El llegat immens de Josep Igual

Ens acaba de deixar l'escriptor i músic de Benicarló Josep Igual Febrer. Sabíem de la seua malaltia perquè ell mateix en va donar detalls a través d'apunts de dietari que transcrivia al facebook, sense escarafalls, amb la mateixa elegància, sobrietat, discreció i rigor que caracteritzen el conjunt de la seua obra literària. No podíem sospitar, però, que el final era tan a prop, enmig d'una primavera incerta que no acaba d'assentar-se. Nascut en 1966, feia molts anys que vivia al Montsià. La trentena de llibres de poesia, relats, novel·les, dietaris i biografies que ens llega ens parlen d'un apassionat polígraf que va fer de la literatura el seu modus vivendi –sempre en precari, ai, en un país de gasiveries i mancances– i centre neuràlgic des d'on va irradiar l'immens cabal humanístic de lector impenitent i vividor d'ulls oberts, sensible i reflexiu, lliure i radical.

Ens vam tractar poc, en un parell d'ocasions: la nit que va presentar el seu segon llibre 35 poemes, que havien premiat amb el Roís de Corella, a la Forest d'Arana. Animal solitari de barra, com jo solia ser-ho, i alt com un Sant Pau, ens vam trobar en aquella hora en què les converses tremolen com una flama tènue i en l'aire queda un dring d'última copa. Corria el 1988. Anys després el vam portar a Alcoi, en 2010, quan va guanyar el 27è premi Manuel Rodríguez Martínez de poesia amb Uomo qualque. Les complicitats i la simpatia mútua es van trenar des de llavors, salvades per escadussers missatges a través de la distància entre el seu nord de cruïlles i els meus suds trèmuls. La vida és sovint un lament pel que no vam fer, pel que no farem mai, una celebració i alhora una elegia. Com els seus poemes, com els dietaris brillants que cartografiaven tan bé l'instant i el dia a dia del qui escriu a peu d'obra, d'un habitant dels marges, és a dir, del propi centre transformant-se de l'alba al vespre, i que poua del silenci ple de veus de la nit, dels vents que dansen entre la muntanya i la mar en tots els sentits possibles. El seu poemari Oliverar de l'aire (2019) és la cristal·lització última d'una veu prodigiosa: "Dissabte": L'aspra artesania dubtosa de sobreposar-se / dels abandons i les morts en vida; "Trànsit II": Diuen antics pastors / que l'oasi somnia tot el desert.

Permeteu-me que acabe aquesta nota d'urgència, tristesa i homenatge amb unes reflexions que vaig fer en el seu moment a propòsit de Uomo qualque pel que puguen contenir de síntesi, provisional, d'una obra excepcional. L'autor, hi reprenia, en certa forma amb el títol en italià, l'estellesià Un entre tants. "El concepte de civilitat que Igual comparteix amb l'Estellés i tutti quanti té, però, un caire més existencialista: el de qui comprèn i accepta que, al capdavall, tots pixem pel mateix camal i a tots ens espera idèntica desfeta. I ací s'acaben les correspondències, perquè aquella consciència estellesiana de poble s'ha difós en una de més ampli abast: la de ser home i afirmar-se, malgrat totes les misèries, en la pròpia individualitat, que recolza i s'emmiralla solidàriament en l'existència dels altres, de vegades fins a l'extrem de poder afirmar (aquest és el motiu de reflexió de l'epíleg de Josep Mir): «existeixo / en l'espill de la teua alegria incorruptible». Malgrat les successives derrotes civils i personals, dels durs embats del temps, el poeta s'aferma, com un home entre tants, en el treball de la voluntat. Enderrocades les torres d'ivori, ara com sempre, l'opció de l'escriptor no vacil·la: al costat dels ofesos, els empestats, els escèptics, les tribus erràtiques, en el cant marginal. Això és el que hi ha: sense enganys, i amb el cap ben alt".

Llegim Josep Igual, l'escriptor que no s'acaba avui ni demà.

TAULER

cabdello i descabdello

els moviments

en el tauler d'escacs

del poema.

guio les dues corts

contra el temps

i contra meu.

[Uomo qualque, 2010]

 

[Publicat a Vilaweb el 26 de març de 2021.]

