El llibre ressuscitat

Vicent Andrés Estellés, L'inventari clement de Gandia. Edicions 96, novembre 2012. Pròleg i edició a cura de Maria Josep Escrivà i Josep Lluís Roig.

· · ·

Com a pròleg al declarat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua any Estellés el 2013 en commemoració del vintè aniversari de la mort del poeta, acaba d'eixir a la llum L'inventari clement de Gandia, un llibre inèdit que ha estat quaranta-sis anys emboscat entre els papers de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Gandia… i discretament oblidat sota el títol i la materialitat de l'altre L'inventari clement publicat en 1971 per l'Ajuntament de la capital de la Safor i més tard incorporat, íntegrament, a Les homilies d'Organyà (1981), volum 6è de l'obra completa editada per Eliseu Climent. El llibre perdut i suplantat amb nous versos, doncs, hauria pogut acabar així, esgrogueint-se a poc a poc per efecte dels fongs i bacteris del temps en una prestatgeria d'un arxiu que imaginem més o menys sinistre, en el llimb on deuen surar els albats i altres criatures d'existència prematurament estroncada, o fins i tot en una d'aquelles oficines d'objectes perduts, que no sé si encara existeixen, i on de tant en tant van a parar les urnes amb les cendres d'algun difunt ràpidament esborrat de l'agenda familiar. La història, ben explicada pels seus protagonistes, els poetes Maria Josep Escrivà i Josep Lluís Roig, al pròleg del llibre, és com segueix. L'any 2009 es complien 50 anys del Premi de Poesia Ausiàs March. Per commemorar l'efemèride els dos autors van començar a preparar l'edició de S'ha obert l'arbre vell com un paraigües, una antologia que apareixeria l'any següent i per a la confecció de la qual van haver d'escorcollar entre els papers desats en aquell arxiu fins que, com qui no vol la cosa, van anar a raure davant l'exemplar mecanografiat que Estellés va presentar al premi en 1966 i pel qual fou guardonat… I que no tenia res a veure amb el llibre homònim publicat en 1971 i fruit en certa manera d'una suplantació, que al seu torn s'explicaria així: cinc anys després d'atorgat el premi, els editors es posaren en contacte amb Estellés per enllestir-ne la publicació, però el nostre autor n'hauria extraviat l'original de manera que en confengí un altre d'urgència amb material “nou”. M'entretinc tant en les circusmtàncies i hipòtesis de la magnífica troballa de Maria Josep Escrivà i Josep Lluís Roig perquè, com sol passar en aquests casos i tractant-se del nostre més gran poeta contemporani, del clàssic valencià del segle XX per excel·lència, es verifica el fet que sovint la realitat imita l'art, i més concretament tanta novel·la com té en històries de manuscrits desempolsegats i laberints de bibliofília la seua raó de ser, i en previsió que l'assumpte excite el dia menys pensat la imaginació d'algun dels nostres més inquiets ordidors de trames i hi clave el seu ullal amb bon olfacte de mercadotècnia.

Fet i fet ens trobem davant el primer inèdit d'Estellés digne d'aquest nom i que en certa manera ha hagut de rebatejar-se per evitar excessives confusions tot homenatjant la ciutat en què tota aquesta història va començar a representar-se fa quaranta-sis anys. La ciutat i de retruc el seu poeta, Ausiàs March, amb qui no debades sempre ha estat parangonat Vicent Andrés Estellés d'ençà que Fuster expliqués la transcendència de la seua obra tirant mà de l'originalitat fundacional ausiasmarchiana, immune als dubtes que provoca la tendència a la ganivetada entre contemporanis. El canon té una dimensió vertical, històrica, que Fuster va perfectament contribuir a perfilar; de l'altra, igualment imprescidible per a la solidesa de la fita, de caràcter horitzontal, en relació amb els seus contemporanis d'ací i d'allà, encara està per completar tot i els estudis posteriors que en aquest sentit han fet estudiosos com Jaume Pérez Montaner, Dominic Keown o Vicent Salvador.

