Acabe de llegir la magnífica novel·la de Miquel Martínez Mi vida en los objetos en una segona edició del llibre feta sis mesos després d'haver estat publicada per la valenciana Ediciones Contrabando. Coneixia l'autor de la Vila Joiosa com a poeta gràcies a Llibre de família i Ravals de l'alegria, que van merèixer els premis Senyoriu d'Ausiàs March i Premi Ausiàs March de 1997 i 2005 respectivament, però no n'havia llegit cap de les sis novel·les que la solapa del llibre informa que té publicades, inclosa Nòmina de dubtes (2002), que fou Premi Ulisses i va publicar Tàndem. Mea culpa, com se sol dir. A banda alguna trobada escadussera, per exemple mentre em disposava a comprar uns prismàtics a El Corte Inglés allà per l'any 2006, escena i objecte que ell descriuria amb la solvència d'un bon narrador, ens coneixíem d'algun acte literari i perquè durant un curs vaig tenir un fill d'ell a classe. Ja feia molts anys, però, que no en sabia res quan l'altre dia va assistir a la presentació d'un llibre meu. En creuar unes paraules i interessar-me jo pel que feia m'informà que ara escrivia novel·la. "En castellà", va aclarir. I davant la cara d'estranyesa que segurament vaig fer, afegí: "És la meua primera llengua". No vam tenir temps de xarrar més però no cal dir que aquella raó sumàriament esgrimida no em va convèncer. Sé que les coses en aquest país nostre, i més pel que fa a la tria de llengua literària, no solen ser tan senzilles. És clar que ni jo li'n demanava explicacions ni Miquel pretenia justificar-se; es tractava tan sols de passar de puntetes, des del respecte i la cortesia deguts en el context d'una conversa amable entre coneguts, sobre un tema complex i crucial en les presents coordenades que ens hauria dut molt lluny. Espere que algun dia puguem estirar més d'eixe fil.
Del llibre en qüestió només reiteraré la frase inicial de la columna, és una novel·la estupenda, molt ben escrita, que conta en primera persona Dámaso Apollini, fill d'una nissaga d'industrials de l'Eixample de la ciutat de València (de Ciril Amorós per ser més exactes) i que conté tots els ingredients d'un gran relat: trama molt ben desenvolupada, personatges memorables, poesia i reflexions en justa dosificació i una estructura en forma d'inesperat thriller que manté l'interès per la lectura fins a la darrera línia. I els objectes? Els objectes tenen vida pròpia, incloses les cases on vivim (sobretot les cases on vivim) i determinen el nostre pas pel món: així una edició bilingüe de Hamlet, un floret d'esgrima, una factura antiga mig esborrada, una joia, un disc de vinil, una "clau italiana"… Un respecte als objectes concebuts per sobreviure'ns, portadors de secrets, testimonis no tan muts de vides i periples, forjadors de destins insospitats! Si com afirma l'autor a través del seu protagonista (i no pot ser altrament en aquest joc subtil d'ecos i veus que és una novel·la) el periodisme fa preguntes que només la literatura pot respondre –i en Miquel Martínez es donen la mà ambdues disciplines–, ací teniu una oportunitat d'or per endinsar-vos en el món d'aquesta novel·la i trobar-hi preguntes i respostes que engendren més pregutes i respostes per acarar bellament les calorades estivals.
En els primers compassos de la meua lectura no parava de formular-me la següent hipòtesi: i si l'autor hagués concebut la seua novel·la en català? M'ho preguntava mogut per la més sana de les enveges i convençut com estic que tota la literatura que l'obra atresora no només no se n'hauria ressentit gens sinó que potser aquesta tria lingüística hauria reforçat un món on la ciutat de València hi és molt més que un simple decorat i que l'autor tracta amb la delicadesa i l'estima que només un nadiu pot expressar. Per molt que per mantenir la versemblança la història hauria de superar l'escull que l'alta burgesia de la ciutat encara s'expressés en valencià, assumpte menor per a qui ha donat sobrades proves de perícia novel·lística.
I anem a la pregunta que no m'he deixat de fer des de la primera pàgina de Mi vida en los objetos. Quines raons, personals i col·lectives, poden dur un autor consolidat a canviar de llengua literària? Ampliar la seua esfera de lectors? Obtenir-ne més justos guanys? L'afirmació fusteriana que la primera obligació d'un escriptor és fer-se llegir obri, en el cas que ens ocupa, tot d'inquietants interrogants. Quin paper hi juguen la gasiveria, els grups de pressió, les poques o moltes misèries del nostre món literari, les precarietats de tota mena d'un país encara en mans de porcs i lladres? L'últim article de Ramon Ramon "Qui de casa se'n va" publicat aquesta setmana a eldiario.es sobre el cas de Toni Cucarella i l'ostracisme a què sovint som sotmesos els escriptors en català al nostre país pels de dins i pels de fora crec que pot estar íntimament relacionat amb el cas que avui m'ocupa i sobre el qual hauríem de reflexionar amb major insistència. Hem pogut perdre per a la nostra literatura un gran escriptor? L'enveja de què parlava no era, lògicament, de caràcter personal (d'això se'n diu admiració i reconeixement), sinó des d'una perspectiva de cultura, llengua i país. Deixem-ho de moment ací.
[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 11 de juliol de 2025.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada