La vigília de Cañizares

Vespres del 27S el cardenal i arquebisbe Antonio Cañizares convoca una vigília a la Seu de València per resar per la unitat d'Espanya. Aquesta setmana els capellans de l'arxidiòcesi organitzaran jornades d'oracions en totes les parròquies i comunitats, col·legis diocesans, escoles catòliques i universitats de l'Església i, almenys durant un mes, s'introduiran precs especials a la Santa Missa amb aquesta intenció. S'espera que tantes veus entonant el conegut «Roguemos al Señor» seguit d'alguna de les peticions que figuren en el catàleg que s'ha fet arribar als fidels i contestat a l'uníson pel «Te rogamos, óyenos» arribarà a temps a les oïdes de l'Altíssim perquè, en la Seua infinita misericòrdia, evite la catàstrofe de la independència de Catalunya. El que no sabem és com s'ho farà Déu per quedar bé amb tirs i troians i no ferir susceptibilitats, atès que entre els independentistes no deuen faltar també catòlics de debò. Ni, arribat el cas que opte per tirar una maneta als unionistes del tant-si-us-agrada-com-si-no, que estan barallats amb les urnes i els vots, quins mètodes de persuasió de masses farà servir, ja que els camins de Déu són, per definició, inescrutables. Mala peça hi ha al teler. Per si no en teníem prou amb el Tribunal Constitucional, el president del Banc d'Espanya, la premsa espanyola a dreta i esquerra (com si diguérem), el Secretari d'Estat per a l'Esport, la web misteriosament trabucada de la Comissió Europea, la plana major del PP en un atac sobtat d'amor a Catalunya expressat en català fast food en un vídeo de campanya i un llarg etcètera, Cañizares torna a desenterrar la destral de guerra de la croada nacionalcatòlica. En la seua hiperbòlica al·lucinació, i passant-se per on tots sabem el dret dels ciutadans, encara que siguen catalans, a decidir per ells mateixos, tot els pertany, fins el Senyor-Déu de l'univers, que no dubten que cedirà a les seues pregàries. Però fa bé el purpurat d'Utiel, que collons, deixant les coses clares! A Dios rogando y con el mazo dando, sense trampa ni cartró ni complexos de cap tipus, a la desesperada i a dos dies d'unes eleccions que poden canviar moltes ratlles mal escrites de la història. Trau pit l'arquebisbe de València, fidel continuador de totes les mòmies que l'han precedit en el càrrec de martell d'heretges, castellans de vocació que sempre viuen d'esquena al poble, en defensa dels seus interessos de xuclòcter professional de la creu i l'espasa de l'imperi. Fa bé de no emmascarar la substància que alimenta la santa conjura, pàl·lida i trista, negada als arguments, que s'alça contra la vountat de Catalunya. Es tanca el cercle viciós de l'Espanya eternament rància de Cañizares. Però ja pot cantar misses i ordenar vigílies: l'espiritisme d'un déu que segurament té altres afers més urgents amb què entretenir la seua indiferència còsmica no podrà evitar que el diumenge repiquen unes altres campanes, ben distintes a les de Cañizares, en el cel nítid de la democràcia. Una cura d'humilitat sempre anirà bé per a l'ànima, i més si és o es diu cristiana. I un hisop de trellat i decència per purificar l'aire de la pestilència del diable feixista.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/, dissabte 26 de setembre de 2015.]

[Cañizares, entre Rouco i Bono: "Dios los crea y ellos se juntan". Gentilesa d'infovaticano.com.]