I un parell d'apunts per acabar, ja més centrats en la matèria del llibre ressuscitat. La pemutabilitat dels poemes que integren cada llibre d'Estellés ens parla de la forta unitat interna de la seua poesia. De les filagarses de l'escriptura convulsa, apressada, de la poesia del geni de Burjassot, fetes amb la urgència i la passió dels grans inventaris vitals, amb uns ulls que clissen la dalla de la mort darrere cada brot d'amor tendre i de vida, naix el bo i millor d'una poesia que va deixar per sort molts fils per lligar. El seu fou, al capdavall, un inventari obert i infinit, una obra que va completant-se amb agradables sorpreses com la del present llibre, que no pot faltar en la biblioteca de cap bon lector.

Publicat a Saó núm. 378, gener 2013.

[El dia de la presentació del llibre a Gandia, amb Maria Josep Escrivà i Josep Lluís Roig.]

Indefensió

L'incident de què ha estat víctima recentment el ciutadà d'Almenara Carles Mateu i que li ha suposat una condemna de sis mesos de presó és l'última baula, per ara, d'una llarga cadena de vulneració dels drets dels valencianoparlants. Recordem encara les vexacions a què uns policies van sotmetre no fa tant el músic d'Obrint Pas Miquel Gironés per la mateixa raó: parlar valencià. Qui no conega el que es cou al País Valencià o visca sota el setge desinformatiu (si no és en gran part la mateixa cosa) que aquesta mena de notícies suporten, es pessigarà el braç en assabentar-se'n per estar segur que no es troba sota els efectes d'una al·lucinació o que no se l'ha engolit el túnel del temps que porta al cor de les tenebres franquistes, tan resistents al temps, badalls per on es dessagna cada dia l'anèmica democràcia espanyola. Els qui no renunciem al propi idioma sabem que només parlant sempre en valencià, en qualssevol ocasions, incloses les que ens encaren amb algun representant, uniformat o no, de l'autoritat, podrem fer útil i necessària la nostra llengua; però també som conscients dels riscos que una tal lleialtat comporta, el malentès, en el més lleu dels casos, el menyspreu del “hábleme en cristiano”, fins i tot l'abús i la violència de qui se sent superior perquè la llei no l'empara però sovint l'encobreix. O el que és el mateix: els jutges que la interpreten. Perquè en el cas que ens ocupa, Carles Mateu va ser absolt d'antuvi de les acusacions de resistència a l'autoritat que li formularen els dos guàrdies civils que convertiren un control rutinari en un cas d'orgull espanyol ferit (o d'ignorant a qui no li agrada que li ho recorden) i d'intolerància pura i dura, d'arrel feixista. Però després un jutge es tragué un as espuri de la mànega: Carles s'havia negat a parlar en castellà no perquè en té el dret sinó com a maniobra per guanyar temps per a la prova de l'alcohol que finalment se li va practicar, i ha dictat aquesta sentència injusta que trepitja l'estat de dret i la dignitat de tots els catalanoparlants i de qualsevol persona decent. Així, mentre van acumulant-se els casos d'immunitat dels qui ocupen el mateix banc o seuen a la mateixa bancada, responsables d'accidents de metro i de misèries, d'escàndols financers, de robatoris de milers de milions de l'erari públic, i un llarguíssim etcètera que ja fa ois enumerar, les mateixes esquenes han de suportar les mateixes garrotades, en franquisme o en democràcia. Submisos o revoltats, de nosaltres depén.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 28 de setembre de 2013.

