Agostejar

S'obri ara mateix un període tan prometedor com perillós, el de les vacances d'agost que molts estem esperant com aigua de maig (per bé que s'acabe juliol sense els rigors caniculars que li són propis). Així, entre d'altres amables entreteniments, vam assistir a l'elecció del nou president del Consell d'Administració de RTVV, un tal Juan de Dios Navarro (perdone que no m'alce), el candidat –valga la redundància– del PP. Quan encara ressona a l'hemicicle de l'entronització de l'altre president, Alberto Fabra, el bolero sobre el difícil tema del forat negre que anomenem RTVV amb acords tan bonics com racionalització i control de despeses, descobrim la perícia del percussionista que, a ritme de maraques, vol adaptar l'ens innomenable a la realitat actual (que no sembla voler saber quina és) i fer una tele sostenible. Que el president de l'entelèquia avale la sostenibilitat d'una cosa insostenible ja alleuja una mica, i més quan tenim l'ull posat en l'agost de riscos i promeses, malgrat que, com ens temem, això pot significar que de la insostenibilitat en què es funda la sinistra aventura de RTVV ens n'haurem de continuar ocupant els contribuents. Passem-li per alt, com a frivolitat pròpia de l'estació, la bajanada de voler situar també la cosa a l'avantguarda de les televisions (abracadabra: sense tocar-hi res d'essencial ni canviar una cadira de lloc, que encara té més mèrit) i esperem que l'agost faça, en açò com en tantes coses, el que sap fer: agostejar, fer perdre la ufana de plantes, bestiar i persones, tot i que no sabem en quina de les tres categories encabir la majoria dels protagonistes de l'actual escena valenciana, president del Consell d'Adminstració inclòs. Per no dir res de la inefable Consuelo Ciscar, de qui ja parlarem en tornar de vacances. Ara bé, per adaptar-se a la realitat invocada per Juan de Dios (déu meu!), res millor que haver-se escoltat l'anàlisi que en va fer Rafa Xambó, el representant de Compromís, i atendre les seues raonables propostes. El van obligar a callar perquè la censura hi continua sent la marca de la casa. Que l'agost se l'emporte. I que els altres tinguem unes bones vacances.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 30 de juliol de 2011.

Molta feina

En diuen treballs d’enginyeria però es tracta més aviat d’operacions de pura i dura bunyoleria (i que ens perdonen els autèntics professionals del ram). La forçada dimissió del ja per fi expresident Camps, tal com han narrat els periòdics, és de moment el darrer acte de la misèria i la incompetència que des de fa massa anys protagonitzen l’escena valenciana. Que si signe el paperet en què confesse la meua culpabilitat i evite així el xou del judici en vespres de campanya electoral, que si ara no el signe. Que si fa una estona he demanat que m'obrissen les portes del jutjat a deshora perquè hi havíem d'anar els quatre ben mudats, però ara proclame per la mateixa regla de tres la meua absoluta innocència i faig el que no he deixat de fer durant la llarga estoneta: presentar-me com a víctima d’una conjura universal contra la meua persona, de la qual en quedaria exclòs l’exèrcit de col·laboradors, aduladors, amiguets, coneguts, saludats, raspalladors i aplaudidors a jornada completa a qui estic tan agraït en aquestes hores amargues que malgrat tot encara em fan riure. I mentre fa el seu discurs de comiat (en aquests temps qualsevol nyap pot passar per tal) amb la manca de sincronia entre paraula i gest que és l’autèntica marca de la casa i senyal inequívoc que el ja per fi expresident torna a mentir com un canalla, el pobre home acciona a tota llet la màquina de l’autobombo amb què els pusil·lànimes creuen que salvaran l’honorabilitat perduda. L'ombra fugissera d'algun dubte? L'indici més lleu de mínima autocrítica? ¿Alguna paraula aguda que rime, ni que només siga en assonant, amb la corrupció que recorre el territori valencià de nord a sud i ha deixat l'aire de la política irrespirable però que el ja expresident i encara diputat Camps deu confondre amb l'olor dels llorers de la victòria fins quan ja s'han transformat en derrota inapel·lable? El grotesc espectacle de la dimissió de Camps i la burda manipulació de la informació que en va donar Canal 9 han elevat fins a límits difícilment suportables el sentiment de vergonya col·lectiva. Xavi Castillo ha expressat molt bé el que molts pensem: ell se'n va però la merda es queda. El camió del fem té encara molt feina.

Publicat a Levante-EMV, diumenge 24 de juliol de 2011.

Solatges de Venus

Robert Llopis, Setge al cercle. XXII Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d'Alcoi 2005. Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà, València, maig de 2011.