Cotos privats

Passege per la versió digital d'El País d'ahir divendres: dels vint-i-tres articles de la secció d'opinió que s'hi mostren, catorze són dedicats a la «qüestió catalana», i tots sense excepció contra la independència. A una setmana del 27S, com a la guerra, el Goliat mediàtic espanyol, inclosos diaris progres d'altres temps, i el setè de cavalleria estatal al complet, amb el Tribunal Constitucional i la Junta Electoral Central, el cos diplomàtic capitanejat per Felip VI i els tics espasmòdics dels representats polítics, justifica qualsevol mitjà per forçar la derrota independentista. Els partidaris del pluralisme informatiu, sempre que s'aplique portes enfora dels seus cotos de caça (la propietat privada, sobretot la de la pàtria, és sagrada), censuren que TV3 fes un seguiment exhaustiu de la manifestació de la diada i l'obliguen a emetre un temps equivalent sobre actes unionistes. Des del tancament d'Egunkaria, el diari basc, no recordàvem (manipulacions i mentides a banda, pa nostre de cada dia) un atac tan bèstia a la llibertat d'expressió i la dignitat d'uns professionals per als quals, en termes informatius, el que és rellevant és que un home mossegue un mos. No és igual, doncs, que un milió quatre-cents mil ciutadans òmpliguen la Meridiana de Barcelona que, per posar algun exemple, Iceta es marque una balladeta ieié sobre el fons rojigualdo que ha portat Pedro Sánchez de Madrid o que Garcia Albiol es faça una foto profidén amb unes senyores de Badalona. Com que hi ha coses que no es poden discutir i s'han d'acceptar com un destí o una condemna (certes identitats, per exemple), no intentaré seduir-te sinó espantar-te. No et diré que si t'independitzes ja no seràs espanyol, sinó que deixaràs de ser europeu i no podràs pagar-te les pensions. I si no t'ho creus, ací hi ha el meu cosí de zumosol, vestit d'Obama, Merkel o Cameron amb evasives d'aquelles que no diuen res però que a mi, que no vull ni parlar amb tu ni tinc res a oferir-te, em fan caure la (mala) bava. Però el club selecte d'Europa fa una pudor que tomba de tòs amb el tema dels refugiats i perd a borbollons el prestigi altisonant que li atribueixen els qui van viure de la mamelleta fins que es va acabar el bròquil de plantacions inútils en les infinituds castellanes o la construcció al·lucinada en terra de ningú. Més enllà de Puritos, Gasols i Puyols que els donen llustre en les competicions internacionals, s'han adonat que la gran fàbrica catalana, que han fet mans i mànigues per escanyar, pot deixar-los sense la sopa bova. Al final són faves comptades. L'Estat és la gran maquinària de poder, l'invent més eficaç amb què defensen els seus interessos de classe i, quan cal, el pitjor enemic de la democràcia. Però David fa temps que ha decidit tirar pel dret emparant-se en la força dels vots i la potència de la seua civilitat. Està guanyant la batalla sense brunete mediàtica, rei, juntes electorals centrals ni tribunals constitucionals de membres elegits a dit, i això és el que més espanta els exaltats patriotes de la unitat submisa i gratuïta, la força democràtica que omplirà les urnes. I quan hauran parlat els vots, d'ací a una setmana, ja veurem com se les apanyaran per frenar-ho. De moment el que més es degrada és la trontollant democràcia espanyola, amb els seus demòcrates de tota la vida fent el major dels ridículs cada vegada que tiren mà de la patranya i mostren les vergonyes de la seua impotència.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 19 de setembre de 2015.]

Meridianament clar

No sé què més pot inventar el poble de Catalunya perquè l'Estat al qual encara pertany se'l prenga amb el respecte i la seriositat deguts. Sospite, però, que les espectaculars manifestacions cíviques a què assistim cada 11 de setembre des de fa quatre anys ja no tenen per objectiu tant fer-se escoltar per qui ha demostrat amb escreix la seua incapacitat auditiva sinó per cohesionar internament el procés i carregar les piles per a una lluita que haurà de véncer encara molts i difícils obstacles i, també, perquè Europa i el món sencer coneguen la magnitud del repte i la determinació de la voluntat que empeny aquest poble. La distància abismal entre el que vivim i veiem i les reaccions dels responsables polítics espanyols, escrivans i opinaires i el tractament (des)informatiu de la seua premsa ens fa albergar la sospita de si no devem en bona part a aquesta incapacitat per llegir la realitat, a aquesta perpètua negació de l'evidència, a aquest quixotisme tronat la nostra pervivència com a poble: mentre ells es dedicaven a la grandiloqüència i unflaven el panxacontentisme negador i ens pensaven sumits i submisos, el poble anava alçant amb paciència i treball (i no poca capacitat a vegades per a la cabotada i el simulacre) els murs de la seua resistència. També a la negació de l'opulència, a totes les armades invencibles, ho devem en part. Siga com vulga, el divendres 11 arribàvem a la Diagonal de Barcelona prop de les 15.00, enmig d'una calma desacostumada els darrers anys, una calma com d'hora sagrada de dinar en dia festiu, una d'aquelles calmes que fan presagiar la tempesta. Però no podíem saber quines dimensions tindria la tempesta de la Meridiana que un parell d'hores més tard rebentaria els millors pronòstics de mobilització, tot i que al metro convertit en formiguer i auditori d'orfeons independentistes i en els carrers intransitables que ens duien a la gran artèria i al tram (el 13, la coixa) a què ens havíem apuntat, ja es podia palpar la immensa grandesa de la jornada. El punter va passar com una exhalació pel sector groc que simbolitzava la Via Lliure a la democràcia i per tots els colors que s'aixecaven com banderes de llibertat. La disciplina i pulcritud amb què aquella exhibició anava desenvolupant-se, la serena alegria trencada de tant en tant per crits descordats d'entusiasme, el Cant dels Segadors entonat alhora per centenars de milers de veus, tota aquella onada movent-se amb la precisió sincronitzada d'un rellotge eren matisos del mosaic inabastable tan importants en el detall com el nombre total de manifestants. El lloc exacte que cada u ocupa en la gran trama i, gràcies a les fotos aèries i al prodigi de les càmeres lentes (time lapse), la consciència evident de la força de la unitat i la determinació, dialèctica del concret i el general, preciós ball de l'u i el tots. Més força com més s'entestaran a negar-ho, a negar-nos. Només cal, de moment, que els vots ratifiquen allò que als carrers ja és la revolució democràtica més gran i qualificada dels nostres temps.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ diumenge 13 de setembre de 2015.]

