Goierri

La carretera porta uns dies els viatgers a la comarca del Goierri (país o terra alta), cor euskaldun i geogràfic d'Euskal Herria, al poble de Zegama, ja en el límit entre Gipúscoa i Navarra. El camí a la veïna Altsasu, en terra navarresa, transcorre entre les dues de les serres més emblemàtiques i altes del país, la de l'Aizkorri i la d'Aralar. Ens allotgem, doncs, als peus de l'impressionant massís de l'Aizkorri (roca roja o nua) des d'on, malgrat les altes temperatures diürnes d'aquests dies, solen baixar a la caiguda del vespre denses nuvolades que arruixen i refresquen una terra sempre delerosa d'aigua. Visitem Tolosa i l'ancestral mercat d'Ordizia i el seu museu dedicat a la gastronomia del país i del Goierri. Fa cent anys que aquest poble celebra la seua tamborrada en unes festes en honor de Santa Anna i noranta que organitza una cursa ciclista, que fa temps que es va guanyar el títol de clàssica i on han triomfat figures històriques com Perurena, Manzaneque o Lejarreta, Olano, Jalabert o Joaquim Rodríguez, el bronze enguany del Tour. És proverbial la tirada dels bascos per l'esport i en especial pel de la bicicleta i avui, dia de la cursa, els aficionats s'han vestit els millors maillots i han netejat a consciència els seus velocípedes. Parle amb l'encarregat del taller de bicicletes Marotias, d'Ordizia, a qui compre unes cobertes per a la meua. En comentar-li la meua afició per l'èuscar, i reflexionant sobre la situació social de la seua llengua, em cita de memòria el que a mi em sembla haver llegit ja en algun paper de sociolingüística: "Una llengua no es perd perquè no l'aprenga gent nova sinó perquè la deixen d'usar els seus parlants". La frase, feta consigna, potser va servir en altres temps més adversos per a la nació basca per combatre la deserció lingüística i resistir. Avui, per contra, si més no al Goierri, podríem constatar que l'èuscar no es perd perquè els més o menys grans el continuen usant i perquè gràcies a això els més petits hi poden jugar i viure. Hi ha un fil invisible però ferm entre l'afició a l'esport (kirol en diuen ací) i la tenacitat i laboriositat d'un poble que, contra forts vents de cara, continua pedalant costera amunt i construint un futur que ja es troba en cada present d'ara.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 27 de juliol de 2013.

Torna la trompa als xics

De vegades m'assalta una vaga idea de felicitat: no escric sobre res de relacionat amb el PP. Ni tan sols com a teràpia de xoc o exorcisme, amb la dosi justa d'ironia i incrèdul humor perquè no m'ofeguen les reiterades nàusees que provoca tanta podridura. Ni perquè ja no me'n dóna motius: una ruptura democràtica com déu mana ha dissolt el vell partit cavernícola i l'ha transformat en una dreta homologable a nivell europeu, etcètera. Qui té fam somnia rotllos. De moment, però, sent que no tinc escapatòria, i ací hi ha la Rita Barberà per fer-me tornar a la penosa realitat present. Ahir (els escric en divendres), aprofitant que era 18 de juliol, la filla invençuda del falangista va desempolsegar la vella retòrica pàtria i pètria per assegurar que [sic] “el nuevo renacer de España comienza a gestarse en Valencia”. No, no, crega'm, no ho va dir en la cloenda d'una reunió de les joventuts del partit (podrit), ni durant el fragor etílic d'un acte faller, sinó en el I Encuentro Empresarial Marca España, encoratjada per la presència de la flor i nata del gremi capitalista i una aglomeració extraordinària de carn de ministres i consellers, i la concurrència, supose, li va aplaudir tan desbordant optimisme, que té un peu en l'himno regional i l'altre en el Cara al sol. El renacer, doncs, és més de la mateixa fórmula pansida (que de moment tan bons rèdits els dóna, ai!) que va de Don Pelayo a Joan Carles I. I torna la trompa al xic. El mal no és, al capdavall, que l'alcaldessa insistesca en el pseudolirisme de disc ratllat, sinó que els que la mantenen en el poder, demostrat amb escreix el fracàs també econòmic de la formuleta (i allà al Veles e vents van poder veure'n la patètica escenificació), continuen rient-li les gràcies. En realitat el servei al nou renaixement d'Espanya tenia un altre objectiu: blanquejar la negror que assetja Rajoy i el partit podrit i que a la caiguda del sol concentraria uns quants centenars de manifestants a la seu del carrer Túria, els qui més van rebre de tot l'Estat (curiós renaixement el nostre!). L'altre assumpte que em priva de la felicitat somniada fou que es fes pública la militància pepera del president del Tribunal Consitucional, un cas com un cabàs, puix que la santíssima Constitució prohibeix expressament la militància dels magistrats. L'excepció comença a convertir-se en norma: el bomber piròman, el metge assassí, el polític cleptòman, i la rabosa vigilant el corral. Que lluny encara una felicitat tan modesta!