· · ·

Sis anys ben comptats separen la proclamació de Setge al cercle de l'alcoià Robert Llopis (1973) com a obra guanyadora del 22è premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez i aquesta publicació que finalment veu la llum. A l'endemig, una tèrbola història d'incompliment dels compromisos editorials que els responsables de Brosquil havien adquirit amb els organitzadors del premi. Ja se sap què sol passar quan a les ganes de menjar de les cròniques dificultats del sector del llibre s'hi suma la fam d'aventurers (i que ens perdonen els aventurers de veritat) que estiren més el braç que la mànega, ho fien tot a la mamelleta institucional i manipulen el material literari amb la mateixa delicadesa amb què, posem per cas, podrien fabricar rajoles. Hi compten, és clar, amb la bona voluntat de directors de col·lecció i autors que aviat reben un colp al cul com a agraïment als serveis (gratuïts) prestats, mentre continuen fent la viu-viu amb els llibres segrestats pels creditors en algun fosc magatzem i maldant per obrir nous “mercats” en territoris verges de mamelletes intactes. Deixem-ho córrer. El cas és que sortosament la poesia de qualitat pot sobreviure a aquests i d'altres entrebancs, que pot elevar-se per damunt les circumstàncies del moment i, en una mena de venjança ucrònica, aparèixer pletòrica com un nadó i fresca com una lletuga. Que l'alternativa al desgavell editorial siga la publicació feta per una associació sense ànim (ni possibilitat) de lucre, aliena als circuits de distribució, amb un tiratge de 300 exemplars (això sí, d'impecable factura) que s'escamparan amb el sofert però infal·lible boca a boca, no és més que el preu que hem de pagar per la independència i la dignitat de l'ofici poètic (el de l'autor i el del lector). Ben mirat, i assumit sense escarafalls el lloc marginal que certa literatura en general i la majoria de la poesia en particular ocupen en l'univers mediàtic, traure a la llum aquesta mena de papers és tot un símptoma de vitalitat i un impuls a autors que, com Robert Llopis, s'han guanyat a pols l'atenció dels bons lectors.
Acompanya Setge al cercle un petit pròleg de qui açò signa, escrit en 2007, i les reflexions del qual serviran també per a la redacció de la present nota. Es troba el llibre dividit en quatre seccions, Cercle en tu, El caliu del silenci, Metamorfosis i Els bojos savis, que contenen el pòsit de l'experiència amorosa convertit en ritus, en motiu de reflexivitat poètica i en itinerari. A la primera part, la més extensa, hi reconeixem la nitidesa de la veu poètica adreçant-se al tu amorós, un cant a la plenitud eròtica simbolitzada en la paraula cercle. Hi predominen les hores de llum tènue, l'alba i el capvespre, i la recurrència de símbols com el vent (identificat amb l'impuls del desig) i els cabells, que remeten a l'amada. A El caliu del silenci assistim a una recerca, plasmada en l'autodiàleg, del silenci meditatiu i la soledat. Metamorfosis fa explícita la idea de la mort que vivifica cada transformació i on el jo, metamorfosat en le diverses aparences d'un “ésser limítrof”, malda per alçar el vol i “per tornar a ella, volguda Icària” o “fosca matriu de la mar”. Els bojos savis de la darrera part són els amants que “han tastat l'agredolç silenci” i es troben aptes per a “un cert art de viure” o “un cert art de riure”. La tornada a la plenitud de la llum, aquestes “núpcies solars” del llibre, hi adquireix sovint la forma d'un “malson” entre “murs tan reals com invisibles”. El goig de l'amor, la intensitat de la passió, ja no pot tancar els ulls que s'han fet savis en el silenci ni renunciar a “la coneixença del miratge”, a la “concordança de joia i soga”. Lluny de les formes d'amor etiquetat, de tots els tòpics a l'ús, la poesia, de la mà de Robert Llopis, ha rescatat aquesta forma més plenament humana, aquest solatge irrenunciable al fons del qual “trobaràs aquell vell regust a tu”. Oferim-ne, per acabar, un botó més complet de mostra, extret d'aquesta darrera secció: “Ajagut en la incurrència de l'atzar, / vorege el marge aspredolç de les hores. / Les mans als ulls són prismes que disfressen la llum, / mans de mots de closos llavis. / Cou la carn com un desig cobert de sangoneres. / Un còdol sura sobre els tolls de la tardor. / L'observe amb un lleu somriure”.
“La veu poètica de Robert Llopis ja s'ha guanyat un espai propi que no malmetran ni l'aldarull del bassal on rauquen tants batracis ni la indiferència més gèlida. I li desitgem plena i llarga vida”. Eren les paraules amb què es tanca el pròleg i que avui continue subscrivint en la seua integritat.

Joventut efímera

Després de més de dos anys en què a la corretja Gürtel se li han practicat nous forats per ajustar-la a la cintura de les evidències i de les invidències, l'horitzó tardoral de Camps ha adquirit el color desllavassat de la fusta de la banqueta dels acusats. Les evidències apuntaven a un fet llargament contrastat per l'experiència: la joventut no és eterna ni vestida de Forever Young. Si el suborn és impropi de qualsevol persona honesta, molt més ho és d'un càrrec públic que a més ocupa la poltrona més alta del poder autonòmic, però l'argot jurídic és amic de redundàncies, vés a saber per què. En el costat de les coses que no podem veure, que ací anomenem invidències sense permís del diccionari, hi hem de col·locar els efectes polítics i institucionals que el judici a Camps desencadena a curt i mitjà termini. L'homenet es va entossudir, quan les evidències ja eclipsaven les simples sospites sobre la trama de corrupció estesa com una plaga de nord a sud durant tants anys, de lligar el propi destí amb el del país que tenia l'obligació de governar i aquest naufragi deixarà tot de cadàvers a les platges de la realitat negada. I si, com pretenia, les urnes el van absoldre a les darreres eleccions, ara pot ser sentenciat per un jurat popular (ironies de la història). De manera que tindrem el primer president (els valencians sempre batent rècords negatius) que serà jutjat mentre exerceix el seu càrrec. Farem bé de no confondre el càrrec, sempre efímer, amb la institució, que necessitarà alguna cosa més que una maneta de pintura per recuperar un prestigi que la tossudesa mentidera de Camps ha dilapidat sense trellat. El bon capità ha de ser l'últim a abandonar el vaixell que sotsobra, però Camps ha intentat salvar la pròpia pell posant en perill la tripulació i la nau en un cas d'estultícia ètica i política que no poden jutjar els jutges però sí la història i la ciutadania no anestesiada pel poder. La drogodependència de l'afalac i la megalomania de què són víctimes tipus com Camps apunta a una realitat més profunda i més negra que els vestidets del suborn només tapen a penes. És hora de veure-hi clar entre tanta invidència.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 16 de juliol de 2011.

                                           Una rialla a duo que potser acabarà en plor.

La pesta blava

Volia el professor Vicent Flor presentar el seu llibre Noves glòries a Espanya al FNAC quan van arribar-hi les hordes blaverofeixistes o feixistoblaveres en aquell totum revolutum que ja va denunciar Vicent Bello en l'estudi precursor de totes les aproximacions posteriors al fenomen, La pesta blava. I les hordes, capitanejades per José Luis Roberto, el curriculum delictiu del qual s'estén al llarg de no menys de quaranta anys, i Garcia Sentandreu, que ja acumula molts mèrits per a un premi ex-aequo a la violència antidemocràtica, es van dedicar a rebentar l'acte amb amenaces de mort al personal, llançament de llibres, cadires i bombes de fum. L'habitual zel policial, que va tardar trenta minuts a materialitzar-se, va evitar mals majors i es va endur Sentandreu emmanillat. Acompanyaven l'autor la diputada Mònica Oltra, l'editor Vicent Olmos i el periodista J. J. Pérez Benlloch, que hagueren de suportar com els agressors els llançaven també a la cara el nom de Guillem Agulló, el jove assassinat en 1993, com a exemple il·lustratiu del que pot passar als defensors de la llibertat. Quan les injustícies resten impunes els fanàtics tendeixen a exhibir els morts de què són responsables com trofeus de caça per trepitjar la memòria dels vençuts i atiar l'odi de què s'alimenten. Per desgràcia el nou atac feixista no fa sinó corroborar alguna de les tesis que Vicent Flor defensa en el seu llibre i evidenciar que aquests grupuscles fa massa anys que disposen de carta blanca, quan no d'interessades complicitats a l'ombra del poder, per desplegar el ventall de les seues malifetes. Hi ha més, és clar, la constatació que la pesta blava ha infectat els discursos hegemònics i determinat la política valenciana de la transició ençà, i que els dos grans partits han assumit (més el PP, que hi nada com peix en l'aigua) la burrera blavera com a coartada perfecta per entrebancar la recuperació cultural i democràtica del país. Queden els irredempts de sempre, a qui no sol fallar-los el pinso oficial per a les seues escaramusses, però el fenomen, perfectament adherit a les sigles triomfants i molt més ocult, continua sent el principal llast per a l'esforçada modernitat dels valencians.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 9 de juliol de 2011.

Tolerància zero

Els mandarins del PP han decidit viure d'esquena al corrent regenerador que, amb el teló de fons d'una proletarització galopant (inclosos els proletaris més abundants: els sense feina) d'extensos grups socials, va desembocar en les places i s'ha escampat des d'allà per les altres artèries cíviques. El desmuntatge dels campaments dels indignats respon al moviment natural que regeix les marees i les inundacions, de manera que ningú no s'enganye: l'aigua tornarà a obeir les lleis de la física per desbordar-se en alegria i ràbia. Si alguna cosa deixen en l'aire els revoltats multicolors del 15-M és la consciència recuperada del frau d'una democràcia que ens falsegen, dels abusos d'un poder sense cor ni rostre que mou els fils a l'ombra per alimentar la cobdícia de les minories de sempre, que la democràcia no té amo (o no n'hauria de tenir). Però ells, als ajuntaments o a la Generalitat, creuen que podran continuar ad infinitum amb els seus negocis i s'entesten en les tàctiques anacròniques del seu ranci autoritarisme, convençuts que mai no naufragaran en la maror democràtica. El mateix dia que els indignitats abandonen la plaça que un dia fou del País Valencià, el PP torna a alçar la destral per tallar de soca-rel un dels arbres que ha mantingut dempeus la dissidència i la dignitat cívica tots aquests anys al cor de Velluters: Ca Revolta. La reiterada excusa del soroll, que ja van esgrimir vuit anys arrere, sense cap denúncia del veïnat, pot fer caure una allau de multes que sepulten l'associació cultural i ordres de tancament del local de Santa Teresa. Com en la prohibició de les emissions de TV3, les multes a Acció Cultural, la tolerància zero als animosos defensors del Cabanyal, el menyspreu enquistat als familiars de les víctimes del metro o els entrebancs a Escola Valenciana, i la guerra per tots els mitjans contra tota cuca viva del país, les fúries autoritàries de les autoritats valencianes devaluen permanentment la nostra democràcia. Pel que sembla ells només volen una ciutat d'escaparates plenes de maniquís immòbils i on el soroll dels bòlids dissipe qualsevol veu discordant. Una ciutat on no hi haurà més veu que la ronca d'un poder espuri imprimint els signes de mort d'un encefal·lograma pla.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 7 de juliol de 2011.

Primera declaració de Ca Revolta.

Una pàtria més digna

Ponç Pons, Nura. Poesia dels Quaderns Crema, 57, Barcelona, 2006.

· · ·

Nura és el nom preindoeuropeu amb què fou coneguda l’illa de Menorca. Joan Coromines vincula aquest topònim amb els nurags (talaiots) sards i amb norai o amarrador d’embarcacions. Un títol, doncs, ben adient per a aquesta elegia menorquina.

· · ·

Conegut entre el públic valencià sobretot pel seu magnífic treball Pessoanes (Premi Alfons el Magnànim, Bromera 2003), el llibre que avui comentem de Ponç Pons és de producció anterior, de 2001. De fet, amb el títol Tractat d’enyor, fou premiat en 2002 als Jocs Florals de Barcelona. La contingüitat en el temps d’ambdós treballs del poeta menorquí (Alaior 1956) –avatars editorials a banda– explicaria en part l’íntima connexió temàtica, formal i de to que presenten, més explícita del que sol ser habitual en l’obra d’escriptors de veu ja consolidada. En les “cartes” al seu admirat i assumit (fins a l’extrem d’haver-ne construït un altre veritable heterònim) Fernando Pessoa, interlocutor mut i omnipresent d’aquella proposta, ja apareixen molts dels temes i estratègies poètiques de Nura. O a l’inrevés, en una sèrie de correspondències gràcies a les quals no costa gens d’entendre la identificació que el declarat illòman menorquí practica com a joc literari (no cal dir que profundament seriós) amb el solitari de la baixa Lisboa. A Nura, tanmateix, la xarxa de citacions, homenatges i assumpcions d’altres veus és molt més atapeïda i diversa. I en tots dos, la immersió en cos i ànima en la literatura (també en la literatura de la literatura) com a alternativa personal a les futilitats i mesquineses del món, una mica a la manera de Caeiro (“Ser poeta no és una ambició meua, / és la meua manera d’estar sol”) i de Reis (“Seu al sol. Abdica / i sigues rei de tu mateix”), dos dels heterònims majors del gran poeta portuguès. Per això aquesta síntesi de l’escriviure que Ponç Pons flexiona en molts poemes i que ja coneixíem, en castellà, de la mà de Martín Pacheco, que la fa servir des de fa anys en la seua columna setmanal al diari Levante.
El llarg poema unitari de Nura, dividit en set seccions, és un cant de rebel·lia i homenatge, una elegia i alhora una esperança. Bastit amb els records d’infantesa que contrapunten un present de destrucció de Menorca (“paradís massacrat” que en tantíssims aspectes recorda el metòdic anorreament del país dels valencians), amb la llengua “que el temps ha posat de genolls”, els seus versos dodecasíl·labs conformen una mena de “mandala / una forma de crit un intent d’oració”, un torrent d’imatges i pensaments que apunten al voraviu de la consciència i la sensibilitat del lector. I quasibé un manifest, literari i vital, escrit a rajaploma i d’una contundència lapidària, que combina amb saviesa l’afirmació més directa amb l’interrogant més punyent. Així, no cal dir-ho, Menorca és el món sencer com l’home és tots els homes, no per simple extrapolació de plans sinó per la presència insistent d’una variadíssima toponímia i antroponímia i per la manera com s’hi explicita l’horror universal de la destrucció. Nura se situa brillantment entre aquelles propostes poètiques més coratjoses que en els darrers temps malden per superar els malentesos sobre el compromís en literatura i denuncien l’opacitat baldera de les torres d’ivori (aquells “textilistes” de “Teoria de l’absència”). Un magnífic poema en temps de misèria, un rearmament ètic i estètic per a tots aquells que encara creuen que estimar no és una passió inútil, que escriviure és un acte de fe llibertari i que entre tots podem fer del futur una pàtria més digna.

