Ignorància i mala fe

La ideologia, entesa com el substrat d'idees preconcebudes que tots de manera més o menys explícita emmagatzemem, sol tenir poca cintura per esquivar amb solvència el dur marcatge de la realitat. El llast ideològic, tant si carrega a l'esquerra com si ho fa a la dreta, és en general un pes massa feixuc a l'hora de llegir el món, sobretot quan el material que el compon prové de qualsevol cuina especialitzada en un fast-food condimentat amb ingredients forts que anul·len els matisos gustatius que solen fer les delícies dels bons paladars. Així, i per bé que la qualitat d'una ideologia, la seua utilitat i ductilitat, es mesura en funció de l'adaptació constant que manifesta als vaivens de les circumstàncies, el que més abunda en el mercat de les idees barates fetes a base de fetge, prejudicis i veritats incontestables, és el contrari: si la realitat, sempre tan proteica, no s'ajusta als meus principis, pitjor per a ella. Aquests són els meus principis, deia més o menys en Groucho Marx, però si no li agraden, li puc oferir aquests altres. Capgirant la formulació irònicament pragmàtica, el més usual en els temps esmunyedissos que corren és la jivarització (o reducció cranial) d'una realitat que no entenc ni m'interessa per encaixar-la amb calçador a aquests principis, idees precuinades que serveixen de tapadora a interessos particulars sovint inconfessables. Fixem-nos en l'allau de culs que estan quedant a l'aire, a tort i a dret, a compte de la revolució democràtica que el poble de Catalunya protagonitza aquests dies –i ja entendrà el lector que dedique tanta tinta a un procés que considere crucial per moltes i variades raons. Poc hi podem dir quan els prejudicis ideològics i els interessos de casta o classe afecten individus com l'exfiscal general de Catalunya, senyor Mena, quan amenaça amb judicis sumaríssims poc menys que a tots els potencials votants d'unes eleccions ja sentenciades per ell de bestreta, o el sogre del dimitit Gallardón, exministre franquista i signant entre d'altres de la condemna a mort de Puig Antich, Utrera Molina, quan es declara disposat als seus 88 anys a donar la vida per la sacrosanta unitat d'Espanya (de la seua, és clar). Nihil novum sub sole. Però què direm de la ceguesa ideològica que afecta personatges de l'alçada del gran escriptor Juan Goytisolo quan fa malabarismes per col·locar l'estat d'Andorra en l'horitzó dels anhels nacionals i socials de Catalunya? Heus ací un exemple patètic de la ideologia com a malaltia al·lucinatòria. Per desgràcia, casos com el del cantant Joaquín Sabina o el líder de Podemos Pablo Iglesias, respectuosos si més no amb la voluntat democràtica com a principi irrenunciable, són l'excepció en el maremàgnum ideològic d'una intel·lectulitat espanyola en general incapaç d'entendre ni un borrall del que passa (ni a Catalunya, ni a Espanya ni al món). I això, al capdavall, no faria sinó evidenciar els abismes ideològics, sentimentals, culturals i de tota mena que ara com ara fan inviable qualsevol opció que no siga la de seguir el propi camí, si pot ser de manera acordada i per a bé de tots. Potser la independència aportarà el benefici de la comprensió, de la caiguda d'un teló d'ideologies i prejudicis que ara com ara fa impossible qualsevol interpretació eficient dels processos històrics i democràtics en marxa.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 27 de setembre de 2014.]

La lliçó d'Escòcia

Ahir els escocesos van decidir en referèndum la independència del seu país. I el resultat n'ha estat de 1.914.000 vots pel no front a 1.540.000 pel sí amb una participació històrica del 84,59 % de l'electorat. Des de l'inici del procés que ha liderat Alex Salmond, l'exprimer ministre acabat de dimitir, i el Partit Nacionalista Escocès (SNP), Catalunya, per les raons òbvies del seu propi camí cap a la plena sobirania, però també l'Estat espanyol i Europa per qüestions en general diametralment oposades a la simpatia catalana, hi van estar ben atents. És clar que el cas escocès i el català s'assemblen pel fet que tots dos han plantejat obertament el dilema de pertànyer o no als seus respectius estats, com en aquest punt són comparables tots els pobles-nació que aspiren a construir el propi estat, i que ho han plantejat en termes estrictament democràtics i pacífics. Però les semblances s'acaben potser ací. Catalonia is not Scotland, evidentment, per a bé i per a mal, ni Londres i Madrid són equivalents excepte pel fet d'ostentar la capitalitat dels seus respectius estats. Malgrat, però, el resultat de les eleccions d'ahir, que alguns han lamentat i a d'altres els ha fet destapar botelles de cava (català) per celebrar que això desunflarà el que ells identifiquen com la bombolla del sobiranisme, alguna cosa s'ha mogut en l'escaquer d'una Europa que ja no tornarà a ser la mateixa. Per començar, el mer fet d'haver pogut votar sí o no a partir del pacte polític entre Cameron i Salmond, rearma radicalment una democràcia a la baixa on les grans qüestions sempre estan en mans dels polítics, els tècnics i els buròcrates, i posa en evidència un estat (espanyol) i uns dirigents que s'aferren a la vella política com un gos a un os i esgrimeixen la seua legalitat contra la legítima aspiració d'un poble a votar el seu futur. La crisi dels estats-nació, tot i el no escocès, i l'emergència de pobles-nació decidits a reconstruir la democràcia des de baix ha trobat en l'escenari d'Escòcia un lloc ben il·luminat per a la seua representació. Amb governs que s'aguanten amb índexs del 30/40 % del cens electoral, la primera lliçó escocesa és que la ciutadania no és immune a la política i les urnes quan sap el que s'hi juga. Malgrat la polidesa democràtica en el debat i les votacions a Escòcia, i fent bons els auguris que presagiaven una victòria del no, el vot independentista, en tant que aspira no només a la màxima cota d'autogovern sinó, en conseqüència, a la possibilitat de construir un país nou que capgire l'actual estat de coses, sempre ho té més costera amunt, sobretot si els poders fàctics posen a cent la seua maquinària de conservació de privilegis i desigualtats. El cas del Quebec, amb dues votacions perdudes, ho il·lustra molt bé. També Catalunya ho té ben cru, és clar, començant per la suïcida negativa de l'Estat a pactar els termes d'un referèndum democràtic. A diferència del cas escocès, però, hi ha el fet que l'independentisme català ha nascut des de baix i és àmpliament transversal i provinent d'una fartera de greuges que sense menystenir els que pateix Escòcia no hi tenen comparació possible. I això, la legimitat democràtica i la força de la gent, és capaç de moure muntanyes. Resolt de moment el dilema escocès, els ulls del món se centren ara en el protagonisme de Catalunya, el focus més radiant d'avui per a la construcció d'una nova Europa.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 20 de setembre de 2014.] 

