Quatre notes napolitanes

Quants anys feia que els viatgers somniaven de venir-hi? Quants Nàpols coneixien abans de trepitjar-lo amb els peus? Quants continuaran ocults sota lloses i llambordes, al final de foscos carrerons, en les infinites esglésies, monestirs, castells, palaus i museus que s'alcen orgullosos o aguanten ací i allà enmig de la runa amb una mala salut de ferro? La de la vastitud inabastable és la primera sensació que assalta el viatger, condició aquesta –la humilitat o simple constatació d'una realitat inapel·lable– necessària per obrir-se a l'imprevist, per intentar mirar amb els menys prejudicis possibles. Perquè si un es deixa abassegar per l'omnipresència d'un Maradona elevat a tots els altars de la passió supersticiosa, una religiositat fanàtica i a flor de pell, mesclada amb grapats de paganisme ancestral; si un s'encanta amb algunes pel·lícules de Sorretino, amb les cançons de Renato Carosone o fins i tot amb el record d'una novel·la de Curzio Malaparte, per força la fotografia de la ciutat quedarà velada. Entre la precisió mil·limètrica amb què alguns preparen les seues incursions (diguem-ho clar: aquestes escapades d'uns dies, fent el turista discret, no es poden qualificar ben bé de viatges), devorant guies, demanant recomanacions a amics i coneguts, recopilant dades que els proporcionen la il·lusió del viatge molt abans d'eixir de casa i la simple improvisació bé hem de torbar-hi un punt intermedi. Cal, primer que res, confiar en els propis ulls i olfacte, i practicar una suspicàcia sistemàtica respecte del que pontifiquen guies, agències i benintencionats experts en la matèria.

Però, caòtica i confusa, multitudinària i bruta, Nàpols és una ciutat fàcil per als qui venim d'on venim, de la vora oest de la mateixa mar nostra. Fins les inflexions de l'idioma ens resulten properes i familiars, de manera que per molt que no pocs indígenes s'entesten a parlar-nos en espanyol (la necessitat és una font inesgotable de títols universitaris i estudis filològics), nosaltres ens mantenim en el nostre italià vacil·lant, això podríem fer! Per dur-nos la contrària i privar-nos del tòpic de la lluminositat mediterrània, ens han eixit uns dies rúfols de pluja i fred, amb la qual cosa el refredat que arrosseguem des de València s'ha transformat en una sensació de febrícula i debilitat i en atacs de tos irreprimible, una bronquitis en tota regla, la qual cosa no ens impedeix travar mínimes converses amb la gent que en general és molt amable i moure'ns amunt i avall. El que pitjor portem són les inevitables pizzes. En el que d'altres, la majoria, consideren un paradís gastronòmic d'eficàcia universal, un bé dels déus, nosaltres només hi veiem un menjar vulgar, una mescla de resultats dubtosos. I comparades amb les nostres coques amb tomaca, senzilles i substancioses, o les coquetes de dacsa de la Marina, no hi ha color. Diríem que la pizza s'ha perdut en els recargolaments barrocs tan del gust dels napolitans, un menjar per atipar-se, no per delectar-se. Ens hem conjurat per no tornar-hi en uns quants dies. Perquè hi ha, òbviament, altres coses, molt més bones, el peix, per exemple, peixos modestos com la mabra o l'anguila que solen servir fregides, i tota mena de mariscos. I el vi, per descomptat. El mínim que es pot demanar a un plat és saber, pel gust, la vista, el tacte, l'olfacte i, és clar, pel paladar, què estàs menjant, cosa impossible de discernir en el cas de la pizza, siga bona, regular o decididament dolenta. Fes d'un plat popular una indústria d'ocupació militar com la que, via americana sobretot, han fet de la pizza i la desolació, la tristesa i la manca de gust seran completes. Però la sorpresa hi és, atenta a trabalsar-te i alegrar-te el dia quan ja quasi el donaves per perdut. Per això cal fugir de la ruta turística com de la pesta. I la sopresa ha estat, en demanar nosaltres una sopa ben calenteta per combatre el refredat, una zuppa di fagioli (i em preguntava com es podia preparar una sopa de fesols) que ha aterrat damunt la taula i que complia amb totes les virtuts d'una magnífica olleta de bledes. La trama llatina funciona a molts nivells i especialment el culinari. L'olla ens ha alegrat el cos i la vida i ha permès que donem per bones les caminades infructuoses costera amunt per conquistar alguna vista panoràmica de la ciutat, els passejos pels carrers dels pessebres, el millor cafè del món, curt i intens, que –això és infal·lible– pots demanar en qualsevol baret o tuguri, que no et decebrà, i sense la impertinència amadrilenyada del solo?. I, és clar, la ceràmica radiant de Santa Chiara, la meravella completa del Museu Arqueològic, les llibreries del final de Via Tribunali, l'algaravia de Via Toledo (no per la ciutat espanyola sinó per un Virrei així anomenat). Quatre notes sobre la ciutat, quatre dies que anem apamant-la, quatre giornate, com aquelles en què el poble de Nàpols va alliberar la seua ciutat del domini de l'Exèrcit alemany entre el 27 i el 30 de setembre de 1943, eternitzades per la filmografia, els monuments urbans, una estació de metro i la memòria popular.

