Unides Podem: ni pot ni vol?

A instàncies de la Fiscalia General de l'Estat el Tribunal Suprem ha anul·lat el permís per anar a treballar, fer feines de voluntariat i tenir cura de familiars a què s'havien acollit els presos polítics catalans en virtut de l'article 100.2 del règim penitenciari i també el tercer grau que els permetia dormir a casa els caps de setmana. Els qui haurien de vetlar per l'aplicació de lleis i normes i garantir els drets, són els primers a transgredir-les (interpretant-les de manera esbiaixada o canviant-les sobre la marxa i per a l'ocasió) i menystenir-los. En l'enèsima mostra de parcialitat d'un aparell judicial que es mou amb finalitats nítidament polítiques amb el garrot a la mà, la identificació d'Espanya com a estat de dret ja és merament nominal. La caverna mediàtica amb seu principal a Madrid i algunes sucursals provincials apunta i presenta els drets dels presos polítics com una prova de tebiesa patriòtica, el govern de Pedro Sánchez aprofita la pressió per dinamitar l'anunciada (i mai no ratificada) voluntat de diàleg i continuar la política repressiva contra l'independentisme i la fiscalia "ho afina" sense parpellejar. En l'altre plat de la balança de la injustícia made in Spain queden absolts els setze guàrdies civils acusats de la mort de quinze migrants a la platja d'El Tarajal de Ceuta el 6 de febrer de 2014, els violadors de Girona i l'escamot feixista que va atacar la llibreria Blanquerna de Madrid. Com es pot veure, tot dins la previsible nova normalitat (és a dir, vella i coneguda normalitat), gestionada, gràcies a Déu, pel govern més progressista d'Espanya des de la II República. Deu ser per això que Pablo Iglesias ha considerat la decisió presa per l'inefable Marchena des de la poltrona del Suprem a petició de la fiscalia una "mala notícia". No, no és que el líder màxim de Podem passés per allà per ordir com qui ni vol una de les seues conegudes peces de retòrica, sinó que com tothom sap ell és ni més ni menys el Vicepresident del susdit govern. L'afirmació, feta amb la cara de bon xaval que el costum ja ha convertit en rictus, és un exercici del més pur cinisme. Vol dir que la fiscalia està fora del control del govern, que és poc menys que una colla d'incontrolats? Vol dir que les alegres confessions de Pedro Sánchez quan deia que tot govern, progressista o no, té a les mans les regnes de la fiscalia eren pura fatxenderia? Que en realitat la fiscalia, la magistratura i tota la pesca de l'estat profund, tenen les seues pròpies regles i interessos, independentment del poder democràticament establert? En qualsevol cas, dir que la vulneració arbitrària dels drets dels presos és una "mala notícia" no és només una burda manera de llevar-se les puces de damunt sinó una manifestació clara d'impotència. Si Unides Podem, segona part contractant de la primera part contractant del Govern d'Espanya, no pot reconduir la disputa política cap a les formes civilitzades del dret i la democràcia, si forma part d'un govern que no pot impedir la vulneració de drets, què fa en el fang del poder? I si fos que Unides Podem no pot sinó que no vol? No, no és una "mala notícia" la decisió del Tribunal Suprem sinó probablement dues de més: el govern espanyol ni pot ni vol reconduir la situació. Així les coses, l'única alternativa honesta fora la dimissió del Vicepresident i l'eixida d'Unides Podem del govern de coalició. Perquè la primera obligació d'un govern d'esquerres és garantir els drets i les llibertats de tots els ciutadans i, en segon, procurar unes polítiques més socials. Si no es compleix el primer requisit, el segon és senzillament inabordable o directament una presa de pèl.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 31 de juliol de 2020.]

