Si no ara, quan?

En aquests precisos moments en què comence a escriure la columna d'avui, les 11.50 del divendres 27 d'octubre de 2017, el Parlament de Catalunya es disposa a proclamar la República Catalana. Les imatges de TV3 ens mostren els carrers propers al Parc de la Ciutadella de Barcelona ja plens a vessar a aquestes hores, responent a la crida d'Òmnium i de l'Assemblea Nacional Catalana. En un lloc remot de la galàxia, a Madrid, Rajoy és ovacionat per la majoria del Senat quan ha desgranat les mesures que pensa aplicar, emparat en l'abracadabra bestial del 155, contra Catalunya, les seues institucions democràtiques, els mitjans de comunicació públics, el sistema educatiu, els mossos d'esquadra i tota cuca viva, independentista o no. La mesura, justament comparada amb el Decret de Nova Planta que perpetrà un altre borbó també anomenat Felip, liquida d'un colp els fràgils consensos de la transició i l'inestable equilibri (tothora amenaçat per l'ull implacable de la metròpoli) de l'estat de les autonomies. Avís clar per a navegants: es consuma, amb la complicitat sanguinària de PSOE i C's, la recentralització severa amb què somniava Aznar i que figura en l'adn imperial de la dreta franquista, per fi despullada del seu vestit de camuflatge democràtic. Puigdemont estava disposat ahir a immolar-se davant les pròpies conviccions i la majoria de la ciutadania convocant eleccions in extremis per intentar evitar l'aplicació de l'infaust decret, que portarà sang, suor i llàgrimes al poble de Catalunya. Però l'espanyolisme ranci, defensor d'una legalitat que es gira com un calcetí i que no compta a l'hora de saquejar impunement les arques públiques a major glòria del PP, els seus dirigents, les elits i empreses afectes al règim i la monarquia, va tancar-se una vegada més en banda, delerosa d'estrenar la seua joguina assassina del 155, buscant la humiliació i la derrota sense pal·liatius del catalanisme pels segles dels segles. En aquesta cruïlla, oberta a la por a la repressió que desfermarà la fúria de l'estat i a l'esperança de la construcció d'un país nou (i que pot estimular canvis importants a Espanya i a Europa), la pregunta del títol parafraseja la coneguda sentència fusteriana de l'Ara o mai dirigida al mateix subjecte cívic i polític, els valencians, a qui apel·lava el savi de Sueca. ¿Com pot ser, dic, que els valencians –amb les poques o moltes honroses excepcions que facen al cas–, assistim una vegada més a aquest moment històric com si sentíssem ploure, quan no des de l'adhesió més irresponsable a les mesures repressives en marxa? Em resistesc a creure que la majoria de la societat valenciana no siga ferma partidària de la democràcia i defensora de les pròpies institucions històriques. On són els votants que han fet possible un govern moderadament inclinat a l'esquerra? A banda obvis lligams de cultura, història i llengua amb Catalunya, no és aquest veí la principal destinació dels productes valencians? On és la solidaritat, aquella tendresa dels pobles de què parlen els poetes, amb Catalunya en uns moments històrics en què ningú no pot situar-se en impossibles equidistàncies ni fer ulls cecs al que està passant a la porta de casa. I menys que ningú el President Ximo Puig, que es frega les mans amb l'arribada al País Valencià d'empreses traslladades fora de Catalunya amb coercions i incentius impresentables, ni la Vicepresidenta, Mònica Oltra, especialista en la tàctica de l'estruç amb tot el que sone a sobiranisme o versadora de declaracions molt sovint innecessàries i impresentables. Però la pregunta conté potser la resposta. Vint-i-cinc anys després de la mort de Fuster, el diagnòstic que ell va fer del país no només continua sent vàlid en els seus supòsits principals, sinó que la patologia del pacient presenta avui símptomes que en alguns aspectes s'han agreujat. En temps d'informació universal, instantània i vertiginosa, els valencians estem segrestats, sense mitjans propis, pels aparells de propaganda de l'estat. La nostra espanyolitat domesticada i ofrenadora comença a ser irreversible. Malgrat tot, hem d'alçar la solidaritat amb Catalunya des de baix, perquè a més de la pràctica feliç, terapèutica i jovial de la tendresa, ens hi va bona part del nostre benestar immediat i futur, la raó de ser com a poble. Anem per feina.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 28 d'octubre de 2017.]

