La por

En les parets més sòrdides del barri van començar a aparèixer imatges de cossos nus d'homes i dones amb cap d'ocell (estruç, flamenc, lloro, gall…). Es tractava de collatges fotogràfics, poemes visuals de gran força expressiva, que captivaven la mirada del transeünt i deixaven en la retina una empremta inesborrable. Ens vam acostumar a conviure amb aquelles figures que embellien els racons més anodins de Russafa i ens proposaven un diàleg silenciós que s'apagava el dia en què una mà al·lèrgica a qualsevol traç d'impúdica bellesa (si tota bellesa no és al capdavall impúdica) les destruïa. Generalment, l'endemà de la fúria iconoclasta tornava a emergir en un altre lloc un altre cos nu amb cap d'au resolt a combatre durant unes hores la immundícia i l'oblit que s'arrapa als murs de la ciutat com una llapassa i proclamar l'efímera victòria de la llum. L'art, com la vida mateixa, s'ha convertit en aquests temps de crítica opacitat en acte de pura resistència. Ha estat ara que hem sabut que l'artista anònim respon a l'enigmàtic nom de Vinz Feel Free i que va participar en el festival d'art Incubarte V de València amb una obra titulada Don't be afraid/No tingues por que havia col·locat, amb permís dels propietaris, en un mur prop del Centre Excursionista. Es tracta d'un homenatge a les dones dels miners en què apareixien, d'esquena, tres policies apallissant sengles dones nues que van ser arrancats, segons alguns testimonis, per membres del mateix cos (vestit de dalt a baix, amb casc, porra i tota la parafernàlia robotitzant) tan vívidament denunciat per l'artista urbà. No hi ha crisi o estafa o abús d'autoritat que no comence inoculant en el cos de la ciutadania, sobretot quan va a pit descobert, el virus de la por que paralitza i que té com a objectiu final la pràctica de l'autocensura i el silenci. Sobre la por va escriure Raimon alguns dels seus crits més famosos un ja llunyà però no tan distint 1968. I No tingues por diu també una de les cançons més populars d'Obrint Pas. Però si el llop fa por quan obri la seua bocota d'ullals esmolats, o quan mossega el cos inerme de la víctima, és impossible o temerari no tenir por: els valents, ens recorda Fuster, no és que no en tinguen, sinó que se la saben aguantar. Resistim la por, doncs, encara que la temible Rita Barberà ens esbronque amb la seua veu de brigada xusquero o ens llancen tot el seu cos armat quan defensem la dignitat. Més por i més mal fa el silenci submís i la indiferència. I que brosten pertot arreu les flors dels cossos nus doblegant les porres.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 30 de juny de 2012.

Blindats

A Font de Mora, el pitjor conseller d'educació que hem patit i alimentat (però alerta, que tot és superable), li devem el mèrit d'haver posat tot el sistema públic d'ensenyament dempeus després d'una llarga i atònita invalidesa. L'home, però, va fer al capdavall el que sabia: intentar convertir l'escola en un moribund a les portes de la necròpsia, que és per al que realment val un forense. Debades ens vam esgargamellar durant mesos demanant la seua dimissió, que és una virtut higiènica aliena completament a la democràcia de baixa estopa valenciana, i demostrar de pas que el malalt encara gaudia d'una mala salut de ferro. Si Camps, mire vostè, se'n va eixir de tot el merder que capitanejava amb un excel·lent cum laudem i per la porta falsa, i Fabra, don Carlos, té comprada la banqueta dels acusats i potser també els mateixos jutges, i Cotino ni tocar-lo, i Barberà no ha trencat mai un plat, i José Luis Olivas, l'heroi de Bancaixa, i… la sospita que la llei és una espasa de doble tall que sempre fereix pel mateix costat va elevant-se a nivell de constatació empírica. El blindatge (del germànic blenden, encegar, tapar) que protegeix tots aquests manifassers (del llatí magnificum amb un sentit despectiu) que tenen el poder absolut amb el 30 per cent dels vots és una bomba de rellotgeria que el dia menys pensat els esclatarà a les mans. Ni dimissions, ni rectificacions, ni gestos: l'abecè del poder sense complexos que invariablement s'ha aplicat en terres valencianes des dels temps del saltataulells Zaplana. Al contrari, insistència en el lladrocini de la rajola i dels grans fastos, que són esdeveniments només en la mesura de la seua inanitat, fins al col·lapse final, i la col·laboració en la farsa d'una oposicioneta fidel i una majoria entusiasta contra vent i marea i fórmules 1 (malgrat que ha perdut un 70 % d'audiència) que només escandellarà la profunditat de l'abisme quan se sorprendrà amb una pedra lligada al coll al fons del mar parlant amb un fòssil d'hipocamp. Serà aquesta marea mansa que s'emborratxa amb la rojigualda la que, amb l'Estat en fallida, i mentre els banquers es retiren als seus palaus d'hivern amb les butxaques folrades, continuarà declarant-se més papista que el papa. Mentrestant els altres, la massiva minoria que es manifesta de manera tan festiva però que mal que bé es resisteix a la constant batussa, haurà de mirar com trencar tan sòlid blindatge, que no pot ser ni etern ni perfecte, cague en dena.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 23 de juny de 2003.