Publicat a Saó núm. 314, febrer de 2007.

                                            Imatge presa de la revista digital Lletra de la Universitat Oberta de Catalunya.

Siscar

Acaba de prendre possessió el nou conseller d'Educació, Formació i Ocupació (santa trinitat) i exalcalde de Teulada José Císcar. Venint d'allà, on el moscatell més bé equilibra la transparència aromàtica de la llum mediterrània amb la frescor profunda de la terra, podríem pensar que l'home ja deu tenir mitja feina feta. El que passa és que mentre que el José no deixa lloc a dubtes, no sabem si el seu cognom s'escriu amb c o amb s, si és paraula plana o aguda. La confusió ja ve, per aquest cantó, dels temps d'un altre Ciscar, en Ciprià, o de més lluny encara, de don Gregori Maians i Siscar. Si el nom fa la cosa, doncs, no podem dir que tot estiga tan clar com el vi moscatell. Els errors de transcripció antroponímica no són signes menors del maltractament a què ha estat sotmès històricament l'idioma propi. Naturalitzats ja els Escriche, Chiner i tants altres, la moda anglòfona adobada amb la ignorància més flagrant tendeix avui a convertir-nos en planes paraules agudes com Robert o Albert, pronunciats sovint Ròbert i Àlbert. Passe la confusió entre c i s, que a fi de comptes sonen igual, però més valdria conservar l'agudesa si de dirigir una conselleria amb muntanyes de problemes acumulats es tracta. Siscar, doncs, és a dir, lloc on abunda la sisca, planta que també anomenem canyís, canutella, canyavera, canya-xiula, canyet, canyeta, canyissa, canyissot, canyot, canyota, senill i senyís (i passe'm el lector l'abús lexicogràfic). Hereta el confús senyor Císcar, més que no pas un departament, un polvorí que durant el parèntesi estival no amenaçaran perilloses espurnes però que al setembre, quan el moscatell ja serà madur, pot armar-la grossa. De moment ha cantat les excel·lències d'aquell raïm bord de Font de Mora que amb l'excusa del plurilingüisme pretén amarguejar el vi de l'ensenyament en valencià. Per evitar tanta confusió potser necessitarà l'ajuda de Lola Johnson, que s'ocuparà de Turisme, Cultura i Esport i Política Lingüística. Però aquesta ja ha anunciat que el seu propòsit és “vendre la Comunitat”, referint-se al País Valencià, quan tothom sap que ja se l'han venut i repartit i que del que es tracta és precisament de recuperar-lo. Confusa continua la cosa nostra.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 25 de juny de 2011.

