L'insostenible

L'estrany no és que les coses vagen malament, i cada vegada més, segons sembla, sinó simplement que vagen. Que ens alcem, prenguem el desdejuni, llegim el peròdic, acudim al treball (els privilegiats que encara en tenim), fins i tot que ploga o faça sol és, cada dia que passa, senzillament admirable. És l'economia submergida, diuen alguns, són els estalvis dels iaios, uns altres, pura resignació cristiana, la despolitització, el pessimisme insondable, una paciència a prova de bombes, efectes de la llarga letargia, les incomprensibles lleis de la inèrcia. El que siga, però el cas és que és increïble que encara sostinguem l'insostenible. I l'insostenible no és que avui t'alces, fulleges el diari i entropesses amb la notícia que el País Valencià ha atès la xifra d'un 29,19 % de desocupats, un 55,7 % entre els menors de 25 anys, no, l'insostenible és que això provoque misèria, desnonaments i suïcidis, un patiment encara tan camuflat com l'economia submergida, i que no es desborden les aigües socials de la desesperació. L'insostenible és, sobretot, que el responsable d'Economia, Indústria i Ocupació, un tal Máximo Buch, airege en el Parlament el seu optimisme insultant i que davant la contundència de les xifres, entone el bolero de l'esperança amb un absolut menyspreu envers els qui realment pateixen la nova crisi del capitalisme. En un país més o menys normal, si un ministre, conseller o responsable del ram, té el dia de babau optimisme i es permet aquesta mena de bromes, segurament el fan dimitir. Però el tal Bruch, immers en la ciència ficció d'un buc institucional que fa aigua per totes bandes, ha de fer veure que el seu càrrec i la despesa pública que comporta tenen algun sentit, que la cosa rutlla de moment, que fa sol o que plou, que la primavera mal que bé segueix la seua marxa. Però aquestes bromes són de mal pair pels volts del 25 d'abril, cruïlla de derrotes però també d'esperances, en què per primera vegada les forces de l'oposició convoquen la tradicional manifestació enlairant la bandera de l'economia, per reclamar un millor finançament per al país. Com es pot comprovar, tot rutlla, tot i el matís economicista en temps d'insostenibilitat econòmica, social i política, però, amb perdó de taula, aquest reclamació, justíssima sens dubte, és aproximadament el que Fuster va escriure a propòsit d'un altre tema molt distint: l'art d'agafar la vaca pels collons. Veurem fins quan i fins on es podrà sostenit l'insostenible.

Publicat per Levante-EMV, dissabte 27 d'abril de 2013.

Lluita de classes

No sé què se suposa que ha de fer el que es troba a la boca de l'infern terrenal que és estar a punt que et facen fora de casa o haver-la perduda ja –i en aquest cas ja tens un lloc reservat per a tu en la tortura de les flames. L'escratx (m'apunte de moment a la proposta d'adaptació directa del mot argentinoanglès al català) que grups d'afectats pels desnonaments i els seus cercles solidaris més pròxims han traduït a les lluites socials és un gir més de caragol en la lluita de classes, acció a la desesperada quan la cosa es posa ben negra. Perquè no és ni més ni menys que això, la vella lluita de classes, una andròmina que ni recordàvem que teníem a la cambra dels mals endreços, fent cara de prunes agres quan la llei imperant s'ha revelat decantada per afavorir els pocs de sempre, quan l'espectacle de la democràcia es deslegitima dia a dia en un cercle viciós d'interessos. Poc o molt, és veritat, l'escratx sacseja les coses, l'aparença de normalitat, el son plàcid de l'incapaç de veure el sofriment que camuflen lleis i estadístiques, disciplines de vot, indiferència perfumada, autisme dels acostumats a viure en les esferes blindades de l'opulència. “Faça'm el favor d'anar-se'n amb els seus polls i la seua misèria a una altra banda, que m'espanta les criatures!”. ¿I quina alternativa tenen els desposseïts, els esbatussats, els qui engreixen amb el seu patiment les xifres de l'atur sinó clavar el dit en l'ull del corrupte, del cínic, del vigilant de la llei injusta, del promotor de la misèria i la incultura? ¿Quina alternativa sinó anar amb els polls i la misèria, les nafres i també les esperances a prémer els caragols dels qui no escolten raons, dels qui sempre tenen la paella pel mànec i s'indignen si algú pretén cantar-los la quaranta perquè es vegen reflectits en l'espill de la seua podridura moral? Com la senyora Cospedal, que a falta d'arguments practica la violència verbal quan trau el fantasma del nazisme a passejar amb la frivolitat i desvergonyiment propis dels qui han fet del manar una dolça rutina. ¿Què se suposa que han de fer, doncs, els desnonats de tota classe i condició per canviar un sistema que els dóna l'esquena, es cau a trossos i en la seua caiguda els arrossega? No és venjança el que busca l'escratx, sinó reparació, no és violència inútil i cega, sinó encara lluita pacífica, autodefensa legítima per a la salut democràtica quan la impunitat amenaça d'escampar-se com una pesta autoritària molt negra.  

Publicat a Levante-EMV, dissabte 20 d'abril de 2013.

