De tornada de les dolces pereses vacacionals, aquells qui hem tingut
el privilegi de gaudir-ne, el que sorprén no és que l'argument de
la novel·la (negra, amb permís dels clàssics) que ja ocupava les
nostres vides abans del parèntesi continue fent via cap a un final
incert. Per dir-ho amb una frase que va fer fortuna en el passat, els
filets de plastilina de la crisi ja fa temps que són mars de petroli
altament contaminant, per molt que en el no-lloc de la badoqueria
nacional (d'Espanya) continuen els concursos televisius, els
fitxatges galàctics del futbol, la loteria, l'eixordador borum
mediàtic, la infinita paciència dels anyells. En fi, nous capítols
de la sèrie Bárcenas, dels prínceps i el palau reformat amb diners
reials i tripijocs fiscals, del fangar dels Blasco, Camps o Barberà,
del garrot feixista de Bauzà a les Illes, de les amenaces il·legals
de Ciscar contra els participants valencians a l'11 de setembre, de
l'enquistat menyspreu a les víctimes del metro… Ho deixe ací per
no abassegar el lector. El que sorprén, dic (i a aquestes alçades
ja no hauria de ser cap sorpresa per a mi), és que enmig del
col·lapse, de l'allau de problemes que assetgen la societat
valenciana ningú (partits, entitats cíviques, sindicats,
intel·lectuals, les mil i una plataformes que lluiten sense
descans…) siga capaç de trobar la clau que obri el pany, el
desllorigador, la causa comuna que evite el mal de l'atonia i la
dispersió en què sobrevivim esperant que la novel·la, escrita per
un déu apòcrif, arribe al final. Especialment patètica és
l'actitud de les nostres esquerretes, encara immerses en anacrònics
càlculs electorals, i el clamorós silenci d'Acció Cultural, en
altres temps principal actiu de la societat civil valenciana. I
sorprén perquè hi ha una cosa enllà del Sénia, no pas a la
Cotxinxina o a l'Àrtic, que es diu Assemblea Nacional Catalana i Via
Catalana, procés de transició nacional i tot això que vostès
saben i que és la mobilització democràtica i popular més
important dels nostres dies, un model a emular, un impuls a seguir
sense caure en còpies falsificades ni mistificacions infantils. Quan
el vent bufa tan fort de cara no hi ha res de més eficaç que
posar-se a roda del més fort. Encara som a temps d'organitzar en
primer lloc la nostra solidaritat amb el procés de Catalunya per
buscar les vies del camí propi. Alguns ja s'hi han decidit, i cal
agrair-los-ho, però falta l'espenta i les idees de molts més, els
atònits, els resignats, els silenciosos. Fem via!
Publicat a Levante-EMV, dissabte 7 de setembre de 2013.
Totalment d'acord. Pel que fa a l'esquerreta en què milite, s'ho hauria de fer mirar. És que els nostres, Manel, de vegades fan tanta pena...
ResponElimina