Persistir en l'error

Ho mirem com ho mirem la repressió és un error, el recurs del dèbil. I una derrota sense pal·liatius: la de la política, que només pot ser entesa democràticament en termes de respecte a la diferència i els drets de les minories, de diàleg per a la negociació i l'acord. Per a la víctima de la repressió que pateix la vulneració de llibertats públiques, és clar, en primer i dolorós lloc, però també per al repressor, perquè el que aparentment aconsegueix a curt termini –anul·lar l'acció de la voluntat de l'opositor– es converteix a la llarga en un problema de més difícil solució per la via de la força bruta. Espanya sembla presa del gran error de voler liquidar judicialment (amb un sistema judicial fet a mida dels interessos de les elits que maneguen la gran maquinària de l'estat) el que és de naturalesa política i d'haver establert una causa general contra l'independentisme democràtic. Canvien els colors dels governs espanyols (tampoc no gaire, no ens enganyem), però l'error de la repressió persisteix, malgrat les crítiques a dins i a fora i la caiguda en picat del crèdit democràtic i el pes internacional, que a l'embadalit Estat espanyol i la majoria de la seua ciutadania no sembla llevar-los la son. Si algú es pensava que amb Pedro Sánchez i els seus aliats al poder s'obririen vies per a una solució política del conflicte, que només pot començar amb una amnistia als presos, exiliats i represaliats polítics, ja pot encendre un ciri a la Mare de Déu dels Desemparats o al sant o santa de la seua devoció. La sempre ajornada taula de diàleg de Sánchez és el més paregut a l'art i argúcia d'embolicar la troca (o fer la puta i la ramoneta), que en castellà resolen 'marejant la perdiu'. Ara és el torn dels integrants dels membres de la Mesa del Parlament que, sota la Presidenta Carme Forcadell com a cap de turc des del primer dia, van cometre el greu delicte en una democràcia de permetre i coordinar un debat polític, amb discursos, valoracions, filibusterisme unionista i votacions en seu parlamentària, és a dir, de complir amb la seua obligació. Segons el manual polític que aquests magistrats de les punyetes, i els titellaires que els mantenen en el càrrec, apliquen en la seua pràctica diària, la política és una farsa que es pot tolerar mentre no canvie res de substancial però que s'ha de reprimir sense miraments quan tinga la gosadia de transformar democràticament l'estat de coses. La derrota del repressor té un efecte perniciós en el cos abúlic de la ciutadania, que assisteix impassible a la repetició del despropòsit i a la desnutrició de la democràcia sota l'ampul·lós imperi de la llei fins al límit de l'anorèxia. El judici contra Laura Borràs, sota el fum de canyot de presumptes irregularitats administratives en tot cas menors, insisteix en l'error de voler liquidar l'oponent polític, en aquest cas una dona brillant i vibrant la paraula lliure i rigorosa de la qual els fa més por que una pedregada, amb martingales legals d'inspiració kafkiana. Per aquestes vies, l'estat llaura amb tenacitat la seua derrota, l'acumulació de causes democràtiques contra el seu autoritarisme, el descrèdit internacional, el mur dels tribunals europeus. Ningú com Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, els presos polítics civils per excel·lència, certifica amb les seus declaracions i la seua actitud la derrota de l'opció repressora de l'estat, o el que és el mateix, la victòria moral de la causa democràtica de l'independentisme. Amb el benefici que la dignitat i les raons de les víctimes de la injustícia no les altera ni minva, sinó tot el contrari, la persistència de la repressió, però les mans dels botxins i dels seus còmplices, i tota la maquinària i el mateix sistema, hi queden tacats per sempre i acceleren així el programa de la seua obsolescència.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 24 de juliol de 2020.] 

 

El sí del no

Jordi Solà Coll, Ira. La Garúa Libros, Tanit, núm. 15. Santa Coloma de Gamenet, octubre de 2919.

· · ·

La segona part d'aquest poemari –de les cinc més un Èxode final en què s'estructura– és introduïda per una cita de Paul Celan que diu: "Parla també tu, / parla el darrer, / digues el teu judici. // Parla– / Però no decantis el no del sí. / Dóna també sentit al teu judici: / dóna-li ombra". Ira, el segon poemari publicat per Jordi Solà Coll (Barcelona, 1963) després d'Ulls de glaç (2017), és un recorregut estremidor, sense concessions, pel tàrtar de l'existència humana, una reflexió sobre el dolor i la injustícia que té en l'Holocaust –o potser més pròpiament Xoà– l'exemple històric més abassegador però que tanmateix no esgota el cúmul d'horrors que jalonen la història humana. Gosar abocar-se a la finestra sense vidres de l'horror i mirar de fit a fit els ulls de la bèstia amb el propòsit de "Dir el dolor en el llenguatge". Aquest és l'immens repte que es planteja aquell qui, fidel als testimonis literaris que en van donar compte abans, decideix agafar-ne el relleu sense que li tremole el pols, i apamant els propis abismes –com volia Celan– malda per "Clavar el dolor en la parla, i que aquesta se'ns reveli en els confins de l'indicible".

