Entre parèntesis

Aquest d'avui és un article que ja he escrit altres vegades. Bé, no en els termes exactes en què finalment t'arribarà als ulls (de la lectura, de l'enteniment, del cor…), amic lector, però sí pel que fa als motius i reflexions que hi aniré desgranant una mica a la impensada, mentre sospesem en cada revolt si val la pena endinsar-se per aquest camí o per aquell altre, o canviar el ritme de les passes, o detenir-nos un moment en la contemplació del paisatge i alenar a ple pulmó i pausadament, com si no hi hagués res més a fer en aquest món. Aquest és més o menys, doncs, l'article que solc escriure quan s'acaba la temporada, com en el cas del d'enguany, o quan recomence la meua cita setmanal amb tu pel setembre. I doncs, com que l'article i jo som dos vells coneguts, em permet aquest to confidencial i gratuït que anem agafant (l'article i jo) com qui no vol la cosa. I em permet tutejar-te per una vegada, lectora o lector (ara sí, diferenciats en gènere, lluny del tic tan capriciós i arbitrari dels doblets, tan fill del llenguatge pretesament correcte, falsament inclusiu, que ja he denunciat altres vegades), perquè he decidit sostraure't de la massa innominada i incorporar-te en el decurs d'aquest article, que és un eco entre els infinits ecos possibles. De fet, abans de triar el títol que deus haver llegit abans d'animar-te a arribar fins ací, he fet una ràpida cerca a l'ordinador per assegurar-me que efectivament ja havia escrit tot el que ara apareix ací organitzat d'una altra manera, variacions d'una música que en el passat ha sonat d'altres maneres. I només d'articles on apareix justament la paraula parèntesi n'hi he trobat El parèntesi, de 2012, un altre El parèntesi, de 2020, i Comentari de text amb parèntesis, de 2016. De manera que una mica per pruïja professional o per dissimular una mica i que no em digues que em repetesc en excés (que sí, que ens repetim, qui no es repeteix quan està condemnat a viure entre parèntesis?), he introduït un parell de matisos: la preposició entre, que m'agrada tant, i el plural de la paraula clau (temàtica, en dèiem en els comentaris escolars).

Els cicles, les estacions, l'etern (mentre durarà) vaivé. Aquesta música de les onades que és l'únic so que entra per la finestra oberta –i ara els lladrucs de Thor i el parrup d'una tórtora. Vivim dins un parèntesi que vam obrir quan vam nàixer i que es tancarà quan morirem. És això, al cap i a la fi, el que vols dir (atenció: ací el tu s'ha trasformat en una altra cosa)? (Tot al capdavall és una qüestió de pronoms personals.) No, jo vull parlar del mentrestant, del que hi ha a dins del parèntesi, de tot allò que anirem omplint amb paraules (sobretot amb paraules). Però també dels parèntesis metafòrics, d'aquells espais que queden com detinguts en el temps esperant que algú hi repare, que algú els allibere del cercle viciós, que els done la possibilitat de transformar-se en discurs, en decurs, en moviment. Parèntesis personals i col·lectius, espais en blanc que s'omplin de silenci, temps d'espera i temps d'esperança, parèntesis oberts que aspiren a la completesa, infinits que malden per concretar-se, allunyament dels sorolls que envisquen la realitat amb la seua substància apegalosa i fètida. Però tot el que és personal és alhora i en el fons col·lectiu, polític. I ja ve el tema dels parèntesis a concretar-se en la seua dimensió política sense haver de demanar permisos (com diria el Miquel Martí i Pol de Vint-i-set poemes en tres temps). L'incís, la puntualització, el detall, els matisos, els excursos, les paràfrasis, els comentaris marginals… són els habitants naturals dels parèntesis. Per això els trobe tan vitals i per això deu ser que els use (ja te n'has adonat?) amb tanta freqüència en aquestes proses. S'acaba la temporada de les columnes i entrem en el parèntesi d'una situació política, la referida al govern del Regne d'Espanya concretament, que està lluny de ser encara resolta. Les hipòtesis que obrin aquest parèntesi són ben interessants. Mentrestant, una de les claus de la governabilitat és guardada a Waterloo, a la butxaca perseguida i menystinguda del president Puigdemont. Un altre parèntesi dins el parèntesi agostenc obri noves expectatives per a satisfer reivindicacions històriques, essencials i mai no ateses, dels valencians a través de l'organització d'un nou espai sobiranista al País Valencià que s'ha fet públic amb el manifest Cal guanyar. Com que som a temps d'aportar-hi alguna idea, matís o especificació al projecte, que supose que és el que s'espera de nosaltres, cride l'atenció sobre la importància dels parèntesis, de la lletra menuda, de les anotacions al marge, perquè l'horitzó polític guanye la claredat de les paraules sense la qual està condemnat a redundar en les tenebres. Voluntat i rigor han d'anar sempre de la mà. D'altra banda, no creus que això de guanyar és una fórmula esgotada en altres projectes polítics? No sona una mica triomfalista, a concurs televisiu, esport o loteria? Guanyar? Perdre? Els bons parèntesis defugen els binomis fàcils. En fi, amic o amiga, que entrem de ple en un altre parèntesi. Que hi tingues una bona estada o una bona travessia. Al setembre veurem de completar aquest parèntesi amb els fils que ara busquen la seua trama i que llavors ja seran passat, dibuix perfecte. Hauran tancat un parèntesi per obrir-ne d'altres. 

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 27 de juliol de 2023.]

