Quasi
al mateix temps en què consumaven l'enèsim atac a la llibertat
d'informació i d'expressió tancant les emissions de Catalunya Ràdio
i Catalunya Informació al País Valencià, Montse Anfruns queia
derrotada per la dalla implacable de la mort. Miserable sincronia la
que ens segava dues veus precioses d'un sol colp i ens deixava més
nus enmig de la intempèrie desolada d'aquest temps. Feia a penes deu
dies que, traient les últimes forces del seu cos exhaust, l'actriu,
cantant i poeta, flanquejada per Isabel Robles i Pere Bessó,
presentava el seu llibre Els plecs íntims,
corprenedor testament poètic i vital, en
la càlida tensió de la sala plena de gom a gom de Ca Revolta.
Montse havia nascut a Guardiola de Berguedà i crescut a Tarragona
abans d'instal·lar-se, ben jove, a València, on exercí la
catalanitat del nostre laberint amb la senzillesa de qui es definia
dona d'arrel com l'antiga olivera, atenta a construir ponts de
sensibilitat i tendresa on d'altres només hi caven fosses i
estultícia. Potser és aquest, en consonància amb la bellesa i
profunditat del seu art, el tret que més bé la identificava: la
manera com regava d'amor tots els llocs per on passava. Montse
Anfruns ha estat molts anys lliurant la seua particular batalla
contra la mort, enmig del dolor i la consciència que coneix les
fites, i no li recorde ni un moment sense el seu somriure ni l'halo
de pau i enteresa que la voltava. La poesia, sense la seua veu, perd
la rapsoda més clara, la força del cant que puja des de la terra.
Ací morim i també ens maten, ens condemnen al silenci, ens
persegueixen amb la seua fòbia anticatalana i els seus privilegis de
classe depredadora, amb la porra de les seues multes i el mànec de
la paella de les seues lleis. La memòria de l'amiga, però, també
és aliment d'energia i esperances, fidelitat a l'arrel de les veus
més autèntiques. “Sense braços, / sense muscles, / sense pit /
em deixaran, / i amb l'ànima defensaré la casa del meu pare. / Em
moriré, / es perdrà la meua ànima, / es perdrà el meu llinatge, /
però la casa del meu pare / restarà / dempeus”. Com Gabriel
Aresti, Montse Anfruns ens llega la més bella lliçó de vida i
veritats de paraules per continuar el difícil viatge, la prova
indeleble de la seua fidelitat. Sabem, com ella, “el mal que fa
l'agulló de l'aranya”. Ens volen privar de totes les veus i del
dret d'existir lliures, ens maten. Però cal mantenir-se dempeus amb
tota l'ànima fins que “No hi haurà cap més lluna” i “El foc
encendrà l'aigua”.
···
[Aquest article va ser enviat a Levante-EMV abans que em comunicassen que per "deslleialtat" (per haver denunciat la censura de l'anterior en aquest blog) el periòdic havia decidit prescindir de les meues col·laboracions. Després de setze anys sense fallar ni un sol dissabte, és dur que t'acomiaden així, que s'estimen tan poc el que modestament però amb rigor has anat donant. Al capdavall, tots n'eixim perdent, probablement, però jo continuaré escrivint amb llibertat allà on vulguen publicar la meua veu. Fins sempre.]