L'ocell i l'escopeta

Volia fer un acudit fàcil, però li va eixir una de les millors faules sobre els temps actuals que es recorden. Ja coneixíem la seua propensió a les metàfores taurines, no a l’estil ausiasmarquià, evidentment, ni menys encara a la manera de Salvador Espriu, això faltava, sinó en la més pura tradició carpetovetònica: ell era un bou (i si no ho va dir, tots ho vam entendre) amb un parell d’ous per enfrontar-se a qualsevol cosa. D’acord amb aquesta bravura racial, que desdiria un cognom que s'inspira en la coneguda seqüència alfabètica de l’ordinador, també li agradava tirar mà de la lexicografia bèl·lica, tan espantosa. Aquesta vegada, però, cal reconèixer que Wert ha estat especialment eloqüent. Oposar-se a la seua diabòlica llei (aparentment) d’educació era, deia amb la solvència d’un Esop modern, com si els ocells disparassen a l’escopeta, quan com tothom sap és sempre l’escopeta la que dispara als ocells, i que darrere de l’escopeta hi ha un caçador (amb un parell d’ous també) prement el gatell. Altrament, seria com somniar un món al revés on, per exemple, no manassen els de sempre, presidit per les lleis del respecte i l’estima a la diversitat lingüística i cultural, amb ocells que s’estalvien els caçadors i les seues armes, amb responsables d’educació que exerceixen com a tals, coses, ve a dir Wert, completament impossibles. Passa que de vegades, i això ho hauria de saber el ministre fabulador, fins i tot les faules més increïbles es compleixen o serveixen com a exemple alliçonador per corregir determinats vicis humans, com ara el de disparar contra indefensos ocells. Potser els costarà, per la seua naturalesa voladora i espantadissa, però tard o d’hora els ocells es revoltaran contra els caçadors i les seues escopetes. Com va fer el gran ocell Moustaki, a qui ja no arriben els trets del mal caçador, ni fereixen agulles insidioses com les de Wert, ni ningú pot arravatar la llibertat que cantava en els seus poemes. No és massa tard perquè els ocells, com en la faula de Wert, apunten a les escopetes. Però hauran de volar en estols nombrosos, amb els cabells als quatre vents i les cançons del gran metec per guanyar els horitzons.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 25 de maig de 2013.

L'engany coneixem

Trenta-cinc anys després de la batalla de València les coses no semblen haver canviat gens. Escoltant a les Corts la gasofa verbal de Rafael Maluenda intentant justificar la injustificable prohibició del terme País Valencià, tenim l'esgarrifosa sensació de viatjar a través del túnel del temps i d'aterrar d'un colp en un país caníbal on el poder estimula la caça del roig catalanista. La gran ofensiva es reprén quan al PP li coixegen les poltrones i se li cremen els discursos de cartró pedra amb què ha entretingut la parròquia durant massa anys. Potser és un símptoma de debilitat que –mentre Fabra i Ciscar dissimulen– desempolseguen el manual de la intolerància feixista homologada per la pseudodemocràcia espanyola amb una maneta de pintura blava de fals dilema identitari. Tampoc no és fortuït que Maluenda i companyia insuflen ara nou alè a la mòmia blavera, endormiscada gràcies a subvencions i privilegis indissimulats i que només treien a passejar en certes festes de guardar perquè mostrés les dents a compte de TV3, l'escola valenciana o la comèdia de l'aigua. L'antivalencianisme disfressat amb peineta i banda rojigualda ha envellit en la mateixa proporció en què el país (i que es foten) s'ha estès, evolucionat i rejovenit, i ja no pot enganyar ningú amb l'intent desesperat d'espavilar la mòmia. No, no és, malgrat tot, l'enèsima improvisació del qui no té res a dir, ni simple maniobra de distracció (que també), sinó ofensiva coordinada amb el blaverisme aragonès i el balear, el nacionalisme espanyol intolerant de sempre i el seu discurs catalanòfob d'àcid sulfúric. I si aquella batalla desigual del poder contra nosaltres, els altres, ens va deixar el cos ple de blaüres, en gran part per errors propis, en el remake ja no ens poden enredrar amb la teranyina de les senyes d'identitat, perquè el que s'hi dirimeix i s'intenta frenar són els efectes col·laterals que pot provocar el tsunami soberanista del Principat i escanyar la idea força de país que treballa per un futur alternatiu més bo. Tampoc no és casual que l'escola pública siga ara la bèstia negra del feixisme que sense complexos Maluenda i les NNGG volen escampar. Com en els vells temps, ells assenyalen els blancs perquè España 2000 i el GAV practiquen el seu sinistre esport, com a Burjassot contra el que Estellés inspira. Si l'ofensiva ja és global i té el punt de mira en el País Valencià, la resposta ha de ser democràtica, serena i radical. I implicar el país sencer.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 18 de maig de 2013.

País Valencià

Tot procés d’anorreament comença (i culmina) substituint els noms, controlant fèrriament el llenguatge i anatemitzant les paraules que es resisteixen a l’ordre del muts i a la gàbia. Antropònims i topònims, els noms propis amb què els pobles anomenen la gent que són i els llocs de la terra on viuen, són el primer blanc que el poder ataca per iniciar i rematar tota conquista. Canvia els noms de paisatge i paisanatge on més mal fa, al registre de la propietat, i embastardeix els documents d’identitat i t’asseguraràs la submissió del vençut. La llengua, amb el crucifix i l’espasa, és el millor obrillaunes de l’imperi. Un colp aconseguit l’estranyament i la invisibilitat en el buit dels noms negats, costa déu i ajuda recuperar les paraules salvades per la tenacitat espriuana dels irreductibles, i el batejat Jorge, Vicente i Antonio, el convertit en Mogente, Alicante i Orihuela, es resistirà a retrobar-se en Jordi, Vicent, Antoni, Moixent, Alacant i Oriola. L’autoodi que niua a l’entranya de l’esclau és el millor antídot contra el desig de llibertat. Per això sorprén l’obsessió per esborrar del mapa valencià el nom del país, vigent entre nosaltres amb més o menys fortuna des de l’època foral i hegemònic al segle XX entre el valencianisme. No contents de doblegar-nos a base de dejú, han d’extirpar-nos, amb la bota malaia de la seua llei de majoria absoluta, els noms que més clarament parlen de democràcia, futur i llibertat. Perquè si l’aigualit Comunitat amb què ens difuminen, a força de martellades, ja és sinònim de corrupció, autoritarisme i misèria, ens queda l’horitzó del País Valencià com una realitat oberta a l’altre costat del mur i l’opacitat. Però l’enèsima embranzida del PP contra la dignitat dels valencians, a partir del model blaveroespanyolista ja exportat amb èxit a la Franja d’Aragó (LAPAO) i les Balears (Bauzá), és un clar símptoma de feblesa. Faríem mal fet de contribuir a l’anatema del nom cedint al xantatge: més prompte que tard veurem TV3, de manera que és millor esperar i estalviar-nos una altra amputació humilant. I és que trontollen, i tenen molta pressa. A un poder ben ferm no li cal exhibir tanta bel·ligerància. Tampoc nosaltres sospitàvem que fóssem tan perillosos, ben encaminats i propers a l’esperança.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 11 de maig de 2013.

[Imatge extreta del blog Espai País Valencià.]

Xoriços ibèrics

Llegim al periòdic que la flor i nata del ram de la construcció madrilenya, alguns d’ells, no per casualitat, habituals a la llotja del Bernabeu, han estat imputats per subvencionar generosament el PP a canvi de tot allò que vostè puga imaginar-se i alguna cosa més. Els papers de Bárcenas estan revelant-se com un pou sense fons i d’incalculable valor pedagògic d’on emergeix gran part de la podridura econòmica, política i moral que ja ens arriba al coll. Amb tot, això de la flor i la nata, tan castís, potser és metàfora massa fina en les actuals circumstàncies, de manera que més ens valdrà tirar mà de productes de xarcuteria tan famosos com els inigualables xoriços ibèrics per referir-nos-hi. Xoriços ibèrics, sí, elaborats amb els porcs més ben engreixats de la cabana hispànica, alimentats exclusivament amb el bo i millor de la rajola i el ciment. Ara entenem moltes coses, des de les incomprensibles i reiterades victòries electorals del PP fins a la mateixa existència d'infrastructures perfectament inútils, carreteres enmig del no-res de l'altiplà, urbanitzacions fantasmes, lleis de costes i tota la pesca. I les ramificacions llevantines on l'antiurbanisme salvatge també servia de pinso per a l'elaboració de l'afamat xoriço ibèric i altres productes de la xarcuteria autòctona. Mentrestant, a l'altra part del planeta, allà on bona part de la ramaderia del capital practica la seua particular bulímia amb esclaus anorèxics de drets i famèlics de fam vertadera, la solsida d'un edifici dóna sepultura a no menys de 500 persones. L'efecte papallona o la poca vergonya per a la qual no hi ha fronteres: per un forat es pratica el suborn a polítics corruptes i per l'altre, potser a les antípodes, el ritual del poder pren la forma suprema de funerals massius. No semblen així els temps propicis perquè els dos sindicats majoritaris de la cosa nostra, CCOO i UGT, entretinguen el sis milions llargs de desocupats amb el conte de demanar un gran pacte contra l'atur. A bona hora! ¿I amb qui el negociaran, amb la flor i nata del centre del bunyol hispànic o directament amb els xoriços que tenen la paella pel mànec? Preguntem a Cotino, expert en silencis blindats, grans crucifixs i equilibris a la poltrona. Una xarcuteria!

Publicat a Levante-EMV, dissabte 4 de maig de 2013.