 

Torrent

Quan habitem un paratge tan bell com el que aquests dies acull els viatgers, amb consciència de ser-hi de pas, pensem que el món podria reduir-se a unes coordenades com aquestes, a l'espai d'una cabana senzilla i confortable alçada entre la mar i la Serra d'Irta, per exemple. Que a poca distància de casa hi hagués el bosc i camins que porten a platges d'aigües transparents i arena gruixuda. Que per moments la realitat es concentrés en les braçades del nadador, en el silenci que busseja i observa el fons rocós de la platja, en l'ànsia de joc infatigable dels nets a què tothora cal donar resposta, a les paraules que van fecundant el seu coneixement, llentiscle, coscolla, garrofera, margalló, peix aranya, polp, esparralló. Coneixem i compartim el plany que el País Valencià, o si sembla massa, el moll del seu os, entona aquests dies atziacs en què el nacionalcatolicisme torna d'on no se n'ha anat mai per xuclar metòdicament les poques energies gràcies a les quals, mal que bé, encara mantenim dempeus una llengua, una cultura, una esperança per un futur més just i lliure. Que ho anunciassen els mals averanys amb insistència d'oracle, que en sabéssem les arrels històriques, que coneguéssem la força i estratègies d'un estat entossudit a assimilar-nos a la versió més crua de l'espanyolitat, no ens ha estalviat penes. Som on som, que diria el poeta, governats ja en tots els fronts per l'enemic que ha fet niu a casa i vol ensorrar-la ofrenant les glòries de la submissió a Espanya i acabar d'ofegar-nos-hi. Som on som, i després del lament, sovint estèril, hem de recuperar l'alè, veure la manera de resistir els embats presents i futurs, continuar sembrant les llavors de la cultura que un dia ens permetran pensar en aquest temps com un parèntesi amarg, una porga de realitat, una experiència que reclama de cada un de nosaltres la més ferma persistència, el més enraonat dels convenciments.

El canvi que arrancarà el nom de Vicent Torrent de l'auditori de la seua ciutat mostra bé quins objectius mouen la mà dels nous amos. Desertitzar el paisatge de la memòria perquè no hi puga brollar l'aigua de les cançons i l'exemple cívic de persones imprescindibles com Vicent és una declaració de guerra en tota regla que se suma a les iniciatives i anuncis que en a penes unes setmanes han sacsejat el país. De Borriana, passant per Torrent, fins a cada un dels 290 municipis on governarà la dreta nacionalcatòlica i des de les principals institucions, les accions furibundes contra la llengua, la cultura i els drets dels valencians seran el pa de cada dia. Això és el que fan i faran amb la mà esquerra, movent soroll i sense despentinar-se, mentre amb la dreta es dedicaran a l'important, a incrementar els seus negocis a costa dels recursos públics, contravenint el principi evangèlic que una mà no sàpia què fa l'altra. Però han convertit la seua religió en una croada i un vestit de camuflatge per a l'exercici del seu domini. Es repartiran els papers. Als uns els tocarà encendre la traca de la conversió del valencià en matèria optativa, del pin parental, de la catalanofòbia per terra, mar i aire, de la tauromàquia com a bé d'interès cultural, de la negació de l'evidència de la violència masclista, de la devastació turística que ningú no ha estat capaç d'aturar. Els altres signaran amb nocturnitat i traïdoria els contractes sense papers pel mig que els asseguraran l'increment dels beneficis amb privatitzacions, retallades salarials i tota la pesca.

Les mobilitzacions de resposta a les primeres escaramusses del PP-VOX ja han començat, a Borriana, a València i altres pobles i ciutats el dia de la investidura de Mazón i avui mateix. El que trobe més urgent, però, és cosir bé tot el front valencianista d'esquerres (diria que, excepcions puntuals a banda, de dretes no n'hi ha) i avançar en l'organització que assegure l'eficàcia de les tàctiques i la claredat dels horitzons. El cas de la Diputació de València és l'exemple del que no s'ha de fer tot i que entra dins la lògica del partidisme ulcerat que es practica habitualment. Ens toca defensar-nos amb les ungles de la voluntat i les dents de la raó, arrimar el muscle a la causa comuna, amb generositat i fermesa. Com ho han fet les cançons, la investigació musicològica i l'exemple cívic de Vicent Torrent i Al Tall. I si ells hi apliquen el menyspreu i l'ostracisme, enlairem nosaltres les senyeres al vent, entonem les melodies que ens fan ser arrel i llavor i mantenen endreçats els paratges que ens permeten ser enmig de la bellesa i l'harmonia, entre les muntanyes i la mar. La venjança i la injustícia contra Vicent Torrent ho són contra el conjunt del país. Convertim el lament i la força dispersa del valencianisme en un torrent imparable capaç de subvertir tanta ignomínia. 

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 21 de juliol de 2023.] 

 

 

Mazón: d'ETA a Machado i tire perquè em toca

Si mai se n'havia anat del tot, ara torna el discurs més pur de la inanitat a les Corts. Amb motiu de la investidura del flamant (Flamege en l'aire la nostra senyera! Visca València, visca!) nou Molt Honorable President, Carlos Mazón, que ha tingut lloc aquest 13 de juliol de 2023 amb tota pompa i circumstància, com és habitual. Els tractaments protocol·laris adscrits als càrrecs tenen això, que sempre s'apliquen al càrrec i només a voltes són aplicables a la persona. En fi, honorable, i molt, mentre no es demostrarà –si no ha quedat demostrat ja– el contrari, que de precedents, n'hi ha un fum, començant pel seu mestre i mentor Eduardo Zaplana, de qui avui ningú sembla recordar-se'n. Sí, la inanitat torna a ensenyorir-se amb majoria absoluta PP-Vox a les principals institucions valencianes a través de la boca de Mazón. Mai com en aquestes cerimònies no és tan evident la naturalesa estrictament falsària de la política, com una mala peça de teatre on res en realitat no és el que sembla i es diu. Però una cosa tan senzilla de comprendre com aquesta, que l'espectacle visible i previsible del poder (institucional), és fum de canyot, una pantalla on apareixen els ninots de certs ventrílocs per a no dir res de nou o substancial o merament interessant o simplement ben dit. No seuria a taula, ni per tots els diners del món, amb individus (i indivídues) d'aquesta espècie. La inanitat, doncs, com la manera més banal d'amagar el veritable fi de tanta parafernàlia: ofrenar noves glòries a Espanya per la via d'omplir-se bé les butxaques amb l'espoli dels recursos públics. Per això el discurs d'investidura, de cinquanta-cinc minuts eterns que justifiquen una miqueta els substanciosos honoraris del Molt Honorable i els seus companyons, protectors i protegits. Però alerta amb la inanitat, que és la manera com els populars i adlàters feixistes tenen de marejar la perdiu. I que compta, no cal dir-ho, amb il·lustres precedents. Vencedors a les urnes, ara han d'insistir en la tàctica productiva d'avorrir fins a les pedres amb les seues inanitats perquè tothom deserte de la política, que és el somni humit d'una dreta com déu mana: deixa-ho tot en les nostres mans, fill meu, no et preocupeu de res, etcètera. Però l'articulació de la inanitat no adorm només la pròpia tribu fidel de votants i beneficiats, sinó també l'esquerra, certa esquerra, incapaç d'eixir de l'escàndol i de l'expressió d'aparent sorpresa (perquè no devien creure que el franquisme era mort i enterrat, no?), de la indignació pel que es diu i no es diu, però que en canvi ha decidit continuar com a espectador de la farsa, sense moure's de la platea, la llotja o el galliner sense parpellejar, amb l'ai al cor, fins que hi morirà fins l'apuntador.