L'atonia

Des de l'11 de setembre passat, tret d'eixida del procés per la independència de Catalunya, els valencians ens hem sumit com més va més en un lamentable estat d'atonia. L'afebliment del to muscular nacional i social, de pensament i d'acció, ve de molt lluny i té arrels molt profundes. Però no sembla sinó que aquella sacsejada, en lloc d'obrir-nos la gana ni que només fos per efecte de la simpatia i la proximitat, només ha servit de moment per subratllar els abismes que ens hi separen. Per no tenir, l'entusiasme que està trencant el malefici del cercle viciós de la depauperada democràcia espanyola no ha tingut, incomprensiblement, ni la virtut d'impulsar-nos, als atònits valencians, a la simple imitació dels procediments que allà estan remenant les cireres de la realitat, ni tan sols la de moure l'expressió més o menys col·lectiva d'adhesió i suport al procés. Una vegada més correm el risc de quedar relegats a la funció de mers personatges secundaris, si no de simples figurants, del drama que d'altres escriuen i nosaltres representem d'una manera especialment patètica. Les esquerres i esquerretes de les quals podríem esperar una certa sintonització amb el procés (el procés per antonomàsia), sembla més aviat que se'n desentenen completament, embadalides en l'esperança que la podridura farà complir la llei de la gravetat perquè la fruita caiga sola, o tocant la flauta perquè la serp de la corrupció i la misèria no ens faça la mossegada letal. Als cercles dits alternatius, incloent-hi l'atònita ERPV i els infatigables irredempts que continuen sense poder alçar entre tots un gat per la cua, els costa déu i ajuda abandonar rutines, començant per la del llenguatge, i aixecar la vista cap a horitzons més plens i practicables. El silenci d'Acció Cultural, no sé si justificat per efecte del napalm monstruós de les multes, clama al cel. Quant al paper que hi haurien de tenir els intel·lectuals, en deuen tenir prou de continuar alimentant una especulació aliena a qualsevol procés social factible i d'habitar en una torre d'ivori, això sí, molt nostrada i cultural. Entre les nostres paradoxes, o perplexitats, hi ha el fet que dimecres passat fos impossible escoltar Vicent Partal en la presentació del seu llibre perquè el local era ple de gom a gom. Necessitem la veu de l'oracle, i això, tractant-se del reputat periodista de Bétera està molt bé, però és potser perquè ja no sabem fer assemblees ni agafar el bou per les banyes, i això ens ofegarà en l'atonia.  

Publicat a Levante-EMV, dissabte 13 d'abril de 2013.

Moralment exclosos

Amb la imputació de Cristina, la infanta menor, assistim a un dels darrers episodis del conte meravellós amb què tan plàcidament s'ha adormit el poble sobirà d'ençà que Franco va nomenar hereu Joan Carles. Al rei, protagonista del relat, intocable però per fi tocat en plena línia de flotació, van posar-li un vestit democràtic que li anava balder, educat com estava en les acadèmies militars franquistes i els principis inamovibles del movimiento, que pretenia ser una cosa molt quieta, ja veus. Amb la sospita de la manca de legitimitat i el pes d'una corona que rarament s'exhibia per por al ridícul que provocava un objecte tan anacrònic en una Espanya pintada de moderna, vam anar acostumant-nos al seu castellà gutural i asèptic, a aquells discursos tan banals que els escrivans de la casa reial no aconseguien de dotar d'un estil diferenciat del de la mòmia de Franco, als succedanis de corona sobre el cap: la boina de les maniobres militars, la gorra de plat de Capità General, el casc d'esquiador, el barret de caçador, la gorra de navegant… El rei no només havia de semblar indispensable per a la democràcia sinó castís i proper, saludable i tutejable, ambaixador suprem d'un estat que entrava sense complexos en el gran concert europeu. Quan Tejero va irrompre al congrés al rei, que sempre ha tingut fama de cràpula (comprensible, tractant-se d'un borbó) i de trompellot simpàtic, no se li va acudir altra cosa que brindar amb xampany, vés a saber a la salut de què, tot i que ara ens temem el pitjor. Obviem, per massa extensos, els episodis que han contribuït al despullament d'una peça clau per a la continuïtat del sistema dels privilegis, la democràcia degradada, la insostenibilitat d'un estat a la deriva. Reblem que és absolutament intolerable, i més en temps de misèries, que l'intocable i el cercle dels seus intocats, no contents amb els privilegis antidemocràtics inherents als seus càrrecs, s'hagen enriquit a mansalva a costa de la ciutadania. Imputats el xicot basc i la infanta catalana, amb què la monarquia intentava congraciar-se amb els súbdits més díscols, gràcies a l'honestedat i treball del jutge Castro, pocs episodis queden per escriure a la monarquia. Sí, potser, arribem al final del conte i al començ d'una altra història, i l'abril és un mes ben apte per tancar algunes portes de la història i obrir-ne d'altres, com han fet ja a Montblanc i Girona demanant a Felip de Borbó que no utilitze els títols de duc i príncep d'aquestes ciutats i declarant-se moralment exclosos del domini de la monarquia espanyola.   

Publicat a Levante-EMV, dissabte 6 d'abril de 2013.

[El Roto, El País 5 d'abril de 2013.]