Perquè la memòria dels occits, torturats, vençuts, anorreats per milions en el genocidi nazi no pot empetitir ni tapar els horrors contemporanis, els que el van precedir i els que probablement vindran encara. No es pot banalitzar el mal a força de convertir-lo en museu o monument, en lloc comú degudament desinfectat, en error de càlcul, en història passada. En cada mina que esclata, en cada camp de refugiats, en cada tortura i cada violació, en cada assassinat i cada injustícia, en cada èxode, cada fam i cada paisatge devastat avui reviu la ferida que no cauteritza. Potser perquè com diu Jordi Solà "la vida és una cel·la / sense barres" i "l'ésser vaga en el no-res sota l'ull / atent d'un déu irat / que ens manipula / en el pitjor dels mons possibles". Qui vol descriure el "Tàrtar infinit", el "tàrtar indomable", el "Tàrtar d'incertesa", qui s'ha proposat d'escandallar sense il·lusions òptiques "La tragèdia de la vida", ha de deixar a un costat ogni speranza.

Però hi ha el sí que no s'ha de decantar del no: la voluntat d'escriure infatigablement l'horror per a "l'ésser que transita / en el dolor: / l'ésser que reneix en la tenebra". És de nou Sísif carregant la pedra (mite que es materialitzaria tenebrosament i literalment en els treballs forçats en pedreres d'alguns camps d'extermini, que s'humanitza cada dia arreu del planeta de mil formes), i és tothora, i des del mateix títol del llibre, l'eco d'Albert Camus que crida a la ira i la revolta que done sentit al patiment i puga per fi vèncer-lo ("sóc l'home derruït, / que lluita i es revolta"). Ira, doncs, contra l'horror, l'única medecina possible, ira contra la indiferència, que és el nom que tenen en comú "els assassins en massa".

Cada part d'aquest corprenedor llibre està encapçalada per una cita. Es tracta, en tots els casos, d'escriptors jueus víctimes del genocidi nazi i que van acabar suïcidant-se, excepte Víktor E. Frankl, el neuròleg, psiquiatre i filòsof creador de la logoteràpia, i el nobel hongarès Imre Kertész. Completen l'extraordinari sextet Paul Celan (a qui l'autor al·ludeix en el poema que comença "Esquinça / l'arc de llum el salt al buit. / sota el pont, / orbita el crit" i en altres moments del llibre amb imatges reiterades), Tadeus Borowski, poeta polonès mort als 28 anys, Primo Levi i Jean Améry. No pocs poemes d'aquest llibre són vívides instantànies captades per l'ull atent del fotògraf ("Mires el món a través de la teva lent particular"), que ha vist "el camí de la derrota, / i l'ostracisme" que marca el seu destí. Sortir-se'n poèticament airós d'un repte com el que de bell antuvi es proposa Jordi Solà implica necessàriament "habitar-ne l'ésser aliè i copsar-ne / el dolor". I amb la forja de la paraula poètica, condensada en l'imprescindible i a frec sempre de l'indicible, llevant-se "la guspira dels ulls a les palpentes", el poeta aconsegueix fer-se càrrec del dolor universal que es concreta en cada un de nosaltres i compadir-se de les odissees actuals, amb els seus nàufrags, "l'hoste estrany" a qui cal "Obrir la llar". El lector hi trobarà episodis que formen part de la memòria transmesa de l'horror de l'extermini nazi –boscos de bedolls, xemeneies i cambres de gas, quartets de corda per a solaç dels encarregats dels forns crematoris un colp acabada la seua feina, els vagons carregats cap a l'infern i que ja eren l'infern– perfectament entrellaçats amb d'altres que ens paren a taula en els telenotícies d'ara, ben amanits i triats, dessalats al capdavall. El sí del no: "Viu la ira amb mi i transfigura't. / crida, iradament, i no neguis / al bastard el pa i l'aigua". La ira que allibera, perquè "No hi ha diferència entre senyor / i serf. i fins que no se'ns exposi / a la llum aital veritat, la condició / d'esclau romandrà consolidada". El sí i el no, indestriables: "la voluntat de ser / en el poema: clavar-hi l'atzagaia, // i endinsar-se en la ferida". Oferta perquè en la lectura puguem sentir-la, puguem reconèixer-la com a pròpia i, compartida, puguem intentar curar-la. Amb una justa ira, necessària com els poemes de Jordi Solà, com tota bellesa del sí plantada enmig el desolador universal paisatge del no.

