Jordi Botella, L'etern retorn. Fundació Mútua Levante-El Nostre, Alcoi, juny 2023.
· · ·
El film de Nicholas Ray Johnny Guitar (1954) conté un dels diàlegs més celebrats de la història del cinema. És quan l'antic pistoler, interpretat per l'actor Sterling Hayden, després d'anys sense veure-la, demana a la que fou la seua amant, Vienna, paper que fa Joan Crawford: "Digues que m'estimes encara que siga mentida". I ella li diu que sí, que l'estima. Les fronteres entre la veritat i la mentida, o entre la realitat i la ficció, són terrenys incerts i volàtils. Les compararíem amb les arenes movedisses o els deserts on els assedegats són víctimes de terribles miratges (per insistir amb els motius cinematogràfics) si no fos que malgrat tot els humans ens hi movem com el peix en l'aigua –o com els bandits en ciutats sense llei. Que vivim enmig d'aquestes friccions. Perquè de fet aquesta ambigüitat constitutiva forma part de la condició humana, que n'ha construït les categories tot adaptant-les a les seues necessitats històriques. La veritat i la mentida, doncs, o –anem al gra– la història i la literatura, són peces intercanviables, realitats poroses que depenen del punt de vista de qui intenta acotar-les i dels seus interessos i propòsits.
L'escriptora Montserrat Roig va ser de les primeres a indagar en les relacions entre realitat i ficció en el camp de la narrativa. La paradoxa que planteja en el seu assaig Digues que m'estimes encara que sigui mentida, que manlleva per al títol el diàleg citat més amunt, gira la convenció de les categories establertes com un calcetí per arribar a la següent conclusió: només a través de la mentida de la ficció podem arribar a la veritat més profunda de les coses. Aquesta és la força immemorial que conté la construcció del mite. Perquè tota narració ben feta transporta la veritat de l'experiència humana a través del temps. La seua enunciació, fixada per l'escriptura o transmesa a través del cant, actualitza tothora el passat i el llança cap al futur. I torna a començar. L'etern retorn.
Perquè després vindrà el logos a establir-hi un nou ordre, per interpretar el miratge i evitar que siguem engolits pels abismes de la desraó. No sempre destre, tot s'ha de dir, a imposar els termes de la lògica i de la veritat, que ja hem dit que és esmunyedissa i relativa, té de vegades tan poca traça que anunciant-la, no fa més que posar la mentida dalt d'un pedestal. I què és pitjor, una mentida podrida, fàcil d'identificar, o una falsa veritat que donem per bona? Probablement Goya va reblar el clau: el somni de la raó produeix monstres. El somni privat de la raó o la raó privada de somni produeixen, sí, n'han produït a manta, monstres terribles. Fan ben fet els historiadors d'estudiar els rastres del passat i posar-nos-en el relat davant els ulls, fan ben fet de destriar el gra de la palla, de ponderar causes i efectes i definir les lleis que mouen la física humana. Inevitablement, però, si fan bé la seua feina, si són honestos i respectuosos amb el material volàtil amb què se les han de veure (eixes veritats que a penes si han deixat rastres), seran plenament conscients dels límits de la seua investigació. Plantejaran noves preguntes a les seues respostes, però el mosaic del que fou sempre quedarà incomplet, malgrat tot. I és per aquests badalls que la ploma del bon narrador se n'entrarà per restituir, no la veritat sinó la versemblança, allò que és creïble i possible, per trencar el sentit unívoc amb què ha acabat construint-se una història, per obrir el ventall de possibilitats interpretatives, per fer trontollar l'imperi de la llei i acostar-nos, a través de la ficció, a la veritat profunda de l'experiència humana de l'esdevenir. El bon novel·lista opera en les zones d'ombra del passat i il·lumina allò que l'historiador no pot copsar: l'alè de les persones, els seus somnis més recòndits, la passió i el desig, l'anhel de venjança, la maldat sota les seues múltiples formes, el dolor, l'amor i la mort…
L'etern retorn, la novel·la de Jordi Botella que per fi el lector té a les mans, fou escrita ja fa més de vint-i-cinc anys. En certa manera és l'èxit d'un fracàs, o la presència d'una absència. És l'únic vaixell que va arribar a port (de fet, la resta de la flota que comandaven Ximo Llorens, Gustavo Cardenal, Pep Jordà i qui açò subscriu, que llavors constituíem el col·lectiu Salomó Dori, que en glòria estiga, no va arribar ni a fer-se a la mar) d'un llibre que s'havia de dir L'any del petroli. No cal dir que, llegit ara, aquell relat no ha perdut ni un gram de consistència sinó que n'ha guanyat molts, com els vins llargament reposats en el barril. En bona hora hi ha mariners que resisteixen bé els embats del mar i les circumstàncies. En bona hora hi ha fabuladors de raça com Jordi Botella que alliberen els mites i actualitzen la història tot sostraient-la de les urpes de la convenció i la rutina, escriptors capaços d'acumular forces per estimular projectes i construir autèntiques ficcions per a una societat embadalida en l'acceptació passiva dels propis mites.
