dissabte, 25 de gener del 2014

La veu



Quasi al mateix temps en què consumaven l'enèsim atac a la llibertat d'informació i d'expressió tancant les emissions de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació al País Valencià, Montse Anfruns queia derrotada per la dalla implacable de la mort. Miserable sincronia la que ens segava dues veus precioses d'un sol colp i ens deixava més nus enmig de la intempèrie desolada d'aquest temps. Feia a penes deu dies que, traient les últimes forces del seu cos exhaust, l'actriu, cantant i poeta, flanquejada per Isabel Robles i Pere Bessó, presentava el seu llibre Els plecs íntims, corprenedor testament poètic i vital, en la càlida tensió de la sala plena de gom a gom de Ca Revolta. Montse havia nascut a Guardiola de Berguedà i crescut a Tarragona abans d'instal·lar-se, ben jove, a València, on exercí la catalanitat del nostre laberint amb la senzillesa de qui es definia dona d'arrel com l'antiga olivera, atenta a construir ponts de sensibilitat i tendresa on d'altres només hi caven fosses i estultícia. Potser és aquest, en consonància amb la bellesa i profunditat del seu art, el tret que més bé la identificava: la manera com regava d'amor tots els llocs per on passava. Montse Anfruns ha estat molts anys lliurant la seua particular batalla contra la mort, enmig del dolor i la consciència que coneix les fites, i no li recorde ni un moment sense el seu somriure ni l'halo de pau i enteresa que la voltava. La poesia, sense la seua veu, perd la rapsoda més clara, la força del cant que puja des de la terra. Ací morim i també ens maten, ens condemnen al silenci, ens persegueixen amb la seua fòbia anticatalana i els seus privilegis de classe depredadora, amb la porra de les seues multes i el mànec de la paella de les seues lleis. La memòria de l'amiga, però, també és aliment d'energia i esperances, fidelitat a l'arrel de les veus més autèntiques. “Sense braços, / sense muscles, / sense pit / em deixaran, / i amb l'ànima defensaré la casa del meu pare. / Em moriré, / es perdrà la meua ànima, / es perdrà el meu llinatge, / però la casa del meu pare / restarà / dempeus”. Com Gabriel Aresti, Montse Anfruns ens llega la més bella lliçó de vida i veritats de paraules per continuar el difícil viatge, la prova indeleble de la seua fidelitat. Sabem, com ella, “el mal que fa l'agulló de l'aranya”. Ens volen privar de totes les veus i del dret d'existir lliures, ens maten. Però cal mantenir-se dempeus amb tota l'ànima fins que “No hi haurà cap més lluna” i “El foc encendrà l'aigua”.
···
[Aquest article va ser enviat a Levante-EMV abans que em comunicassen que per "deslleialtat" (per haver denunciat la censura de l'anterior en aquest blog) el periòdic havia decidit prescindir de les meues col·laboracions. Després de setze anys sense fallar ni un sol dissabte, és dur que t'acomiaden així, que s'estimen tan poc el que modestament però amb rigor has anat donant. Al capdavall, tots n'eixim perdent, probablement, però jo continuaré escrivint amb llibertat allà on vulguen publicar la meua veu. Fins sempre.]



