Les Alfàbegues

 

Una guerra minúscula en expansió, la dels patis i aules de les escoles, la dels barris més maltractats per les successives crisis, la dels graners de vots que alimenten la intolerància i la violència contra qualsevol mena d'heterodòxia. Enquistat en les més altes instàncies de l'estat, pol·len que s'escampa des dels jardins ben regats de les urbanitzacions i barris pijos, en l'exèrcit, la judicatura, entre tertulians que viuen de l'escàndol, la verborrea malcarada i la lletra grossa, en la premsa més castissa de l'eterna caverna, en el cap de trons de la monarquia, en la saba de les dretes centrals, en la jerarquia eclesiàstica i les sagristies, en el patriotisme espanyol multicolor, el feixisme de mil cares. Què esperàvem que passés amb la tintura superficial amb què vam envernissar la democràcia? Com esperàvem que hi reaccionassen els més vulnerables de la tribu, adolescents entretinguts amb paradisos virtuals i perspectives de misèria, amb la política feta espectacle i coartada per al robatori? Davant la falta de respostes, creix la urgència per veure simplificades les coses i agafar-se al ferro roent dels qui sempre disposen de manuals d'ús falsificats i venen bíblies de l'absolut per dominar el corral aprofitant el buit que deixen la cultura i el pensament convertits en articles de luxe, bagatel·les per als últims minuts del telenotícies. Seduïts pels cants de sirena, joves de l'institut Les Alfàbegues de Bétera van agredir un professor del centre perquè vivia i expressava amb normalitat la seua identitat, que no agrada a aquests mascles ferotges. I ho van fer enarborant banderes d'Espanya, veges, perquè després diguen que aquests símbols són draps sense valor, perquè si ho fossen a ningú se li acudiria embolcallar-s'hi per violentar els altres en nom d'una pàtria. Aquests joves de les banderes són cadells feixistes tal volta sense saber-ho i juguen a la guerra imitant aquells que tiren pel dret obrint-se pas a hòsties, sectaris d'un feixisme latent o sorollós que creix com els bolets en els terrenys desertitzats de la banalitat, els horitzons fatus del consum i el campe qui puga. No és nou però es multiplica fàcilment en els erms que llaura l'absència d'ideologia i consciència solidària. No és nou, són rebrots de les llopades que violen dones o s'alimenten de la testosterona mental d'alguns gimnasos. No és nou i sí encara minoritari, malgrat tot, i cal com a Benimaclet, com a Pego, fer-hi front, i despullar-lo a l'escola, com es fa cada dia, com segur que s'ha fet també a Les Alfàbegues. Cal, sobretot, tallar el cordó umbilical que alimenta, protegeix i blanqueja el feixisme de més alta o més baixa intensitat, cal denunciar la complicitat i identificació amb els violents que tan sovint practiquen les forces policials, cal denunciar la connexió entre espanyolisme i feixisme i qualsevol nacionalisme que pretenga subordinar i espoliar els altres, que pretenga reduir la riquesa dels matisos d'una realitat polièdrica i escàpola als motles de la pròpia ideologia. Cal sobretot oferir i estimular alternatives vives a tant d'adolescent enlluernat pels neons d'una societat embadalida i poregosa, embrutida pel mercantilisme, dominada per les màquines d'un poder cada vegada més al·lèrgic als principis de la democràcia. Cal parar-los els peus, a ells i als qui hi flirtegen en busca del vot ingenu. Els del trist episodi de Les Alfàbegues, la minúscula guerra que de tant en tant s'esbomba ací i allà i se n'ix de mare i que és en la majoria dels casos invisible als ulls de les càmeres, aquests joves mimètics són a fi de comptes la carn de canó necessària d'una guerra que es lliura en escenaris molt més amplis i molt més foscos. I és ací on cal dirigir els focus, per atacar les causes i evitar-ne els efectes, observar la lluna, no el dit que l'assenyala, denunciar els amos dels gossos més que no pas els gossos i les seues, tristes i doloroses, mossegades.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 25 de febrer de 2022.]

 

 

Aquella primavera, aquest hivern

Fa almenys una setmana que se'n parla. La que ràpidament fou batejada com la Primavera Valenciana ha fet deu anys, número redó que convida a la reflexió i al balanç. Que són precisament el que un modestament troba a faltar en la majoria dels articles que se li han dedicat, entre la ingenuïtat i el panegíric. O inspirats en la no gens dissimulada voluntat d'assimilar aquella contestació als interessos propis de part o partit i de practicar, per contrast amb les circumstàncies que la van provocar, l'autobombo personal o històric, que al final són el mateix. I ja estem ací de nou, fent fugina de responsabilitats (els qui en tenen, que de savis doctors en sociologia, pel que es veu, el país en va ple), traient conclusions previsibles per corroborar les pròpies intuïcions, sovint indestriables dels interessos més prosaics. La maniobra consisteix a situar en aquell moviment l'origen de la pròpia hegemonia electoral, gràcies a la qual el País Valencià va canviar de la nit al dia les pràctiques mafioses amb què el PP governava per entrar en un nou cicle de plenitud democràtica i pau social. Difícils de demostrar causes i efectes, atès que les eleccions que canviarien el color polític del país tindrien lloc tres anys després d'aquells fets. Sembla com si l'esclat primaveral que protagonitzaren (sobretot) el joves (sobretot) estudiants de (sobretot) la ciutat de València, i que qüestionava molt més que les bèsties retallades en serveis socials i drets, vingués del no-res i tingués com a fi únic llevar els uns i posar-hi els altres per tal que els professionals de la política acabassen arreglant tot aquell destarifo. S'agrana així cap a casa i es desactiva la part més creativa i radical (d'arrel, sí) i el sentit últim de tot allò que, com és obvi, fou més explícit en l'expressió de les negacions que en la de les afirmacions. Mal servei a la causa democràtica i a la memòria històrica. Però el poder de torn sol actuar així per legitimar-se: integrar la part més innòcua i superficial dels moviments, posar-se darrere de banderes i maneres oblidades al traster, xuplar la roda de l'èxit i penjar-se les medalles.

