Pep Cortés en cos i ànima

Acte Primer. Poques persones han representat tan bé el cos i l’ànima del teatre valencià com Pep Cortés. Dic representat perquè el Pep fou abans que res i que tot un actor de cap a peus, un actor que també va haver de fer de director, dramaturg, productor i el que calgués en cada moment i ocasió per dignificar una professió en permanent perill d’extinció. Pep Cortés fou un entusiasta imprescindible, generós i incombustible, un home orquestra del teatre al servei del seu art, la cultura i el país. En el primer acte el veig fent de professor substitut i fugaç de Treballs Manuals, durant un parell de dies a tot estirar, en una classe d’adolescents de finals dels seixanta al col·legi La Salle d’Alcoi. S’alça el teló. El treball manual esdevé per obra i gràcia del Pep el primer espectacle teatral de què tinc memòria. Hi té lloc el prodigi de la representació, l’acceptació ritual que les coses són el que no són, el joc infinit de la transformació, la màgica presència de l’absent. La tarima es converteix en entaulat i la lliçó en escena, per a l’alegria dels marrecs. El professor mudat en actor estira amb totes les seues forces d’una corda que no existeix i que tanmateix és completament real gràcies al seu gest. Aquella corda, que em lliga íntimament a la bellesa i el misteri teatral, no s’ha trencat mai.

Acte Segon. A mitjan dècada dels vuitanta el Pep se’n torna a Alcoi després d’uns anys a Castelló en què ha continuat formant-se com a actor amb mil iniciatives i participant en primera línia del combat amb Esquerra Independent de Castelló. Ha abandonat el confort d’un treball segur per lliurar-se completament a la seua passió, l’aventura incerta del teatre. Porta una maleta plena de Dario Fo. I transforma el Teatro de Cámara La Cazuela, que respira les últimes alenades, en la Companyia Estable La Cassola amb el muntatge Ací no paga ni déu. L’agitació de l’adotzenada escena cultural i teatral del seu poble i del seu país és una tasca peremptòria a la qual es dedica una vegada més en cos i ànima, posant-hi en risc la pròpia salut. Pep Cortés és un bou, més concretament un Taure de descomunal força de voluntat, un prodigi de batuta sota la qual comença a reviscolar i moure’s una de les millors orquestres del teatre professional valencià. La transhumància l’obliga a compaginar el paper de director i mestre d’actors amb els mil papers que van eixint a València o Barcelona, en teatre o en cinema, sense oblidar que el país també necessita política de la bona (i ací el teniu disfressat de bisbe amb tota la ploma per encapçalar una llista d’UPV a Alcoi). Però el que més s’estima és pujar a escena, fer-hi d’actor, i el que més desitja és representar bé la pròpia vida, com confessaria en una entrevista. Les escenes culminants del segon, vertiginós, acte són papers sublims com els que representa en cos i ànima en Entre els porcs, dirigit per Carles Alfaro, amb Neus Agulló, en 1990, i L’hort dels cirerers al Lliure, amb direcció de Lluís Pasqual i amb Anna Lizaran de principal protagonista, en 2000.

Acte Tercer. El teatre, com la cultura en general al País Valencià, sotsobra en els miratges, els projectes inconsistents i l’absència crònica de polítiques decents. Abandonar o emigrar (és a dir, anar de lloguer a Catalunya, que és com ser lluny a casa) i viure en la transhumància sempre, exigències del guió. Pep funda família amb dona i fills a Planoles. Fa cine a manta, sèries per a televisió, teatre. En 2015 li donem el Premi Joan Valls i Jordà per l’Ús i Promoció del Català. L’accepta amb senzillesa i agraïment cordial, baixa una vegada més al seu poble per sotmetre’s a les incomoditats de la cerimònia i la vida nòmada. Allarguem la nit. Ens fa, sense haver d’impostar gens la veu, cinc cèntims sobre la lluita que manté amb la seua mala salut de ferro. Ha estat a punt de perdre la vida, ens conta, mentre viatjava en tren. Sort de la metgessa que va poder atendre’l in extremis, Teresa Forcades, ves per on, crec recordar. Durant els assajos de no sé quina obra o potser en el transcurs d’algun rodatge, i sense que se n’assabente ningú, es fa ell mateix la diàlisi a la seua cambra d’hotel amb un aparell cedit per l’hospital. «Per a què n’havien de saber res? Jo hi era per treballar!», ens confessava. Llavors ja s’havia jubilat i es donava d’alta cada vegada que decidia treballar en algun projecte interessant. Fou l’última trobada. I sí, en cos i ànima es va dedicar al seu art i en cos i ànima va representar el seu paper més especial, el que va tenir en la vida. Cau el teló. Però la funció continua perquè la passió de l’actor fundà moltes esperances i donà molts arbres que encara fruiten. Gràcies per sempre, Pep.

 

Només el rou matinal

Manuel Bellver, Claror dels marges. 22è Premi de Poesia Josep Maria Ribelles 2018, Vila de Puçol. Onada Edicions, Poesia núm. 60. Pròleg de Manel Rodríguez-Castelló.

· · ·

Rastres de petjades sobre la neu. La pluja cau lentament damunt els boscos amerats de l'aigua de la memòria i el seu revers d'oblit. La cançó del vent bat les ales de l'arç blanc, la remor del riu persisteix aigües amunt. El solitari s'endinsa en el boscatge del sentit. Recorre el viatger el camí de si mateix dubtant a cada tombant de certesa, davant el mur del dir, a graus sota zero del pensar, on la claror il·lumina en aquest instant els marges. Tot (qualsevol cosa i res) s'esdevé en aquests poemes poblats pel silenci i la quietud, territoris on brollen fonts de paradoxes i contrasentits, espais on no passa potser res més que el llenguatge mateix com una ombra perdurable, com un eco que s'apaga en el capvespre, o millor, àmbit en què s'escriu la voluntat i l'esforç de dir i es fa transparent una meditació que es recrea immersa en el trànsit, la consciència que impulsa la seua dissolució per tornar a emergir amb una llum nova, gènesi de la identitat desposseïda, en el cercle de la vida que gira sobre el seu eix, en el joc infinit de les transformacions sinestèsiques («¿serà llum / aquest silenci?»), on els noms viuen «en discòrdia / de rent / i podridura».

El país poètic de Manuel Bellver (Sagunt, 1956) està format fins ara per deu frondosos boscos ben connectats entre ells per camins, sendes i passeres, comptant-hi aquest Claror dels marges. Des de 1997, any del seu primer recull, Dies després, la poesia de Manuel Bellver s'ha desplegat íntimament lligada al seu treball com a artista plàstic en una complementarietat molt fecunda i essencialment travada que troba la seua raó de ser, el seu sentit, en l'experiència radical de la vida i l'expressió sensitiva del pensament que aquella inspira i que aquest, al seu torn, nodreix i motllura. Per a Bellver l'art o la poesia és un camí d'experiència i d'experimentació, una recerca constant, un dubte que encén la flama de la creació, mai una certesa indeleble, una porta tancada, una obra que s'emmiralla en la seua completesa, natura morta. Cada poema dona compte de la seua visió i vivència del món, és un organisme viu, obert, en perpetu moviment de quietud, en el trànsit d'un pensament que es dissol en el no-res per tornar a buscar el batec del sentit. Concebut com una forma infinitament oberta a allò que és informe (com il·lustra la cita inicial de José Ángel Valente), com el camí d'anar i tornar del concret a l'abstracte, de l'immediat al més llunyà, el poema té qualitats pictòriques, no s'ordena en la linealitat del llenguatge verbal, sinó que es presenta com un tot transitable en múltiples i complementàries vies d’interpretació. La lectura és proposada així com a curs de llibertat, com a aventura engendradora de sentits pautada pel silenci dels espais en blanc, per ecos de memòria, pel retorn al buit on tot comença de nou. Són quadres de no-color fets amb la matèria fugissera del pensament, la llum de la reflexió, del dir que en el seu esforç d'aproximació s'alça davant el mur de l'indicible i se n'ompli.