 

 

El còmplice

Tinc damunt la taula l'esperat i flamant llibre que acaba de publicar l'amic Enric Iborra Els còmplices. Notes sobre l'ordre sord de la literatura. Mentre trobe l'ocasió per submergir-m'hi de ple, no puc estar-me de fer-hi un frugal colp d'ull, com qui en el deler del menjar que l'espera ja n'avança el plaer d'assaborir-lo amb la vista. Aventure que el sentit que ací té la paraula còmplice deu estar emparentat amb el que li donà Joan Fuster en el deliciós aforisme que dedicà al temà: còmplice és qui ens ajuda a ser com som (i, per tant, qui som). D'un hàbil gir de ploma Fuster convertí la pejorativa accepció que el mot arrossegava pels camins de la religió i la "justícia", sempre en companyia del pecat i del delicte, en solidaritat tangible, en prova d'amistat. Acudim al diccionari, eixe còmplice fidel i brillant. El mot deriva de l'adjectiu llatí complex, unit, associat, vinculat al seu torn amb plectere, plegar, entrellaçar. La hipòtesi, doncs, relacionada amb el món de la literatura i els llibres que tan sàviament llig i exposa l'Enric Iborra en lliçons impagables és més que plausible. Som el que llegim, el que hem llegit i fins el que llegirem i no llegirem, de tot allò que n'hem retingut i també de tot allò que n'hem oblidat pel camí. Em sona que aquesta evidència ja l'han convertida en eslògan comercial, però no importa. Més inquietant, tanmateix, em sembla l'epígraf del llibre, atesa la meua condició de sord radical, prematur i estereofònic. Sord? En el sentit de tàcit? Que no fa soroll? Deixem-ho ací, de moment.

La complicitat, en qualsevol cas, implica també una resistència en el temps, la solidesa (tàcita sovint, sí, sorda) que significa haver pogut superar els malentesos inevitables que ens imposa la vida i la pràctica de l'art de saber girar full, d'avançar en la lectura més correcta. Hi ha una complicitat, doncs, que s'arrecera en els plecs del temps que va afaiçonant-la, que s'expressa en els gestos més que no pas en les paraules i que al capdavall és sinònim d'amistat, perquè l'amic sempre t'ajudarà a ser com ets, t'acompanyarà en el trànsit constant i variable d'anar sent tu, et serà còmplice, en els teus canvis d'humor, en els teus èxits i fracassos. Farà amb tu un camí de correspondències. Malgrat el tòpic i la mala fama que cunyats i sogres i en general familiars sobrevinguts tenen, la complicitat també hi pot arrelar, hi arrela en tot de casos. Pense en Rafel, el Roig, el meu cunyat, aquest germà (brother in law, en diuen els anglesos, sempre tan pragmàtics) que vam acollir a casa fa tants anys i que fa quatre setmanes llargues que s'està a l'hospital en companyia de la malaltia i el dolor. Pense, sí, en el meu cunyat, aquest còmplice del temps, aquest nascut juntament, seguint l'esclaridora etimologia llatina, més càlida, més poèticament propera a la realitat. Pense en tots els malalts que aquests temps de pandèmia es troben més sols en el seu patiment i em creix per dins el sentiment de la complicitat, de l'afecte que massa sovint vol estalviar-se l'esforç de les paraules, o que no les troba quan més en té necessitat. No és, no seria possible la vida sense aquesta substància de la complicitat que ens uneix íntimament i sòlidament als altres, amb les paraules i més enllà de les paraules. Hi pense, convençut que la vida és un examen sense repesca però en canvi ple d'oportunitats, d'esmenes que reconstrueixen el present, de camins que s'adrecen al futur. Hi pense, pense en el Roig i pense també en Miguel, un altre nascut amb nosaltres que travessa similars circumstàncies, un altre vell còmplice. Mire la llum límpida de març, la vida que renaix en cada raconet. Pense en el temps, en els exàmens de cada dia, en els fulls que anem girant, en les lectures i la complicitat dels bells camins, i em concentre en la llum del dia, en la certesa d'una nova primavera que ens farà més còmplices, més sòlids, més generosos. Pense en els meus còmplices.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 26 de març de 2021.]