Decència

És decent, del llatí decens, qui obra dignament. Els mestres de les Illes Balears van complir ahir el cinquè dia de vaga temporalment indefinida però ben definida en l'objectiu de tombar el TIL (Tractament Integral de Llengües), amb què el govern de Bauzá atempta sense escrúpols contra el català, i de defensar la qualitat d'un ensenyament públic tothora amenaçat per interessos espuris. Els docents de les Illes estan donant amb aquesta lluita una lliçó de dignitat, que és el primer que un mestre ha d'ensenyar. Amb matisos, el TIL és pam dalt pam baix el Decret de Pluringüisme que de moment reposa al frigorífic però que qualsevol dia pot caure en forma de barra de gel sobre el sistema educatiu valencià, és a dir, l'enèsim vestit amb què el PP vist la mona de la minorització del català a banda i banda de la mar amb una seda sintètica made in Madrid. Entre les diferències entre ambdues teles barates hi ha el fet que la immersió lingüística vigent a les Illes fou aprovada amb un ampli consens polític i social, inclòs el partit del senyoret Bauzá, model semblant al de Catalunya, que no segrega l'alumnat per llengües com en les actuals línies valencianes. La tàctica que hi aplica el neoblaverisme mallorquí, però, és la mateixa que ací ha fet tant de mal des de fa decennis, amb l'excusa d'intensificar l'estudi de l'anglès perquè gràcies a l'escandalosa incompetència de la senyora d'Aznar s'han adonat que també els nostres escolars fan aigua en la llengua de Bob Dylan. És clar que el vestit de falsa seda presenta descosits tan indecorosos com el fet que per a tan noble objectiu s'haja d'explicar la matemàtica en castellà. Contra això s'han rebel·lat dignament els docents, que han aconseguit la solidaritat activa i la complicitat de la majoria de la societat balear, també catedràtics i catedràtiques d'universitat a qui no els cauen els anells d'exhibir el verd alternatiu amb què la dignitat es pinta avui d'esperança. El seguiment de la vaga està sent tot un èxit, per molt que el senyoret Bauzá, ridícul fatxenda, en rebaixa irrisòriament la xifra i qualifica els qui exerceixen amb dignitat un dret democràtic d'antidemocràtics, que graciós. Amb fermesa i amb decència, però, els docents illencs han despertat d'una somnolència que als valencians, que hi compartim llengua i cultura i també, ai, tirans, encara ens relega a la inòpia. I per fer-los costat, ací va el compte corrent de l'Obra Cultural Balear on exercir la necessària solidaritat: 2056-0009-74-4102003418. Avant!

Publicat a Levante-EMV, dissabte 21 de setembre de 2013.

Amb la immensa minoria

Vespres de l'11 de setembre, Alberto Fabra afirmava que els valencians no teníem res a celebrar en tan memorable data. No és que l'encara president hagués estat víctima d'un sobtat atac d'amnèsia, ni que exhibís sense pudor la ignorància més flagrant en temes d'història, ni tan sols que mostrés els símptomes del típic pet de poder que afecta alguns animals polítics, en especial els de les incertes latituds que van del Sénia al Segura. La demagògia anticatalanista, ja més vella que la picor i més rovellada que l'armadura del Tirant, és la manifestació més exacta d'una absoluta manca d'idees, i ja no sé a qui pot convèncer quan el deute ascendeix a 30.000 milions d'euros. El va precedir en el despropòsit el vicepresident, Ciscar, proferint amenaces contra els ciutadans que hi volíem participar indignes del seu càrrec i radicalment contràries a un dels principis bàsics de tota democràcia: la llibertat d'expressió. I el qui faltava per al duro era l'Esteban González Pons, que acompleix a la perfecció (qui paga mana) el seu paper d'escuder i portaveu de les altes instàncies de Madrid. Cap novetat per ací si no és la propaganda extra que de la Via Catalana van fer amb els seus exabruptes (ens resistim a considerar declaracions aquestes impertinències) entre els valencians, generalment tan desinformats i immunes a qualsevol projecte col·lectiu, festes de guardar a banda. El cas és que, si no a la majoria silenciosa, que només és invocada quan no assisteix a convocatòries difícils de pair com la de l'11 de setembre i no quan és part d'eixe 70 % de la població que no ha votat el PP, la Diada de Catalunya interessava, i molt, a qualificades minories valencianes. Perquè entre els apocalíptics incorregibles que des del camp independentista veuen el procés de sobirania del Principat com una cosa negativa per al conjunt del país (de Salses a Guardamar, etcètera, per aclarir-nos), com els més o menys integrats, assentats en càlculs igualment il·lusoris i que no convocaren la ciutadania a enllaçar Vinaròs i Alcanar perquè era dia feiner (quin dia no és feiner en la lluita política?), se situa la minoria que un dia tindrà la clau del govern del País Valencià si troba l'expressió política on abocar les seues energies. La mateixa minoria que de manera tan natural i democràtica es deixa inundar per la gran onada d'il·lusió i revolta que ve del nord. Esperem que no tarde a fer efecte el contagi que pronostica l'amic Vicent Partal.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 14 de setembre de 2013.

