Podem?

El fenomen estel·lar de la política espanyola dels darrers mesos es diu Podemos (o Podem, en una traducció més o menys factible de l'original, que al seu torn remet al We can amb què Obama va entrar a la Casa Blanca). Per als qui vivim a anys llum dels focus mediàtics sense televisió ens és difícil comprendre un fenomen que es basa, fonamentalment, en tres paraules: Pablo Iglesias (2) i casta (1). És a dir, que un dia vam llegir els titulars de premsa i ens vam assabentar que aquesta formació, que es presentava en societat com una organització alternativa als partits tradicionals, havia irromput amb uns quants diputats al Parlament Europeu contra tot prònostic. I vam haver de posar-nos al dia: el seu líder era una estrella televisiva des de feia temps i el seu discurs brollava de les mateixes fonts que van alimentar la indignació del 15M. A partir d'aleshores hem compartit amigablement el dia a dia amb l'atenció periodística al fenomen, que ha rivalitzat amb persistències tan inexplicables com la de Fernando Alonso, aquest perdedor de la Fórmula I que al costat de la loteria nacional i el futbol (deixe de banda la monarquia avui representada per Felip VI i altres anècdotes prescindibles) és el nucli dur de la identitat espanyola. Bé, el cas és que ara mateix tenim Pablo Iglesias i Podemos per a esmorzar, dinar i sopar, cosa que per als que som aliens als miratges mediàtics (insistim) resulta més aviat estrany, si no directament sospitós. Quan una cosa és veritablement perillosa per al sistema, se la sol tancar en la gàbia del silenci i arreglat. Potser això d'ara és l'excepció que confirma la regla, d'acord, però tanta notorietat diària feta a base de titulars que rarament aporten alguna idea novedosa sobre com arreglar açò, si és que es pot arreglar, col·loca una mosca insidiosa darrere l'orella. Una mosca que confirmen les enquestes quasibé diàries també. ¿Vols dir que en a penes uns mesos l'electorat (el mateix que votava massivament PP i PSOE fa quatre dies) s'ha transformat sobtadament en allò que per entendre'ns diríem l'esquerra radical? Això, més que un evolució política lògica en temps de crisi i desencís, sembla més aviat un miracle, una conversió, un mesmerisme, una necessitat de creure en alguna cosa, sobretot si la diu un expert en funambulismes retòrics carregats de força i convicció. I què és, segons Podemos, el que podem fer, a banda de llançar al mar la casta de xuclòcters que són els amos del corral almenys des de la reforma del fraquisme coneguda per Transició? Vull dir, a més de cantar amb poca traça L'estaca, repetir com una mantra això de la casta, construir un partit finalment convencional (vertical i basat en líders messiànics experts en el màrqueting), aplaudir i somriure, convençuts que no només tenim la raó sinó que som majoria (mira quin descobriment!)? A Barcelona el líder carismàtic va tenir una oportunitat única per demostrar que per fi un dirigent espanyol, de més o menys esquerra alternativa, sabia de què anava la cosa. Ni sabia ni volia ni podia. Perquè en realitat Pablo Iglesias va parlar per a la seua parròquia, amb el comandament a distància que indica què cal dir en cada moment per no baixar en les enquestes. Esperant per fi conèixer algun significat o significada membre de Podemos/Podem per veure què tenen d'original i què de plagi, en què poden afavorir un procés de transformació radical al País Valencià (per no fer-ho més llarg) i en què i com poden entorpir-lo, continuaré atent a les llums que arriben als marges dels grans focus mediàtics, dempeus i ran de carrer i d'obra. 

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 27 de desembre de 2014.]

Fulles aigua avall

Sònia Moll Gamboa, I Déu en algun lloc. Cafè Central / Eumo Editorial, Jardins de Samarcanda número 73, Vic, 2014.

· · ·

Les paraules de Sònia Moll (Barcelona, 1974) són com cristalls que brillen en la seua transparència. Després del poemari Non si male nunc (2007) i la novel·la Creixen malgrat tot les tulipes (2012) l'autora ens lliura aquest poemari profund i delicat, sostingut pel dolor que fa la vida quan fereix de veres i que s'expressa, gràcies al combat cos a cos amb les paraules, amb melodies destinades a fer-nos renàixer, a tranformar en desig el desdesig, la mort en vida, l'oblit en memòria, a buscar el cel que hi ha dalt de tot laberint («I Déu en algun lloc, / just quan no mires»), la llum que parpelleja al fons del pou. Potser és aquesta lluita pel sentit la funció més noble de la bona poesia, l'emoció d'una veu que es despulla d'inútils estridències i, des del moll de l'os de l'experència del poeta, ressona de nou en cada lectura, atia el foc que ens habita i ens deixa en pau amb un silenci que ja no és el mateix en la seua immutabilitat aparent. La mà del poeta-demiürg ha ordenat el caos del món amb la matèria primera de les paraules: aquesta és la sensació que el lector té quan llig els poemes de Sònia Moll, que del raïm aixafat del dolor en fa un vi que fa goig beure. És tal vegada aquest el Déu que es troba en algun lloc quan no es mira i que inútilment pretenem encabir en el cap. La poeta, però, amb la mateixa tossudesa que Agustí d'Hipona, en una imatge retrospectiva de la seua infantesa, vol fer «cabre tot el mar / dins d'un clot». O arribar a expressar l'indicible.