[Publicat a Saó núm. 459 de juny de 2020.]

 

Una altra d'espies

La setmana s'acaba amb la perla de l'espionatge del CNI (Centro Nacional de Inteligencia diu que) a destacats líders catalans com Ernest Maragall, Anna Gabriel i el president del Parlament Roger Torrent. És a dir, a càrrec dels pressupostos generals, és a dir, pagat a escoti entre tots els súbdits del Regne Bananer d'Espanya (en encertada definició pescada aquests dies en la mar del Twitter). Com és natural i molt normal en la nova normalitat, els màxims responsables del PSOE neguen tenir cap notícia ni responsabilitat en el lleig afer dels seus subordinats, ja que ells només són el Govern de la Nació per antonomàsia i exclusió. Apuntem com a detall no menor que les escoltes il·legals a través del sofisticat programa Pegasus, només a la venda per a estats democràtics en el combat contra el terrorisme internacional, van tenir lloc en 2019 amb Pedro Sánchez com a president i Félix Sanz Roldán com a director del famós centre d'intel·ligència (sic). No és cap novetat l'ús de l'espionatge per a la guerra bruta contra independentistes catalans i altres opositors al règim, ni que en ser descoberts in fraganti els responsables polítics es facen els desmenjats, llancen balons fora o s'espolsen les puces amb avorrit gest d'indolència. Si una cosa és imprescindible perquè un regne bananer, contaminat per la corrupció i la incompetència fins a les entranyes, tot i que trontollant s'aguante encara dempeus, és la incommovible cara dura amb què es blinda tot polític per a l'exercici del poder. Ja ho sabem: ací no dimiteix ni déu. Només la tradició de les portes giratòries té tanta solidesa com l'absoluta falta de vergonya i l'ús del ciment armat per als rostres de l'elit política del regne. O l'ús de fons reservats i serveis d'espionatge que escapen a tot control democràtic i que manega, entre bambolines, el fosc personatge conegut amb el metafòric nom d'estat profund a major glòria de l'equilibri de privilegis i complicitats que corona la Corona. Però la novella crisi d'espionatge passarà, com totes les altres, sense pena ni glòria, al costat de l'enèsim escàndol del rei emèrit, boc expiatori ara d'una corona corcada dels peus a la coroneta i que malgrat tot s'entesten a apuntalar enviant el preparao i la seua senyora de gira per províncies (i evitant de trepitjar la terra hostil de Catalunya i les anunciades protestes contra la seua indesitjada presència). De manera que riurem per no plorar davant l'últim gag d'aquesta peculiar comedy caper hispànica, atents a la pantalla on uns personatges inversemblants munten els seus embolics de pastissos que s'estampen a la cara, vehicles acrobàtics enmig d'un trànsit infernal, cigars que esclaten en el moment més impensat, cases que s'ensorren com un castell de naips. Però aquests números ja no fan gens de gràcia i en la bugada de cada gag perdem un llençol de dignitat i drets democràtics. La repetició ad nauseam de colps i enganys que ens cau des de les instàncies del poder i que la majoria de súbdits suporten amb resignació cristiana i indiferència còsmica només ens fa anhelar l'aparició del cartell amb el the end que pose fi a la ridícula comèdia d'espies descontrolats, guerra bruta i polítics desacreditats nadant i guardant la roba en un estat que s'ensorra. Amb l'objectiu de la càmera que es tanca i es mou cap al final d'un túnel la pantalla donarà pas a un altre temps de república i d'esperança per als valencians i els altres pobles de l'impossible regne. Però aquest principi després del final, ai, bé que ens l'hem de guanyar també a pols, suor i treball (i un pessic de bon humor).