 

🌿 🌿 🌿 

El valencià provoca accidents

De tots els termòmetres amb què podem prendre la temperatura a la llengua, el de la retolació pública és dels més clars i eficaços. Recordatori per a navegants: ja han passat trenta-nou i trenta-vuit anys de l'entrada en vigor de l'Estatut d'Autonomia i de la Llei d'Ús i Ensenyament, respectivament. Però la temperatura de la pacient, segons aquest indicador, continua evidenciant una salut molt precària. Si aquestes lleis pretenien remotament la recuperació i normalització del valencià, podem considerar-les un autèntic fracàs en aquest aspecte. Allò de l'obsolescència programada que s'aplica a tot de productes industrials, afecta també les lleis o és que n'hi ha que naixen ja mortes? Però no siguem ingenus. Ja va avisar Joan Fuster en un aforisme que resumesc de memòria que totes les lleis són de naturalesa coercitiva, incloses aquelles que semblen parlar de llibertats. Feta la llei, feta la trampa. Els successius governs monocolors –i com més va més hem de col·locar en el mateix sac l'actual tricolor–, s'han omplert la boqueta de bones intencions respecte del català, però aplicant a la pràctica la coneguda tàctica de la viu-viu. I qui diu governs diu ajuntaments, diputacions, i no diguem ja ministeris o comandàncies i tota la pesca, és a dir, allà on es prenen decisions. I on es decideix retolar l'espai públic de carrers, monuments, carreteres, informacions diverses per als ciutadans en una llengua o una altra. En aquest terreny, termòmetre senzill i indicador molt fiable de la voluntat política de manaires propis i forasters, els valencians comprovem la nul·litat manifesta en una cosa tan fàcil, pedagògica, simbòlica i relativament barata com la presència del valencià en l'espai públic. Dels aiguats del bilingüisme, mite denunciat i descrit amb pèls i senyals pels pares i hereus de la sociolingüística i més vell que el pixar a peu, al fangar d'una normalització cap a la qual no solament no es fan mai passes decidides sinó que va allunyant-se de l'horitzó d'expectatives vestida amb les excuses dels mals pagadors i al mateix ritme que el valencià s'empetiteix i pateix els efectes d'una malaltia que cursa amb febre molt alta i persistent. A la tapadora del bilingüisme, gràcies a la qual tots som iguals davant la llei però els uns més que no els altres, podíem atribuir aquells rètols tan depriments del model Alboraya-Alboraia o Alcoy-Alcoi, quan l'autoritat no reparava en despeses inútils. La cosa era demostrar que els valencians som pobrets de solemnitat, tan pobrets que sempre necessitarem el castellà per viure d'almoina i fins per tenir un nom. Després va prosperar l'acció directa per a l'extinció de la llengua (i la culminació de la colonització del poble que la parla) i ja no calia ni dissimular l'efecte: els rètols en castellà i tots muts i a la gàbia. I el silenci administratiu com a mètode de dissuasió en el laberint burocràtic mentre van menjant-nos cada dia un trosset de llengua. Però el torrentí José Luis Ábalos (i la cosa podria acabar com el ball de Torrent, efectivament, si no hi posem remei), superministre de transport, acaba d'inventar-ne una que és digna de figurar en els annals de la persecució dels drets lingüístics dels valencians. La presència del valencià en els senyals de trànsit pot provocar accidents. Així com sona. És clar que ell ho fa entendre d'una altra manera: que l'excés de paraules pot despistar el conductor, ja que en el seu bilingüisme de postura que sempre prescindirà de l'idioma propi ni li passa remotament pel cap que amb el valencià en tinguem prou per conduir, per viure i fins per beure. La nova tesi completa magistralment, no cal dir-ho, allò de la universalitat d'un castellà que entenen xinesos, àrabs i altres minories, turístiques i no, sobretot en el nivell escrit i amb toponímia de la RAE. Sense eixir-nos-en del mateix termòmetre públic, prenguem la temperatura de l'Olleria, on algunes associacions denuncien la presència única del castellà en els rètols urbans. Un altre termòmetre, el de l'escola, amb la controvertida llei que hi pretén regular (és a dir, imposar, seguint Fuster) les llengües, o el plurilingüisme trilingüe en detriment del valencià, i de la protesta de no pocs centres d'ensenyament, caldrà parlar en un altre moment. Així les coses, després d'anys i panys de marejar la perdiu, potser és hora de plantejar-se la resistència civil en termes més decidits. Podríem, per exemple, plantar-nos davant informacions (impostos, multes, ordres…) no expressades en valencià. Altrament, com fins ara, continuarem discriminats, fotuts i pagant-los puntualment el beure. Perquè qui no plora no mama, també en termes lingüístics.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 19 de març de 2021.]