Per això no ens ha d'escandalitzar, sorprendre ni indignar que Carlos Mazón comencés el seu discurs d'investidura amb la cançó dels terroristes i de les seues víctimes, que és el que el PP fa sempre perquè mirem el dit per comptes de mirar la lluna. PP-Vox necessiten ETA tant com l'aire que respiren, després de més de tretze anys sense atemptats i cinc d'ençà que es va dissoldre definitivament, perquè l'estat permanent de tensió i alarma (inexistent) redueix la realitat als termes maniqueus que més els convenen de bons i dolents, de patriotes i separatistes, una coartada molt útil per als seus ímpetus autoritaris que buscaria justificar iniciatives democràticament poc decoroses. És la mateixa estratègia que alimenta sense descans l'anticatalanisme. Entre l'exaltació de les víctimes d'ETA i la solidaritat amb les seues victimes, obligat episodi de l'espectacle que a més no costa un duro, i la cita final d'Antonio Machado, cinquanta-cinc minuts de letal inanitat. El poeta sevillà, mort a l'exili i símbol republicà molt estimat, no és només una apropiació injusta ni li serví només per donar-se una mica del llustre cultural que no té, sinó que l'ha agafat pels pèls per als interessos espuris que representa i santificar el seu monolingüisme castellà i el projecte antivalencià que ja s'ha posat en marxa amb casos com el de Borriana. "Caminante, no hay camino, se hace camino al andar". Més enllà de metàfores que ara com ara l'alacantí no està en disposició d'entendre, és evident que ignora per complet el camí per on portarà aquest país que li han donat les urnes. No és estrany: el seu objectiu és anar passant, fer la viu-viu, acumular triennis, abrigat per la perfecta inanitat de la farsa. Ha caigut en la casella de l'oca i ara tira perquè li toca. Però li espera més pena que glòria, que la partida serà llarga.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 14 de juliol de 2023.]

 

 

Constitució i llibertats

Circulava aquests dies per les denominades xarxes socials –sovint em semblen més aviat teranyines, si he de ser sincer– un minimanifest que denunciava "el retorn de la censura". Fet en nom d'un incert i pretensiós "els i les professionals de la cultura", el text amb prou feines ocupa quatre línies repetides en català, castellà, èuscar i gallec. La moda telegràfica de Twitter o la mandra o ves a saber què ha impedit a l'anònim redactor estirar una mica més del fil, tant almenys com la gravetat i importància del tema semblen exigir. Descartada la urgència i l'eficàcia d'una iniciativa segurament inspirada en la millor de les intencions, amb tants atemptats a la llibertat d'expressió com s'amunteguen a les hemeroteques, els arxius judicials i la simple memòria de cadascú, un no s'acaba d'explicar a què trau cap això ara amb unes formes tan vaporosament federalistes com literàriament (i qui diu literatura diu pensament, i qui diu foc diu flama com sabem per Joan Brossa) incompetents. Sé que pot semblar lleig qüestionar un escrit on es defensa la llibertat d'expressió. Però la mera invocació d'un dret bàsic de tota democràcia no pot ser un salconduit, una assegurança de vida o una vacuna que immunitze contra la crítica. Salvant les oportunes distàncies, quants atacs a la llibertat no s'han fet i es fan precisament en nom de la llibertat? Quan encara es podreix a la presó Pablo Hasél i Josep Miquel Arenas, Valtònyc, va sumant anys al seu exili, ¿a qui pretén mobilitzar en defensa de la llibertat d'expressió un manifest on es denuncia el retorn [sic] de la censura, com si hagués estat de vacances mentre navegaven vent en popa els actuals inquilins de la Moncloa? ¿No fou la dura repressió del referèndum català de l'1 d'octubre de 2017 i tot el que se'n va seguir sota els governs de Rajoy i de Sánchez un atemptat en tota regla i amb la Constitució a la mà, la mateixa que s'invoca en l'escrit anònim, contra la llibertat d'expressió? I ací arribem al lloc on el pobre escrit, d'esperit i de lletra, cau en la trampa que significa blanquejar determinades actuacions dels "nostres" alertant de l'arribada dels altres, que udolen més fort i són partidaris a ultrança de la censura. És difícil no ensumar en aquesta maniobra el fum que sol escampar una determinada esquerra espanyola, que no veu contradicció entre llibertat i defensa de la Constitució monàrquica, la mateixa que empara tantes vulneracions legals, des del dret al treball al dret a l'habitatge o el dret de poder viure en la pròpia llengua dels pobles no castellans.

