La veu

Quasi al mateix temps en què consumaven l'enèsim atac a la llibertat d'informació i d'expressió tancant les emissions de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació al País Valencià, Montse Anfruns queia derrotada per la dalla implacable de la mort. Miserable sincronia la que ens segava dues veus precioses d'un sol colp i ens deixava més nus enmig de la intempèrie desolada d'aquest temps. Feia a penes deu dies que, traient les últimes forces del seu cos exhaust, l'actriu, cantant i poeta, flanquejada per Isabel Robles i Pere Bessó, presentava el seu llibre Els plecs íntims, corprenedor testament poètic i vital, en la càlida tensió de la sala plena de gom a gom de Ca Revolta. Montse havia nascut a Guardiola de Berguedà i crescut a Tarragona abans d'instal·lar-se, ben jove, a València, on exercí la catalanitat del nostre laberint amb la senzillesa de qui es definia dona d'arrel com l'antiga olivera, atenta a construir ponts de sensibilitat i tendresa on d'altres només hi caven fosses i estultícia. Potser és aquest, en consonància amb la bellesa i profunditat del seu art, el tret que més bé la identificava: la manera com regava d'amor tots els llocs per on passava. Montse Anfruns ha estat molts anys lliurant la seua particular batalla contra la mort, enmig del dolor i la consciència que coneix les fites, i no li recorde ni un moment sense el seu somriure ni l'halo de pau i enteresa que la voltava. La poesia, sense la seua veu, perd la rapsoda més clara, la força del cant que puja des de la terra. Ací morim i també ens maten, ens condemnen al silenci, ens persegueixen amb la seua fòbia anticatalana i els seus privilegis de classe depredadora, amb la porra de les seues multes i el mànec de la paella de les seues lleis. La memòria de l'amiga, però, també és aliment d'energia i esperances, fidelitat a l'arrel de les veus més autèntiques. “Sense braços, / sense muscles, / sense pit / em deixaran, / i amb l'ànima defensaré la casa del meu pare. / Em moriré, / es perdrà la meua ànima, / es perdrà el meu llinatge, / però la casa del meu pare / restarà / dempeus”. Com Gabriel Aresti, Montse Anfruns ens llega la més bella lliçó de vida i veritats de paraules per continuar el difícil viatge, la prova indeleble de la seua fidelitat. Sabem, com ella, “el mal que fa l'agulló de l'aranya”. Ens volen privar de totes les veus i del dret d'existir lliures, ens maten. Però cal mantenir-se dempeus amb tota l'ànima fins que “No hi haurà cap més lluna” i “El foc encendrà l'aigua”.

···

[Aquest article va ser enviat a Levante-EMV abans que em comunicassen que per "deslleialtat" (per haver denunciat la censura de l'anterior en aquest blog) el periòdic havia decidit prescindir de les meues col·laboracions. Després de setze anys sense fallar ni un sol dissabte, és dur que t'acomiaden així, que s'estimen tan poc el que modestament però amb rigor has anat donant. Al capdavall, tots n'eixim perdent, probablement, però jo continuaré escrivint amb llibertat allà on vulguen publicar la meua veu. Fins sempre.]

Onoris causa

Em pregunte si l'opacitat i arbitrarietat que solem atribuir al món de la política i les seues institucions no necessita com l'aire que es respira l'opacitat i arbitrarietat simultànies de l'economia, no ja a gran escala, per descomptat, sinó en la de les petites transaccions diàries. Causa i efecte? Ou i gallina? O complementarietat que ens fa la vida més difícil i en trau bon profit, que d'això es tracta. Els reportaré un cas kafkià, real i personal, que m'ha passat amb ONO, com els passa a tants veïns en els seus contactes amb la cara oculta de la publicitat, l'economia pura i dura i les empreses dites de serveis. La qüestió és la següent: ONO em cobra per uns serveis que no he sol·licitat ni rebut per valor d'uns 70 euros. Com que es tracta d'un error, confie que ho solucionarem amb trellat en un tres i no res. Després de múltiples peripècies (els estalvie la part lingüística de l'abús de poder) i de no sé quantes estúpides sintonies d'espera, una veu de senyora que habita en algun lloc de la galàxia invisible i el nom de la qual ignore, em diu que la meua reclamació és desestimada perquè a ella li consta la comanda i l'entrega (ignore també de quina manera li consta tot això en el seu més enllà) i que no em tornaran els diners de cap manera. Em preguntar-li amb intenció si la sol·licitud havia estat realitzada des del telèfon de casa que en aquell moment fèiem servir, em respon que es pot tramitar des de qualsevol lloc i que només has de dir nom i DNI.

–Però això ho pot fer una criatura! Són coses de domini públic. Com és que no verifiquen la identitat del client quan fa una comanda, rep l'article i se li passa la factura?

–Em tem que algú ha suplantat la seua identitat.

–I això és molt greu? Aquest matí m'he mirat a l'espill i no he notat res.

–Jo de vostè aniria a la policia. Bon dia.

Una empresa de comunicació incomunicada, amagada sota veus impertorbables i anònimes; especialistes en fibra òptica incapaços de veure la falsa comanda d'un client fantasmagòric, o simplement un robatori que es pepetra cada dia i que alimenta l'opacitat del sistema i la indefensió del ciutadà. Els sona? A mi m'han volat els diners, el telèfon fix i internet (comprendran que després del desgavell, me n'havia de donar de baixa), però ONO perd molt més. Temps al temps.

[Aquest article s'havia d'haver publicat a Levante-EMV el dissabte 18 de gener de 2014 però ha estat censurat pel periòdic, amb la qual cosa és possible que siga l'última columna escrita per a aquest mitjà després de 16 anys en què hi he donat la cara cada dissabte.]

Cròniques del desencaix

Anna Ballbona, Conill de gàbia. labreu Edicions, col·lecció Alabatre núm. 37, Barcelona, setembre de 2012. Pròleg de Francesco Ardolino.

· · ·

El segon llibre d'Anna Ballbona (Montmeló, 1980), després de La mare que et renyava era un robot, Premi Amadeu Oller 2008 per a poetes joves, desplega una sèrie de 44 cròniques poètiques sobre el desencaix de la protagonista en el món. Bé, no tant en un món genèric i abstracte, aliè als batecs i les referències del present llibre, sinó en un de ben particular i escrit en singular: la d'una viatgera constant en vagons de trens de rodalies. O el que és el mateix, la cerca d'un sentit i d'una identitat per part d'algú que no deixa de mirar la realitat amb un to burleta, irònicament distanciat, allunyat de qualsevol dramatisme o sentimentalisme més o menys impostats. Hi predomina, doncs, des del mateix títol, un aire de joc que posa pinzellades surrealistes damunt el llenç de les escenes viscudes com a absurdes enmig de l'embadaliment propi de qui té tendència a veure-ho tot com una pel·lícula el guió de la qual algú ha tingut la mala pensada d'escriure no se sap ben bé per què ni per a què. Aquesta recerca és, diríem, el motiu central d'un viatge que va omplint-se de matisos en el seu recorregut i que adopta diverses estratègies discursives, a mesura que el paisatge s'eixampla i van quedant arrere barris i pobles i el fum i les llums de la gran ciutat, Barcelona. Una d'aquestes estratègies, que reforça la sensació de crònica-anticrònica (i no podríem dir de quina manera la condició de periodista de l'autora hi ajuda), consisteix a canviar-li el pronom fort a la principal protagonista del film: ara el jo, després el tu i finalment la tercera persona habitual dels relats. Amb tot (i per això parle d'anticrònica), el que fa Anna Ballbona és capgirar el sentit de les narracions més convencionals i incidir, no en l'anècdota, sinó en la sensació que produeixen les experiències i en el resultat del pensament que provoquen a posteriori, que és el poema ja cristal·litzat, el cristall mateix. És clar, no debades estem parlant de poesia, per la tensió lingüística que suporten els poemes, generalment breus o molt breus, pautats en versos decasíl·labs i octosíl·labs o en la forma del poema en prosa, per la recerca també d'un estil (i ja sabem que l'estil és l'home, vull dir, la dona) propi, una manera de dir que imita les formes dialogals per reproduir el monòleg del pensament i la consciència d'aquest jo líric joganer, despistat i una mica entremaliat, que es mou amb presses i que va caçant al vol, gràcies als trens que es perden i les adreces que s'obliden, la bellesa i la intensitat dels moments que volen romandre i deixar marca.

El mateix títol, Conill de gàbia, funciona com una autoimatge irònica i ens empeny al món de les faules i l'enjogassament, en contrast dramàtic amb la literalitat d'una imatge impactant i en el fons dolorosa: el mal de la claustrofòbia d'algú que se sent tancat, engabiat. El poema VIII de la secció titulada Dietari ens en dóna la clau: “Perdre autobusos i trens té el sentit / de peixar una ficció corrent / i harmònica, un desendreç reglat, / fugir cap al no-guió dins la gàbia / de conill, límits que no s'han de dir […]”. Són precisament els límits que no s'han de dir els que són suggerits tothora en el poemari com a enemics en la lluita per la recerca del propi sentit. Reapareix aquest conill, ara degollat, al final del primer poema de Cambra de disseccions i a la darrera anticrònica del llibre, de la secció Explosions engrunades: “Passa un conill de gàbia pel mig del carrer quan tramvies i altres bestioles es lladren i llepen cicatrius del temps”. El poema, doncs, com a acte de resistència quotidiana i lloc on preservar la pròpia identitat i un íntim sentit de les coses: una intimitat que troba en l'al·lusió i el circumloqui, en el distanciament irònic, maneres clares d'expressar-se, preguntes tan eloqüents com l'absència de respostes fàcils. És d'agrair en el treball d'una poeta que ara tot just comença el rigor esmerçat en la seua recerca, una sensació de frescor i de pa acabat de coure de poemes que en el fons responen a una tensió que en la majoria de casos es resol pel costat més amable de la vida. El temps anirà portant més coses al vagó de la vida i a través de la finestra potser es desplegarà un paisatge on els conills tresquen lliures malgrat els riscos de la nua intempèrie.

Publicat a Saó núm. 388, desembre de 2013.

[D'esquerra a dreta Anna Ballbona, Begonya Mezquita i Carles Torner durant la trobada de poetes catalans i eslovens a Eslovènia, l'estiu de 2013.]

El trencadís

Estava cantat que el trencadís esdevindria el símbol més eloqüent de la realitat valenciana. Diuen que el primer a fer-lo servir com a lluminós complement de la seua arquitectura fou el català Antoni Gaudí, modernista per antonomàsia. Aquell art trencador penetrà més tard en l'arquitectura popular valenciana, especialment vistosa en El Cabanyal, barri que el desenfrè, la ineptitud i la golafreria dels governants s'ha entossudit d'esborrar del mapa. Però consulte els diccionaris generals a l'ús i no hi apareix el terme en la seua accepció de mosaic, únicament en la més habitual de cosa fràgil, que es pot trencar amb facilitat. Les burdes mans de Calatrava no haurien d'haver tocat un material tan delicat ni la política valenciana com a simulació del negoci megalòman dels faraons actuals hauria d'haver aposentat les seues natges immundes damunt els inútils mirallets del no-res. Endevine qui pagarà tants plats trencats, tanta façana que s'ensorra. Però els esclaus que van construir les piràmides de la vergonya tenien prou amb el pa i el circ de l'espectacle, adobat amb la droga de la desmemòria i la indiferència. Esmicolat el gran mosaic, el diccionari es concentra ara en el sentit primigeni de la paraula, alliberada de fútils adherències, i no hi ha més remei que mirar de fit a fit la realitat i tornar a anomenar les coses pel seu nom. Aquest escenari que s'esquerda per totes bandes i que té en el Palau de les Arts el patetisme simbòlic del malson de La caiguda de la casa Usher de Poe no es pot reconstruir, però, amb material d'enderroc. Ha passat el temps de les reformes i els recanvis, de la reparació de les goteres i la lluïda de parets balderes. Només la ruptura de soca-rel amb el temps del trencadís i la solsida podrà donar, amb paciència i una canya, la possibilitat d'alçar una nova casa per al poble valencià. I el nou material de construcció serà el de la posada al dia radical dels valors democràtics, que han d'empènyer des de baix i amb gosadia. Per molt que els vents de les estadístiques, tan incerts, pronostiquen el relatiu daltabaix de la dreta més bèstia en unes eleccions massa llunyanes, encara certa esquerra oficial s'entreté amb les hipòtesis errònies que van produir les trencadisses d'ara. Aquests vents poden convertir-se en un nou parany, en la insistència del cercle viciós que formen monarquia, constitució, estat de les autonomies i tota la pesca. S'acaben els miratges i continua el temps de la brega, la voluntat i l'eficàcia de la feina.

Publicat a Levante-EMV, 11 de gener de 2014.

[El País, José Jordán.]

Any d'oportunitats

La primera columneta de l'any, perpetrada com l'any passat en aquest mateix punt d'Escòcia, prop del poble de Montrose, en Aberdeenshire, indueix al balanç. També a l'expressió d'uns quants desigs, succedani adult d'aquelles cartes als Reis que en la infància entretenien els dies previs a la cavalcada alcoiana, amb patges embetumats que s'enfilaven a les cases per escales prodigiosament fràgils que desafiaven el buit amb perícia d'equilibristes. L'any que ara queda congelat als calendaris es presumia difícil, però no tant com finalment ha resultat. Amb tot, si per a la societat valenciana s'han multiplicat els despropòsits i la impunitat amb què continuen brandant la vara del manar els qui encara manen, les previsions per a Catalunya i el seu procés d'independència també s'han complert amb escreix. Després de la demostració de força, civisme i volutat democràtica de l'11 de setembre amb la gran cadena fraternal de la Via Catalana, representants del 65 % dels ciutadans al Parlament, sumats els quatre grups favorables a la consulta, van posar-se d'acord en la doble pregunta i la data per al referèndum. El 2014 serà, doncs, l'any del referèndum. Tant si efectivament es pot realitzar el 9 de novembre proper com si l'Estat espanyol l'impedeix per la força, no hi ha dubte que aquesta cita, amb tot el que previsiblement la precedirà, l'estira-i-arronsa entre la volutat democràtica d'un poble i un estat amb greus dèficits democràtics que el PP comanda cap a la deriva autoritària i recentralitzadora (si són coses distintes) ja palpable en lleis que posen els pèls de punta, la cita catalana, diem, serà un punt i apart no solament en la història dels Països Catalans sinó també a nivell espanyol i europeu. I al País Valencià? A hores d'ara, si algú s'hi ha posat a pensar amb un mínim de rigor, deu haver opinions ben diverses sobre les repercussions que el procés d'independència tindrà entre nosaltres. Més modestos i ensopits, els nostres objectius col·lectius continuen sent molt més frugals però igualment inajornables. S'avançaran, per col·lapse de la Generalitat i pressió popular, les eleccions valencianes de 2015? Bé caldria, abans que res, que fóssem capaços d'articular un moviment prou clar, unitari i de mínims nacionals i socials perquè el gran sacseig no ens agafe pesant figues. Ens trobarem amb un nova oportunitat per escometre la necessària transició, la ruptura que no va poder ser llavors. I fóra un gran fracàs desaprofitar-la.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 4 de gener de 2014.

Coppini

Enmig del bollit del postfranquisme o d'allò que amb tanta imprecisió vam denominar la Transició, Madrid va inventar-se la movida. Alguns historiògrafs, ja en el caliu de les cendres, van creure veure-hi els signes d'una nova era sociocultural per a Espanya, un puré postmodern elaborat amb ingredients de música pop, plàstica, liteatura i cinema i, sobretot, nocturnitat, bars i discoteques de moda i els poderosos flaixos mediàtics que irradiava la capital d'un regne que per fi havia vençut les ombres casposes del nacionalcatolicisme. Pegamoides i almodòvars hi van créixer com bolets en l'humus assaonat per l'empenta d'un alcalde ieié (admirable en la seua senectud també per altres coses), els fluxos pressupostaris que començaven a rajar d'Europa i una gana adolescent irreprimible de lliurar-se a l'èxtasi del moment per fugir així de l'angoixa d'un passat que quedaria tancat amb pany i forrellat en els llimbs de l'oblit. Als pobles només n'arribaven els ecos i les mitges tintes d'una llegenda que adquiria les formes evanescents de la música a tota pastilla en locals on no cabia ni una agulla més. La nostra moguda no fou una simple traducció del bollit central. Si ens lliuràvem al goig i les penúries de l'estricte present, si vivíem a corre-cuita, era perquè per ací sempre havia estat més o menys així, sense glamur i amb una innata desconfiança envers aquell conreu de l'oblit que viatjava com una heroïna per les venes. No ens feia gens de gràcia tampoc que l'eclosió d'aquell estel fugaç coincidís amb el sepeli prematur de la nova cançó i el passar pàgina als crims del franquisme. Germán Coppini, ànima d'aquella excepció que foren els Golpes Bajos i que acaba de morir a cinquanta-dos anys, passa per ser un dels grans promotors de la movida, però en realitat hi navegà contracorrent amb el seu lirisme resistent. Brechtià i amarg, profund i dramàtic, subtil i existencial, fou tal vegada el primer a denunciar la vacuïtat dels lluentons que brillaven fins a la matinada i el primer sens dubte a avisar que tanta disbauxa no feia més que obviar que al capdavall aquells eren mals temps per a la lírica i que la desideologització programada aprofundiria l'abisme que ens separava de la dignitat del poema, com així ha estat. Com el seu inoblidable i boig Till, no va deixar d'embarcar-se en nobles entremaliadures fins que el fetge li va dir prou la vespra de Nadal. Ell, que va escriure el negatiu d'aquella història, concebé algunes de les cançons que sempre valdrà la pena tenir a frec de cor i llavi. Brindem per ell, agraïts, ara que també s'acaba l'any. 

Publicat a Levante-EMV, dissabte 28 de desembre de 2013.

Missatge de Nadal

Ara que arriben, malenconies a banda, les embafoses festes de Nadal, i que l'ànima col·lectiva, sobretot la dels grans comerços i la dels polítics de poca volada, s'omple de llumenetes i de ganes de fer-la petar, Alberto Fabra no té com encolomar-nos el tradicional missatge. Volia clavar un clau i amb el martell es va fotre un colp al dit, o el que és el mateix, va tancar Canal 9 i ara no té qui el maquille, li prepare un escenari de fons invariablement blau al despatx del Palau on encara s'allotja i totes aquelles coses de la data, la simbomba i la insuportable lleugeresa dels discursos ornamentals de l'autobombo. Per no tenir, potser ni té un escriptoret a sou, especialista en repuntar el no-res amb els fils de la insignificància. Que si haurà de despendre deu mil eurets per contractar alguna empresa del ram, que no, que la casa ja disposa del material i personal necessari, que si, dat i beneït el previsiblement anodí missatge, n'enviarà el vídeo als mitjans de comunicació perquè gentilment l'escampen als quatre vents, són algunes de les hipòtesis que corren per les boques dels més atents a la pantalla fictícia del poder. Quines coses no haurà de fer el pobre president, en temps de tantes penúries, per no perdre la passada nadalenca dels discursets! Vist l'atzucac en què es troba (i nosaltres amb ell, ai!), m'atreviria a oferir-li molt humilment les següents propostes. En primer lloc que, posats a fer el paperet, no tinga en cap cas la temptació d'encomanar la tasca a un equip d'extreballadors de Canal 9 emparant-se en el fet que encara els paguen el sou, més que res perquè la primera obligació d'un president és mirar per la pròpia integritat física. Si malgrat tot considera imprescindible l'aparició televisiva, un exercici de zàping d'hemeroteca amb els vídeos successius de Lerma, Zaplana i Camps podria dissuadir-lo de fer un altre ridícul espantós, molt més apreciable amb una mirada retrospectiva, per contrast entre el que van dir els seus predecessors amb les altes cotes de misèria per fi aconseguides amb tant d'esforç. Però potser que Fabra no en traga la lliçó oportuna perquè, posem per cas, és immune al ridícul i a la vergonya. En aquest supòsit, i si encara continua convençut que la història el necessita, valor i avant, i que no pense en quants serveis haurà de prescindir la ciutadania pels diners invertits en el ditxós vídeo, tot siga per la causa. I a més li quedarà el consol que el Rei, també en caiguda lliure, si bé amb tot el pes del ceptre i la corona, encara ho té més fotut enguany. Bon Nadal.  

Publicat a Levante-EMV, dissabte 21 de desembre de 2013.

El simposi

Al nacionalisme representat per PP, UPyD, Ciutadans i PSOE no els agrada gens la celebració aquests dies del simposi “Espanya contra Catalunya”, segons alguns perquè “fomenta l'odi”. La veritat, no m'imagine Josep Fontana o el valencià Antoni Furió i tants altres benemèrits professors fomentant res que no siga el debat i la divulgació de la recerca històrica, i menys l'odi. La incapacitat per assumir críticament el propi passat és un mal endèmic i altament nociu d'allò que diem Espanya, sobretot per als mateixos espanyols. I la veritat és que no acabe d'entendre, si no és pel fals confort de viure en un núvol de mentides, què li pot costar a un ciutadà de peu mitjanament informat reconèixer que Felip V o Franco, per posar dos exemples prou allunyats, foren uns canalles difícilment superables. Però un nacionalisme eminentment emotiu i místic com el d'arrel castellana, enyoradís perpetu d'un imperi on no es ponia el sol, deu pensar que un canalla és disculpable si és dels “nostres”. La indulgència, fins a cert punt comprensible i generalitzable a la majoria de nacionalismes, hauria de tenir, però, uns límits raonables: els dels danys inflingits a propis i estranys, historiables i historiats. De la mateixa manera que no es pot negar el genocidi perpetrat en la conquista i colonització d'Amèrica sobre els pobles indígenes o el practicat durant el franquisme, no es poden amagar els abusos i injustícies comesos sobre els països i pobles peninsulars no castellans, en especial els Països Catalans. Si no és que amb aquesta reacció d'hidalguía que ara carrega contra el simposi científic es pretenguen perpetuar els privilegis i injustícies, no del passat, sinó de l'estricte present, fent el paperet del fals ofès. Altres estats no menys bel·licosos i imperialistes que l'espanyol van passar a temps els seus comptes amb la història. Però ens trobem en plena fase de negacionisme i recentralització com a creu i ratlla a les demandes nacionals (i socials) de Catalunya. No contents d'haver fet encallar la democràcia espanyola en les baixures de la incompetència, la corrupció i la misèria moral i d'alçar un mur amb una Constitució erigida sota la vigilància dels sabres, ara la mamprenen contra acadèmics de la història. Al País Valencià això és música vella, i ací tenim Don Serafín, que no és un àngel, balbucejant contra les proves històriques que no li convenen i el tal Bauzá, rellevista de la burrera més nostrada, negant l'existència dels Països Catalans. Cap per avall els dos negadors negats i avant amb el nostre sí!

Publicat a Levante-EMV. dissabte 14 de desembre de 2013.

Lligat i ben lligat

Una de les frases que més fortuna va fer a les darreries del franquisme va ser allò de l'“atado y bien atado” amb què el dictador assegurava blindar l'herència i la continuïtat de la seua obra en el cadell del règim, que més tard seria coronat rei amb el nom de Joan Carles I. De frases lapidàries com aquesta n'hi va haver moltes, per l'obsessió amb què el franquisme esculpia a sang i ferro la seua ridícula grandiloqüència damunt la memòria i la dignitat dels vençuts, la immensa majoria. N'hi va haver moltes, subratllades per l'espès silenci anterior al mínim alè de llibertat, però la que Franco pronuncià en 1969, quan nomenà successor i aquest jurà lleialtat al Cap d'Estat, als principis del Movimiento Nacional i les altres lleis fonamentals del regne, passà a la història. Per a uns, els addictes beneficiaris del franquisme, perquè així no havien de témer la lògica i biològica desaparició del seu cabdill, que, com el Cid, continuaria guanyant moltes batalles després de mort; per als altres, l'ampli ventall d'opositors més o menys ferms, més o menys explícits, perquè la consideraven una hipèrbole més de la demencial sintaxi del règim, conscients que tota exageració amaga una mentida i confiats que amb la seua acció desfarien el nus d'aquella corda podrida que començava a esfilagarsar-se a la carrera. Esvaïts un a un els miratges de la denominada transició i dels anys de construcció de l'estat del benestar (molletes que queien de l'àpat dels qui engreixaven gràcies a les hormones proporcionades per Europa), ara sabem que aquella frase no era només una metàfora per tranquil·litzar la tropa. Tot va quedar-hi, en efecte, ben lligat, perquè van canviar els collars (una altra frase cèlebre) però els gossos van continuar sent els mateixos. Va quedar en l'anomenat franquisme sociològic, part consubstancial a l'espanyolisme més o menys tronat, i en el feixisme pur i dur que té les metralletes dialèctiques tothora disparant des de la caverna mediàtica. I, com a punt àlgid de la perpetuïtat imperial i autoritària, el lligall fou l'aznarat, els successius governs del PP, la màquina de reciclar podridura FAES i tota la resta. La força amb què van estrényer el nus només la van véncer clarament Euskadi i Catalunya. I a les rodalies valencianes? No cal que insistim en l'herència de l'herència de l'anticatalanisme com a excusa per a perpetrar un dels robatoris més descarats de què tenim memòria. El canvi de veritat haurà de tallar per la part sana, si en queda, i costarà déu i ajuda. De desfer nusos, només se n'aprén repassant molt la història.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 7 de desembre de 2013.

Lucidesa del no saber

Antonio Gamoneda, Canción errónea. Tusquets Editors, Marginales Nuevos Textos Sagrados núm. 278. Barcelona, octubre de 2012.

· · ·

Que la poesia, la poesia autèntica, no ha vingut a aquest món a omplir-lo de floretes ni a maquillar-ne els aspectes més foscos amb malabarismes verbals, podríem constatar-ho amb la lectura atenta d'aquest poeta excepcional i imprescindible que es diu Antonio Gamoneda. Germà de la poderosa estirp de la poesia castellana dels 50s i directament vinculat a un dels seus artífexs més lúcids, Claudio Rodríguez, el poeta d'Oviedo (1931) establert a Lleó des dels 3 anys va passar molt més de mitja vida en un marge discret del camí fins que a partir de 1988, amb el Premi Nacional de Literatura i, sobretot, de 2006 amb el Cervantes i de 2009 amb el Quijote, la seua veu poderosa, que només sonava entre cercles molt reduïts, de meritòria fidelitat i gust exquisit, va poder conquistar els territoris d'una certa popularitat, que en poesia vol dir els d'una immensa minoria (parafrasejant en contrasentit un altre gegant de les lletres castellanes). Els temps de silenci i oprobi que li van tocar viure com a derrotat civil de la guerra que guanyaren els feixistes van deixar-li una mena de molt personal memòria del fred i la pobresa i rius de paraules que, tractant-se d'un home crescut en el compromís i la lluita antifranquista, tindrien prou força per enderrocar els tímids embassaments amb què el denominat realisme social pretenia apaivagar la força d'un corrent que depassa les contingències històriques per anar a raure a la condició essencial de l'home. Després dels més recents Arden la pérdidas (2003) i Cecilia (2004), la immensa minoria de lectors de Gamoneda esperàvem amb deler l'esclat d'un llibre que no pot deixar indiferent a ningú i que, en cada nou lliurament, suposa un punt àlgid, un nou tour de force en una trajectòria plena de fulguracions i profunditats. I fet, a més, sense cap concessió a l'autocomplaença, sense buscar en les paraules (i menys en les paraules!) cap pal·liatiu a les doloroses preguntes essencials, només contestades, la majoria de les vegades, amb la simple negació d'un no sé que es repeteix com una lletania al llarg del poemari. No hi ha lenitiu davant la perspectiva de la mort i l'oblit a què s'acaren aquests poemes, ni a l'amarguesa de l'absència (especialment i reiterada centrada en la mare del poeta, Amelia); no hi ha llorer que dissimule la veritat de qui no sap, al cap d'anys i panys, si ha tingut algun sentit la seua vida, ni hi ha apòzema capaç d'abatre la indiferència a què aboca la lucidesa, el cansament de viure, el final de la caminada. I en canvi… només des de l'acceptació radical de les regles de joc, contra les quals és inútil rebel·lar-se, el poeta pot instal·lar-se en allò que sense voler-ho acceptar com a raó última de la pròpia vida: la preservació d'una coherència que depén del maneig sincer i humil de les paraules, la construcció de la veritat en poesia.

Canción errónea remet, així, a la manca de sentit de la vida. Presentat el poemari de manera unitària, amb poemes sense títol i sense cap divisió en parts del material arreplegat (a penes unes suggerències inicials, a manera d'índex, sobre els temes abordats), el llibre flueix com un llarg monòleg que de tant en tant es bifurca en diàlegs amb artistes i escriptors (entre d'altres, el que manté amb el seu amic Juan Gelman, l'altre gran viu de les lletres hispàniques). Unes Notas y confidencias de l'autor tanquen el volum amb oportuns aclariments sobre aquests diàlegs (sovint fruits de treballs a quatre mans amb artistes plàstics) i sobre la renúncia a organitzar el llibre des de paràmetres que no fossen els de l'atzar o la cronologia compositiva. Mai la realitat, la individual i també la col·lectiva, havia estat tan a prop de la mà de les paraules, i menys entre els soi-disant realistes, que més aviat l'encotillen, inútilment. La lucidesa, és clar, no ens privarà del dolor, però també solem dir que el que cou, cura. Llegiu de quina manera: “El olvido / disuelve la materia pensativa / ante los grandes vidrios / de la mentira. / Ya / todo está dirimido. // No hay causa en mí. En mí no hay / más que cansancio y / un antiguo extravío: / ir / de la inexistencia / a la inexistencia. / Es / un sueño. / Un sueño vacío. // Pero sucede. / Yo amo / todo cuanto he creído / viviente en mí. / Amé las manos / grandes de mi madre y / aquel metal antiguo / de sus ojos y aquel / cansancio lleno de luz / y de frío. // Desprecio / la eternidad. / He vivido / y no sé por qué. / Ahora / he de amar mi propia muerte / y no sé morir. // Qué equívoco.”

Publicat a Saó núm. 387, novembre 2013.

[El poeta Antonio Gamoneda fotografiat sota la neu en una imatge recent.]