Fem via!

De tornada de les dolces pereses vacacionals, aquells qui hem tingut el privilegi de gaudir-ne, el que sorprén no és que l'argument de la novel·la (negra, amb permís dels clàssics) que ja ocupava les nostres vides abans del parèntesi continue fent via cap a un final incert. Per dir-ho amb una frase que va fer fortuna en el passat, els filets de plastilina de la crisi ja fa temps que són mars de petroli altament contaminant, per molt que en el no-lloc de la badoqueria nacional (d'Espanya) continuen els concursos televisius, els fitxatges galàctics del futbol, la loteria, l'eixordador borum mediàtic, la infinita paciència dels anyells. En fi, nous capítols de la sèrie Bárcenas, dels prínceps i el palau reformat amb diners reials i tripijocs fiscals, del fangar dels Blasco, Camps o Barberà, del garrot feixista de Bauzà a les Illes, de les amenaces il·legals de Ciscar contra els participants valencians a l'11 de setembre, de l'enquistat menyspreu a les víctimes del metro… Ho deixe ací per no abassegar el lector. El que sorprén, dic (i a aquestes alçades ja no hauria de ser cap sorpresa per a mi), és que enmig del col·lapse, de l'allau de problemes que assetgen la societat valenciana ningú (partits, entitats cíviques, sindicats, intel·lectuals, les mil i una plataformes que lluiten sense descans…) siga capaç de trobar la clau que obri el pany, el desllorigador, la causa comuna que evite el mal de l'atonia i la dispersió en què sobrevivim esperant que la novel·la, escrita per un déu apòcrif, arribe al final. Especialment patètica és l'actitud de les nostres esquerretes, encara immerses en anacrònics càlculs electorals, i el clamorós silenci d'Acció Cultural, en altres temps principal actiu de la societat civil valenciana. I sorprén perquè hi ha una cosa enllà del Sénia, no pas a la Cotxinxina o a l'Àrtic, que es diu Assemblea Nacional Catalana i Via Catalana, procés de transició nacional i tot això que vostès saben i que és la mobilització democràtica i popular més important dels nostres dies, un model a emular, un impuls a seguir sense caure en còpies falsificades ni mistificacions infantils. Quan el vent bufa tan fort de cara no hi ha res de més eficaç que posar-se a roda del més fort. Encara som a temps d'organitzar en primer lloc la nostra solidaritat amb el procés de Catalunya per buscar les vies del camí propi. Alguns ja s'hi han decidit, i cal agrair-los-ho, però falta l'espenta i les idees de molts més, els atònits, els resignats, els silenciosos. Fem via!

Publicat a Levante-EMV, dissabte 7 de setembre de 2013.