Acabarem com Camot

Ja saben, com el roder xativí Francesc Navarro (1780-1826), molt malament. La revolució catalana ha posat al descobert les vergonyes mal dissimulades de l'estat espanyol, tot allò que durant quaranta anys va quedar mig velat per l'escaoila de paraules com democràcia, benestar, monarquia parlamentària, constitució i d'altres que han anat caient sense remei i que amb prou feines amaguen encara el teatret d'ombres, corrupció i col·lapse que diem Espanya. No sabem com acabarà el procés d'independència de Catalunya, ni si aquestes coses tenen un punt i final, si no van transformant-se més aviat a través d'una seqüència de punts d'inflexió cap a desenllaços múltiples. Del que no hi ha dubte és que ni a Catalunya ni a Espanya no hi ha marxa enrere, que el règim de 1978 està tocat de mort per molt que el conglomerat del poder de l'estat intente mantenir calentet el cadàver, com ja va fer amb Franco, una temporada més o menys llarga. No hi ha marxa enrere, vull dir, a l'aparença d'una democràcia mínimament potable i homologable, perquè, com és habitual entre conquistadors de raça, han decidit cremar les últimes naus de l'estat de dret. La judicialització de la política, la constitució com a coartada per a la repressió més feroç, l'ús partidista d'una monarquia que és part principal del problema, la sistematització de la mentida a través dels grans mitjans de propaganda anomenats encara periodístics, el no declarat estat d'excepció contra Catalunya i l'empresonament indigne de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, l'horitzó del 155, etc., són ja llenya que crema en la platja de la història documentada. Està a punt de culminar Rajoy, amb la inestimable ajuda de C's i PSOE, el que amb l'aznarat ja es practicava sense complexos: la recentralització de l'estat a major glòria de les elits vampíriques, les retallades en drets i llibertats, l'ús mafiós de les institucions. No hi ha marxa enrere a l'idil·li falsejat d'aquells anys de vins i roses, sinó l'actualització impúdica de l'autoritarisme uninacionalista que cimenta l'estructura de l'estat. De moment ja han destapat la caixa dels trons d'un feixisme que al País Valencià pot tornar a fer estralls, ja han escampat la pesta de la misèria moral que és alhora causa i efecte de la podridura democràtica. Però quan s'acabaran les hòsties (en el doble sentit de la paraula) de Catalunya, podrà reconèixer-se Espanya en la cara que es reflecteix a l'espill de la realitat? Té els dies comptats aquesta demència: el que tarde l'estat a no poder fer front als deutes, a perdre el poc crèdit internacional que li queda, a declarar-se en fallida. De moment els gegants europeus, que no tenen amics sinó aliats per interessos, li fan costat, però si continua entropessant amb els seus molins de vent potser el deixaran caure o li imposaran solucions a la grega. Catalunya, amb diferència, té un projecte i sap on vol anar. Espanya, inclosos els valencians que de moment fem la viuviu sota el paraigua de l'adhesió infantiloide o la indiferència, sense una esquerra republicana, clarivident i decidida, no pot oferir sinó l'horitzó del corcó i la catxiporra. Com Camot o pitjor si no ens espavilem i no ens mobilitzem a temps i com pertoca.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 21 d'octubre de 2017.]

Solidaritat contra el feixisme

Un modoset «Sí al valencià», més propi de trobades escolars o de campanya de promoció lingüística, presidia enguany la manifestació vespertina de la Diada del 9 d'Octubre a la capital valenciana. No cal dir que, ateses les circumstàncies de reviscolament de la bèstia feixista per l'actitud dels partits dinàstics (en encertada denominació de Ramón Cotarelo) i la carta blanca per a la violència més cega que significa la negació de l'evidència de la brutalitat policial a Catalunya i el vergonyós discurset del monarca, el tímid camuflatge no serví de res. Era més que previsible, estava cantat, que després de la concentració espanyolista de Barcelona de la vespra, la fauna feixista local intentaria rebentar a hòsties i insults la pacífica desfilada, que ja s'havia aplicat l'autocensura en l'exhibició de senyeres i altres símbols proscrits i que concentrava tot el seu ideari social en una sola consigna, democràcia. I així fou, amb la proverbial connivència d'una policia dita nacional que mai no va superar la prova del cotó democràtic i que el 12 d'octubre tornava a desfilar a Madrid després de trenta anys d'absència per celebrar el Dia de la Hispanitat i perquè els fervorosos incondicionals de l'orgull espanyol poguessen aplaudir i agrair la seua gesta garrotera contra persones pacífiques i indefenses d'arreu de Catalunya. La pesta blava tornava a ser declarada al País Valencià –veurem si ha tornat per quedar-s'hi– amb el seu doble propòsit: boicotejar el govern PSPV-Compromís i curtcircuitar el corrent elèctric que per història, interessos i dignitat uneix catalans i valencians. Mentre la imminent proclamació de la República Catalana apunta al futur, el mapa ibèric es pinta amb els colors més negres d'un passat sempre present (la vigència del franquisme, el fracàs de la democràcia) que de moment excita el pitjor espanyolisme, sosté gràcies al PSOE el govern desnonat de Rajoy i dissimula la solsida d'un règim endeutat fins a la medul·la i enrocat a la desesperada en la seua incapacitat d'apamar la realitat i trobar una porta d'eixida a la pròpia supervivència. Dos fets em semblen concloents per il·lustrar la inòpia brutal en què viu instal·lada la política espanyola. D'una banda la pregunta del diputat Girauta de C's de com s'havia permès que Europa i el món veiessen el que havia passat a Catalunya el dia del referèndum (els qui demagògicament acusen l'independentisme de voler crear fronteres, defensen amb ungles i dents les fronteres dels seus interessos espuris i posen filferrades a la llibertat d'informació i expressió); de l'altre el Consell d'Europa i Human Rights Watch denunciant els «excessos» policials. La suspensió dels efectes de la Declaració d'Independència anunciada per Puigdemont no ha servit de moment per obrir la finestra del diàleg. Les pressions per a la mediació hauran de viatjar a l'altre costat, poc amic de tot allò que no siga la llei i el garrot i temptat de traure l'exèrcit en croada. Pel que fa als valencians, i com deia l'Ovidi, la vara del manar, empunyada per la turba feixista i protegida pels mandarins de Madrid i de València, et poses com et poses més o menys t'ha de pegar. La nostra llarga experència amb la pesta ens hauria d'haver ensenyat que ací no valen mitges tintes, timideses ni inhibicions, que el feixisme se l'ha de combatre amb totes les eines democràtiques i que en aquesta batalla hem d'estar ben clarament al costat de la llibertat i del poble de Catalunya.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 14 d'octubre de 2017.]