Sense senyal

Finalment, a les 12.19 del divendres 29 de novembre de 2013 (una altra data senyalada en negre del llarg calendari d'oprobis que hem suportat els valencians) Televisió Valenciana, després d'un esfereïdor coma, ha entrat en la fase d'encefal·lograma pla que és la seua mort clínica i irreversible i ha quedat sense senyal, fosa en negre. Sense senyal, els recorda alguna cosa? Sí, és l'etiqueta que fèiem servir per protestar, fa uns anys, pel tancament de les emissions de TV3 al País Valencià, pagades a escoti pels ciutadans, com hem pagat el fins ahir canal públic valencià. Sembla que una cosa ha portat l'altra, precisament quan majors nivells d'audiència havia atès gràcies a la final mostra de dignitat dels treballadors en rebel·lia que en van mantenir les emissions durant unes setmanes contra el vent i la marea d'un decret que molts identifiquen amb un rude colp d'estat. Fabra, pusil·lànime veu del seu amo de Madrid, passarà a la història per haver liderat amb mà de ferro la liquidació d'un mitjà de comunicació públic que, amb mancances pròpies d'un règim autoritari que escampava els tentacles propagandístics i de control social sense manies, era –o havia esdevingut en les darreres setmanes– públic i mínimament valencià. És llàstima que els treballadors i bona part de la ciutadania no haguessen desplegat amb prou força i extensió la dignitat democràtica a temps per evitar el desastre anunciat, però aquesta nova fase sense senyal és alhora, i paradoxalment, l'inici d'una altra que llança a l'aire senyals inequívocs de canvi. Si de moment són només senyals de fum, segur que més prompte que tard trobarem el foc que l'emet i farem per alimentar-lo fins que de tot açò no en quede sinó les cendres i una memòria crítica, una catarsi col·lectiva que òbriga als valencians la porta tapiada d'una autèntica democràcia on no càpien els monopolis, l'autoritarisme, l'estupidesa i el menfotisme. Quede també per a la memòria que la resistència ciutadana a la ignomínia ha estat encapçalada per aquells que havien estat fosos en negre des de molt abans que tancassen TVV, la part del país que, sovint sense nord clar, ha fet de la dignitat una raó de supervivència i no es va resignar mai que el seu país fos governat per ineptes especialistes en l'engany i el lladronici. Un nou cicle polític, que ha de fer tabula rasa de tota aquesta merda, construirà sobre bases radicalment distintes uns mitjans de comunicació valencians públics democràtics i en valencià. De moment, però, sense senyal. O amb tot de senyals dispersos.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 30 de novembre de 2013.

Final de partida

Primer van inventar, per posar sordina a les reivindicacions històriques de Catalunya i Euskal Herria, allò de l'Estat de les autonomies, prompte rebatejat en cafè per a tothom. En el riu tèrbol de la transició del franquisme pur i dur a la democràcia vigilada pels vells jerarques i el poder que anava canviant de jaqueta, als valencians ens van posar la camisa de força contra la qual s'havien manifestat la immensa majoria d'ajuntaments: la de l'autonomia de via lenta, la de poble indeferenciat malgrat els cinc segles d'estat propi fins a la derrota d'Almansa. I un poble sense història i poc propens a l'autodefensa és fàcil volatilitzar-lo en comunitat descafeïnada. Mentrestant, i per allunyar-nos del perill de les veleïtats nacionals, van ordir el parany de la batalla de València, on van caure atrapats tota mena de pardalets, i la ignomínia d'un moviment feixista de masses pintat amb tots els colors del blau. A l'operació, per por i per interessos partidistes, s'hi va sumar un PSPV ja deglutit en les sigles del gran germà espanyol PSOE, amb no poques quantitats, això sí, de vaselina: el control de serveis públics com l'escola i la sanitat, les caixes d'estalvi i una radiotelevisió més o menys valenciana. Desactivades les esquerres valencianes i la mobilització popular al carrer, era qüestió de temps que el franquisme maquillat que fomentava l'anticatalanisme i la burrera incivil des del PP tornés a agafar la paella pel mànec de l'alqueria autonòmica. I ofrenant ofrenant, entre el fervor de les masses de votants i el control sense complexos d'un eficaç aparell de propaganda i autobombo i un sistema de corrupció, clientelisme i nepotisme que fou enveja de les màfies mundials i paradís de no pocs “amiguitos”, s'ho van cruspir tot, començant pel sistema financer autòcton i acabant on vostè sap i pateix. La mal anomenada crisi, a la qual amb tant d'entusiasme van contribuir, es va encarregar de la resta mentre eixien a la superfície els draps bruts d'una ensarronada monumental. A la veu recentralitzadora i ultraliberal de Madrid han respost Fabra i companyia amb la pusil·lanimitat pròpia de qui no s'ha cregut mai aquest poble o país sinó com a excusa per remenar les cireres dels propis interessos i donar-se al robatori. Tanquen la paradeta autonòmica amb un saldo multimilionari negatiu que els ciutadans haurem de pagar amb sang, suor i llàgrimes. Poden fer-ho confiats que els valencians som dòcils de mena (però no tant com ells creuen i diuen). Perquè arriba un dia en què fins el borreguet més poregós trau les dents.

Publicat a Levante-EMV,  dissabte 23 de novembre de 2013.