Goierri

La carretera porta uns dies els viatgers a la comarca del Goierri (país o terra alta), cor euskaldun i geogràfic d'Euskal Herria, al poble de Zegama, ja en el límit entre Gipúscoa i Navarra. El camí a la veïna Altsasu, en terra navarresa, transcorre entre les dues de les serres més emblemàtiques i altes del país, la de l'Aizkorri i la d'Aralar. Ens allotgem, doncs, als peus de l'impressionant massís de l'Aizkorri (roca roja o nua) des d'on, malgrat les altes temperatures diürnes d'aquests dies, solen baixar a la caiguda del vespre denses nuvolades que arruixen i refresquen una terra sempre delerosa d'aigua. Visitem Tolosa i l'ancestral mercat d'Ordizia i el seu museu dedicat a la gastronomia del país i del Goierri. Fa cent anys que aquest poble celebra la seua tamborrada en unes festes en honor de Santa Anna i noranta que organitza una cursa ciclista, que fa temps que es va guanyar el títol de clàssica i on han triomfat figures històriques com Perurena, Manzaneque o Lejarreta, Olano, Jalabert o Joaquim Rodríguez, el bronze enguany del Tour. És proverbial la tirada dels bascos per l'esport i en especial pel de la bicicleta i avui, dia de la cursa, els aficionats s'han vestit els millors maillots i han netejat a consciència els seus velocípedes. Parle amb l'encarregat del taller de bicicletes Marotias, d'Ordizia, a qui compre unes cobertes per a la meua. En comentar-li la meua afició per l'èuscar, i reflexionant sobre la situació social de la seua llengua, em cita de memòria el que a mi em sembla haver llegit ja en algun paper de sociolingüística: "Una llengua no es perd perquè no l'aprenga gent nova sinó perquè la deixen d'usar els seus parlants". La frase, feta consigna, potser va servir en altres temps més adversos per a la nació basca per combatre la deserció lingüística i resistir. Avui, per contra, si més no al Goierri, podríem constatar que l'èuscar no es perd perquè els més o menys grans el continuen usant i perquè gràcies a això els més petits hi poden jugar i viure. Hi ha un fil invisible però ferm entre l'afició a l'esport (kirol en diuen ací) i la tenacitat i laboriositat d'un poble que, contra forts vents de cara, continua pedalant costera amunt i construint un futur que ja es troba en cada present d'ara.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 27 de juliol de 2013.

Torna la trompa als xics

De vegades m'assalta una vaga idea de felicitat: no escric sobre res de relacionat amb el PP. Ni tan sols com a teràpia de xoc o exorcisme, amb la dosi justa d'ironia i incrèdul humor perquè no m'ofeguen les reiterades nàusees que provoca tanta podridura. Ni perquè ja no me'n dóna motius: una ruptura democràtica com déu mana ha dissolt el vell partit cavernícola i l'ha transformat en una dreta homologable a nivell europeu, etcètera. Qui té fam somnia rotllos. De moment, però, sent que no tinc escapatòria, i ací hi ha la Rita Barberà per fer-me tornar a la penosa realitat present. Ahir (els escric en divendres), aprofitant que era 18 de juliol, la filla invençuda del falangista va desempolsegar la vella retòrica pàtria i pètria per assegurar que [sic] “el nuevo renacer de España comienza a gestarse en Valencia”. No, no, crega'm, no ho va dir en la cloenda d'una reunió de les joventuts del partit (podrit), ni durant el fragor etílic d'un acte faller, sinó en el I Encuentro Empresarial Marca España, encoratjada per la presència de la flor i nata del gremi capitalista i una aglomeració extraordinària de carn de ministres i consellers, i la concurrència, supose, li va aplaudir tan desbordant optimisme, que té un peu en l'himno regional i l'altre en el Cara al sol. El renacer, doncs, és més de la mateixa fórmula pansida (que de moment tan bons rèdits els dóna, ai!) que va de Don Pelayo a Joan Carles I. I torna la trompa al xic. El mal no és, al capdavall, que l'alcaldessa insistesca en el pseudolirisme de disc ratllat, sinó que els que la mantenen en el poder, demostrat amb escreix el fracàs també econòmic de la formuleta (i allà al Veles e vents van poder veure'n la patètica escenificació), continuen rient-li les gràcies. En realitat el servei al nou renaixement d'Espanya tenia un altre objectiu: blanquejar la negror que assetja Rajoy i el partit podrit i que a la caiguda del sol concentraria uns quants centenars de manifestants a la seu del carrer Túria, els qui més van rebre de tot l'Estat (curiós renaixement el nostre!). L'altre assumpte que em priva de la felicitat somniada fou que es fes pública la militància pepera del president del Tribunal Consitucional, un cas com un cabàs, puix que la santíssima Constitució prohibeix expressament la militància dels magistrats. L'excepció comença a convertir-se en norma: el bomber piròman, el metge assassí, el polític cleptòman, i la rabosa vigilant el corral. Que lluny encara una felicitat tan modesta!

Publicat a Levante-EMV, dissabte 20 de juliol de 2013.