Els Botins

Quan la nissaga de banquers més rica (o una de les més riques, que no portem molt bé els comptes) d’un país es diu Botín és que tot és possible. El director d’una presó podria tenir per cognom Carceller, per exemple, i ningú no se’n sorprendria, o Carnisser o Bataller un general de l’exèrcit, o Escrivà un notari, etc., perquè aquestes són coses que es mantenen dins una certa lògica. L’estrany del cas és que tenint un nom tan eloqüent com el dels senyors (i senyores) Botín no haguéssem caigut fins ara en el compte, ni tan sols albergat la sospita, de l’essencial nautralesa rapinyaire del capital. En l'afer que ens ocupa, doncs, podem aplicar-hi al peu de la lletra allò de qui avisa no és traïdor, perquè la notable família podrà ser el que vostè vulga però no insincera. Malgrat els indicis de frau a gran escala, els comptes descoberts al paradís de Suïssa i la fuga de capital i patrimoni durant la Guerra d’Espanya (per si les mosques revolucionàries recuperaven part del botí acumulat amb tant d'esforç i cobdícia), concedim als Botins la presumpció d’innocència davant els possibles delictes. Imaginem també que, malgrat les suspicàcies, el cognom no té res a veure amb el significat d’`objectes presos a l’enemic´ sinó que és en realitat el singular del castellà botines  (un tipus de calcer, per cert, molt característic dels gànsters; no ens en sortirem pel costat lexicològic). Gràcies a la crisi, doncs, i al moviment d'indignació del 15-M ja tornem a dir les coses pel seu nom encara que molts continuen amb la idea anacrònica que són els polítics els qui remenen les cireres del poder (les estàtues del pedestal d'El Roto). I que comencem a entendre per què es personalitzen els mercats amb qualitats humanes com desconfiança, irritació, incertesa, etc., i despersonalitzem els mercaders, que com totdéu tenen noms i cognoms. Com ara el dels Botins, que ni fet a posta per aclarir coses en temps de confusió. Amb una miqueta de paciència entendrem també que una regeneració democràtica no pot deixar intacte un sistema que necessita la misèria de molts per alimentar els beneficis de molt pocs. Tornem als clàssics i veiem, espantats, Inside job. I si algun dia passa aquesta crisi, més ens valdrà no oblidar la lliçó.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 18 de juny de 2011.

Ser mirada

Anna Montero, Teranyines. XLVIII Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia i Premi de la Crítica Catalana 2010 de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Edicions 62, poesia núm. 139, Barcelona, novembre de 2010.

· · ·

D'ençà que publiqués Polsim de lluna en 1983, la poesia d'Anna Montero (Logronyo, 1954) ha anat filant amb paciència i saviesa una de les propostes poètiques més sòlides de l'actual panorama literari en català i que fins a l'edició de Teranyines es complementa amb altres cinc títols: Arbres de l'exili (1988), La meitat fosca (1994), Com si tornés d'enlloc (1999), Serenitat de cercles (2004) i El pes de la llum (2007). Si en el punt d'arrancada d'aquest itinerari Anna Montero assumia amb naturalitat el poderós influx de Maria-Mercè Marçal, visible fins i tot en el títol del primer llibre, llegint Teranyines tenim la sensació que el mestratge de la poeta d'Ivars d'Urgell s'ha convertit amb el pas dels anys en una font inesgotable de motius per al diàleg i els jocs de referències literàries que es despleguen en cites (“parla'm encara i més” del primer poema), homenatges (al poema “la passió” de la mirada o la paraula) i manlleus incorporats al propi discurs (aquell eco de La germana, l'estrangera marçalià que sona en el poema “la mirada de diane arbus”: “de la mirada de la germana, / la muda, l'assassina”). No és gens estrany que la poeta valenciana subratlle el mestratge d'una de les veus de la poesia catalana més poderoses de tots els temps (especialment fecund en molta de la poesia feta per dones) però tampoc no és gaire freqüent la constància i fidelitat amb què aquest reconeixement és reconegut pels autors, sobretot quan el deixeble ja ha esdevingut mestre en l'art de la paraula, que és precisament quan la influència, com hem dit, s'ha transformat en diàleg amb l'obra predecessora.
Però el treball d'Anna Montero ha anat avançant sense estridències ni trencaments bruscos, amb plena confiança en els recursos expressius i una fidelitat que enfonsa les seues arrels en la memòria. Potser la seua poesia ha anat depurant-se, fent-se més límpida diríem, i deixant pel camí algunes adherències innecessàries (com solen fer els poetes més exigents amb el propi ofici), i ho ha fet mantenint intactes les constants poètiques inicials: el poema com a diàleg amb l'altre i amb un mateix, l'economia de recursos que respecta els límits del silenci, el solatge d'unes paraules essencials, la consciència del propi cos, la dicció serena i equilibrada… El resultat, no cal dir-ho, és una proposta profundament coherent vista en el seu conjunt i en l'acoblament intern de cada peça.
El present volum insisteix, per exemple, en el tema de la mirada, paraula que hem triat precisament per titular aquest comentari i que proposem d'interpretar, en coherència amb el poemari d'Anna Montero, en almenys un doble vessant: el que identificaria el ser amb la mirada i la reciprocitat que  aquest acte ací reclama i que tan bé s'expressa en el poema inicial del llibre. No podríem esgotar en aquestes poques línies la multiplicitat de sentits a què ens acara una paraula clau de Teranyines (amb els seus correlats ulls, esguard, mirall, llum o paraula), i menys si intentàvem una mínima aproximació al desenvolupament del tema en la tradició poètica. Apuntem almenys el que aquest i els altres llibres de Montero tenen també de diàleg intern amb el seu company, l'escriptor i poeta Vicent Alonso, un diàleg ple de cercles i mirades (Cercles de la mirada, de Vicent Alonso, 1998) i que en Teranyines s'enriqueix amb l'aparició d'una Medea (en el poema homònim) que remet a Jasó i els Argonautes i, és clar, a Del clam de Jasó (2002) del mateix Alonso.
El poemari apareix dividit, després del poema inicial ja al·ludit, en tres seccions: focs, on abunden els poemes inspirats en personatges, sobretot femenins, i motius clàssics (Eurídice, Antígona, Ulisses, Safo, Clitemnestra i Medea) i que té el seu epicentre en el tema de la passió amorosa; la mirada o la paraula, on es fan més palesos el pas del temps, la decrepitud i la mort; i la por, amb quatre poemes, els dos darrers dels quals, “[resposta pòstuma a valdemar gris]” (continuació del diàleg poètic amb l'altre anomenat ací valdemar) i “la por”, són d'una desacostumada extensió, amb una intensitat molt ben mesurada, en l'obra d'Anna Montero. Reproduïm, per acabar, el poema que dóna títol al conjunt i que es troba a la primera secció: “esperem. / asseguts en un banc / polit pel frec de tots / els qui esperen cada dia. / tu mires el buit i jo et mire mirar. / i sabem que no hi ha més / que aquestes fines teranyines / que ens uneixen l'un a l'altre / i al buit”. Una proposta vivificant, plenament madura, que farà les delícies del bon lector.