 

🌱 🌱 🌱 

La bellesa immarcescible de l'univers

Empar Sáez, Òrbita. Tanit, núm. 21. La Garúa-Libros Tanit, Santa Coloma de Gramenet, setembre de 2020.

· · ·

Però també hauria pogut titular aquesta nota Ocella parint-se. O Fabulació repetida del món, o Òrbita de l'oblit, o La boca inacabada de la creació, o… Onsevulla que s'ature la mirada en aquest cosmos en expansió, en aquest cos que es retrau i dilata, en la sàvia melodia de signes que és el tercer poemari d'Empar Sáez (Pertuis, Provença, 1963), els ulls se n'ixen de les òrbites, es bada el cor de pedra, assistim al miracle de la multiplicació del sentit, viatgem del cos al cosmos i de l'univers a l'interior recòndit, del fang a l'estel, cap a les «ínfimes eternitats». Dit d'una altra manera, amb Òrbita accedim a l'experiència de la gran poesia, tan irreductible a les fórmules usuals de la crítica com transparent en la dansa inacabable de significacions, com poderosa en la transmissió d'emocions i en l'estímul a la intel·ligència sensible.

Precedit de Dona i ocell (2014), XXXIè Premi Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d'Alcoi, i de Quatre arbres (2015), XXXIX Premi Josep Maria López-Picó, Òrbita situa en el centre del seu moviment l'íntima connexió entre el propi cos i l'univers sencer en un joc de reflexos i ressonàncies que afecta l'estructura del llibre, dividit en dues meitats complementàries, com uns ulls que miren el cel: "Minutíssima" i "Universum".

La poesia d'Empar Sáez és d'arrel simbolista i presenta una alta condensació significativa, sense elements sobrers, exacta en la dicció. L'autora articula magistralment les connexions internes dels poemes, amb repeticions i variacions que acumulen elements i despleguen la multiplicitat de sentits, i domina molt bé el sentit arquitectònic de línies i volums que equilibren el conjunt. Però anem al gra de la substància poètica d'Òrbita. El títol és paraula que s'ha de llegir alhora en els dos sentits més usuals, com a "cavitat del crani ocupada per l'ull" i com a "camí seguit per un cos celeste en el seu moviment al voltant d’un altre". Sengles cites de Paul Celan ("El teu ull tan cec com la pedra") i de Gaston Bachelard ("La mirada és un principi còsmic") obrin "Minutíssima" per situar-nos de ple en alguns dels temes recurrents de la primera part. Òrbita, cavitat, buit, orbetat, ull, pedra, mirada, cos, còsmic… els lligams lexicològics estan molt ben marcats en el llibre, de manera que, exempts de referents fàcilment identificables i dels miratges freqüents en molta de la poesia anomenada realista, els poemes van encerclant i desplegant, en el seu moviment gravitacional, els significats, mai previs ni previsibles a la mateixa construcció verbal (el cos, ens recorda, és anterior al llenguatge). La poesia d'Empar Sáez és el resultat d'una cerca que des de les profunditats tel·lúriques de la pròpia i concreta experiència s'enlaira a l'espai obert i la llum ("Més endins, la llum cerca l'animal en flames") per traçar una òrbita que és en gran part el moviment d'autocreació del jo líric ("il·limitada / dona / de fang i paraula") a través de les paraules. Projecció i reflexió, la veu oscil·la de la primera a la segona persona, quan el jo parla amb el cos, i combina les formes en vers i en prosa, a voltes a l'interior d'una mateixa composició. "Jo mateixa no visc, no soc / fins que poderosament m'engendro, // em neixo –alaestesa–, / ocella parint-se, // em concebo amb dolor fins a l'èxtasi, existeixo". La pedra, símbol clau i polisèmic del llibre ("pedra adolorida", "pedra solitària", "pedra-nit", "pedres escrites"…), remet a la matèria inerta, al silenci, a la soledat, és absència de llum, insensibilitat, desig incomplert. "Minutíssima" es clou així: "penetrar i sortir / de l'incendi // amb els ulls cremats, // el cos en flames i flors il·leses a les mans".

"Universum" és l'ascens al cel de la paraula, l'experiència física de la infinitud, el cos que engendra el cosmos, la maternitat de la creació: "Has parit la buidor de l'univers", un univers buit com el ventre de la dona. "L'úter de l'obscur sagnava, / paria / un estel de fang" i després "Tallares el cordó umbilical a l'astre". És la mirada, els ulls que ocupen l'òrbita, els encarregats de "llaurar el món" i "Sembrar l'espai / de pedres voladores". Per a què, es pregunta la poeta, tot aquest esforç, si la llum s'ha d'extingir i ha de sobrevenir la mort? Per tal que "ocells naixents / tornin // a conversar / interminablement amb l'univers". Cant indeleble a la vida, a l'efímer i al perdurable, al petit i a l'immens, als mons lligats pel mateix cordó umbilical, "una flor implora // la bellesa / immarcescible de l'univers". Estem segurs que el llibre d'Empar Sáez està destinat a omplir molts buits, terrabuidar moltes emocions i enlairar moltes pedres voladores.

[Publicat a La Veu dels Llibres el 13 de març de 2021.]

 

 

🍃 🍃 🍃

Operacions d'estat

Mentre desfullen la margarida de les negociacions per formar nou govern a Catalunya, la maquinària de guerra judicial de l'estat no descansa. Ni el benefici del temps mort de l'esportivitat. L'herència del cautivo y desarmado és tan perdurable com l'estupidesa de l'esperit de revenja. Aprofitant la victòria aconseguida al Parlament Europeu a base de molta pressió diplomàtica per la retirada de la immunitat parlamentària als exiliats electes, el jutge de vigilància penitenciària (la fam i les ganes de menjar sumant-s'hi) tomba de nou el tercer grau dels presos polítics. Es tracta, però, de victòries provisionals, pírriques en diuen, més aparatoses que efectives a mitjà termini, i poc meritòries, com les d'aquells equips que compten amb l'ajuda de l'àrbitre. En aquest cas, l'equip més humil ja guanya de veure's retransmès en directe i de caure per la mínima i amb molts vots en contra d'alçar la immunitat parlamentària. Cal insistir-hi, amb la revocació del tercer grau vulneren un dret reconegut per les pròpies lleis amb l'excusa que els presos no es penedeixen del que van fer (organitzar un referèndum en què van votar, malgrat totes les porres, dos milions llargs de persones), que no estan prou escarmentats, vaja, per abaixar el cap, besar la mà del botxí o entonar el nacionalcatòlic mea culpa. Per entendre aquest teatre sinistre, l'obcecació de Llarena, les constants maganxes de Pedro Sánchez i tots aquests actors que sobreactuen en escena il·luminats pels focus mediàtics, cal de vegades fixar l'atenció en detalls situats aparentment al marge. Cal mirar el comissari Villarejo i la seua abanderada mascareta, cal parar atenció a les declaracions de l'extresorer i exsenador del PP Luis Bárcenas, cal desvelar el misteri de la coincidència entre l'M. Rajoy dels apunts comptables de l'estafa i el nom d'un senyor que va ser president espanyol i lector del Marca, cal observar l'enèsim escàndol borbònic, amb la hisenda pública o les vacunes, cal escoltar els sorolls de sabres i la immunitat de què gaudeix l'estament militar sota l'ègida socialpodemista, cal mirar de reüll la fabricació de C's i de Vox i el blanqueig constant de capitals i ideologies tòxiques. Cal, sí, suportar el pressing d'Aznar marcant paquet i donant lliçons de democràtica governança, o tempora! Per distingir a voltes a ull viu una constel·lació enmig de la nit cal mirar-la com qui no vol la cosa, amb una mirada dispersa, descuidada diríem. En aquest bosc fosc de la política espanyola, sovint entropesses de cap contra l'arbre i ja no t'alces. Dir-ne operacions d'estat, d'aquestes persecucions ferotges a les llibertats democràtiques més elementals per a la preservació a ultrança de privilegis i monopolis i l'embalsamament del cadàver del règim pels segles dels segles, és sobreentendre tota la merda que circula per les clavegueres però també a plena llum del dia a la que baden. Forçant uns tempos i uns actes previsibles, sense gaire espai per a la sorpresa (la repressió és implacable i rutinària, impassible, burocràtica i cega), les operacions d'estat busquen l'efecte dòmino perquè l'escampadissa final de fitxes entorpesca l'entesa necessària per a la constitució de govern a Catalunya. El que no s'aconsegueix amb les urnes, amb joc net i democràtic, la fiscalia o el jutge de guàrdia t'ho afinen. El PSOE ja busca a Madrid la connivència de Ciudadanos, de manera que no li cal ni tan sols aparentar cap interès pel diàleg ni menys un compromís que no contempla per a la solució del conflicte polític. Burxa en les contradiccions dels qui hi volen confiar encara, dels qui no s'alcen de la taula –i probablement fan ben fet–, com ERC, per veure de fer més costerut el camí que busca l'independentisme. Però apreses en la dura pràctica de voler anar-se'n –que és el mínim a què la dignitat pot aspirar en aquest estat de coses– les lliçons que la història ensenya amb porres, presó i exili i amb el sinistre terrabastall del dòmino, virtut i resistència obliguen a buscar solucions per a comandar la nau a tres mans, desplegar les veles, posar rumb a les noves fites. Altrament, víctimes dels paranys amb què es torpedinen els acords i es difuminen voluntats, les oportunitats per recuperar alens i forces aniran esvaint-se en l'horitzó immediat i els partits i la societat pagaran la trencadissa, les fitxes i la taula. Que és justament el que pretenen operacions d'estat com les d'aquests dies. O dit a la manera popular: "Cornut, i pagar el beure!".

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 12 de març de 2021.]

 

🍃 🍃 🍃 

 

 

Jo és una altra

Imma López Pavia, Veus. Premi Ibn Hazm de Xàtiva 2019. Bromera Poesia núm. 142, Alzira, juliol de 2020.

· · ·

És aquest el quart poemari d'Imma López Pavia (Llanera de Ranes, 1962), després de Santuaris (2015), Text-ures (2018) i Solsticis (2019), a raó d'un premi per llibre en el curt espai de cins anys. Llegint aquest darrer lliurament comprovem que hi ha veus que maduren pacientment en el silenci i que un bon dia ressonen amb tota la intensitat acumulada dels anys. Són com volcans que dormien i de sobte irrompen en illa, plantes que floreixen en el moment més ingrat o propens i impensat de l'hivern, prodigis naturals, subtilitats que mou l'aparentment immòbil, silencis concentrats que brollen per fi en fonts de paraules. Ara veiem el riu, contemplem un paisatge d'infinituds que ens sembla acabat de fer, recorrem aquests poemes tan bells i tan savis de l'autora, però sabem que tot això s'ha anat gestant enmig l'especial batalla que la poeta lliura amb el temps, pels camps estesos entre Eros i Tànatos, en el camí cap a l'expressió del sentit que ve de molt lluny i en el transcurs del qual arriben veus d'ací i d'allà, aigües que augmenten el cabal de la pròpia experiència, vides que van fonent-se amb la pròpia, admiracions i deutes, estima declarada obertament, confessió de vida, identitat en les paraules –que tot això és la poesia. Els poemes d'Imma López són sempre plurals oberts, substantius sense límits, camins que no tenen fi oferts a la mirada que recrea els paisatges, al món que parla per la seua boca, a la vida que és conversa essencial transformant-se: santuaris, textures, solsticis. I veus.