Ningú, doncs, no té dret d'apropiar-se de cap primavera sense embrutar-se les mans, perquè l'únic i exclusiu protagonista i hereu d'aquella revolta efímera fou la joventut i el poble anònim, la multitud autoorganitzada i decidida a trencar pors i inèrcies. Ni ningú no podrà arreplegar amb bonics canals institucionals tota l'aigua que porten els rius populars de l'entusiasme per canviar les coses i que de tant en tant, com en els breus dies de la primavera de 2012, se n'ixen de mare. Ni convertir l'experiència de la revolta en un museu de cera. El que llavors la generació d'estudiants de secundària que va encendre la metxa i aguantar les porres indiscriminades del poder va fer va ser caure en l'evidència que aquesta democràcia no era com la pintaven, com la pinten. Que, en efecte, érem els enemics, per molt que pretenguéssem no ser-ho, del poder que representaven aquells policies i els seus comandaments a les casernes i als despatxos. La lliçó fou amarga però impagable, una entrada a hòsties en el món de la responsabilitat i la consciència política. I no, tota aquella injustícia, no l'arreglaren les urnes, que han deixat intactes els abusos policials i les responsabilitats polítiques. Es parla molt de la Primavera, desactivada com a revulsiu, i poc de la Intifalla que va saber ocupar el sagrari faller exclusiu de la dreta, que va oposar els llibres i els crits de protesta a la burrera institucional que monopolitzava el balcó de l'Ajuntament. La brutalitat policial (que és la de l'estat, convé no oblidar-ho) descarregada sobre joves indefensos pels carrers de València no seria més que la continuïtat d'una mateixa injustícia històrica i avantsala del que després s'escamparia com un xapapote per tot Catalunya contra la seua lluita democràtica per l'autodeterminació. I es repetiria cada vegada que, en l'hivern enterc d'un règim corcat, grups de ciutadans es neguen a l'obediència deguda i la impassibilitat del ramat. Com a Pego l'octubre de 2020, quan els joves defensaren el poble de l'atac d'un grup de nazis forasters, i on com sol passar en qualsevol hivern, la policia apallissa els manifestants i protegeix els agressors i la fiscalia ho afina demanant 9 anys de presó per a 14 joves defensors de la llibertat. Les llums bellíssimes d'aquella primavera de 2012 no poden servir per ocultar la insistència de l'hivern d'ara, la cruesa amb què el feixisme es blanqueja i la injustícia es perpetua. Fou a València fa deu anys, és a Pego avui, a les 19.00. A aquests hiverns han de seguir noves primaveres que apliquen les lliçons de tantes lluites.

 [Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 18 de febrer de 2022.]

 

[Foto: Vicent Camarena]
 

El basc i jo

Encara que potser és veritat que dir jo ja és una redundància, una manera d'anomenar una realitat esmunyedissa però que al capdavall ens acompanya de principi a final, com una ombra. O encara que, com deia un altre que va caure en el compte de la palmària evidència: "De tan obvi que no hi havia pensat mai: jo soc l'únic que m'anomene així". I malgrat, en fi, redundància o evidència, qui sap si simple exageració, jo i el basc, o el basc i jo, com ens van ensenyar de xicotets, sempre anteposant les altres coses i les altres persones a un mateix, per educació, deien, per deferència, per elegància. Jo doncs, aproximadament l'individu de la foto que us mira des del capitell d'aquesta columna i que, des d'on ara soc, no puc veure, i el basc, la llengua dels bascos, l'èuscar. Quan es va despertar en mi l'interès per aquesta llengua sense filiació coneguda o reconeguda (perquè això de l'origen sona a conte bíblic), aquest illot únic en el complex mar lingüístic d'Europa i del món? Per què m'hi vaig encaminar? ¿Potser des que encara un xiquet m'impressionà el crit raimonià de Tots els colors del verd de la seua famosa, breu i corprenedora cançó de 1971 El País Basc, aquell dolor tan arrelat, aquell fort gora, gora que s'enlairava contra totes les malvestats, el verd i l'aigua pertot i un sol tímid barallant-se amb aquell cel de plom? ¿La gravació clandestina que el pare tenia a casa i en què se sentia els presos i el públic cantar a cor l'Eusko Gudariak desafiant el tribunal franquista del Procés de Burgos? ¿La primera vegada que vaig sentir dos homes cofats amb txapela i amb tots els atributs físics del tòpic antropològic parlant en èuscar al carrer, a Irun, l'any 1979? ¿O més tard, en el meu exili militar a Badajoz, amb el tracte directe amb parlants bascos (euskaldunak), que me'n van ensenyar alguna paraula, i amb els quals vaig aprendre, per exemple, que el nom de la llengua és part indissoluble de l'arrel que també defineix el país, l'ésser basc, eusko? Un, doncs, pot ser basc per vocació, per residència, políticament, civilment, però només serà euskaldun (l'èuscar no distingeix gènere excepte en algunes paraules de lexema diferent, com nosaltres home/dona, pare/mare, etc.) en la mesura que coneix i comparteix l'euskara. Aplicat això al nostre cas, seria balder així dir-nos valencianoparlants o catalanoparlants per simple redundància. Imagineu quines implicacions tindria això. ¿Degué prosperar aquesta estima envers el basc, que moltes vegades visc com un amor impossible, mentre escoltava el Txoria txori cantat per Agustin Mendiola, company d'anhels i patiments allà a Extremadura? ¿Quina poesia profunda, de bellesa tel·lúrica, m'arribava amb les paraules que el poeta Joxean Artze escrigué en 1957 i amb les quals Mikel Laboa compongué la cançó més universal del repertori basc en 1968? Perquè també nosaltres estàvem tancats en aquella gàbia del Castilla 16 al final d'un règim autoritari i militarista que encara no s'ha acabat i hauríem volgut que algú tan noble com el protagonista de la cançó de Laboa, per amor, no hagués volgut tallar-nos les ales, a nosaltres, que també érem ocells. Potser em ve de tot això plegat, dels viatges incomptables a Euskal Herria dels darrers anys, de perdre'ns pels seus racons més recòndits, de recórrer en bicicleta els encontorns de Lekeitio, Gernika o la vall del Bidasoa, de tornar sempre a Donostia, d'haver admirat l'última transformació radical de Bilbo. El cas és que un bon dia vam veure que es feien classes d'èuscar a l'antic Racó de la Corbella del carrer Maldonado de València i ens hi vam apuntar. Llavors vam conèixer part de la diàspora basca de la nostra ciutat, refosa ara en Laurak Bat Euskal Etxea, una entitat que té la seu al cèntric carrer Peu de la Creu, a tocar del Mercat Central.

Aprendre basc és per a mi com agranar fulles en dia ventós: quan ja en tens el muntonet fet, un vent traïdor pega un bufit i, buf! te l'escampa. Vivint en un context no basc i sent sord com un cudol, els coneixements gramaticals, la perícia amb els diccionaris i fins la sensibilitat poètica hi compten ben poc. Sísif i jo (ell) arrosseguem similar pedra, només que en el meu cas no estic obligat a pujar cap muntanya i ho faig a la manera ovidiana, perquè vull, ja dic, per culpa d'una atracció crescuda amb temps i estima. No me'n puc queixar, doncs, encara que els meus "avanços" en el domini del basc unificat o estàndard (l'euskara batua) siguen tan lents i incerts que encara no em permeten després de tants anys més que balbucejar el remot idioma, com un "alfabet fosforescent de pedres". A fi de comptes, un dels esports més populars dels bascos és el dels harrijasotzaileak o alçadors de pedres, i si no per la força física, per la voluntat que hi pose (dispersa i oscil·lant entre altres mil quefers, aficions i urgències), em faig la il·lusió que m'assemble a aquells forçuts. No caurem en la ximpleria de liquidar la qüestió apel·lant a la dificultat del basc, que t'obliga a remoure tota la matèria grisa verbal de dalt a baix i d'un costat a l'altre sense parar, perquè totes les llengües són igualment fàcils (per als seus usuaris) i difícils (per al qui les desconeixen). Potser és també que trobe en les coses basques tot allò que als valencians ens manca i a la inversa que, amb tota la gosadia del món d'una persona que no parla l'èuscar (no l'acaba de parlar amb una certa fluïdesa, vaja), vaig traduir en 2019 poemes de quatre poetes bascos, Felipe Juaristi, Juan Ramon Makuso, Pello Otxoteko i Aritz Gorrotxategi, que han convergit ara en el llibre Muga, publicat gràcies a un editor tan agosarat en el seu terreny com jo en el meu, Josep Martínez de Pruna/Edicions del Buc. Els horitzons, doncs, que són tan oberts i infinits, com això del basc, alimentaran sempre la meua dèria per navegar i la meua passió pels ponts, com el que humilment ara hem estès amb aquest llibre entre el País Valencià i Euskal Herria, i viceversa.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 11 de febrer de 2022.]

 

 