Publicat a Saó núm. 360, maig 2011.

El crucifix

Algun periòdic ha qualificat d'esperpent l'espectacle amb què al Palau de Benicarló s'estrenava legislatura. Si ens atenem, però, a la literalitat de l'expressió com a deformació grotesca, caricaturitzada i tràgica de la realitat reflectida en un espill còncau, l'esperpent no apareix enlloc i sí, en canvi, la imatge del que hi ha fidelment reproduïda en un espill ben pla. El crucifix que Juan Cotino va fer-se instal·lar a la mesa presidencial fou l'autèntic protagonista de la jornada, cosa absolutament coherent amb l'ideari nacionalcatòlic que el partit governant exhibeix i aplica sense complexos d'ençà que va poder prescindir del vernís democràtic que en altres temps necessità la vella fusta per protegir-se de les inclemències de la història. L'explicitud de l'objecte sagrat, doncs, no deixa espai a l'esperpent en un parlament majorment ocupat per diputats (molt d'ells del subgènere imputat) en funció d'acòlits aplaudidors, una presidència amb vocació d'altar i la pràctica del sermó com a alternativa habitual a les molèsties del debat polític i a les preguntes comprometedores a què només contesta el gran silenci de Déu (o dels seus fills de l'Opus Dei). En comptes de les extravagants idees del marit de la professora d'anglès, ara encarregat de la Vicepresidència, el llatí hauria de ser la llengua oficial de les Corts perquè la coherència hi fos total. De fet sembla que el manifasser de Sedesa va jurar el seu càrrec posant la mà damunt un exemplar d'Els furs, obra escrita en una llengua que es desviuen a col·locar en el prestatge de les coses mortes. El crucifix té a més altres virtuts: avançar-nos el calvari que ens espera si déu, els tribunals o la pressió cívica no hi posen remei. Tampoc no fou gens esperpèntic el concert d'esbatussades i ferits que tingué lloc a les portes del teatre entre el públic que no disposava d'entrada però volia fer sentir la seua indignació. Ni que hi rebés fins el diputat Juan Ponce de Compromís. Ni que, fidels al vot d'esquerra i país que els ha elegits, els parlamentaris d'EUPV i de Compromís declinaren l'armistici suculent del còctel oficial i es posassen al costat dels revoltats. Nihil novum sub sole. O sí, aquests onze diputats i aquesta ciutadania que han de convertir-se en la seua creu.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 11 de juny de 2011

[Foto de Carles Francesc per a El País 9/6/2011]

Brasquer sota la cendra

Rafael Català, Cant de manobre. Llibres de L’Aljamia, 12, Agrupació Cultural Vianants, Rafelbunyol 2006.