Home, llenguatge, natura: heus ací els tres nuclis incandescents, els tres sols de l'univers poètic de Manuel Bellver, que en el seu moviment d'expansió i retracció tendeix a fondre en una única realitat, en un tot harmònic. Al principi i al final tenim això, en el llibre i en la vida i en cada un de nosaltres: un home o dona sempre sol i irreductible que diu (i expressa) el món, escèptic (del grec sképtomai, que observa sense afirmar), lluny de tota casa, caminant que oblida i s'atansa a l'enigma del buit o, absent d'ell mateix, s'atura a l'ombra del que va ser. Els marges, les vores dels camins, espais limítrofs on de vegades ens menen les passes, foraviats d'altres centres, potser procurant el propi centre, el marge constituït com a centre del marge. Això és clar. Com aquesta «claror» que ens obri la visió de les coses, una llum que també i sobretot il·lumina per dins, tot acceptant que dins i fora són convencions del llenguatge que ací no sempre funcionen.

El marge, el límit de les coses, allò que dona perfil al que és i on alhora allò que és deixa de ser-ho, on se situa la claror, el coneixement, la possibilitat de distinció dels matisos de la realitat. És quan es pot captar la claror dels marges que aquesta poesia de la meditació, aquest diàleg sostingut en soledat amb un mateix, sempre enmig de la natura essencial que som, pot fructificar, com en la bellíssima metàfora «exili d'espores» que tan bé pot resumir el sentit últim de la poesia de Manuel Bellver. Només així, en la disponibilitat que prepara la claror, aquell «rossinyol de llum» d'un altre poema, «allò» sovint indicible «per copsar l'intens» «s'adreça als marges». Els marges, òbviament i també, l'espai buscat de llibertat, lluny de la voràgine insignificant del món urbà, aquest soroll de violències i opressions que ho ofega tot i tot ho llança a perdre. Lluny d'aquell fangar, on les paraules es corporifiquen i el cos es fa paraula i dir, on el mot «respira» i «s'atansa», puja «gairebé al cim / del que vol dir», on «el nom / camina», on les síl·labes «s'aturen», en «aquest instant», ara i ací, etern present fugisser en què, sense res a les mans excepte una mica de rou matinal, el caminant ja no és hostil a allò que l'espera i està en disposició d'entomar a mans plenes tota «l'esplendor de la senzillesa» (Martin Heidegger) «amb tot allò que a dins hi té cabuda, / també sense / llenguatge» (Paul Celan).

[Publicat a Saó núm. 453, novembre 2019.]

[Fredes, la Tinença de Benifassà, 6 desembre 2019.] 

Felip VI l'indesitjat

Els moviments de Felip VI per l’escaquer «nacional» solen ser una exhibició, entre impúdica i acomplexada, d’intolerància. La monarquia més blanquejada de tot Europa s’ha convertit en temps rècord en la institució pitjor valorada per la ciutadania. És un servei que devem als indissimulables excessos –habituals en una dinastia plena a vessar de cràpules de tota mena– del pare del rei d’ara. La persona de carn i os que s’allotja en els vestits de gala multiusos (com playmobils) damunt el tron, amb ceptre i corona, potser encara no s’havia adonat de la seua impopularitat fins que va anar a Barcelona i l’hi van rebre a colps d’Himne de Riego, cassolades i protestes. Clar que prèviament ja s’havia posat l’uniforme de piolín per beneir la brutal repressió de l’1-O. Arriba un dia que fins les peces més blindades del poder han de patir la llei de la gravetat, la incomoditat física i el menyspreu que tan bé coneixem els altres mortals. De manera que el rei blanquejat s’ha de moure per l’escaquer ben protegit pels peons o playmobils policies, la tristament famosa PN, perquè el descontent, la protesta o la simple queixa no pertorben el glamour que ha d’acompanyar tota reialesa ni vele la foto de la pau social amb els llepaculs, aconseguidors, negociants i altres professionals del canapè oficial en el paper de figurants. Així fou a València el passat 25-N, a compte dels Premis Jaume I, en l’incomparable marc de la Llotja de la Seda. Més policies que curiosos, passavolants, acòlits i… manifestants convocats a correcuita per les xarxes. Molts més i molt ràpids a l’hora d’aplicar els rigors de la Mordassa ara reiterada amb el decret digital, a impedir la llibertat d’expressió, tan constitucional ella. I així fou com una desena d’incombustibles dissidents vam ser arraconats durant l’hora prèvia al seguici triomfal del monarca mentre ens retenien documents i apuntaven dades i nosaltres aprofitàvem (i qui no aprofita la burrera policial és perquè no vol) per fer més clamorosa la protesta per la visita de l’indesitjat i denunciar a crits les virtuts de la pleníssima democràcia a l’espanyola i la blancor impol·luta de la seua monarquia. I fins a la propera, senyor rei!

La Mordassa

«No al silenci de la consciència / ni al domini arrogant de la cendra». Segons la revista nord-americana Foreign Policy Aznar és el segon pitjor expresident del món. La millor manera d’aconseguir un títol d’aquesta envergadura és haver estat prèviament un governant tan nefast, vanitós, malcarat i reaccionari com ell. «No a l’esclavatge pusil·lànime de la intolerància / ni a l’essència odorant del seu rostre». Als qui el vam patir com a dirigent del PP i president espanyol i hem d’empassar-nos les iracúndies i declaracions passades de volta que centrifuguen tothora des de les FAES els mitjans adeptes no ens ha agafat per sorpresa el veredicte. Això no ho diu la reputada revista, però Aznar és també el petimetre que més poder va acumular gràcies a la seua adhesió entusiasta al Trio de les Açores, un error d’egòlatra bel·licós que el món encara està pagant amb més misèria, sang, injustícia i feixisme. «No a les fosses comunes de l’horror / ni a la seua crua desmemòria». A nivell domèstic espanyol, que és el corral on aquest gall exhibeix impunement el seu plomall i el seu cant ridícul (per què és tan atrevida la ignorància? Per què alguns personatges són analfabets del sentit del ridícul i el trellat?), Aznar va posar fi als difícils equilibris instaurats en la transició amb el seu esperit de croada, negacionista i venjatiu. I d’aquells aiguats el fangar d’avui. «No a l’ordre de la llança / ni al reialme de la seua ferida». L’any de la invasió d’Iraq fou també el de l’edició de La Mordassa, de Manel Garcia Grau, el poeta de Benicarló que ens deixaria poc més tard amb tan sols 44 anys. Si els poetes, com tots els mortals, sempre tenen raons per revoltar-se i sembrar esperances, aquell títol i els 138 versos iniciats per la paraula no com a forma de denúncia, vist en les actuals circumstàncies, resulten premonitoris. «No al sobreseïment dels crims / ni a l’exculpació del terror: oblidar és morir». Aznar va entropessar amb el mur de les pròpies mentides, però els efectes col·laterals d’aquelles pràctiques són avui més tenebrosos que mai. I el pitjor de tots és la defecció moral on sucumbeix la societat espanyola, aquesta solsida cap a extremituds d’intolerància i por que afecta antics liberals, socialistes de nom i part d’una esquerra submisa capaç d’empassar-se els gripaus de la indecència per tocar mareta de poder i continuar empenyent el cercle viciós d’un règim podrit. «No a la melsa del silenci més mesell / ni a la falsa resistència de la prudència». Edició digital de la Llei Mordassa (2015), augmentada i corregida (2019) amb els vots de PSOE, PP, Cs i l’abstenció d’Unides Podem. «No al perill de no ser commogut per res: / l’esguard còmplice crida a la revolta». El cadàver d’aquest Campeador continua guanyant batalles, els ecos autoritaris ensordeixen tot l’espai. Toca defensar amb ungles i dents cada pam de llibertat, cada racó de drets, marcar ben clares les ratlles vermelles, toca avançar contra les mordasses. «No a la serp que, voraç, devora la llibertat / i escup el verí sobre la galerna de pau».

[Publicat a Passos el divendres 29 de novembre de 2019.]

Ègloga

En dies com aquests et sorprens que tot continue el seu curs habitual. Has pogut comprar el pa, fer unes fotocòpies i enviar un fax, que és una cosa antiga que ja només exigeixen alguns tràmits burocràtics molt rancis. Els semàfors funcionen i el trànsit de l’avinguda està tranquil quan els joves de l’institut ixen a l’hora de l’esplai per esmorzar. El món, però, com en la famosa ègloga d’Estellés, va a la catàstrofe. El món sempre va a la catàstrofe, d’un dia per a un altre, o sempre hi està anant i tal vegada la catàstrofe no siga al capdavall més que la forma inacabada i inacabable del món. Aus de mal averany sobrevolen el cel de la realitat, però no podem endevinar quan la catàstrofe diària, la normal, la de l’aluminosi que afecta l’edifici social, esdevindrà col·lapse definitiu, gran solsida. Sabem que Espanya, amb el règim del 1978, s’aguanta pels pèls, i essencialment a la contra, sota la bandera de la sagrada unitat de la pàtria, per la guerra oberta a l’independentisme català i altres formes de dissidència. Els símptomes de l’obsolescència són evidents es mire per on i com es mire. L’augment de les precarietats i la crisi econòmica. La sotsobra de les pensions. Les injustícies del sistema de finançament. La corrupció generalitzada. L’ensorrament del règim de partits. Els abusos bancaris i el descontrol del gran capital. L’emergència climàtica. La incultura. L’arrel del masclisme i la violència. L’auge de l’extrema dreta. Les eleccions com a espectacle de la intranscendència. La impossibilitat manifesta de formar govern. El descrèdit de la monarquia. La deriva autoritària. Els flagrants atemptats contra drets i llibertats… Fou abans l’ou o la gallina, Bel·lisa? Quants ous i quantes gallines hi hem de comptar, Bel·lisa? Mentre assistim a les pressions dels partidaris del mal menor d’un govern PSOE-Unides Podem contra els qui entenen la inutilitat d’apuntalar ruïnes, es feia pública la sentència dels ERO d’Andalusia. I la vara de mesurar la justícia saltava pels aires i queia a trossos. En el regne de la corrupció val més ser corrupte que amant de la llibertat. Ja bavegen amb la inhabilitació de Torra. Pedro Sánchez fa l’enèsim tomb en la seua cursa sense nord (excepte el de voler manar fins a costa de la ruïna total) cap al no-res i amb una finta de bàsquet s’espolsa la responsabilitat en el lleig afer dels ERO. Ábalos és l’encarregat d’oficiar el ritu. Si van posar la mà en el foc, com tots fan, amb el Gürtel o els GAL o el que siga, per la innocència dels seus companyons de poltrona i negoci, ja la tenen ben socarrimada. A la casa dels antics comunistes, que estan posant en comú com ajornar sine die la república i crear derivats del lexema principal de l’ortodòxia, l’enèsima constatació de la podridura del règim i del seu eternament desitjat aliat els agafa in albis. No m’estranya, si només hi veuen presos polítics amb la boca xicoteta i tot de burgesos catalans alçant dures barricades! El món va a la catàstrofe, Bel·lisa, enmig de la més absoluta normalitat. Amnistia Internacional demana la llibertat immediata de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez i l’anul·lació de la sentència perquè «criminalitza protestes legítimes». El cinturó sanitari funciona a la perfecció també per latituds valencianes i la desinformació s’hi mou a ple rendiment dins els paràmetres previstos. Potser votant la investidura de Sánchez ens cauran algunes molletes, poca cosa, però el més probable és que l’agenda valenciana torne a quedar una altra vegada oblidada en algun calaix remot. Mentrestant el món va a la catàstrofe, Bel·lisa.

[Publicat a Passos el 25 de novembre de 2019.]

 

I el geperut també!

Fa mal de dir però en aquest país hi ha un feixisme que parla i viu en valencià, per increïble que puga semblar. I que no és de fa quatre dies. Quan, acabada la guerra, un grup de falangistes va anar a detenir el poeta Joan Valls a l’oficina on treballava, assenyalant-lo, un d’ells va dir: «I el geperut també!». Entenguem-nos, potser no és un feixisme ortodox en les formes de les forces de xoc que fan la feina més bruta, ni hi comparteix estètica i altres complements secundaris. Precisament l’èxit de Vox és en bona part causa i efecte d’un canvi d’indumentària, d’una d’adaptació als estàndards de la ultradreta europea capaç de sumar grans transversalitats. Fixeu-vos en les quasi exquisites maneres (al costat d’una Arrimadas o una Álvarez de Toledo, més fatxes en les formes bilioses dels seus xous) d’Ignacio Garriga, el de Sant Cugat. Quant tardarem a veure’n un de semblant al País Valencià, encara que no siga odontòleg, negre ni «català»? El feixisme autòcton majoritari, que ni sap que ho és, té sovint origen proletari i ha crescut en els erms de la incultura, el fracàs escolar, la indigència ètica, la marginalitat i la manca de futur i projectes personals. Però també és fill de l’èxit empresarial, del treball a destall, de l’enriquiment fulgurant de l’especulació i l’amiguisme. I ocupa l’espai que deixà l’esquerra que va renunciar a a combatre per l’hegemonia social i transformar radicalment la societat a canvi de l’acomodació lucrativa al statu quo. El "nostre" feixisme també és herreu de la por, la indefensió i la manca d’identitat política, eco de l’abassegador aparell de propaganda de l’Estat i dels mecanismes d’estupidització col·lectiva.

El feixisme valencià, reviscolat a les urnes gràcies a la irresponsabilitat d’uns governants ineptes, és a més fruit d’un fenomen molt profund i estès que de la transició ençà els uns no han parat d’excitar i els altres no han sabut combatre: el blaverisme espanyolista, continuació d’un franquisme pintat de blau cel, i en conseqüència rabiosament anticatalà (i, en el fons, antivalencià). És un feixisme que conviu en harmonia amb el «regionalismo bien entendido», l’Espanya de les autonomies i l’exaltació folklòrica de la pàtria (de cartró-pedra en el millor dels casos). És un feixisme, per entendre’ns, que té carta de naturalesa des de fa molt de temps i que es camufla fàcilment en tot de manifestacions cíviques (en rigor, incíviques), un feixisme implícit, procliu a votar les opcions més reaccionàries i, el que és pitjor, a viure en un medi hostil als valors republicans i democràtics, que creix molt bé en ambients tradicionals ben arrelats en el teixit social, confraries, falles, moros i cristians, orgies taurines i altres festes de guardar. No és el feixisme pijo de genealogia familiar i soca-rel, ben armat ideològicament, i invariablement monolingüe en castellà. És un feixisme d’oportunitat, que balla al so de les orquestres hegemòniques, un feixisme voluble, àvid de respostes fàcils, profundament reaccionari i espanyolista, i que viu sense traumes aparents la seua valencianitat (a condició de no aprofundir-hi gaire i sempre que quede ben neta, contra l’evidència empírica, de tota taca de catalanitat).

És un feixisme que parla i viu en valencià, sí, i mentre el país aguante. Més val que anem desfent alguns tòpics. És, com a alguns els agrada insistir, el país que tenim, i la realitat des de la qual no tenim més remei que partir i patir si volem subvertir-la en un sentit alliberador. Una realitat sens dubte amarga que ha situat Vox com a tercera força més votada, que supera en 130.000 vots els obtinguts per Podem-Esquerra Unida i en quasi 300.000 Compromís; que és el partit més votat a Algemesí i Carcaixent, i el segon a Catarroja, que obté 4.886 vots a Vila-real, 3.823 a Borriana, 6.146 a Gandia, 5.086 a Sagunt, 8.726 a Torrent, 4.955 a Alcoi o 24.954 a Elx.

El problema és molt greu i afecta els fonaments mateixos de la pervivència del País Valencià. No té solució fàcil, però no tenim més remei que buscar-la a mitjà i llarg termini. Sabem, de moment, què no ha funcionat: la condescendència amb el feixisme latent o manifest, tàcit o escandalós, i la negativa a enfrontar-lo directament mirant cap a un altre costat o utilitzant-lo com a coartada per frenar l’avanç del País Valencià en termes d’higiene civil i cultural, de sobirania i consciència nacional i social; la lleugeresa amb què les organitzacions hegemòniques de l’esquerra s’han plegat a l’acceptació dels símbols i fins el llenguatge i les formes de l’adversari. L’aïllament irresponsable fomentat pel poder de Madrid i les institucions valencianes del país respecte de Catalunya i del conjunt dels Països Catalans, incrementat d’ençà que han aflorat les contradiccions dels conflictes polítics amb l’Estat espanyol amb el procés d’independència de Catalunya, per comptes d’evitar el mal, l’ha aguditzat. Els eufemismes i missatges dèbils, la tebiesa del valencianisme governant, l’estrucisme (passeu-me el neologisme) infantil i fins el flirteig amb les maneres i valors del «blaverisme», el paternalisme que subjau a la presumpta adaptació a la «mentalitat» o realitat dominant com a justificació de la imperícia política, lluny de dificultar l’embranzida del fenomen, l’han estimulat. Tampoc no sembla gaire eficaç buscar-hi el cos a cos per animar una mobilització política merament reactiva ni redundar massa en l’optimisme de frases fetes com aquella de «València serà la tomba del feixisme», quan més aviat tot sembla indicar el contrari. 

És hora d’agafar el bou per les banyes, d’acarar el feixisme com a fenomen de masses emblanquit per la deriva autoritària i la crisi de l’Estat que va molt més enllà –i és molt més greu i perillós– de la parafernàlia de les seues forces de xoc. És hora d’impulsar una gran entesa democràtica i de país que hi trace línies roges. Cal denunciar la falsa neutralitat dels partits institucionals, les connivències i complicitats amb el feixisme, les tebieses condescendents amb la burrera que es fan en nom del pragmatisme o el realisme. I que cadascú trie el costat de la línia que vol ocupar: el del feixisme o el de la llibertat La qual cosa implicarà traçar-ne una altra i alhora entre els partidaris de superar un règim que enfonsa les seues arrels en el feixisme encara que es diga democràtic i els partidaris de mantenir-lo contra vent i marea i amb respiració assistida. O entre República i Monarquia.

[Publicat a Passos el 19 de novembre de 2019.]

[Joan Valls en una conferència a l'antiga Casa de Cultura d'Alcoi a la dècada dels 50s.]

Entre els qui no s'ho empassen

Reconec que la temptació de l’abstenció serà per a mi més forta que mai aquesta vegada. Vull dir l’abstenció com a actitud política, com a denúncia d’un sistema en el qual mai no vaig acabar de creure: una democràcia falsejada muntada sobre un franquisme institucional i sociològic que tots els partits parlamentaris espanyols donen per bona i aprofiten –inclosos els encontorns d’Unides Podem, que van sacrificar l’impuls transformador dels inicis en favor de l’encaix i creixement dins el règim mateix, amb escàs èxit per altra banda. Pedro Sánchez va convocar les quartes eleccions en quatre anys per pur càlcul personal i partidista i perquè no sap com solucionar el principal problema que avui hi ha plantejat per a la continuïtat del règim de 1978, el de la monarquia borbònica referendada per una Constitució obsoleta: la revolta democràtica de Catalunya per l’autodeterminació. I és que probablement aquesta democràcia autoritària (passe’m el lector el no gens innocent oxímoron) no té solució, no almenys a base de força bruta com a únic argument. Perdut en l’atzucac on l’ha menat la seua incapacitat per reinventar-se, l’estat intenta mantenir el simulacre de normalitat fins i tot jugant amb la paciència dels electors i enviant el Borbó a Barcelona enmig d’un paisatge de multitudinàries protestes, tanques de seguretat, policia armada, matemàtic premiat amb llaç groc a la solapa i molts aplaudiments, això sí, de la clac agraïda que va poder assistir a l’acte. Sí, se’m farà difícil tornar a les urnes, aportar el vot al manteniment de l’amarga farsa, el cercle viciós de l’espectacle d’uns actors tan lamentables com Sánchez, Casado, Iglesias, Rivera o Abascal, que han posat la política al nivell de la pura indigència. Se’m farà costera amunt anar a votar sent valencià i vivint al País Valencià i havent d’optar per candidats que segueixen fil per randa l’exemple grouchià, «Aquests són els meus principis. Si no li agraden, ací en tinc uns altres», excepte els del martell d’heretges i la sonsònia fatxa de sempre. El fantasma de Catalunya s’ha convertit en la coartada per a tota mena de deliris a dreta i presumpta esquerra, la negació de l’evidència, la descarada perversió del llenguatge, la promesa de presó per a Puigdemont, la penalització dels referèndums. Qui en dona més? Els partidaris del mal menor m’espantaran amb el perill del retorn d’una dreta que mai no se n’ha anat, els pragmàtics m’animaran a votar perquè un representant dels «nostres» arranque a Madrid unes molletes pressupostàries mentre la màxima representant d’ací banalitza la repressió i menysprea el dolor de presos i exiliats en nom de la legalitat injusta d’un sistema que ja no aspira a transformar. Els llestos de sempre continuaran predicant les virtuts de l’enèsima oportunitat d’assaltar el paradís a través de les urnes quan l’únic que els preocupa és mantenir la minsa infraestructura partidària amb l’ajuda dels pressupostos generals. I per molt que l’exemple de Catalunya és a tocar de mà i adaptable, continuarem, en nom de no se sap quin trellat i de l’obligat realisme dels impotents, mirant cap a una altra banda i insistint en la inèrcia de l’avorriment de derrota en derrota fins a la derrota final. En fi, com que no crec que es repetesca en la pràctica la lúcida proposta literària de Saramago per a un vot massiu en blanc i atesa la improbabilitat d’una abstenció que arribés al 70 o 80%, si al final m’hi decidesc, impulsat per aquest vell vici pseudoeròtic de les urnes, optaré pel vot simbòlic, per emprenyar, en clau autodeterminista i republicana, pel País Valencià, la dignitat democràtica i la força i raó dels revoltats. Que em compten, doncs, entre els qui no s’ho empassen.