L'Arxipèlag

Hauria de figurar aquest títol de Hölderlin, un dels cims de la poesia de tots els temps, en el frontispici del Bundestang o a la porta del despatx del director del Deutsche Bank. El somni retrospectiu de Grècia d’il·lustrats i romàntics, en especial els alemanys, va aconseguir remuntar el riu de la història per descobrir les fonts on brollava l’aigua d’Europa, composta essencialment de l’hidrogen de la raó i l’oxigen de la llibertat. Era la mateixa utopia que fa reclamar a Espriu, molts anys més tard, “la suprema unió i igualtat entre tots els homes”. Amb el temps i la victòria agònica del capitalisme més salvatge els amos del mercat considerarien la cultura una excrecència lamentable i, en el millor dels casos, la relegarien als museus de les coses inservibles i en el pitjor n’omplirien el gran buit amb estadis i televisions on només se sentiria el crit unànime del gol. No cal sinó mirar l’anunci en què un aficionat esgarra amb fúria els fulls d’un diari que informa sobre els problemes actuals per lliurar-se tot seguit a la catarsi bàrbara del baló per comprendre el grau d’abjecció moral a què hem arribat mentre s’esmicola el vell somni d’Europa. I més si hi afegim que l’anunci en qüestió és l’oficial, una injecció lectal de narcosi mentre ens acostem a l’abisme i el Govern de l’Estat es converteix en patètica riota a nivell planetari. Però hi ha Grècia i la imminent cita amb les urnes que potser esclarirà molts dubtes. En un article de l’amic Amadeu Sanz que es pot consultar per internet a La paraula nostra i de qui manllevem el títol d’aquesta columna, a propòsit de la visita del periodista de Syriza Yorgos Mitralias al nostre país s’hi compara la situació actual dels grecs amb la d’Espanya: la compra ingent de material bèl·lic a les grans potències per mantenir una guerra freda fomentada durant cinquanta anys contra Turquia, d’una banda, i la guerra depredatòria de l’especulació immobiliària de l’altra. El combat entre el poder financer i la dignitat dels pobles està inspirant avui els darrers versos a Grècia.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 16 de juny de 2012.

 

Intervenció

El mateix dia de fa unes setmanes o mesos que vam sentir a Rajoy dir que Espanya (pronuncie's la paraula a la manera d'olla a pressió o de xiulet del gallec) no corria el perill de ser intervinguda, perquè tot i que la situació era dificultosa l'Estat no es trobava al límit de cap abisme, vam tenir la certesa que la intervenció era qüestió de dies o d'hores. Del president del PP i del govern espanyol, valga la redundància, no sabem si és pitjor la tàctica de l'estruç que ja va practicar el seu amic Camps abans de ser intervingut pel seu partit, o les estrepitoses aparicions al carrer Gènova de Madrid, que provoquen un atac d'hilaritat en les persones normals i que els mateixos acòlits han d'aplaudir per pura rutina i sense gens d'entusiasme. I no és que siga difícil interpretar l'arnada retòrica d'aquests polítics de la sotsobra, sinó que l'has de girar exactament com un mitjó i si diuen, per exemple, “la porta està tancada”, és que és oberta, i si “fa sol” és que plou a bots i barrals. La inèrcia anodina dels temps en què bufava el vent de popa, ni que fos més aparent que real, per inflar les veles dels discursos, ja no val enmig de la tempesta, i el mal és que el llenguatge és un dipòsit de saviesa i rectitud moral que no s'improvisa. El lloc que llavors ocupava el buit tou de les paraules, que el personal procurava d'evitar amb tota mena d'auriculars privats, s'ha omplert amb mentides evidents, i entre tanta pol·lució ja costa molt respirar. Tindrem doncs intervenció, i de la grossa, i tot i que no sabem ben bé què s'amaga al fons del mitjó d'aquesta paraula, injectaran milions a dojo per salvar uns bancs que els han fet desaparèixer amb el vell abracadabra del robatori, i que tot això no ho pagarà el capità moro d'en Castillo sinó vostè i jo a escoti i amb bons interessos. Islàndia, Grècia? S'admeten apostes. Barrades les possibilitats d'exigir responsabilitats polítiques i penals per tanta burrada, Rajolcaba continuarà amb la pirotècnia mentidera i la bombolla s'inflarà i s'inflarà fins a l'esclat final. Sense una adequada anàlisi del que està passant i una teràpia a l'alçada de les circumstàncies, que no volen ni poden fer, el malalt tornarà a recaure. L'única intervenció factible i duradora fóra sobre una democràcia que fa temps que se n'ha anat en orris i per totes bandes.

 

Publicat a Levante-EMV, dissabte 9 de juny de 2012.

 

 

[El Roto, El País 9 de juny de 2012.]

Entre els ulls i la paraula

Vicent Alonso, En l'aspre vent del nou món. Jardins de Samarcanda núm. 64. Cafè Central/Eumo Editorial, Vic, febrer de 2012.

· · ·

El nou poemari de Vicent Alonso (Godella, 1948) ve precedit per cinc títols: Vel de claredats (1983), Albes d'enlloc (1985), Ritme de clepsidra (1986), Cercles de la mirada (1998) i Del clam de Jasó (2002). Si els tres primers llibres van ser editats en a penes quatre anys, els tres darrers n'han necessitat en canvi vint-i-sis per eixir a la llum, la qual cosa no només confirmaria una tendència habitual entre molts creadors de poesia, l'alentiment amb els anys del ritme d'escriptura/edició, sinó que entre els més exigents, i Vicent Alonso ho és, sovint més és menys en poesia. Vol dir això que l'experiència poètica rarament és acumulativa, com sol passar amb altres oficis, i que cada vegada el repte, excepte per a aquells que es resignen a repetir-se a partir de fórmules més o menys exitoses però molt manides, és més gran. La manera com Vicent Alonso entén i practica la poesia i la visió de les coses que ens transmet a través d'ella, els detalls sobre la vida que viu (i que no viu) i que ens arriben amb les paraules, les pors i els delers, tot allò, en fi, que en constitueix el món poètic, apunten directament a un nivell d'exigència que no se subordina a les convencions del calendari i que el lector al capdavall agraeix. I ho fa sabent que aquest animal literari té altres rius per on flueix la seua escriptura, l'assaig de crítica literària, el dietarisme, els articles sobre llibres i literatura, les traduccions (la monumental de Montaigne en primer lloc), i que la seua presència com a animador de tertúlies i revistes (Daina, Caràcters), director editorial, professor universitari, ha estat crucial en l'aventura cultural valenciana dels darrers trenta anys.