Publicat a Levante-EMV, dissabte 20 de juliol de 2013.

[Foto de Juan Carlos Cárdenas (EFE)]

La mà i el foc

Ja s'ha tornat part obligada de la representació, rèplica automàtica del simulacre. Quan algú és enxampat en delicte flagrant o pesen sobre ell fundades sospites de culpabilitat, sobretot quan aquest algú té càrrecs de rellevància institucional de partit o govern, apareix l'escuder d'ofici que, reproduint les paraules que des del coverol li diu l'apuntador (que al seu torn llig, amb precisió mil·limètrica, el guió que un fosc autor anònim va escriure), posaria la mà en el foc pel seu protector protegit. El cas és que solen parlar amb metàfores, en sentit figurat, i sovint amb ingràvids condicionals, i per això no hi ha tantes mans socarrades com paraules i afirmacions buides fan l'aire irrespirable. Perquè sempre diuen això, que posarien la mà en el foc, per la integritat moral d'en Tal o d'en Tal altre, convençuts que una prova de foc tan bèstia (hi posarien la mà, no un bitllet de cinc euros o el llibre de família), per molt que siga només una hipòtesi, no pot ser rebatuda. Com que, a més d'imputats i sentenciats, al PP se li acumulen tants sospitosos de lletjos delictes, el número tres del partit, un tal Carlos Floriano, que se sap de memòria el paper d'escuder, va eixir en defensa del seu amo principal, Rajoy el Mut, amb la pansida fórmula de la mà i el foc. I també un fum (ja que parlem de foc) de ministres. Unes vegades perquè sospitar i demanar explicacions està lleig i no afavoreix la marca Espanya (ja se'n podrien recordar, de la marca i de la mare que la va parir, abans de ficar la mà a la caixa aliena), d'altres perquè premsa i ciutadans s'entesten a parlar de coses sense importància (vint anys almenys de finançament il·legal del partit, sobresous negres a destacats dirigents passats i presents, carta blanca a bancs i empresaris que han portat la ruïna: sense importància), quan el que el país necessita és alegria, molta alegria –perquè enmig de l'eufòria puguen continuar perpetrant alegrement el seu lladronici, olé! En els països democràtics és freqüent que responsables de la cosa pública dimitesquen per un esternut llançat a deshora; a Espanya blinden els sospitosos amb la majoria absoluta i la manca de pegada o la connivència indissimulada del PSOE. Cal salvar la marca, sí, no la democràcia ni la decència. Rajoy no donarà explicacions ni al parlament ni a Déu, ell tan catòlic. I continuaran donant-se aire amb el ventall de la llei de transparència, quina barra! Fins que la dignitat ciutadana un dia se'ls emporte en bona hora.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 13 de juliol de 2013.

[Recepta dels peus de porc, en castellà `manitas de cerdo´]

MMM

Maria-Mercè Marçal tindria ara seixanta anys, que si bé es mira és una edat on quasi tot pot començar de nou, amb permís de l'atzar. Si sentim que la mort és prematura en tot de casos, encara ho és més en estrelles rutilants de la intensitat d'aquesta barcelonina d'Ivars d'Urgell que ens va deixar amb quaranta-cinc anys tal dia com ahir de 1998. Sobre la poeta i autora d'una única, multipremiada i excepcional novel·la, La passió segons Renée Vivien, s'ha escrit molt en comparació a d'altres autors coetanis de la mateixa promoció litrerària (la famosa generació dels 70), probablement no sols per la rara qualitat de la seua obra, que concentra de manera radical la rica aventura poètica que la nostra literatura ha protagonitzat dels anys setantes ençà. La mort, contra la qual va lluitar Maria-Mercè amb el cos i la paraula tan aferrissadament durant els darrers anys de la seua vida, en constituir el tancament del parèntesi, sol estimular la libido d'alguns estudiosos literaris, ens agrade o no allò que sovint ha estat denunciat com una certa tirada a la necrofília de la literatura catalana (i de totes les literatures, fet i fet). Res de més humà i comprensible, per altra banda. Però en el cas de Maria-Mercè Marçal hi ha altres factors que ningú no ignora i que en bona mesura expliquen una mica la fortalesa de la seua aposta literària: el seu compromís militant, sobretot en els àmbits de la lluita pel país i pels drets de les dones. En tot fou MMM una avançada, digna hereva de la idea d'avantguarda d'un Salvat-Papasseit, fins i tot en el fet de conquistar amb tan sols vint-i-quatre anys, amb Cau de llunes, un dels poemaris més influents del segle XX, el prestigiós premi Carles Riba. L'aventura radical que tota poesia digna d'aquest nom reclama té en MMM una constant, coherent i arriscada protagonista. En ella és impossible de descompartir vida i poesia, perfectament foses en un tot harmònic, autèntic, profund i lluminós. Llegint la seua obra un té la impressió que aquesta gran autora menysté els convencionalismes, que se situa als antípodes de la mel·líflua orquestració de les floretes amb què el poder tusta l'esquena d'alguns espavilats: vida i obra s'hi compenetren en revolta permanent. Més enllà de les divises poètiques que tant agraden a certs fabricants de samarretes, l'obra de MMM, perpètuament oberta, continua interrogant-nos. Hauria estat deliciós compartir amb ella aquestes hores de la història i els horitzons del país, tanta bella incertesa, aquest desglaç, totes les raons del cos.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 6 de juliol de 2013.

El cabró i els altres

Si se’m permet usar per una vegada la tan manida metàfora amb què de xicotets ens alliçonaven per guiar-nos en el recte camí de la moral nacionalcatòlica, diré que no pot ser que Luis Bárcenas, àlias El Cabrón, i tots els altres dels gürtels passats, presents i futurs, coneguts i per conèixer, siguen les pomes podrides en el fruiter pletòric de salut i frescor de la ja no tan jove però molt malalteta democràcia espanyola. Escampada la boira de certa confusió pel vent huracanat de la crisi, ja estem en disposició de saber (evasius il·lusos de la roja i altres mites a banda) que el contenidor de la fruita, la matèria de què es compon i la forma que té, podreix necessàriament les pomes. Ja no cal que proclamem als quatre vents, si pot ser de manera estruendosa, que som els més guapos del món i que pagats estem d’haver-nos conegut. Ja sospitàvem, no cal dir-ho, que sota els falsos lluentons de l’aznarià “España va bien” (coño!) s’amagava l’Espanya miserable de sempre, les injustícies de sempre, l’estupidesa regnant. I ara que les maniobres per dissoldre en el cafè per a tots (per a uns més que no per a d’altres) el terròs de sucre de la desmemòria, i la despolitització inculcada i la seua seqüela insolidària estaven a punt d’atènyer els seus darrers objectius, va i la bola de vidre del benestar amb què entretenien els desarmats i els babaus esclata pels aires. Bárcenas ha anat a raure amb els seus ossos folrats de diners a les masmorres de Soto del Real, i això és una primera bona notícia per a la reparació i la dignitat democràtica. A les files del PP cullen bacores verdes i madures amb la notícia: temen que un colp a la garjola, el totpoderós extresorer pose en marxa el ventilador (abans se’n deia `estire de la manta´) i els fins ara intocables comencen a caure com a mosques. La cua de xoriços que es presumeix, i la que va confirmant-se cada dia que passa, davant els tribunals, és molt llarga, de manera que no sé si no faríem ben fet d’apartar, sí, les pomes podrides, però també de canviar de fruiter per fer més difícil, si no impossible, el procés de podridura general, o que una mà sinistra i poderosa extravie papers i responsabilitats pels racons foscos i pudents del que sovint anomenen raons d’estat (i que també són de classe).

