Càmpings

Els càmpings de la meua joventut, que vaig visitar en ben poques ocasions i sempre en condicions més aviat precàries, vull dir, sense els mínims indispensables per assegurar-se un cert confort, solien ser espais molt atrotinats, d'higiene i netedat més que dubtoses. Hi pul·lulaven tot de personatges pintorescos entre els quals predominava el tipus nòrdic, alemanys, holandesos, escandinaus, britànics. Molts d'ells eren els darrers representants dels hippies, una filosofia de vida ja llavors reduïda als seus aspectes més vistosos però superficials, el meticulós descuit en l'endreça personal com a símbol de llibertat, la promiscuïtat sexual més compulsiva i totes les estratègies imaginables per passar-se el dia col·locats. Eren càmpings majoritàriament situats a la costa mediterrània (i qui diu foc diu flama, la nostra costa, la dels Països Catalans), que en aquell temps ja patia els efectes, saludables a la curta, i molt nocius a la llarga, del turisme de masses. Situats en punts estratègics de la ruta de l'escapada estival que els amics gaudíem amb penes i passió, hi anàvem a parar quan no teníem més remei, perquè ens sorprenia la nit o perquè l'alternativa de l'hotel de més o menys categoria era impossible per a la nostra butxaca. El càmping Michelangelo de Florència és el principal responsable que els meus records d'aquells càmpings tinguen el traç gruixut del sainet o el còmic, un realisme aconseguit a força de reduccionisme. Hi vam arribar un dia calorós de juliol de 1976 J. Carahillo, R. Bufa, J. Cabugui, X. Xinet i jo, amb l'esperança posada en una vaga cita amb unes xicotes de Padova que havíem conegut a Pisa i amb les quals vam descobrir les semblances entre el nostre valencià d'Alcoi i el seu vènet (que llavors no sabíem que era una llengua distinta de l'italià). Xinet, el més afortunat dels cinc llamàntols, va fer els seus propis i intransferibles descobriments amb Corina, una de les xiques. Tres dies ens hi vam entaforar, en aquell càmping ple de vikings i valquíries inaccessibles, sense baixar a la ciutat, en part reparant el cansament i una gana acumulats al llarg d'un viatge que ens havia dut per París, Venècia, Pisa, Florència, Roma, Gènova, Torí i algunes ciutats menors, en part víctimes jovials de la indolència, assecant l'equipatge que havia deixat completament xop la pluja torrencial de la primera nit en què, sense tenda on aixoplugar-nos, havíem acabant dormint davall unes màquines (així en dèiem de les pinball o petacos tan populars aleshores), potser les mateixes amb què practicàvem la perícia del joc i l'enginy de la trampa al Sindicat, el bar del poble on ens reuníem, escoltàvem música i imaginàvem els viatges. El món de la nit contemplat des de sota una màquina d'aquelles, en el vestíbul d'un bar d'un càmping de Florència, pot resultar certament estrany, absurd i destarifat, res a veure amb la història sagrada i l'art sublim, el glamur i el paradigma de la bellesa i l'equilibri que representa Florència, la Firenze que per fi vam visitar en un arrapa-i-fuig de camí cap a l'estació de trens que ens havia de dur a la següent destinació italiana.

D'uns anys ençà, però, he combinat en els meus viatges l'hotel i la casa rural amb el càmping. Els records de joventut em demanaven una certa reparació respecte a una forma de viure que al capdavall, i incomoditats a banda, em semblava tan atractiva pel que suposava sobretot de pràctica de l'austeritat en contacte amb la natura. En l'obligada reclusió de la pandèmia vaig comprar una tenda de campanya que havia de rescabalar-me de les penúries passades. Els darrers viatges pel Perigord, el Pallars Sobirà o Euskal Herria m'han confirmat la sospita que, fet en les condicions que demana la vida a l'aire lliure, sense sofisticacions innecessàries, el campisme és una de les formes més amenes d'existència. I així, pel que té també de pedagògic per a avis de dues criatures fascinants d'11 i 5 anys, hem volgut compartir una setmana de càmping amb ells a la Serra d'Irta, buscant l'equilibri entre l'ordre necessari i el caos que l'acompanya, entre la planificació i la sorpresa, la creativitat de la lectura i el dibuix, el petit repertori de cançons compartides, l'activitat incessant i el sagrat art d'administrar avorriment i tedi, de deixar passar les hores i observar, l'aventura d'aprendre noves paraules per explicar i alçar el món des del petit racó d'un càmping a la vora del mar, a la falda de la serra, d'un lloc singular, d'un lloc qualsevol en el món on plantar la tenda uns dies.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 29 de juliol de 2022.]

 

 

Cercles viciosos del valencianisme

En dic valencianisme conscient de la dificultat del singular, tant si apliquem el nom a l'àmbit estrictament polític, organitzat o no, representat institucionalment o no, com si el fem servir en un sentit cultural més ampli. Perquè tot moviment social és per naturalesa plural, heterogeni, mestís (per usar un dels arguments esgrimits per Vicent Baydal en una piulada recent per negar precisament la pertinença del País Valencià a la nació catalana; la crítica, més o menys reeixida sobre la puresa de les nacions ja fou establerta fa massa anys com per haver-hi de tornar ara). I des del ben entès que en últim terme no hi pot haver més valencianisme conseqüent que el d'un catalanisme de mirada valenciana, és a dir, plenament conscient de la catalanitat nacional (històrica, lingüística, cultural, econòmica, social…). Els matisos i diferències s'hi establiran d'acord amb l'accent i les urgències, les preferències i els terminis, etc., que cadascú hi pose, és a dir, en el terreny de la tàctica i l'estratègia per a la consecució dels fins proposats. Per això hi ha un valencianisme centrat en l'àmbit d'actuació estrictament valencià i un altre (també en aquest cas hem de recórrer a les generalitzacions) que, organitzativament i, per tant, de pràctica política a curt i llarg termini, situa la seua actuació en l'àmbit dels Països Catalans. No només no em semblen plantejaments contradictoris o excloents sinó que s'han d'implicar mútuament, per la mateixa raó que l'únic valencianisme que concep, el d'arrel fusteriana, només pot ser, com he dit més amunt, catalanisme d'àmplia visió. La reciprocitat que reclamem dels mitjans de comunicació en català, la necessitat peremptòria d'enfortir el mercat cultural comú, la lluita estratègica i compartida per infraestructures bàsiques, la defensa del camp i de l'equilibri mediambiental, entre molts d'altres, són exemples palpables dels interessos que ens uneixen com a nació. I finalment però de no menor importància tenim l'anhel de llibertat, justícia i qualitat democràtica que ens lliga i estimula recíprocament com a element integrador, plenament nacional. A propòsit de Joan Fuster, i per molt que alguns com Joan Francesc Mira en una entrevista recent s'entossudesquen a negar o menysvalorar el sentit polític de les propostes de l'escriptor de Sueca, és evident que a ell li devem l'articulació més nítida que s'ha fet de la realitat nacional dels Països Catalans i que en aquest sentit no sembla gens exagerat el tòpic que afirma que hi ha un abans i un després de Fuster en la consciència nacional dels valencians (i dels catalans en general). Una altra cosa és reduir Fuster, que és essencialment un escriptor (poeta de primera hora i alta volada i assagista i estudiós brillant, únic), a la seua dimensió política i nacional, dimensió sense la qual, però, no entendríem el sentit complet de la seua trajectòria i de la seua obra, tant literària com civil. Però els pobles nacionalment minoritzats com el nostre tenen una tendència potser excessiva a santificar els seus homenots i les seues donotes, a practicar l'homenatge fins a l'extenuació, perquè és molt més fàcil repetir el que altres ja han dit (amb més o menys encert) que calfar-se el cap i posar-ho en