Un temps nou

Exageraré si dic que el tomb electoral del 24 de maig al País Valencià és ja una fita històrica –d'aquelles, vull dir, que tenen la grandesa de marcar un abans i un després? Ho concentraré, sense menysteniment de moltes altres, en una sola dada: a la ciutat de València Compromís quedà tan sols 10.000 vots per davall del PP (95.859 per 105.846 respectivament) trencant fins els pronòstics més optimistes. Si sentíem que feia molts anys que el país havia canviat, que havia anat canviant a poc a poc però de forma irreversible, sempre ens trobàvem davant la paradoxa d'un mur que semblava indestructible, el de les reiterades majories abolutes del PP. Tot això va volar pels aires el diumenge. Pessigant-nos la pell ens adonàvem que de sobte creamava la immensa falla que havia durat decennis, que el poble valencià arribava a la majoria d'edat, que per fi tots els qui treballàvem per un país més net, noble, culte, ric, lliure, desvetlat i feliç –per dir-ho a la manera espriuana– tastàvem el goig de la visibilitat, la responsabilitat d'administrar el poder polític i institucional. Fins aleshores moltes vegades havíem viscut com zombies, sense defallir però havent-nos d'engolir, seguint amb Espriu, els aspres vins de burla que ens donava una dreta cavernícola, organitzada en xarxa mafiosa disposada a dinamitar la democràcia, i unes majories incomprensibles a les urnes que es nodrien en bona part dels recursos obtinguts del lladronici. Culmina per fi per als valencians aquella transició plena de forats i renúncies que ens ha mantingut tants anys en el mapa de la ignomínia i el destrellat? En tot cas, ara comença un temps nou, que ha de ser radicalment nou, que ha d'enterrar la vella política dels uns i els altres (sí, també d'aquelles majories subalternes i anodines de Lerma). Si el model i la voluntat són nítids, ni que només siga perquè per a la nostra desgràcia hem viscut el que no han ser mai la democràcia i la política en mans dels demagogs ineptes dedicats al saqueig que ara toquen el dos, els reptes que tenim al davant són enormes. Tant, que faran mal fet els partits que, seguint els vells esquemes, pretenguen administrar aquesta immensa força, aquesta il·lusió de canvi radical, que ningú no té dret a malmetre, de manera unilateral, agraint educadament els vots però pretenent cavalcar en solitari. Sembla haver insinuat aquesta possibilitat l'alcalde en funcions d'Alcoi, Toni Francés. Ni l'aritmètica de les urnes, ni l'experiència acumulada de col·laboració de les forces d'esquerra ni, sobretot, els moviments tectònics socials que els vots evidencien d'alguna manera fan recomanable aquesta opció de vella escola. A Alcoi, com al conjunt del País Valencià, ha guanyat en bona mesura el pluralisme, la diversitat de la gent, la força del carrer. A partir d'ara ho té ben difícil, si no impossible, qui vulga governar amb els vells tics monocolors. Els reptes, amb un país que s'ha acostat perillosament a la fallida institucional, necessita de tots els partits compromesos amb els canvis en profunditat, necessita gestionar la pluralitat com una font de riquesa, necessita del diàleg i la correcció permanents, i necessita la complicitat, la contribució i la vigilància del poble i les seues organitzacions, de la gent més preparada, honesta i treballadora. Alcoi, per fi en sintonia amb els governs que es dibuixen a l'ajuntament de la capital i a la Generalitat, ha de buscar l'entesa dels tres partits que comparteixen uns principis bàsics, PSPV, Guanyar Alcoi i Compromís cicatritzant velles ferides, obrint-se a la ciutadania i continuant posant, ara amb més força, les pedres de l'Alcoi present i futur. És l'hora de la responsabilitat, dels grans reptes, de la confiança i la generositat, d'una nova política per a un país nou.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 30 de maig de 2015.]

L'esplendor de la forma

Antoni Ferrer, Variacions Goldberg (ària amb variacions per a la recreació de l'esperit) precedida de Sis bachianes. Prefaci de l'autor, post scriptum de Vicent Roncero. Editorial Denes, col·lecció de poesia Edicions de la Guerra núm. 113, Paiporta, gener de 2015.

· · ·

Al principi fou el verb, la paraula. O per dir-ho a la manera de l'Evangeli de Joan segons la transcripció que en dóna la Bíblia Catalana Interconfessional (1997): «Al principi existia el qui és la Paraula». I la paraula, o la Paraula, era tot, l'infinit contenidor, també la música abans de la dissociació primigènia de la creació: la música de la paraula creadora. En la tradició judeocristiana si més no, que és la que més hi compta en la fusió amb totes les altres, tot comença per l'acció de la paraula. Per això Bach, geni d'intensa religiositat, segons una idea comunament acceptada d'estudiosos i biogràfs, es proposà amb la seua obra representar musicalment la paraula. És aquesta summa de l'art poètica de n'Antoni Ferrer, que feliçment veu la llum al cap de deu anys d'execució, l'intent de rescabalar i agrair l'esforç imperible del músic escrivint les paraules de la música, jugant el joc transcendent de les tornes? Massa simple, massa ingenu. Tot i que hi ha el model de les Variacions Goldberg de Bach, el motle de la forma musical perfecta (o perfeta, com agrada de dir al poeta, tan amic de subtils polisèmies) com un eco o l'espill d'una sonoritat incomprensible que ens fascina i commociona, ara ja tenim les Variacions Goldberg d'Antoni Ferrer (l'Alcúdia de Crespins, 1943), una peça a part i única, recreació singular i originalíssima de molt del que s'ha escrit, inclòs tot el que el mateix poeta ha escrit fins ara. La impossible transliteració de música en poesia i a la inversa troba camins per recrear-se en les correspondències, en fonts d'impuls i inspiració, en el diàleg entre lleguatges irreductibles. Però hi ha el cant, en totes les seues formes i gèneres, el feliç maridatge de música i paraula que travessa i conforma tota l'obra d'Antoni Ferrer. El llibre que comentem és una sublim elegia d'esperança fruit d'un acte d'humil gosadia (per usar els jocs d'oxímorons, de cristal·lines síntesis, tan abundants en aquesta poesia): confrontar-se al geni en la persecució de la forma (de la Forma!) tothora mudable, asseure's a la difícil ombra de l'irrepetible, la fructífera humilitat de no defallir en la perseverant gosadia, en la recreació de l'esperit.

Tot això que intentem dir són generalitats forçades a propòsit d'un llibre destinat a ser i que ja és un punt i apart en l'art de la paraula: temps i espai obliguen. El cúmul d'estímuls i suggerències, d'emocions i idees, que ens proporciona la seua lectura malament es poden encabir en unes ratlles soltes i maldestres. Inspirat per la fe cristiana de l'autor, potser no és sobrer assenyalar ara que el rigor, profunditat i altura del poema transcendeixen els credos, qualsevol credo, i que interessarà igualment crèduls com incrèduls (entre els quals, ai, em compte). Perquè si és poesia religiosa, en la millor tradició mística i barroca (i moltes altres, en especial la dels trobadors, la de Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March, la dels textos anomenats sagrats, i òbviament tota la poesia moderna i amb major intensitat la més o menys explícitament religiosa), ho és en la concepció teològica del món sinó en la plena consciència de l'humà, on s'apleguen, en la síntesi que tan sols una fe pot fer plausible, vida i mort, principi i fi, recreació. Poesia humana des de l'arrel del dolor, de la plena assumpció de la vida que és mort i de la mort que és vida. El que fa que aquest llibre siga excepcional, poesia d'altíssima volada (i passeu-me el superlatiu aquesta vegada), no és, insistim, la seua religiositat, l'exposició d'una fe compacta i no dogmàtica, plantejada amb una finesa intel·lectual i artística que ja voldrien els savis doctors de l'Església, sinó precisament la consecució de la forma. L'univers de les Variacions és harmònic i bell, musical, en tots els plans del llenguatge poètic, en tots els recursos de la llengua. Les de Bach sembla que eren destinades com a lenitiu per a l'insomni d'un príncep; les d'Antoni ben bé poden entretenir i fins dissipar malsons de crèduls i incrèduls (de la poesia i de la vida). Cal que insistim: no es tracta de cap subratllat ni d'un acompanyament o contrapunt a la música de Bach –per altra part, ja ho hem dit, literalment impossible– sinó d'una obra redona, un planeta autònom, una galàxia sencera. De l'espill de Bach extrau Ferrer l'encaix de la forma, una ària de principi i fi amb 30 variacions, cada 3 de les quals amb cànons (repeticions amb subtils variants) en versos successius fins al novè, i les Sis bachianes que són el nucli inicial de tot el treball. Tota la resta és humil i agosarada collita pròpia, recreació d'un univers en expansió, una polifonia extraordinària. Esplendor i plenitud de la forma que estimularà la plaent necessitat de tornar-hi una i mil vegades, set i sal reiterades, ja que glòria i permanència són cosa de l'altre món. I tanmateix perduraran les Variacions.

[Publicat a Saó núm. 404, maig 2015.]

[Antoni Ferrer en una trobada a casa de Manuel Bellver d'Albalat dels Tarongers el 7 de març de 2015.]

La reflexió

Amb variants més o menys afortunades, aquesta columna d'avui ja l'he escrita no sé quantes vegades. Potser tantes com eleccions he vist i patit en els meus dies, que no són pocs. Els experts en la inexactíssima ciència de la demoscòpia i les seues múltiples ramificacions hi veuran factors i aspectes que a mi se m'escapen, però diria que al capdavall només hi ha dos tipus de votants: els qui empenyen per millorar l'estat de coses (d'allò públic al més estrictament privat, i en aquest sentit sí que l'abast del canvi a què s'aspira és obert i matisat com un ventall) i els qui ho fan precisament per evitar-ho, perquè tot continue més o menys igual. La vella dinàmica entre optimistes i pessimistes (d'altres en diran realistes, o egoistament interessats, o vés a saber què), o entre esquerres i dretes. Hi ha també, òbviament, els abstencionistes, que formen categoria a part, i els votants en blanc que van inspirar una magnífica novel·la de José Saramago, i els del vot deliberadament nul, figues també d'un altre paner. Des de fa molts anys, i al País Valencià, les eleccions de demà arriben orquestrades amb instruments molt singulars. La música que hem escoltat aquests dies, sense ser del tot original, té una solemnitat especial que feia temps que havíem oblidat. Els vint anys llargs de poder absolut del PP ens han posat literalment a la vora d'un abisme la negror i profunditat del qual a penes ha començat a revelar-se (ha començat a veure i patir una part ja no gens desdenyable de la ciutadania). La possibilitat d'un canvi en el comandament de la nau i l'obertura de nous horitzons per al nostre poble és la melodia de fons que vibra amb insistència i que fa d'aquesta cita dominical alguna cosa més que la introducció rutinària d'una papereta en la corresponent urna. I com que ser optimista no vol dir ser ingenu, hi ha una manera de votar conscient de la mateixa imperfecció del sistema de representació, començant per la injusta barrera valenciana del 5% que tantes decepcions ens ha proporcionat. Els escèptics que votem amb un cert optimisme (altrament no ho faríem) no votem només persones, responent als automatismes dels grans cartells electorals i els sofisticats i caríssims mètodes de propaganda, sinó també idees, sobretot idees i projectes. Als votants convençuts que tots els polítics, sense excepció, són iguals, ja els va bé els que ara remenen les cireres i potser apostaran pels grans factòtums del lladronici, encara que dels seus negocis a ells no els en caiguen ni unes molletes. Però les coses, malgrat l'obligat reduccionisme d'aquestes línies, són socialment complexes, i hi ha també el vot de la por i el de la ignorància, fins i tot el del masoquisme, que és el que permet mantenir un estat de putrefacció insostenible. Clar, la democràcia no es fa només a les urnes, sinó en la vida diària, des de la responsabilitat de cadascú, o almenys així ho pensa un optimista. De manera que demà, com avui, com ahir, toca reflexionar per elegir si volem continuar amb l'actual gasofa infecta o si pel contrari ens aventurem a tastar nous plats més saborosos que ens animen una mica l'existència. En parlarem diumenge al vespre i en bona hora. 

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 23 de maig de 2015.]