La reforma de Díaz i l'escó de Juvillà

Mentre escric aquestes línies el Parlament espanyol debat sobre el projecte de reforma laboral presentat per Yolanda Díaz, que molt probablement serà aprovat amb un còctel estrany de vots. A més dels partits del govern, PSOE i Unides Podem, hi votaran a favor Més País, Compromís, Ciutadans, Partit Regionalista de Cantàbria, Terol Existeix, PDECat, Nova Canàries, Coalició Canària i Unión del Pueblo Navarro. Això, una mena de tutti frutti mal lligat que no deu ser casual que haja rebut el beneplàcit (en sentit literal: aprovació de qui és superior) de la FAES d'Aznar, de la patronal de la CEOE, de Fátima Báñez, principal impulsora de l'anterior reforma del PP, i fins d'Ana Botín (nom que ni fet a posta per a una nissaga de banquers). Segurament moguts per la filosofia popularitzada per Alfonso Guerra, que d'això en sabia un fum, "qui es mou no ix a la foto", els sindicats CCOO i UGT, també hi estan a favor. A aquestes desercions històriques dels partidaris del mal menor, que a la que et descuides es gira en major, ja estem acostumats i no s'hi pot afegir gran cosa. Els llençols de militància i credibilitat que perden en cada bugada amb què apuntalen un règim hostil a la democràcia i als drets dels treballadors malament es deu compensar amb les subvencions, els alliberats (així se'n diu) i l'ocupació dels llocs d'influencers en què han convertit la pràctica sindical. Mut i callosa. Per veïnatge em preocupa més el paper assignat o assumit en aquesta comèdia per Compromís i el seu diputat Joan Baldoví, que ja ha mogut una resposta organitzada per part de destacats afiliats del partit valencianista. El suport infal·lible que aquesta formació està brindant a Pedro Sánchez (en aquesta ocasió via Yolanda Díaz) no sembla revertir en cap millora palpable per al País Valencià. Els dubtes d'última hora de dos diputats d'UPN podrien comprometre l'aprovació d'una reforma sobre la qual el més suau que he sentit dir és que emblanquina el projecte vigent aprovat en l'època de Rajoy. Llecs en la matèria que ens ocupa i en els envitricollats laberints de la lletra petita i la legalitis, seguirem el bon consell fusterià: "Fieu-vos més dels banderers que no dels colors". Darrere dels banderers de la COPE i els bisbes, de la banca dels beneficis siderals, de la FAES i de les JONS i Ciutadans, entre més espècimens, quina causa es pot defensar per als treballadors que no siga espúria? No sembla sinó que Compromís, una vegada més, s'ha equivocat de bandera i de bàndol. De què serveix remenar les cireres si sempre els les donen als mateixos? Salvarà Yolanda Díaz els mobles d'una legislatura que passa sense pena ni glòria per al "govern més esquerrà de la història"?

Lluny de Madrid i les innòcues reformes que justifiquen el sou d'un ministre (en aquest cas ministra), sobre Catalunya plana de nou una greu amenaça que ens afecta a tots: la Junta Electoral Central ordena retirar l'acta al diputat de la CUP Pau Juvillà, com abans al president Torra, destituït pel dit inquisidor del mateix òrgan burocràtic i pel mateix delicte. Pancartes i llaços grocs són armes poderoses que l'Estat, a través d'aquests subalterns de la JEC i si cal amb l'empenta del Tribunal Suprem o del que siga menester, fan mans i mànegues per combatre. Si llavors el President del Parlament, Roger Torrent, va acatar l'ordre sense parpellejar, més fotut ho té Laura Borràs amb el que de moment només és un ajornament que ha suspès les activitats de la Cambra. En joc hi ha la plena sobirania dels representants de la voluntat popular, com ampul·losament s'afirma en les constitucions democràtiques a propòsit dels parlaments. Però la història i l'article 155 demostren a bastament que Espanya és marxista: té uns principis que quan no li agraden pot canviar-los en un tres i no res per uns altres de ben diferents, de les garanties a la llibertat d'expressió a la censura pura i dura i la persecució legal, per exemple. Acceptar que la JEC pose i lleve diputats a conveniència, en la seua guerra declarada contra l'independentisme, és probablement una línia tan roja com passar-se la immersió lingüística i el sistema educatiu de Catalunya per l'entrecuix. Però hi ha prou força i clarividència per resistir-s'hi i desobeir, que és l'única opció digna quan la llei i la trampa són manifestament injustes? O és que hem de passar-nos la vida reculant amb els mals menors, com proposa no poca gent entre el veïnat? No tardarem a saber-ho.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 4 de febrer de 2022.]

 

[Pau Juvillà quan encara era diputat del Parlament de Catalunya.]
 

Els sense nom

No havia llegit les memòries de Joan Garcia Oliver, aquell El eco de los pasos que van fer possible la mà del famós líder anarquista i la perseverança i aguda visió de l'editor de Ruedo Ibérico José Martínez Guerricabeitia, més conegut com Pepe Martínez, valencià dels Serrans, del Villar, que les va publicar en 1978. Ho he fet ara, en l'edició traduïda al català per Emma de Porrata-Doria i de la qual ha tingut cura Xavier Díez, que l'ha titulada Nosaltres, els sense nom. Del text original l'historiador barceloní ha seleccionat els passatges més significatius o de major interès per als lectors d'avui, aquells que potser posen més llum en alguns dels racons més enfosquits per la desmemòria i les males arts de l'oblit, que com és obvi també tenen molts noms i cognoms, aquests sí. Prologades i contextualitzades per Xavier Díez amb breus introduccions als capítols en què es divideix l'obra, la lectura d'un dels testimoniatges més importants de la Guerra d'Espanya (i de la revolució a Catalunya) és una font generosa de plaer, informació i reflexió. La traducció a la llengua de l'autor també em sembla un encert. A fi de comptes el català fou sempre majoritari entre els treballadors i els anarquistes tant a Catalunya, com al País Valencià i les Illes Balears, tot i que amb el conegut caràcter diglòssic que mantenia la llengua en les relacions interpersonals de caràcter oral i el menystenia en els altres àmbits (premsa i actes de reunions i congressos, correspondència i propaganda, llibres i mítings…). Una de les rèmores que l'anarquisme històric arrossega és precisament aquest espanyolisme (o iberisme) a penes dissimulat sota la retòrica internacionalista. Amb la traducció l'editor estén ponts amb la sensibilitat moderna i efectua una mena de reparació històrica per reivindicar l'herència d'una revolució que impulsada per l'aixecament feixista va fer possible que Catalunya funcionés de fet com un país independent durant bona part de la guerra. Amb les limitacions pròpies d'unes institucions autònomes febles, les urgències bèl·liques que mantingueren la maquinària productiva de Catalunya al servei de la causa republicana i les pressions i ingerències de l'estat i el govern de Negrín. Les memòries de Joan Garcia Oliver construeixen un relat subjectiu i probablement tendenciós en més d'un sentit. És òbvia i manifesta la seua animadversió envers els comunistes del PSUC i del PCE, dominats en aquells temps convulsos per l'estalinisme, però en la majoria dels casos més que justificada a la llum del que avui sabem sobre la guerra i les caïnites lluites pel poder. També envers altres actors de l'anarquisme com Frederica Montseny o Abad de Santillán, als quals no estalvia àcids retrets, o envers els principals dirigents catalanistes, sobretot el president Companys. Amb tot, la vida de l'anarquista nascut a Reus en 1902 i mort a l'exili de Mèxic en 1980, és un apassionant viatge que s'inicia en una infància de treball i privacions, recorre els durs anys de la guerra armada (així la defineix sense subterfugis Xavier Díez) entre la patronal i els sindicalistes, s'estén per les activitats de Los Solidarios o Nosotros, passa totes les amargueses i tortures de les presons, enlaira les banderes triomfants de la revolució contra el colp militar a Barcelona, funda el celebrat Comitè de Milícies Antifeixistes i l'Escola Popular de Guerra, impulsa les columnes de milicians del front d'Aragó i les col·lectivitzacions, entra al govern de Largo Caballero com a ministre de Justícia, viu els anomenats fets de maig de 1938 i col·labora decididament en el cessament d'hostilitats, pateix la derrota de la revolució i de la República i el llarg exili que el durà a França i Suècia, des d'on, travessant l'URSS de banda a banda, s'embarcarà cap als Estats Units d'Amèrica i posteriorment a Mèxic. Si Durruti fou el líder militar de l'anarquisme –i el dibuix que fa del seu amic i camarada no estalvia els traços menys amables de l'home-mite–, el reusenc se'ns revela com un dirigent polític decisiu, el llegat del qual és reconegut per amics, adversaris i enemics. Inspirà, per posar-ne només un d'entre els molts exemples, una llei que atorgava la nacionalitat espanyola als jueus sefardites. Ens sona?Afortunadament visqué per contar-ho, per donar noms als sense noms. En temps d'oblits persistents, horitzons gasius i desencís són moltes i valuoses les lliçons que en podem aprendre. Moltes derrotes del passat i del present, ben apamades, podrien convertir-se en victòries de demà. El llibre de Xavier Díez pot ser un estímul perquè vaja completant-se l'immens i fragmentat mosaic dels sense nom, inclosos els moltíssims que encara poblen la desmemòria valenciana.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 28 de gener de 2022.]

 

 

Pel retorn dels andragons

Vicent Botella i Soler, La llàstima. XVIII Certamen de Poesia Marc Granell-Vila d'Almussafes. Edicions 96, Razef núm. 26, La Pobla Llarga, abril de 2015.

· · ·

El ventríloc espriuà Salom reporta, en el conte titulat La llàstima del llibre Aspectes (1934), el cas d'un curiós personatge que negant la possibilitat que puga existir en el món un tal sentiment, es va veient més i més aïllat del seu entorn i amistats. Fins que un dia, alleujat, en troba l'evidència en un hospital: un home que acaba de perdre la dona en el transcurs d'una operació menteix en ser preguntat per un malalt que es disposa a sotmetre's a una intervenció similar dient que la seua esposa es troba bé. La llàstima existeix, contràriament al que sospitava el nostre personatge, efectivament, pe- rò sota la forma de la mentida (piadosa, se'n sol dir) o l'ocultació.

Què té a veure, doncs, el recull de vint-i-dos poemes que avui comentem amb la paràbola espriuana del vell Salom? Per començar, el títol, i encara més explícitament l'epígraf que l'acompanya (Poemes entorn de la narració homònima de Salvador Espriu), i a partir d'aquests primers senyals, d'altres que van apareixent al llarg i ample del recorregut: les cites del conte al·ludit que obrin i tanquen el poemari o l'assimilació de la figura del ventríloc a la del poeta, l'artista capaç d'estrafer la veu perquè semble la d'un altre. I en coherència amb aquests referents, el que sembla més important per al conjunt, l'assumpció d'una perspectiva irònica d'indagació sobre el tema proposat que se sustenta en un cert tractament grotesc, d'herència espriuana, de les situacions.

En efecte, els poemes ben cisellats de Vicent Botella i Soler (Gata de Gorgos, 1985), recorren el que al capdavall no pot ser sinó inspirat per la pròpia experiència íntima amb les subtils eines del distan- ciament, eludint qualsevol excés d'explicitud però sense renunciar tampoc al cromatisme de les emocions. Aquest distanciament irònic hi queda ben palès amb la tensió produïda entre un llenguatge d'arrel científica (sistema, estructura, síndrome, dèficit, determinisme, cartesià, variabilitat, problema de fronteres, espectre, llum del sodi...) i la construcció d'imatges verbals que ens remeten directament al país del coneixement més estrictament poètic. Així la metàfora del corb amb què s'identifica una de les veus poètiques del ventríloc ("Social sense renúncia, / intel·ligent sense misteris, / sols vent sota les ales."), l'analogia entre l'amor i el record d'una cabra que no sabia recular de la penya on s'havia enfilat o el prec pel "retorn fabulós dels andragons", l'irrenunciable dialectalisme amb què s'hi expressa potser el món perdut de la infància. I la llàstima? Tal vegada es tracta que el coneixement científic i filosòfic és incapaç, per ell sol, d'arribar a l'arrel del "desfici", de "la immensa basarda" o de la soledat que són part essencial de l'aventura humana, i que per tant la possibilitat d'expressar i comprendre el dolor i compartir-lo ("les milotxes cauen on volen") depén més aviat d'una maniobra d'ocultació o, si es vol, de la capacitat de subtil suggestió a què convida la paraula poètica: "No us confessaré el dring / ni la profunditat de les meues sentències". De la certesa i precisió que exigeix la ciència als principis d'indeterminació inherents a l'ofici de viure (i escriure). I al bell mig de tot això l'home, ventríloc o no, en la seua soledat, maldant per estendre ponts amb les paraules ("Mirant les penyes grises creuava el pont, / inventava mentides."), per fer més transitable el seu aïllament, per donar forma als seus arxipèlags, per obrir escletxes cap al món fabulós dels andragons, al capdavall i en molts sentits també compartible per molt que aquests animalons només semblen moure's en els replecs més íntims dels propis somnis. Gràcies de nou a les paraules. Val la pena de prendre's seriosament la veu d'aquest ventríloc.

 

[Publicat a Saó núm. 406, 2015.]

                                                                        [Vicent Botella en una imatge recent.]

El bosc i la casa

Mentre va aclarint-se l'Any Fuster, que esperem fecund i engrescador a tots els nivells, inclòs l'imprescindible de la producció literària i la incitació (paraula molt fusteriana, per cert) al debat i l'acció col·lectius, comence la columna d'avui parant esment en un dels molts deutes reconeguts o per reconèixer que tenim amb el nostre escriptor. Em referesc al dietarisme o escriptura literària de diaris (o dietaris), un gènere en alça als nostres dies i que no para de créixer. I això és en bona part efecte d'aquell magnífic Diari 1952-1960 de Joan Fuster, sens dubte, però també del conjunt de la seua obra, que pren tot sovint la forma, el to i la intenció d'aquest assagisme de la quotidianitat i el dia a dia, desvagat i obert als infinits temes i motius que pot inspirar la realitat (inclosa la inventada o fabulada). I dels altres dietaris i autors que van venir de la seua mà. Com tot assaig i al capdavall tota forma artística, no hi ha límits per al dietarisme i cadascú transita com vol, o com pot, per aquest territori. Fuster posà també ací el llistó ben alt, de manera que, com sempre seguint les petjades del seu (i ja nostre) admirat Montaigne, va renovar i dignificar un gènere que semblava destinat a refugiar-se en l'autobiografia de l'autobombo o a convertir-se en producte de xarcuteria per a la societat de l'espectacle. De la seua ploma naix entre nosaltres un dietarisme plenament assagístic, literari, que connectava amb el bo i millor del memorialisme de postguerra i que obria moltes possibilitats futures que el temps s'ha encarregat de solidificar i d'eixamplar. Ja fa molts anys, doncs, que entre els valencians és fecunda l'escriptura de dietaris. Potser el moment dolç del gènere xifra més bé que altres fenòmens la maduresa i consistència de la literatura valenciana. Se'n publiquen en quantitats i qualitats raonables, se'n premien, se'n lligen (altrament la cadena de muntatge no podria funcionar). Bon senyal de civilitat i una alegria sostinguda per als aficionats al gènere. Perquè quan un dietari és reeixit, no hi ha lectura més amable, o més punyent, que més ensenye sobre la condició humana en els seus infinits i envitricollats aspectes.

Que és el que passa en bona mesura amb El bosc i la casa de Joaquim Espinós, home d'una ja extensa trajectòria en el camp de la novel·la i de l'assaig de tema literari, aquest darrer vinculat amb el seu treball de professor de la Universitat d'Alacant. Escrit mentre feia els primers tombs pel que va acabar sent la seua darrera novel·la fins ara, La presó del cel, que s'inspira en la vida del Pare Peris (Lluís en la ficció), i durant els primers mesos de la pandèmia, el dietari ofereix tots els punts d'interès que hi sol buscar el lector. Hi ha, òbviament, les necessàries immersions autobiogràfiques, que ens dibuixen el personatge (inevitablement i afortunadament tota escriptura d'allò que en diem la literatura del jo no deixa de ser la construcció d'un personatge, si bé més reconegut en la seua versemblança: projecció literària d'un mateix) i les interioritats d'una casa on viuen els altres personatges del drama, també els que ja ho són de fet només en la pròpia memòria, amb la qual es passa compte i s'hi fa balanç amb una voluntat manifesta de donar allargues a l'oblit. Hi ha, és clar, les excursions freqüents al bosc, de vegades tan allunyat com ho puguen ser, per exemple, la ciutat de Trieste, Oviedo o Lisboa. En el bosc i la casa simbòlics d'Espinós hi ha la vida i la mort en carn crua, expressades sense estridències, amb tot el realisme de què només són capaces les persones que enfonsen ben endins les seues arrels a la terra, i totes les coses que els donen sentit, els pares i els germans, l'amor (els amors) i els amics, la gent de Benilloba i de la ciutat d'Alacant, i el centre motriu de la creació literària, l'ofici d'escriptor. Potser la vida i la literatura no siguen més que aquests trajectes constants d'anada i tornada entre la casa i el bosc, de dins a fora, del concret a l'inabastable, aquest viatge d'incidències i dispersions, aquests fragments que es van lligant per esforç de la memòria que els reinterpreta amb una llum nova. O els infinits itineraris entre Benilloba i Alacant, el lloc on es va nàixer i des d'on es va partir i el lloc on es treballa i es viu, dels carrers estranyats i entranyables de la ciutat a la casa i els bancals i els paratges familiars del Comtat. Les anades i tornades, les pèrdues i mancances, les il·lusions que es mantenen dempeus. Les pàgines que l'autor dedica als seus monstres literaris –es confessa un mitòman empedreït–, cinematogràfics o musicals (aquests darrers m'han semblant especialment brillants, siguen a propòsit de Beethoven, Gould, Thelonius Monk, Monteverdi o Couperin), van entrellaçant aquest text múltiple sarzit de petits poemes, aforismes, relats, diàlegs, retalls d'un viure insistent i amatent que l'escriptor ha volgut estalviar a les urpes de la mort. Val la pena, i molt, perdre's per aquests paratges, apamant proximitats i distàncies, de la casa al bosc i del bosc a la casa.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 21 de gener de 2022.]