[Foto de Juan Carlos Cárdenas (EFE)]

La mà i el foc

Ja s'ha tornat part obligada de la representació, rèplica automàtica del simulacre. Quan algú és enxampat en delicte flagrant o pesen sobre ell fundades sospites de culpabilitat, sobretot quan aquest algú té càrrecs de rellevància institucional de partit o govern, apareix l'escuder d'ofici que, reproduint les paraules que des del coverol li diu l'apuntador (que al seu torn llig, amb precisió mil·limètrica, el guió que un fosc autor anònim va escriure), posaria la mà en el foc pel seu protector protegit. El cas és que solen parlar amb metàfores, en sentit figurat, i sovint amb ingràvids condicionals, i per això no hi ha tantes mans socarrades com paraules i afirmacions buides fan l'aire irrespirable. Perquè sempre diuen això, que posarien la mà en el foc, per la integritat moral d'en Tal o d'en Tal altre, convençuts que una prova de foc tan bèstia (hi posarien la mà, no un bitllet de cinc euros o el llibre de família), per molt que siga només una hipòtesi, no pot ser rebatuda. Com que, a més d'imputats i sentenciats, al PP se li acumulen tants sospitosos de lletjos delictes, el número tres del partit, un tal Carlos Floriano, que se sap de memòria el paper d'escuder, va eixir en defensa del seu amo principal, Rajoy el Mut, amb la pansida fórmula de la mà i el foc. I també un fum (ja que parlem de foc) de ministres. Unes vegades perquè sospitar i demanar explicacions està lleig i no afavoreix la marca Espanya (ja se'n podrien recordar, de la marca i de la mare que la va parir, abans de ficar la mà a la caixa aliena), d'altres perquè premsa i ciutadans s'entesten a parlar de coses sense importància (vint anys almenys de finançament il·legal del partit, sobresous negres a destacats dirigents passats i presents, carta blanca a bancs i empresaris que han portat la ruïna: sense importància), quan el que el país necessita és alegria, molta alegria –perquè enmig de l'eufòria puguen continuar perpetrant alegrement el seu lladronici, olé! En els països democràtics és freqüent que responsables de la cosa pública dimitesquen per un esternut llançat a deshora; a Espanya blinden els sospitosos amb la majoria absoluta i la manca de pegada o la connivència indissimulada del PSOE. Cal salvar la marca, sí, no la democràcia ni la decència. Rajoy no donarà explicacions ni al parlament ni a Déu, ell tan catòlic. I continuaran donant-se aire amb el ventall de la llei de transparència, quina barra! Fins que la dignitat ciutadana un dia se'ls emporte en bona hora.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 13 de juliol de 2013.

[Recepta dels peus de porc, en castellà `manitas de cerdo´]

MMM

Maria-Mercè Marçal tindria ara seixanta anys, que si bé es mira és una edat on quasi tot pot començar de nou, amb permís de l'atzar. Si sentim que la mort és prematura en tot de casos, encara ho és més en estrelles rutilants de la intensitat d'aquesta barcelonina d'Ivars d'Urgell que ens va deixar amb quaranta-cinc anys tal dia com ahir de 1998. Sobre la poeta i autora d'una única, multipremiada i excepcional novel·la, La passió segons Renée Vivien, s'ha escrit molt en comparació a d'altres autors coetanis de la mateixa promoció litrerària (la famosa generació dels 70), probablement no sols per la rara qualitat de la seua obra, que concentra de manera radical la rica aventura poètica que la nostra literatura ha protagonitzat dels anys setantes ençà. La mort, contra la qual va lluitar Maria-Mercè amb el cos i la paraula tan aferrissadament durant els darrers anys de la seua vida, en constituir el tancament del parèntesi, sol estimular la libido d'alguns estudiosos literaris, ens agrade o no allò que sovint ha estat denunciat com una certa tirada a la necrofília de la literatura catalana (i de totes les literatures, fet i fet). Res de més humà i comprensible, per altra banda. Però en el cas de Maria-Mercè Marçal hi ha altres factors que ningú no ignora i que en bona mesura expliquen una mica la fortalesa de la seua aposta literària: el seu compromís militant, sobretot en els àmbits de la lluita pel país i pels drets de les dones. En tot fou MMM una avançada, digna hereva de la idea d'avantguarda d'un Salvat-Papasseit, fins i tot en el fet de conquistar amb tan sols vint-i-quatre anys, amb Cau de llunes, un dels poemaris més influents del segle XX, el prestigiós premi Carles Riba. L'aventura radical que tota poesia digna d'aquest nom reclama té en MMM una constant, coherent i arriscada protagonista. En ella és impossible de descompartir vida i poesia, perfectament foses en un tot harmònic, autèntic, profund i lluminós. Llegint la seua obra un té la impressió que aquesta gran autora menysté els convencionalismes, que se situa als antípodes de la mel·líflua orquestració de les floretes amb què el poder tusta l'esquena d'alguns espavilats: vida i obra s'hi compenetren en revolta permanent. Més enllà de les divises poètiques que tant agraden a certs fabricants de samarretes, l'obra de MMM, perpètuament oberta, continua interrogant-nos. Hauria estat deliciós compartir amb ella aquestes hores de la història i els horitzons del país, tanta bella incertesa, aquest desglaç, totes les raons del cos.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 6 de juliol de 2013.