Aigua corrent de la vida

Josep Maria Sala-Valldaura, Gota a gota. Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2013. Edicions Proa, Óssa Menor núm. 341, Barcelona, abril de 2014.

· · ·

El poema que clou el present poemari, i que n'és alhora la darrera secció, expressa nítidament l'abast i intenció de Gota a gota, treball que s'inspira en el cicle de la vida i en la seua imatge-símbol més fèrtil, l'aigua, i les transformacions constants d'aquesta matèria fins a esdevenir poema. El poema es nodreix de vida perquè és vida, o en les paraules de l'últim vers del poema “D'una riba a l'altra…”, “Trenats dir i ser”. Reproduïm-lo sencer, aquest poema-síntesi que es diu Núvol o poema: “L'aigua que es fa vapor que es fa núvol que es fa pluja / que es fa neu que es fa riu que es fa mar que es fa vapor / que es fa núvol… // L'aigua que es fa núvol que es fa pluja que es fa saba / que es fa arbre… // L'aigua que es fa temps que es fa metàfora que es fa símbol / que es fa poema…”.

Josep Maria Sala-Valldaura (Gironella, el Berguedà, 1947) és autor d'una important i extensa obra que inclou assajos i estudis literaris, narrativa i poesia, clar epicentre de la seua activitat artística. Entre 1977 en què publicà Tot extrem voler, número 28 de Llibres del Mall, i 2012, quan aparegué Daltabaix, Sala-Valldaura ha publicat setze poemaris, tres dels quals per a infants. Autor a quatre mans amb Vicenç Altaió de l'estudi-antologia Les darreres tendències de la poesia catalana (1980), i de molts altres treballs posteriors més o menys vinculats amb el seu treball a la Universitat de Lleida, Josep Maria Sala-Valldaura fou un del representants més lúcids de la fornada de poetes de primeries dels setantes i un dels qui amb més constància ha singlat pel decurs sinuós del riu de les paraules.

Parafraseja el poema-secció titulat Pròleg el conegut vers d'Espriu “Diré del vell foc i de l'aigua” per, a través de quatre estrofes iniciades per un verb en primera persona del futur (diré, escriuré, cridaré i callaré), portar-nos al curs fluvial d'aquest llibre, naturalment ple d'aigua de vida, de vida que flueix i es rebalsa en forma de memòria, de reflexió, de poema. Així, l'element primordial s'estilitza en la seua formulació química per a donar encaix als diversos poemes i presentar-los estructurats en tres afluents majors (H, 2 i O), separats per sengles parts de dos poemes cadascuna titulades Resclosa, i amb els ja al·ludits Pròleg i Núvol o poema, respectivament deu i desembocadura cap a la mar oberta toujours recommencée del cicle de l'aigua, la vida i els poemes.

Des d'aquesta limpidesa significativa del muntatge poètic Sala-Valldaura ja se'ns revela com un poeta de la precisió, la saviesa i l'equilibri. Els versos, amb abundància de decasíl·labs i fraccions ben escandides d'aquest vers major i no pocs alexandrins, van construint una dicció harmònica, de to pausat exempt d'estridències, capaç de fer audibles, gràcies a la sàvia discreció, els moviments més lleus de l'experiència caient gota a gota sobre l'aigua de l'escriptura. I així com l'aigua és lliure i indomable, inquieta per naturalesa, pura llei de la cinètica, aquests poemes on es reflecteix i on l'autor hi reflexiona, no s'aturen en una sola forma expressiva, ni tan sols predominant, sinó que busquen el seu emmotllament més natural assajant diverses línies compositives que exploten una gamma extraordinària de recursos tècnis que aconsegueixen de trenar íntimament el ser amb el dir proposats. A manera de mer indicador per seguir el curs d'aquestes aigües apuntem que s'ordenen en H els motius més generals, abstractes, del llibre; que després de la primera Resclosa, ja en el decurs de 2, assistim a un viratge cap allò més immediat i localitzable, amb notes descriptives i narratives tenyint les aigües; i que, travessada la segona Resclosa, ens submergim en el desplegament al tu-mateix dialogal per visitar amb els ulls ja purificats per tanta aigua el paisatge més íntim i personal de la memòria del jo poètic. El nostre viatge, ja ho hem dit, desemboca pel delta de Núvol o poema en la mar oberta, la gran confluència, on tot es consuma i recomença.