En l'aspre vent del nou món, llibre integrat per 42 poemes, està íntimament lligat amb el treball precedent Del clam de Jasó. Dels poemes en prosa del llibre de 2002 passem en aquest d'ara al predomini del decasíl·lab i l'alexandrí en poemes discursius de llarga cadència, però s'hi manté una línia reflexiva, racionalista, autobiogràfica, d'origen predominantment anglosaxó (Eliot, Auden, Stevens o els més recents John Ashberry o l'escocès John Burnside entre una extensíssima llista d'autors) però ja naturalitzada a casa nostra a partir sobretot d'alguna de les branques de l'obra de Joan Vinyoli i difosa per sèniors dels setantes com Joan Margarit o Narcís Comadira, etc. En el llibre d'Alonso trobem, en efecte, algunes de les constants que defineixen aquest tipus de poesia que, sobretot en l'àmbit de la poesia castellana, han batejat amb el sofert rètol de poesia de l'experiència: el desdoblament reflexiu del jo en tu que adquireix la forma d'un diàleg que busca les formes presumptament més naturals de la dicció; el to confessional d'una intimitat biografiada amb molta precisió però al capdavall velada per la gravetat del pensament; l'austeritat d'una expressió sotmesa als límits de la mateixa racionalitat que hi és posada en dubte com a eina de coneixement poètic; la tendència a les filigranes intertextuals i la insistència en la reflexió metapoètica…

De fet, el poemari s'obre i es tanca amb sengles cites ben reveladores de l'abast i contingut d'aquest sòlid treball: la de la Louise Glück “atemorit, sí, però entre vosaltres de nou; / plorant, sí, m'arrisque a la joia / en l'aspre vent del nou món”, que inspira el títol del llibre, i la de Wallace Stevens que diu “A la meua cambra, el món és més enllà de la meua comprensió; / Però quan camine veig que consisteix en tres o quatre / turons i un núvol”. Entremig, paisatges i viatges, la constant tensió entre memòria i oblit, el pas del temps i el balanç que el poeta en fa, les pors, la solitud i la mort, el sentit d'escriviure (amb permís de nou de Martín Pacheco), l'enyor de l'amistat i tots els moments nous i repetits per l'eco del temps amb què Alonso modula amb convenciment la maduritat de la seua veu poètica. I com a epicentre de la seua obra, la mirada, els ulls, com a sentit primordial a través del qual ens arriba una realitat esmunyedissa que maldem per comprendre o, almenys, de donar-hi sentit amb les paraules: “Però què més podries / aprendre d'aquesta lluita entre els ulls / i la paraula? / Posa, doncs, la nota / a peu de poesia i no permetes / que, rebel, s'esvaïsca l'agulló del sentit”.

Publicat a Saó núm. 370, abril 2012.

 

Primavera d'estiu

Enmig d’inclemències meteorològiques de tota mena, quan la maltempsada d’una crisi provocada per la usura i la incompetència (si parlem de coses distintes) ens col·loca en un hivern d’estranyes canícules, costa pensar que les paraules de l’eclesiastès, recreades en belles variacions pels poetes, es tornaran a complir amb la precisió milimètrica que assigna un temps per a cada cosa. Quan l’horitzó de la fallida democràtica pinta tan negre, un creu que a l’hivern ja no el succeirà cap més primavera. Contra tot pronòstic, però, el curs que ahir va acabar per a tants batxillers va improvisar una nova primavera en ple mes de febrer. Els encontorns de l'institut Lluís Vives es van convertir de sobte en un jardí on brostaren les primeres flors que desafiaven els rigors hivernals de l'autoritarisme, el menyspreu i el narcòtic de la ignorància programada. Debades els capitans de la reacció, Antonio Moreno i Sánchez de León, sota el paraigua dels seus protectors, van trepitjar aquell brot d'esperança i van imposar multes a tanta gosadia perquè no prosperés l'exemple dels joves: els vents favorables de març ja n'havien escampat la llavor, que va prendre amb inusitada força en les fèrtils terres de l'horta de Benimaclet. Els alumnes del Ferrer i Guàrdia, molts dels quals traspassaren ahir la frontera de la secundària, van arreplegar el foc de la primavera i el multiplicaren amb tenacitat i intel·ligència. Més inspirats en l'organització solidària de la filà alcoiana que en les guerres mèdiques, van aprofitar les escletxes que permet l'abassegador horari escolar per armar-se d'escuts de raons contra l'oprobi i llapisseres de memòria per llançar-se a un futur que volen més digne i més lliure. Des d'aleshores, entre l'estudi constant i la revolta apassionada, no han parat de dictar la seua lliçó magistral per a qui ha tingut ulls i cor per entendre: la primavera sempre torna carregada d'esperances. “Temps d'enrunar i temps de bastir. Temps d'abraçar-se i temps d'allunyar-se”. Gràcies.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 2 de juny de 2012.