pràctica, que articular-ho políticament i fer-ho viable. És més fàcil vestir sants que comprometre's a fons en la penosa, inacabable, ingrata i desagraïda tasca de fer país. Per això sovint els valencians tenim aquesta tirada al bizantinisme –en el sentit de debat estèril que solem atribuir al mot més que no pas en el del dibuix que Josep Iborra hi traçà de la tasca de l'intel·lectual amb el seu Diari d'un bizantí i tot al llarg de la seua obra–, a buscar el confort i el consol de la queixa permanent, a exagerar l'irremeiable del nostre cas, a atribuir a les males passades de no se sap ben bé quin destí escrit per la providència la nostra assimilació completa a l'espanyolitat, la nostra dissolució com a poble diferenciat. Crec que molts dels cercles viciosos en què el valencianisme (cert valencianisme, molts valencianistes si més no) es centrifuga i perd el millor de les seues energies es deu a aquesta impotència política i civil que dura dècades i que no sembla tenir aturador. Mirem per exemple aquelles xarxes socials i xats on l'element nacionalitari hi predomina en què solen consistir: en l'exposició repetida dels nostres mals, en l'expressió del nostre estat de permanent indignació (un vici, per cert, molt espanyol). No hi solem anar per feina per organitzar-nos més bé, aportar-hi propostes i llum, estimular el nostre compromís i militància, sinó per abandonar-nos al lament estèril i, diguem-ho clar, la majoria de les vegades per procurar-nos la satisfacció immediata de l'autoindulgència. Tenim la sensació que fent un clic movem el món, signem manifestos, denunciem una injustícia, avancem cap a la república valenciana. Ens enganyem de mig a mig en el recorregut pels nostres cercles viciosos, com si la tasca pròpia i la dels qui ens hi han precedit (sobre els símbols patriòtics, el(s) nom(s) de la llengua i del país i un llarg etcètera) no hagués servit de res. Encara ens discutim sobre el nom de la llengua, maedeusinyó! Com Sísif, reformulem cada dia els principis bàsics de la nostra adscripció nacional, del nostre poble i país, ens movem inútilment per coses sabudes i consensuades d'antic. O, impotents, atribuïm els nostres fracassos a la malaptesa en la gestió dels símbols i atributs nacionals, com si els nostres adversaris s'haguessen passat tot el temps xuplant-se el dit i no haguessen fet mans i mànegues en la metòdica tasca d'anorrear-nos, o ens lliurem a l'autobombo de les conquistes tan minses, tan fràgils, que han procurat les nostres institucions i el nostre Estatut, els partits i polítics i els homenots i donotes que hi han dedicat tants esforços. O com si el mestissatge, consubstancial a tota entitat nacional excepte en molt comptats casos en el món globalitzat en què vivim, fos l'origen del mal o impedís la realitat i el projecte dels Països Catalans. O com si el virus de Fuster fos el responsable de les febrades que avui patim. Però el nostre bizantinisme, el nostre embadaliment en els cercles viciosos, tan gestual i exhibicionista, no ens estalviarà de cap manera la tasca vertadera, insubornable i inajornable de continuar fent país, de continuar lluitant efectivament per un País Valencià i per uns Països Catalans lliures i justos.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 22 de juliol de 2022.] 