dissabte, 18 de gener del 2014

Onoris causa

Em pregunte si l'opacitat i arbitrarietat que solem atribuir al món de la política i les seues institucions no necessita com l'aire que es respira l'opacitat i arbitrarietat simultànies de l'economia, no ja a gran escala, per descomptat, sinó en la de les petites transaccions diàries. Causa i efecte? Ou i gallina? O complementarietat que ens fa la vida més difícil i en trau bon profit, que d'això es tracta. Els reportaré un cas kafkià, real i personal, que m'ha passat amb ONO, com els passa a tants veïns en els seus contactes amb la cara oculta de la publicitat, l'economia pura i dura i les empreses dites de serveis. La qüestió és la següent: ONO em cobra per uns serveis que no he sol·licitat ni rebut per valor d'uns 70 euros. Com que es tracta d'un error, confie que ho solucionarem amb trellat en un tres i no res. Després de múltiples peripècies (els estalvie la part lingüística de l'abús de poder) i de no sé quantes estúpides sintonies d'espera, una veu de senyora que habita en algun lloc de la galàxia invisible i el nom de la qual ignore, em diu que la meua reclamació és desestimada perquè a ella li consta la comanda i l'entrega (ignore també de quina manera li consta tot això en el seu més enllà) i que no em tornaran els diners de cap manera. Em preguntar-li amb intenció si la sol·licitud havia estat realitzada des del telèfon de casa que en aquell moment fèiem servir, em respon que es pot tramitar des de qualsevol lloc i que només has de dir nom i DNI.
–Però això ho pot fer una criatura! Són coses de domini públic. Com és que no verifiquen la identitat del client quan fa una comanda, rep l'article i se li passa la factura?
–Em tem que algú ha suplantat la seua identitat.
–I això és molt greu? Aquest matí m'he mirat a l'espill i no he notat res.
–Jo de vostè aniria a la policia. Bon dia.
Una empresa de comunicació incomunicada, amagada sota veus impertorbables i anònimes; especialistes en fibra òptica incapaços de veure la falsa comanda d'un client fantasmagòric, o simplement un robatori que es pepetra cada dia i que alimenta l'opacitat del sistema i la indefensió del ciutadà. Els sona? A mi m'han volat els diners, el telèfon fix i internet (comprendran que després del desgavell, me n'havia de donar de baixa), però ONO perd molt més. Temps al temps.

[Aquest article s'havia d'haver publicat a Levante-EMV el dissabte 18 de gener de 2014 però ha estat censurat pel periòdic, amb la qual cosa és possible que siga l'última columna escrita per a aquest mitjà després de 16 anys en què hi he donat la cara cada dissabte.]



dimarts, 14 de gener del 2014

Cròniques del desencaix

Anna Ballbona, Conill de gàbia. labreu Edicions, col·lecció Alabatre núm. 37, Barcelona, setembre de 2012. Pròleg de Francesco Ardolino.