 

La bomba Villarejo i el dret a la veritat

I la bomba Villarejo ha esclatat. La més grossa de moment, la que pot confirmar els indicis sobre la responsabilitat del CNI (Centro Nacional de Inteligencia, sic) en els atemptats de Barcelona i Cambrils aquell fatídic 17 d'agost de 2017 que van causar 16 morts i 150 ferits. Perquè des del principi n'hi hagué indicis o sospites més que fundades amb la publicació de les aventures de l'imam de Ripoll com a confident de la policia, traficant de drogues i cervell dels atemptats. O per la negativa dels partits espanyols a crear una comissió investigadora que aclarís els fets. L'ona expansiva de l'última bomba de l'excomissari ha durat tota la setmana i ha fet tremolar les hemeroteques. Així han tornat aquelles paraules que no es va emportar el vent, i que ara ja no semblen tan enigmàtiques, de l'exministre García-Margallo un mes abans dels atemptats: "A mediados de agosto [de 2017, a les portes del referèndum] pueden pasar cosas". I van passar. Segons Villarejo amb aquestes coses que van passar es pretenia donar un ensurt a la població. La ràpida i exitosa intervenció de la policia "nacional" provocaria llavors l'adhesió entusiasta dels catalans a les forces armades –i a l'Estat protector, a l'himne, a la bandera, al rei i fins al Reial Madrid i tot, devien pensar. Quan la criminalitat se suma a la incompetència i als deliris de grandesa el resultat pot ser pitjor que una bomba de napalm. "Se'ls en va anar la mà", rebla el sicari de les bombes, i l'ensurt es va convertir en una tragèdia tal volta evitable i un tret al peu per als instigadors i executors de la guerra bruta contra Catalunya. El Major Trapero i els Mossos d'Esquadra –des de llavors objectius preferents a abatre– van gestionar amb èxit policial i mediàtic l'operació, de manera que els altres es van quedar amb la pistola fumejant entre les mans, cara de pòquer i un nou descrèdit a la butxaca.

El bombarder Villarejo, només comparable a un Bárcenas que han sabut desactivar a temps, ja havia donat mostres de la seua perícia, entrenada en les casernes, calabossos i clavegueres de la lluita contra ETA. En el full de serveis del personatge, que ha recorregut –amb medalles incloses com la de la Cruz al Mérito Policial con Distintivo Blanco– els diversos estadis de la criminalitat legal, alegal i il·legal, hi figuren entre altres perles la implicació en l'apunyalament de la doctora Elisa Pinto o l'incendi de la madrilenya Torre Windsor. Les altres bombes, com la que desvelava detalls de l'Operación Cataluña (o guerra bruta de l'estat contra el procés independentista) descarregada en 2016 o la que en 2017 enviscava el rei (encara emèrit) espanyol i les seues escenes multimilionàries d'odi i amor contra Corinna Larsen (sufragades totes elles a escoti, no cal dir-ho, pels contribuents), va llançant-les a conveniència.

Però Villarejo, enmig de l'escandalós silenci mediàtic espanyol, està assenyalant la lluna i molts no volen veure més que el dit. Si sembla un espia eixit d'una novel·la negra és només perquè la realitat té una tendència malaltissa a imitar l'art. Tanmateix Villarejo, amb la boina, el pegat a l'ull, la cartera, les ulleres fosques i la mascareta identitària per proclamar ben alt que ell és fidel servidor de la pàtria, és com tants altres que l'han precedit en l'ofici i el negoci, capaços de fer el cim dels favors, el poder i els diners aprofitant els vents favorables, que es munten la paradeta o xiringuito, que són vassalls abnegats mentre tenen bons senyors i després cauen en desgràcia perquè l'avarícia trenca el sac, perquè estiren més el braç que la mànega, perquè acaben rebent la mateixa medecina que administraven, perquè són agents i víctimes alhora d'una claveguera de crim, vici i corrupció al servei del poder, perquè saben massa i assenyalen amb el dit quan els convé la lluna o la nafra. Potser les bombes de Villarejo s'esvairan en l'aire enrarit d'Espanya com simples, infantils, bombes fètides. L'Estat i els seus vassalls i pregoners faran mans i mànigues perquè així siga, seguint una pràctica ancestral que ha portat la ruïna de la democràcia que mai no va existir i tal volta el mateix col·lapse d'un règim que ja no s'aguanta. Encendran totes les pantalles perquè hi vegem només un dit acusador mentre fan per manera d'amputar-lo. Però els qui observem la lluna volem saber com és i què amaga la seua cara oculta perquè dels seus moviments en depenen les marees i els humors. Volem saber la veritat i que es depuren totes les responsabilitats. La veritat, massa temps amagada, és un dret irrenunciable, fonamental, la primera víctima d'aquesta guerra que cal recuperar perquè sense ella no hi ha manera de continuar avant.

