dijous, 16 d’octubre del 2025

El senyeramòbil i més coses de la Diada

Tinc el cor encès en flama des que he sabut per la premsa que l'Ajuntament de María José Català disposa d'un vehicle perquè la senyera de València no es banye en cas de pluja tempestuosa, que és el que sembla que pronostiquen els meteoròlegs per al 9 d'Octubre. Serà una imitació del papamòbil amb què els Summes Pontífexs, des de l'atemptat a Joan Pau II en 1981, es donen els seus banys de masses sense mullar-se i estalvis dels sempre imprevisibles atacs terroristes, que el món és ple de bojos, fanàtics i violents. És clar que el Papa, en funció del seu alt càrrec, deu tenir una protecció especial de l'Altíssim, però l'ajuda dels vidres blindats d'un Mercedes-Benz Classe ML dona molta tranquil·litat, no m'ho negaran. El cotxe de María José Català també és blanc, com el del Papa, i per bé que per la forma recorda una miquiua els de les funeràries, el no-color, neutre i llampant, sembla ideal per transportar la Reial Senyera. Perquè el cas és que el solemne drap, a nivell solemnement simbòlic, no s'haja d'inclinar mai, que prou genuflex està tot el que ell representa, la totalitat del poble valencià i les seues institucions històriques. Diria més, com més parafernàlia i més carcasses en el cel tardoral del país, més folklòrica, dessubstanciada i prescindible és l'existència d'uns símbols que si per a alguna cosa serveixen és per continuar amagant tota mena d'espavilats, falsaris i facinerosos sota els seus plecs incorruptes. Fa bé, doncs, l'Ajuntament de María José Català de protegir la il·lustre senyera de les inclemències, que com sempre no seran merament meteorològiques. De fet, i per molt que se l'haja volgut disfressar de processó i de cívica, el ritual d'abaixar la senyera des del balcó consistorial i dur-la de passeig pels carrers de la capital ha estat històricament, des dels anys tèrbols de la transició, la principal manifestació de força de l'espanyolisme d'ultradreta, la cerimònia més reeixida de fre i assetjament als tímids avanços democràtics del País Valencià. Perquè processó deriva de procedir, avançar, que és precisament el que han tractat i tracten d'impedir les forces que majoritàriament s'hi concentren, a les quals podem aplicar-los tota mena d'ajectius menys el de cíviques. O molt m'equivoque o l'ús del senyeramòbil tindrà, però, un efecte imprevist i segurament no desitjat pels seus promotors: accentuar, amb l'ajuda del vidres blindats i la flamant carrosseria del vehicle, la distància insalvable entre el poble i la cosa, entre el símbol santificat i imposat a crits, espentons, alguna que altra bomba i les morts de Miquel Grau i Guillem Agulló, i la possibilitat d'un avanç efectiu en drets, qualitat democràtica i capacitat d'autodeterminació dels valencians.

La Diada, afortunadament, no es reduirà a l'estrambòtica, inoperant i furibunda adoració dels símbols com a excusa de mal pagador per exaltar l'espanyolisme blaver i continuar enredant el personal de bona voluntat (que bé n'hi deu haver també, dic jo). Ni als canapès i fotos de rigor, els discursos buits de l'autoritat incompetent, les maniobres exhibicionistes contra el valencià. Ni a l'escenografia narcòtica de la desfilada de Moros i Cristians, incapaç de superar en esplendor altres actualitzacions de l'inveterat pa i circ de tan provada eficàcia.

Vespres del primer aniversari de la Dana, de la mort de 229 persones, de tants danys encara no reparats i d'un reconstrucció que es fa d'esquenes als afectats i amb totes les sospites de negoci brut damunt la taula, Mazón i el seu govern d'irresponsables estan més nus que mai, amb les proves fresquetes de la seua negligència acumulant-se en el jutjat. A les portes del Palau de la Generalitat, a les 9.00, s'haurà concentrat gent convocada per l'Acord Social Valencià per xiular els intents desesperadament fatxendes de Mazón i companyia per mantenir-se nus i a la intempèrie i continuar esquivant responsabilitats i fent negocis. I a la vesprada, cridats per la Comissió Nou d'Octubre, hi haurà la manifestació moguda pel lema de Terra i Dignitat, que volent-ho dir tot en tres paraules forçosament es dissol en els límits vaporosos de la seua poeticitat. Ens calen bones dosis de poesia, sens dubte, en els temps obscurs que corren, i paraules com llamps que ens il·luminen i orienten. Però ni els símbols ni la millor poesia per ells sols no trencaran la muralla d'ignomínia que ens manté dividits i sotmesos a uns poders estranys.

Passat un any més el 9 d'Octubre sense pena ni glòria, i en el millor dels casos, el principal repte continua sent aplegar i organitzar més i nous braços per desplegar senyeres, per rescatar la força dels símbols neutralitzada per l'espanyolisme i traçar les velles i noves sendes del civisme que el poble valencià ha de recórrer si vol construir-se en plena sobirania.

 [Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 10 d'octubre de 2025.]

