Castor i pagar el beure

Per bé que ningú no sap exactament què és la realitat, és tan real que tard o d'hora acaba per imposar la seua evidència. De manera que tots els intents per amagar-la o escamotejar-la a la llarga estan condemnats al fracàs. Va passar amb aquells filets de plastilina de Rajoy que es van convertir prompte en el major desastre ecològic de les últimes dècades. O amb l'accident de metro de València, els morts i ferits del qual van carregar sobre l'esquena del maquinista, que a més ja era cadàver i no podia dir ni mu, per estalviar-se el deure de donar la cara i assumir responsabilitats. Per no dir res sobre l'aforament exprés de l'exrei, fet amb la nocturnitat de la majoria del PP i la traïdoria dels cleptòmans del poder, per molt que per la realitat del fum que et fa tossir és fàcil localitzar la realitat del foc que et crema. En aquest cas tenim un bonic exemple de com funciona la igualtat dels ciutadans (o fóra millor dir-ne súbdits?) davant la justícia en un estat de dret o de com blindar una realitat tan evident i vergonyosa que faran mans i mànigues perquè no isca a la llum i continuar així el festí entre visques i aforaments. Els exemples sobre aquesta opacitat sinistra són tan abundants i coneguts que farem bé de no cansar el lector. Però el recent i espectacular cas de Castor sí mereix ara algun subratllat per tot el que està traient a la llum, no en forma de gas sinó de pura podridura. ¿Per què els inventors d'aquest trasto inútil i contaminant col·locat a vint quilòmetres de Vinaròs van elegir el nom del popular rosegador per a una cosa tan lletja i un negoci brut tan perillós per als indígenes? A més dels perjudicats directes (tots els contribuents) per la maniobra de don Florentino Pérez, amo també de l'empresa Real Madrid, i altres energúmens, el govern del Canadà, on el popular mamífer és mascota nacional, hauria de personar-se en una querella contra aquest frau. ¿Què els devem haver fet, o què no els hem fet, a aquests senyorets de Madrid còmodament instal·lats en despatxos blindats, perquè ens òmpliguen la terra de terratrèmols, neguen primerament i reiterada la relació entre la causa i els efectes dels sismes i acaben finalment baixant del burro del Castor, no sense abans haver-se assegurat la substanciosa suma de 1.600 milions d'euros que l'Estat haurà de tornar-los en concepte d'indemnització perquè la realitat és molt tossuda, fins i tot entre gent de molta pasta? Faves comptades: don Florentino s'embutxaca la inversió i no perd ni un duro en un negoci que ja era ruïnós abans de nàixer i que figurarà en els manuals d'economia com el paradigma d'un mercat lliure i sense riscos sota el paraigua del Boletín Oficial del Estado (espanyol, amb perdó). Endevine l'amable lector, com en el cas de l'aeroport de l'abuelito, qui desmuntarà el muntatge i qui pagarà el beure sense haver-se fet ni un colp. Premi!

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 28 de juny de 2014.]

La bombeta i els electricistes

Quan se't fon una bombeta el més normal és canviar-la i arreglat. La de Juan Carlos I, exhausta després de trenta-nou anys de regnat, feia temps que no emetia llum, ni tan sols la mínima indispensable per deixar en una discreta foscor tot el que quedava fora del seu camp de projecció, caceres escandaloses, fortunes inexplicades, conquistes amatòries a compte de la corona i tot de fils que connecten directament amb les pústules de la corrupció institucional. Els electricistes de l'estat van decidir que ja era hora de reemplaçar la vella bombeta i van començar a donar llustre a la corona que s'havia de col·locar al cap de Felipe, ja rei amb l'ordinal sisè en la punta del ceptre i en la prescriptiva signatura del BOE. Potser la nova bombeta siga de baix consum, que en temps de crisi tot estalvi és poc, però qui crega que amb el recanvi s'il·lumina un temps nou s'equivoca de mig a mig. La retroalimentació del règim, impulsada per la joventut del nou rei i el glamour de la reina plebea i, sobretot, per la pressió de tots els tentacles del poder espanyol sincronitzats, potser aconseguirà a curt termini, amb el permís de les maltempsades, traure la institució més representativa de l'estat del fangar on ara es troba i apuntalar un règim que fa aigües per totes bandes. Però les previsions i primers indicis del discurs de coronació parlen més aviat de la data de caducitat de la monarquia i del règim nascut d'aquella transició de clarobscurs que està acabant amb una apagada general molt menys controlada del que ens volen fer veure els electricistes. De fet, ni s'han pres la molèstia, si volien projectar una certa llum nova, d'esborrar certes petjades que menen directament a Franco: el Rolls-Royce del superlatiu, l'uniforme militar, el bany de masses a la Plaza de Oriente. Sort que la capital del Regne no és de moment navegable perquè haurien estat capaços de traure també L'Azor, el iot de Franco que tant agradava a Felipe González. Tota aquesta pel·lícula ja l'hem vista, inclosa la part del guió precuinat del discurs dessusbtanciat del coronat. Si els que ens esperen són del mateix estil, més val que apaguem la bombeta. Per contrarestar tant d'avorriment i disfressar la clamorosa absència de fervor popular tapant amb fullaraca els forats de carrers mig buits al pas de la comitiva, la premsa addicta al règim insisteix que el nou rei està molt preparat. Sí, no dubtem que està magníficament preparat, i a costa de l'erari públic, per ser això, rei, res més, i donar les gràcies en les quatre llengües de l'estat, poca cosa. Si deixem de banda el greuge afegit als valencians –no inspirem respecte ni quan estem de dol– per la coincidència del canvi de bombeta amb el 307è aniversari de la crema de Xàtiva pel primer borbó i predecessor en el nom i el nombre de l'actual, Felip V, em quede amb un detall potser insignificant però molt significatiu per avaluar la qualitat intel·lectual i professional dels principals electricistes. Requerit per la premsa a l'eixida de la cerimònia, l'expresident González va expressar el blablablà habitual en aquests casos sobre la transcendència històrica de la jornada i va coronar la seua intervenció donant molts ànims “en estos momentos a todos los jugadores de la Roja, que hoy más que nunca necesitan del apoyo de todos los españoles” (pose-li el lector accent de Sevilla). La selecció espanyola de futbol havia tornat a representar al Brasil el seu ridícul i tradicional paper històric. En bona sintonia amb la monarquia. Ja no sabem què és símptoma de què en aquest món on es fonen tantes bombetes.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 21 de juny de 2014.]

Amb Jaume a Barcelona

En podrien haver dit pacte, acord, entesa o què sé jo, però a ells els agrada més la paraula contracte. El cas és que darrerament tot el que cau de dalt a baix al món de l'escola ve empaquetat amb la cel·lofana del contracte. Es deuen pensar que la semàntica és un carro que pots desplaçar d'un lloc a un altre segons et convinga, el carregues de paraules com rajoles i, hala, en un tres i no res ja t'has arreglat el pati, o l'escola. No poden dissimular que vénen dels temps de la febra urbanicida. Per molt que la bombolla immobiliària va punxar amb estrèpit, la nostàlgia encara els fa anar a tombs de llentilla amb el carro de les paraules omplint de contractes qualsevol territori urbanitzable, que després de la gran devastació ho són pràcticament tots. Un fantasma recorre l'ensenyament, el fantasma d'un mercantilisme que ho enfanga tot de contractes. El món dels negocis, les hipoteques, les assegurances, la compra-venda, les accions i els bons, els lloguers, els viatges en avió, els comptes bancaris, les targetes de crèdit ha entrat en les aules amb el carro dels constructors de fum. El que abans es fundava en el dret i el simple sentit comú ara s'estampa en un contracte ple de lletra petita que ningú no es pren la molèstia de llegir perquè com menys cobres i més s'endureixen les condicions laborals, menys temps tens per a segons quines coses. Que vols desdoblar grups per reduir la llauna de sardines a la meitat i atendre la diversitat d'espècies, jas programa-contracte; que necessites compensar els dèficits educatius de determinats sectors socials, signa'm aquest contracte; que et queixes que algunes famílies es desentenen de la marxa escolar dels seus fills perquè prou feina tenen ja a sobreviure en la misèria, doble de programa, doble. I així ad nauseam. Però sota la cel·lofana dels contractes, darrere la lletra menuda de la ingent paperassa que ofega l'escola i converteix professors, famílies i alumnes en experts en el llenguatge juridicoadministratiu del no-res hi ha una cosa pitjor que l'eco del buit que rebota per passadissos i aules, pitjor que la manca d'un projecte educatiu sòlid: la voluntat, demostrada cada curs amb major virulència, de carregar-se l'escola pública, la desconfiança envers la tasca democratitzadora de l'ensenyament, el desprestigi d'una professió que comença a mostrar símptomes alarmants d'un abatiment pel qual és capaç de signar qualsevol contracte sense mirar als ulls de qui l'estén amb un somriure burleta. Als del carro els fa por una escola pública en valencià i de qualitat que eduque ciutadans crítics i lliures, perquè ells només entenen i atenen els seus negocis de casta parasitària, i per això ens omplin els cervells de contractes embolicats en cel·lofana. Malgrat tot, però, hi ha gent, molta gent, que no renuncia a l'escola perquè sap que és un dret i un bé públic, una sembra constant de civilitat i futur. Hi ha gent com el mallorquí Jaume Sastre, que porta trenta-set dies en vaga de fam rifant-se la vida en defensa de l'escola i d'un diàleg que el reietó Bauzá li escatima, ens escatima. I com els milers i milers de manifestants que avui, en una convocatòria unitària de les principals entitats educatives dels Països Catalans, ompliran els carrers de Barcelona. A un costat, doncs, Jaume i els manifestants, tots els qui treballem per la dignitat de la nostra escola pública; a l'altre, els venedors de fum, els especialistes en contractes escrits sobre el paper mullat de tants incompliments, l'indissimulat projecte de reduir-nos a lletra menuda, a pidolaires de drets suprimits, a beneficiaris de transaccions fetes amb maganxa, a arreplegadors de les molles que cauen de la taula d'Amfitrió. Per sort, la immensa majoria som sempre escola i sabem quin costat és el nostre, i avui serem fins i tot en la distància amb Jaume Sastre a Barcelona.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 14 de juny de 2014.]

