Espiats i espoliats

Tot i que Pegasus ja batia les ales i piafava des de 2014 per terres de Mèxic, va ser en 2019 quan, arran del procés d'independència de Catalunya, vam tenir notícia que el llavors President del Parlament Roger Torrent i els diputats Ernest Maragall i Anna Gabriel havien patit l'atac d'aquest programari (maliciós en diuen tècnicament, encara que podrien haver-lo qualificat directament de criminal) de l'empresa israeliana NSO Group. Gràcies a Citizen Lab, laboratori radicat a la Universitat de Toronto que investiga la seguretat a internet i la vulneració dels drets humans que s'hi perpetren, aquesta setmana hem passat de la sospita a la certesa empírica: més de 60 persones del camp independentista, advocats, activistes, polítics i càrrecs institucionals, periodistes, empresaris, professionals diversos, responsables d'organitzacions civils, etc., van ser espiats en el que ja és conegut com el Catalangate. És a dir, una vulneració massiva i sistemàtica de drets vinculada amb les idees i projectes polítics dels afectats protagonitzada per instàncies oficials de l'Estat tals com el CNI (perquè aquest programari només el poden adquirir estats a compte de la lluita antiterrorista o contra el narcotràfic i un etcètera que ara ens resulta molt més que inquietant). ¿Alguna novetat, doncs, sobre la naturalesa escassament democràtica de l'Estat espanyol i la facilitat amb què, quasi sempre amb l'excusa del todo por la patria, es trepitgen sense parpellejar tota mena de drets i garanties dels ciutadans, ara des de les més altes instàncies de la magistratura adés des de la comissaria més sòrdida del barri més marginal?

Sol afirmar-se que són els "errors" i escàndols que l'estat promou reiteradament amb una tendència que ja es pot quaificar de viciosa més que no pas els mèrits propis i la solidesa dels projectes dels seus adversaris allò que més treballa per la causa i la unitat de l'independentisme. El cas Pegasus ho torna a corroborar provocant una fotografia d'indignació i unitat que feia temps que no contemplàvem. Fins el primmirat president Aragonès, sempre tan preocupat per la corbata, la jaqueta i la posició forçada de les mans quan parla en públic, s'ha sentit impel·lit a dir-hi la seua i reclamar alguna, per modesta que siga, explicació i assumpció de responsabilitats. Portaveus del govern espanyol i algun excapitost del ram dels espies fan com si sentissen ploure i xiulen per fer-nos creure que no en saben res ni hi tenen res a veure i, amb les seues majories parlamentàries i l'ajuda de la dreta-dreta, impediran de moment qualsevol investigació seriosa sobre el cas. Res de nou? Ni d'una banda ni de l'altra. De l'Estat perquè té plenament assumida la guerra bruta contra els seus adversaris i hi perseverarà almenys fins que Europa continue fent la viu-viu, encara que ara ho té més pelut perquè hi ha víctimes del Catalangate que són eurodiputats; de banda dels espiats perquè la fermesa en la defensa dels drets col·lectius segurament no passarà de ser una ocasional postura per a la foto en tot cas subsidiària d'objectius tàctics i lògiques aritmètiques de quotes de poder. Hi haurà qui continuarà demanant una taula de diàleg amb els seus espies sense haver de preparar les condicions perquè tinga alguna utilitat. El partit, gràcies una vegada més a la burrera d'un règim que gaudeix d'una mala salut de ferro, encara és obert i de final incert. Uns apunts finals sobre el tema dels espiats: l'absència de Gabriel Rufián entre les víctimes, la cara de circumstàncies, que voreja el ridícul, de Margarita Robles, i el ridícul d'antologia de Salvador Illa i el seu genial: "El govern no espia, dialoga". Aquest home és insuperable!