 


 

 

divendres, 10 d’octubre del 2025

La cruïlla mediterrània

Aquesta setmana s'ha presentat a València el Breviari mediterrani, l'aclamat assaig de Predrag Matvejevic traduït per primera vegada al català per Pau Sanchis Ferrer i publicat el maig passat per LaBreu. Acompanyava el poeta, traductor i editor de La Pobla de Farnals el narrador i assagista Joan Benesiu i tots dos van demostrar amb escreix que són tan bons conversadors com escriptors. A més de compartir aixopluc en l'editorial Periscopi, aquests autors són aguts observadors del món eslau i com a tals (o a l'inrevés), bons caminants per territoris de frontera. Les passes que recorren l'assaig de Benesiu Trieste, una ciutat a plec de mapa ressonen en la traducció de Sanchis L'altra Venècia, del mateix Matvejevic (o viceversa), llibres publicats el mateix any 2024.

Breviari mediterrani és d'eixa mena de llibres que un no dubta a qualificar de deliciós i suculent, una lectura amable que no decau en cap moment i que compleix a la perfecció l'ideal càssic de delectar ensenyant (o viceversa). Però el llibre no només s'assaboreix, sinó que també excita amablement tots els altres sentits. D'una manera certament singular –com potser tot gran llibre al capdavall– que escapa als rigors de les definicions genèriques, navegant per les seues pàgines assistim al desplegament apoteòsic d'un magnífic assaig sobre el Mediterrani. Els presentadors van insistir especialment en l'estructura de mosaic que el llibre presenta i la varietat de perspectives que ofereix, amb predomini de la visió filològica, l'estudi cartogràfic, la lírica dels retrats humans i del paisatge i, en fi, l'amplíssim catàleg de temes que el llibre aborda. Editat per primera vegada en croat en 1987, el llibre és en certa manera l'espill meridional d'El Danubi, l'obra de Claudio Magris publicada un any abans, mar que alimenta el curs fluvial de l'escriptor de Trieste. Breviari mediterrani va conèixer successives ampliacions a mesura que anava sent traduït a les diverses llengües i responia a les suggeriments de lectors, traductors i editors fins que va completar la seua forma en 2010. Una autèntica opera aperta, doncs, molt representativa del caràcter dialèctic que tot assaig procura, que desfà molt dels mites construïts històricament i que té com un dels principals guanys haver-nos acostat al món mediterrani des de la mirada eslava de l'autor. Perquè sovint oblidem que Eslovènia, Croàcia, Bòsnia o Albània també són Mediterrani. Com a resposta a la incitació reflexiva, l'estudi i la conversa que el llibre alimenta, els autors es preguntaven al final de l'acte quin element de mediterraneïtat podia haver-se deixat l'autor en el tinter. Va esmentar Sanchis els castells d'arena, de què Benesiu informava que n'hi ha tot un tractat escrit, crec, per un escriptor francès. En disculpa de Matvejevic direm, però, que els castells d'arena no tenen la consistència dels fars o els vaixells i les veles, ni òbviament de les oliveres, les figueres o la vinya, i que les ones han demostrat una vocació inveterada a desfer-los quan arriben a la platja, com fet i fet tots els somnis que es construeixen amb material tan fràgil. Però com que el tractat té un marcat caràcter historiogràfic i mira un passat tancat entre els límits de la seua infinitud, el que jo trobe a faltar-hi és un acostament més decidit al present, tan esvarós en la seua confusió, tan escàpol. I si tot assaig es causa d'esperar, com ens ensenyen els clàssics, per molt que del futur per definició ningú no en pot parlar, ens hauria agradat trobar-ne alguna hipòtesi, algun senyal d'alarma que alimentés l'esforçada esperança.

I és que no crec que hi haja un altre espai del planeta on s'acumule una tal densitat de confluències i divergències geogràfiques, socials, polítiques, lingüístiques i religioses, culturals, com a la Mediterrània, la mar que uneix i separa tres continents. De fet, més que cap altra cosa, el nostre mar és una cruïlla de fronteres plena de contrastos, el mapa xicotet que més bé representa avui el conjunt d'una humanitat decidida a estimbar-se en un abisme d'injustícia i destrucció, l'espai que comparteixen creuers i pasteres, invasió turística i bombes, luxe i misèria i que avui té la ferida més sagnant oberta a Llevant.

Quan redacte aquestes línies, moltes de les embarcacions de la flotilla solidària Global Sumud que navega cap a Gaza han estat assaltades per l'exèrcit israelià mentre es feien escàpols els vaixells de l'armada espanyola i italiana teòricament enviats a mar oberta per protegir-la. Molts dels activistes han estat detinguts per les autoritats d'Israel, entre ells el diputat valencià Juan Bordera, fill d'Alcoi, l'exalcaldessa de Barcelona Ada Colau i la joveníssima activista sueca pels drets humans Greta Thunberg. L'anunciada enèsima violació del dret internacional per part d'Israel i el silenci europeu que l'acompanya són un espill clamorós de la insensatesa i la incapacitat política per posar fre a la barbàrie. Hi ha anunciades manifestacions a tot arreu en solidaritat amb el poble palestí. Mentre Trump ven cara la proposta de pau i damunt d'ella ja traça el miserable trampós, en comandita amb Netanyahu, els plànols dels propers negocis amb tinta de la sang palestina i escanya una mica més la impotència d'Europa i de l'ONU, la resposta civil, desobedient i organitzada és avui l'únic alè d'esperança

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el 3 d'octubre de 2025.]