Publicat a Levante-EMV, dissabte 29 de juny de 2013.

Fills de Goebbels

Si algú es pensava que els emuladors de Goebbels (una mentida repetida mil voltes es transforma en veritat) callarien després que l’invent del LAPAO i el LAPAPYP amenacés de desplaçar-los del hit parade de la burrera i la mala folla, és que no sabia de quin pa fa rosegons aquesta gentola. Esgrimir ara l’estupidesa de la identitat del valencià amb l’iber, que no es creuen ni ells (vull dir els diputats, imputats o no, del PP al Parlament valencià), obeeix a múltiples càlculs, tots ells miserables: desviar l’atenció dels podrimers en què cada dia s’enfonsen una miquiua més, alentar l’ofensiva contra el procés sobiranista de Catalunya, tallar de soca-rel la consciència identitària, tàcita o explícita, dels valencians perquè un dia caiga a l’estimball sense retorn de la seua liquidació com a poble. Sense descartar que es tracte de la manifestació epidèrmica d’unes lluites internes pel poder que no tardaran a rebentar el partit podrit (PP) com una magrana, i potser abans de la tardor, aquest número de circ del neoblaverisme intenta al capdavall desarmar tota possibilitat de resposta racional. Un argument es pot rebatre amb un altre argument, però la mentida evident, de la grandària d’una bola enorme, només provoca desistiment, escàndol, impotència i pessimisme en qui comprova per enèsima vegada que açò no té remei. Pensem, amb raó, que no val la pena bregar contra fantasmes i bajanades, perdre el temps tan estúpidament. Però quan el poder ja no se sustenta en el respecte a una certa veritat democràtica (avalada per la ciència com a patrimoni col·lectiu utòpicament imparcial) perd tota legitimitat. És per aquest cantó que els valencians hem de dir prou: el PP ens insulta impunement i se’ns riu a la cara, pretén escanyar-nos fins a l’asfíxia. La seua mentida, a més, posa contra les cordes la mateixa Acadèmia que havia de garantir la pax valentina. Ha pensat algú en la dimissió o la dissolució? I la RAE, n’avalarà la maniobra? (De què riu Soraya Sáenz quan es dirigeix a les rodes de premsa? Van riure també els diputats valencians del PP, imputats o no, després de votar l’enèsim assalt a la raó i la democràcia? Van llançar visques?)

Publicat a Levante-EMV, dissabte 22 de juny de 2013.