[Publicat, amb el títol "Quatre notes sobre Nàpols", al Diari La Veu del País Valencià, el divendres 13 de desembre de 2024.]

 

 

 

La força del carrer

Fa una setmana de la segona gran manifestació contra Mazón, quan un centenar llarg de milers de ciutadans vam recórrer els carrers de València. Sens dubte n'hauríem pogut ser molts més si no hagués estat pels embussos d'entrada a la ciutat provocats pels talls de carrers a compte de la marató de l'endemà, la presència intimidatòria de la policia vedant espai públic a la lliure circulació i els diaris problemes del transport. És prompte, atesa la sordesa crònica i autoinduïda amb què el poder institucional respon al clamor del carrer, per avaluar els efectes de la pressió popular. I fàcil caure en el desànim i pensar que tanta mobilització no serveix de gran cosa. O pitjor encara, concloure que presoners com són de la supèrbia i la distància sideral que els aïlla i protegeix dels seus administrats, a les protestes només hi responen amb més iniquitat, amb major menyspreu per la voluntat massivament expressada pel poble. No cal sinó observar els moviments que s'han produït en el teatre d'ombres del Palau aquesta setmana per albergar aquests dubtes.

D'una banda els rellevaments inútils que asseguren poltrones i fidelitats i que són els habituals en aquestes crisis. Dir per exemple que la nova consellera d’Innovació, Indústria, Comerç i Turisme (quanta faena per a una expresidenta d'empresaris del calçat!) Marián Cano és l'enèsima repetició d'una pel·lícula que ja hem vist massa vegades és quedar-se curt. Tornar a llegir el paperot dels camps de golf com a font de riquesa, i més en les actuals circumstàncies presidides pel fang, el dolor i la recuperació del desastre, en una xulla esgrogueïda i gastada en els exàmens del passat, és un insult al sentit comú, una provocació delirant a la gent d'algú que no toca de peus a terra. Impossible maquillar tanta ineptitud. En la mateixa línia de despropòsits cal situar els honoraris del general vicepresident o vicepresident general Gan Pampol i la seua afirmació que no acatarà ordres o directrius polítiques (sorprèn aquest esperit d'insubordinació en un militar professional; o potser és que, en sintonia amb Vox, ens vol fer creure que tots els polítics són iguals excepte ell o ells, és clar). Reblen de moment el clau de les estupideses, la insensibilitat i el menyspreu a les víctimes de la DANA les declaracions de l'alcaldessa de Bigastre Teresa Belmonte, que també és senadora pel PP (quant de treball per a una persona sola!), en les quals sumava a les víctimes mortals dels aiguats les destituïdes i inefables Montes i Pradas. No han sorprès les seues paraules ni les inoportunes disculpes als veïns de Bigastre, acostumats a les maneres autoritàries i la tirada a respondre amb represàlies els crítics de la seua gestió. En el terreny més indissimuladament crematístic continua la pluja de milions a empresaris acòlits al règim i a les entitats fantasmes que promouen la guerra contra el valencià. Ranera de la mort o cant del cigne? Mentrestant el blanc principal de totes les protestes, el President que anirà junyit per sempre més al carro de Picassent, i que potser seguirà un dia les passes del seu protector i promotor Zaplana, s'amaga en la zona d'ombra del teatre cortesà, protegit dels flaixos i les preguntes de la premsa. Tot, en fi, vist a peu pla, ens podria induir a pensar en la inutilitat de les nostres protestes, que és precisament el que pretenen que pensem mentre s'enroquen com peces poregoses en el tauler polític i rere les cortines de vellut que els aïllen del poble.