El femení plural casa bé amb la substància dels poemes de Veus. Dividit en tres parts, la primera i més extensa i nuclear, és Veus d'aigua, un conjunt de vint-i-vuit composicions algunes de les quals trobem escrites amb la tècnica del que s'ha denominat la "veu mimètica" o soliloqui, en què la poeta s'inspira en els tons, maneres i temes de determinats autors i personatges (Akhmàtova, Dickinson, la pintora Gentileschi, Yourcenar, Wolf, Kafka o la Sibil·la mítica) tot emprant-ne la primera veu. En altres poemes l'evocació (o homenatge, o fusió en allò que és sentit com a comú, la condició de dona, la condició d'artista…) es produeix a través de la narració i la descripció en tercera persona. Hi desfilen Camille Claudel, Dora Maar, la dona anònima de l'Habitació d'hotel, el quadre d'Edward Hopper, Eleanora Fagan (Billie Holiday), Mary Shelley, Gerda Taro, Annemarie Schwarzenbach, la protagonista nadadora d'una novel·la de Soledad Puértolas, les "Nines de drap" Norma Jeane, Jean Seberg, Edie Sedgwick, Janis Joplin i Amy Winehouse, les bruixes ("expertes en conjugar / el verb –viure– / en present d'indicatiu"), la "Medusa segle XXI" ("reina de les fronteres d'aram"), les fotògrafes Vivian Maier, Diane Arbus i Hellen Levitt, entre d'altres. I la poeta Szymborska en doble reflexió: a través d'un recorregut que l'autora fa pels carrers de Cracòvia ('Kroke') i en el poema "Eva al paradís" estrafent la veu de la polonesa d'una manera subtil i molt personal. El poema "Heterònims" dona alguna clau sobre el sentit últim d'aquests poemes: "Són elles o jo al fil de la navalla? […] Ser l'altra, a la manera de Rimbaud: jo és una altra". Les Veus d'aigua ("Somnis d'aigua i dèries del bosc. / Les meues veus i les de les mortes, tan properes en el meu rostre ara.") simbolitzen la força de la vida des de la mirada no sotmesa de la dona, veus explícitament alçades contra l'opressió patriarcal, el mite del paradís, la idea alienadora de la maternitat a través de les "Xarxes i fils" del temps.

Funciona també per contraposició a les Veus de fum finals, aquesta davallada als inferns d'Auschwitz-Birkenau, ja suggerida en la invocació a la Medusa de la part precedent. Entre l'aigua i el fum, però, la Trilogia del matrimoni, una altra de les "teranyines" teixides del poder patriarcal i contra les quals Imma López es rebel·la a través dels poemes "Intempèrie", "Katadesmoi" ("ni vídua, / ni verge, / ni casada") i "Himeneu".

Tanquen el llibre els poemes de Veus de fum, escrits arran de la visita a l'esmentat camp d'extermini nazi, amb el poema final "Pregària" contrapuntat amb cites de La mort i la primavera rodorediana. El ric univers de les passions que alimenten la matèria dels poemes d'Imma López Pavia, la literatura i l'art, el món i els mites grecs, els viatges, presents en els llibres anteriors, s'hi eixampla amb nous horitzons. La força i limpidesa d'aquesta veu de veus fan del nou poemari una de les fites literàries importants del 2020, una obra destinada a ser audible en el temps malgrat tots els sorolls. I a obrir noves infinituds a la mirada sàvia i sensible, profunda i lluminosa de la seua autora.

[Publicat a Saó núm. 466 de febrer de 2021.]

 

 

 

                    [L'autora al Centre Cultural Ovidi Montllor d'Alcoi en 2015. Foto de Tomàs Tàpia.]

 