Cal assaborir lentament aquest “vi negre dels mots” que són els poemes de Sala-Valldaura, cal deixar-se bressar per la música que fa l'etern brollar de l'aigua, compartir l'experiència navegable de la més lluminosa (una gota que s'emmiralla en l'impacte tenaç de la llum) condició humana. Perquè només així haurà adquirit sentit tota l'aigua de la nostra vida.

[Publicat a Saó núm. 395, juliol-agost 2014.]

L'anestèsia

Fer una ullada a la premsa de Madrid després d'haver vist i viscut en primera persona del singular la gran manifestació de l'11 de setembre a Barcelona és prendre consciència de l'abisme que separa la realitat, per molt difícil que siga de comprendre, i la ficció, independentment de la qualitat de la prosa o de la simple mala bava que escriu amb lletres gruixudes. Aquest abisme atàvic, més o menys dissimulat en els temps de conllevancia que el poder administra com i quan li convé, s'obri com una fossa insondable davant les coses que realment compten i quan la confrontació política i ideològica, saó de qualsevol democràcia avançada, es viu i es veu com una guerra oberta. A l'enemic, ni aigua. En bona part devem a aquesta guerra d'intoxicació i propaganda no solament que la desafecció de Catalunya envers l'Estat que anunciava fa uns anys Montilla amb un filet de veu s'haja convertit en el gran tsunami independentista dels nostres dies, sinó l'eficaç anestèsia amb què malviuen la majoria d'espanyols que s'engreixen amb el pinso anticatalanista. Pots no estar d'acord amb l'objectiu que perseguia la manifestació de Barcelona, però des del punt de vista de la veracitat democràtica i informativa no tens dret a rebaixar els pam dalt pam baix 1.800.000 ciutadans que vam eixir al carrer a poc més de 500.000 ni convertir la disciplinada, festiva i decidida multitud en un ramat d'eixelebrats abduïts per un president boig. No pots, com Rajoy, embarbussar-te en penoses metàfores mèdiques i xiular com qui sent ploure ni insistir com fa la Cospedal amb l'avorrida sonsònia que són les lleis, i no les manifestacions lliures dels ciutadans, les úniques que governen. Pots negar la realitat problemàtica i enrocar-te com un rei vençut però tard o d'hora t'hi has d'enfrontar. I el problema és que Catalunya vol votar la seua llibertat. Quina llei, que avalarà previsiblement un Tribunal Consitucional deslegimitat, titella dels grans partits del règim, pot negar aquest dret elemental en democràcia? L'escac que el poble de Catalunya, la seua societat civil i les seues institucions ha plantejat a l'Estat i a l'estat de coses d'una democràcia dessubstanciada i exhausta, i que més prompte que tard el durà a la seua independència, és ben probablement la revolució democràtica més important que avui coneixen Europa i el món. I hauria de servir també per desemperesir els endormiscats pobles hispànics. La corretja sanitària que el poder de Madrid i els seus mitjans de formació de masses està imposant al procés, però, no fa més que eixamplar l'abisme i assegurar l'anestèsia del personal. Però qui tinga ulls que mire i intente comprendre.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 13 de setembre de 2014.]

V

La V és una lletra oberta, més oberta com més majúscula. No se sap si fou l'especial traçat urbanístic de Barcelona, amb el gran angle que formen els seus dos carrers principals, la Diagonal i la Gran Via, amb el vèrtex que els uneix a la Plaça de les Glòries, que inspirà els estrategs de l'Assemblea Nacional Catalana o la gràcil lletra que encapçala Via, Voluntat, Votar, Victòria i tantes d'altres igualment sonores la que, aprofitant la carambola geomètrica que propicià el cèlebre urbanista Ildefons Cerdà, concentrarà el gran espectacle d'enguany per a la Diada de l'11 de Setembre. La demostració de la voluntat popular serà un dels plats forts de la via catalana cap a la independència i un punt d'inflexió i de pas endavant decisiu per a aquest projecte. En qualsevol cas, la V és una lletra simpàtica, sembla un paraigua en alegre subversió esperant una pluja que ja tarda massa (que ho diguen als soferts escolars del nostre país), una baldufa girant sobre el seu eix, una persona amb els braços oberts a punt per a l'abraçada cordial, l'equilibrista damunt la corda, una ballarina, un ocell volant, el delta d'un gran riu, la punta d'una fletxa que viatja al cor de la terra, un bellíssim Mont de Venus, la boca d'un volcà, un recipient per als somnis més nobles… Els partidaris de la immobilitat potser s'estimarien més una lletra amb els peus a terra, d'aparença més ferma, com la X o la M o fins i tot la A, però enlloc no està escrit que vida, voluntat, veure o viatge no obtinguen la seua força precisament de la seua inestabilitat, de la seua propensió al gir i la dansa. La V sempre és a punt per al vol, símbol universal de la llibertat i la plenitud. En el seu cos alat, a més, es concentren els misteris de la concavitat i la convexitat, el que va cap a dins i el que surt enfora, i això ben pocs ho poden dir. Hi conflueixen, per acabar-ho d'arreglar, dues línies que vénen de l'infinit per ajuntar-se en un punt concret i representar en l'espai la màgia de la confluència, de l'encontre i la solidaritat, de la unió de forces i voluntats, el dibuix d'un vector que en física serveix per descriure magnituds com la velocitat, l'acceleració i la força. Afegim a les seues qualitats el fet que siga un símbol tan llatí (en detriment de la pobra U), com una vela invertida que empeny el vaixell, veni, vidi, vici. I per reblar el clau: el so labiodental, fricatiu i sonor que representa ja només es pot pronunciar en català en algunes variants del valencià i del mallorquí, una motivació extra per participar activament en la gran festa de la V. I ara un grapat més de belles paraules que li deuen la vida pel cap: vicissitud, vastedat, vena, vacances, vi, voliaina, vorera, ventall, visió, valor, veu, vincle, verema, virtut, vòrtex, verticalitat, vetla, volva, vesprada, vent, volta, verdor, verb, vinya, vessant, vigia, vaivè, veritat… I, ai!, valencians!

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 6 de setembre de 2014.]

On el desig mossega

Antoni Albalat, Love is. 16è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal Ciutat de Sagunt, 2013. Onada Edicions, Poesia núm. 20, Benicarló, març de 2014. Pròleg de Josep Porcar.

· · ·

A hores d'ara podem afirmar que l'obra d'Antoni Albalat Salanova (Castelló de la Plana, 1961) és una de les més originals, potents, transfrontereres i lliures de la nostra poesia. El darrer poemari, Love is, ve a confirmar-ho feliçment, després d'una trajectòria que abasta també un parell de títols de narrativa i no sé quantes sèries-exposicions de fotografia i poesia visual i que completen dotze poemaris més, un dels quals a quatre mans amb en Lluís Messeguer i un d'integrat per poemes per a infants. El primer que salta als ulls recorrent el nou llibre de l'autor és que el conjunt de la poesia d'Albalat, malgrat que indaga en múltiples direccions i es desplega per mil camins (com no podia ser altrament tractant-se d'una pràctica tenaç de la poesia, sobretot d'ençà de l'esclat que suposà Llibre de voliaines de 1999, i en el cas d'un poeta –tornem-ho a dir– tan inquiet i lliure), presenta una gran coherència interna, amb temes, referències literàries i culturals i maneres d'escriptura com a autèntiques marques de la seua casa poètica. Així la recurrència a la natura (sobre què tornaré més tard) com a motiu constant d'inspiració, així l'àngel de Sylvia Plath o dels clàssics orientals amb Matsuo Basho al capdavant sobrevolant els versos, així l'escriptura considerada com una font inesgotable de joc i lucidesa (lúdica lucidesa), la llibertat amb què dansen les muses per a qui no té més regnes que les inevitables i entrena tothora la disponibilitat creativa. Com els fractals que van i tornen pel llibre, la poesia d'Albalat manté la seua forma essencial, fragmentària, encara que variem l'escala d'observació.

Amb tot, em fa l'efecte que Love is incorpora uns matisos interessants, qui sap si uns paisatges nous per al camí que sempre s'enceta, que potser fins ara ocupaven un lloc més discret en la seua producció. L'amor que obri el títol, vitalista, carnal, arrauxat però també de tant en tant tocat per la melangia de l'absència, i la mirada, serena però emprenyada, sobre la mort, han elevat la tensió poètica d'un Albalat que, tanmateix, no perd mai l'alegria ni les ganes de v/riure, un vitalisme rebel, diríem, ben meritori, perquè no deriva només del propi tarannà sinó del convenciment intel·lectual, d'un meditat projecte de vida que brolla tothora entre els poemes.