El cabró i els altres

Si se’m permet usar per una vegada la tan manida metàfora amb què de xicotets ens alliçonaven per guiar-nos en el recte camí de la moral nacionalcatòlica, diré que no pot ser que Luis Bárcenas, àlias El Cabrón, i tots els altres dels gürtels passats, presents i futurs, coneguts i per conèixer, siguen les pomes podrides en el fruiter pletòric de salut i frescor de la ja no tan jove però molt malalteta democràcia espanyola. Escampada la boira de certa confusió pel vent huracanat de la crisi, ja estem en disposició de saber (evasius il·lusos de la roja i altres mites a banda) que el contenidor de la fruita, la matèria de què es compon i la forma que té, podreix necessàriament les pomes. Ja no cal que proclamem als quatre vents, si pot ser de manera estruendosa, que som els més guapos del món i que pagats estem d’haver-nos conegut. Ja sospitàvem, no cal dir-ho, que sota els falsos lluentons de l’aznarià “España va bien” (coño!) s’amagava l’Espanya miserable de sempre, les injustícies de sempre, l’estupidesa regnant. I ara que les maniobres per dissoldre en el cafè per a tots (per a uns més que no per a d’altres) el terròs de sucre de la desmemòria, i la despolitització inculcada i la seua seqüela insolidària estaven a punt d’atènyer els seus darrers objectius, va i la bola de vidre del benestar amb què entretenien els desarmats i els babaus esclata pels aires. Bárcenas ha anat a raure amb els seus ossos folrats de diners a les masmorres de Soto del Real, i això és una primera bona notícia per a la reparació i la dignitat democràtica. A les files del PP cullen bacores verdes i madures amb la notícia: temen que un colp a la garjola, el totpoderós extresorer pose en marxa el ventilador (abans se’n deia `estire de la manta´) i els fins ara intocables comencen a caure com a mosques. La cua de xoriços que es presumeix, i la que va confirmant-se cada dia que passa, davant els tribunals, és molt llarga, de manera que no sé si no faríem ben fet d’apartar, sí, les pomes podrides, però també de canviar de fruiter per fer més difícil, si no impossible, el procés de podridura general, o que una mà sinistra i poderosa extravie papers i responsabilitats pels racons foscos i pudents del que sovint anomenen raons d’estat (i que també són de classe).

Publicat a Levante-EMV, dissabte 29 de juny de 2013.