D'espiats a espoliats, que tot té una mateixa causa, i l'acompliment d'una profecia llargament anunciada: no hi haurà canvi del sistema de finançament autonòmic gràcies al qual el País Valencià continuarà infrafinançat i acumulant un deute il·legítim insostenible, és a dir, espoliat miserablement. Un regalet digne de Sant Jordi i del 25 d'abril. Se'ns passaran pel folre dels seus privilegis mentre les enquestes els siguen favorables i nosaltres no moguem ni pols ni remolí. El gran objectiu de la legislatura del Govern del Botànic, el mateix que justificava el suport parlamentari de Baldoví i alguns discursos pujadets de to de Ximo Puig o Vicent Soler, se n'ha anat en orris. ¿Té algun sentit continuar remenant les cireres inexistents de l'autonomisme mentre el vaixell amenaça enfonsar-se amb tota la tripulació i el passatge a bord? ¿No deu ser hora ja de passar de les paraules altisonants als fets reals i les accions que ens ajuden a eixir del nostre sopor històric? A un any teòric de les properes eleccions al País Valencià, ¿no deu ser hora de presentar alternatives més decidides i decisives per avançar com a poble i societat democràtica?

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 22 d'abril de 2022.]

 

 

Alegria pasqual

Malgrat que les vacances han començat amb pluja, no sembla que la cosa haja d'anar a mal borràs. Les previsions meteorològiques, quasibé tan sagrades com la setmana més sagrada de l'any, anuncien temps de sol i bonança per a Pasqua. La sang, per aquest cantó, no arribarà al riu. Potser alguna solsida menor, alguna esvarada inoportuna, alguna bugada que no s'acabarà d'eixugar, els inevitables accidents de trànsit, algun refredat primaveral i ja ho contarà qui ho patirà. Amb la pandèmia tocant el dos (i nosaltres, per si de cas, tocant el ferro que tinguem més a mà) i el munt de desastres que ens amenacen des de més lluny o més prop, la majoria d'ells servits en safata de plata per tots els canals, la meteorologia s'ha convertit en la principal preocupació dels valencians. O almenys això apunta alguna enquesta, tan poc fiable com la majoria d'elles. Som, pel que es veu i per si no ho sabíem, majoritàriament partidaris de prémer una mica més els caragols del centralisme, no fos cas que ens ofegués l'excés de llibertat o ens atrevíssem a solucionar o veure de solucionar els problemes amb les pròpies decisions i mitjans. Ser lliure i disposar del que més o menys tenim deu ser molt cansat, de manera que val la pena que ens ho continuem mirant tot amb el nostre proverbial menfotisme. Amb tot, si ve alguna maneta forana –cosa més que rara si ens atenem a les tossudes lliçons de la història–, tampoc no és qüestió de fer-se els estrets, en el tema del finançament com en el del transport públic, la sanitat o els abusos dels qui tenen l'energia pel mànec i no paren d'apujar-ne els preus, i més ara amb l'excusa de la guerra. En fi, que el sol, a la platja o la muntanya i fins sense haver d'eixir de casa, és gairebé assegurat per a Pasqua, i no hem de témer res per aquest costat. Pertànyer a un poble mancat d'una certa èpica té pros i contres, què hi farem. Per una banda qualsevol contratemps ens fa tremolar, però per l'altra el dolç avorriment de no tenir aspiracions –si no és que confonem aspiració amb la inèrcia programada de voler que Madrid ens espolie una miqueta més– ens fa estar més pendents de la meteorologia, que al capdavall és una ciència inexacta, i de vegades molt inexacta. Això ens provoca alguns canvis d'humor que els avesats als rigors d'altres latituds més exigents no acaben de comprendre. I si no és l'oratge, són aquestes fastigoses mascaretes que ens donaran permís per llevar-nos en uns dies per entrar en espais públics tancats. I que bons xiquets que som! Tot i que hi ha dies, setmanes i anys que semblen confabular-se contra la tranquil·litat de paradís turístic que ens hem guanyat a pols. Cal, això sí, fugir dels cagafestes i les seues peroracions interminables sobre com de refotuda està posant-se la cosa, els mateixos que afirmen que caminem a cegues per una corda fluixa i que l'abisme d'una guerra mundial s'obri als nostres peus. O sobre l'ascens del feixisme que no fan més que blanquejar, diuen, els poderosos a tort i a dret, ací o a França. També és molt recomanable trobar els eufemismes exactes que suavitzen una miqueta tanta agror. Al país li direm, doncs, territori, un terme que no alça ni pols ni remolí i que ja usen fins els més conspicus dirigents d'una esquerra que hauríem de començar a anomenar gauche més o menys divina. I la llengua serà llengua, no se m'espante, i en paus. Si la massacre d'Ucraïna és, segons el seu màxim i no únic responsable, una "operació especial", ara no recorde si militar o ni tan sols, què no direm els simples i alegres mortals que vivim en aquesta ribera mediterrània d'oratge tan benigne, tot i que aquesta primavera ens està donant bastant pel sac? En fi, passem aquests dies sants que amb processons o sense poden ser tan divertits, i esperem menjar la mona. I si el xiquet plora perquè no se li empina el catxirulo, tampoc és qüestió de pensar que s'acaba el món per això. Mengem la mona i esclafem l'ou al front de tots els mals averanys!