 

 

El govern de l'hampa

Amb la pujada infernal de temperatures i els anunciats pics de calor, la venda de ventiladors s'ha disparat pels núvols. En el carregat ambient mediàtic, que és i no és espill de la realitat i la seua tapadora, l'hiperventilador Villarejo avui gira molt fort i és el que més merda gravada aireja. Una merda molt valuosa i molt significativa dels temps que corren. Com si es tractés d'una operació d'estat més, calculada al mil·límetre, el sinistre comissari va amollant el llast de les seues revelacions com qui llança metòdicament bombes de fragmentació i intenta fer el major mal possible. El patriotisme de personatges com el susdit, d'estanquera en rellotge o polsera, addicte a la pirotècnia dels flaixos, no dubta ni un segon a vendre's la mare si cal per salvar la pell i la cartera. A les operacions criminals d'estat que ara són a l'ordre del dia gràcies a l'ascens de temperatures i al funcionament del ventilador obstinat de Villarejo no els falten il·lustres precedents. Aquests dies s'han commemorat els trenta anys de l'operació Garzón que va dur a la presó i a la tortura militants independentistes en una tèrbola maniobra per aparentar eficàcia europea en la presumpta lluita contra el terror. Què fou al capdavall, a la vista de com l'hampa ha continuat remenant després les cireres, la mateixa Operació Transició, que canvià les formes i les institucions per deixar intactes els privilegis i impunes els responsables de tantes malvestats? Ací i allà, en un degoteig incessant, les clavegueres de l'estat deixaven rastres de les seues operacions secretes i criminals, mentre la immensa majoria de mitjans a sou pregonaven els èxits de la democràcia espanyola, tan modèlica, tan impol·luta, tan miraculosa. La guerra contra ETA, que alimentava l'ardor espanyolista i els pressupostos destinats a la policia, la guàrdia civil i l'exèrcit en una espiral sinistra, va servir de coartada per entrar a matadegolla contra drets i llibertats, tancar periòdics i torturar i assassinar a compte dels pressupostos generals. Tot més o menys controlat: el terrorisme bé justificava els excessos. Però els excessos impugnaven els més elementals principis democràtics i no eren més que la continuïtat de pràctiques pròpies d'un règim dictatorial formalment dissolt però tan viu i tan actiu com sempre. La trama de la corrupció, que va atènyer amb els governs del PP el seu punt àlgid, és a dir, la conquista del domini públic, revelava la part més substanciosa, la finalitat última de tota l'activitat delictiva d'aquest monstre de tres potes principals, l'econòmica, la mediàtica i la judicial, en l'encertada aproximació a la realitat de les clavegueres de l'estat que fa Patricia López, directora de Crónica Libre. Que això és així, que l'hampa governa i té carta blanca per fer i desfer a l'estat espanyol, ho sabem molt bé des que l'1 d'octubre de 2017 Catalunya va fer caure totes les caretes democràtiques. La causa general contra el país va posar en evidència tots els ventiladors funcionant alhora i a tota pastilla, el mediàtic (com acaba de confirmar-se en el cas de García Ferreras), el judicial, amb el seu braç armat policial, l'econòmic amb la fuga induïda d'empreses. I el cap coronat de l'estat, i els partits institucionals, PSOE i PP, donant cobertura legal a tota l'operació, i els altres de l'esquerra necessària calladets fins que s'hi van veure perjudicats, i els de la dreta-dreta aplaudint i vociferant des de la barrera i demanant més sang per vessar damunt l'arena. Però que la corrupció i els beneficis que organitzen l'hampa de les clavegueres és part consubstancial de l'actual estat ho demostra el teatret que la justícia munta de tant en tant en la seua persecució i l'escassa o nul·la voluntat de desembolicar la troca. De tant en tant algú que se'n va de la boca o cau fora de la protecció oficial i va a raure a l'ombra penitenciària. Forma part del joc: perquè la maquinària funcione bé ha de fer veure de tant en tant que la justícia és igual per a tots. Farem bé de preguntar-nos, finalment, com és que els ciutadans ho consenten, com ha arribat a naturalitzar-se de tal manera el funcionament criminal de l'estat. Que hi responguen la despolitització programada i la ceguesa del patriotisme, la complicitat immoral, la burrera. Aquesta és una de les raons de ser del ventilador de Villarejo: fer veure que al final la veritat s'imposa, que tot acaba sabent-se (excepte la misteriosa identitat de M. Rajoy, vaja). Que tot acabe sabent-se per a res, perquè la roda continue girant en el seu cercle viciós.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 15 de juliol de 2022.]

 

 

Els túnels

Tot allò que escrivim perquè siga llegit públicament també ho escrivim per a nosaltres mateixos, en primer lloc per a nosaltres. Per apamar un dubte, per descobrir algun aspecte velat de la pròpia realitat i circumstàncies, per encetar una conversa que no sabem on ens portarà. L'escriptura és l'inici d'un viatge que no té final previst. No vull dir el gènere on ho encabirem i per tant l'acceptació del cúmul de convencions que li donen forma i sentit, sinó com serà al capdavall el paisatge que podrem veure en el seu transcurs, els pensaments que ens suscitarà ni el resultat final de la nostra travessia. No vull dir les dimensions, els fulls o caràcters que ens proposem d'omplir, que aquests sovint depenen de condicionaments palmaris i en general profitosos, per molt que els límits físics d'un escrit també en determinen el contingut. Si partíem d'una certitud, convicció, urgència o propòsit, potser a mesura que anirem avançant ens hi trobarem raonables dubtes; si hi caminàvem a la palpa, sense cap idea prèvia o amb alguna de molt vaga o tremolosa, tal vegada el que necessitem siga agafar-nos a la seguretat de les paraules, per molt esmunyedissa que siga, experimentar l'alleujament que implica haver transformat el silenci inicial en una forma concreta i al capdavall compartible (amb un mateix en la immediatesa, amb els altres en coordenades d'espai i temps distintes, diverses i desconegudes). O en un eco.