Els trenta-nou poemes d'aquest llibre s'organitzen en cinc seccions. L'obren quatre poemes breus que ens situen en un dels motius nuclears del poemari –la mare, malalta d'Alzheimer: l'orfenesa avançada, la lluita de la paraula contra la desolació i l'oblit– i es tanca amb un altre poema, també breu i en forma de pregunta adreçada a la mateixa persona. A l'endemig, protegit per aquestes fines parets («La mare cau. / Recules fins al ventre. / Desneixes sola»), el ventre de les altres tres seccions del poemari, aquestes, sí, amb noms propis: El cel del laberint, Guants de llana sense dits i I Déu en algun lloc (títol de poema, secció i llibre). El laberint de la malaltia de l'oblit no té fils d'Ariadna per poder eixir-ne, però sí un cel, malgrat tot, per mirar, un horitzó sense límits, com tota esperança. A partir del poema que inicia la secció, «Lost», Sònia Moll assaja en onze composicions un diàleg que té dues destinatàries, la mare i el mateix jo líric. Escenes de la vida quotidiana al costat de la malalta, la serena acceptació de l'inevitable, la reinterpretació des de la realitat present de la vida de la mare, la recuperació de records del passat conjunt i el que em sembla més característic de la literatura que els últims anys ha abordat l'Alzheimer: l'intent de sarzir el sentit d'una vida que s'oblida amb el sòlid fil de les paraules. En aquesta operació es rescaten també les mateixes paraules de la mare en la forma del castellà de Sud-Amèrica, els mots familiars que més bé centren el lligam comú. Formalitzat aquest conjur, la poeta decideix no tornar «a parlar mai més de tu» i deixar «caure les paraules / com les fulles que queien al riu aquest hivern / i miraré com marxen aigua avall, / avall, / sense més llàgrimes».

La tercera part, que manté el to elegíac i el rigor compositiu de tot el conjunt, ens endinsa en un altre laberint íntim, el del desamor. La imatge dels «Guants de llana sense dits» ens remet a la precarietat i impotència de l'hora present. Amb ells la poeta toca les tecles de «l'amor [que] ens desafina / com un piano vell». A «Pont de pedra» el jo poètic passa comptes d'un viatge a una Girona retrobada «amb la meitat de l'ànima enfonsada al riu» que «em convida a tancar el cercle»: «I voler tornar a néixer». «Paraules (1)» i «Paraules (2)» exposen, en forma de monòleg, l'esforç i la dificultat per trobar les paraules, mentre que en «Acufen» («Donaries el món per un silenci») i «Rescue» apareixen amb nitidesa els perfils d'un desassossec profund. I Déu en algun lloc, la part més extensa del poemari amb dotze poemes, és en certa manera el tancament del cercle que s'anunciava en la secció precedent, el comiat d'un amor i, alhora, el retorn als motius de la mare i l'obertura cap a un altre paisatge, el d'una Menorca evocada on fins i tot es prefigura la mort «en una vida inèdita», una mort escenificada amb extrema i lúcida bellesa. Aquest llibre és per tenir-lo sempre a mà, aquesta poeta ens reclama que li seguim de ben prop les petjades. Del combat amb els grans temes de la poesia Sònia Moll n'ha eixit victoriosa. I el lector exigent s'hi reconforta i ho agraeix.

[Publicat a Saó núm. 399, desembre de 2014.]