Heus ací una història versemblant del Petroli, fresca com una rosa, 150 anys després d'una revolta que donaria per parlar a Friedrich Engels per desacreditar –possiblement no sense raó– els seus rivals bakuninistes ("un exemple insuperable de com no s'ha de fer una revolució"). I que als alcoians ens ha pervingut, entre els tels de vaguetat de les coses que s'han hagut de dir en veu baixa, en el xiuxiueig de la resistència, a través d'una molt aprimada memòria històrica que ens parla de la vaga general dels obrers, de la traïció de l'alcalde Agustí Albors, de guàrdies civils que obrin foc sobre la multitud, de la insurrecció popular i la crema d'algunes cases i fàbriques, de l'assassinat de Pelletes, de la instauració del Comitè de Salut Pública presidit per Severino Albarracín, de l'entrada de l'exèrcit i l'ofegament de la revolta, de l'empresonament de més de 600 treballadors i la persistència d'una repressió que duraria molts anys. En les boires d'eixa memòria, que L'etern retorn contribueix poderosament a dissipar perquè els personatges de la història i els de la ficció adquiresquen vida pròpia i concreten el seu perfil davant els ulls que interroguen, el llenguatge popular ha preservat l'expressió muntar (o armar!) un petroli. El Petroli, doncs, com tot en aquesta vida, ens ha pervingut en part com a veritat, en part com a mentida, i tant significa el record d'una derrota com el d'una victòria de la dignitat i la lluita populars.
Jordi Botella és fidel al que sabem d'aquella revolució, al que és considerat històricament verídic, però el que li interessa no és reproduir el passat ni simplement ambientar-lo en l'escenari de l'Alcoi de finals del XIX. La fidelitat a les fonts històriques no és ací més que el camí per a la versemblança que l'escriptor posa en marxa per portar-nos als territoris vedats a la investigació històrica, allà on comença el batec de la veritat de la condició humana. I crea un personatge poderós, digne d'haver estat inspirat per la ment de Nietzsche, un model contrafet del seu superhome, Miquel Boronat, de malnom Coixinera. La influència de l'escriptor alemany sobre l'autor d'aquest relat es remunta –puc donar-ne fe– als anys de l'adolescència, quan Jordi ja llegia àvidament les pàgines de foc d'Així parlà Zaratustra. Al ritme de la vida de Miquel Boronat, desplegada en un moviment d'ascensió que té la seua correspondència simbòlica en la difícil orografia alcoiana, des de les profunditats del riu de les fàbriques a la part alta on viuen els burgesos, es mou el cor d'una ciutat, fet de molins, batans i màquines, de treball i explotació, de tenacitat i lluita, de fum i ferralla. De passions i ambicions, de mort i traïcions. El moll que impulsa un xiquet arribat per segona volta a Alcoi des de Penàguila amb 13 anys per sumar-se al moviment luddita i destruir les màquines que lleven el pa de la boca als treballadors i acaba convertint-se en amo de la pròpia filatura i emparentant-se amb la burgesia alcoiana més genuïna, és el de la venjança pels greuges patits en pròpia pell i el de l'ambició que considera tot gest humà un destorb per atènyer els propis objectius de poder i riquesa. Miquel Boronat és la imatge despullada, en negatiu, d'aquell mite dels hombres que mueven Alcoy (en castellà!) que s'esbombava en els seixantes i setantes, el del de la fortuna construïda pel treball, l'abnegació i l'esperit viu, el del self-made man. Boronat és l'antiheroi nihilista, despietat i carronyer, un expert en la supervivència en un medi hostil, una versió fabril i moderna de Macbeth, víctima i botxí del sistema que l'ha engendrat. Lluny d'aspirar a la redempció social per què