Ha estat així, com llançant un primer crit enmig d'un túnel fosc, com aquells que travessàveu sovint anant d'excursió per les serres alcoianes, freds, humits, restes d'un projecte ferroviari que havia d'unir la ciutat a Alacant i que mai no va ser conclòs, ni tan sols posat en marxa. Els presos de Primo de Rivera s'hi havien escarrassat debades. Com el primer crit que havia trencat aquell silenci densíssim. L'eco alliberava en certa forma la por enmig d'aquella foscor però creava alhora una atmosfera sonora inquietant i, en conseqüència, més por. Les mudes parets invisibles (no portàvem mai llanterna i els mòbils no eren ni somniats encara per la rudimentària fantasia de la ciència-ficció d'aquells temps) per on sentíem regallar fils d'aigua eren el límit d'un univers que no es podia tocar perquè el cobria una vegetació tel·lúrica de tacte llefiscós. El crit es repetia com un eco que anava extingint-se amb el contrapunt de les gotes caient en tolls que no sempre podíem esquivar. Per no entropessar amb les parets i orientar-nos, a falta de llum, hi féiem servir un pal o una canya que ens permetia seguir les variacions de la trajectòria del túnel. Fins que albiràvem allà lluny un punt de llum molt tènue que avançava amb les nostres passes. Era el desitjat final del túnel, la soferta metàfora que tan bé pot suggerir la superació d'una situació compromesa, la solució, la majoria de les voltes provisional, d'un problema, l'eixida del laberint.

Primera setmana de juliol. Crònica anunciada d'incendis devastadors arreu del país. Setena onada de covid, en general d'efectes molt més lleus però amb una capacitat de contagi superior a les anteriors. L'ardor guerrer dels estats, amb el rerefons de la guerra d'Ucraïna, desbocat, mentre la sanitat continuarà sense les inversions necessàries, pugen els preus i baixen els jornals. Si no ens mata la guerra tampoc ens salvarà potser el sistema públic de salut. Torna la mili obligatòria a Letònia, barbes a remulla del veí bàltic. La Diputació d'Alacant, en negar els més elementals drets lingüístics al valencians, demostra per enèsima vegada que l'espanyolisme més dur hi té casa i farratge i la inutilitat angèlica, després de quaranta anys d'estatut, d'aquesta autonomia.

Agafem una canya, fem el cor fort. Un colp trencat el silenci hem d'avançar entre perills, sabent que només les pròpies passes i el propi esforç ens duran cap a la fi. Les parets, tot i la calitja que va creixent al voltant nostre i l'augment de la temperatura de la mar, són d'una humitat opaca. Escoltem les gotes d'aigua caient als tolls negres del silenci. Caminem, caminem. No amollem encara la canya.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 8 de juliol de 2022.]

 

 

