Ja hi som altra volta pum: eleccions a la vista. Després d'una
minilegislatura fallida, amb un govern central penjat de la corda
fluixa de l'especial estat levitatori anomenat en funcions, torna-li
la trompa al xic amb l'enganxada de cartells, els mítings per a la
càmera, les declaracions altisonants, els pressupostos astronòmics,
els pseudodebats televisius, radiofònics, telepàtics i mesmèrics
si molt convé, per terra, mar i aire (que avui dia es diuen
facebook, twitter i whatsapp) i totes les virgueries possibles. La
veritat és que vivim instal·lats en un estat permanent de campanya
electoral, o el que és el mateix, el vell art de la política i la
dialèctica reduït a la fórmula exitosa de l'espot publicitari, el
prêt à porter i el fast food. Campanya permanent, sí,
canibalisme descordat, de manera que al capdavall tot sembla
dissenyat perquè enmig la constant i aparent agitació no passe res
de res, res de substancial, vull dir, i que l'únic moviment possible
siga el del cercle viciós. Sis mesos de govern espanyol en funcions.
Ha notat vostè alguna diferència amb els altres sis que els
precediren? Ixen els mateixos per les mateixes televisions, diuen les
mateixes coses, prometen les mateixes bajanades, ens pinten el món
de color rosa, totes les previsions econòmiques ens són favorables,
però… Ni vostè ni un servidor hem notat res més que fàstic,
desil·lusió i falta de credibilitat i de projectes. Apareix
retratada, amb més precisió que als quadres de Goya o Antonio
López, la família dels borbons al complet i escaig en papers que
demostren de quina manera han practicat el lladronici sota el
paraigua de la insultant amnistia fiscal, i ací no passa res. ¿A
algú se li acut parlar encara d'una cosa així com una república
(llevat dels sempre díscols catalans del Principat), ni que només
siga per excitar-nos els humors o mantenir la flameta de les utopies?
Res, home, no m'emprenye, que comença l'Eurocopa. Si per mi fos,
allargaria sine die l'estat en funcions del govern espanyol a
condició que s'estiguessen calladets i tranquils suant la cansalada
condicionada en els seus despatxos, sense rodes de premsa ni
aparicions televisives, així, a mig gas i mig sou (que encara ens
costaria un ou als contribuents) i ajornaria la campanya electoral
per a temps més alegres. Les coses rutllarien més o menys com ara,
els valencians continuaríem suportant l'espoli fiscal, la Roja (no
la bandera, l'equip de futbol per antonomàsia) estimulant la libido
nacional, obririen les escoles, augmentaria o s'estancaria l'atur,
els mercats perfeccionarien la llei de la selva a major benefici del
capital, etc. Però ens estalviaríem algunes nicieses verbals, cares
de prunes agres, pentinats hiperbòlics, espinguets de veu per a la
insignificança, que no és poc en els temps que corren. Malgrat
tot, ai, jo votaré, per vici incorregible, A la valenciana, un nom
que ni fet a posta per dissuadir el més crèdul. I ho aclariré:
malgrat la manca espantosa de tremp i imaginació dels inventors de
la formuleta; perquè ja s'ha votat massa i en massa «a la
valenciana» en temps passats (diga's PP diga's PSOE); perquè en el
pensat i fet a la valenciana jo sempre antepose el primer terme;
perquè hauria preferit una Ala valenciana per buscar l'altra i
llançar-nos a volar lluny d'aquest galliner; perquè no tenim una
altra opció més a mà i el sex appeal de l'abstenció no
l'he sabut trobar mai. De no ser que votàssem tots en blanc, però
això només passa a les novel·les (de Saramago). En fi, paciència,
dit a la valenciana.
[Publicat també el dissabte 11 de juny de 2016 a Tipografia La Moderna.]