Micòleg i entomòleg apassionat, naturalista infatigable, és potser Antoni Albalat qui més i més bé posa en pràctica aquesta fusió de ciència i poesia (que poètica pot resultar la ciència en mans d'un bon poeta!) que no es cansa de reclamar Martí Domínguez als escriptors. La ciència ací, amb la terminologia que s'hi relaciona, no és, òbviament, motiu d'especulació ni menys d'adoració racional (passeu-me l'oxímoron), sinó resultat de l'observació de la natura i els seus prodigis, lliçó permanent de vida. Tot i que Physics [o la ciència, tant se val] isn't de most important thing. Love is (d'una carta de Richard Feynman citada al poema “Love is”), o precisament per això, “perquè la / ciència no és prou: és només / un acte de fe / en la / ignorància dels experts”. Dividit en tres parts, Love is, Hang i Love is als ulls, que tanca i completa el llibre i el sintagma obert de la primera secció. Els poemes de diversa extensió de Love is, pautats pel vers i l'energia de l'amor, són travessats també per la reflexió sobre la mort i l'absència i per metàfores de tanta força com aquesta del poema “Els altres” amb la qual és difícil no identificar-se col·lectivament: “Nosaltres som / els que no sabem / fugir del desert”. Hi segueixen els onze poemes en prosa de Hang, l'instrument d'acer inventat per PANart, amb el poema homònim sargit amb un bonic diàleg entre els dos amants, i altres bellíssimes peces escrites sovint a la manera d'un dietari on abunden les anotacions albalatianes sobre la vida dels insectes i de la natura. Love is als ulls són deu composicions visuals que pels títols remeten a poemes i versos de les parts anteriors més alguna d'inèdita. Comptat i debatut, una densitat que necessitaria més marge de maniobra que aquesta breu ressenya, un llibre que celebra la vida i que fa de l'acte de la lectura una festa per als sentits i una font permanent, també, de coneixement de la natura que la sàvia mirada del poeta ens posa davant els ulls del cor. Gaudiu-ne bona cosa.

[Publicat a Saó núm. 394, juny 2014.]

[Autorretrat fotogràfic de l'autor.]

Ja cauran del burro

Vespres del 18 de juliol (què deu tenir aquesta data que excita i confon de tal manera les neurones de certa genteta?) han sorgit a la llum pública un parell de manifestos signats per alguns intel·lectuals espanyols. El primer que vam conèixer és encapçalat pel nòbel Mario Vargas Llosa i assumit per Arcadi Espada, Félix de Azúa, Albert Boadella, exdirigents de CCOO i UGT i eixe gran demòcrata que respon al nom de Federico Jiménez Losantos, entre altres il·lustres perles. Que què fa una fauna tan diversa i aparentment incompatible en un lloc com aquest? Jo els ho diré: clamar contra qualsevol solució negociada a les revindicacions que avui planteja Catalunya des d'un espanyolisme hegemonista, uniformitzador i excloent. Que són, precisament, el material de la palla que aquests visionaris de calbot pretenen haver vist en l'ull del catalanisme sobiranista sense adonar-se que no és sinó el que configura la biga allotjada en el propi i que els fa cecs a una realitat que no entenen i sobre la qual projecten els seus fantasmes i prejudicis. La primera trampa amb quèpretenen engalipar el lector despistat és la del sac on van a parar, segons ells, tots els nacionalismes, excepte casualment l'espanyol, el tàcit, el pressuposat, el que més s'ha afirmat històricament contra els altres. Però és que en negar el dret democràtic de decidir d'una part de la ciutadania invocada encara espanyola cauen en la flagrant contradicció de voler conculcar un dret que no coneix fronteres estatals sense que els tremole l'unívoc, impassible i totalitari pols identitari. És com si, per exemple, volguessen privar les dones de poder decidir els assumptes que els afecten per ser dones o els veïns de Jerez de la Frontera de dirimir si accepten o no albergar una central nuclear en el seu terme municipal. Però és que unes insensateses de tals dimensions, fetes des de l'espanyolisme més tronat, només es poden verbalitzar amb una prosa pastosa incapaç d'aportar ni una engruna de lucidesa a un debat, un diàleg i unes negociacions que tardaran més o menys a imposar-se però que són inevitables per molt que el primer objectiu del manifest és precisament segar de socarrel qualsevol diàleg. Poc podem esperar de la intel·lectualitat castellanoespanyola amb aquests estirabots, a penes pal·liats pel detall federalista d'un segon manifest que va seguir al de Vargas Llosa i companyia. O no han entès res del que ha passat i passa (malament) o ho han entès a la perfecció (pitjor). No han entès que el catalanisme ja va abandonar fa temps el buc insígnia de la identitat i la cultura i el victimisme permanent per convertir-se en un moviment independentista transversal i integrador, nítidament democràtic, majoritàriament europeista i molt avançat des del punt de vista social. No han entès (o ho han entès perfectament i han decidit alinear-se amb el pitjor immobilisme reaccionari en nom de la sacrosanta unitat de la pàtria espanyola) que a la Catalunya d'avui s'ha posat en marxa el procés popular radical i democràtic més important d'Europa i que amb les eines indispensables d'un estat propi pot ser un model magnífic de transformació i progrés. Però aquests intel·lectuals, inspirats en les FAES d'Aznar i la verborrea joseantoniana, llancen des de vísceres antipoètiques paraules de fum i ens miren per damunt del muscle des de la seua còmoda torre d'ivori. Potser, això sí, il·lustren molt bé l'actual estat catatònic de la classe política en el poder i de bona part de la ciutadania que hi combrega. Haurem d'esperar una altra mena d'intel·lectuals que facen honor al seu nom i que estiguen a l'alçada de les circumstàncies. Aquests, ja cauran solets del burro que han muntat.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 19 de juliol de 2014.]