No li digueu racisme

El racisme no entén de pells ni de colors, sinó d'estatus i diners, d'interessos, guanys i privilegis. La fòbia contra els estrangers, que creix des de les arrels podrides d'un nacionalisme d'estat de naturalesa feixista i passat imperial com l'espanyol, és una de les cares del políedre de la intolerància, l'obsessió per abolir les diferències i liquidar el dissident, un poti-poti perillós de complexos històrics i pors inconfessables. No és racisme i a més sovint es gira contra els ciutadans del propi estat encara no assimilats del tot a la cultura dominant, més com més insubmisos, més com més ànsies tenen d'alliberar-se'n. La creació de l'estranger i el senyalament de l'altre o faula ovidiana de la fera ferotge (jueu, roig, bruixa, heretge o català), és tan vell com l'anar a peu, tapadora eficaç de moltes injustícies. El racisme simula fer forts els dèbils, proteïnes extres de fals patriotisme, que assumint-lo n'ixen més desnodrits encara. Negant-se a reconèixer-se a si mateix com a racista (no de pells ni colors sinó d'interessos i beneficis), l'estat i els seus lacais hi troben l'excusa perfecta per cometre tota mena de malvestats. En nom de la integritat territorial, desintegrats en l'estultícia! Que els més pobres d'entre els pobres no embruten el recinte sagrat de la pàtria amb les seues fams immundes! Les morts de Melilla, com ahir les de Tarajal, com demà les provocades per qualsevol de les fronteres de metralleta, filferrada i exclusió, són assassinats legals, impunes, efectuats per delegació i en el repartiment de papers que les monarquies corruptes de banda i banda de l'estret de Gibraltar s'han assignat amb el consentiment i la mandra europea d'haver d'encarar un problema molt pelut i del qual depèn el futur de tots. Sánchez, Marlaska o Robles no parlarien amb aquesta fatxenderia indignant, que no es diferencia gens dels discursos de la dreta més rància, si no tinguessen plenament assumit del paper de policies del sud que els han assignats els estats rics del nord en el mapamundi de la misèria global, política, moral i econòmica, si és que podem separar-ho. Sánchez, que ara gaudeix com un xiquet davant els flaixos de la cimera madrilenya de l'OTAN encaixant amb els amos del bacallà mundial (o de la meitat més un dels amos), vol blanquejar amb el seu somriure postís la feina bruta que li han fet al Marroc però els morts de Melilla li pengen també a ell en la solapa de l'americana, al costat de la insígnia de la multinacional atlàntica de la guerra. Però ell, com Marlaska, com Robles i tots els que s'escuden en les màfies i es pixen en els morts de negres pobres, en va s'armaran fins a les dents, en va pagaran els policies amb la pell dels sahrauís i els seus fosfats, en va alçaran murs i fronteres. Les màfies, recordem-ho a aquests espavilats marejadors de perdius, són només la conseqüència que fa més difícil un problema, no la causa, que és filla del colonialisme, de la misèria provocada per l'extorsió capitalista. Que els més necessitats entre els necessitats siguen negres, moros o xicanos no és més que conseqüència directa de segles d'explotació i espoli, de l'esclavisme més inhumà, d'un imperialisme que els ha xuclats tota la sang i ha partit i repartit els seus territoris com un pastís. No li digueu racisme. Ací la raça i les excuses antropològiques no hi tenen res a veure, és la simple i avara exclusió del que no té res. Benvinguts els reietons del Golf Pèrsic, que també són moros a Marbella, benvinguts els magnats que controlen els minerals que ens permeten ser omnipresents en la teranyina global i supersònics malgrat que siguen negres i mentre ens obeesquen, benvinguts els xinos d'arreu si ens omplin els polígons industrials de fàbriques per a les nostres formigues. No li digueu racisme: és pur i dur capitalisme, la guerra global pel control de recursos cada vegada més escassos. No hi ha racisme tampoc en l'ajuda solidària a refugiats ucraïnesos. Molts dels qui han pogut fugir de la massacre provocada per la bogeria russa (una bogeria molt racional i calculada) han arribat ací amb els seus cotxes flamants i la seua pasta, però molts més hi han vingut amb el que duien damunt, s'han perdut pels camins de l'est o han restat sota les bombes malgrat que són més aviat rossos i de pell blanca. L'expansionisme rus empenyent des del nord-est serveix de safata de plata a la coartada per reiniciar la carrera armamentística i sumar forces per a l'hegemonia mundial d'Occident contra el poder russo-xinès. Però més guerres i més assassinats a les fronteres que blinden el presumpte món benestant (a l'interior del qual s'escampen com taques d'oli grans bosses de pobresa) no faran sinó multiplicar els problemes, les injustícies, la misèria i l'instint migratori de salvar la pell, del color que siga. El cercle viciós que haurem de trencar per alguna banda.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià l'1 de juliol de 2022.]