· · ·

El segon llibre d'Anna Ballbona (Montmeló, 1980), després de La mare que et renyava era un robot, Premi Amadeu Oller 2008 per a poetes joves, desplega una sèrie de 44 cròniques poètiques sobre el desencaix de la protagonista en el món. Bé, no tant en un món genèric i abstracte, aliè als batecs i les referències del present llibre, sinó en un de ben particular i escrit en singular: la d'una viatgera constant en vagons de trens de rodalies. O el que és el mateix, la cerca d'un sentit i d'una identitat per part d'algú que no deixa de mirar la realitat amb un to burleta, irònicament distanciat, allunyat de qualsevol dramatisme o sentimentalisme més o menys impostats. Hi predomina, doncs, des del mateix títol, un aire de joc que posa pinzellades surrealistes damunt el llenç de les escenes viscudes com a absurdes enmig de l'embadaliment propi de qui té tendència a veure-ho tot com una pel·lícula el guió de la qual algú ha tingut la mala pensada d'escriure no se sap ben bé per què ni per a què. Aquesta recerca és, diríem, el motiu central d'un viatge que va omplint-se de matisos en el seu recorregut i que adopta diverses estratègies discursives, a mesura que el paisatge s'eixampla i van quedant arrere barris i pobles i el fum i les llums de la gran ciutat, Barcelona. Una d'aquestes estratègies, que reforça la sensació de crònica-anticrònica (i no podríem dir de quina manera la condició de periodista de l'autora hi ajuda), consisteix a canviar-li el pronom fort a la principal protagonista del film: ara el jo, després el tu i finalment la tercera persona habitual dels relats. Amb tot (i per això parle d'anticrònica), el que fa Anna Ballbona és capgirar el sentit de les narracions més convencionals i incidir, no en l'anècdota, sinó en la sensació que produeixen les experiències i en el resultat del pensament que provoquen a posteriori, que és el poema ja cristal·litzat, el cristall mateix. És clar, no debades estem parlant de poesia, per la tensió lingüística que suporten els poemes, generalment breus o molt breus, pautats en versos decasíl·labs i octosíl·labs o en la forma del poema en prosa, per la recerca també d'un estil (i ja sabem que l'estil és l'home, vull dir, la dona) propi, una manera de dir que imita les formes dialogals per reproduir el monòleg del pensament i la consciència d'aquest jo líric joganer, despistat i una mica entremaliat, que es mou amb presses i que va caçant al vol, gràcies als trens que es perden i les adreces que s'obliden, la bellesa i la intensitat dels moments que volen romandre i deixar marca.
El mateix títol, Conill de gàbia, funciona com una autoimatge irònica i ens empeny al món de les faules i l'enjogassament, en contrast dramàtic amb la literalitat d'una imatge impactant i en el fons dolorosa: el mal de la claustrofòbia d'algú que se sent tancat, engabiat. El poema VIII de la secció titulada Dietari ens en dóna la clau: “Perdre autobusos i trens té el sentit / de peixar una ficció corrent / i harmònica, un desendreç reglat, / fugir cap al no-guió dins la gàbia / de conill, límits que no s'han de dir […]”. Són precisament els límits que no s'han de dir els que són suggerits tothora en el poemari com a enemics en la lluita per la recerca del propi sentit. Reapareix aquest conill, ara degollat, al final del primer poema de Cambra de disseccions i a la darrera anticrònica del llibre, de la secció Explosions engrunades: “Passa un conill de gàbia pel mig del carrer quan tramvies i altres bestioles es lladren i llepen cicatrius del temps”. El poema, doncs, com a acte de resistència quotidiana i lloc on preservar la pròpia identitat i un íntim sentit de les coses: una intimitat que troba en l'al·lusió i el circumloqui, en el distanciament irònic, maneres clares d'expressar-se, preguntes tan eloqüents com l'absència de respostes fàcils. És d'agrair en el treball d'una poeta que ara tot just comença el rigor esmerçat en la seua recerca, una sensació de frescor i de pa acabat de coure de poemes que en el fons responen a una tensió que en la majoria de casos es resol pel costat més amable de la vida. El temps anirà portant més coses al vagó de la vida i a través de la finestra potser es desplegarà un paisatge on els conills tresquen lliures malgrat els riscos de la nua intempèrie.

Publicat a Saó núm. 388, desembre de 2013.


[D'esquerra a dreta Anna Ballbona, Begonya Mezquita i Carles Torner durant la trobada de poetes catalans i eslovens a Eslovènia, l'estiu de 2013.]