[Pere Català Pic, 1936]

Estocada a la democràcia

Quan votar és considerat un crim execrable i els ciutadans, en exercici dels seus drets i de forma escrupolosament civilitzada, són tractats pitjor que delinqüents i terroristes, és que la democràcia s'ha volatilitzat. L'han llançada per la finestra, avui a compte del procés d'independència de Catalunya, però ahir quan es dedicaven a saquejar impunement els diners públics (quasi mil encausats per corrupció en l'haver del PP, no sé quants d'ells ja a la presó, que curta és la memòria de l'equidistància), despús-ahir quan imposaven el setge de silenci sobre el que està passant als seus mitjans domesticats, quan pervertien el llenguatge i ens acusaven de nazis, quin desvergonyiment, quina banalització del dolor i la seua història, ens negaven el dret a respirar, a dissentir, a construir una república sobre bases noves. Deien que no hi hauria referèndum, se'n burlaven parlant de picnics i calçotades, però van votar contra el vent i la marea sanguinària de les porres dos milions tres-centes mil persones. Perseguien urnes com qui persegueix estupefaents i no en van trobar ni una. Havien d'amortitzar la despesa de 300.000 euros diaris per vaixells ridículs i enviar la tropa drogada, pagada i adoctrinada a practicar aldarulls i violència en nom de la llei i l'ordre, a infiltrar sense èxit milers de provocadors entre la població, excitar les hordes feixistes que ja naden arreu com peixos en l'aigua tèrbola. L'objectiu de la força bruta (llegiu el comunicat subscrit per comandaments intermedis de la policia demanant disculpes) no era evitar la celebració del referèndum, sinó humiliar, fer mal, escampar el virus de la por. Per això van concentrar els seus esforços en petites poblacions i no en els grans col·legis de Barcelona. Han matat l'estat de dret en nom de la legalitat. Han tret el seu rei a fer el paper de titella dels bastons en un guinyol infame, a beneir la violència contra la part dels súbdits que ha gosat rebel·lar-se contra el destí de bou de lídia i pallasso de les bescollades. En la vella arena de la plaça hispànica jau el bou de la democràcia, després de l'última estocada. I si l'escenari de la crueltat feixista hagués estat Benialfaquí, Tollos o Almudaina, si haguessen estat els nostres veïns els apallissats, ho entendríem? Ho justificaríem? Qui no vulga pols, calladets esteu més guapos, no us signifiqueu... aquella submissió de la dictadura. El bou que encara agonitza a la plaça és el mateix que moria cada dia durant el franquisme, l'entusiasta complicitat de la massa intoxicada, l'«a por ellos», el crit de la tribu, el cec nacionalisme espanyol excitat per terra, mar i aire per individus sense ànima que encara xuplen del pot com el tal Alfonso Guerra. Ho ha vist tot el món, com es reprimeix a Espanya la voluntat democràtica de canviar les coses, de fer un nou país, d'eixir-se'n de l'eterna burrera, el cercle viciós i la filera. Al mateix temps que clausuraven la democràcia a Espanya, a Catalunya s'exercia amb penes i treballs el dret elemental de tota democràcia, es resistia amb el cos i l'ànima valenta l'ultratge i la barbàrie, es defensaven escoles, s'enlairaven himnes i cançons, es feia recompte. I l'endemà es paralitzava el país. Europa no s'hi mulla encara i està a punt de firmar la defunció de la decència. Espanya no vol veure-ho, redueixen els prop de 900 ferits per la policia, com el fiscal Maza, a freda estadística («Mi marido me pega lo normal»), roda eterna la sénia la mula cega. Equidistàncies? Els toreros de saló del castissisme hispànic insulten Piqué i li diuen «llorón», ells que són tan mascles i tan atrevits amb la porra del poder a la mà. Compteu-me entre els qui avui ploren i demà celebraran per fi el naixement d'una república lliure.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 7 d'octubre de 2017.]

 

Gràcies, Catalunya

Demà és el gran dia de la teua llibertat, el del referèndum que les forces reaccionàries tracten d'impedir per tots els mitjans. Gràcies per haver omplert el calendari de grans dies d'esperança i llibertat des d'aquell 13 de setembre de 2009 del referèndum d'Arenys de Munt i aquell 10 de juliol de 2010 en què vas omplir el carrer per dir «Som una nació. Nosaltres decidim» quan el Tribunal Constitucional tombava l'Estatut votat per Parlament i Congrés i referendat pel poble. Gràcies per haver fet del teu camí un més difícil encara de fermesa i dignitat. Gràcies per resistir tota sola o quasi. Gràcies per haver oposat clavells a les armes de Goliat i somriures a la burrera permanent de l'insult i la catalanofòbia amb què els grans mitjans de domesticació de masses al servei de l'Estat i les minories parasitàries han minat el terreny per a la clausura de drets democràtics. Gràcies per haver-nos reconciliat amb l'impossible i alliberat de l'inevitable, per haver pintat els carrers amb els colors dels versos rescatats per a la revolta: «O povo é quem mais ordena», «Molta gent petita, en molts llocs petits, fent coses petites, pot canviar el món», «Hi haurà un dia que ja no podrem més i ho podrem tot», «Si estirem tots ella caurà», «Tot està per fer i tot és possible», «Serà un dia que durarà anys», «No tinc por», «Els carrers sempre seran nostres»… Gràcies per haver despullat els reis i posat en la boca de tots la flor de la república. Per haver inspirat les noves lleis de l'horitzontalitat, la verticalitat i la transversalitat, per desfer la fal·làcia que tots els polítics eren iguals com a coartada per al menfotisme. Per haver transformat la rosa de foc en la rosa de la resistència pacífica, per haver fet caure el teló arnat de la transició i la mascareta de la demofòbia dels poderosos, per haver burxat la mala consciència d'Europa. Per haver alçat a Barcelona l'escenari universal on es representa avui el drama de la batalla per la llibertat dels pobles. Gràcies gent gran que heu omplert de lluita el vostre temps lliure, gràcies periodistes de vint-i-quatre hores, gràcies famílies de tres generacions, gràcies nouvinguts, veterans i neòfits, catalans de tots els continents, gràcies polítics i responsables institucionals per la vostra fidelitat al poble, gràcies bombers valents, gràcies pagesos de tractor i corbella, gràcies tuitaires i blogaires, gràcies colles de castellers i cantaires, gràcies estibadors que engegueu les sirenes de l'insomni perquè despertem en el nou dia, gràcies veïns que ompliu les nits de cassolades, gràcies advocats, gràcies mossos d'esquadra, gràcies músics, gràcies entitats esportives, gràcies estudiants de secundària i universitat, gràcies escriptors, gràcies científics, impressors i empresaris, gràcies cristians de base, gràcies religiosos, gràcies actors i gent de cultura, gràcies cantautors, gràcies Pep, Núria, Gerard, gràcies Suso de Toro, Ramón Cotarelo, Jaime Pastor, gràcies Izquierda Castellana i Madrilenys pel Dret a Decidir, gràcies sempre esquerra abertzale, gràcies sindicats que recupereu la classe, gràcies esquerres que us decanteu per la causa comuna del poble. Gràcies per rejovenir el vell i madurar el novell. Gràcies Assemblea, gràcies Òmnium, gràcies AMI, gràcies Taula de Forces Polítiques i Socials. Gràcies, Catalunya, per ser el nord de valencians i balears, el rovell de l'ou, el camí i les esperances. Passe el que passe demà no hi ha marxa enrere, ja has guanyat el teu dret a viure lliure i en pau. Gràcies, Catalunya.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 30 de setembre de 2017.]

Els intel·lectuals, el pessebre i el colp d'estat

Feia mesos, anys que us trobàvem a faltar. Ens preguntàvem què devien pensar els intel·lectuals d'esquerra d'Espanya sobre la revolta democràtica de Catalunya i el seu procés d'independència. Trobàvem a faltar la vostra comprensió i la vostra solidaritat. Davant el vostre clamorós silenci sobre aquests fets i sobre tot el que els va precedir, vam arribar a pensar que havíeu estat eliminats, que el forat negre del poder se us havia engolit. Salvant les honroses excepcions al cas, no compreníem que callàsseu davant els abusos que el partit del govern i els seus adlàters del PSOE i C's han anat perpetrant en una espiral sinistra que creix i ha solsit els fonaments de la democràcia. No compreníem el vostre silenci col·legiat davant el cepillazo a l'Estatut referendat pel poble de Catalunya i votat pel Parlament espanyol, davant els gürtels, els castors, l'amnistia fiscal, la destitució i imposició de jutges, el rescat de la banca, la màfia organitzada del PP, la vergonya de la monarquia, la manipulació sistemàtica de la justícia, l'Operació Catalunya, l'insult continuat a la dignitat dels ciutadans… Però ara per fi heu parlat amb una sola veu, a instàncies de Recortes Cero, partit que demanà el vot per a Rosa Díez, es manifesta al costat dels feixistes de Vox i està lligat a la secta d'UCE (l'estalinista Unificación Comunista de España), sota la flamant insígnia de la condició d'intel·lectuals d'esquerra. I ho heu fet, precisament, per clamar contra el dret i la voluntat del meu poble (en rigor, només d'una part d'ell) de decidir mitjançant el vot el seu futur polític. Quin paper tan galdós el vostre d'ara! Comprenem, això sí, que us preocupen les garrofes, com a totcristo, que vulgueu continuar alimentant-vos en el pessebre de les vostres tertúlies radiades, televisades i pagades, dels vostres projectes subvencionats, de les vostres columnes i espais d'opinió, dels vostres festivals i exposicions. Però per defensar el pinso havíeu d'alçar-vos, no contra els amos del corral, sinó contra la voluntat majoritària del poble (els números canten: un 80% sostingut de ciutadans de Catalunya partidaris del dret a decidir)? Perquè, segons vosaltres, es tracta d'un referèndum sense garanties plenes? Creieu-me que es fan tots els esforços perquè, si les armes no ho impedeixen, els ciutadans puguen votar amb plena llibertat i garantia. Que us penseu que això és Dinamarca o Canadà? No, és Espanya, i sense l'astúcia i les argúcies parlamentàries que denuncieu (i que no heu denunciat mai al Parlament espanyol, on són pràctica diària) mai no s'hauria pogut aprovar la llei del referèndum. Perquè al capdavall la qüestió és votar o no votar (amb totes les garanties, sí). És això el que us fot, que Catalunya puga votar malgrat tota la força d'un estat que la vol sotmesa, humiliada, silenciada? Defenseu el vostre pessebre, ho comprenem, però és trist que ho feu contra nosaltres, contra un moviment que potser té la clau de la transformació real de la democràcia espanyola en un sentit republicà. Ara el tsunami del colp d'estat contra el poble de Catalunya i les seues legítimes institucions us ha arrossegat amb tota la seua immundícia. Espere que més d'un o una de vosaltres, de les mil figuretes que adorneu aquest betlem muntat per un poder demofòbic i absorbent, us hàgeu penedit ja d'haver signat un manifest que aplaudeix amb entusiasme la dreta neofranquista i que insulta la intel·ligència dels demòcrates, intel·lectuals o no, d'esquerres o no. Us estimem com a artistes, estimem els juans, javiers, isabels, juanjos, i admirem moltes de les vostres obres. Però com a intel·lectuals que us dieu d'esquerres, que hauríeu de mirar de comprendre la realitat i defensar sempre la causa de la llibertat, no mereixeu sinó el meu menyspreu més profund.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 23 de setembre de 2017.]