Europa, Europa

Aquests darrers dies els trens europeus tornen a pintar-se amb els colors sinistres que tenien en temps de les deportacions en massa als camps d'extermini nazis o als extrems gèlids de la Sibèria soviètica en l'època de Stalin. El tren fou símbol de progrés i llibertat des dels seus començos i alimenta molts versos de Whitman, Pessoa o Papasseit. Però també pot convertir-se en la realitat i en la ficció en una màquina infernal aturada en qualsevol estació, amb vagons plens fins a l'ofec, rigorosament vigilats pels guardians de les fronteres del paradís europeu a què desesperats i nàufrags de tot el món intenten agafar-se com a única taula de salvament. Els refugiats que hem vist a la televisió són alguns dels supervivents de les massacres de Síria, Iraq o Afganistan, homes i dones joves, sovint carregats amb criatures, que intenten pujar-se amb totes les seues forces a un tren que els permeta reconstruir la vida després d'haver despès els últims estalvis pagant a les màfies que els han portat a terra ferma quasi sempre en condicions infrahumanes. En l'embut que Viktor Orbán, un personatge que sembla sorgit dels pitjors malsons del continent avui president d'Hongria per una formació adscrita al Partit Popular Europeu, ha creat a Budapest per por que poc més de 100.000 persones malmeten la identitat de 500 milions d'europeus (cristians, s'entén), hem pogut veure en cru i en directe el fracàs d'Europa a l'hora de liderar un model democràtic solidari. Potser el fracàs, ben mirat, té un abast mundial i ve de més enrere, de la incapacitat dels Estats democràtics, de la seua diplomàcia, els organismes internacionals i els seus exèrcits d'impedir les massacres que assolen mig planeta i que provoquen allaus migratòries com les que aquests dies rebenten els trens europeus o sembren de morts les cristal·lines aigües del mediterrani. De més enrere, en la producció massiva d'armaments que es venen als millors postors i impostors o en la responsabilitat directa en els incendis descomunals de Síria o l'Iraq. Però si alguna cosa pot aportar Europa al món és la memòria ideleble de les pròpies tragèdies, el soroll mut d'aquells trens de mort que l'han travessada tantes vegades, i la força d'un somni de llibertat i dignitat nascut i alimentat a contracorrent de tantes desgràcies. Aquesta és l'hora en què les paraules han de donar forma als gestos i articular equitativament la solidaritat amb els refugiats de la destrucció i la ignomínia, l'hora en què han de parlar els pobles i callar gent com aquest impresentable Orbán. En cada país, en cada poble, en nom d'una soldaritat que no reconeix fronteres, per una humanitat que necessita albergar més que mai el somni de la fraternitat universal.  