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 17 de juliol de 2020.]

 

Mascarades

Mentre apareixen els primers rebrots d'infecció per Coronavirus, es manté viu el debat sobre la utilitat efectiva de les mascaretes. A hores d'ara encara no hi ha evidència científica sobre la manera com el virus es transmet, si per l'aire, si a través de les petites gotes de saliva que expel·lim quan parlem, tossim o esternudem, o simplement quan respirem. I en mancar-nos aquesta certesa, no sabem molt bé fins a quin punt la mascareta és una protecció eficaç i un fre a l'extensió de la malaltia ni, en conseqüència, podem valorar amb rigor l'obligatorietat de dur-ne en espais públics. Entre tanta incertesa com envolta la Covid-19 –incertesa pròpia de malaltia nova, contra la qual no s'ha inventat encara vacuna ni tractament verificat al cent per cent–, però, ens hem anat acostumant a aquesta peça com una més del nostre vestuari. Recordem els dies del principi del confinament, que semblen haver tingut lloc en una galàxia remota del nostre passat (i en realitat fa a penes dos mesos) com un ball espectral de màscares en l'escenari desolat de les nostres ciutats. Figures lentes emboscades rere les mascaretes arrossegaven els carros de la compra i s'espantaven de la pròpia ombra que assetjava per les cantonades. Recordem l'ansietat per aconseguir-ne en un moment en què no se'n trobaven ni a les farmàcies. I quan van començar a arribar-ne amb comptagotes, haver de pagar el que sabíem preu abusiu sense parpellejar. Tota cautela era poca per protegir-nos. Tan humiliants i sospitosos com ens semblaven en altre temps el burca, el vel o el passamuntanyes, òbviament per raons distintes i fins antagòniques, només equivalents en l'efecte que persegueixen: l'ocultació de la identitat. De fet en plena paranoia islamofòbica, el debat sobre la prohibició d'algunes peces imposades a les dones pel rigor religiós, el vel, el hijab o d'altres, amb l'excusa de la seguretat desdibuixava el fons de la qüestió, íntimament relacionat amb la intolerància i la indigestió agressiva de la diversitat cultural. El passamuntanyes, en canvi, tenia mala premsa perquè busca l'ocultació deliberada de la identitat. Si el vel d'algunes musulmanes evita la temptació als ulls escandalitzadament pecaminosos dels mascles de certes ortodòxies, el passamuntanyes protegeix la identitat en accions susceptibles de punició. Protegir-se i protegir els altres, amb raó o sense, com les mascaretes que ja són una peça més de la indumentària, imprescindible en els temps que corren, més molesta ara a l'estiu, sí, però no cap tortura insuportable com afirmen alguns ploramiques de l'hedonisme classista. Mentre continua la pandèmia en forma de rebrots més o menys extensos, més o menys virulents, més o menys estables, per si les mosques i a falta d'evidència i concreció científica, farem bé de tenir la mascareta sempre a mà i a punt, neta com una patena, per solidaritat i prevalença de l'esperit comunitari, mentre perseverem en l'aprenentatge dels codis no verbals de la comunicació, el moviment dels ulls, el bressoleig del cap, l'expressiu ball de mans i dits. I per molt que sabem que la pandèmia ha mogut i mou no poques mascarades, que rere les màscares hi ha moviments sinistres i fosques intencions, càlculs de beneficis i interessos creats, tràfic de pors i especulacions inconfessables, ni que siga per si les mosques i per civisme, posem-nos la mascareta. Ja vindrà el dia d'anar a cara descoberta, ja vindrà el dia de despullar-nos.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 10 de juliol de 2020.]