lluiten els de la seua classe d'origen, ni de simplement gaudir dels beneficis i el poder que li permeten l'explotació de la força del treball que practiquen els burgesos d'adopció (és un amargat consanguini, incapacitat per al tracte afectiu i desimbolt), el que Boronat vol en el fons és rescabalar-se'n, dels uns i dels altres, "amos i esclaus", amb la destrucció de tot. Incapaç d'identificar la seua condició com a home i a partir d'ella, impulsat per l'energia vital i la força creativa de la voluntat de poder nietzscheana, afirmar-se permanentment en la pròpia construcció i en l'exaltació de la vida, converteix l'etern retorn en l'abisme de la seua misèria, on s'estimba el fals projecte de superhome. El seu èxit es converteix finalment en el seu fracàs, últim, inapel·lable, definitiu. Per molt que veritat i mentida siguen tan volubles, no es pot viure sempre en la ficció. El consell de Romà, l'encarregat del Molí de Sempere que li fa de protector quan entra d'aprenent a la fàbrica, l'únic home íntegre d'aquest relat, es converteix amb el temps en un auguri: "Si trepitges merda, no puges als arbres". El fracàs estava cantat des del principi. La vana pretensió de subvertir la pròpia natura, el desclassament i el manteniment de la ficció es cobraran finalment el seu tribut.
Jordi Botella ha creat un univers literari immens des d'un lloc molt petit que es diu Alcoi, el que s'estén d'Alcassares a Cantagallet, per expressar-ho gràficament tal com ho faria ell mateix. Pot semblar una paradoxa però no ho és gens, més aviat una condició indispensable, perquè sabem que l'infinitament petit i l'immensament gran es complementen (sense les partícules subatòmiques no existiria l'univers). Com va escriure William Blake: "To see a World in a grain of sand, / And a Heaven in a wild flower / Hold Infinity in the palm of your hand, / And Eternity in an hour" ("Veure el Món en un gra de sorra, / I un Paradís en una flor salvatge, / En la palma de la teua mà es concentra l'Infinit, I l'Eternitat en una hora"). El que importa al capdavall és la mirada, la capacitat literària que fa comprensible la complexitat del real i obri noves percepcions i preguntes als dilemes de sempre. L'única manera plausible de ser universal és viure profundament arrelat a un lloc. Totes les narracions de l'autor es relacionen íntimament amb la ciutat, des de La Sagrada Família o Carta als Reis a Estació terminal i La caixa negra (on trobem un altre contramite molt fecund de l'empresari destructor) o el seu darrer Metralla, que comparteix amb L'etern retorn el caràcter de recreació històrica.
El fracàs humà personificat per Miquel Boronat, que és també al capdavall el d'un model de producció i de societat regits per la llei del més fort, té el seu revers positiu en l'èxit que suposa, tants anys després, que l'aventura traçada per la mà destra de Jordi Botella arribe per fi a les mans del lector. Un relat tan potent com L'etern retorn, tan allunyat de l'aldarull estèril com del convencionalisme interessat de les realitats inamovibles, hauria d'estimular en la plaça pública la passió literària i el conseqüent debat cívic en un moment en què Alcoi es troba més que mai en la seua dilatada i convulsa història davant la necessitat de rearmar-se moralment, de reinventar-se des de la seua arrel més profunda, fidel a ell mateix, resistent als cants de sirena de l'assimilació que nega la seua identitat, obrint noves pàgines on escriure un futur més lluminós. L'exemple extraordinari d'aquest relat li ve, si sap aprofitar-ho, que ni pintat, escrit i publicat.
[Pròleg a L'etern retorn.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada