El símptoma Tamames

Dediquem avui la columna a la conversió de l'antic comunista Ramon Tamames al feixisme sota el paraigua de Vox, partit que pel que es veu sap fer ballar molt bé les mòmies més pansides i péixer com ningú l'extens catàleg de les misèries humanes. El confús espectacle bé es mereix una reflexió, perquè sembla que res no excita tant les glàndules de les baixes passions d'alguns com la perspectiva de tocar poder. O si ja se'n toca i se n'ha tocat a manta, com el Tamames de comitè central, idòlatra de la corbella i el martell, el diputat successiu, el capitost d'escissions progres, el contertulià a sou de ràdios i televisions de la caverna mediàtica, l'economista brillant honorat amb càtedres i càrrecs en organismes internacionals, l'empresari de negocis immobiliaris dubtosos (la ciència econòmica al servei de la pròpia butxaca), l'afavorit amb canongies bancàries, butaques en acadèmies ràncies i altres mil bagatel·les, de tocar-ne més encara. Aquest deliri, el vell vici de l'avarícia, de l'ànsia de sumar, de l'egolatria que acabem pagant a escoti, per molt lluny de la nostra galàxia que aquells astres visquen, per enèsima vegada a la palestra. Tot i les escasses possibilitats que el fitxatge del feixisme institucional de Vox arribe a president del govern d'Espanya, més val que toquem ferro.

Plomes més expertes han volgut explicar el fenomen amb la coneguda recepta de Josep Pla, segons la qual res no s'assembla tant a un espanyol de dretes com un espanyol d'esquerres. Les ideologies són ací un simple ornament amb què revestir un espanyolisme generalment ultramuntà, la marca més sòlida de la casa Espanya. Sense negar la validesa incontrovertible de l'axioma diria que el presumpte viratge de Tamames, que compta amb precedents incomptables en l'art del canvi de jaqueta que el postfranquisme va posar tant de moda, l'explicarien millor Shakespeare o Dostoievski o qualsevol altre gegant investigador dels abismes humans. Més que fixar-nos en el principi i el final anunciat d'un vell quasi nonagenari, en els aparents extrems d'autoritarismes que es toquen en el denominador comú de l'espanyolisme, hauríem de furgar en la zona d'ombra que s'estén a l'endemig, aquest llarg silenci en què el frau democràtic ha produït ensems la solsida de les utopies d'esquerres sense recanvi i el miratge funest del feixisme. El que ens retorna l'espill deformat de Tamames, com un esperpent valleinclanesc, és una realitat que plagia els models teatrals més aparentment increïbles. El que ens desvela és el principi d'una irrealitat que acaba sent més real que la vida mateixa. El que ens ensenya l'anècdota que vol elevar-se a categoria és com arribar a la veritat a través d'un ordim de mentides. No m'interessa tant la deriva feixistoide del que ha aconseguit esdevenir un patètic personatge d'opereta com el que tot això té de descrèdit d'una política que bufa a favor de la farsa i fa possible la resurrecció del cadàver franquista cada pocs anys. El que m'interessa del cas és la tristesa que m'inspira un medi social que excita la conversió de la intel·ligència en simple mercaderia, la sensació que, malgrat la llunyania de la galàxia Madrid-Tamames-Vox, per ací sempre acabem pagant la trencadissa. El que m'interessa i contorba és l'enèsim exemple de la fragilitat de la condició humana, la roda sinistra.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 24 de febrer de 2023.]

 

 

Alerta solidària

No és nou, sinó més vell que la picor, com solem dir, l'espionatge com a mètode universal de control de la informació basat en la lògica de la guerra per al manteniment de l'ordre establert o estatu quo. El que ha fet al llarg del temps és sofisticar més i més les seues eines al ritme dels avanços tecnològics, que serveixen en primer lloc els poderosos que els paguen per desembocar més tard en el mercat i multiplicar exponencialment els beneficis que n'obtenen. I torna a començar. Els anys de la Guerra Freda del segle passat van suposar l'apogeu de l'espionatge, ja convertit en gènere literari (novel·lesc i cinematogràfic, sobretot, amb dignes ramificacions en els tebeos), de James Bond a Mortadel·lo i Filemó o Anacleto, de Le Carré a Graham Green, passant pel Superagent 86, el meu favorit amb diferència, que en feia l'alegre paròdia en la tele en blanc i negre dels anys 60 made in USA.

El cas de l'infiltrat en moviments socials de Benimaclet que s'ha fet públic aquests dies, però, se n'ix dels paràmetres clàssics més o menys legals, paralegals o descaradament il·legals d'espionatge a compte dels pressupostos generals de l'estat en partides enfosquides, per anar a raure de cap a la simple guerra bruta de vulneració de drets democràtics. Els anomenats fons reservats, que escapen al control democràtic, van finançar en el seu moment els GAL i després tota mena d'operacions contra l'independentisme català i altres dissidències. Amb la desaparició d'ETA i la neutralització del gruix del moviment independentista, que encara ha de suportar la repressió legal dels tribunals amb el beneplàcit de govern i oposició –tots units sota una mateixa bandera al crit de todo por la patria–, la guerra bruta continua per altres camins i contra altres subjectes capaços de bufar al clatell suspicaç del poder o de fer-li pam i pipa de tant en tant. Si hi ha fons reservats, bé cal fer-los servir i pagar els professionals de la intel·ligència (així en diuen irònicament, perquè sovint aquests serveis han estat dirigits per autèntics totxos, i no diré noms, que tot se sap), no fora cas que aquestes multimilionàries partides es redirigissen, què sé jo, a educació, cultura o sanitat, coses tan frugals. Què fa, doncs, un professional perfectament ensinistrat, a sou de l'estat, actor de luxe, finíssim fingidor capaç de mantenir el seu paper durant quasi dos anys sense alçar sospites, infiltrat en el moviment veïnal i popular de Benimaclet? Quins informes ha elaborat, contra qui, on han anat a parar i quines conseqüències legals poden tenir? Per què l'hi han col·locat si en teoria les infiltracions només són permeses en casos de terrorisme i tràfic de drogues? Pretén criminalitzar el dret democràtic a la protesta i la resistència pacífica, vol inocular la por en el cos social?

L'estat, l'espanyol en primer lloc, que és el que més ens afecta, ha entrat de ple i sense despentinar-se de moment ni haver de pagar-ne factures, en la fase postdemocràtica que denuncien politicòlegs, filòsofs, sociòlegs o mers transeünts. La guerra bruta ja es dirigeix, ni que siga per inèrcia del sistema o per rutina repressora, contra tot i contra tots els qui dissenteixen o protesten o pensen des de paràmetres aliens al poder. Posen i lleven presidents electes a l'empara de lleis dubtoses, encarreguen programes per fer caure sistemes operatius en processos democràtics com el de la consulta sobre la independència de Catalunya del 9 de novembre de 2014, paguen provocadors que encenen els carrers quan els convé, remenen tota la brossa informativa de què disposen per ensorrar polítics molestos (com Laura Borràs), revisen sentències i interpreten com volen els papers mullats d'algunes lleis, subornen, violen els drets a la intimitat i a l'expressió i l'acció lliures i democràtiques, escampen falses notícies, atorguen medalles, honors i places d'executius als servidors menys escrupolosos. I mai dels mai, excepte si es veuen amb l'aigua al coll i algú és més intel·ligent que ells i els traeix i va estirant de la manta (com el comissari Villarejo), no hi ha culpables en aquesta pel·lícula d'espies, vigilància, filtracions i menyspreu a la democràcia.

Que ningú no s'enganye. Orwell va fer curt si mirem el que hi ha i el que es pinta en l'horitzó, el pitjor somni de la tecnologia al servei de la persecució política, el menyspreu a drets que ens pensàvem assegurats. Tots portem l'ull de l'espia i l'infiltrat en la butxaca. Ens vigilen i espien. Cal més que mai estar alerta, denunciar els abusos, estendre la solidaritat, perseverar en les causes, transformar i multiplicar la força de la pressió democràtica sobre el poder i els seus súbdits. Cal més que mai una alerta solidària que ens protegesca contra el desànim, la por i l'aïllament.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 17 de febrer de 2023.]