L'Àfrica valenciana

Durant el franquisme era habitual dir que Europa començava a l'altre costat del Pirineu. L'humor, sobretot quan les coses van mal dades, és un bon recurs per descarregar la tensió que provoca la consciència del fracàs i la injustícia. En aquest cas arribava pintat de negre, perquè si la Península Ibèrica no era Europa, el més probable era que pertanyés a l'Àfrica, i més concretament a la subsahariana, territori on batega el cor més tenebrós de la humana condició. O ni a Europa ni a l'Àfrica sinó a aquell no-lloc que la retòrica oficial consagrava en el seu Spain is different. Amb el capbussó democràtic en l'Europa dels mercats, les institucions, les finances, la moneda única i tot això, i amb les generoses subvencions que plovien d'un cel ple de núvols de diners, l'Europa opulenta va permetre's el luxe de fer la vista grossa davant els dèficits democràtics i els comptes dubtosos d'un estat que si no era del tot africà tampoc no era ben bé europeu. Però a l'Espanya subvencionada que administra un estat deficitari i cada vegada més recentralitzat Europa va començar a demanar-li comptes, no els de la vella, els més practicats en aquest regne, sinó els fonamentats en els càlculs de la ciència estadística. I heus ací que ha estat a la finca valenciana, encara autònoma, on ha saltat la llebre d'uns comptes sistemàticament falsejats, per error o negligència greu, des de fa uns anys per la Generalitat, comptes que ara els responsables del negociat europeu han d'investigar a fons i que potser derivaran en unes boniques sancions. Sort que Europa malgrat tot comença a l'altre costat del Pirineu i està per fi disposada a fer complir les lleis i fiscalitzar uns comptes zelosament amagats als ciutadans i a l'oposició i que han sumit la finca del turisme i l'alegre menfotisme en un estat de prostració difícilment descriptible. Si afegim a aquest darrer episodi d'indignació i vergonya la posició manifestada recentment per les principals organitzacions empresarials valencianes contra la política del Consell i les contínues discriminacions per part de l'Estat, haurem de preguntar-nos què sosté encara el govern del PP en la seua caiguda lliure al cor de les tenebres on tots som arrossegats amb més o menys entusiasme. Ni que només siga des de la lògica empresarial del benefici, l'anticatalanisme operístic del poder comencen a despullar-lo també sectors que tradicionalment hi han clavat bones cullerades i ara veuen perillar la balança comercial amb el nostre principal client i proveïdor, la dolça Catalunya, quines coses. L'anticatalanisme no és només una bajanada contranatural per continuar ofrenant unes glòries que mai no són rescabalades per Madrid sinó, al capdavall, un autèntic suïcidi també econòmic. I ací per començar el que cal és desemmascarar les trampes i comptar bé les faves.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 12 de juliol de 2014.]

Amb Ca Revolta

Sembla mentida que en una ciutat com València, reina dels decibels, la luminotècnia absurda, el desordre festiu amb comandament a distància i tota mena de balafiaments a major glòria de l'analfabetisme i la burrera, s'al·leguen raons tècniques i d'incompliment de la normativa municipal per impedir que a Ca Revolta continue programant-se teatre, poesia, música o cançó. Des de la seua creació l'any 2000 al cor del barri de Velluters, un dels més degradats de la capital, i a tocar del Carme, aquest espai-associació ubicat en un antic palauet rehabilitat per arquitectes com Just Ramírez i Carles Dolç ha estat i és un centre cultural de referència, la gran excepció que confirma la regla d'una ciutat embadalida, desdibuixada, atònita i indeferent al pàlpit cultural, creatiu i lliure. Costa d'entendre, dic, que el que hauria de ser protegit com un bé d'interès cultural, amanyagat pel poder de torn (que a València és sempre el mateix), estiga perpètuament en el punt de mira dels fusells municipals de l'arsenal de Rita Barberá. Com en el cas del Cabanyal o el Centre Octubre i altres honorables excepcions, cada vegada més nombroses i determinants, Ca Revolta ha representat com pocs un model d'autogestió i alternativa cultural arrelada al país i solidària amb totes les causes que empenyen per una societat nova alliberada de vells llastos. La seua transversalitat, la generositat amb què ha acollit tota mena d'iniciatives artístiques i culturals, la valentia a alçar la veu quan ha calgut i el fet d'haver-se ofert com un lloc de trobada per a tots els qui defensen una altra ciutat i un altre país, és una ofensa per als reietons que pretenen monopolitzar el poder i que fan mans i mànigues per ofegar qualsevol dissidència. És la forma com entenen la democràcia, amb el garrot o el fusell a la mà, i no te n'isques de la fila. Més enllà de l'enèsim formalisme tècnic que persegueix convertir-la en mera anècdota, tot el que Ca Revolta representa irrita Rita Barberá. És, i passeu-me l'oxímoron, una simple qüestió de collons. La nostra Dama de Ferro, que continua perdent sang per l'hemorroide del Cabanyal, n'ha fet un altre molt peculiar casus belli. Qüestió de collons, d'una visceralitat feixistoide ja llegendària en la comandanta municipal, és a dir, d'absència de contrabalança democràtica, del terrible pes d'una majoria absoluta que tendeix a eixamplar els testicles (i passeu-me la metàfora) que reposen sobre les poltrones del poder. I ara que la nau del PP s'enfonsa i que ja fins i tot s'especula amb la intervenció de la Generalitat Valenciana, cal apagar el foc esperançador de Ca Revolta i de totes les revoltes amb els dipòsits exhausts d'aigua encara en mans d'un poder espuri. Ara més que mai, doncs, amb Ca Revolta.  