 [Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 14 de gener de 2022.]

 

Dia de Reis

Escric aquesta primera columna de l'any el Dia de Reis. Són vacil·lants aquests primers passos en què encara t'has d'acostumar a la nova xifra, enguany molt redona, de nombres parells, propícia, com alguns han suggerint mig en broma, per tocar el dos. Però per tocar el dos, anar-se'n o escampar el poll, sempre s'és a punt i sempre a destemps. I sí, un voldria anar-se'n, com en el poema d'Espriu, nord enllà, però acaba quedant-se sud ençà, en un Dia de Reis d'avui o de fa segles, quan era un xiquet i els patges pujaven per aquelles escales llarguíssimes, cofats amb els bonets rojos, amb una faixa també roja i els llavis despintats de tant besar xicalla espantadissa, quasi paralitzada en l'emoció, amb les galtes brutes d'entranyable i olorós betum, que és l'olor mateixa dels Reis d'Orient. Els falsos negres que ho empastifaven tot eren tan reals com la vida mateixa al capdavall. L'acceptació il·lusionada que les coses eren així, que la màgia era més forta que l'evident pantomima, que el principi de realitat a través del qual sabies perfectament que el patge que aquell any et portava el carbó era un amic del pare vestit per a l'ocasió i que anava contentet, amb uns ulls brillants que accentuava el fons d'impossible negritud, no malmetia cap somni. Ni la perruca desencaixada d'aquells heralds pollosos que deixava entreveure caps pelats o cabells autèntics, ni el so desafinat dels clarins, ni el pas desganat de rossins ossuts, la humil parafernàlia d'una cavalcada encara no retransmesa per cap pantalla, real i casolana com la vida mateixa, com el carbó dels plors irreprimibles, que en el fons acceptaves com una lliçó necessària i prèvia al gran regal, com l'avís que la vida en conté tantes de verdes com de madures, tantes amargors com dolceses. Més aviat al contrari, amb la consciència que tota aquella festa era feta per a tu, per a vosaltres, i també per a ells, com una excusa estupenda per muntar l'alegria i la il·lusió enmig de la grisalla d'aquell franquisme arnat, d'aquesta democràcia arnada, de totes les tristors de la vida. L'agraïment per aquell esforç generós i col·lectiu, nascut contra les adversitats, era un motiu que se sumava a l'emoció, que la feia més forta i també aliena a la màgia postissa i adulterada que sempre us volen vendre. Aquell parèntesi del Dia de Reis, que per als alcoians és el 5 i no el 6 de gener. El d'aquelles escales llarguíssimes per on pujaven els patges carregats amb caixes bellament empaquetades fins al quart pis del carrer de Sant Llorenç. Embolics del temps: escriure en Dia de Reis, que per a qui veia tremolós entrar pel balcó aquells patges que ara entén perfumats per tantes copes com els anaven servint en cada casa que visitaven va ser en realitat ahir, el dia en què els Reis d'Orient (reixos en deien) arriben a Alcoi, per ser llegit l'endemà de Reis, avui. I el pacte tàcit, l'equilibri inestable entre realitat i ficció, entre emoció i simulacre, entre vida i representació, va guanyant tons i matisos amb els anys, es pinta de tota l'enyorança adolescent, s'entristeix quan coneix els abismes de les diferències socials, quan aprèn que hi ha al món xiquets sense reis patint la injustícia de les necessitats, xiquets que no viuen només en els relats de Txèkhov escrivint una carta que no arribarà mai al seu destinatari, que ningú no salvarà. La distància insalvable entre el que es pregona i es fa, quan la tristesa es converteix en rebel·lia juvenil, o quan ja plenament assumida com el preu de la butaca en el teatre inacabable de la vida es refà el pacte tàcit en la maduresa, o s'extrema la contestació dissident de la vellesa en veure la pròpia ciutat exempta d'horitzons, fent del parèntesi de la festa una ficció que dura tot l'any i any rere any, com en la cançó d'un Ovidi que molts citen i pocs creuen, una ciutat que va enfonsant-se en la desmemòria dels horitzons que es despinten com el carmí dels llavis a força de besades i que la manca d'idees i projectes va transformant-la en anodí parc temàtic, en una sala fosca que només s'il·lumina en dies de guardar i si venen les visites. La tristesa és saber que el que més ens cal no ens ho poden portar ni aquells reis de la infància que erren eternament nord enllà o sud enllà, exiliats per totes les injustícies, fugint d'una mediocritat que se'ns menja i d'uns falsos heralds que no hi han cregut mai i els han convertits en una excusa més perquè continue girant la roda sinistra i les passes perdudes ens aboquen a carrerons sense eixida.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 7 de gener de 2022.]

 

[Foto de Paco Grau]