Come prima

Ho reconec: em costa articular la fórmula més popular dels nostres dies, la famosa prima de riesgo. I no per cap dificultat de caràcter psicosomàtic, metafísic o semàntic (i ja em perdonarà el lector l'estranya barreja d'ics). Prove de transliterar-la a un nivell més comprensible i m'ix una absurda cosina de risc que, enmig d'insondables misteris, és ràpidament descartada en favor d'una no menys improbable prima de risc, tan indicible en la seua hibridesa que posa la carn de gallina. No hi ha manera d'agafar la vaca pels collons, i això que fa mesos que desdejune, dine i sope en companyia de l'estrany herbívor, i que, fruit d'aquesta convivència, hi mantinc ja una certa familiaritat, semblant a la que ens lliga a una parenta llunyana que fa temps que no tractem. Com aquelles paraules que de sobte et trobes pronunciant mecànicament, en moments de tediós descuit, i que a força de mastegar-les van perdent tot rastre semàntic fins a convertir-se en un insípid xiclet que no escups per respecte a la concurrència, em passa amb la prima. Repetesca amb mi: prima de riesgo, prima de riesgo, prima de riesgo… Debades prove de personalitzar la segona part de l'enigma en un Risc que concrete la fatal abstracció en una cosa tangible, amb cara i ulls, però els candidats a model real del cognom inventat s'amunteguen a la porta de la imaginació i ho deixen tot brut. Com a última solució em trac el conjur de la boca, ja fet un mesclòrum indecorós, alce la tapa del vàter, l'hi llance i estire la cadena. Quan isc al carrer, alleujat i decidit a beure'm un parell de cerveses fresquetes per celebrar-ho, les primeres paraules que arriben a les meues oïdes són precisament prima de riesgo. Les ha pronunciades, en un apart, el cambrer que m'ha servit la cervesa, després una de les xiques de la taula del costat que fumava amb displicència, i abans d'escometre'n el segon glop, un dels vellets que jugaven al xamelo mentre deixava caure el sis doble amb un esclafit sobre la taula de marbre. Em resigne pensant que la prima, mentre em passa pel cap veloç com la brisa el come prima, più di prima t'amerò, ha decidit quedar-se, com una andròmina inútil i vella, entre les coses, en el fosc racó reservat a les miquinòries més arnades i insignificants que de tant en tant burxen com un dolor que no sabríem localitzar o una boirina que ens fa anar a les palpentes. No hi ha més remei, doncs, que anar tirant amb el nou pes a l'esquena i desempolsegar les paraules que encara tenen sentit per no acabar completament idiotes. O idiotitzats.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 28 de juliol de 2012.

Sicília

Els viatgers no pretenen atènyer una cosa així com l'ànima de l'illa, una realitat última que saben al capdavall tan esmunyedissa com una ombra que va canviant a cada passa. La llosa dels mil·lenaris és massa feixuga com per voler alçar-la en uns pocs dies. A més, la mirada fulminant de la Medusa, que és el centre de la trinàcria esdevinguda emblema del país, pot convertir-te en pedra a la que bades amb precipitacions de turista. Cal, doncs, deixar-se anar mentre un es pregunta què s'amaga davall de tanta runa i abandó, a què es deu la tràgica deixadesa que fa de Palerm, amb la seua túnica arnada, una ciutat desballestada només comparable a algunes contrades suburbials de l'altiplà andí com Juliaca. Tants déus com hi han passat i només hi han deixat el sabor agre del fem i la derrota! Un no sap si el buit que ha deixat la voluntat de poder polític ha estat ocupat pel carcinoma de la màfia o si l'existència d'aquesta cadena d'extorsions i dependències tapona l'emergència d'una ciutadania lliure i responsable que agafe amb una mà el cartabó com un nou Arquímedes per construir el seu futur i en l'altra simplement una granera que pose fi al malefici de la medusa que tenalla la força del seu treball. Pífies urbanístiques com Agrigento o Gela, poblades d'éssers exiliats de l'alegria, i autopistes grandiloqüents que foraden debades quatre pams de terra eixuta s'entesten a contradir la bellesa dels antics temples grecs o els mosaics romans de Vil·la Casale, a Piazza Armerina, que subsisteixen en la desídia resistint les caguerades dels ocells i la insídia de la pols. Només els oliverars, les vinyes arrenglerades i els camps de blat que s'estenen pels suaus turons de l'illa conserven la vella aspiració a l'ordre i l'harmonia, en lluita desigual amb el foc que crema cada marge i l'insult invasor dels eucaliptus. Al capdavall, però, més enllà del perfil magnificent de l'Etna, hi ha Siracusa, oferint la seua ombra protectora que es retalla sobre la Mar Jònica als viatgers per arrecerar-los del punyal letal del sol, i un comprén que no és perduda en el fons cap esperança.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 21 de juliol de 2012.