 

Tremola la terra

Aquests dies m'ha vingut al cap amb insistència el títol de la pel·lícula que Luchino Visconti va rodar en un poble de la costa siciliana en 1948, La terra trema. La tremolor que hi descrivia magistralment el director milanès, però, s'esdevenia entre gent de la mar i feia referència als conflictes socials i la revolta dels treballadors contra l'explotació. La terra també ha tremolat aquests dies a causa d'un terratrèmol de magnitud 7'8 en extenses regions del Kurdistan (la part sempre silenciada, tragèdia que se suma a la tragèdia), Turquia i Síria, el més fort des que se'n tenen dades. Les imatges que ens han mostrat i les xifres que ens arriben i comptabilitzen morts, ferits i edificis desplomats parlen d'un escenari esgarrifós, on l'ajuda internacional arriba amb comptagotes o és, com en el cas de la part siriana enfrontada al govern de Damasc, simplement inexistent i els propis i escassos recursos parlen alhora l'idioma de la tenacitat i la impotència. Hem vist supervivents i familiars de les víctimes excavar les runes amb les mans i les ungles i les poques eines de què disposen, enmig de la fam, el fred, la desesperació i la ràbia. També la mort i la tragèdia són selectives i colpegen de manera desigual les seues víctimes. Sobre un territori arrasat per una guerra brutal (quin pleonasme!) que dura des de 2011 i ha provocat més de 500.000 morts i una repressió secular i despietada dels estats de la zona, sobretot el Turc, damunt la minoria muiltimilionària kurda, les forces tel·lúriques han sacsejat la terra i han fet caure com si fossen cartes d'una baralla edificis prèviament castigats per les bombes de l'artilleria, la misèria i l'avarícia especulativa que alça les cases dels desheretats. Davant la magnitud de la tragèdia, la ira cruel i capriciosa d'uns déus inexistents, la força cega de la terra que tremola sota els peus dels més dissortats, ens preguntem què podem fer. Si engolir la dosi diària d'aliment informatiu per tractar de comprendre, tot destriant entre les runes de l'interès i la parcialitat la veritat i complexitat dels fets, val tant com tancar els ulls i continuar dormint, què podem fer. Se'ns escapa, si en té, el sentit de la tragèdia, el joc de daus terribles d'uns déus que hem creat a mida de les nostres desesperances. Cal ser pràctics, sí, és clar, cal anar per feina sobretot en moments com aquests, cal actuar, mobilitzar tots els recursos a l'abast, pressionar perquè estats i organitzacions internacionals, els mateixos que darrere el teló mouen les tramoies de les guerres i la destrucció, col·laboren en el rescat dels qui queden vius i en la reconstrucció del paisatge devastat. Però ser pràctics i actuar sense parpellejar exigeix en el fons comprendre l'arrel profunda de la tragèdia, traçar amb precisió la cartografia dels mapes on habita i s'estén la misèria, que és fruit de la injustícia i les desigualtats, aturar la roda sinistra que mou el món, combatre la maledicció de Sísif. Amb els peus ben plantats sobre la terra que tremola ens preguntem què podem fer quan tot s'ensorra sinó intentar salvar el poc que queda, sinó prevenir tragèdies futures i mitigar els efectes de la catàstrofe. A La terra trema Visconti alça un poema tràgic sobre la condició humana que no pot renunciar a l'esperança. I alguns dels seus diàlegs ressonen com l'eco en la consciència per recordar-nos el valor de les paraules que ens ajuden a preguntar, a comprendre i transformar enmig de la tremolor, com el fil d'una esperança: "La mar és amarga i tot fa pànic quan es viu en la misèria. No tenim on anar, hem d'estimar-nos".

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 10 de febrer de 2023.]

 

 

Invisibles

Denunciava dies arrere l'AELC, Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, la invisibilització a què institucions públiques del País Valencià com l'Ajuntament de València, la Diputació d'Alacant, el Palau de les Arts o la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació (À Punt) sotmeten la literatura escrita en català. La situació és molt vella, quasi un mal crònic en tot cas curable. Però entre el que es pot esperar i sovint proclama un govern d'esquerres com el del Botànic i el que efectivament aquest mateix govern promou, defensa i finança hi ha una distància considerable en temes com el que ens ocupa. Amb tot i que potser el fenomen contra el qual l'AELC ha alçat la veu mereixeria més aviat el terme marginació o ocultació –entre més raons perquè els neologismes invisibilitzar/invisibilització no figuren al diccionari per inexactes i sobrers–, o fins i tot el de minorització, tan car a la sociolingüística, el toc d'alerta dels escriptors és just i necessari (passeu-me les ressonàncies litúrgiques) i posa el dit a la nafra.

El bilingüisme més o menys feliç o infeliç sobre el qual s'ha assentat tot l'edifici públic valencià abans i durant el Botànic té aquestes coses, que al menor bufit se'n va avall. Perquè és mera retòrica, tics de la inèrcia o excuses de mal pagador: ni en la literatura ni en cap àmbit de la vida social no s'ha aplicat mai el 50% per a cada llengua que podria justificar-lo. En siguen conscients o no els seus promotors, el bilingüisme arrossega el català cap a la marginalitat, la reserva índia (amb la seua literatura també agònica) i l'extinció. La literatura, al capdavall, és inseparable de la llengua en què s'escriu. I la salut del valencià, en termes de presència i discriminació efectiva en l'espai social arreu del país, és com més va més precària, com demostren tossudament els estudis i observem en el nostre dia a dia. Per fer front a la situació, i optimismes de traca i mocador a banda, tampoc el Botànic ha fet res de seriós, mirant sempre de reüll les tendències en intenció de vot o content d'ofrenar nous sacrificis a Espanya, una mica de tot. Ni avancem en la normalització del valencià a l'escola a través de l'única alternativa viable de la immersió amb una llei de plurilingüisme que amaga el bilingüisme asimètric, tímida i enganyosa, ni aconseguirem de metges i personal sanitari el respecte pels drets lingüístics dels valencians, que sempre són qüestionats i prescindibles.

De manera que sí, que els escriptors en català, probablement una majoria àmplia dels lletraferits al País Valencià, tenim dret a ser valorats, promocionats, estimats. Perquè com l'ou i la gallina, la llengua i la literatura (que no debades van o haurien d'anar de la mà a l'escola) són realitats que s'impliquen mútuament. Si és cert que la difusió del treball dels escriptors només té sentit en relació a un públic lector i és imprescindible com a medecina i impuls per a la llengua, no ho és menys que la salut d'una llengua és condició indispensable perquè la literatura prospere i acomplesca les seues funcions estètiques i socials, de sondatge de la condició humana, d'elaboració de raons i sentits per a la vida amb unes mínimes garanties. Perquè per molt que ens escarrassem a escriure les obres més excelses, correm el risc que la nostre eina de treball se'ns esmicole entre els dits, o pels laberints de les idees, i que a la música de les nostres paraules només responga l'eco de l'oblit i del silenci. Correm el risc de quedar atrapats en el més inútil narcisisme, per altra banda el que més promocionen els partidaris de la cultura vigent de l'escaparatisme i l'autobombo. L'AELC aquesta vegada ha assenyalat un dels punts més febles del projecte del Botànic, el paper de la literatura, la cultura i la llengua pròpies en la construcció d'un país ben arrelat i alhora obert al món i al futur. Que no siga només un clam del gremi injustament maltractat dels escriptors. Que queden públicament exposades les vergonyes dels gestors de la cosa pública, que es mullen de veritat i es retraten i retracten si volen els nostres vots. Invisibles a la força però sempre alçant la veu, escampant i dignificant les paraules de la tribu, invisibles, quin remei, però movent renou.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 3 de febrer del 2023.]