 

Capitalisme (més) salvatge

Que de moment l'anunciada "nova normalitat" no sembla més que això, l'enèsima reinvenció del capitalisme en versió més salvatge. Ja en coneixem algun axioma: la crisi que la paguen els qui (més) la pateixen. Forçar els oxímorons en contextos tan poc literaris no ix debades: si és nova no pot ser normal, si és normal ja no és nova. És a dir, el mateix de sempre per molt que estiguem en juliol i que les platges vagen omplint-se de gent, fins i tot amb mascareta, la qual cosa és una novetat no gens normal. Com tampoc no és nova la versió trumpiana del capitalisme, que no és més que un capitalisme descarat, sense màscares i amb molta grandiloqüència, molta fatxenderia de western dolent i un exhibicionisme que només poden lluir els ases (i que ens perdonen els ases) rematats, que ni saben que ho són. I quan algú pregunte què era això del capitalisme salvatge (i que ens perdonen els bons salvatges) li direm que el fenomen es basava en la famosa llei de l'oferta i la demanda duta a les últimes conseqüències, molt visible en temps pandèmics, que ja comencen a ser-ho tots i arreu. Demanda de medicaments per combatre la covid-19? Oferta de remdesivir a preus estratosfèrics, a raó de 348 euros la dosi i 2.090 el tractament complet. Qui deia que el virus no hi entenia, de fronteres? I de classes, hi entén de classes? Deu tenir per casualitat alguna cosa a veure la salut amb els diners? La llei de l'oferta i la demanda és la mateixa que la llei del més fort, que és la que governa la selva i les societats humanes que se la miren amb menyspreu perquè són tan ignorants com Trump, que ni sap que ho és. Qui paga, mana, l'axioma que ho rebla tot. Per això el president nord-americà (no de la pròpia butxaca, aclarim-nos) ha comprat tot l'estoc disponible aquest mes del famós medicament fabricat per Gilead Science i el 90% del que produirà en agost i setembre. Molts pardals d'un tir, multiplicació dels beneficis en temps de crisi: gestione de puta pena la pandèmia burlant-me del virus i la ciència i de la mare que els va parir, m'ixen pacients fins per les orelles, uns 500.000, compre a preu d'or els fàrmacs a una empresa amiga o amigable amb els diners de tots per administrar-los als connacionals (rics) i de pas els sostrac a d'altres de possiblement més necessitats per eliminar molesta competència. Qui dona més? Amèrica primer, o Espanya, o França, jo primer! Capitalisme en estat pur, pobres salvatges, pobres pobres!

Rèpliques del mateix sisme, l'era postcovid tan semblant a la precovid, el juliol a la platja o a l'atur, encara que siga amb mascareta, per fer veure que estem vius, sans i estalvis. No com aquests desgraciats de Palestina, a qui Israel furta amb el beneplàcit internacional les últimes valls fèrtils (i riques en minerals, ai pobres) de Cisjordània, les del Jordà. No com aquestes guerres interminables de Síria o el Iemen, sostingudes per Turquia i l'Aràbia Saudita respectivament, clients preferents d'una indústria armamentística, l'espanyola, que ha crescut un 300% en el darrer decenni. Cal compensar els desequilibris, tenir en compte l'oferta i la demanda. I dedicar els esforços deguts a la indispensable publicitat. Si la demanda de monarquia minva de forma alarmant fins en ple estat d'alarma, res com una tournée dels reis (Sr. i Sra. Smith per als amics, i sense mascareta) per la geografia hispànica, enguany que ens hem quedat sense tour de França, per estimular-la. En fi, capitalisme més salvatge d'impossible nova normalitat, que de tan extremat pot provocar les protestes del respectable no respectat al crit de "Abaix la monarquia", "Visca la República", "Llibertat, amnistia, autodeterminació", "Treball, terra i llibertat!", "La salut per al qui la treballa", per exemple, com va passar a Badajoz fa uns dies i pot passar demà fins i tot a València. Salvatge, sí, insostenible i, per rematar-ho, assassí i suïcida, les dues coses alhora.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 3 de juliol de 2020.]