Cultura, misèria i companyia

El passat desembre es va fer públic el manifest Alcoi serà cultural o no serà impulsat des dels diversos àmbits culturals de la societat civil. En pocs dies el manifest va ser subscrit per més de tres-cents artistes, escriptors, intel·lectuals, gestors culturals i, en fi, persones preocupades per la mediocritat (per no usar una paraula més forta) cultural en què s'esllangueix una ciutat que en aquest aspecte com en tants d'altres presenta moltes ombres i escasses llums. L'escrit és abans que res un crit d'alerta, l'expressió pública i publicada d'un malestar que l'actual pandèmia no ha fet més que extremar. La situació dels professionals que més o menys malviuen de l'activitat cultural voreja, efectivament, l'abisme, però la falta d'idees, horitzons i pressupostos per a la cultura afecten òbviament tota la ciutadania i, al capdavall, la qualitat democràtica, la cohesió social i l'energia i voluntat necessàries per remuntar una crisi de dimensions històriques. El manifest assenyala alguns dèficits que la ciutat arrossega des de fa anys i panys, però no és –no pot ser-ho ara com ara– un punt d'arribada ni una suma de propostes articulades, sinó més aviat el punt de partida per a un debat que Alcoi, com en general el País Valencià, es deu a si mateix i ja no pot ajornar més. Més enllà del dilema, de ressonàncies fusterianes, que el títol del manifest planteja i del fet que la ciutat dona mostres persistents de decantar-se cap a la segona de les opcions, la iniciativa ha tingut de moment la virtut de sacsejar una miqueta l'habitual tendència alcoiana a ensonyar-se. Els mateixos responsables de l'Ajuntament han plantat les orelles i han convocat els promotors del manifest a una reunió. El problema, és clar, no ve dels actuals inquilins del govern municipal ni dels encarregats més directes del negociat de "cultura" (que més o menys funciona així, amb les rutines d'un aparell burocràtic rovellat i sense ànima). No descobrirem la sopa d'all si afirmem que la cultura és el parent pobre de la política, pobre a més de solemnitat, però que tots volen seure a la taula dels àpats per donar-se llustre de bona voluntat. Acostumats que la castanya de la cultura la tragueren del foc en temps aparentment més durs el voluntarisme, els mecenatges particulars, les resistències més heroiques i la rara qualitat que de tant en tant es forja enmig de la penúria i el desert, els successius governs municipals del PSPV-PSOE (trenta-un anys) i el PP (onze anys) han transitat sense pena ni glòria per la cultura confiant que la inèrcia d'un impuls civil històric i tan mecànic com els engranatges que movien la indústria local continués arriscant la mà en les brases. La castigada societat alcoiana, que amb molts patiments i esforços va poder alçar-se del terrabastall de la guerra i del càstig impecable a què la va sotmetre el franquisme, està acostumada a unir esforços i tapar vergonyes, assentada sobre la desmemòria que li proporciona el miratge de futurs cada vegada més incerts. Per Alcoi i per Sant Jordi, el crit festiu d'impuls civil, s'ha convertit en la gran coartada buida que els uns i els altres aprofiten per mantenir-se en el poder. La cultura, en la concepció utilitarista i autosuficient del poder, és amb prou feines un protocol molest que no hi ha més remei que complir. El principal problema és aquest, qui no es creu la cultura com a motor de canvi i enriquiment de les societats, malament pot preocupar-se per gestionar-la bé. La vitalitat decandida d'una civilitat cada vegada més submisa i indiferent no els demana més. O no els demanava. Potser una qualitat del manifest siga que apunta cap a un desvetlament de la històrica autocomplaença alcoiana, tothora temptada per l'emmirallament del passat alimentat pel pa amarg de la desmemòria. Comparada amb altres indrets del país que no poden presumir d'un full de serveis tan extens ni d'un glamur tan exquisit com el d'Alcoi, l'emblemàtica ciutat del Serpis, de les costeres i els ponts i les xemeneies que ja no trauen fum es dessagna culturalment. Aviciada en el peixet de polítics mediocres, travada d'horitzons i atrapada en la impotència d'una mentalitat subalterna cada vegada més embadalida en l'espanyolitat rampant i dinàstica, no se li acut pensar que gran part dels seus mals provenen de la suma que fan la fam, l'absència de voluntat política per situar la cultura i els seus debats en el centre de la civilitat, i les ganes de menjar, la migradesa d'uns recursos que se'n van per l'aigüera dels dèficits fiscals i l'espoli a què està sotmesa des de temps no tan immemorials. I potser sí, com proposa el manifest, és hora ja de repensar Alcoi, de reinventar-lo amb els plànols de la cultura a la mà, abans que tots els pedaços del vell teixit civil queden convertits en parracs. Cal treballar amb ganes perquè el dilema es resolga a favor de la primera opció, la de culturalment ser.

🌿   🌿   🌿

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 5 de març de 2021.]