Catalunya ens interpel·la a tots

Des del tancament d'Egunkaria, la il·legalització de Batasuna i l'empresonament d'Arnaldo Otegi i els seus companys, no s'havia produït a Espanya una conculcació de drets individuals i col·lectius tan descarada i massiva com la que estem vivint aquests dies. Aquells abusos a Euskal Herria es produïen, però, amb l'excusa i sota el paraigua de l'existència d'ETA, que ja iniciava la fase letàrgica que conduiria poc després a la seua dissolució. Ens trobem avui en el moment, a quinze dies de l'1 d'octubre, en què els aparells repressius de l'Estat estan duent a cap les seues accions més cridaneres però de fet, com il·lustra el documental Les clavegueres d'Interior (censurat per la major part de les televisions espanyoles), la guerra bruta contra l'independentisme democràtic, cívic i pacífic desplegada amb l'Operació Catalunya ha estat la pràctica habitual d'un estat que encara es diu de dret. Com que s'ha forçat interessadament la llei fins a fer-la coincidir amb els interessos del règim, en flagrant contradicció amb els tractats internacionals que reconeixen el dret d'autodeterminació i que han estat subscrits pel mateix estat que ací el vol impedir, i s'ha declarat delicte la voluntat democràtica d'un poble, qualsevol mesura els sembla bona per preservar la indissoluble unitat d'Espanya. Cosas veredes, amigo Sancho, deia el bo d'en Quixot: escorcolls d'impremtes, prohibició d'actes (no solament a Catalunya sinó també a València, Madrid, Xixón i ahir mateix a Vitòria-Gasteiz), confiscació de material al setmanari El Vallenc, retirada de cartells, multes estratosfèriques, mentides i intoxicacions per terra, mar i aire mediàtic, amenaces i querelles... L'escalada pot derivar en accions violentes en els propers dies que tal vegada puguen, si no impedir-lo completament, posar moltes traves a la realtzació del referèndum per tal de desacreditar-ne els resultats. En qualsevol cas, el ridícul el tenen assegurat: policies buscant urnes i paparetes (convertides en perilloses armes terroristes) i la gent entonant cançons i llançant clavells a la Guàrdia Civil. Amb l'excusa de la il·legalitat prefabricada a mida i la mirada posada a apuntalar el règim en descomposició i acontentar la part d'Espanya segrestada pels seus mitjans de formació de masses, la repressió ja s'ha fet extensiva a altres territoris de l'estat. Això ens interpel·la a tots els qui creiem en els drets democràtics, començant pels d'expressió i reunió. Siguen quins siguen els esdeveniments que tindran lloc els propers dies, i al marge del veredicte de les urnes si al final s'obrin a la ciutadania, fa temps que l'Estat, en tancar tota via al diàleg, va decidir tractar Catalunya i la seua gent, de facto, com un país estranger, independent. La citació a declarar de 712 alcaldes respon a aquesta idea de l'enemic extern que ha justificat històricament tanta barbàrie, aquelles causes generals i estats d'excepció de la dictadura. Demostren en la pràctica la concepció colonial del seu estat, hereu d'un imperi obsolet i un franquisme massa viu. I és tanta la seua arrogància, el seu menyspreu i el seu autisme, que el fiscal general de l'estat, José Manuel Maza (en el seu nom, la nostra penitència), diu que els catalans estan (estem) abduïts [sic]. La vespra mateix de la independència de Cuba un capitost de l'època afirmava solemnement que estava assegurada la sacrosanta unitat de la pàtria i que l'illa caribenya sempre seria espanyola. Que així siga. Amén.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 16 de setembre de 2017.]

El passat és enterrat en el futur

Louise Glück, Nit fidel i virtuosa. Traducció de Núria Busquet Molist. Edicions del Buc_Poesia núm. 11. La Pobla de Farnals, març de 2017. Títol original Faithful and Virtuous Night (2014).

· · ·

Extraiem del poema d'aquest llibre «Un jardí d'estiu», dividit en cinc parts, els versos que donen títol a la present ressenya perquè al nostre parer concentren molt bé bona part de la força i sentit de la poesia de la nord-americana Louise Glück (Nova York, 1943). La trobada fortuïta d'una vella fotografia de la mare entre les pàgines d'un exemplar de La mort a Venècia és l'inici d'una sèrie de records encadenats quasi com una seqüència fílmica. En desempolsegar-la, s'il·lumina a poc a poc una escena amb uns infants prop d'uns rosers, en un jardí, un estiu remot... La silenciosa calma del jardí, al final de la secció tercera, sembla el preludi de la tragèdia, de la pura devastació del temps, «com una tarda a Pompeia». Louise Glück ha publicat una catorzena de poemaris independents i diverses antologies pels quals ha rebut alguns dels premis més prestigiosos del seu país, a més d'un parell d'assajos sobre poesia. L'editorial Pre-Textos n'ha anat traient, des de l'any 2006, cinc títols traduïts al castellà.