Puça, pardal, bou

Aprofitant que ja hem franquejat Santa Llúcia i que si les coses van com cal tenim a la vora el Nadal i després l'Any Nou, el PP ha decidit desplegar el seu particular bestiari inspirant-se en el refranyer tradicional però interpretant-lo, com sol fer, d'una manera diametralment oposada al sentit originari. Ignorància de la paremiologia? Sí, sens dubte, i de moltes altres coses. La d'aquesta gentola és una calculada barreja d'ignoràncies amb un grapat de certeses que nodreix la radical valencianofòbia amb què ens emprenyen cada dia. El pas de puça que han fet amb un simulacre de consulta telemàtica per a la presumpta elecció de la llengua vehicular d'educació dels alumnes d'infantil i primària, no allarga el temps de llum solar de la qualitat de la democràcia i l'ensenyament, sinó que ens acosta un pam més al dissenyat abisme del genocidi cultural. Incomplir sistemàticament la llei, persistir en la conflictivització de la llengua, enfrontar deliberadament la comunitat educativa o reservar-se la publicació de les dades si no són de la seua conveniència són algunes de les característiques del nou pas de puça, els despropòsits coneguts del vell bestiari del PP. El pas de puça és, sí, certament ridícul, però significatiu, sobretot si va acostant-se al del pardal i al del bou, que va de Nadal a Any Nou. Ridícul i inútil perquè no podrà afeblir, malgrat tot, la voluntat majoritària de la societat valenciana de viure plenament en la pròpia llengua, però significatiu perquè despulla la finalitat última d'un bestiari tergiversat i perquè moltes puces juntes poden provocar al remat una autèntica sagnia. Naturalment els protagonistes de l'ensenyament, famílies i escoles, no s'empassen l'ham rovellat i han cridat al boicot a aquesta farsa. Fa temps que els paràsits, puces, caparres o polls, haurien d'haver estat bandejats de la nostra vida col·lectiva. Lluny d'ells, tanmateix, dins el cordó sanitari que delimita una nova civilitat compromesa amb el país i la democràcia, a pas de pardal o a pas de bou, avancen les hores de sol que acabaran per dissipar les ombres i eixamplar la llum cap al solstici d'estiu. Encara faran nosa les picades d'aquests afanípters en no pocs espais no desinfectats, però res no pot impedir que el món continue complint els seus cicles i que el dia s'allargue perceptiblement a cada nova passa. Si serà, com volia la cançó de l'Ovidi, un dia que durarà anys dependrà de la força i intel·ligència que despleguem en la nostra acció política i civil. I aquest haurà de ser el punt on concentrem els principals esforços en cada un dels dies que atansen les estacions més benignes, primavera i estiu. La puça sobreviurà arrapada al benefici d'un compte enrere que parasitarà obstinadament fins a l'última gota de sang que ens quede a les venes. Però el que fins ara han aconseguit frustrar ja no serà més que material per a museus de la memòria. Ja hem de viure avui l'endemà de l'exterminació dels paràsits, un dia nou que potser durarà anys. Ara va de veres, el repte d'una au fènix renaixent de les pròpies cendres. I pardals i bous ens hi seran favorables. Les puces, una amarga anècdota, una lliçó que no hem d'oblidar.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 20 de desembre de 2014.]

El fil

Hi ha un fil que uneix la foto del famós i letal trio de les Açores, amb Aznar desmelenant-se patèticament al vent, i els tolls de sang i immundícia que fa anys que embruten el terra i els murs d'Abu Ghraib. El fil, que també passa per Guantánamo i aquelles desferres humanes que els seus cancerbers portaven per corredors enreixats lligats de mans i peus i vestits amb el color butà dels seus uniformes, avui convertits en símbol de la barbàrie, es deté un moment en l'instant en què ses senyories del Partit Popular aplaudeixen entusiastes al Congrés dels Diputats l'entrada d'Espanya en la guerra d'Iraq. Però el que ara ressona amb aires d'escàndol i tímida mea culpa per la premsa de tot el món i que assenyala la CIA (a bona hora!) com a fàbrica de tortures, causa i efecte de la guerra bruta (n'hi ha, de neta?), és vox populi (i perdone el lector tanta llatinada) des de temps immemorials. No debades les imatges de Guantánamo ens eren retransmeses per televisió un dia sí i l'altre també durant la croada amb què es volia justificar la violació sistemàtica dels drets més elementals de l'home (inclosos adolescents enfangats en el foc creuat d'algun desert llunyà). La voluntat propagandística, la visualització de l'horror amb què l'Imperi amenaçava els seus enemics, formava part del pla. De la CIA, sí, de les casernes on s'allotja el poder militar dels EUA, sí, dels despatxos encatifats on persones de carn i os prenen les decisions oportunes, clar. I el pla era i és tan brutal (i tan inútil: això també ho sabem ara) que es deixaven de costat les cauteles amb què en altres temps es tractaven aquests afers amagant-los sistemàticament a l'ull públic. Hi pesava més la necessitat d'acorralar i acollonir l'enemic, d'esbombar als quatre vents tanta crueltat gratuïta (però cruelment pagada amb sang per les víctimes, incloses les anònimes víctimes col·laterals), que no es va tenir en compte que la ciutadania, avisada per l'ull públic, no podia viure eternament sota els efectes de l'anestèsia. Antics torturadors es confessen ara, van destrossar moltes vides, inclosa la pròpia, que malden per exorcitzar fins a través de creatius tallers d'escriptura. Se'ls compadeix, se'ls agraeix el gest i les revelacions. El fil continua estenent-se per les guerres enquistades d'Iraq i Síria, pels exèrcits de fanàtics que s'escampen justificats per l'horror que també practiquen els seus enemics en una espiral que no fa més que retroalimentar-se. Continua la foto amb el trio de les Açores, continuen sense haver de retre comptes per tanta barbàrie i per la bola de neu que creix sense aturador. Molts dels aplaudidors entusiastes continuen escalfant els seus escons i assistint puntualment als seus còctels. I el fil va més enllà, fins a les entranyes d'Auschwitz i Mauthausen o els crims impunes del franquisme. I no cal que al darrere hi haja, per entendre'ns, un estat totalitari. N'hi ha prou d'aplicar la llei del més fort, sense manies ni complexos, embolcallada sovint en el vellut de parlaments democràtics on de vegades se sent el crit i la sang de les víctimes en forma d'aplaudiment, l'eco d'un horror universal que es mou per una espessa teranyina de molts fils.   