dissabte, 11 de gener del 2014

El trencadís

Estava cantat que el trencadís esdevindria el símbol més eloqüent de la realitat valenciana. Diuen que el primer a fer-lo servir com a lluminós complement de la seua arquitectura fou el català Antoni Gaudí, modernista per antonomàsia. Aquell art trencador penetrà més tard en l'arquitectura popular valenciana, especialment vistosa en El Cabanyal, barri que el desenfrè, la ineptitud i la golafreria dels governants s'ha entossudit d'esborrar del mapa. Però consulte els diccionaris generals a l'ús i no hi apareix el terme en la seua accepció de mosaic, únicament en la més habitual de cosa fràgil, que es pot trencar amb facilitat. Les burdes mans de Calatrava no haurien d'haver tocat un material tan delicat ni la política valenciana com a simulació del negoci megalòman dels faraons actuals hauria d'haver aposentat les seues natges immundes damunt els inútils mirallets del no-res. Endevine qui pagarà tants plats trencats, tanta façana que s'ensorra. Però els esclaus que van construir les piràmides de la vergonya tenien prou amb el pa i el circ de l'espectacle, adobat amb la droga de la desmemòria i la indiferència. Esmicolat el gran mosaic, el diccionari es concentra ara en el sentit primigeni de la paraula, alliberada de fútils adherències, i no hi ha més remei que mirar de fit a fit la realitat i tornar a anomenar les coses pel seu nom. Aquest escenari que s'esquerda per totes bandes i que té en el Palau de les Arts el patetisme simbòlic del malson de La caiguda de la casa Usher de Poe no es pot reconstruir, però, amb material d'enderroc. Ha passat el temps de les reformes i els recanvis, de la reparació de les goteres i la lluïda de parets balderes. Només la ruptura de soca-rel amb el temps del trencadís i la solsida podrà donar, amb paciència i una canya, la possibilitat d'alçar una nova casa per al poble valencià. I el nou material de construcció serà el de la posada al dia radical dels valors democràtics, que han d'empènyer des de baix i amb gosadia. Per molt que els vents de les estadístiques, tan incerts, pronostiquen el relatiu daltabaix de la dreta més bèstia en unes eleccions massa llunyanes, encara certa esquerra oficial s'entreté amb les hipòtesis errònies que van produir les trencadisses d'ara. Aquests vents poden convertir-se en un nou parany, en la insistència del cercle viciós que formen monarquia, constitució, estat de les autonomies i tota la pesca. S'acaben els miratges i continua el temps de la brega, la voluntat i l'eficàcia de la feina.

Publicat a Levante-EMV, 11 de gener de 2014.

[El País, José Jordán.]


dissabte, 4 de gener del 2014

Any d'oportunitats

La primera columneta de l'any, perpetrada com l'any passat en aquest mateix punt d'Escòcia, prop del poble de Montrose, en Aberdeenshire, indueix al balanç. També a l'expressió d'uns quants desigs, succedani adult d'aquelles cartes als Reis que en la infància entretenien els dies previs a la cavalcada alcoiana, amb patges embetumats que s'enfilaven a les cases per escales prodigiosament fràgils que desafiaven el buit amb perícia d'equilibristes. L'any que ara queda congelat als calendaris es presumia difícil, però no tant com finalment ha resultat. Amb tot, si per a la societat valenciana s'han multiplicat els despropòsits i la impunitat amb què continuen brandant la vara del manar els qui encara manen, les previsions per a Catalunya i el seu procés d'independència també s'han complert amb escreix. Després de la demostració de força, civisme i volutat democràtica de l'11 de setembre amb la gran cadena fraternal de la Via Catalana, representants del 65 % dels ciutadans al Parlament, sumats els quatre grups favorables a la consulta, van posar-se d'acord en la doble pregunta i la data per al referèndum. El 2014 serà, doncs, l'any del referèndum. Tant si efectivament es pot realitzar el 9 de novembre proper com si l'Estat espanyol l'impedeix per la força, no hi ha dubte que aquesta cita, amb tot el que previsiblement la precedirà, l'estira-i-arronsa entre la volutat democràtica d'un poble i un estat amb greus dèficits democràtics que el PP comanda cap a la deriva autoritària i recentralitzadora (si són coses distintes) ja palpable en lleis que posen els pèls de punta, la cita catalana, diem, serà un punt i apart no solament en la història dels Països Catalans sinó també a nivell espanyol i europeu. I al País Valencià? A hores d'ara, si algú s'hi ha posat a pensar amb un mínim de rigor, deu haver opinions ben diverses sobre les repercussions que el procés d'independència tindrà entre nosaltres. Més modestos i ensopits, els nostres objectius col·lectius continuen sent molt més frugals però igualment inajornables. S'avançaran, per col·lapse de la Generalitat i pressió popular, les eleccions valencianes de 2015? Bé caldria, abans que res, que fóssem capaços d'articular un moviment prou clar, unitari i de mínims nacionals i socials perquè el gran sacseig no ens agafe pesant figues. Ens trobarem amb un nova oportunitat per escometre la necessària transició, la ruptura que no va poder ser llavors. I fóra un gran fracàs desaprofitar-la.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 4 de gener de 2014.