Desmuntatge

L'agost ja fa els darrers parpellejos. D'ací a pocs dies començarà el gran desmuntatge. Centenars de milers de cases i apartaments de la costa aniran buidant-se i quedaran tancats amb els seus silencis invisibles i els seus gemecs misteriosos. Al bullici que inundava les platges seguirà un paisatge obert i respirable que ja només habitaran de tant en tant ocells marins, caminants solitaris, algun gos que lladrarà a les ones, pescadors i amants irreductibles del mar. Serà hora que comerciants i botiguers, els agents immobiliaris i de viatges, els hostalers i els restaurants, en fi, tota la indústria que s'alimenta del negoci vacacional, apamen amb números el munt dels seus guanys. Amb l'alleujament que dóna haver de tornar a certs rigors horaris i rutines, però cuidant-se molt de fer-lo explícit i fins i tot maleint amb vehemència, a veure si cola, el destí que els déus reserven als mortals que tornen a la feina, els estiuejants prepararan les maletes i escalfaran els motors dels vehicles. Mal dissimulada pel convencionalisme dels tòpics falsos, serà ama d'aquests dies la passió de finituds de què parla Juan Gil-Albert com a consubstancial a l'ànima humana i l'escenari, alliberat de l'excés de sol, la futilitat de certes passions forçades i l'algaravia, es tenyirà de la suau malenconia que inunda les novel·les de Cesare Pavese. En el fons de la seua consciència molts estiuejants s'alegraran de deixar arrere veïns escandalosos, best-sellers llegits a mitges i amb desgana, eternes sessions al solàrium de les platges, les hores d'exercici frenètic que reduïen entre menjars l'excés de greix que es recuperava amb escreix a l'hora dels àpats i la principal raó dels quals era fugir del tedi de paraules gastades. S'alegraran de no haver de fer la compra i cuinar per nombres incerts i cada vegada més grans de persones, de no discutir amb els seus fills adolescents per l'hora de la tornada a casa després de la festa convertida en rutina diària, d'estirar la cadena del gosset antipàtic i arreplegar-ne els excrements en bossetes de plàstic. S'alegraran en el fons d'escapar per fi d'unes tedioses i santificades vacances que només tenen per objecte la conseqüent santificació del treball alienador, de tal manera que els tòpics contrastos (el paradís de les vacances contra l'infern del treball) continuen engreixant la maquinària, l'ordre continue inalterable i tothom (excepte els milions i milions de persones situades lluny de la nostra galàxia) tinga la seua ració assegurada de vacances. També n'hi haurà, ben cert, qui simplement enyorarà la música de les ones, la vista que descansa sobre l'atzur, els glops llarg de cervesa ben freda, les diàries ablucions a la mar salada, els crepuscles interminables a l'horitzó de la Safor, una última abraçada, el vol ingràvid de les oronetes. Aquests, però, saben, lluny de falses esperances i de pors imposades, que sempre ens trobem travessant el país de la llibertat, hivern o estiu, si som fidels als propis passos, si ens renovellem sempre, accessibles i generosos, si preservem el foc de la temptació de les cendres.

Arantza

Molt abans de la moda de l'exotisme antroponímic Arantza (escrit a la manera prenormativa del basc Arantxa) ja era nom més o menys conegut entre nosaltres. Després vindrien els Gorka, els Aitors o els Ibai, o els Itziar o Ainhoa per a dona, també d'origen toponímic i eusquèric, no sé si per l'experiència viatgera dels progenitors, per simpatia o pel simple escapisme del que pretesament fa
bonic i original. El pioner Arantza s'escampà segurament des del santuari homònim que s'alça als cims d'Oinati, dedicat a la Mare de Déu d'Arantzazu, i s'emparenta així amb tots els noms devots de més o menys arrelades verges, les Lourdes, Pilars, Dolors o els més autòctons Montserrats o Lliris i un llarg etcètera. Heus ací que els viatgers passen uns dies al poblet navarrès d'Arantza, al cor de la
vall del Bidasoa, que ho és alhora de tot Euskal Herria. La paraula aran, tan present en la toponímia basca, designa precisament això, vall. El mateix nom de la Vall d'Aran, entre molts d'altres, ens parla de l'antiga presència de pobles eusquèrics molt enfora dels límits actuals. Hi arriben just el darrer dia de les festes del poble, la qual cosa els fa a mans el regal de contemplar l'espectacle de talladors de troncs (aizkolariak) i alçadors de pedres (harrijasotzaileak) a l'omnipresent frontó, regal que es complementa a l'hora de sopar quan tots aquests hàbils forçuts (i forçudes) seuen a la taula del costat en animada plàtica en el seu èuscar melodiós i ple de rialles.
Malgrat la seua esquerpa orografia Euskal Herria és un mocador i es deixa apamar en petites escapades: paisatge i paisanatge amanyosos, ideals per a viatgers curiosos. Ja fa anys que s'hi deixen caure, tants com per creure haver captat els moviments i tonalitats que ha anat experimentant la realitat basca. El procés de pau, invariablement boicotejat per un estat que se sentia més còmode en temps de guerra perquè això li proporcionava la coartada de la repressió més o menys explícita, ha donat nous aires a aquest poble tenaç, laboriós i ordenat. Encara amb moltes ferides per cicatritzar a banda i banda, la deposició de les armes ha fet que l'independentisme es concentre en la promoció de l'èuscar i la defensa dels drets de presos i exiliats. Una nova generació està creixent en la construcció del país afortunadament aliena als temps encara recents de la violència indiscriminada. Malgrat tot l'Estat continua bloquejant qualsevol acord de pau i fins i tot manté, en una interpretació rocambolesca de la democràcia i el sentit comú, Arnaldo Otegi, màxim dirigent abertzale i artífex del procés de pau, a la presó. Les pancartes escampades pel poble en festes evidencien aquest doble eix de l'èuscar i el retorn dels presos i exiliats al país. Tan aficionats a concentrar en una frase lleugera com un vers les prioritats de cada moment a manera de consigna, als viatgers els ha cridat l'atenció aquesta: "Herria gorputza, hizkuntza bihotza" (el poble és el cos, el cor la llengua). Un poble petit que té en la seua petitesa la seua fortalesa, segurament perquè té el cos i el cor treballant sincronitzadament en una gran causa col·lectiva. I amb aquests pensaments, el cor i el cos purificats, els viatgers diuen adéu al País Basc fins l'any que ve.