Ja va sent hora, doncs, que aquesta esquerra on s'inspira directament el text al·ludit es decidesca a desbordar un marc que enguany complirà 45 anys i que la immensa majoria de ciutadans no ha votat (ha plogut molt des de llavors), si realment aspira a la transformació política i social que sol predicar i on té encara la seua raó de ser. En 1978 vaig fer cas dels qui defensaven l'abstenció davant el resultat d'un procés constituent fet d'esquenes al poble, sustentat en uns pactes que després comprovaríem que santificaven al capdavall la continuïtat del franquisme sota formes més homologables a l'entorn europeu. Avui hauria votat no a aquella Constitució incapaç de donar satisfacció a les aspiracions legítimes del nostre poble; que prohibeix explícitament l'articulació política dels Països Catalans; que condemna a la condició de llengües sense nom les que no són l'espanyola; que manté els pactes amb el Vaticà i la preeminència del catolicisme en no respectar el principi de laïcitat de l'estat; que deixa en lletra morta la separació de poders i perpetua un sistema electoral desproporcionat i injust pensat per al bipartidisme i la concentració de poder en poques mans; que salva els bancs de la ruïna, la mala gestió i el lladronici amb els diners de tots i funciona sobre un entramat inexpugnable de corrupció, favoritismes, infrafinançament i espoli fiscals de les colònies internes (com amb rigor les hem d'anomenar); que promou la mentida i les desqualificacions amb fins partidistes a través de mitjans de comunicació subvencionats i submisos, que persegueix la dissidència i fa servir els fons reservats per espiar els oponents i moure la guerra bruta; que fixa la inviolabilitat del monarca fins en casos flagrants de vulneració de les lleis i sufraga amb diners públics la fuga d'un rei que ostenta, malgrat tot, el títol d'Emèrit; que pinta amb colors d'aparença democràtica l'extrema dreta que ja baveja a les envistes del poder; que defensa a gorrotades si cal la unitat d'Espanya, que és més important que la mateixa democràcia; que ofega, elititza i separa la cultura de la vida i construeix poltrones i museus per a les mòmies… Deixem-ho ací o no acabarem l'article. Avui votaria no a aquella Constitució que ja va nàixer obsoleta i ha mantingut durant 45 anys els privilegis dels successors del franquisme. I no veig una altra manera de defensar la llibertat d'expressió i tots els altres drets que desbordant-la, que obrint processos constituents per a la creació de repúbliques lliures. Perquè Constitució i llibertats són, ara i ací, incompatibles. Digueu-me utòpic, però val més morir de somnis que d'estultícia, de submissió i de burrera.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 7 de juliol de 2023.]

 

 

La claror al jardí

Crec que fou l'estiu passat que vaig veure per primera vegada travessar el cel una d'aquestes processons brillants i silencioses que ara hem sabut que són satèl·lits que fan arribar internet fins als últims racons del planeta. N'hem sabut més coses: que són propietat d'Elon Musk, amo o creador, entre d'altres joguines, de SpaceX, Tesla o PayPal, una plèiade astronòmica d'altres empreses, executiu en cap de Twitter i –segons els especialistes en aquesta mena de taxonomies– el segon home més ric del món. Però deixem tranquil ara el famós magnat (passeu-me la redundància) i la seua fortuna estratosfèrica i tornem als estranys ovnis (llavors ho eren per a mi) de l'estiu passat. L'espectacle, almenys per a qui acostuma a observar el cel lluminós de l'estiu per pur plaer, era tan bell com inquietant, tot i que avesats com estem al circ de les novetats tecnològiques dels nostres dies i tenint com tenim sempre la mosca darrere de l'orella, no hi vaig donar més importància, ho vaig comentar succintament amb la dona i em vaig adormir plàcidament, no sense fantasiejar durant el breu entreson amb episodis de ciència ficció inspirats en els clàssics cinematogràfics del gènere que tant m'agraden.

La nit de Sant Joan passada, mentre alimentava el foc per a les brases on torraria la carn i el que de seguida vam anomenar pira votiva que cremaria tota la nit a la salut de la llengua, del país i del dia més llarg i la nit més curta, van tornar a passar aquests artefactes a uns 550 quilòmetres per damunt dels nostres caps. Malgrat tot, el coneixement científic (via divulgació periodística) que ens havia llevat les lleganyes romàntiques de la ficció, no ens privava de gaudir de la sospitosa i inquietant bellesa del pas marcial d'aquells satèl·lits avançant lentament en tirereta.

Una altra claror, aquesta més perdurable, se m'havia fet aquells dies al jardí gràcies a la perícia editorial de Salze, la col·lecció de poesia que comanden Marta Vilardaga i Josep Porcar: l'antologia de poemes de Louis MaCneice traduïda magníficament per Marcel Riera i prologada per Jaume Pérez Montaner i que pren el nom d'una de les moltes peces mestres del llibre, The Sulight on the Garden. Del poeta irlandès de Belfast, londinenc d'adopció i pertanyent al conegut com a grup Auden, que va viure entre 1907 i 1963, a penes n'havia llegit uns quants poemes a The Penguin Book of Contemporary Verse (1950) i British Poetry since 1945 (1970), vells exemplars caçats en alguna llibreria d'Edimburg. Digueu-me si aquest sol no brilla amb més força que els satèl·lits de Musk: "La nostra llibertat com una llança / avança cap a la fi; / la terra ens exigeix i, sobre seu, / sonets i ocells van fent camí; / i aviat, amic meu, / no hi haurà temps per a la dansa. […] I no esperem el perdó, / de nou el cor enfortit, / però contents d'haver segut / amb tu sota la pluja i el tro, / i agraïts també pel do / d'aquesta claror al jardí".

I així és com en ple solstici dues llums provinents de galàxies molt allunyades entre elles han donat llum al nostre jardí. Louis MaCneice va escriure gran part de la seua obra, com el mateix Wystan Hugh Auden, Stephen Spender o també l'escocès Norman MacCaig, en els temps vertiginosos que ombregen la Segona Guerra Mundial, temps de sang, suor i llàgrimes en què les conquistes democràtiques van tremolar com mai abans i en casos com el d'Espanya van ser ensorrades en milers de fosses anònimes i en la lletra macabra d'un BOE que va durar quaranta anys (i més). El preludi del desastre mundial que fou la Guerra d'Espanya ("Mentrestant aquesta gent està en possessió de la veritat, / sigui quina sigui la seva aparença nominal. / Escolta: un brunzit, un repte, una aubada… / És el gall que canta a Barcelona") els va dur als rengles dels qui van defensar la llibertat en tots els camps. La poesia política i civil que van elaborar molts d'aquests poetes, especialment Louis MaCniece, són un cim de la poesia de tots els temps, la que no renuncia mai a cap dels guanys que fa possible el rigor expressiu i la densitat del sentit. En temps en què per tot Europa, i amb molt de soroll al país dels valencians, troten de nou els cavalls del feixisme i la burrera, entomar aquesta claror al jardí és també un exercici de salut i resistència.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 30 de juny de 2023.]

 

 

Dignitat de l'abstenció

Havia pensat deixar estar el tema dels resultats electorals i la marea negra (molt negra) que ja ens arriba a l'alçada del coll i retirar-me als meus quarters estivals. D'una banda per la sensació d'estar repetint-me i per no cansar els lectors, de l'altra amb la idea de sumar forces reflexives per aportar al debat que les circumstàncies actuals fan més peremptori i necessari que mai. Un canvi de terç, ara que l'argot de la tauromàquia ens empudegarà l'aire fins a la nàusea, em deia, em vindrà bé, després de quatre o cinc articles que giren sobre la mateixa qüestió, des del fàstic, la perplexitat o la bel·ligerància. Quan heus ací que la columna de l'amic Joan Garí del passat dimecres, titulada Perspectiva trinxera i publicada en aquest espai compartit del nostre periòdic, m'impulsa a tornar-hi, no tant amb ànim de polemitzar amb un autor que per altra banda fa molt temps que aprecie i seguesc com per introduir-hi matisos i consideracions que puguen animar el necessari debat entre nosaltres (i supose que ja ens entenem amb un pronom tan esvarós com tots els altres). La pluralitat de veus no solament no malmet l'harmonia coral sinó que és condició indispensable de tota polifonia.

Vaja per endavant que compartesc amb l'escriptor de Borriana moltes de les idees que planteja en els seus articles, inclòs aquest a què ens referim avui, i que vaig votar en les passades eleccions com he votat en totes les altres, amb la preceptiva pinceta en el nas, perquè com és sabut no sol ploure a gust de tothom i menys per terres valencianes. En un punt, però, no hi puc estar més en desacord, en la manera entre frívola, descordada i insultant com pretén liquidar l'abstencionisme. Entenem i compartim el cabreig que produeix la perspectiva sinistra que els vots (i no vots) han obert, però no és aconsellable deixar-se portar pel rampell per buscar en l'abstenció la causa final del fracàs de les esquerres (o si voleu, de la democràcia) i menys insultar els abstencionistes. Si el que vols és guanyar-te'ls, no pots convèncer-los dient-los fills de putes. L'insult, de vegades tan higiènic, és millor reservar-lo per als qui han votat dretes o directament per als electes de tants insultants opcions. Crec que Garí en aquesta ocasió mira el dit i ignora la lluna: l'abstencionisme com a causa i no efecte de la desfeta democràtica (ai, democràtica!). L'abstenció, com el vot en blanc o el vot nul són tan legítims com els vots. Si no és que un pica l'esquer i fa bona la proclama que les eleccions són la festa de la democràcia. Perquè la festa de la democàcia hauria de ser –i de fet ho és en altres latituds– cada dia, amb la possibilitat de control periòdic dels electes o per decidir segons quines qüestions d'interès comú, per exemple. La construcció i blindatge de la democràcia delegativa en processos electorals previsibles i perfectament controlats fa més de quaranta anys que ha convertit aquesta democràcia a l'espanyola en un enorme i desesperant cercle viciós. Una de les maneres que la gent té –i esperem que alguna mena d'intel·ligència col·lectiva s'articula en determinats contextos– d'aplicar correctius al cercle viciós de la política, de manifestar el descontent, de subvertir la norma de la submissió és, precisament, l'abstenció, un sac que escapa per naturalesa al control estadístic. Perquè hi cap el miserable que viu al marge de la llei com bonament pot, el benestant que passa de la música i del tocador i que, mane qui mane, sempre té les de guanyar, però també el militant abnegat que es multiplica en les seues tasques a favor de les causes més nobles, l'abstencionista polític, conscient, radical. Sospite que com més va aquest model democràtic que ens han encolomat i que hem ratificat elecció rere elecció més creixerà la síndrome Bartleby, una posició digna i indomable, última alternativa per als qui no tenen una altra alternativa., una negació en tota regla. No cal que ens remetem a plomes tan lúcides com la de Julià de Jòdar o Vicent Partal per defensar la dignitat de l'abstenció i la complexitat d'un fenomen que està posant el dit en la nafra de la manca de projectes i esperances que ha fet de les esquerres permanent candidat a l'uvi. L'amic Garí segurament recorda aquell brillant Assaig sobre la lucidesa, la magnífica novel·la de Saramago que planteja un vot massiu en blanc com una revolució silenciosa. Si ens conformem amb el mal menor i acceptem totes les regles del joc (inclòs aquest injust 5% que els partits del Botànic es van comprometre a rebaixar a la mitjana autonòmica i que va influir tant en la derrota electoral, si no més, que l'abstenció), votem amb pinça o sense, en blanc o nul o no votem, continuarem escaldant-nos en cada elecció. Potser seria aquest un bon moment, per exemple, per revisar el comportament social dels nostres artistes, intel·lectuals, escriptors i professionals diversos, votants o abstencionistes, dels últims anys i el seu acomodatici anar fent la viu-viu enmig d'episodis tan sinistres com la repressió desfermada contra el poble de Catalunya a compte de la sagrada unitat d'Espanya. Hi ha silencis més clamorosos que totes les abstencions del món i que poden explicar molt bé que gran part dels hipotètics votants progressistes hagen optat, legítimament, per no participar en el que potser consideren una farsa. Qui els ho retraurà? Els qui van decidir mirar cap a un altre costat quan es vulneraven totes les regles del joc democràtic? Ara toca que ens llepem les ferides però sobretot que persistim, sí, en la trinxera, i que tornem a guanyar el carrer, a combatre amb les armes de les idees i de l'exemple, a llaurar-nos un futur més digne. Perquè les paneroles de la faula de Ian McEwan han tornat, sota l'aparença d'homes i dones normals, per la porta gran, ja es fan la manicura i trepitgen la moqueta dels despatxos del poder. I ens han declarat la guerra.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 23 de juny de 2023.]

 

 

 

Davant la tempesta

Zaplana passarà a la història per ser l'inventor d'aquell "sense complexos" amb què la dreta espanyola iniciava el reset que li permetria explotar el suculent negoci del País Valencià durant vint anys seguits. Ara la dreta cartagenera i torera, amb la falca dels 302.885 vots obtinguts per Vox, hi torna. Ja no hi ha ni rastre de l'ombra de cap complex ni la dreta ha de demanar disculpes per res, ni per la remota nit del franquisme, perfectament amortitzada i oblidada a hores d'ara, ni pels robatoris a mansalva descoberts i sentenciats durant els vint anys que va durar l'anterior orgia lucrativa. Si no hi ha complex ni manies, ja que al capdavall la pela és la pela, ¿quin problema poden tenir els de Mazón per seure a taula amb els de Vox, intercanviar algunes brometes, servir-se amablement uns gots d'aigua i acordar en un tres i no res la manera com es repartiran el pastís? La cosa es dirimeix entre components de la mateixa família i, com s'ha vist, tot va com una seda. És més fàcil destruir que alçar, desfer que fer, inaugurar que clausurar, embrutar que netejar, reprimir que alliberar, deformar que informar. I si els objectius són els mateixos, tant fa PP com Vox a l'hora de la veritat. Sense complexos, doncs, a cara descoberta, a favor del vent mundial d'aquests genuïns representants de la postdemocràcia, liberals de boqueta, neocons declarats, ultracatòlics de croada, espanyolíssims pels quatre costats per molt que de tant en tant els despunte un cognom català en el DNI i en l'arbre genealògic. Lluny de la prudència que els manuals recomanen als qui s'estrenen en el càrrec, PP-Vox han entrat a matadegolla en les dependències des d'on ara manaran com a amos absoluts. I si és veritat que qui avisa no és traïdor i que ja els coneixem molt bé perquè avui plou sobre mullat, s'agraeix que es confirmen sense eufemismes els pitjors pronòstics. Perquè PP-Vox no tenen més programa que arrasar el País Valencià, la seua llengua i cultura amb l'atac directe als modestos avanços que s'han produït en aquest terreny. Llegirem amb interès els anunciats 50 punts que marquen com a prioritaris de la seua gestió (que serà una indigestió perpètua per al conjunt del país). L'aperitiu ja és servit i amargueja cosa de no dir: desmuntaran l'Oficina de Drets Lingüístics i faran mans i mànigues per retrotraure el valencià a l'època franquista. Sempre en nom de la llibertat, és clar, una paraula que en boca d'ells sona a privilegi, col·legi d'elit catòlic en anglès, bous, cacera i altres dogmes de guardar, golfisme i iotisme, passarel·la i esplendor, estupidesa i coentor, caspa i rajola, molta rajola. I al valencià ni un duro, per descomptat! Ni a les ajudes socials als més necessitats, menys si són immigrants.. El canvi climàtic i la violència masclista seran negats o minimitzats com a invents arterosos de l'esquerra. Passem a una altra cosa, que hi ha molt de negoci a fer. De les deu conselleries, set se les cruspirà el PP, incloses Educació i Sanitat, i les altres tres Vox, que amb el torero Vicente Barrera obtindrà la Vicepresidència i Cultura. Ignore si hi ha algun precedent de torero redirigit per al comandament polític i els mèrits intel·lectuals del proper Conseller i Vicepresident, però si aquest home es demostra tan destre en els afers culturals com matant bous ens esperen moltes agonies, molta sang i molta mort, no solament metafòriques. Diuen que en el tàndem PP-Vox, dretes filles de la mateixa mare que parlen el mateix llenguatge, només els distingeixen matisos d'estil. No sé quin estil en mans de Vox podrà superar clàssics com Cotino, Camps, Zaplana, Fabra, Barberà, Rus i tots els qui de tant en tant prometen defensar "els signes d'identitat de la Comunitat Valenciana" agitant el sonall de la catalanofòbia i acaben omplint-se les butxaques mentre el poble sobirà es queda mirant el dit que assenyala la lluna. Temps al temps. Pel que fa a nosaltres, els seus altres indesitjables, no tenim més remei que ser la pedra en la sabata, no tenim més remei que resistir o morir, individualment, col·lectivament. Llaurant els marges, ampliant els camps de conreu, alçant generositat i alternatives, pagant els peatges de sempre i alguns altres. No ho tindran tan fàcil com es pensen, el seu son no serà tan plàcid com preveuen. Com en altres llocs del país potser encetem ara una època on les denúncies per la conculcació de drets s'hauran de dirimir també a Europa. Pacients, decidits i persistents davant la tempesta que avui comença.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 16 de juny de 2023.]

 

 [William Turner, Moll de Calais, 1803.]

L'udol del llop estepari

Encara són les urnes calentes i es compten i recompten les paperetes en busca dels últims vots que pintaran els ajuntaments valencians d'un color o un altre, que ja sonen els clarins –més aviat foscos i desafinats– de les eleccions espanyoles. Pedro Sánchez va sentir el gèlid calfred que li mossega el bescoll cada vegada que la butaca del poder es mou sota el seu cul i, ràpid com un llamp, hàbil com un il·lusionista, va convocar eleccions. Si en altres aspectes no, en l'art de mantenir viu el partit, controlar la pilota i usar el metrònom polític a conveniència, cal reconèixer-hi un mestre consumat. L'enèsima maniobra per intentar aguantar ben assegut en la poltrona no és, com alguns ens pensàvem, fruit de la improvisació sinó de la planificació i el càlcul. Alguna cosa dels temps de jugador de bàsquet deu haver-li funcionat molt bé fins ara i l'aprofita a discreció. Mai no saps per on et sorprendrà ni com farà la propera cistella. Pedro l'Impassible, sempre portant el partit on més li interessa –i sense despentinar-se! I així va la cosa, amb tot l'espectre polític obligat a moure's i buscant parella per al ball (de bastons principalment) anunciat en ple període de vacances estivals, la qual cosa fa preveure una pluja de vots per correu que permetran al personal continuar solaçant-se amb els peus posats a la remulla mediterrània, la paella habitual del xiringuito i les nits càlides amenitzades per l'orquestra dels mosquits que les darreres pluges provocaran com un mal menor enmig de tanta sequera. També estaria bé que sentirem l'efecte beneficiós de les eleccions del 23 de juliol en la lleu minva de la invasió estepària. Siga com vulga, si ja vam eixir-ne escaldats, de la darrera contesa electoral, davant les incerteses amb què es presenta aquesta altra del juliol farem bé de proveir-nos de bones cremes solars, imprescindibles per a les anunciades arideses de l'estiu. I no perdre l'oremus ni el bon sentit de l'humor. El PSOE es presentarà a la batalla electoral com l'única alternativa al llop que udola des de la dreta extrema a l'extrema dreta i que ja saliveja davant les portes de la Moncloa pensant-se que té el mos a tocar d'ullals. Però la tàctica de fixar-se més en el llop i pintar-lo amb tota la terrible fantasia de les rondalles però no atendre com cal el ramat, els seus bels sense esperança i les seues necessitats s'ha revelat poc útil per erradicar un feixisme d'arrel franquista molt profunda i estesa. Ens espanten amb el llop perquè els votem com a salvadors de la pàtria del benestar però en blanquegen constantment la presència mediàtica per terra, mar i aire. El peix es mossega la cua i així no eixirem de pobres. Les esquerres espanyoles ja són les més sensibles, per tradició i vocació, als cants de sirena d'aquest frontisme, i mentre entonaran la cançoneta del no passaran és més que probable que els pispen la cartera dels vots en nom de la variable més temptadora del mal menor. Als encontorns del valencianisme que representa Compromís el debat per baix és ben viu per evitar l'abraçada de l'ós que suposarà l'invent de Yolanda Díaz i el seu Sumar un altre govern innocu presidit pel Gran Tafur del PSOE, mentre que per dalt i fent la viu-viu la direcció, comandada per la mà fèrria d'Àgueda Micó, ja dona per feta la coalició amb les forces estepàries (on al capdavall viuen els llops més grossos). ¿Es repetirà l'error de deixar en segon pla els problemes i alternatives específics del País Valencià i de dissoldre's en l'amalgama d'unes esquerres que, a falta de discurs i de projecte sòlids, s'han especialitzat en les conteses electorals com a única manera d'unir la família gràcies al repartiment de càrrecs? Posats a buscar aliances i amics, ¿per què no acostar-se a perifèries nacionals amb qui parlar de tu a tu un mateix llenguatge i aprendre dels models que a Galícia i a Euskal Herria han recollit els fruits més bons? A Catalunya, immersa en la pròpia dinàmica, és probable que cresca significativament l'abstenció contestataire. Al País Valencià, on tampoc no ens falten raons per a aquesta opció, caldria parlar abans que res de les possibilitats d'una alternativa valencianista i de la utilitat de la seua presència al Parlament espanyol. Apressats pel vertigen de la convocatòria, molts veuríem bé eixamplar l'àmbit de Compromís introduint en les llistes independents de reconegut prestigi i solvència i establint una aliança d'ampli espectre social que ens fes avançar cap a la configuració d'una esquerra valenciana capaç de tenir veu i grup propi a Madrid. Els llops esteparis, negres o grisos, no ens ho posaran gens fàcil. La negativa a la gestió autòctona del servei dels trens de rodalies, nefast tant a Barcelona com a València, s'ha justificat en nom de l'interès nacional. Necessitem una prova més clara que com a ciutadans som exclosos d'aquest interès nacional, del seu interès nacional? Doncs cal fer-se respectar també en període electoral i conèixer molt bé què significa l'udol del llop estepari.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 9 de juny de 2023.]

 

 

Posem el fil a l'agulla

Després d'un bac com el que el País Valencià va patir diumenge passat, amb la majoria absoluta de PP-Vox que controlarà la Generalitat i els principals ajuntament del país, no tenim més remei que espolsar-nos la roba bruta, parar l'hemorràgia, desinfectar les ferides, prendre algun analgèsic per calmar el dolor, recompondre'ns mentalment del xoc i posar-nos a pensar com ho farem per no tornar a caure i si pot ser continuar avançant. A fi de comptes el que ens ve al damunt no és nou, gens nou. Torna un vell conegut i xacrós que coneixem molt bé, per molt que se'ns presentarà amb desimboltura juvenil i alegria torera i molts quilos de maquillatge. La dreta continguda en l'espectre que dibuixen PP i VOX torna a governar institucionalment el País Valencià, que altres àmbits menys visibles del poder sempre els té sota control. Torna un president de la Generalitat que no sap fer la o del valencià ni amb un canut i una batllessa que, malgrat els seus somnis més humits, té el defecte [sic] que parla l'idioma del país i, per tant, farà mans i mànigues per desempallegar-se'n i confinar-lo davall les catifes de l'Ajuntament, al costat del Penó de la Conquesta o en la vitrina on es conserva el braç incorrupte de Sant Vicent Màrtir. Mazón i Català, els nous titelles d'aquest espectacle lligat i ben lligat per anys i panys de franquisme, una democràcia plena de forats i l'hegemonia ideològica d'una dreta que sempre funciona sense complexos, són la versió actualitzada de dos models periclitats, Zaplana i Barberà. Nihil novum sub sole, deien els clàssics. No pretenc llevar ferro a la situació que es dibuixa després de la batalla electoral, fidel reflex d'altres batalles perdudes sovint perquè no hem sabut o volgut lliurar-les. Que cada família dels qui encara aposten pel País Valencià, la seua llengua i cultura, per la defensa mediambiental i els drets socials, cada partit o partidet d'allò que anomenem les esquerres recompte i analitze els vots i les causes i efectes de la desfeta. La burrera més descordada torna a ocupar la poltrona del poder, poca broma. Alerta màxima per vents de ponent que amenacen un estiu tòrrid de temperatures extremes, posem-nos a cobert.