D'Elysian a Taksim

Aquests dies de revolta a la plaça Taksim d’Istambul m’ha vingut amb insistència al cap la cançó que Pete Seeger va gravar a l’àlbum God Bless The Grass en 1966 i que ací va ser molt popular a mitjans anys setantes coincidint amb els moviments de lluites veïnals: “Preserven el parque Elysian”. És com el revers benigne de les fotografies dels enfrontaments entre manifestants i les denominades forces de l’ordre (d’un ordre, o desordre, determinat, no cal dir-ho), algunes d’elles profundament corprenedores, com la de l’home suspès enlaire per l’impacte d’un raig d’aigua a pressió. “El aire es libre, amigo”, cantava en castellà el novaiorquès evocant l’arrel hispana de Califòrnia i Los Ángeles, la ciutat que alberga aquest parc públic, un dels més antics i grans del món i que com tantes altres zones verdes ve una hora o una altra que és amenaçada per l’avarícia cega d’un determinat ordre (o desordre). La cançó té un aire naïf que barreja amb gràcia el llegat del poeta dels espais lliures, oberts i democràtics, Walt Whitman, amb les tonades populars nord-americanes i que contrasta amb la rotunditat d’aquell “No pasarán las excavadoras”. Passolini també en va deixar un testimoniatge esquinçat, de la reconstrucció (o destrucció) de les ciutats italianes, en el seu Plany de l’excavadora. Per a Orhan Pamuk, que tant ha contribuït a fer d’Istambul una de les ciutats més atractives i novel·lades del món, la resistència a la destrucció del parc Gezi, que és l’espurna que ha encès la revolta de Taksim, és abans que res la lluita per preservar la memòria, alhora individual i col·lectiva, de la gent. Una volta l’espurna ha crescut en flames, la foguera ja no es deté en la causa ecològica sinó que amplia el seu horitzó per qüestionar un ordre (o desordre), com sol passar en totes les places on es conreen els camps d’una nova democràcia. Entre Taksim i la Torre de Gàlata, a través d’Istiqlal i els carrerons plens de parades on preparen suc de magrana i botigues de lutiers on algun dia podria escoltar-se el banjo de Pete Seeger, hi ha un dels passejos més bells que recorde haver fet mai. La memòria i els arbres que volen arrancar de Gezi són l’arrel de la lluita universal per la llibertat i una democràcia autèntica.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 15 de juny de 2013.

[Foto de Kerim Okten, EFE.]

La muralla

Ja se sap que en temps de rebolica i confusió, d'atur i crisi, les demagògies, sobretot les d'arrel feixista, hi tenen camp fèrtil per sembrar i conrear els seus escurçons d'odi, ximplesa i violència. Com un avís per a navegants, a París acaben de matar Clément Méric, un jove en el primer any de la seua carrera universitària. Inevitablement ens vénen al cap Guillem Agulló, Miquel Grau o Yolanda González, l'assassí de la qual es troba avui perfectament camuflat en treballs per a la policia i una nova identitat. Cruel avís per a navegants entre escenes de ràbia i impotència de manifestants que alcen el puny i entonen el “No passaran” amb una erre massa suau efecte de la fonètica francesa. Ens el podrien haver estalviat, l'avís mortal, ni que només fos perquè en aquesta terra coneixem de sobres les fatxenderies, algunes de resultats letals, de l'extrema dreta i la permissivitat que hi manté el franquisme legal, que s'aixopluga en sigles respectables, i el sociològic, que no solen arreplegar les enquestes. A diferència de la consdescendència amb què ací són tractades les forces de xoc del poder capitalista, en la seua versió més estúpida i intimidatòria, a França s'han proposat –tal vegada per entretenir la indignació que aquests dies s'expressa en el carrer– prohibir aquest tipus d'organitzacions violentes. Clar que per prendre'n bon exemple hauríem de començar per dotar-nos de lleis més decidides en la persecució del grupuscles feixistes i neonazis, cosa difícil atès que sovint el terme nazi i similars és aplicat, amb una absoluta manca d'escrúpols i de fidelitat a la història i la semàntica, en tot de situacions, idees i persones que no hi tenen res a veure o que fins i tot han combatut i combaten decididament aquestes ideologies. Però la indefugible batalla legal, que s'emmarca en un context de reivindicació d'una memòria històrica sovint burlada i menyspreada, no pot ajornar l'esforç cívic de la solidaritat antifeixista, que és la primera taula de salvació dels navegants. Els fets de Burjassot, per molt que al remat no passaren de ser la ridícula exhibició de quatre cavernícoles exaltats, i el setge al seu batle Jordi Sebastià són massa propers per agafar-nos tot això a broma. El poema de Nicolás Guillén “La muralla”, escrit ja fa cinquanta-cinc anys, manté la vigència del primer dia. Només l'acció solidària i decidida mantindrà a ratlla el sabre del coronel, l'alacrà i el milpeus, el verí i el punyal i la dent de la serp.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 8 de juny de 2013.

L'estrany turista

Josep Porcar, Els estius, Edició digital: Edicions DosPuntZero, febrer de 2008 (http://elsestius.porcar.net); Edició impresa, Brosquil Edicions, fora de col·lecció, Castelló de la Plana, maig de 2008.

