Mentre forcen la legalitat, dictada per ells mateixos, fins a
extrems insuportables per a molts, continuen mantenint el seu
somriure d'afable ciment armat. Quan alguna llei de rang superior o
una institució de més alçada, europea o internacional, adverteix
sobre la il·legalitat de la seua legalitat, prometen, amb posat de
corderets democràtics, rectificar amb un somriure impertorbable
d'orella a orella. El somriure de campanya permanent és, de fet, la
carassa que millor encaixa en el rostre invulnerable dels homes de
poder situats majorment a les blindades bancades de la dreta (que
ocupen també no pocs representants de la pseudoesquerra). Sorpresos
amb les mans a dins la massa, imputats, fotografiats amb els
calçotets a l'alçada dels genolls, convictes d'execrables o
ridículs crims, culpables de suborns i corrupteles, enemics
declarats de l'interès públic, blanquejadors de diners negres i
ennegridors de principis democràtics… no perden mai l'agilitat per
a articular un somriure que és el producte de la llei de l'evolució
de segles d'omnipotència. Aquest somriure, que pot derivar en sonora
riallada en els individus més radicals de l'espècie a compte de la
desgràcia aliena i el manteniment dels privilegis de casta, és la
burla descarada del poder, la lleugeresa antidemocràtica dels qui es
veuen governant vassalls encara. I no l'abandonen, el somriure o la
riallada, ni quan, per desviar l'atenció dels focus públics, es
donen obertament a la guerra bruta o la caça de bruixes, a compte de
Catalunya, de la líder dels desnonats o de l'escola pública.
Cadells que es preparen per al somriure infal·lible com els de
Nuevas Generaciones de Castelló, ara que al seu gurú don Carlos
Fabra comença a petrificar-se-li la gràcia, posen en marxa mètodes
de denúncia anònima contra la llibertat d'expressió dels mestres
fent servir el contrastat model del senador MacCarthy dels anys
cinquantes i els sistemes de delació que els nazis inculcaven entre
els joves perquè denunciassen les tebieses ideològiques dels pares.
I no els cau el somriure de vergonya, probablement perquè es pensen
que la paciència dels desheretats és infinita. Només quan per
trencar el cercle viciós de la impotència, algunes de les
innombrables víctimes del somriure descarat del poder assenyalen amb
el dit, fustiguen, escridassen a la porta dels domicilis, la rialleta
comença a esquerdar-se i apel·len llavors al respecte i la pau
democràtica que ells s'han passat reiteradament pel folre. Però
sols quan el clamor acusador serà multitudinari cauran amb estrèpit
les carasses.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 30 de març de 2013.