Pel dret a decidir

En frase que s'ha repetit fins a la nàusea Franco ho deixava tot lligat i ben lligat. La pròtesi testamentària, d'inequívoc sabor autoritari, era la pròpia d'un autòcrata vingut al món per usar a discreció cordes i cadenes ben gruixudes amb fins patibularis o lligar els gossos amb llonganisses. El cas és que la sentència es va convertir en eco mentre l'oposició hi veia l'enèsima hipèrbole d'un règim moribund i els xuplòpters de la dictadura, la majoria dels quals no tardarien a convertir-se en demòcrates de tota la vida gràcies a la subtil operació de sastreria, es fregaven les mans. Potser no tot, que és com arreplegar aigua en cistella, però sí l'essencial del franquisme va quedar ben lligat dins el paquet, mort o marró que ens havia tocat en la loteria d'una història beneïda com a mal menor pel conjunt de l'esquerra que ja escalfava els culs en poltrones institucionals: la part intocable de l'herència dels privilegis per als de sempre, la privació de certs drets nacionals i, ai, les lluïssors esmorteïdes d'una corona anàcronica com totes i molt bruta de sang que, passant-se pel folre els formalismes dinàstics de la successió, aniria a raure al cap prominent de Joan Carles I, un reietó criat a l'ombra del pal·li negre del general superlatiu amb ranxo de principios fundamentales del Movimiento. Clar que, enmig de la borratxera que provocà l'obertura de les urnes i l'aire panxacontent que enlluerna els nouvinguts a una democràcia (més aparent que real, més reial que republicana), tot allò passà inadvertit a la majoria del poble sobirà que anava fent la viu-viu des d'Adolfo Suárez a Felipe González. Calgué que arribés a la presidència espanyola un tal Aznar amb ínfules de cabdill i veu aflautada perquè d'un colp comencés el desglaç d'una certa memòria històrica arraconada en el congelador de l'oblit. En aquell remake de l'aznarat, que en terres valencianes desbordà les expectatives més sinistres, el vell rei ja començava a trontollar en l'escaquer nacional i la impostada bonhomia que amb tant de zel els guardians de la imatge règia havien promocionat es transformava a poc a poc en la cara dura dels borbons de sempre. Joan Carles I s'assemblava cada dia més a certs retrats de Goya. El degoteig de desgràcies per a la monarquia anava formant molts tolls pútrids en els salons de la Zarzuela: una fortuna personal inexplicada xifrada en no menys de 1.700 milions d'euros, visites al quiròfan per culpa d'acrobàtics bacs en plena parada militar, l'ús d'un castellà cada vegada més pastós i inintel·ligible, gestos de supèrbia autoritària contra presidents electes, amants de d'alta noblesa alemanya, orgies caçadores d'indefensos paquiderms, disculpes patètiques que sonaven a excuses de mal pagador, l'ombra allargassada d'un 23F que entenebria el paper d'heroi que li havien atorgat en el drama i, per acabar-ho d'arreglar, un gendre trapella, símbol de l'Espanya guapa, agafat amb les mans en la pasta i una infanta esposa que passava per allà. El vergonyós desenllaç tenia lloc durant la presidència de Rajoy, el dels filets de plastilina, mentre en la voràgine de l'estafa que alguns anomenaven crisi queia el castell de naips de l'estat del benestar i les places i els carrers dels pobles s'omplien de banderes tricolors que demanaven pas a una nova república i els ciutadans de Catalunya, fins els més moderats, enlairaven estelades. Els llanterners d'estat, amb els amics del BOE, els banquers i empresaris que remenen les cireres, els endollats del bipartidisme i els altres jerarques, fixaren el 3 de juny per a l'abdicació del rei desnonat, abans que tot se n'anés en orris i les cordes que encara lliguen l'embalum acabassen esfilagarsant-se per complet. I ací tenim el príncep hereu, ja assenyalat pel ceptre reial i els poders fàctics i els legals, fent els primers passos de ball per a la investidura com a Felip VI i el blindatge del llegat que tan bé va lligar el seu avi putatiu. Feta la llei a mida i correcuita, feta la trampa del nou rei que farà possible, segons els seus pronòstics, que tot canvie perquè res no canvie. El que caldrà veure ara, de nou en la cruïlla entre transició i ruptura, és si el poble aplegat a les places amb la tricolor i l'estelada i les altres banderes de la llibertat, tornarà a empassar-se l'ham del vell gatopardo o serà capaç per fi d'empényer amb força per les repúbliques i el dret a decidir dels pobles, i comença a escriure amb lletra clara el seu futur. De moment, ens veiem a la plaça.  

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 7 de juny de 2014.]

[Foto presa a Alcoi el 3 de juny de 2014.]