Fills de Goebbels

Si algú es pensava que els emuladors de Goebbels (una mentida repetida mil voltes es transforma en veritat) callarien després que l’invent del LAPAO i el LAPAPYP amenacés de desplaçar-los del hit parade de la burrera i la mala folla, és que no sabia de quin pa fa rosegons aquesta gentola. Esgrimir ara l’estupidesa de la identitat del valencià amb l’iber, que no es creuen ni ells (vull dir els diputats, imputats o no, del PP al Parlament valencià), obeeix a múltiples càlculs, tots ells miserables: desviar l’atenció dels podrimers en què cada dia s’enfonsen una miquiua més, alentar l’ofensiva contra el procés sobiranista de Catalunya, tallar de soca-rel la consciència identitària, tàcita o explícita, dels valencians perquè un dia caiga a l’estimball sense retorn de la seua liquidació com a poble. Sense descartar que es tracte de la manifestació epidèrmica d’unes lluites internes pel poder que no tardaran a rebentar el partit podrit (PP) com una magrana, i potser abans de la tardor, aquest número de circ del neoblaverisme intenta al capdavall desarmar tota possibilitat de resposta racional. Un argument es pot rebatre amb un altre argument, però la mentida evident, de la grandària d’una bola enorme, només provoca desistiment, escàndol, impotència i pessimisme en qui comprova per enèsima vegada que açò no té remei. Pensem, amb raó, que no val la pena bregar contra fantasmes i bajanades, perdre el temps tan estúpidament. Però quan el poder ja no se sustenta en el respecte a una certa veritat democràtica (avalada per la ciència com a patrimoni col·lectiu utòpicament imparcial) perd tota legitimitat. És per aquest cantó que els valencians hem de dir prou: el PP ens insulta impunement i se’ns riu a la cara, pretén escanyar-nos fins a l’asfíxia. La seua mentida, a més, posa contra les cordes la mateixa Acadèmia que havia de garantir la pax valentina. Ha pensat algú en la dimissió o la dissolució? I la RAE, n’avalarà la maniobra? (De què riu Soraya Sáenz quan es dirigeix a les rodes de premsa? Van riure també els diputats valencians del PP, imputats o no, després de votar l’enèsim assalt a la raó i la democràcia? Van llançar visques?)

Publicat a Levante-EMV, dissabte 22 de juny de 2013.

D'Elysian a Taksim

Aquests dies de revolta a la plaça Taksim d’Istambul m’ha vingut amb insistència al cap la cançó que Pete Seeger va gravar a l’àlbum God Bless The Grass en 1966 i que ací va ser molt popular a mitjans anys setantes coincidint amb els moviments de lluites veïnals: “Preserven el parque Elysian”. És com el revers benigne de les fotografies dels enfrontaments entre manifestants i les denominades forces de l’ordre (d’un ordre, o desordre, determinat, no cal dir-ho), algunes d’elles profundament corprenedores, com la de l’home suspès enlaire per l’impacte d’un raig d’aigua a pressió. “El aire es libre, amigo”, cantava en castellà el novaiorquès evocant l’arrel hispana de Califòrnia i Los Ángeles, la ciutat que alberga aquest parc públic, un dels més antics i grans del món i que com tantes altres zones verdes ve una hora o una altra que és amenaçada per l’avarícia cega d’un determinat ordre (o desordre). La cançó té un aire naïf que barreja amb gràcia el llegat del poeta dels espais lliures, oberts i democràtics, Walt Whitman, amb les tonades populars nord-americanes i que contrasta amb la rotunditat d’aquell “No pasarán las excavadoras”. Passolini també en va deixar un testimoniatge esquinçat, de la reconstrucció (o destrucció) de les ciutats italianes, en el seu Plany de l’excavadora. Per a Orhan Pamuk, que tant ha contribuït a fer d’Istambul una de les ciutats més atractives i novel·lades del món, la resistència a la destrucció del parc Gezi, que és l’espurna que ha encès la revolta de Taksim, és abans que res la lluita per preservar la memòria, alhora individual i col·lectiva, de la gent. Una volta l’espurna ha crescut en flames, la foguera ja no es deté en la causa ecològica sinó que amplia el seu horitzó per qüestionar un ordre (o desordre), com sol passar en totes les places on es conreen els camps d’una nova democràcia. Entre Taksim i la Torre de Gàlata, a través d’Istiqlal i els carrerons plens de parades on preparen suc de magrana i botigues de lutiers on algun dia podria escoltar-se el banjo de Pete Seeger, hi ha un dels passejos més bells que recorde haver fet mai. La memòria i els arbres que volen arrancar de Gezi són l’arrel de la lluita universal per la llibertat i una democràcia autèntica.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 15 de juny de 2013.

[Foto de Kerim Okten, EFE.]