El forn

Hi ha dies en què la meteorologia pot ser la millor metàfora d'un país. Tal va passar dijous passat a València quan els termòmetres de la primavera van rebentar –per dalt, no cal dir-ho– tots els rècords. Avisats com n'estàvem amb prou antelació, res no va poder impedir que aquell vent de foc que travessava carrers i avingudes i que es feia especialment insuportable quan impactava amb la bola dels ulls ens sorprengués amb la seua contundència apocalíptica. Convertida en un forn, en efecte, la capital semblava fer innocents les pitjors prediccions d'Ausiàs March o Joan Roís de Corella i els seus mars que bullen i llancen a terra els peixos desesperats. Vaig haver de transitar aquell forn en dues ocasions, a les 15.15 i les 18.45, com solc fer, en bicicleta. Tot i que els termòmetres de la ciutat són poc fiables, segurament perquè costaren un renyó en aquella època en què tot s'inflava o es desinflava (com l'èxit o el deute públic) segons els interessos dels lladres, n'hi vaig veure un que marcava els 46º (deixem-ho, doncs, en 44º, que ja són ardències pròpies de forn). Molts dels agosarats que en aquells moments transitaven pels carrers es dedicaven a traure fotografies amb els seus mòbils a aquells dígits infernals, convençuts, sens dubte, que eren testimonis excepcionals de l'engendrament en directe de la millor metàfora dels nostres dies. A aquest excés de realitat que és la realitat finalment despullada hi contribuïa un cel gris amb tons groguencs i rosacis no gens tranquil·litzador i que després hem sabut pels experts que es devia a les partícules en suspensió que transportava el vent demoníac provinent del Sàhara. A la Vall d'Ebo, on l'honorable Alberto Fabra va ser escridassat quan intentava explicar l'origen del foc que va obligar a desallotjar alguns xalets dels voltants, l'infern meteorològic va ajudar-hi també a escampar les seues flames per les arbredes de Pego, l'Atzúvia i la Gallinera, un panorama sinistre en alguns dels paisatges més bells del país. L'escridassada als responsables visibles de la situació d'emergència en què viu la societat valenciana està convertint-se en una teràpia de xoc i també en un termòmetre (aquest sí bastant fiable) dels ànims d'una ciutadania farta d'aguantar aquestes tempertatures. Hi ha gent potser aliena a la socarramenta perquè viu en una campana amb l'aire condicionat a tota pastilla, però al mercat del Cabanyal també han escridassat la Barberá que, fidel a la seua sang falangista, s'ha esplaiat amb amenaces i improperis contra crits i cridaires. Alguns són molt partidaris de la llibertat d'expressió mentre no toque la seua condició d'intocable. Sembla que també el bròquil s'ha acabat per a aquesta genteta. I encara gràcies que l'endemà va eixir un dia esplendorós, d'una tebiesa afable i una claredat diàfana, i plantes i persones i tota cuca viva vam poder respirar alleujats. Em diran il·lús, i no els faltarà raó, però així m'agradaria que passés el diumenge que ve, després del recompte electoral, aquesta sensació d'haver sobreviscut a un forn injust i de donar-se a l'alegria de la llum primaveral. Una vegada més, doncs, a les urnes, ciutadans!  

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 16 de maig de 2015.]

[Instantània d'El País 15/5/2015.]