· · ·

En una de tantes platges que put a crema solar, sembrada d'ombrel·les com roselles de plàstic, està produint-se l'insòlit: un poeta burxa l'engany amb la ploma de la seua consciència. Aliens a dubtes i tragèdia els turistes continuen les ablucions i devorant pizzes en quasi tots els idiomes.

· · ·

Feia deu anys que Josep Porcar (1973) no donava un llibre a impremta. Molt jove i en cinc anys a penes, va publicar quatre poemaris, tots premiats en diversos certàmens: Matèries encara (1994), Vint-i-dues mans de pintura (1994), Crònica de l'ocupant (1995) i La culpa (1998). Entre aquells llibres i Els estius el poeta i periodista de Castelló de la Plana s'ha prodigat en la premsa diària amb incisives columnes d'opinió i amb la creació, els darrers anys, d'un portal literari (Blogs de Lletres) la solvència del qual ha estat reconeguda pel prestigiós premi que la revista digital Lletra atorga a aquesta mena de publicacions. De fet Els estius va tenir una vida virtual en pantalla abans de corporificar-se en la forma analògica del paper imprès (com diria l'admirat J.J. Millás), per a alegria dels viciosos incorregibles del llibre. L'autor explica en una nota final els avatars que va patir el llibre abans de materialitzar-se i els avantatges de les autoedicions informàtiques, tant des del punt de vista de l'estalvi de paper i energia com de l'acció directa dels escriptors o la capacitat de difusió i conquista de nous territoris i lectors, opinions que l'actual proliferació de blocs literaris més o menys personals no faria sinó confirmar. No hi ha dubte, a hores d'ara, que internet és una bona eina, tan útil com en el seu moment ho van ser les trameses postals, els recitals en directe o les performances, l'escriptura en els murs o les cançons, coses que els poetes més actius sempre han sabut aprofitar. De quina manera les “noves tecnologies” (velles parauletes que ja cansen!) incideixen, no solament en la difusió de la poesia sinó en la mateixa poesia, és una pregunta a contestar. De fet fa dècades que els poetes escriuen a ordinador però encara no sabem com això els ha transformat, o no. Ni sabem tampoc si les gotes poètiques en l'oceà de la informació apaivagaran la set de poesia, amb tot i que no hi ha dubte que cal abocar-hi tantes poalades d'aigua, i de tanta qualitat, com siguem capaços.

Perdone'm el lector la digressió, justificada per les consideracions que Josep Porcar fa al final del llibre i també perquè es vincula directament amb la manera com l'autor entén la poesia i el compromís que li reclama. Ens trobem davant un llibre corpulent, inspirat enmig del paisatge que la democràcia capitalista –o com vulguem dir-ne amb qualsevol sintagma d'arrel paradoxal– millor ha construït per al parèntesi, l'oblit, el simulacre i el contentament passiu de les masses. Enmig del territori de l'embadaliment, com sempre, la mosca collonera del poeta que en el seu horitzó vertical renuncia, com el Leonard Cohen de Flowers for Hitler (1981), parafrasejat ací amb unes “Flors per a Bush”, a la coartada universal: “I refuse the universal alibi”. En el feliç estiu de Benicàssim també cremaven els boscos gallecs, continuava la guerra d'Iraq, queien bombes sobre els nens al Líban o els passatgers del metro de València s'estimbaven en la foscor d'un túnel. La culpa ha pres, en el nou llibre de Porcar, noves dimensions sociològiques. En cada època la ignomínia es posa la roba d'unes paraules i és feina del poeta despullar-les perquè puguem retrobar la nuesa: “lliure d'impostos”, “tecnologia punta del menyspreu”, “oferta estival”, “missió humanitària”, “racionament informatiu”, “funeral de la notícia”, “taüts catòdics”, “oratge universal de l'aire condicionat”, etc. Caldria analitzar amb calma com la destrucció del país ha influït en els temes i els tons de la poesia valenciana, i en aquest sentit Els estius és un mirador d'excepció, potser indici d'un canvi: el de parlar amb pèls i senyals sense haver de renunciar a la precisió i subtilesa del llenguatge poètic, un compromís renovat, burxador de simulacres, mosca collonera. Ens trobem amb un llibre ben travat temàticament i cronològicament, que parteix del que ens sembla el punt àlgid del poemari, Els estius, que dóna títol al conjunt, i s'estén per Illa d'aigua i Castells d'arena per desembocar finalment en Setembre i els seus temporals que ens fan preguntar-nos “com vam ser capaços / d'aprendre, rúfols, a refugiar-nos dins / la tempesta”. Del conjunt de 38 poemes m'agradaria destacar “Postals de platja”, “Clepsidra”, “Futura llegenda urbana” o “Perspectiva”. A les envistes d'un altre estiu el lector amatent pot resseguir unes petjades profundes sobre l'arena.