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 5 de juliol de 2014.]

Castor i pagar el beure

Per bé que ningú no sap exactament què és la realitat, és tan real que tard o d'hora acaba per imposar la seua evidència. De manera que tots els intents per amagar-la o escamotejar-la a la llarga estan condemnats al fracàs. Va passar amb aquells filets de plastilina de Rajoy que es van convertir prompte en el major desastre ecològic de les últimes dècades. O amb l'accident de metro de València, els morts i ferits del qual van carregar sobre l'esquena del maquinista, que a més ja era cadàver i no podia dir ni mu, per estalviar-se el deure de donar la cara i assumir responsabilitats. Per no dir res sobre l'aforament exprés de l'exrei, fet amb la nocturnitat de la majoria del PP i la traïdoria dels cleptòmans del poder, per molt que per la realitat del fum que et fa tossir és fàcil localitzar la realitat del foc que et crema. En aquest cas tenim un bonic exemple de com funciona la igualtat dels ciutadans (o fóra millor dir-ne súbdits?) davant la justícia en un estat de dret o de com blindar una realitat tan evident i vergonyosa que faran mans i mànigues perquè no isca a la llum i continuar així el festí entre visques i aforaments. Els exemples sobre aquesta opacitat sinistra són tan abundants i coneguts que farem bé de no cansar el lector. Però el recent i espectacular cas de Castor sí mereix ara algun subratllat per tot el que està traient a la llum, no en forma de gas sinó de pura podridura. ¿Per què els inventors d'aquest trasto inútil i contaminant col·locat a vint quilòmetres de Vinaròs van elegir el nom del popular rosegador per a una cosa tan lletja i un negoci brut tan perillós per als indígenes? A més dels perjudicats directes (tots els contribuents) per la maniobra de don Florentino Pérez, amo també de l'empresa Real Madrid, i altres energúmens, el govern del Canadà, on el popular mamífer és mascota nacional, hauria de personar-se en una querella contra aquest frau. ¿Què els devem haver fet, o què no els hem fet, a aquests senyorets de Madrid còmodament instal·lats en despatxos blindats, perquè ens òmpliguen la terra de terratrèmols, neguen primerament i reiterada la relació entre la causa i els efectes dels sismes i acaben finalment baixant del burro del Castor, no sense abans haver-se assegurat la substanciosa suma de 1.600 milions d'euros que l'Estat haurà de tornar-los en concepte d'indemnització perquè la realitat és molt tossuda, fins i tot entre gent de molta pasta? Faves comptades: don Florentino s'embutxaca la inversió i no perd ni un duro en un negoci que ja era ruïnós abans de nàixer i que figurarà en els manuals d'economia com el paradigma d'un mercat lliure i sense riscos sota el paraigua del Boletín Oficial del Estado (espanyol, amb perdó). Endevine l'amable lector, com en el cas de l'aeroport de l'abuelito, qui desmuntarà el muntatge i qui pagarà el beure sense haver-se fet ni un colp. Premi!

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 28 de juny de 2014.]

La bombeta i els electricistes

Quan se't fon una bombeta el més normal és canviar-la i arreglat. La de Juan Carlos I, exhausta després de trenta-nou anys de regnat, feia temps que no emetia llum, ni tan sols la mínima indispensable per deixar en una discreta foscor tot el que quedava fora del seu camp de projecció, caceres escandaloses, fortunes inexplicades, conquistes amatòries a compte de la corona i tot de fils que connecten directament amb les pústules de la corrupció institucional. Els electricistes de l'estat van decidir que ja era hora de reemplaçar la vella bombeta i van començar a donar llustre a la corona que s'havia de col·locar al cap de Felipe, ja rei amb l'ordinal sisè en la punta del ceptre i en la prescriptiva signatura del BOE. Potser la nova bombeta siga de baix consum, que en temps de crisi tot estalvi és poc, però qui crega que amb el recanvi s'il·lumina un temps nou s'equivoca de mig a mig. La retroalimentació del règim, impulsada per la joventut del nou rei i el glamour de la reina plebea i, sobretot, per la pressió de tots els tentacles del poder espanyol sincronitzats, potser aconseguirà a curt termini, amb el permís de les maltempsades, traure la institució més representativa de l'estat del fangar on ara es troba i apuntalar un règim que fa aigües per totes bandes. Però les previsions i primers indicis del discurs de coronació parlen més aviat de la data de caducitat de la monarquia i del règim nascut d'aquella transició de clarobscurs que està acabant amb una apagada general molt menys controlada del que ens volen fer veure els electricistes. De fet, ni s'han pres la molèstia, si volien projectar una certa llum nova, d'esborrar certes petjades que menen directament a Franco: el Rolls-Royce del superlatiu, l'uniforme militar, el bany de masses a la Plaza de Oriente. Sort que la capital del Regne no és de moment navegable perquè haurien estat capaços de traure també L'Azor, el iot de Franco que tant agradava a Felipe González. Tota aquesta pel·lícula ja l'hem vista, inclosa la part del guió precuinat del discurs dessusbtanciat del coronat. Si els que ens esperen són del mateix estil, més val que apaguem la bombeta. Per contrarestar tant d'avorriment i disfressar la clamorosa absència de fervor popular tapant amb fullaraca els forats de carrers mig buits al pas de la comitiva, la premsa addicta al règim insisteix que el nou rei està molt preparat. Sí, no dubtem que està magníficament preparat, i a costa de l'erari públic, per ser això, rei, res més, i donar les gràcies en les quatre llengües de l'estat, poca cosa. Si deixem de banda el greuge afegit als valencians –no inspirem respecte ni quan estem de dol– per la coincidència del canvi de bombeta amb el 307è aniversari de la crema de Xàtiva pel primer borbó i predecessor en el nom i el nombre de l'actual, Felip V, em quede amb un detall potser insignificant però molt significatiu per avaluar la qualitat intel·lectual i professional dels principals electricistes. Requerit per la premsa a l'eixida de la cerimònia, l'expresident González va expressar el blablablà habitual en aquests casos sobre la transcendència històrica de la jornada i va coronar la seua intervenció donant molts ànims “en estos momentos a todos los jugadores de la Roja, que hoy más que nunca necesitan del apoyo de todos los españoles” (pose-li el lector accent de Sevilla). La selecció espanyola de futbol havia tornat a representar al Brasil el seu ridícul i tradicional paper històric. En bona sintonia amb la monarquia. Ja no sabem què és símptoma de què en aquest món on es fonen tantes bombetes.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 21 de juny de 2014.]

