En
rigor un jutge i una jutgessa, tot i que potser la distinció
genèrica no ha arribat encara a aquesta institució espanyola. I de
dos jutjats, el 3 i el 4 del Contenciós Administratiu de la mateixa
allunyada, estranyada, dissortada ciutat d'Alacant. I el penjat? I el
fetge que es mengen els jutges? Al Contenciós número 3 sentencia el
jutge titular, José Maria Magán, que un paper oficial arribat de la
Generalitat catalana siga retornat al seu origen i traduït del
català al castellà, ja que aquest idioma, el català, no és
oficial a [sic] la
Comunitat Valenciana. El jutge es menja el fetge del penjat,
interpreta la llei, com molts constitucionalistes, en la seua
literalitat o part més epidèrmica dels enunciats i inventa la sopa
d'all. Se'l menja en plat, això sí, amb forquilla i ganivet, i ens
estalvia la vergonya de dir-nos que no entén el català escrit en
cap de les seues variants (inclosa l'alacantina, o
exalacantina, vaja)
o que simplement no
li passa pels ous admetre a tràmit un
document perquè està escrit en la llengua del país, que per a ell
deuen ser (la llengua i el país) realitats massa
exòtiques o, pitjor,
provocacions intolerables, pures ganes d'emprenyar, atemptats a la
unitat de l'única pàtria indissoluble bla, bla, bla. Al segon
jutjat, el 4, comandat per María José Calvet Miró també els
agrada el fetge de penjat, que conté molt de ferro, a la planxa,
servit amb una fina salsa de franquisme ben lligada
amb memòria històrica en rama
de venjança permanent, malgrat
que aquest darrer ingredient provoca en
molts una abranor
insuportable.
Admesa, aquesta sí, a tràmit una al·legació del PP contra la
resolució municipal de substituir quaranta-sis noms franquistes que
encara pengen als carrers de la ciutat, el consistori haurà de
restituir-ne les plaques. Diu
la jutgessa en la seua sentència «que no hi havia raons d'urgència»
per a la substitució. I té raó, si els noms franquistes de la
humiliació i la venjança hi han estat 78 anys, res no impedeix que
hi siguen altres 78 més com a mínim, malgrat el paper mullat de la
denominada Llei de Memòria Històrica, que és un altre penjat que
es bressa al vent de la impunitat,
sense ulls i, el que és pitjor en aquest cas, sense fetge. Els
ciutadans d'aquest país, inclosos els vencedors a les urnes a la
dissortada, estranyada, allunyada ciutat d'Alacant, haurem de
menjar-nos els drets lingüístics proclamats per les lleis i
infinites sentències amb creïlletes i empassar-nos amb el nas tapat
els crims imprescriptibles del genocidi franquista. No té sort
aquesta ciutat germana, últim
bastió de la II República Espanyola, que
per als més grans encara vivia no fa tants anys amb una certa
consistència
la seua valencianitat. L'han volguda provinciana, d'esquena a les
comarques del sud de què es pretén vanament capital. Jutges i
jutgesses com els que ací mengen fetge són la punta de llança d'un
espanyolisme ferotge i inculte que fa d'Alacant territori estranyat i
alienat, colònia de
tota mena d'insensateses. I no pararan de menjar-se, de menjar-nos el
fetge, fins a extirpar-la del tot del seu àmbit històric. Cal
posar-se una bena als ulls per no veure que darrere d'ella anirem
tots els altres pobles
i ciutats, el país sencer. És
molta la gana dels jutges i poc el fetge amb què hi plantem cara.
Molt bé, Manel. Almenys encara hi resta consciència crítica...
ResponElimina