[Publicat a Passos el 6 de novembre de 2019.]

 

[Foto de David Borrat. ara.cat 4/11/2019.]

 

Democràcia pleníssima

La vicepresidenta espanyola Carmen Calvo sembla entossudida a superar la seua antecessora en el càrrec, Soraya Sáenz de Santamaría, en aquesta cursa embogida que va de la inanitat al despropòsit. Veurem al final qui la dirà i farà més grossa, atès que l’estupidesa i la mesquinesa, a parts iguals, ja afecten tota la política espanyola en forma de pandèmia. Si fa uns dies es va referir a José Antonio Primo de Rivera, el fundador de la Falange Española dels punys i les pistoles, en termes de víctima, ara no s’ha estat d’amenaçar Bèlgica amb no se sap quines represàlies si no extradeix, com ha sol·licitat Llarena, el president Puigdemont. «Interpretarem –diu– que no és respectable que a una democràcia pleníssima com l’espanyola se li’n negue, després de la sentència del Tribunal Suprem, l’entrega». Pleníssima, en castellà, és a dir, que gaudeix de plenitud, en aquest cas democràtica, i no molt plena de, per exemple, presos polítics. Però quan el llenguatge necessita unflar-se de superlatius és que alguna cosa no funciona. L’exagerar és sovint parent del dissimular i l’amagar. Com en el desafortunat invent de l’«España Global» que dirigeix Irene Lozano sota els auspicis de Josep Borrell i amb els diners de tots. Per què tant insistir en les grans virtuts de la democràcia espanyola –o caldria dir més aviat democràcia a l’espanyola?– si ningú no els ha demanat encara comptes de veritat? Sí, per contrarestar els efectes de la denúncia internacional dels dèficits democràtics de drets i llibertats fets sobretot des de Catalunya. L’ombra de la llegenda negra, que no fou llegenda sinó història ben real i pintada amb tots els colors i els ets i uts, és molt allargada en la tradició hispànica. Excusatio non petita accusatio manifesta, això ho sabem tots. El que passa és que en paraules grosses com ara democràcia l’important no són tant les definicions com els matisos. Es preguntava ahir Joan Tardà en un acte a València si Espanya era una democràcia. I amb la mateixa pedagògica simplicitat –molt efectiva davant grans auditoris– es contestava que sí, encara que low cost. A l’altre extrem de la simplificació del broc gros hi ha l’etiqueta que per unes hores va ser la més repetida del món (cibernètic, clar) o trending topic: #SpainIsAFascistState. Doncs bé, ni molt menys una democràcia plena ni amb rigor un estat feixista. Al contrari que Groucho, Espanya forma part d’un club on admeten estats com ella. I ben pagada que n’està, per això inverteix els diners que no té en aquesta guerra de contrapropaganda que tan bé defineix l’actual crisi –democràtica. Els matisos ho són tot i més amb paraules que acostumem a estirar com un xiclet. Una nevera, posem per cas, no deixa de ser-ho perquè no funcione. El problema és que és precisament el gran club el que defineix què és i què no una democràcia. I per molt que la revolució democràtica de Catalunya va guanyant més i més solidaritat internacional, no solament fa nosa a la «democràcia pleníssima» dels superlatius sospitosos a l’espanyola sinó també al club de desentesos que formen la Unió Europea. Malgrat tot caldrà continuar explicant en què consisteix la «democràcia pleníssima» de Carmen Calvo i confiar que en el club dels demòcrates europeus acaben sabent destriar el gra de la palla i atendre els matisos. Pel bé de tots, inclosa Espanya. I per si algun dia deixen d’admetre-la-hi per estrictes raons democràtiques.

[Publicat a Passos el 31 d'octubre de 2019.]

Som natura i ancestres

Lluís Calvo, Ancestral. Pròleg de Vicenç Altaió. Cafè Central / Eumo Editorial, Jardins de Samarcanda #92. Vic, febrer de 2019.

· · ·

El darrer poemari de Lluís Calvo (Saragossa, 1963), Ancestral, fou escrit entre l'estiu de 2016 i la tardor de 2017. El seu assaig L'infiltrat (Estratègies d'intrusió, anonimat i resistència) és datat uns mesos després, entre gener i novembre de 2018. Els dos llibres han aparegut alhora, el febrer d'enguany, i tant si la coincidència és fruit de l'atzar com si respon a una acció deliberada (hipòtesi que sembla més plausible), els lectors no podem sinó celebrar-ho com un encert que facilita l'accés al ric univers poètic de Calvo, en expansió imparable des d'aquell ja remot Veïnatge d'hores de 1987. Venen els dos llibres precedits, a més, per l'edició a can Lleonard Muntaner de Llum a l'arsenal (2017), antologia de cent poemes seleccionats d'entre els 19 poemaris anteriors al que avui comentem. No bé havíem recuperat l'alè després d'aquella lectura, queia a les nostres mans inquietes Ancestral, i ens vam perdre a cor què vols per les seues immensitats, i encara exhausts de tants ecos i silencis fèrtils ja ens trobàvem investigant encuriosits i còmplices les profunditats geològiques de L'infiltrat. Diguem-ho curt i ras: aquests dos llibres de Lluís Calvo són un dels esdeveniments literaris més importants d'aquest 2019. I dic un i no dos perquè tot i que únics i independents, les dues obres es complementen i interpenetren, s'acoblen i ajusten, encaixen i sintonitzen, es doblen i sincronitzen de manera harmònica. I se situen totes dues en el terreny transfronterer on es dissolen les definicions genèriques i la paraula creix alliberada, reinventada, de jous, convencions i altres submises inèrcies de l'ofici de viure i escriure. Més decantat cap al discurs assagístic L'infiltrat, però sòlidament assentat en els estrats més profunds del llenguatge poètic; de construcció nítidament poètica, oberta i flexible, que permet la infiltració de l'assaig en prosa per a l'establiment d'una teoria, poètica i radical, del fet artístic en la darrera part del llibre, l'anomenada Els poders interns, en el cas d'Ancestral. D'intenció més sociològica, com un manual d'acció política per a ús tant individual com col·lectiu el primer, amb tàctiques i estratègies de resistència a les barbàries que ens sotmeten, anihilen i desnaturalitzen; com una melodia que polsa diverses tonalitats interpretada per una àmplia orquestra verbal el segon. I al centre de tots dos la font d'on brolla el cabalós riu literari de Lluís Calvo, la seua manera d'entendre i viure la vida i l'art, fosos en una unitat indissoluble i plantejats com una aventura més sensitiva que intel·lectual: la de la unió de l'home amb la naturalesa i els ancestres (de cedere, els qui han marxat abans).

