Saials. Faules hispàniques

En els seus deliris de grandesa, que en el fons són la màscara de la impotència, la incompetència i la malvestat, els amos del corral hispànic estan a punt de matar les gallines dels ous d'or del poder judicial. Fins ara els han anat ponent uns ous grans i brillants capaços d'amagar les pròpies misèries delictives i d'assetjar per terra, mar i aire (i clavegueram) l'enemic públic número u, l'independentisme, que ha tornat a vèncer a les urnes. Fins en un règim autoritari com el del corral, el pinso de frau de llei que es volia donar al Consell d'Estat perquè impugnés la candidatura de Puigdemont ha fet avortar la fèrtil gallina consultiva. No acostumat a aquestes rebequeries, M. Rajoy, en aliança amb el pollastret psocialista, se n'ha anat directe a la gran lloca del Constitucional, infal·lible fins ara com a ponedora. Acabaran matant-les totes. / A tal efecte va fer la seua compareixença davant el focus mediàtic la gallina Soraya-Turureta. Va escatainar tant com va saber, alçant els índexs amenaçadors, amb ulleres i posats que amb prou feines dissimulaven la falta de confiança en les pròpies paraules i les basques i la depressió que li produeix el vol lliure del president exiliat, a ella que no coneix més que el corral i l'estretor de mires hispànica. / El Coiot Pepot no para de tramar emboscades aprofitant la confusió entre jutges polítics (Llarena i cia.) i polítics jutges (M. Rajoy i cia.). Quan ja està a punt de fer esclatar la dinamita, passa Carles Correcamins a tota hòstia (bip-bip) i l'explosió deixa socarrimat El Coiot i amb la seua trista figura estampada al fons de l'estimball. / La realitat s'assembla a la faula només en l'obstinació persecutòria d'El Coiot, en la frustració permanent de les seues pretensions. Potser si renunciés a cruspir-se el Correcamins i intentés dialogar-hi, podrien fer una partideta a cotos, evitar el ridícul i no sentir-se tan infeliç enmig del desert de la intolerància. / Ni blanc ni negre, el gat hereu del franquisme, que es passeja per les teulades desafiant l'equilibri democràtic, ja no caça ratolins. / Almenys ratolins espavilats com Jerry Puigdemont, que fa anar de bòlit Tom Rajoy, Tom Zoido i Tom Sáenz (gats intercanviables segons l'escena). Els felins tenen urpes, força i ullals esmolats i compten amb l'ajut d'altres gats de la banda com Tom Sánchez i Tom Rivera, però a Jerry Puigdemont és molt difícil menjar-se'l. Té ferms principis democràtics, un poble de pacients rosegadors li fa costat i a més parla bé i en diferents idiomes, cosa que els gats monolingües no li perdonen. / Alguns dels que més van gallejar en el corral valencià són avui patètics protagonistes de revelacions, falsos penediments i desplomades per un torrat de segó penitenciari. Ricardo Costa llueix avui a la banqueta dels acusats la mateixa polsera rojigualda que ja tenia en l'època de l'espoli despietat ordenat per Camps i el seu amic per davant, darrere i de costat M. Rajoy. Molts dels antics i actuals votants d'aquesta màfia estan ara mirant cap a una altra banda amb les orelles tapades. / Quant de temps més durarà el vol gallinaci de Rajoy? I el festí de les altres grans aus carronyeres? De moment el ridícul continua i per això han enviat el rei lleó Felip VI com a portaveu del govern a Davos perquè continue alliçonant sobre l'imperi (de la llei, diu que) amb el segrest de la democràcia. L'estruç té un estómac a prova de bombes i el lleó ho és només per la cua.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 27 de gener de 2018.]

 

[Nodrida representació de la banda en els dies de vins i roses.]

Dol de llum

Jordi Solà Coll, Ulls de glaç. Pròleg de Maria Josep Escrivà. 32è Premi Miquel Martí i Pol de l'Ajuntament de Roda de Ter i de la Fundació Miquel Martí i Pol, 2016. Pagès editors, Biblioteca de la Suda núm. 195, Lleida, 2017.

· · ·

Hi ha en aquest primer llibre de Jordi Solà (Barcelona, 1963) una tensió constant entre elements que solem identificar com a pertanyents a camps de sentit oposats o irreconciliables. Com el sintagma extret d'un dels versos del llibre que ens serveix per donar títol al present comentari. El dol, que si més no en el nostre àmbit cultural remet a foscor i dolor, paraula de la qual deriva, i la llum no semblen poder maridar-se sinó gràcies precisament a l'espai de sentit nou que inauguren els poemes. Ulls de glaç en va ple, d'aquestes paradoxes: «daurat exili», «efímera constància», «extensió del límit», «parracs de llum», «la teva manera d'estar viu és fer el mort / sobre les aigües». Probablement perquè la visió que l'autor té de la pròpia vida, en la fluència meditativa que són els poemes, i de l'existència en general es nodreix de la consciència que les contradiccions en formen part indestriable, que la vida és pura i dura paradoxa: «la dual naturalesa de les coses: / víctima i botxí / conviuen porta a porta». El mateix títol del llibre, Ulls de glaç, remet a aquesta tensió, centrada ara a reconèixer la impossibilitat d'impedir que el goig d'ahir desemboque en la desolació d'avui, que ni tan sols puguem veure-hi amb claredat i comprendre, que se'ns glace la mirada, que els ulls se'ns tornen vidre (vegeu els poemes «Ulls de glaç» i «L'ull de vidre» a la primera part), per molt que, ben coherentment, en el magnífic «El pont de la memòria» de la segona part s'hi expressa la idea contrària: «tot allò que fou, és», seguint Francesc Parcerisas, i en conseqüència, el poeta només pot viure «ancorat en el passat», sentir «l'escalf d'un temps pretèrit –en contrast / amb el fred d'avui». També enllaça amb el títol el fet que el sentit predominant d'aquests poemes, allò que engega el moviment reflexiu del poema, és la vista articulada com a mirada sobre un mateix i sobre la pròpia experiència i sobre el passat viscut. És el gest del fotògraf, del captador d'instantànies que a través de la paraula només pot retenir no el detall precís, els contorns nítds d'un objecte o d'un paisatge, el negatiu perfectament impressionat per l'impacte de la llum, sinó la pura abstracció, el sentit del sentit, la vaguetat consubstancial a la paraula poètica, despullada de tot artifici, en un esforç de veritat que traspassa la mateixa matèria lumínica. El viatger visita les ruïnes del passat i, davant l'abisme del temps, veu com el vent ha esborrat les seues empremtes damut l'arena del desert. Aquesta és una de les sensacions que el lector té quan llegeix els poemes d'en Jordi Solà, per molt que al capdavall el gest de l'escriptura i la rebel·lia que des del fons construeix el poema sempre són un sí radical, un alè indissimulat d'esperança: «creure / en la potència de la vida. / Un esclat de llum sense tornada, // ebri de dilemes», «sota el torb i la tempesta, / parracs de llum es manifesten», «matenir, / dia a dia, la dignitat en la derrota».

Acompanyen en aquest primer viatge de l'autor a través del món de l'edició d'un poemari una galeria de poetes citats i homenatjats, al costat dels quals Jordi Solà vol deixar ben clares les seues preferències, algunes de les fites lieràries del seu periple: Elitis, Nietzsche, Vicent Alonso, Rilke, Baudelaire, Borges, Seferis, Teresa Pascual, Francesc Parcerisas, Whitman, Anna Montero, Vallejo, Ritsos i Marc Granell. Entre clàssics universals, un grapat de catalans contemporanis, predominantment de la branca sud. I un homenatge més que eloqüent titulat «Un llegat de llum» a Paul Celan, el poeta de les foscors lluminoses. Però el viatge d'Ulls de glaç és també la síntesi de molts altres viatges del poeta a través de l'espai i del temps, i l'abundància dels topònims n'hi deixa rastres: les ruïnes de Pèrgam i el seu «bes contradictori», Vārānasi, «la ciutat dels morts», i el Ganges, Barcelona, Roma, Miramar de la Safor, Venècia (Ponte degli Scalzi), Delfos, Armènia i Srebenica, on «sucumbeix la condició / a l'extermini» o Gal·lípoli, on podem enfonsar les naus per començar una nova singladura. Entre el pròleg de Maria Josep Escrivà –escrit amb la delicadesa i el rigor a què ens té acostumats l'autora– i la fotografia i unes notes finals de l'autor, transcorren aquests 29 poemes, dividits en dues seccions, que destil·len tota la llum de qui sap dialogar amb les pròpies ombres i entén la poesia com a verificació que un ha fet el que pertocava, que la vida té sentit en l'esforç impagable per la veritat. Més enllà hi ha el desert, el camí que mai no acaba.

[Publicat a El Punt-Avui el diumenge 21 de gener de 2018.]

La barra de Zoido

Per fi va comparèixer el ministre Zoido al Senat per explicar l'operació Copèrnic, el desplegament d'entre 6.000 i 10.000 efectius de Policia i Guàrdia Civil abans i durant l'1 d'octubre i fins fa quatre dies. Ara ja sabem que l'estat hi va despendre 87 milions d'euros, als quals s'haurien d'afegir els altres 63,4 amb què es va comprar el silenci de Letònia, que havia expressat en alguna ocasió la seua simpatia per la causa catalana, en forma d'enviament de tropes i material de guerra de l'exèrcit per defensar la frontera del país bàltic d'un hipotètic atac rus. Rússia, també dirigida per un mafiós expert en guerres brutes i víctima de compulsions autoritàries com Putin, hauria de concitar l'admiració dels nostres governants per la sintonia de formes i interessos, però en canvi els excita la libido fatxa i els fa viatjar pel túnel del temps a l'època de «l'or de Moscou», la División Azul i el periclitat internacionalisme proletari dels bolxevics i fantasiejar amb intervencions russes a favor dels separatistes i pel·lícules d'espies a l'avorrida madame Cospedal. Com és marca de la casa, el desplegament bèl·lic s'ha estalviat el constitucional i prescriptiu permís del congrés, que per a aquestes coses de Catalunya «no duelen prendas ni atajos». Els diners i els collons per a les ocasions, sostraient-los si cal (que cal) de vulgars i molestes necessitats socials. És el cas que per fi Juan Ignacio Zoido arribà, veié, parlà durant una eternitat i no convencé amb unes mentides que ell més que ningú sabia que ho eren. La negació de l'evidència ja no és un símptoma alarmant de borratxera sinó la manera com l'estat i els seus beneficiaris principals volen fer passar per normal el que no ho és de cap manera: no hi va haver un referèndum a Catalunya (però van votar més de dos milions de ciutadans), només es va disparar una bola de goma que casualment va rebentar l'ull de Roger Español (d'això se'n diu optimització de recursos, màxima eficàcia), l'actuació policial fou proporcionada i professional (cosa que desmenteixen milions d'imatges, les denúncies de Human Rights Watch i els 1.066 ferits compatibilitzats per la Conselleria de Sanitat i el Col·legi de Metges) davant gent organitzada (per votar) i, en fi, els partits independentistes no han guanyat les eleccions ni Puigdemont pot ser investit. La anormalitat, a base d'intoxicació desinformativa, s'ha instal·lat enmig de la més anodina normalitat i no pararà de tapar els forats negres de la gestió del PP, la corrupció convertida en llei que ja se n'ix per totes les andrones i el procés de regressió democràtica més bèstia que hem conegut en temps pseudodemocràtics. És la barra lliure que permet apallissar impunement, mantenir-se en el càrrec com una llepassa si s'és un inútil corrupte però es té la paella pel mànec, tancar persones justes, forçar exilis, clausurar autogoverns, pixar-se (com els polis de Calella) sobre els drets democràtics. Gràcies que Jon Iñarritu, senador per EH Bildu, en una intervenció memorable, va cantar les quaranta a l'indimissible ministre i va desmuntar una a una totes les fal·làcies. Hi ha polítics que et reconcilien amb la política, com aquest basc ferm i tranquil.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 20 de gener de 2018.]

 

Vicent Micó sempre en la memòria

Vicent Micó i Garcia, el nostre pare Vicent, ens va deixar ahir. Aquest capellà, nascut a l'Olleria en 1928, fou molt popular a Alcoi d'ençà que es va fer càrrec de la parròquia de Santa Rosa a finals dels anys 60. El seu compromís amb el poble, les lluites per la democràcia, els drets civils i la cultura de la pau i la no-violència, i el seu tarannà inquiet i generós, el portaren ja fa més de 40 anys a fundar una comunitat a Turballos, el poblet abandonat del comtat que va rehabilitar amb els seus amics i on hi ha establerta i arrelada una de les experiències de vida alternativa més suggestives i creatives del país. Quan li preguntaven, a ell li agradava dir que Turballos era un poble valencià i ecològic, un espai obert a tota aquella persona que ho necessités en qualsevol moment, un grup de persones que tenia en l'autoabastiment d'aliments i altres necessitats bàsiques una de les divises bàsiques. El cristianisme de Vicent, enriquit amb les ensenyances de Ghandi, era de socarrel, de terra llaurada, d'olivera i garrofer, d'amor universal a la gent i la natura, de pau i d'harmonia espiritual, equilibrat en la causa dels pobres, en la causa dels oprimits, en la causa del País Valencià. Sense renunciar mai a l'estudi i la reflexió teològica, el sentit que Vicent va donar a la seua vida era de xafar terra en el compromís i la consciència que el manament «guanyaràs el pa amb la suor del teu front» volia dir amor al proisme des del respecte rigorós a la igualtat i al dret a la diferència. Volia dir també, lluny de tot afany proselitista, que el cel en el qual va creure s'havia de construir a la terra, al marge de les misèries del poder i sovint enfrontant-s'hi. La seua església s'escriu en minúscula i és d'una fidelitat etimològica estricta al concepte d'assemblea, de comunitat humana, de conveïns, de cooperants, un comunisme fet a base d'amor i respecte per la vida i que implica una renúncia explícita als privilegis de la institució eclesiàstica per abraçar la noble causa de la solidaritat humana.

La seua militància a favor de l'idioma i la cultura catalanes (per a ell la paraula era sagrada), mantinguda amb persistència i humilitat durant tants anys, li valgueren el Premi Joan Valls i Jordà de l'any 2004. Vicent fou també una peça clau en l'organització de les Marxes per la Pau i la No-Violència, en les activitats de la Plataforma 0'7 i del grup Alcoi per la Pau. Ens deixa a més una memorable obra escrita, en forma de traduccions del Nou Testament i alguns psalms al valencià

–traducció que per cert va presentar el poeta Joan Valls a Alcoi en el seu moment– però també d'articles periodístics que van ser publicats, entre d'altres, al Ciudad de Alcoy, a El Punt-Avui o a la revista Saó. Reflexions des de Turballos (2017), llibre editat encara no fa un any per Publicacions de l'Abadia de Montserrat, arreplega part d'aquests escrits.

La dimensió humana de la seua figura menuda, ferma i plena de vida, tal vegada es pot resumir dient que Vicent fou un home bo, un home de bé, un home de pau i amor, paraules que lluny de la vana grandiloqüència amb què alguns volen pintar-les, tenen la profunditat i la solidesa de les coses de veritat, de les coses que perduren. Com el seu exemple i la seua memòria. Els Amics de Joan Valls, i totes aquelles persones que l'hem estimat, trobarem a faltar la seua presència fidel en companyia de l'amiga Pilar Matutano Roig cada vespre de premis i poesia, cada primer de maig d'homenatge i dignitat a la Placeta del Fossar, cada vegada que a les faldes del Benicadell i a Turballos, pels carrers d'Alcoi i en els infinits camins del país, s'anuncie el retorn de la primavera, el feliç temps de plenitud de les cireres, la fermesa de l'esperança, la seua abraçada, les seues barbes franciscanes, la seua indumentària austera, el seu somriure. Descansa en pau.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dijous 11 de gener de 2018.]

 

 

[El pare Vicent, el primer assegut a la dreta, a la tertúlia d'El Micalet, València, el dilluns 6 de juny de 2011. Entre d'altres, al seu costat Francesc Jover i Josep Lluís Bausset. Foto cedida per Josep Miquel Bausset.]

 

Saials. Lisboa

Totes les ciutats, sobretot les revisitades com Lisboa, que vagaregen per tants encontorns de la memòria viscuda i de la transmesa a través de l'experiència cultural, conformen el gran plànol sentimental, les passeres per on camina la vida. / "Lisbon revisited", el poema d'Álvaro de Campos, recitant amb veu muda la seua música callada enmig d'una pluja obliqua i estranyament càlida. / Tornar és reconèixer, contrastar les dades conservades per l'atzar de la memòria, i és perdre's pels carrerons de l'oblit. / L'oblit i la memòria es diuen ciutat blanca, la de la pedra de les esglésies, la dels llindars de portes i finestres, la dels palaus i edificis sumptuosos i cases pobres, la de la saudade sense metafísica, aquesta alteració química, aquesta broma pesada dels humors i la brisa atlàntica. / I Lisboa també està a punt de sucumbir per l'assalt del turisme de masses. Si sobreviu serà gràcies als caminants solitaris que fora de les rutes marcades fan malabarismes per les voreres més estretes del món, les d'Alfama. / No siguem puristes. Per una volta que un poeta esdevé el fetitxe de la ciutat, el bruixot de la tristesa dels lisboetes, siga Pessoa omnipresent i a bona hora, fins en les botigues de conserves! / És pels seus encanteris que són tan actius i inspirats els poetes de les parets que fan bategar la ciutat mig adormida entre la runa? Penso mas não existo, al Bairro Alto. Não fujas de ti mesmo, a Alfama. O quanto se adia se perde (tot allò que s'ajorna es perd), A fonte do rio é o mar, al Chiado, rua do Alecrim (romer). / A punt de sucumbir, la ciutat es reinventa. Es disfressa d'europea i dos carrers més avall es dessagna de pobresa. / El Partit Comunista Portuguès revindica un salari mínim de 600 euros. Els treballadors portuguesos fumen en silenci al carrer en els seus descansos. / Les lisboetes són les dones menys sofisticades i més austeres que hages vist mai. Van sempre carregades de saudade, de misteri i de bellesa. / Si hem de morir, fem-ho sense cap pressa, com t'atenen els cambrers de la ciutat blanca assetjada per la indústria del turisme. / Un turisme de passes orientades i gastronomia. Ja no és (tan) barat i (tan) bo menjar a Lisboa. / I per a desesperació d'amants del fado com nosaltres, continuen amagant aquest cant fondo al fons de tavernes ràncies i veus marcides propenses al gat per llebre. / La misèria prova moltes formes de venjança, la majoria ineficaces, i sol revertir en més misèria. L'única revolució possible la fa la generositat de la misèria, transformada en una altra cosa. / Valeu a pena? –es pregunta Pessoa entre llaunes de sardines, bacallà o llobarro en una botiga del Rossio– Tudo vale a pena / Se a alma não é pequena. Deus ao mar o perigo e o abismo deu. / Mas nele é que espelhou o céu. / Valgué la pena? En el perill i l'abisme del mar o la ciutat, que és l'aventura que navega o camina, s'emmiralla el cel. 

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 6 de gener de 2018.]