Llum, lluerna, estel

Una de les conseqüències més visibles de la urbanització salvatge de la costa, i que afecta especialment aquest racó de la Marina Alta (que els antics pobladors sempre en vam dir l'Almadrava, més tard redescobert com l'Estanyó i ara anomenat, si hem de creure els indicadors instal·lats per l'Ajuntament de Dénia, Platja dels Molins) és el segrest despietat de la nit. Empesos per la fúria d'una manera molt esbiaixada d'entendre el progrés, poc subtil amb les millors virtuts de paisatge i paisanatge, els antics camins de la mar, ara convertits en carrers precaris, es van omplir de faroles que irradien des de no menys de deu metres d'altura la seua llum excessiva. L'exemple (el mal exemple) de la capital valenciana, la de contaminació lumínica més alta d'Europa, es va escampar com una taca d'oli també per aquests verals. Potser es tractava i es tracta d'atraure-hi el turisme com les modestes perilles de les nostres cases a l'estiu atrauen insectes i falenes. Ja tenim llum pública, doncs, però no amb la discreció escaient per il·luminar els passos dels vianants, sinó una llum hiperbòlica, cinematogràfica, encegadora. I potser res no és més perjudicial per a la vista que l'excés de llum. Deixem de banda l'efecte directe que aquest despropòsit té en la despesa pública i la butxaca del contribuent; obviem també, per lamentablement evident, la manca de sensibilitat estètica i ecològica que un tal cas representa. És la nit, les seues criatures i matisos, el misteri rotatiu dels dies, qui pitjor n'ha eixit parada. I, és clar, les persones que acostumàvem de gaudir-ne sense necessitat del fals envoltori dels neons ni de fototècnies. Ben mirat les mastodòntiques faroles que assetgen la nit i velen l'espectacle dels seus silencis infinits no són més que la representació a petita escala de la fàcil i inútil pirotècnia que ha presidit la vida del nostre país en els últims decennis i que ara ens costarà déu i ajuda desmuntar. Les lluernes, tan sensibles, van ser les primeres actrius de la nit que van haver d'abandonar el sinistre escenari. Hi van seguir els estels fugaços, ja invisibles fins en els dies de Sant Llorenç, que deu plorar ara llàgrimes seques. Les riques nits estelades de l'agost almadravenc són ara un record d'infància i joventut, com tantes coses. Les falenes que busquen desesperadament la llum, sense reparar en la seua qualitat ni en el perill de perdre-hi les ales, deuen sentir-se pletòriques, per molt que la majoria de les vegades en tenen prou amb la resplendor dels seus mòbils i l'estridència de la seua algaravia platgera. Però els qui estimàvem la nit i la volta estelada del cel plorem aquest excés de llum encegadora amb les íntimes i amargues llàgrimes de Sant Llorenç.