53 textos componen aquesta simfonia, dividida en quatre parts: Els ossos de Sant Severí (18 poemes), Les presències (7 poemes), Ofrenes (20 poemes) i el ja citat Els poders interns, títol que complementa l'epígraf o com pintar la cripta del futur amb cent mil terabits de pigments ancestrals (8 proses i poemes). Si en L'infiltrat hi predominaven les referències al món geològic i mineral, és Ancestral una mostra del que l'autor denomina art antropològic amb constants i variadíssimes al·lusions al món botànic i animal, una font informativa suplementària però central i inesgotable per al lector més curiós i més amant de la natura. Però una obra d'aquestes dimensions, que ha sabut dibuixar amb línies poètiques perdurables els múltiples camins que menen a l'alliberament creatiu de l'home i els viatges al passat que ens portarà el futur, es resisteix tenaçment a tota reducció. Feu un petit tast del vi fort d'aquests poemes: «La natura, no pas la humanitat, / suprimirà l'avidesa», «el llenguatge ens destaca / de les bèsties / quan som capaços de callar», «abans del primer balbuceig / jo era una pedra, un gos, un arbre», «Als castrats / no ens van arrencar el sexe, / sinó la llengua», «Qui tem la mort / si viure és un ultratge?», «La contradicció / és el que resta / després de conquerir / el poema», «Les accions són / la veritable obra. / Creeu-vos, així doncs», «La poesia no és difícil, / el difícil és sobreviure / en un món que l'ha empès / a la inexistència», «l'amor és el rodamon que furta el temps», «aquell que ja no identifica / les seves badielles esdevé difunt per a ell mateix», «les flames desbocades seran més suportables / que la fredor del món que ens duu a la tomba», «Tot és mite, vers escrit en pedra, font que parla», «El poeta que idealitza és un lladre penedit», «I provenim d'enllà dels segles, / del silenci occipital dels boscos», «I com més ens apartem / de la gran fressa / més som al centre, alat, / del temps», «I la paraula que no es fa veritat […] / mereix, tan sols, la pau dels muts», «Cada poeta és fill / d'un nou dialecte», «la fosca / ve d'endins / i cal conèixer-la», «Allà on acaben els mots / s'inicia el poema». Ja sentiu la clara ebrietat?

[Publicat a Saó núm. 452, octubre de 2019.]

[Foto de Carles Mercader.]

Perquè creuen poder

Trobe en el cinquè cant de l’Eneida aquesta frase, «possunt, quia posse uidentur», que Miquel Dolç va traduir «poden, perquè creuen poder». Correspon a l’episodi en què Eneas organitza, per honorar la memòria del seu pare Anquises, uns jocs amb abundants trofeus: una regata, una cursa a peu, un combat pugilístic i una prova amb arc. És la confiança en les pròpies possibilitats la que fa remuntar posicions al vaixell que en la regata comanda Mnesteu, que només és superat al final per Cloant, afavorit pels déus als quals ha promès molts sacrificis si el fan vencedor. Les divinitats grecoromanes tenen aquesta gràcia realista de semblar-se completament als seus creadors humans, en virtuts tant com en vicis, com aquest de la debilitat per les adulacions i la propensió a deixar-se entabanar per corrupteles i favoritismes. El cas, però, és que no hi ha èxit o victòria, individual o col·lectiva, que no pressupose una confiança ferma en les pròpies forces per aconseguir-los, encara que en la història de Mnesteu siga la més humil d’estalviar-se l’oprobi d’arribar últim a la meta. Però en les coses d’aquest món, tot i ser indispensables, l’optimisme, la voluntat, la confiança i tota l’energia que són capaços de generar no són prou si no hi intervé el càlcul, la raó i la intel·ligència. I l’oportunitat, sotmesa sovint als capriciosos vents de l’atzar. La injusta condemna als presos i preses polítics independentistes s’ha transformat en una onada immensa de dignitat democràtica al carrer. Les Marxes per la Llibertat i la vaga general del 18 d’octubre han portat el moviment de la paràlisi i la depressió dels dos darrers anys a l’eufòria de l’acció multitudinària i col·lectiva d’aquesta setmana, que ja ha aconseguit no pocs rèdits tangibles. El primer el de la confiança en el propi poder que va posar en marxa l’ocupació de l’aeroport del Prat responent a l’efectiva crida del Tsunami Democràtic, que entre altres coses ha demostrat la inutilitat de l’actuació violenta de la policia i capgirat els plans de Grande-Marlaska i el conseller Buch i les forces combinades de Policia Nacional i Mossos d’Esquadra. Amb la retirada de la policia del carrer, un primer èxit del moviment popular, s’ha demostrat a més quina era la principal causa de la violència deixatada aquests dies: a la brutal repressió li ha eixit el tret per la culata. Els presos, ferits, mutilats, vexats i apallissats aquests dies es compten per centenars, un preu molt alt que no s’hauria pagat mai si els qui s’han omplert en va la boca de diàleg haguessen fet algun gest de distensió. Però Pedro Sánchez va anar a Barcelona a visitar un policia hospitalitzat, acompanyat de guardaespatles armats fins a les dents que es pensaven ser en un país en guerra, i va menystenir (com el seu rei el 3 d’octubre de 2017) els ferits civils i la primera autoritat de l’Estat a Catalunya, Quim Torra. I se’n va anar per la porta de darrere, entre protestes del personal sanitari i la cua entre les cames. La fermesa de la resposta popular a la sentència ha aconseguit altres èxits, a banda de despullar la retòrica buida d’un dirigent absolutament mediocre i molt made in Spain com Sánchez: la creixent solidaritat d’altres pobles de l’estat i l’eco que a Europa fa que comencen a adonar-se dels dèficits democràtics d’Espanya, de la sotsobra de la seua economia i la incompetència de la seua classe política. Al carrer, empesa principalment per les organitzacions civils i autorganitzada, la gent pot perquè creu poder mentre les institucions autonòmiques, amb un president volenterós però aïllat al capdamunt, revelen la seua impotència i els partits es veuen ara desbordats per la fermesa i potència de l’onada. El carrer possiblement sabrà cosir les voluntats disperses, les renúncies clamoroses, la falta de confiança i lideratges, la mesquinesa dels càlculs partidistes a curt termini, la impotència de les institucions segrestades, i mantenir la potència d’aquesta onada creixent que més prompte que tard trobarà el seu propòsit i la seua platja. I que els déus ens siguen favorables o que, almenys, deixen d’immiscir-se en els durs treballs dels mortals.

[Publicat a Passos el dimarts 22 d'octubre de 2019.]

 

Aventures i tribulacions d'una valenciana als Estats Units d'Amèrica

Lourdes Toledo, Amèrica endins. XXè Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta 2018. Textures núm. 32, Edicions Bromera, Alzira, març de 2019.