La poesia d'aquesta descendent de jueus hongaresos és, com molta de la que s'ha fet i es fa en l'àmbit anglòfon (i que ja fa anys que és també freqüent a casa nostra), d'arrel eminentment narrativa i voluntat reflexiva. No solament perquè sovint els poemes evoquen escenes del passat i se centren en anècdotes contextualitzades amb precisió de mirada realista per il·lustrar una idea final que clou el passatge amb voluntat exemplaritzant (en forma de revelació poètica, de lapidari fulgor). La narrativitat de Glück va un pas més enllà i consisteix en la construcció de personatges i en els miralls de la ficció amb què ens presenta un jo poètic que assumeix diverses i contradictòries identitats. Així la veritat poètica, aquestes visions sobre la soledat, el fracàs de l'amor, la mort i l'absència, el retorn polifònic del passat, descansa no sobre la certesa inamovible d'un subjecte poètic que tendim a confondre amb la persona de carn i os que escriu els poemes sinó sobre la deliberada ambigüitat de les màscares i la simulació de les veus. Sobre unes constants que precisament en la seua recurrència se'ns presenten com a verídiques (els pares morts, una tieta, ara també morta, que en el seu moment es degué fer càrrec d'ella i d'un germà una mica més gran –els xiquets del jardí estival a què hem al·ludit més amunt–, uns paisatges amb un gran riu que podria ser l'East o el Hudson novayorquès, una estada temporal al camp de Montana i un retorn a la ciutat…), llisquen diversos jos poètics: una pintora, la pacient d'un psicoanalista, un home, en «L'esbós d'un trajecte», «en aquell moment de la vida en què ni tornar al principi ni avançar al final sembla suportable» i a qui una xiqueta canta una pregària jueva als morts, algú que contracta un ajudant (convertit en «ajudanta» en la traducció catalana, potser per fer-la més coherent amb «melancolia»), etc.

Els poemes llargs i narratius del llibre, que són els més abundants, s'hi combinen amb breus poemes en prosa que paradoxalment, i en un altre joc no exempt d'ironia de l'autora, contenen una major càrrega poètica, si més no del que convencionalment entenem per tal cosa, però on la trama de la ficció és també més explícitament plantejada. La combinació de tendresa i distància, d'amor i rutina em sembla magistralment plantejada en el poema «La parella al parc», que no m'estic de reproduir sencer: «Un home camina sol pel parc i al seu costat hi camina una dona, també sola. ¿Com se sap això? És com si entre ells existís una línia, com una línia en un camp d'esports. I tantamateix, en una fotografia, semblarien un matrimoni, fatigats l'un de l'altre i dels molts hiverns que han resistit plegats. En un altre temps, podrien ser estranys a punt de trobar-se per casualitat. A ella li cau el llibre; en ajupir-se per recollir-lo, toca, per accident, la mà d'ell, i el seu cor s'obre de cop com una capseta de música. I de la capseta surt una petita ballarina de fusta. Sóc jo qui ha creat això, pensa l'home; tot i que només pot fer voltes sobre si mateixa, és tanmateix una mena de ballarina, no un simple tros de fusta. Això explicaria la música desconcertant que ve dels arbres». Com poèticament desconcertats o trasbalsats quedem els lectors d'aquesta magnífica poesia de Glück. Un llibre, doncs, per passar-hi molta estona, amb una traducció molt ajustada on l'anglès de l'autora es vessa feliç de transparències i on percebem aquella remor de fons que fan les coses inexplicables (o inenarrables). Molta bona feina la que estan fent a Edicions del Buc.

[Publicat a Saó núm. 428, juliol-agost de 2017.]

David contra Goliat

En l'anunciat xoc entre la voluntat majoritària dels catalans de votar per poder decidir el seu futur polític i la del nacionalisme espanyol representat pel PP, PSOE i C's d'impedir-ho amb totes les armes a l'abast, que no són poques (des del control partidari de la maquinària de l'Estat fins a la domesticació indissimulada dels mitjans de comunicació), sabíem qui és David i qui Goliat. L'aprovació pel Parlament de Catalunya de la llei del referèndum i la de transitorietat, que s'aplicaria en cas d'una victòria del sí, s'ha fet en unes circumstàncies certament excepcionals a fi de poder moure peça i fer prevaler el compromís democràtic amb la ciutadania sobre el bloqueig legalista a què obliguen unes institucions que ja fa molts anys que van deixar de ser imparcials i de tothom. Els partits unionistes han representat molt bé la comèdia en els plenaris, amb exhibició de filibusterisme professionl (s'anomenen així, en la tradició parlamentària nord-americana, les maniobres que a compte del reglament i la lectura amb lupa de la lletra petita intenten retardar una determinada resolució), escarafalls i grans dosis d'histrionisme, mala educació i una sobreactuació plena de cinisme que no ha entrat mai al fons de la qüestió ni ha aportat ni una sola idea o proposta al debat polític. La sintonia amb la Villa y Corte del PSC, C's, PP i en ocasions CSQP ha funcionat perfectament, de manera que en un obrir i tancar d'ulls Soraya Sáez de Santamaría (responsable directa, entre altres fineses democràtiques, de l'Operació Catalunya i tota la merda que ha eixit de les clavegueres de l'estat) ja havia declarat la mort de la democràcia a Catalunya i Mariano Rajoy, autoproclamat campió de la llibertat amb l'aplaudiment de la clac psocialista i confiant en la crossa de C´s tornava amb la matraca de les amenaces, les desqualificacions de l'adversari i la molt hispànica confusió entre molins i gegants. D'ací a dos, tres, quatre dies, els ecos dels histriònics s'esvairan en l'aire de la cambra catalana i les declaracions altisonants i tot l'aparat tragicòmic d'aquesta companyia teatral s'esgroguiran en un racó subsidiari de l'àlbum de la memòria. Potser Goliat substituirà tot això d'ara, que tal vegada només és un sorollós escalfament, per la Guàrdia Civil forçant la retirada d'urnes dels col·legis electorals. Al gegant li serà difícil explicar que la llei i la democràcia es defensen precisament així, perseguint urnes i inhabilitant o fins empresonant representants electes i impedint el vot lliure d'un poble. Però de més grosses se n'han vist i se'n veuran. Tot i la incertesa del xoc, tot i la desproporció de les forces, el relat bíblic ensenya que no sempre el més fort les té totes a l'hora de guanyar. Confie que aquesta siga una d'aquelles ocasions en què l'important està passant, precisament, entre bastidors, i en què la història s'inventa a ella mateixa.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 9 de setembre de 2017.]

