Cebrián, entossudit a pispar-li
audiència a Jiménez Losantos (ai aquells progres d'altres temps
avui muntats en el vil metall!), reclamava l'engarjolament de Mas i
l'assistència de la benemèrita per posar coto a tantos
desmanes (democràtics). S'ha acabat la comèdia en l'aniversari
del 23F, vaja, i s'haurien de menjar les pròpies paraules com si fos
un plat de coradeta: multa per a l'esposa embadalida,
llibertat sense fiança per al duc, que podrà disposar del passaport
en el seu retir a Suïssa (un lloc molt adient per a segons quins
xoriços i molt ric en vaques i esquelles) i que s'haurà de
presentar, això sí, davant el jutge cada ics dies. Tots iguals…
però uns més que altres, malgrat el que diguen matraques i
esquellincs, salvapàtries i protegits, acòlits i espavilats. Ens
remetem a les proves. El raper mallorquí, Valtònyc, condemnat a
presó per unes cançons que hauria d'emparar la llibertat
d'expressió, Joan Josep Nuet, representant de CSQP a la Mesa del
Parlament de Catalunya exclòs de la querella de la fiscalia general
per no ser independentista [sic], substituït el fiscal que
investigava la vinculació del president peper de Múrcia amb la
corrupció, els pàries i famolencs que entren cada dia a la presó
per furtar alguna cosa per menjar, els alcaldes i regidors a qui
retiren els passaport per parlar de trencar ous per fer les truites,
i més senyora, i més. Però les infinites esquelles que tots portem
al coll, sotmesos o subversius, no paren de moure la monòtona
fressa. L'espiral de la injustícia (que es produeix en una
pseudodemocràcia on ells s'ho guisen i ells s'ho mengen i on la
separació de poders es dissipa enmig d'una pudor terrible) està
arribant al vertigen i acostant el col·lapse del sistema. Alguna
cosa fa olor a podridura, a molta podridura, al Regne d'Espanya. I
els esquellots, catrinc-catranc, no tenen prou força sinestèsica
per dissimular-la.
dissabte, 25 de febrer del 2017
dilluns, 20 de febrer del 2017
Endins de l'úter viu
Josep
Maria Balbastre, Úter. 19è
premi de poesia Josep Maria Ribelles Vila de Puçol. Onada Edicions,
Poesia núm. 35. Benicarló, febrer 2016.
· · ·
Ens
valem d'aquestes paraules extretes del poema de Raó
del cos (2000)
de Maria-Mercè Marçal que l'autor cita en l'encapçalament de la
quarta i darrera secció del llibre, la que dóna precisament nom al
conjunt, Úter,
perquè ens semblen reveladores d'una de les bigues mestres en què
descansa tot l'edifici significatiu de l'últim treball de Josep
Maria Balbastre (Ròtova, 1964). Més enllà de la dualitat
naixença-mort com a fites a termini fix, assistim al llarg del
desplegament del llibre (i m'atreviria a dir del conjunt de l'obra
poètica de l'autor) al moviment perpetu, cíclic i estacional, de
l'home i la natura (de l'home en la natura), de l'anar i tornar de
l'una a l'altra. Úter o matriu, lloc on s'engendra la vida, des del
punt de vista no tant de la maternitat com del nascut o renascut (o
desnascut), aixopluc ancestral, el paradís perdut a què es torna
per acció de l'amor, raó
del cos:
«que em tornes a nàixer», «a la teua terra calenta caic», «úter
anterior al llenguatge, larva de paraula», «el meu exili de
l'amor», «per a concebre'm de nou», «L'oli que raja del teu úter
/ que me'l bec que m'anomena i que em busca». La insistida imatge de
la nuditat del cos, del cos despullat d'afegits superflus, és el
símbol de l'autenticitat, la simplicitat, la puresa i la bellesa
essencials, i el cos de l'amada, essencialitzat en l'úter recòndit,
camí i receptacle de l'amor, lenitiu per al cos adolorit, font per
al desconhort, medecina contra el desconsol. Tot això es desplega
més explícitament (però sense abandonar mai el frec remorós del
silenci, el suggeriment el·líptic, l'austera concentració de
sentit) en aquesta part final del llibre. Però abans, seguint
l'ordre proposat de lectura, hem assistit a altres tres moviments:
Quadern de
camp
(20 poemes), El
lament de la terra (12)
i Les fulles
mortes
(13), que amb els 17 poemes que conté Úter
conformen un conjunt de 62 peces. El vaivé dialèctic
(naixença-mort) que pauta el llibre també té el seu reflex en la
manera com està organitzat el conjunt, a la naturalesa compositiva
de les diverses seccions, de manera que hi trobem un vincle evident
entre la primera i la tercera part, d'una banda, i entre la segona i
la quarta de l'altra: poemes més discursius en què la veu poètica
més s'acosta a la dicció del diàleg, referenciats i a estones
narratius, en el primer cas, front a les formes més replegades,
sintètiques, sense signes de puntuació, del segon grup.