L'Imperi Rus

Les alegries estadístiques duren poc a la casa del pobre. Vull dir les que auguraven fins fa poc la pèrdua sense pal·liatius del poder absolut de la dreta al País Valencià. El recent informe del CIS, a les portes de la campanya electoral, ha aigualit una mica el vi d'una festa que de moment només era virtual: una possible entesa entre el PP i Ciutadans (formació ja coneguda com la marca blanca del Partit Popular) podria tenir la clau de la Generalitat, l'Ajuntament de València i qui sap què més. Perquè per molt que sapiem que les enquestes les carrega el dimoni i que en el fons el que pretenen és més intervenir en la construcció de la realitat i les tendències socials que analitzar innocentment les dades, la sinistra situació que pronostiquen, la reiteració de la indigència política i social, no pot sinó amargar les il·lusions dels qui encara esperem alguna cosa nova d'aquest país i aquest poble. Bufen al nostre favor un parell o tres de vents: quasi un 25% dels enquestats no tenen decidit el seu vot, hi ha un nombre no gens negligible de nous votants joves, l'estudi (o el que siga) fou realitzat abans que descobríssem Rato i Rus en ple streep-tease de beneficis fraudulents (el segon gràcies a una gravació en què se'l sent comptar bitllets de cinc-cents novets de trinqui: no esperàvem menys de l'homenet, un comptable unflat). Prou per agafar-nos a l'esperança, que ja té dimensions d'urgència inajornable, que les enquestes i les aparences sovint enganyen. Amb tot, i com que a aquestes alçades ja tenim el cul pelat, potser valdrà la pena de posar-se un oli preventiu damunt la pell abans de les possibles cremades, tan terribles quan senyoreja la ponentada. D'acord que el mer fet que el PP, tot i la pèrdua espectacular de vots, continue sent el més votat a nivell de país pot decebre el més valent i fer-lo caure en la temptació de les simplificacions (sovint expressió de la impotència): aquest país està ple de gent estúpida o desinformada, o les dues coses alhora (estupidesa i desinformació, al capdavall, van de la maneta). El setge mediàtic a què estem sotmesos és un enemic difícil de vèncer, un passaport permanent al país del cercle viciós. Tot això, al cap i a la fi, és mèrit de la dreta. Per guanyar un país en termes democràtics calen vots, sens dubte, però els vots no són més que la conseqüència de la força al carrer, de l'extensió d'una cultura a què l'esquerra majoritària no ha fet més que renunciar de la transició ençà. I de moment, les autocrítiques per tanta renúncia i tanta incompetència, si n'hi ha, són fetes amb la boca xicoteta, com si ens maleís el fat o un encanteri i no fóssem, col·lectivament, el resultat dels nostres errors i de la falta d'espenta. Ara són temps d'eleccions, en efecte, de debatre i explicar i proposar i guanyar-se cada vot, i de preparar amb decisió l'alternativa, allò que no diuen les enquestes. Si van caient els figurants de l'Imperi Rus (i agafem ací pels pèls el nom del reietó només a guisa simbòlica d'exemple), més per traïcions i errors en les pròpies files que per l'espenta popular, vol dir que tot és possible encara. A més dels vots necessaris, fomentem la força i la confiança precisament en això, en la pròpia espenta.  

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 9 de maig de 2015.]

[L'últim tsar de Rússia, Nicolau.]

Aleshores

[Enviada a Levante-EMV, el dissabte 2 de maig de 2009, aquesta columna fou la primera que el diari em va censurar al·legant que la negativa a guardar un minut de silenci a què al·ludeix l'article havia estat desmentida pel mateix responsable. Desmentida de boqueta, però els fets i les responsabilitats de Rus són fets àmpliament documentats. Després d'això, a propòsit aquesta vegada de la columna Onoris causa, de nou censurada, em van fer fora del periòdic després de setze anys de col·laborar-hi. La publique ara que Rus torna a ser figura de rabiosa actualitat. Podeu llegir també, sobre el mateix personatge, aquesta altra ja publicada al blog: El cap dels burros.]

· · ·

Mentre que la grip del porc amenaça de convertir-se en perillosa pandèmia, al País Valencià hem de barallar-nos dia sí dia també amb una malaltia infecciosa no menys letal: la burrera autoritària dels governants. En el pitjor dels casos, doncs, plourà sobre mullat (o qui és desgraciat fins amb els collons entropessa). Li passa al reietó Alfonso Rus el que al vell falangista, que quan sent parlar de cultura tira mà de la pistola. Aquesta gent ho resoldria tot a hòsties, a escopinyades, a exabruptes, i això que asseuen els seus culs en les mol·lícies del poder, maneguen els pressupostos amb la mateixa destresa amb què giren el volant dels seus mercedes i continuen fent negoci sense que ningú els cante la quaranta i sense tallar-se un duro. Aleshores, a quin sant tant de nervi i tant d'insult? No havíem quedat que la vaga de l'ensenyament havia estat un fracàs redó? No estaven tan convençuts de la innocència de l'encara president i amiguito del alma del Bigotes? Aleshores per què el manaire de Xàtiva crida tan alt el seu “¡Abajo la inteligencia!” i promet rematar-nos, als qui usem quan toca els gairebés i els aleshores i altres mots de l'idioma que ells a penes balbucegen per proferir estupideses i emmerdar la democràcia? Si vol rematar els qui a peu de pissarra combatem les ignoràncies és que ens creu morts o moribunds (quant d'esforç esmerçat en la nostra defunció i que vius que som encara plantant-los cara amb paraules, manifestacions i vagues!). S'enganya el tirà analfabet, l'egòlatra absolutista: sobreviurem a aquesta burrera que s'arrela en el franquisme. I aleshores posarem els seus retrats, cap per avall, al lloc que els correspon, al museu de l'Almodí de Xàtiva, colze amb colze amb Felip V, on el poble conserva memòria viva de la ignomínia.