La misantropia

Li ve de raça, a la nena, o millor de casta. ¿Que no és potser el darrer brot reconegut de l'arbre de son pare, el comprajutges, el pixaesquerres, el de la bruta llenguota tothora blindat rere ulleres fosques, secrets bancaris i inconfessats favors deguts, constructor d'aeroports i estàtues per a l'autobombo erigits enmig del paisatge desèrtic del no-res, amo del corral del PP provincial i omnipresident de la Diputació, càrrec que heretà dels cinc mascles de la seua nissaga que l'ocuparen des del segle XIX, professional dels premis de loteria, carca impenitent de rialla fàcil i colps a l'esquena que ha dominat les altes esferes de la política amb un parell d'ous i un fetge a prova de bomes? Doncs no voldrà vostè que la primera frase pública de la xiqueta pujada amb tant d'amor per son pare, primer al Senat sense l'embafós tràmit de les urnes i després en lloc d'assegurada elecció al Congrès gràcies a la llarga mà de Camps, siga l'inici d'un discurs polític, o d'un informe tècnic, o d'una pregunta en seu parlamentària, coses tan pedestres de l'ofici de diputat, i no aquest castís, sublim i eloqüent “¡Que se jodan!” captat per les càmeres i que ja deu haver fet la volta al món. Estalvie al lector els detalls de tan sinistre exabrupte proferit en el marc incomparable d'una bancada popular que esclata a aplaudir quan Rajoy acaba de donar l'estocada de mort a l'estat que diuen del benestar i de pas a la democràcia. El cas fóra esbrinar, abans d'ocupar-nos del missatge de la nena, què els devia inspirar tanta alegria a aquests representants de la voluntat popular mentre Rajoy exhibia les seues tisores plenes de sang, pregunta que ja ens formulàvem fa uns anys a compte de l'aplaudiment per la guerra d'Iraq protagonitzat pels mateixos energúmens sota l'ègida d'Aznar. Dubtem també si el llenguatge casernari de la xiqueta l'ha après del pare calavera o és moneda corrent entre els habitants de la selecta urbanització madrilenya on viu, o totes dues coses. De fet, no creiem que el que ha fet, fa i farà aquesta gentola tinga altra finalitat que fotre, que és l'única manera factible de conservar guanys i privilegis, fotre l'indefens massacrat per les bombes o fotre el darrer desnonat, el miner o estudiant apallissat o la dona que acaba d'arribar a l'abisme de l'atur. “¡Que se jodan!”, que ens fotem tots els xais que anem de camí a l'escorxador. Esperava vostè un gram de simulada pietat, un gest d'humana compassió? No, la implacable misantropia és la mare de totes les batalles i un no ha de vacil·lar mentre estreny el coll de l'enemic. Ja ho sap, en la guerra com en la guerra. I gràcies per l'enèsim aclariment, nena.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 14 de juliol de 2012.

Humans en el gran zoo

Zoo, Elies Barberà. Premi Ibn Jafadja Ciutat d'Alzira 2006. Bromera Poesia, 72. Alzira, abril de 2007.

· · ·

Va fent-se de nit al gran zoo. La mona, dalt de la branca més alta, atrapa uns pensaments en els límits de la seus somnolència com si fossen lluernes en vol, brillants i fugaços. Té els ulls del mussol oberts a la gran mentida del món, l'ombra de l'Àguila Imperial, les dents dels taurons. I cadascú en la seua gàbia. Heus ací una faula molt especial.