Contracció-expansió, sístole-diàstole del cos viu dels poemes:
pols complementaris, inseparables. Quadern
de camp traça
itineraris pel bosc, sovint a trenc de crepuscle. L'escriptura es
pobla dels elements de la natura, entre els quals el propi cos, com
un arbre més, el silenci tenaç de la paraula que es busca, que «la
pluja va banyant», la memòria dels morts arribada amb la pebrella o
el rovelló, el cementiri de marges solsits per les aiguades, la mort
personificada per «Les petjades del caçador / que avancen per
l'arbreda». El
lament de la terra és
el de «tot l'univers creat» que «gemega i sofreix dolors de part»
(Rom 8, 22), i per això hi emergeix la veu femenina: «Nua /
m'enfonsaré / a l'aigua / n'emergiré / per respirar / travessant
els senyals / de la bellesa». El
lament de la terra «naix
del solatge / d'aquest dolor», «gota a gota / des del solatge / del
dolor / cap a l'origen de la finitud». Les
fulles mortes,
la tercera part, pren el títol de la cançó de Jacques Prévert i
música de Joseph Kosma coneguda sobretot per la versió d'Yves
Montand. Tot i les connexions evidents, com hem dit, amb la primera
secció, els poemes vénen ací despullats de títols i són més
variables quant a la solució formal, que inclou un parell de
composicions en prosa. La fusió entre cos i escriptura, a través
dels diversos referents natural, i el tema del pas del temps ja
presents en Quadern
de camp,
es despleguen ací amb major intensitat («Escriu-me el cos,
emplena'l / dels mots que encenen cada vespre / un instant lluminós
de goig»), també des de la nostàlgia de l'amor («i em sent com
terra / sense llavor / l'úter trencat / que ara refaig / bressol
fecund») o des de l'«exili de l'amor», aquell «amor fòssil,
ambre / duramen del temps» que trobarem a l'última part del llibre.
Amb
aquest darrer lliurament, tan brillant i poderós com tots els seus
llibres anteriors, Josep Maria Balbastre continua desplegant amb
fermesa, intel·ligència i passió, una de les obres poètiques més
suggestives del panorama actual. Acompanyar des de la lectura el vol
altiu, majestuós i solitari d'aquesta rara
avis
és una aventura plena de sentit, un autèntic plaer.
[Publicat a Saó núm. 423 de febrer de 2017.]
[L'autor en una imatge recent apareguda a La veu del País Valencià.]
dissabte, 18 de febrer del 2017
Mediterranis
Ja sabeu: segons les darreres informacions, la Mediterrània s'ha
desplaçat més de tres-cents quilòmetres cap a l'interior de la
península Ibèrica i ja banya la platja de Madrid. No és que
l'estat i les seues elits xuclòcteres, en la seua esbojarrada
omnipotència (llastada de no poques i ben contrastades impotències)
ja manen sobre la geologia i les altres foteses de la naturalesa. La
maniobra, de moment, és més burda i consisteix a desviar els diners
europeus per al denominat corredor mediterrani per arreglar-se la
connexió entre les estacions d'Atocha i Chamartín. Nihil novum
sub sole, res de nou sota el sol, dit amb la proverbial i
infal·lible llatinada. Si amb els diners dels refugiats de la guerra
de Síria i altres pàries que no han acollit subvencionen
expatriacions forçoses i amenitats repressives múltiples, i no els
cau la cara de la vergonya que no tenen, es deuen pensar que
redibuixar la geografia al seu caprici i interès és com bufar i fer
ampolles, un joc de xiquets. Per desgràcia per a ells la puta mare
natura, la història, la cultura i fins l'economia i tot això són
tossudes. Ofegant l'àrea més productiva i de major projecció
europea, l'eix mediterrani, no solament extremen l'agonia que es
percep passejant pels horts de tarongers de València o els carrers
desolats d'Alcoi, per exemple, sinó que es llancen al capdavall
pedres sobre la pròpia teulada. Què faran quan se'ls acaben les
nostres mamelles? Fins els dòcils empresaris valencians ja comencen
a clamar al cel, símptoma de la inviabilitat d'una Espanya radial
que construeix AVEs (quin aviram inútil!) per unir el no-res a major
glòria dels florentinos de torn mentre, sense anar més
lluny, condemna a la indigència de tram i velocitat decimonònica el
tren que connecta Alcoi al propi país i al món. Tot això té el
seu correlat verbal en la rància grandiloqüència que es gasten i
amb la qual dissumulen la malaptesa per interpretar la realitat:
Rajoy i les amputacions doloroses (ell deu preferir els matrimonis
malavinguts i la violència domèstica del mascle), la fiscal
fumadora i l'agressivitat extrema (que poc viatjada, que calenteta en
la torre d'ivori!), la legalitat de martell del ministre Català
contra la legimitat democràtica. De Mediterranis, cert, n'hi ha
molts, no només el de les platges de Levante ni el de les
desviacions geogràfiques. Hi ha també el de la ineludible urgència
dels refugiats, les pasteres, els nàufrags i els morts que no vol
Madrid però tampoc Europa. Però hi ha també el de la consciència
solidària que es va congregar en concert l'altre dia al Palau Sant
Jordi i que avui recorrerà els carrers de Barcelona. Com desmunta
tot aquest moviment les excuses per justificar la intervenció
violenta i penal sobre Catalunya. L'estat només s'apunta al
mediterranisme quan pot fer caixa reescrivint les lleis de la natura
o quan vol convertir la costa en el seu xiringuito. Fora dels mapes,
sí, hi ha potser molts mediterranis. El que reclamem és
justament el reconeixement i el respecte a totes les opcions
democràtiques. I ara com ara no n'hi ha de més completa,
transversal, cívica i pacífica que la de la independència, inclosa
la que permetrà acollir solidàriament tots els refugiats possibles.
dissabte, 11 de febrer del 2017
Feblesa civil
En aquest país nostre (el valencià, per més senyes) sembla que
estiguem condemnats a moure'ns, quan ens movem, a la cama coixa, o
que sempre anem en una bicicleta d'un sol pedal, trontollant pels
camins de la història. No crec que es tracte de cap maledicció
bíblica o que els déus ens forcen a jugar sempre amb daus
perdedors. Però quan una cama, posem-hi la civil, funciona a ple
rendiment o quasi, l'altra, per exemple la política, coixeja de
manera estentòria. Això és el que ens va passar, simplificant
molt, des dels anys seixantes, i de manera molt eloqüent amb els
primers revessos d'aquella transició i el cúmul de despropòsits
per a la construcció democràtica i nacional que se'n van seguir. Si
la desmobilització per la qual es van escarrassar els partits
–sobretot el PSOE i el conjunt de la dreta, però no solament–
que van gestionar els primers anys de la democràcia (més formal que
real, ara ho sabem) no va triomfar completament va ser gràcies,
precisament, a la potència del món civil articulat majoritàriament
al voltant d'Acció Cultural del País Valencià i el seu entramat
organitzatiu. De fet, l'única oposició real i mínimament efectiva
que el neofranquisme representat pel PP va tenir a casa nostra durant
molts anys fou la que s'aplegava al voltant d'aquesta entitat,
autèntica frontissa de la societat civil valenciana amb voluntat
inequívoca de transformació política. L'ambigüitat calculada que
suposava mantenir la vocació política però inhibir-se a l'hora de
prendre partit (o contribuir decididament a formar-lo), l'excessiva
dependència de la subvenció institucional, el model vertical del
seu funcionament i, sobretot, l'assumpció de projectes mastodòntics
difícils de mantenir i de dubtosa eficàcia (pense sobretot en el
Centre Octubre però també en els Casals Jaume I o en la revista El
Temps) són algunes de les raons de la pèrdua lamentable de
pistonada de l'antic buc insígnia. N'hi ha més, sens dubte, com ara
l'ofec de les injustes multes pels repetidors de TV3, però una
d'elles em sembla determinant: l'oblit que la força d'un projecte
civil i col·lectiu, de país, rau sempre en la seua base, en els
socis, en la gent, i en la capacitat de créixer, d'incidir en la
societat en què viu. No direm, ni de bon tros, que l'altra cama, la
política, avui es trobe pletòrica ni que el rendiment i
visualització del seu treball siguen òptims, però almenys va fer
possible prompte farà dos anys un tomb electoral lleugerament
inclinat a l'esquerra i al país. Mancada la bicicleta, però, de
l'altre pedal, costa déu i ajuda moure-la, avançar discretament i
sense gaire soroll però amb decisió i a bon ritme. La feblesa civil
s'ha extremat en mala hora perquè sense aquest contrapès la
capacitat pedagògica de tota acció política i la pressió crítica
als titubejos i desorientacions que l'amenacen queden molt minvats.