· · ·

Amb el llibre que avui presentem a Alcoi, Amèrica endins, Lourdes Toledo va guanyar el XXè Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta dels Premis Ciutat d’Alzira corresponents al 2018. Tot i l’evident atractiu del títol, que sembla poar de la memorable tradició nord-americana pel ganxo mediàtic, l’obra es podria haver anomenat, amb un punt més descarnat d’ironia, amb les paraules que encapçalen aquestes línies: Aventures i tribulacions d’una valenciana als Estats Units d’Amèrica. Si Mark Twain va publicar en 1889 la cèlebre Un ianqui en la cort del rei Artús (A Connecticut Yankee in King Arthur’s Court, en la forma original), considerada la primera novel·la ucrònica, ara les tornes es giren i ens trobem una europea (mediterrània i valenciana per més senyes) viatjant al regne no gens ucrònic del far west i sud de Nord-Amèrica, carregada amb la maleta de les seues perplexitats i incerteses i acompanyada dels dos fills i el marit per treballar-hi com a professora d’espanyol durant els tres cursos que s’estenen entre 2014 i 2017.

Però a diferència de la famosa novel·la, allò que Lourdes Toledo transcriu al llarg dels 41 capítols ben comptats que conformen el llibre, no pertany en rigor al món de la ficció, sinó al del testimoniatge, al de la memòria, al del reportatge, al d’aquells territoris transfronterers (com els que l’autora travessa durant les llargues excursions pels Estats Units) que s’eixamplen entre el periodisme i la literatura més estricta. Assaig, fet i fet, o dietarisme, o llibre de viatge, autobiografia, narració, que una mica de tot trobareu per les pàgines d’Amèrica endins.

Al capdavall ens agafem a les definicions donant per descomptada la nostra acceptació dels tòpics més adobats i emmascarats per la indolència o la necessitat. Per això ens creiem viatgers quan la majoria de les vegades, i en el millor dels casos, som simples turistes, transeünts, passatgers més o menys perplexos d’una realitat inabastable. Són temps de bolets a tort i a dret (i mai millor dit ara que ja la tardor sembla que ha arribat per fi) en què les aventures es compren per peces i es poden reservar còmodament on line. Lourdes Toledo malda en aquestes pàgines, no sempre amb èxit, per sortir-se’n, dels camins massa trepitjats i les idees preconcebudes, dels paranys que en especial la societat nord-americana (que en això és model universal) tan bé sap parar als més il·lusos, feliços o despreocupats. I ho fa entre l’atracció fatal, sota els efectes de l’embruix de la fascinació, i la mirada crítica, entre la tendència al camuflatge que et permet sobreviure en un medi hostil i l’afirmació personal més rebel. En el fons el seu llibre és, més que no pas les peripècies més o menys amables o amargues a què ens convida a assistir des de la lectura, l’autèntic viatge. Tota literatura ho és, al capdavall. I és la voluntat de construir, le dur désir de durer que naix de les deus profundes de la insatisfacció, la que realment mou les cames i els motors dels cotxes i les rodes dels trens i els rems de les barques i el fragor dels avions. Més enllà de la matèria concreta de vida que no es pot rescatar, que no es pot encasellar en còmodes capítols, com qui col·lecciona souvenirs de l’experiència (és curiós que dues paraules assimilades internacionalment al viatge tinguen origen francès, turisme i souvenir, degueren ser els primers a gaudir d’unes vacances pagades), és l’esforç de posar negre sobre blanc, de veure imprès en lletra el fruit del propi viatge vital, la voluntat de transmetre-ho, el vell vici de contar i xafardejar, allò que hi compta. És ací on rau el major valor d’Amèrica endins. Situada l’aventura americana en una cruïlla vital de l’autora (amb fills adolescents, un marit del qual s’acabarà separant en el transcurs del periple americà, i la visita d’una mare septuagenària que, com aquell que diu, no havia eixit mai del poble), de vegades he tingut la sensació que és més important allò que s’intueix en el rerefons de l’escenari que l’escriptora munta i que té com a actriu principal i protagonista a ella mateixa que no pas el que efectivament s’hi diu: intuïcions mig velades, esforços i lluites amargues, passió per descobrir i conèixer, una gana infinita de saber, una curiositat a prova de bombes i una voluntat de donar sentit a una vida que potser sense l’escriptura no valdria tant.

Amèrica endins és també, en la part des del meu punt de vista més atractiva, una mirada sobre el paisatge de les immensitats naturals del país, sobretot quan és capaç de sostreure’s a tots els tòpics cinematogràfics, publicitaris i culturals que entelen la visió original de les coses. Per conèixer és imprescindible oblidar, per omplir primer hem de buidar. La paradoxa final potser consisteix en l’admiració profunda envers un país ple d’injustícies i misèries, la insistència a pintar de color rosa (o roig, o ocre) una societat profundament insana, sense que arribe a trobar-se el punt d’equilibri necessari perquè l’amor i el desafecte puguen ser comprensibles i transitables per al lector menys embadalit, més exigent en la part de poesia que tota gran prosa ha de cercar, aquella veritat última de les coses.

Amb tot, crec que no m’enganye si dic que l’aventura autèntica tot just comença ara, quan aparentment ha acabat un viatge, una part d’un viatge, i continua vida enllà pels camins difícils i apassionants de la paraula. En aquest sentit estic convençut que Lourdes Toledo creixerà, i creixerà molt, si sap fer net de les pròpies experiències, si és honesta amb les exigències de l’ofici, si fuig a temps dels cants de sirena que a tots ens criden cap als espadats de la banalitat i la pirotècnia fàcil, l’aplaudiment i l’ensabonada amb interès. Llarga vida, doncs, a l’aventura de Lourdes Toledo!

 

[València, 27 de setembre de 2019.]

Ajudar a nàixer

Carles Mulet, Naixement d'Islàndia. Premi Vicent Andrés Estellés dels XLVII Premis Octubre 2018. Tres i Quatre, S. L., Poesia 3 i 4 núm. 180, València, març de 2019.

· · ·

Els viatgers que tornen d'Islàndia solen referir-s'hi com al paradís de la geologia, l'espectacle viu de les forces tel·lúriques, la natura en perpetu moviment recreant-se, reinventant-se, plegant i desplegant els plànols provisionals del seu cos. Islàndia té nom de dona, sens dubte, i el deu al gel (ís en islandès). Així comença precisament l'últim llibre de Carles Mulet (Gata de Gorgos, 1953): «Islàndia, / flor de gel i lava // la llet nodridora dels primers rius / aletejant entre la pedra». Potser és una casualitat (i si non è vero è ben trovato), però en aquest poema inicial hi trobem els quatre elements en què el llibre s'estructura d'una manera volgudament simètrica, amb deu poemes en cada part: Islàndia-flor-pedra (Terra), gel-llet-rius (Aigua), lava (Foc), aletejant (Aire). Perquè la mirada del poeta proporciona una altra mena de visió geològica, la que a partir de la creació verbal irromp en nous significats, lligams novells entre coses aparentment aïllades, el territori on millor es plasma l'encaix de l'home en el món, aquest acoblament primigeni perpètuament renovant-se en infinits rituals lúbrics i dolorosos. ¿Pot haver-hi, doncs, des d'una determinada perspectiva, una terra més propera i més propensa a la creació poètica que aquesta illa on entrexoquen les plaques teutòniques d'Euràsia i Nord-Amèrica amb lògic i gran terrabastall, una festa més fèrtil per a la mirada silenciosa i creativa del poeta?