Ambaixada

Les valls altes de la Marina, juntament amb altres reductes de la serra d'Espadà castellonenca, van ser la darrera pàtria valenciana dels moriscos abans de la seua expulsió en 1609 per obra i gràcia de Felip II. Una d'aquestes valls, la de Gallinera, ha estat i és la principal via de comunicació entre Alcoi i el marquesat de Dénia, entre muntanya i mar. El cabdill morisc al-Azraq, el popular blavet, capitanejà des de la veïna Vall d'Alcalà una sublevació contra els nous senyors del nord que comandava Jaume I i que convertida ja en llegenda per la memòria popular, molts segles més tard, forniria l'excusa històrica per a la festa de moros i cristians alcoiana. El romanticisme del XIX, impulsat i matisat per la puixant indústria local, acabaria segurament per donar més o menys la forma actual a la festa i nn'escamparia el model a les comarques veïnes i als pobles que la van adaptar i fer seua, gràcies també en bona part a la diàspora estival alcoiana pels encontorns immediats i la costa. I amb el romanticisme la llegenda va voler conquistar el territori de la literatura que donés ales i llustre (la majoria de les vegades de simple llautó) a la festa popular i que endolcís amb les paraules el terror que amb més o menys virulència sempre és al fons de les batalles humanes. Havia nascut el gènere híbrid de les ambaixades, amb un peu en el Llibre dels feits, la crònica de la conquista de Jaume I, i tota la historiografia medieval, i un altre, el més sòlid, que beu la saba més rància del nacionalcatolicisme espanyol i que s'expressava invariablement en castellà. A la predominant grandiloqüència de la retòrica de les ambaixades els valencians hem respost amb la paròdia i la més o menys indissimulada indiferència. Se'ns feien estranyes tant les paraules com la vèrbola pàtria d'aquells versets. Per pal·liar modestament aquell estat de coses i aportar el meu granet d'arena a un gènere tan maltractat per tota mena de diletants i aficionats com ple de possibilitats, segons que ho veia i ho veig encara, vaig compondre en 1988 l'Ambaixada de Benialí. Així avui, al cor de la Vall de Gallinera, a l'escenari dels fets que van donar pas a l'històric Tractat del Pouet entre l'infant Alfons, fill de Jaume I, i al-Azraq, representarem per vintivuitena vegada aquesta ambaixada organitzada per la Filà Mallorquins. El ritual del retorn i el joc dialèctic de les identitats tornarà a enlairar-se a Benialí mentre el sol anirà ponent-se suaument en aquells paratges de profunda i serena bellesa. I com que cada moment és una cruïlla, passat, present i futur s'abraçaran una vegada més en l'elogi de la terra i en el cant indeleble de la dignitat humana.  

Caminar

Estic gairebé segur que la majoria de metges prescriuen als seus disciplinats i crèduls (quin remei!) pacients caminar, tant si es tracta d'equilibrar certs humors vitals, combatre l'artrosi, lluitar contra unes varices o dissipar els fums de la malenconia. Ben fet, sens dubte, ja que es tracta d'una teràpia barata, saludable (valga la redundància) i, almenys en aparença, sense els temibles efectes secundaris de la pràctica totalitat dels fàrmacs. Caminar amb aquests propòsits medicinals, doncs, s'ha convertit en el substitut contemporani del passeig, el simple estirar les cames o el vagareig d'una societat eminentment sedentària i motoritzada. I el que l'home ha fet sempre, com a animal bípede excepcionalment dotat per a una tal comesa, empès per la necessitat o la pura inquietud, en deslligar-se dels múltiples objectius que l'hi movien, ha quedat reduït a una activitat que és un fi en ella mateixa. No es tracta de caminar per arribar a un lloc, per fugir, socialitzar-se, visitar algú, descobrir i contemplar, ni tan sols per canviar d'aires, sinó caminar terapèuticament, esportivament, comptant els

quilòmetres i calculant les calories consumides en l'exercici i les miquiues de colesterol eliminades. Sembla que ja no podem fer res pel simple gust de fer-ho, res que no aporte un benefici tangible, immediat i d'una utilitat computable. Per això aquests caminants esforçats i vacacionals, que troben en l'aire condicionat de les platges, la carícia de les ones i la suavitat de l'arena el seu escenari predilecte, tenen sovint aquell aire esmaperdut, incert i esbiaixat dels autòmats i la gravetat circumspecta de l'esportista. Per això no són ben bé caminants, perquè caminen sense un propòsit aliè als seus passos i, el més important, són immunes al paisatge i al paisanatge, han deixat en el camí la capacitat d'improvisar i la sorpresa, sense les quals no existeix en rigor el moviment. Explicaria això l'ús massiu d'auriculars que els aïllen i distrauen d'una activitat que en el fons deuen considerar rutinària i tediosa, com prendre's la píndola del matí o menjar molta verdura, estricte compliment d'una prescripció facultativa. Deixem-ne al marge aquells altres caminants, joves i no tant, camuflats en les rutes del colesterol marítimes amb l'objectiu de lluir els cossos ben esculpits, bronzejats i tatuats, alienígenes del planeta de les passarel·les i l'exhibicionisme tot i que, en honor a la veritat, aquesta fauna té un dret d'explotació de les platges molt més arrelat en la tradició: mirar i ser (ad)mirat forma part del joc en qualsevol aglomeració humana, i més com més ratlla la nuesa. Vaja, que està molt bé caminar. Amb això els metges no descobreixen la sopa d'all, cert, però contribueixen de manera important a equilibrar la difícil balança de la seguretat social i a combatre una mica la farmacodependència. El mal, vistos els símptomes, fóra convertir el destí humà de fer camí en una nova forma de neurosi que s'obstina en un únic propòsit i als grans mals aplica remeis menuts. Si caminar exclou observar, deixar-se sorprendre, pensar, evocar, detenir-se a saludar i parlar, és perdre un llençol en la bugada. Si al costat de la recepta, encara que siga en lletra menuda, figurassen els beneficis del simple plaer de fer camí, caminar tornaria a ser l'exercici espiritual que fou sempre. I potser així, fins i tot, trobaríem el camí, o els sentits del camí, o el camí del camí, o... 

El cosí

Se'n diu cosí germà perquè d'alguna manera s'ha de dir, per molt que, com tot sovint passa, les paraules a penes delimiten un sentit notarial relatiu a pertinences, parentius, idetintats, ple d'inexactituds, de certes coses. Bé, era fill d'una germana del pare, cosí germà en rigor, ni germà ni simplement cosí, tal volta perquè pels atzars d'una vida compartida amb molts parèntesis, el nom que més bé li hauria escaigut fóra simplement el d'amic (amb perdó de taula). Era el cas que aquell cap de setmana, després de molts parèntesis sense veure's i moltes penalitats sofertes en la discreta distància de la bona amistat, el cosí germà, és a dir, l'amic d'infantesa i de primera joventut, havia pogut fer un apart en els seus parèntesis i visitar-lo en aquell espai primigeni de les experiències compartides, aquella platja de tots els inicis, al fons de la qual encara sonava una remor harmoniosa de pedres arrossegades pel moviment incessant de les ones, per molt que l'avarícia constructora havia fet mans i mànegues durant tots aquells anys per endur-se en la seua febre vertiginosa una memòria tan prima i vigorosa com un fil de pescar. I a això van dedicar la major part del temps del parèntesi, amb l'ajuda inestimable d'algun amic veí compartit, a sarzir amb les paraules la xarxa tènue d'una memòria que si no es cultiva es desfà com les teranyines velles amb el primer colp de vent. Van recórrer, després de les ablucions que pertoquen al reencontre amb el pare o mare nostrum (de tu, de mi, d'ells, de nosaltres), el caminet de les vil·les antigues, conservadores dels noms inicials, Vora Mar, Mi Casita, Vil·la Àngela, Mar i Cel, Vil·la Maria, Vil·la Emília, i la sumària evocació de les que havien cedit terreny a les noves construccions d'apartaments i el repàs frugal de les vides dels seus moradors, vius o finats, però encara dansant en silenci enmig dels remolins de la consciència i la memòria. No faltava qui deia que aquella revisió exhaustiva de llums i ombres era una gimnàstica essencial per conservar un mínim estat de forma, encara que només fos la de la sempre esmunyedissa ànima moridora (amb perdó de taula). La visita a la capital de la comarca i el seu mercat exuberant i ple de vida (passe'ns el lector el pleonasme) formava part del ritu iniciàtic que consistia a sarzir els fils prims de la memòria (van deixar la visita al Cementeri dels Anglesos, que el cosí, germà o amic no coneixia, per a futurs parèntesis). Afermar els nusos de la xarxa que els unia al passat i donava consistència al present no fou l'única ni principal comesa del parèntesi: aquella visita tenia per fi, també, eixamplar la terra fèrtil de la complicitat, tasca fàcil quan hi ha ben repartides menges, vins, utopies i algun mite literari sorprenentment compartit tot i els paranys dels anys i la distància. Cada u tornaria, inevitablement, a les seues dèries i delits, a les distàncies i al silenci. Però no era el foc d'aquella trobada el caliu per a noves cites? La certesa d'aquell nord remuntava amb les paraules

L'arbre i la mar

Molt abans que arribés al seu coneixement, a través dels llibres, que aquell arbre era el que millor sintetitzava el món mediterrani i que era considerat sagrat per les diverses cultures que s'hi entrellaçaven; molt abans de saber-lo símbol de Zeus i adorn dels suplicants que s'hi adreçaven, d'imaginar-ne una branqueta en el bec del colom que portà a Noè la bona nova del final del diluvi o de veure la multitud agitar-ne en l'aire en l'entrada del Messies a Jerusalem (ritual que es commemorava els Diumenges de Ram de la seua infantesa); molt abans, en fi, d'haver llegit i cantat "Andaluces de Jaén" i de tenir temps de recordar que havia acompanyat el palestí Arafat en el seu famós discurs a l'ONU al costat de la pistola, ell ja s'estimava l'olivera. Més enllà de les òbvies raons econòmiques que n'havien erigit a poc a poc el mite, i que ell per força ignorava, aquell arbre, cada un d'aquells arbres més l'abstracció de tots ells en una idea tan precisa com esmunyedissa, formava part indestriable, amb una discreció que ara creia valorar en el seu just terme, del seu paisatge vital. L'olivera era sinònim de longevitat i permanència, una resistència que de vegades es podia xifrar en milers d'anys, i de singularitat: l'aparentment capriciosa forma de cada exemplar, amb els troncs nus i retorçuts com cossos humans en delicada dansa, li semblava el més aproximat a la diversitat de l'ànima humana. La manera com des de la rabassa enfonsava les seues arrels en la terra, a la qual s'abraçava en un moviment incessant de quieta harmonia que s'estenia per les branques i les fulles de doble tall amb els múltiples matisos del verd al gris argentat, feien d'aquest arbre la criatura més terrenal i, alhora, la més aèria. Imaginava que els vaivens de l'olivera, sota la batuta dels vents, estaven sincronitzats amb el moviment de les ones i calculava el temps que durava aquest diàleg, aquest psalm entonat a duo, entre l'arbre i la mar. De manera que se'n va fer plantar un en un pam de terra vora el mar, prou gran perquè ja donés ombra, i en va tenir cura perquè el transterrat s'hi sentís com a casa al costat del romaní, la pebrella, l'espígol o la garrofera. Qui sap, es deia, si algun dia hi niaria l'òliba o el brúfol, els ulls de la sàvia Atenea que veuen en la foscor. El que era segur era que al proper hivern faria olives i que potser, mentre se les aniria menjant a poc a poc i llançant-ne el pinyol, continuaria desxifrant el cant immemorial de l'arbre i la mar.

Smartphones

Des que m'havien canviat feia uns dies les rodes posteriors notava que el cotxe se me n'anava lleugerament cap a la dreta, cosa que en segons quins casos pot resultar fatal. De manera que vaig tornar al taller per solucionar-ho. La dona que em va atendre, molt amable, s'esforçà a desvincular el canvi de rodes amb els problemes de direcció del vehicle esplaiant-se en tota mena de detalls tècnics sobre els quals, com és lògic, jo no hi tenia res a dir. Amb aquella inobjectable lliçó no només descarregava l'empresa de qualsevol responsabilitat sinó que insinuava que allò meu no tenia solució. El cas, vaig insistir, independentment de la causa, era que el vehicle no anava fi i que calia remeiar-ho, cosa que va ser possible canviant de lloc les rodes (les noves davant i les més gastades darrere) i equilibrant-les, i el pagament dels cinquanta euros pressupostats, que després de la classe de mecànica de l'automòbil encara em van semblar poc. Naturalment em vaig abstenir de comentar-li que no necessitava per a res aquella lliçó magistral perquè no m'agraden els cotxes (i perquè el saber sí que ocupa lloc, i tant). Davant la passió dels altres, per banal o ridícula que ens puga semblar, cal ser respectuosos.

Ve a tomb aquesta anècdota per la possible compra de les Corts de flamants telèfons elegants, a raó d'un per barba (o barbeta), per als diputats (i diputades) decidida, es veu que, per l'anterior cambra. A falta de notícies més sucoses i ja en plenes ardències estivals, haurem de conformar-nos amb temes subsidiaris (o no tant). Potser, com en el cas del cotxe, convindria saber primer per a què poden servir-los els smartphones a ses senyories i calcular després els possibles beneficis per a la ciutadania de la compra a la Telefonica (encara em costa escriure-ho sense accent) de Zaplana i companyia. Clar que aquesta pregunta tan ingènua només la pot fer algú que, com jo, no té un telèfon així perquè pot prescindir-ne perfectament per a la seua feina (i la seua vida). Segurament no és aquest el cas dels síndics, per als quals el mòbil deu ser com per a mi l'ordinador (o la bicicleta) o els llibres. No val la pena insistir que per raó de les meues obligacions públiques mai no m'han regalat un ordinador (deixem ara el tema de la bicicleta), ni tan sols un llibre, i aquest darrer cas és especialment sagnant quan un dóna classes de literatura i fa ressenyes de llibres. A més, estic segur també que tots els diputats ja en tenen, de mòbil elegant, de manera que potser sí és prescindible la despesa d'uns 50.000 euros per comprar-ne de nous, sobretot comptant que amb el seu sou bé se'l poden pagar de la pròpia butxaca. Al capdavall tenir diputats i diputades ben connectats és una qüestió d'interès públic (tant com tenir professionals ben formats i llegits), de manera que no hi ha dubte que faran tot el que estiga a la seua mà per garantir-nos-ho.  

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 4 de juliol de 2015.]