Amb Jaume a Barcelona

En podrien haver dit pacte, acord, entesa o què sé jo, però a ells els agrada més la paraula contracte. El cas és que darrerament tot el que cau de dalt a baix al món de l'escola ve empaquetat amb la cel·lofana del contracte. Es deuen pensar que la semàntica és un carro que pots desplaçar d'un lloc a un altre segons et convinga, el carregues de paraules com rajoles i, hala, en un tres i no res ja t'has arreglat el pati, o l'escola. No poden dissimular que vénen dels temps de la febra urbanicida. Per molt que la bombolla immobiliària va punxar amb estrèpit, la nostàlgia encara els fa anar a tombs de llentilla amb el carro de les paraules omplint de contractes qualsevol territori urbanitzable, que després de la gran devastació ho són pràcticament tots. Un fantasma recorre l'ensenyament, el fantasma d'un mercantilisme que ho enfanga tot de contractes. El món dels negocis, les hipoteques, les assegurances, la compra-venda, les accions i els bons, els lloguers, els viatges en avió, els comptes bancaris, les targetes de crèdit ha entrat en les aules amb el carro dels constructors de fum. El que abans es fundava en el dret i el simple sentit comú ara s'estampa en un contracte ple de lletra petita que ningú no es pren la molèstia de llegir perquè com menys cobres i més s'endureixen les condicions laborals, menys temps tens per a segons quines coses. Que vols desdoblar grups per reduir la llauna de sardines a la meitat i atendre la diversitat d'espècies, jas programa-contracte; que necessites compensar els dèficits educatius de determinats sectors socials, signa'm aquest contracte; que et queixes que algunes famílies es desentenen de la marxa escolar dels seus fills perquè prou feina tenen ja a sobreviure en la misèria, doble de programa, doble. I així ad nauseam. Però sota la cel·lofana dels contractes, darrere la lletra menuda de la ingent paperassa que ofega l'escola i converteix professors, famílies i alumnes en experts en el llenguatge juridicoadministratiu del no-res hi ha una cosa pitjor que l'eco del buit que rebota per passadissos i aules, pitjor que la manca d'un projecte educatiu sòlid: la voluntat, demostrada cada curs amb major virulència, de carregar-se l'escola pública, la desconfiança envers la tasca democratitzadora de l'ensenyament, el desprestigi d'una professió que comença a mostrar símptomes alarmants d'un abatiment pel qual és capaç de signar qualsevol contracte sense mirar als ulls de qui l'estén amb un somriure burleta. Als del carro els fa por una escola pública en valencià i de qualitat que eduque ciutadans crítics i lliures, perquè ells només entenen i atenen els seus negocis de casta parasitària, i per això ens omplin els cervells de contractes embolicats en cel·lofana. Malgrat tot, però, hi ha gent, molta gent, que no renuncia a l'escola perquè sap que és un dret i un bé públic, una sembra constant de civilitat i futur. Hi ha gent com el mallorquí Jaume Sastre, que porta trenta-set dies en vaga de fam rifant-se la vida en defensa de l'escola i d'un diàleg que el reietó Bauzá li escatima, ens escatima. I com els milers i milers de manifestants que avui, en una convocatòria unitària de les principals entitats educatives dels Països Catalans, ompliran els carrers de Barcelona. A un costat, doncs, Jaume i els manifestants, tots els qui treballem per la dignitat de la nostra escola pública; a l'altre, els venedors de fum, els especialistes en contractes escrits sobre el paper mullat de tants incompliments, l'indissimulat projecte de reduir-nos a lletra menuda, a pidolaires de drets suprimits, a beneficiaris de transaccions fetes amb maganxa, a arreplegadors de les molles que cauen de la taula d'Amfitrió. Per sort, la immensa majoria som sempre escola i sabem quin costat és el nostre, i avui serem fins i tot en la distància amb Jaume Sastre a Barcelona.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 14 de juny de 2014.]