El rellotge se'ls va aturar el 29 d'octubre hores abans de la mala hora de les 20.11 i ja no ha tornat a moure's per molt que intenten dissimular-ho. Les maniobres de distracció política a què assistim aquests dies indiquen, precisament, la feblesa de l'actual govern valencià i de les institucions que controlen, enfangades en el descrèdit i la inoperància, i que la mobilització popular és al capdavall l'única garantia de canvi efectiu. És una qüestió de temps, d'organització i d'insistència, perquè el poble valencià encara paga dècades de despolitització i narcosi desinformativa, i d'ampliar en quantitat i qualitat les formes de la protesta. És veritat que el destí de Mazón i els seus també es troba en mans d'altres agents i es dirimeix lluny del País Valencià. Ens pot semblar que el PSPV-PSOE es troba sumit en el seu complex de cagadubtes per les reticències a donar suport a la moció que proposa Compromís, però aquesta inhibició –que al capdavall és complicitat amb un PP agonitzant– es nodreix de càlculs precisos i apostes per la conservació del règim i del poder a Madrid. En el càlcul sembla no entrar la variable de la factura que hauran de pagar si el clam als carrers valencians es consolida i s'expandeix mentre ells obeeixen la veu de l'amo de la metròpoli, com han fet sempre. Senten que la terra tremola als peus del poder constituït d'una manera com no s'havia vist i sentit en molt de temps al País Valencià. I això només ha estat possible, ben lluny de les intrigues amb què els poderosos controlen i es reparteixen el poder, per la convicció i la força multitudinària del carrer.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 6 de desembre de 2024.]

 

                  [La plaça de la Mare de Déu de València plena de gom a gom el 30 de novembre de 2024. Foto: Diari La Veu del País  Valencià].
 

Uns entre tants

La meua filla ha organitzat una petita xarxa per repartir estris de primera necessitat, neveres, microones, accessoris de cuina, roba, joguets per als infants, entre damnificats de la gota freda. Tot allò que fa un mes era sobrer, o feia nosa en un racó, ocupava massa espai, havia passat de moda i ningú no es molestava a reparar, ara fa la seua feina d'humil servei domèstic. I no hi ha mans per a tanta necessitat provocada per la devastació i el mal govern. De l'opulència despreocupada, del tedi de la falsa abundància, de l'ànim tocacampanes, dels automatismes sense trellat hem tornat en un sospir a l'època de les estretors, de les mans que s'ajunten, del valor elemental de les coses. I dels gestos, de les paraules que poden durar molt més que els objectes d'un luxe que al final hem comprès que era de cartó pedra i que podia endur-se'l la fúria de l'aigua, la tossudesa apegalosa i tòxica del fang.