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 15 d'abril de 2022.]

 

 

La rebel·lió científica

No deu ser la primera vegada que grups de científics es planten davant determinades decisions del poder polític que afecten la salut, l'equilibri mediambiental (inclòs el respecte per la vida animal) o altres temes directament relacionats amb la seua activitat professional, que de fet ho són tots. Però les imatges d'aquesta setmana en què activistes de Rebel·lió Científica (RC) empastifaven les parets, columnes i escalinata del Congrés dels Diputats amb pintura roja, biodegradable (s'han afanyat a advertir amb bon criteri), amb cartells en anglès, que és la lingua franca de la ciència, i castellà, són realment corprenedores. S'ha acabat la imatge tòpica del científic tancat en el seu laboratori, aliè a les altres coses de la vida, dedicat en cos i ànima a la investigació i els descobriments, situat més enllà del bé i del mal. Al cap i a la fi, la immensa majoria dels científics són avui assalariats que pateixen les mateixes misèries que afecten el conjunt dels treballadors: salaris baixos, precarietat laboral, privació de drets i un consabut llarg etcètera. O més. De dins estant, amb el cúmul de coneixements de què són dipositaris en les diverses branques de la ciència, deu ser més dolorós comprovar la distància entre la proclamada preeminència del saber científic i les seues aplicacions tecnològiques i la utilització barroera que se'n fa, com sempre posant per davant de tot i contra tot el propi benefici, de caràcter oligopolísitc. Deu ser dur saber què s'ha de fer per lluitar, posem per cas, contra una pandèmia o per evitar la catàstrofe climàtica que amenaça el planeta i veure què fan i què no fan els responsables polítics. Per als més conseqüents almenys amb la professió triada –que no pot sinó implicar un compromís sincer amb la veritat i el benestar comú– comprovar què fa el món amb el fruit del seu treball deu ser ben decebedor. Inventar una vacuna perquè la farmacèutica de torn s'enriquesca a costa de la por, la malaltia i el patiment! Obrir-se pas amb penes i treballs en els secrets de la termodinàmica perquè tot això acabe en la fabricació d'armes d'alta precisió i el foment de guerres amb què els imperis es disputen el control geoestratègic. Ben pensat, aquest principi de servitud i la consciència de saber-se una peça més de la maquinària infernal que mou el món, tan kafkiana, no són exclusius dels científics, però és especialment en ells on les contradiccions es fan més sagnants. Si molta de la literatura que va engendrar la primera industrialització dibuixava una ciència aliena als interessos partidistes, altruista, quasi poètica, només preocupada pel progrés i el benestar comuns, per estimular un desenvolupament que havia de transformar el món (i augmentar exponencialment els beneficis dels grans propietaris a costa de la misèria de la majoria i la degradació mediambiental) i els romàntics van posar el dit en la nafra amb la recreació d'un poder que escapava al control humà i de natursalesa destructiva, Kafka, Orwell i altres il·luminadors dels racons més foscos de l'existència humana van acabar de despertar-nos del son. Les dues grans guerres mundials i el fangar a què s'ha arribat després i que és superat als nostres dies de manera especialment cruenta amb la guerra d'Ucraïna, ja no deixen espai per a la il·lusió d'una ciència aliena a les misèries humanes. Sembla que per fi, i a compte d'un canvi climàtic que pot resultar letal per a la vida en la Terra i que encara és negat tan tossudament per fanàtics de dreta i esquerra (d'esquerra soi-disant, vaja) com ho és l'holocaust, el genocidi de Gernika o les atrocitats de Putin, un nombre creixent de científics han iniciat la seua rebel·lió. No podem sinó rebre'ls amb els braços oberts, conscients del valor dels seus coneixements quan no perden de vista l'horitzó de la dignitat humana i de la vida en les seues múltiples i infinites formes. Potser per primera vegada en la història dels homes (i les dones), el repte de la supervivència és forçosament de caràcter transversal i universal. Potser ho ha estat sempre. Però ara ens ho recorden els científics pintant de sang simbòlica (i biodegradable) els palaus del poder (simbòlic) del poble. Ara com sempre la ciència com a problema, al servei de la barbàrie i la destrucció, i també com a solució, a favor de les majories socials, de la democràcia i de la vida.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 8 d'abril de 2022.]