Que el País Valencià malvisca perfectament aliè al procés que
està vivint en aquests dies Catalunya és un símptoma evident
d'atònita feblesa (ni una sola crida a la solidaritat amb els
encausats i la democràcia per la votació del 9N!). Urgeix repensar
de dalt a baix el món civil valencià i tonificar-lo. Anant a la
cama coixa no tenim res a fer contra la velocitat a què avança el
bòlid de la desertització del país.
dissabte, 4 de febrer del 2017
La independència i el 3%
El poder corromp. La coneguda sentència, sumàriament expressada,
vol tenir un abast universal però li manquen les circumstàncies
concretes de cada cas particular, allò que avui diríem el context,
perquè puguem entendre en profunditat el funcionament de la llei. És
l'exercici del poder allò que corromp el poderós, que no ho seria
abans de prendre el poder? És la corrupció, d'una o altra mena,
condició prèvia per exercir-lo? La corrupció és un virus estrany
al sistema democràtic o part essencial d'ell? És la democràcia la
representació formal d'una escena que té com a teló de fons la
pràctica corrupta sistemàtica? Podem parlar de nivells de
corrupció? De fet, hi ha mapes que assenyalen el «grau» de
corrupció dels diversos estats a partir de diverses variables com la
percepció que en té el ciutadà. Des de fa uns anys sabem que la
titubejant democràcia espanyola, en altres temps exaltada a base de
molt de bombo i platerets, completament falsejats, assentava la major
part del seu cul en una poltrona corrupta fins al moll. Cap dels
grans partits del poder, especialment el PP, no escapa, ara ho sabem,
a les pràctiques mafioses de captació de diners a canvi de
determinats favors. La majoria d'aquests casos, que tenen grans
empreses i empresaris com a instigadors i beneficiaris del sistema
clientelar, mai no ixen a la llum. I quan ixen, i com que el sistema
de corrupció generalitzada no és possible sense la més o menys
connivència del poder judicial, les reparacions i conseqüències
solen distribuir-se en funció de determinats interessos de partit i
de poder. Estem atrapats, doncs, en un cercle viciós. Fa dotze anys
que es va destapar el cas de les comissions del 3% que Convergència
(ara PDEcat) presumptament cobrava a empresaris per al finançament
de la formació (i que siga només això, diners per al partit) sense
que fins ara n'haja transcendit gran cosa ni se n'hagen trobat grans
i clars culpables. Les operacions de persecució d'aquests fraus
sempre han tingut una posada en escena certament espectacular,
vespres d'inici de la campanya de Junts pel Sí o de la compareixença
de Mas, Ortega i Rigau davant la justícia. No sembla imparcial ni
innocent, una vegada més, l'actuació de la fiscalia. Però és
precisament al món de l'independentisme a qui més interessa
esclarir tot aquest afer i arribar fins al fons de la qüestió. Per
diverses raons: perquè sobre un procés nítidament popular i
democràtic no pot recaure cap sospita de condescendència o
comprensió envers la corrupció (tot i que l'acció d'uns més o
menys pocs o de les elits d'un partit no pot tacar tot un moviment);
perquè és la manera de demostrar que només a través d'un procés
de construcció nacional i democràtica massiva aquestes coses poden
posar-se de veritat en net; perquè la raó de ser última d'un
procés cap a la independència, que passe la pantalla (com ara es
diu) de la transició adulterada del 78, és la construcció d'un
estat i una societat d'alta qualitat democràtica on el càncer de la
corrupció siga bandejat i efectivament perseguit, en què siga
excepció a la norma i no, com ara sembla evident, la llei mateixa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)