Així ho va viure i veure aquest viatger-geòleg-poeta que és Carles Mulet, com un naixement, en estat de gràcia, en equilibri inestable, la natura parint-se a ella mateixa, un part múltiple i singular. I, és clar, a la boca dels poemes van venir-hi guèisers com paraules, volcans de metàfores, silencis boreals, estius insomnes (el llarg dia boreal de les nits del poeta), bedolls tremolosos, xatracs de versos migratoris, laves de sang, neus d'esperma que s'envola, fiords i escletxes femelles, obsidianes d'albes que es confonen amb l'obscur, glaceres i degotims del desig, el món en carn viva. És un naixement, no ho oblidem, i només naix allò que té vida, que és vida i té cos. Per això Islàndia sua i respira, prenys de desig, per això pareix que menstrua i segrega, batega i gemega, perquè en la mirada sempre amarada de vida del poeta, l'illa corporifica l'essència femenina, maternal i acollidora, sensual i mistèrica. L'illa és un dona en estat primigeni, oberta a les profunditats del desig en carn viva. És un poeta, no ho oblidem, l'observador més conspicu de la realitat, el que posa llum damunt l'aparença muda de les coses.

En el maremàgnum sensual d'Islàndia, enmig els vaivens insistents d'eros i thànatos, on «tot fa l'esplet / just mentre s'enfonsa», sentim la música especial dels poemes de Mulet fent el contrapunt a l'estrèpit del món en dansa i lluita titànica (bellíssima imatge: «la veu aspira al vent / com el nu a la dansa»). És la música del silenci dels poemes, la reflexió quieta de les hores, les paraules callades que ho diuen tot, que ho veuen tot («El món sencer / s'escorre amb un renill / blau de penyals»), l'equilibri que s'imposa al caos, la cabana de la paraula prop dels freds perpetus de l'Àrtic. El món és un animal, un cavall salvatge, una lliçó de voluptat, un frec i una tremolor, i ens transporta a l'essencial de nosaltres, a les profunditats abismals i lluminoses. És en el més fondo de cadascú, sembla dir-nos el poeta, on hi ha la llum més clara. Per això el poeta despulla i concentra el material de què disposa, amolla tot llast que puga malmetre el vol cap al significat, omet, prescindeix, estalvia tot excés de paraula perquè el misteri que es proposa investigar romanga intacte i velat en la seua transparència: «l'arpa cerca el ram / amb aquell seu anunci / atordidor / de campana». Els poemes són com notes de viatge, apunts al natural, escrits mentre naix el món davant els ulls corpresos del poeta, que viu en un present d'èxtasi («i l'acord de la mar / adorm l'orgull del temps») que a penes si deixa espai a cap malenconia ni rastre del passat. Quan això passa –en una ocasió comptada– el poeta escriu amb ressons papassetians, com no podia ser d'altra manera tractant-se del desig convertit en escriptura: «i el corser, / que ho veu, / s'enyora del risc / flamejant del baladre». Tornar, amb Naixement d'Islàndia, a la puresa elemental, als «Mots del miracle»: «la poesia / ensuma el presagi, / el delit d'una saliva / que s'avança a les nafres». I el poeta és com una llevadora.

[València, 17 de juny de 2019, 75^è aniversari de la proclamació de la República d'Islàndia. Publicat a Saó núm. 450 juliol 2019.]

La foto

Wayne Wang i Paul Auster van codirigir en 1995 la pel·lícula Smoke a partir d'un guió del novel·lista de Newark inspirat en un dels seus contes per al The New York Times. Aggie Wren (Harvel Keitel) regenta un estanc a Brooklyn on l'estiu de 1987 s'entrecreuen diverses històries i personatges, entre ells un escriptor en hores creatives baixes, Paul Benjamin (William Hurt). El motiu central del film, que és el que ara m'interessa destacar, és la fotografia que cada dia a la mateixa hora l'estanquer fa del que passa davant el seu establiment. I el que passa és sobretot el temps, protagonista indiscutible de totes i cada una de les puntuals instantànies. Podríem dir-ho d'una altra manera: sobre el mateix escenari urbà l'ull de la càmera capta cada dia un fet singular i irrepetible. Anodí o sublim, discret o estrident, clar o tèrbol, és al final la fusió de l'espai i el temps el que es produeix en la foto. La seqüència completa d'aquest gest repetit de la fotografia a la mateixa hora de cada dia, l'àlbum final sencer, traçaria un univers complet d'esdeveniments, la suma d'una vida. El temps passa però malgrat tots els nostres rituals de fixació, repetició i retorn, no hi ha dos dies idèntics ni dues hores que puguem dir iguals, ni torna a passar el que ja va passar un dia. O almenys no de la mateixa manera mai. És la necessitat de retenir el temps, amb el gest de la càmera o de l'escriptura, el que millor demostra la impossibilitat d'atrapar-lo. I llavors comprenem que l'únic que podem fer és lliurar-nos al seu trànsit, assaborint els seus ecos, acompanyant els seus cicles, l'únic que podem fer és acostumar-nos a viure en la paradoxa que l'única repetició possible és la de la fugacitat, i acceptar amb dignitat el paper de testimonis de la bellesa del passatge.

Front a la voràgine d'imatges que pauten els nostres dies, l'emmagatzematge inútil de flors seques que ens proporciona la tecnologia, aquesta por al buit que ens fa disparar fotos com un gànster borratxo i avançar-nos estúpidament al que encara no ha passat, m'agrada recordar la pel·lícula del fotògraf estanquer i la seua dèria per captar l'essència del temps (que no deu ser altra la raó de ser tant de la fotografia com de la paraula). Ell posa l'ull sempre en el mateix paisatge i deixa que l'atzar impressione la pel·lícula i li regale el tema. Nosaltres, en canvi, cada estiu repetim unes mateixes fotos, amb un mateix enquadrament, uns mateixos escenaris i uns mateixos protagonistes. L'entrada de quatre esglaons del Segària, la casa familiar de la Marina, i la tàpia d'una de les casetes del camí dels Monjo (que es diu així només ho sabem els supervivents d'altres temps, dels vells temps). Els amics i amigues d'Alcoi de tota la vida més alguns altres que s'hi han anat afegint asseguts a l'escala, Begonya i Mar –la dona i la neta respectivament– amb els braços oberts d'esquena a la tàpia, somrient més o menys, amb una flor a la mà, una gorra, un ninot de fira, una bicicleta al costat enguany. El ritual de la instantània que vol captar les fissures del temps, el trànsit, els colors del passatge, la certesa documental que vam viure en un temps i en un espai, que vam saber assaborir la bellesa d'aquesta fugacitat i maldar per retenir-la i multiplicar-la. La fotografia de l'escala conté variacions, com un drama on entren i ixen personatges segons l'acció. Alguns d'ells ja van fer el seu mutis definitiu i ara hi són presents en la seua absència indeleble. Són les pel·lícules quietes d'unes vides irrepetibles en l'esplendor i desenvolupament del seu trànsit.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 27 de juliol de 2019.]