 

 

L'hòstia

Ja coneixen el famós efecte papallona: l'aleteig que es produeix en un xou televisat dels Òscars provoca un tsunami que afecta l'últim mico del planeta. Així ha passat amb l'hòstia més famosa de la història, si més no la cinematogràfica i amb el permís de Hilda, la que de colp i volta un enfurismat Will Smith va fotre a un perplex Chris Rock, que va haver d'aguantar el tipus sobre el ring mentre assimilava a correcuita –i quin remei!– què havia passat. Confesse que fins que no ho vaig veure al telenotícies del dia d'autos desconeixia absolutament l'existència dels protagonistes del xou, que si no estava preparat (i valia la pena no descartar cap possibilitat ja que estem parlant dels Òscars) bé ho podia semblar. I de tots els altres assistents, ja em perdonaran, però soc incorregible en matèria de xafarderies de personatges que em són tan llunyans com la recentment descoberta estrela Earendel, a 12.900 milions d'anys llum d'ací, distància que en termes de temps ens retrotrau a un univers molt jove, immediatament posterior al famós Big Bang, aquella hòstia monumental que és a l'origen de tot. I així ens va, dic, que tot, efectivament, comencés d'aquella manera, amb aquella mena de gran hòstia. L'estrela llunyana ja no existeix, a penes el seu record en forma de llum insistent que recorre l'univers de punta a punta. Algun dia també s'extingirà la llum de l'hòstia de Will Smith, de la qual només parlaran les hemeroteques i els vídeos emmagatzemats en els forats negres de la història. L'efecte papallona, visible fins en aquesta columneta d'avui, s'estengué amb tota mena d'especulacions sobre el comportament del púgil, que si havia estat provocat pels comentaris del presentador, que no, que el receptor de l'hòstia no havia dit res d'ofensiu, només havia deixat caure un afalac potser una mica atrevit a la bellesa descomunal de la senyora de l'agressor que Will el furibund hauria malinterpretat, suspicaç com deu ser el paio i víctima –continuen les especulacions– d'una biografia propensa a la violència. El cas és que, retransmesa urbi et orbe en una de les cerimònies més esperades de l'any pels xafarders de tot el planeta i repetida fins a la nàusea i en tots els plans i preses possibles, l'hòstia ha aletejat fins a convertir-se en la millor papallona simbòlica d'aquests temps de pandèmia i guerra. Molt en la línia, a més, de l'estil hollywoodià, amb tantes tones de cel·luloide on infinites històries se solucionen (o empitjoren més sovint) literalment a hòsties. En cas de dubte, sembla dir-nos l'amo de l'hòstia, tu amolla-la i després pregunta. I l'hòstia fou tan ben executada que semblava, efectivament, preparada especialment per al xou. Aquests americans sempre tan agosarats i originals, em vaig dir al principi. Només després, quan des del seu lloc al costat de l'esposa i sense haver-se despentinat ni una miquiua, el tal Will continuava la pràctica pugil·lista de paraula (de fet va continuar amenaçant el seu contrincant tot dient que la seua "fucking mouth" no tornés a pronunciar el nom de la dona), t'adonaves que tot havia estat fortuït, efecte d'un moviment d'ales de papallona que havia aconseguit eclipsar durant unes hores i dies els altres successos luctuosos amb què el nostre Planeta Terra continua girant a 12.900 milions d'anys llum d'Earendel. I torna a no passar res després del tsunami papallonesc, l'agressor fou comminat a demanar disculpes, cosa que va fer una mica a contracor, no sense haver rebut prèviament no sé quin òscar per no sé quina pel·lícula. Perquè tant l'hòstia com el masclisme rampant que es manifestà en aquell acte no són al capdavall res més que un símbol de tota la violència que acompanya i mou aquest planeta que gira i gira tan lluny de tot, repetint fins a l'extenuació el model primigeni de la primera hòstia.

[Publicat a Nosaltres La veu el divendres 1 d'abril de 2022.]