Publicat a Saó núm. 329, juny de 2008.

[Josep Porcar. Foto extreta del blog Laboratori de Lletres: http://laboratoridelletres.blogspot.com.es]

La llapissera

M’agrada la forma popular com els valencians solem dir llapis, llapissera, derivat impecable (i femení, al contrari que en castellà) que ha resistit l’embat del semicultisme llapidera doblant, com pertoca, la s final. Provinent del llatí lapis, -idis, pedra, que forma mots com làpida o lapislàtzuli –literalment `pedra atzur´, o blava–, l’eina per antonomàsia de l’escriptura i l’escola, qui sap si per la seua arrel de duresa mineral, és un autèntic supervivent en temps en què la realitat virtual (o realitat irreal, si ho preferiu) està conquistant els darrers territoris de la consciència. Esgrimir aquesta subtil arma de civilització és en certa manera com sospesar una pedra i trobar el fil conductor que uneix l’aprenent del segle XXI amb els mecanismes d’escriptura i memòria que es perden en la nit dels temps i que van a raure a la trèmula emoció que degué sentir l’home o dona ancestral que va traçar uns primers gargots sobre la paret d’una cova o damunt el fang reblanit per la pluja. La mina de la llapissera, el grafit, és en rigor un diamant en brut que posa en net les lletres o grafies que formen les paraules amb què ens comuniquem i enfrontem l’oblit, i pautem el ritme i el sentit de l’experiència, elaborem la pròpia historiografia. Amb la senzillesa dels seus components essencials, el grafit i la fusta, la llapissera sobreviurà a l’ordinador, la tauleta, el mòbil i tots els meravellosos invents que se li posen davant. D’aquesta tenacitat naix la força icònica de la llapissera. Per això, quan els alumnes que avui atenyen l'Ítaca del batxillerat com una illa molt especial del seu arxipèlag inabastable, en plena Primavera Valenciana de fa un any van transformar les humils llapisseres en llances de cartró i les paraules en escuts protectors contra l'agressió a la dignitat i l'escola pública, vaig saber que hi havia motius raonables per a l'esperança. Els qui avui diuen adéu amb un cluc d'ull han plantat una llavor molt poderosa i posat per a les millors fotografies de la recent historiografia de la revolta democràtica. D'altres vénen darrere d'ells disposats a combatre amb similiar il·lusió a les futures Termòpiles aixecant la millor arma, les llapisseres sagrades de la llibertat. Bon viatge als guerrers que al seu poble són fidels!

Publicat a Levante, dissabte 1 de juny de 2013.

L'ocell i l'escopeta

Volia fer un acudit fàcil, però li va eixir una de les millors faules sobre els temps actuals que es recorden. Ja coneixíem la seua propensió a les metàfores taurines, no a l’estil ausiasmarquià, evidentment, ni menys encara a la manera de Salvador Espriu, això faltava, sinó en la més pura tradició carpetovetònica: ell era un bou (i si no ho va dir, tots ho vam entendre) amb un parell d’ous per enfrontar-se a qualsevol cosa. D’acord amb aquesta bravura racial, que desdiria un cognom que s'inspira en la coneguda seqüència alfabètica de l’ordinador, també li agradava tirar mà de la lexicografia bèl·lica, tan espantosa. Aquesta vegada, però, cal reconèixer que Wert ha estat especialment eloqüent. Oposar-se a la seua diabòlica llei (aparentment) d’educació era, deia amb la solvència d’un Esop modern, com si els ocells disparassen a l’escopeta, quan com tothom sap és sempre l’escopeta la que dispara als ocells, i que darrere de l’escopeta hi ha un caçador (amb un parell d’ous també) prement el gatell. Altrament, seria com somniar un món al revés on, per exemple, no manassen els de sempre, presidit per les lleis del respecte i l’estima a la diversitat lingüística i cultural, amb ocells que s’estalvien els caçadors i les seues armes, amb responsables d’educació que exerceixen com a tals, coses, ve a dir Wert, completament impossibles. Passa que de vegades, i això ho hauria de saber el ministre fabulador, fins i tot les faules més increïbles es compleixen o serveixen com a exemple alliçonador per corregir determinats vicis humans, com ara el de disparar contra indefensos ocells. Potser els costarà, per la seua naturalesa voladora i espantadissa, però tard o d’hora els ocells es revoltaran contra els caçadors i les seues escopetes. Com va fer el gran ocell Moustaki, a qui ja no arriben els trets del mal caçador, ni fereixen agulles insidioses com les de Wert, ni ningú pot arravatar la llibertat que cantava en els seus poemes. No és massa tard perquè els ocells, com en la faula de Wert, apunten a les escopetes. Però hauran de volar en estols nombrosos, amb els cabells als quatre vents i les cançons del gran metec per guanyar els horitzons.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 25 de maig de 2013.

L'engany coneixem

Trenta-cinc anys després de la batalla de València les coses no semblen haver canviat gens. Escoltant a les Corts la gasofa verbal de Rafael Maluenda intentant justificar la injustificable prohibició del terme País Valencià, tenim l'esgarrifosa sensació de viatjar a través del túnel del temps i d'aterrar d'un colp en un país caníbal on el poder estimula la caça del roig catalanista. La gran ofensiva es reprén quan al PP li coixegen les poltrones i se li cremen els discursos de cartró pedra amb què ha entretingut la parròquia durant massa anys. Potser és un símptoma de debilitat que –mentre Fabra i Ciscar dissimulen– desempolseguen el manual de la intolerància feixista homologada per la pseudodemocràcia espanyola amb una maneta de pintura blava de fals dilema identitari. Tampoc no és fortuït que Maluenda i companyia insuflen ara nou alè a la mòmia blavera, endormiscada gràcies a subvencions i privilegis indissimulats i que només treien a passejar en certes festes de guardar perquè mostrés les dents a compte de TV3, l'escola valenciana o la comèdia de l'aigua. L'antivalencianisme disfressat amb peineta i banda rojigualda ha envellit en la mateixa proporció en què el país (i que es foten) s'ha estès, evolucionat i rejovenit, i ja no pot enganyar ningú amb l'intent desesperat d'espavilar la mòmia. No, no és, malgrat tot, l'enèsima improvisació del qui no té res a dir, ni simple maniobra de distracció (que també), sinó ofensiva coordinada amb el blaverisme aragonès i el balear, el nacionalisme espanyol intolerant de sempre i el seu discurs catalanòfob d'àcid sulfúric. I si aquella batalla desigual del poder contra nosaltres, els altres, ens va deixar el cos ple de blaüres, en gran part per errors propis, en el remake ja no ens poden enredrar amb la teranyina de les senyes d'identitat, perquè el que s'hi dirimeix i s'intenta frenar són els efectes col·laterals que pot provocar el tsunami soberanista del Principat i escanyar la idea força de país que treballa per un futur alternatiu més bo. Tampoc no és casual que l'escola pública siga ara la bèstia negra del feixisme que sense complexos Maluenda i les NNGG volen escampar. Com en els vells temps, ells assenyalen els blancs perquè España 2000 i el GAV practiquen el seu sinistre esport, com a Burjassot contra el que Estellés inspira. Si l'ofensiva ja és global i té el punt de mira en el País Valencià, la resposta ha de ser democràtica, serena i radical. I implicar el país sencer.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 18 de maig de 2013.