Ens acostem a Benicull del Xúquer, a tocar d'Algemesí, tan durament castigat també pel cabal desbocat del riu Magre engreixat per l'aiguat en les terres altes i la supèrbia imperdonable dels poderosos. A la vora de la pista de Silla, ja convertida en frontera de l'horror, el melic laberíntic de l'Horta Sud, de muralles tan febles que no han pogut resistir l'embat de l'aigua, encara s'amunteguen castells fantasmagòrics de cotxes i gavadals de fang i porqueria. Enmig d'un dia tan clar i bell fa més de mal contemplar tanta desolació. Descarreguem la primera comanda en una caseta als afores del poble, a una parella jove que es va salvar pels pèls i que ara ens conta el seu tràngol amb la veu tremolosa i les mans endurides de tanta neteja. Tenen dues filles, de vuit i quatre anys, que ara són a escola. La dona necessita parlar i parlar, explicar-nos que són treballadors, que mai no havien hagut de demanar res, que amb el que tenien anaven apanyant-se, que ara viuen a ca sa mare, que sobretot la major tardarà a poder oblidar la ferocitat de la riuada que quasi se les emporta. Pregunte per Guadassuar i l'home m'explica que també allà van patir inundacions. "Però els de Guadassuar són gent molt ferma", em diu, "i molts tenen terres i es dediquen a les feines del camp. De seguida van posar en marxa els tractors, les bombes de polvoritzar, tot allò amb què treballen cada dia, i en un tres i no res ho tenien tot net i aclarit. Quan van arribar-hi els militars i el personal d'emergències, ja no hi havia faena per a ells". Ens prometem venir l'any que ve a la festa ancestral d'Algemesí i les seues muixerangues i processons, de no ajornar més temps el coneixement de tants camins per recórrer com s'obrin a la Ribera. I venir-hi de la mà de Francesc Viadel i Rafa Xambó, d'Eduard Roig i Mercè i Eduard Sarrió, que ha perdut alguna cosa més que la biblioteca d'anys d'experiències i aprenentatge amb la riuada però que conserva incòlume la bonhomia, les ganes de viure i la força per lluitar per un país més digne.

Al barri vell de Catarroja, a tocar de l'església, una altra dona ens esperava. Malgrat que l'aigua li va entrar de ple a la seua casa de planta baixa i primer pis i que va llançar-li a perdre tot el que hi havia, no ha patit tant de mal perquè el seu barri és la part més alta del poble, potser un parell de pams que decanten l'incert destí a un costat o l'altre. Alguna cosa en la seua mirada, en la tremolor fatigada de la seua fortalesa, ens diu que encara tardarà temps a refer-se del colp. "Però la vida continua i hem de tirar avant. Gràcies pel microones, ens vindrà molt bé". I pel Camí Reial, la carretera de sempre, la dels semàfors inacabables que travessàvem neguitosos de lentitud i quilòmetres quan tornàvem d'Alcoi a València, ens arribem a Massanassa, per lliurar la darrera comanda del dia. Resulta ser la destinatària –casualitats de la vida en un món que continua sent un mocador–, una vella coneguda de la meua filla, marroquina d'origen, avui dedicada a tasques de voluntariat que coordina l'ajuntament del poble. Tota l'ajuda que tan gasiva va ser els primers dies sembla concentrada ara en estranya promiscuïtat. Uniformats diversos, militars de la UME, policies municipals vinguts de Madrid, maquinària pesada, camions extractors, furgonetes de repartiment. I missatges d'ànims en pancartes fetes per voluntaris brillant amb llum pròpia. I gent amb mascaretes i botes d'aigua fent cues: per sol·licitar ajudes d'urgència, per demanar que no se'ls menge de nou la riuada de la burocràcia, per renovar documents perduts en la barrancada, per continuar amb les tasques de neteja, carregant bosses de menjar. Fins per comprar dècims per a la loteria de Nadal. Confiats a l'atzar o la realitat de les pròpies forces, l'aigua va tornant a mare, la vida reprèn el seu curs amb prou feines i alè entretallat. Impossible no evocar avui la veu del poeta, l'enumeració interminable de la destrossa, impossible no aprendre de les lliçons de sempre, impossible oblidar els morts i el fangar, la cantilena dels greuges, l'evidència de causes i conseqüències, l'esperança que s'obri pas per les cantonades més sinistres i que floreix com una rosa de paper entre les mans. Impossible avui no sentir-nos uns entre tants com esperen i treballen.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 29 de novembre de 2024.]

 

                                                                           [Foto EFE/ Biel Aliño.]