· · ·

L’autor fa amb aquest llibre un pas important en la seua trajectòria poètica. Poemes de saviesa, de plenitud vital i expressiva, el poeta hi ha eixamplat el cercle dels seus nuclis primigenis cap a terrenys que l’obren a fructíferes incursions poètiques.

· · ·

La meritòria tasca dels Llibres de L’Aljamia no es veu dissortadament acompanyada de la difusió normal en llibreries. El lector interessat en el volum que avui ressenyem farà bé d’adreçar-se als editors per sol·licitar-ne el seu exemplar (Castelló, 12-7ª. 46138 Rafelbunyol). Ni telèfon ni correu electrònic: el plaer de la poesia es cobra sovint aquests tributs. La lectura de Cant de manobre de Rafael Català (Sagunt, 1944), poeta que es mereix tota la nostra atenció, el rescabalarà amb escreix d’aquestes peripècies.
Català és –en l’àmbit de l’edició, que no en el de la dedicació apassionada i constant a l’escriptura– poeta tardà en comparació amb la mitjana d’edat en què hom sol publicar els primers treballs en aquest i altres rodals literaris. Probablement perquè la seua matèria poètica és filla radical del dubte i perquè, en conseqüència, s’hi ha aplicat amb un grau d’exigència inusual que li ha estalviat, almenys, els vicis de la pressa i la incontinència. Unit a la revista Abalorio des dels inicis, hi publicaria el 1985  la separata Destrucció de la paraula o inici del silenci?, a què seguirien la carpeta Inventari, en col·laboració amb el també poeta i artista plàstic Manuel Bellver, el 1986, i el poemari Les despulles del somni, de 1987. Amb Epíleg (2001, premi Jaume Bru i Vidal) i L’amarga puresa del do (2004) més aquest Cant de manobre, Rafael Català sembla haver trencat els maleficis del silenci editorial i endinsar-se decididament pels viaranys de la seua creació poètica.
Els poemes de Cant de manobre, en sintonia amb la producció poètica anterior, són construccions de llarga cadència que giren, amb matisos i variants, al voltant d’uns eixos temàtics ben definits: la meditació metapoètica, el pas del temps, la memòria i l’oblit, l’amarguesa de viure, el silenci i la mort, la contemplació del paisatge, entre d’altres. Dividit en tres parts, ocupen les reflexions sobre el sentit i naturalesa de la pròpia escriptura els 14 primers poemes, amb un intent de conciliar la necessitat íntima de l’expressió poètica, indissolublement lligada a la biografia del poeta i presentada, malgrat la reiterada desconfiança envers la paraula com a mitjà per atènyer “el misteri”, sota un caràcter salvífic, amb la de “fer-se oir”, és a dir, la de poder contribuir a la perfectibilitat del món. A la segona part, dividida en 11 peces, el poeta se centra principalment en la naturalesa efímera i transitòria de la vida, amb poemes fonamentals per entendre’n l’entrellat com “Sota la cendra”, “Domi manere convenit felicibus” o “Temps de barbàrie”. Per fi, a la tercera part, la més extensa amb 21 poemes, el lector assisteix a un desplegament temàtic que deixa el material obert a futures indagacions, amb l’accent posat en un to més marcadament moral i la recreació, per exemple, del símbol de “l’àgora” com a espai a ocupar per contrabalançar el silenci (actitud vital i refugi) i l’expressió de la necessitat de recuperar el somni i la utopia: “No temes els fracassos / i públicament confessa a l’àgora / desistiments dolorosos; / desemmascara l’opressor / i seràs lliure. / Fes del poema / veu interior / d’una esperança que ell proclama”. El moviment del pensament poètic s’ha resolt, per una vegada en aquesta poesia essencialment desolada, en un sentit positiu, en una actitud combativa. En la reescriptura del mateix poema en què sovint consisteix la pràctica poètica Rafael Català ha aconseguit amb aquest treball transgredir els propis límits. La porta s’ha obert generosament i la casa s’ha omplert d’una llum diàfana.


Publicat a Saó núm. 313, gener de 2007.

                                         Rafael Català (a l'esquerra de la imatge) i Manolo Bellver.
                                         Fotografia extreta del bloc Els papers de can Perla de Manel Alonso.