Temps i oratge

Els últims dies d'agost a la Marina s'han ajustat com un guant a allò que esperem d'ells. O que n'esperàvem cada any, quan ens pensàvem que l'oratge sempre es movia dins els marges de la fidelitat estricta al cúmul d'experiències i memòria climatològiques que tan bé expressen els refranyers. Els fenòmens meteorològics podien presentar-se llavors amb més o menys virulència i exactitud però ningú dubtava que el temps i el món disposaven d'un magnífic rellotge de polsera (que abans fou de butxaca, d'arena i de sol) que els permetia arribar puntuals a la cita de les mudances. En la ignorància de l'asseveració segons la qual «tota la vida» ha passat, s'ha dit o s'ha fet tal o qual cosa (perquè «tota la vida» sol abastar un parell de generacions a tot estirar) navegàvem més o menys contents, més o menys infeliços. És el cas, doncs, que aquests darrers dies d'agost han estat com déu mana, abundants de llamps i trons, de mar valenta, de vent i xàfecs constants que han deixat la terra molla i reserves d'aigua per a unes setmanes. La pluja i la fresca (llargament anunciades per aquella altra previsibilitat més fiable avui dia dels satèl·lits que va convertint de mica en mica la paremiologia en mer entreteniment lingüístic) han fet desaparèixer en un tres i no res els estiuejants que es dedicaven a ocupar les platges dia i nit amb devoció (i imprudència) de fanàtics del déu sol. Hi deu haver alguna llei secreta (que no siga la simple i pura propaganda, vull dir, que aquesta és pública i notòria) que regeix els moviments de les masses? Una cosa similar a l'esclat floral de determinades plantes o arbres, la irrupció de les papallones o la formació d'una plaga de llagostes? Caldria rellegir Canetti a veure què en diu. Però confesse que per a mi és un misteri que la gentada desaparega de sobte, per quatre gotes i dues ventades, de l'escenari meravellós que formen la platja, la mar i el cel, i me'l deixe senceret per a mi. Malgrat la generositat de l'aigua caiguda i de la força que a estones a atès el vent, la mar ha tornat prompte a convertir-se en una bassa d'oli transparent i l'horitzó, batut per la tramuntana, ha quedat net com una patena. El mosquit tigre, conscient que li queden pocs dies, ha tornat a senyorejar l'aire com un vampir despietat d'estranys costums diürns i a martiritzar-nos amb les seues mossegades, i les mosques semblen reviscolar nervioses i confiades amb aquestes primeres frescoretes. La parella de lloros que va niuar (escapada de vés a saber quin captiveri) a la palmera de Carri a principis d'estiu, i que ja deu tenir la prole crescudeta i a punt per al vol, continua amb la seua xiuladissa histèrica que espanta les discretes i infatigables oronetes i ha fet fugir fins les merles més audaces. Com qui no vol la cosa, i amb el concurs de l'oratge, ens hem plantat en l'1 de setembre (en què els escric aquesta breu crònica). És hora, doncs, de tornar a obrir l'agenda, de mamprendre noves lectures, de donar corda als plans ajornats en el parèntesi estival, d'omplir-se de propòsits, d'alleujar les ferides del sol, de rescatar les platges buides, de fer un, dos, tres pensaments. De continuar caminant amb permís i complicitat de l'oratge per aquest setembre obert de bat a bat. 

[Publicat a  Tipografia La Moderna el dissabte 2 de setembre de 2017.]

[Platja de l'Almadrava, 30 d'agost de 2017.]

 

Defensem la democràcia

S'ha dit de totes les maneres, però convé recordar-ho davant els embats autoritaris d'un estat i un govern que, com en ells és tradició, no pretenen convèncer sinó simplement vèncer a qualsevol preu utilitzant tots els mitjans legals, paral·legals o directament il·legals per aconseguir-ho. La fortalesa del projecte sobiranista rau, en canvi, en la defensa radical dels drets democràtics, el primer i principal el de decidir, el de votar en pau. Podem estar a favor o en contra de la independència, però la defensa de la llibertat d'expressió i de la legimitat de tot projecte polític pacífic i democràtic ha de ser assumida plenament per tots els demòcrates. No ho semblen i no ho són gens els qui han negat reiteradament aquests drets esgrimint la raó de la força, criminalitzant tota dissidència, manipulant descaradament els tribunals de justícia, ignorant de fet la separació de poders, promovent la guerra bruta. El compte enrere per al referèndum de l'1 d'octubre està extremant l'estratègia de la intimidació i la por exercides des de l'imperi de la força. Enviar la Guàrdia Civil al parlament de Catalunya, representant de la sobirania popular, pretén ser una demostració d'aquesta força (inútil i fins ridícula per altra banda: la Benemérita fou desarmada a l'entrada pels responsables de la seguretat del recinte i obligada a esperar durant hores per rebre la documentació que sol·licitava). Perduda la partida de la dialèctica per incompareixença, l'estat ha decidit cremar els darrers cartutxos d'aquest procés insistint en una retallada de drets democràtics i flirtejant irresponsablement amb allò que està convertint-se de fet en un estat d'excepció no declarat.  L'assetjament mediàtic s'extrema també amb tota mena de fal·làcies i tergiversacions: cal fer passar per normal allò que no ho és de cap de les maneres (no ho és, certament, que no se sàpia qui ordena la Guàrdia Civil interrogar càrrecs electes i voluntaris i activistes, entre altres vulneracions de l'estat de dret). Potser aquestes mesures de força pròpies d'un autoritarisme que Aznar va actualitzar en el seu moment, l'espanyolisme tarambana del manque pierda i per ous que també aplaudeixen Felipe González, Guerra o Zapatero i en general l'establishment, aconsegueixen tancar files i obtenir el vistiplau i l'aplaudiment dels vençuts i convençuts propis, però ha d'alertar els demòcrates de tot l'estat i proporciona, als uns, arguments de pes per a la refundació d'una Espanya impossible, i als altres l'impuls decisiu per fer el salt a una república independent. La defensa i aprofundiment de la democràcia ens interpel·la a tots, també els valencians, que hem vist els darrers dies com es torpedina el Decret de Plurilingüisme aprovat pels nostres representants i ratificat en la majoria dels centres d'ensenyament del país. La història tendeix a plagiar-se a ella mateixa. Primer van detenir independentistes, però jo no ho era; després republicans, però tampoc ho era; finalment vingueren a per demòcrates i simpatitzants... Se'n recorden? Hem de trencar la cadena sinistra en defensa de la democràcia.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 29 de juliol de 2017.]

Mar

Com l'estiu passat per aquestes dates, Mar passa una setmana a la casa de la platja amb els seus avis. És un tòpic, sí, que supose que com a regla general coneix tot d'excepcions, però no hi ha dubte que el temps que no hem pogut o sabut dedicar als fills el recuperem en certa manera amb els néts. Crec que més que una disponibilitat de temps, ho és d'esperit. La joventut podria ser el territori del futur, el temps s'hi viu vertiginosament, el present s'escapa per la mateixa ànsia descontrolada de voler-lo retenir. La vellesa pot ser, per seguir un altre conegut tòpic, el riu en el seu curs baix, prop de la desembocadura, d'aigües més quietes. Tot i l'experiència acumulada del pas inexorable del temps i la consciència més afinada de les finituds, el sol avantatge que potser proporciona l'edat quan encara es troba lliure de les pitjors xacres i hom ha pogut esquivar amb més o menys fortuna els cants de sirena de l'estupidesa dominant dels temps, és la capacitat de lliurar-se en cos i ànima a l'instant i a la successió d'instants únics i repetits del dia a dia. Sense presses, sense imminències, sense excuses, una dedicació plena i exclusiva que dura el cluc d'ulls d'una setmana. Observador privilegiat de l'edat de la faula i la meravella, de l'emoció de créixer d'hora en hora com un branquilló novell, i si no fos que la capacitat per al gaudi (i també per al sofriment) sabem que és infinit en la infància, no gosaria dir qui s'ho passa més bé, si l'avi o la néta, qui n'aprén més. Com les plantes, arbres i flors que Mar ajuda a regar cada dia mentre n'aprén els noms, laboratoris de la vida que sempre està movent-se. Com el plançó d'olivera que l'avi ha plantat perquè ella en tinga cura i vaja creixent amb un ritme paral·lel al seu. Com els capbussons ja més segurs a la platja, la col·lecció de caragoles, vidres, opercles i altres tresors marins, el descobriment del dòmino i la suma mental, el plaer de cada nova paraula, l'amistat amb les amigues les ones, que cal aprendre a respectar i no donar-los mai l'esquena perquè es poden enfurismar. I les mil històries que l'avi improvisa (ell, tan poc dotat per al relat) fantasiejant sobre l'espai que els circumda, l'origen de la cara petrificada del Segària ("quan encara vivien els dinosaures?"), el drac que una vegada fou el Montgó, les lluernes que encara poblen la memòria de la pròpia infantesa, el misteri dels caminets que envolten la casa de la platja. Aprendre a fer botar les pedres damunt de l'aigua, les històries de Mar, les històries de la mar, els jocs que es repeteixen com un ritual exacte i els que s'inventen sobre la marxa. El temps perd les seues arestes més esfereïdores al costat d'aquesta petita que creix, dels seus ulls sempre oberts al sentit amable de la vida. En la riquesa i felicitat d'ara hi ha la fortalesa de demà. No podem ser gasius en el goig d'acompanyar el creixement de la vida, que amb prou feines suggereix la foto de l'àvia i la néta en el mateix lloc de l'any passat i que s'han proposat de repetir en cada nova trobada. Cal ser-hi amb ells, ajudant-los en la destresa del vol, cal ser amb ells perquè és una manera autèntica de ser amb nosaltres, de ser nosaltres, d'enfortir-nos en aquesta bellesa sense límits.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 22 de març de 2017.]