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 13 de desembre de 2014.]

Mans i potes

Si la lògica emocional del consum capitalista no s'hagués instal·lat des de fa anys i panys en els mitjans de comunicació (en encertada observació de Josep Ramoneda), la notícia d'avui no es menjaria la d'ahir, que al seu torn va eclipsar la de despús-ahir, etcètera, al mateix ritme vertiginós amb què sovint es compren coses inútils només perquè són noves de trinca i per la simple pulsió de la compra. Aquesta histèria del consum és ideal per confondre la solidesa del desig i caure de tos en el toll de la insatisfacció permanent. O per barrejar en el batibull diari les notícies anecdòtiques i les vertaderament pertinents, que haurien d'alimentar la consciència crítica de la realitat i el pou de la memòria. El pèndol que va de l'oblit a la memòria i viceversa es deté massa en el primer pol retingut per l'imant consumista del moment, que banalitza interessadament tot el que passa (i el que no passa). Això explica moltes coses. Per exemple que després de vuit anys i mig de l'accident del metro de València, que costà la vida de 45 persones, els ciutadans hagen de manifestar-se cada mes per reclamar el que és obvi (explicacions, reparació i justícia) i que els nega sistemàticament un govern fugit de les reponsabilitats democràtiques més elementals. Costa molta carronya informativa (o desinformativa) aconseguir la submissió d'un poble, passar molt ràpidament les pàgines d'un oblit persistent, inocular en el personal els desigs més banals. Si l'actualitat informativa no se'ns mengés cada dia un trosset de cor i cervell, hauríem de gravar en una làpida el presumpte lapsus que Cotino ha deixat per a la història: «He pogut clavar la mà, però mai la pota» (en castellà, faltaria més). Ho deia després d'haver declarat com a imputat pels negocis negres que es van fer gràcies a la visita del papa Benet XVI a València. I reblava «Ah, ah, ho he dit exactament a l'inrevés», cosa que afegia inversemblança a la inversemblança ja expressada. Perquè potser es demostrarà que sí que hi va clavar la mà, contràriament al que diu que volia dir, però les clavades de pota en la seua trajectòria política han estat constants, públiques i notòries (i dissoltes en el maremàgnum de banalitats amb què ens inunden). Doble mentida, probablement, doble pecat mortal per a un militant ultracatòlic. És també l'oblit desinformatiu el clau roent a què s'agafen personatges que avui passegen per la corda fluixa amb aires impostats de torero com Rodrigo Rato, que afirma no haver trencat ni un plat de Bankia, i Vicente Sanz, ex-alt càrrec de RTVV, embolicat en el cas Gürtel i acusat a més d'abusos sexuals a tres treballadores, apartat de la presidència del PP arran d'aquella famosa i honesta conversa telefònica que uní per a l'eternitat les paraules forrarse i política i premiat poc després pels seus protectors amb 15 anys de secretari general de l'ens públic clausurat. Mentre esperem les notícies que demà es menjaran els preocupants símptomes de la malaltia d'avui, que continua sense diagnòstic ni tractament, se'ns fa impossible distingir les mans de les potes, les persones dels animals, els honestos dels corruptes. I, per descomptat, sense caure en el compte que arribat a un determinat nombre de delinqüents convictes i sospitosos, un partit és una altra cosa, màfia, camorra o cosa nostra, i que més valdria liquidar-lo per la via judicial abans que per la de les urnes. En fi, i tornem a Ramoneda, així serà mentre importe l'espectacle de la notícia i no la notícia, la piroctència del poder i no la realitat puta i dura.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 6 de desembre de 2014.]