· · ·

És aquest el tercer poemari del xativí Elies Barberà (1970), autor també d'un parell de llibres de narracions, després de Mata-rates (i altres vicis) (2003) i Equilibrista (2004). A diferència de la majoria de faules i bestiaris, en què els animals campen lliures per representar didàcticament els vicis i virtuts dels humans, en Zoo són aquests, presos de la Mentida, els qui semblen haver estat sotmesos a un procés de degradació “biològica”. La recurrència als símbols de l'animalogia (taurons, porcs senglars, llops, àguiles, peixos, talps, lluernes, mussols, rates, mones…) es despulla ací de la voluntat moralitzadora de la literatura zoològica per disseccionar els aspectes més foscos i alienants de l'existència humana. A les antípodes de la tradició exemplaritzant d'aquella mena de textos, més o menys corrosius però en general bonhomiosos i confiats, la poesia de Barberà ens ofereix un eficaç bisturí que obri en canal el cos de la modernitat i trau a la llum les vísceres immundes del fracàs de l'aventura humana, individual i social. I ho fa cercant una veu pròpia, oberta i mudable, que necessita provar-se en cada acostament temàtic, assajant les diverses formes que poden contenir un fluid verbal poderós. Els animals, com el títol, hi actuen més com a referents unificadors del sentit de la proposta, com a excusa, que no pas com a motius poètics. Allò que s'hi dirimeix és al capdavall la vida pensada i expressada a través dels poemes i no la constitució d'arquetipus a través de la certesa de cap sistema filosòfic més o menys tancat, com fan les faules il·lustrades. El desassossec i la sotsobra, la denúncia, el retrat objectivat (o la postal, títol de diversos poemes de la segona part) d'allò que en diem vida a la gran ciutat, la subversió de determinats mites (Jesucrist amb la samarreta del 10), la crònica personal (la mort de Pantani), l'assimilació de certs personatges en la pròpia experiència (el capità Nemo), la tensió constant entre memòria i oblit, entre paràlisi i moviment, els clucs d'ull a partir de referents cinematogràfics (difícil no relacionar l'inici del poemari amb la primera seqüència del 2001 de Kubrick) i literaris (el Sartre de l'infern són els altres –i la glòria, segons Barberà)… són algunes de les constants que el poeta ha cristal·litzat en les quatre parts en què es divideix el llibre. A la primera, “Peixera de taurons”, el subjecte líric, investit amb les formes de la tercera persona, se'ns presenta, despullat, en la seua reflexivitat: un ésser estranyat però profundament vitalista movent-se pels escenaris de la gran ciutat, en lluita amb els propis fantasmes (en bona part universals), per la supervivència. La segona part, “Lluernes en vol”, són un conjunt de set poemes breus, de dos o tres versos, propers en la intenció al haikú, com el titulat “Palau”: “ara saps que el Poema no es llegeix, / al Poema s'entra”. La tercera secció, “Els ulls del mussol”, per a mi la més interessant, està constituïda per 21 poemes en prosa: descripcions d'aparença objectiva fetes a còpia d'enumeracions que fan un dibuix molt suggestiu del món en què vivim i que solen portar a l'interior una bomba de rellotgeria que fa esclatar tot l'edifici pels aires (amb el desvelament de “la gran mentida”). És ací on la veu del poeta ateny la seua formalització més arredonida, en una incursió molt personal en les tradicions de la ruptura. A manera de síntesi el llibre es clou amb el poema-secció titulat “La mona”, que dóna sentit a tota la paròdia.

La deseperació i la tendresa, la intel·ligència i l'emoció, es donen la mà en aquest llibre singular. Zoo, un poemari que en molts aspectes navega contracorrent de la poesia més convencional (llegiu en aquest sentit el poema “Antologia”), i a pesar d'algunes caigudes de to, augura, en el que ja té de ferma consistència, concrecions futures ben sòlides. Atents a aquesta singladura.

Publicat a Saó núm. 317, maig 2007.

[L'autor, al mig, fent d'actor durant una representació de Corrüptia.]

Noces i funeral

Si és veritat que, com deia Fuster, no hi ha més plaers que els imprevistos, haurem de convenir que aquesta cosa del futbol, tan previsible malgrat la incertesa del resultat, deu proporcionar un gust més aviat irrisori, una alegria efímera que s'estira més o menys segons la pressió ambiental i els dictats de la propaganda. Acceptem, però, que l'eufòria col·lectiva (no el plaer íntim i fisiològic) que va deixatar la victòria de la selecció espanyola pels carrers de València, més enllà d'agitacions identitàries i automatismes per a l'entreteniment i el control de les masses, deu complir alguna funció salutífera en el cos social. El cas és, però, que aquestes noces eixelebrades van tenir lloc a pocs quilòmetres d'on se celebrava el terrible funeral de 50.000 hectàrees de boscos. La bona educació i el respecte degut exigien en altres temps evitar el cementeri i la casa del finat per festejar els matrimonis i altres alegres conteses. Però el narcòtic dels plaers subsidiaris, tan ben explotat en temps de crisis, no repara en subtileses ni expressions de civisme. A més, parlem de València, ciutat que tothora s'abisma en la vanaglòria i que no vol ser capital d'un país que no coneix i que no estima. És més que probable que la majoria d'eufòrics celebradors de les gestes de l'esfèrica no hagués sentit parlar mai d'Andilla o es pensés que Cortes de Pallàs era una illa del Pacífic. L'única comunitat que poden reconèixer té la insípida abstracció dels papers oficials i el color fals dels mapes que ixen per la tele, de manera que fan bé de declarar-se rabiosament espanyols quan la selecció alça la copa i ells es queden sense treball i els escuren les butxaques. Molt abans que s'incendiassen els boscos havien cremat les seues arrels i les seues consciències i els havien fet creure que tot era un complot inevitable de la divina providència. Si a més, a la llotja de la gran final hi havia el president espanyol i l'hereu de la corona, res no podia impedir l'orgia futbolísitica a la vora de la desagradable realitat del funeral, contra la qual estan ben vacunats. Perquè això és València, la pàtria de Bankia i les víctimes silenciades del metro, d'un parlament ple d'imputats, d'un paradís del frau fiscal on els corruptes fan el vermudet entre colpets a l'esquena i el poderós toreja els tribunals. Mentre a València plovia cendra i el cel es pintava d'apocalipsi, la majoria dòcil es lliurava a l'efímer plaer compensatori. Havia estat ensinistrada en el pa i el circ. El mal era que el pa s'acabava i ja només quedava un gran circ en flames, i cendra, molta cendra.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 7 de juliol de 2012.

[Imatge extreta del bloc L'home dibuixat.]