Al nostre favor, malgrat tot, tindrem el fet que el vell poder restablert ja no necessitarà posar-se la mascareta ni anar amb mitjanies ni titubejos: arrasaran amb tot el que va significar un avanç, per modest que fos, en la gestió dels recursos i la neteja dels racons més foscos de l'administració. I es dedicaran al que saben fer i tenen per objectiu principal, blindar els privilegis de classe i incrementar els beneficis privats a costa de l'esforç i els drets de la majoria social. Segurament de la lliçó apresa amb els Rato, Camps, Zaplana, Rus, Bárcenas, Cotino i tota la plèiade de furtapatos, durant un temps dissimularan el lladronici. És possible que fins i tot, obligats a donar la cara (ni que només siga per llançar balons fora en rodes de premsa perfectament controlades), el tàndem PP-VOX abandone per una temporada el llenguatge casernari de croada i modere una miqueta les maneres, encara que jo no posaria la mà en el foc: l'agitació constant a què la dreta sotmet el cos electoral li ha donat bons rèdits. El cartutx de la catalanofòbia el tindrà sempre a punt per quan calga carregar les escopetes, que serà més prompte que tard. Mala cosa, en especial, per a l'ensenyament, la llengua i la cultura, per bé que la tebiesa del Botànic va desaprofitar avançar decididament en el camí de la dignificació i normalització del valencià i els ha deixats el camp de la deserció ben adobat. Oblidem-nos de la reciprocitat entre els mitjans de comunicació en català i de qualsevol tímida reforma del sistema de finançament per al País Valencià. Se'n ressentiran també l'ordenació del territori i les polítiques mediambientals i es donarà carta blanca a l'ampliació del port i a totes les trapelleries que subjauen a la voluntat de construir (destruir) fins dins la mar, si cal, com va arribar a afirmar un dels seus sequaços. Potser mantindran durant un temps, degudament emmordassades, la televisió i la ràdio valenciana. Els mitjans propis de comunicació els continuarem creant i mantenint a escoti, però ara amb més solvència i voluntat, perquè ells no donaran ni una gota d'aigua a l'enemic. Com vam aprendre en aquella primavera, el poble és sempre el seu enemic, i en això cal donar-los la raó.

Mala peça tenim al teler, certament, tan mala que ara ja no valen excuses si no volem rebre per totes bandes. O la tenacitat, la generositat i la voluntat de resistir i plantar cara per construir les bases del País Valencià futur, que passa per l'organització efectiva de la nostra gent, o la consumació de la pitjor de les derrotes, la del lament estèril, la del qui renuncia a presentar batalla amb totes les armes, que en el nostre cas, ben mirat, no són poques. No són temps per amagar el cap sota l'ala ni esperar prebendes, càrrecs, canongies ni premis, sinó de comptar amb les pròpies forces i empoderar-nos des de la base. Ni que només siga perquè com és sabut és dels fracassos que de veritat se n'aprèn, anem posant el fil a l'agulla, amb cor, amb trellat, com sempre sap fer el poble.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 1 de juny de 2023.]

 

Les cares del racisme

Fins fa poc només coneixíem un Vinícius, el gran Vinícius de Moraes, poeta i cantautor brasiler, que ens va deixar un ja llunyà 1980. Aquelles melodies, aquelles paraules d'amor i vida xiuxiuejades a cau d'orella, aquell gust de fruita tropical, aquelles cançons crescudes amb el ritme etern de les ones que besen l'arena de platges immenses, interpretades en companyia dels millors músics brasilers de l'època, que ja és dir molt, Toquinho, Jobim, Maria Bethânia i tants altres. Però en temps tan antipoètics com els que vivim, violents i violentats, semblava inevitable que les estrelles rutilants del comerç futbolístic eclipsassen per a la immensa majoria aquells astres que encara brillen amb llum pròpia per a una immensa minoria. Heus ací, doncs, que hem de parlar d'un altre Vinícius, el malcarat jugador del Reial Madrid, el trist cas del qual ha acaparat totes les pantalles i portades de la setmana. O de la pols que va alçar durant el partit disputat entre el seu equip i el València al Mestalla l'habitual reacció de futbolers fanatitzats en la infame tàctica del feixisme, l'odi visceral a tota alteritat per a l'exaltació de la tribu a què es pertany i una violència que actua com a anèstesia per evitar el dolor de sentir la pròpia misèria moral. Que la bona música i el bon futbol no eren excloents ho van demostrar a bastament Vinícius de Moraes mateix i tots els mestres de la cançó brasilera però també aquells Pelé, Jairzinho, Tostao i companyia que ballaven la samba amb el baló i no necessitaven la sobreactuació de l'histrionisme per fer bullir d'emoció els estadis. Els insults racistes al jugador brasiler de l'equip de Florentino Pérez han fet moure la maquinària del cinisme, els colps al cor i la doble moral a conveniència de l'empresari i de tota la caverna que ell tan bé representa. Perquè pel que s'ha vist, la denúncia de Vinícius Júnior, plena d'orgull i dignitat, només està servint per blanquejar l'equip on el feixisme i el racisme han tingut seu i casa sempre. Com n'ha tingut en altres equips, tot s'ha de dir, inclòs el València dels Yomus i el blaveram més recalcitrant i antivalencià. La maniobra, en efecte, no té per objectiu combatre el racisme en els camps de futbol i en la societat on els estadis de vegades són excepció però més sovint radiografien amb exactitud els pitjors vicis comuns. Ni menys encara combatre la ideologia supremacista que empara i dona ales al racisme i que s'expressa violentament contra persones d'altres ètnies (no perquè tinguen la pell d'un altre color, els cabells rulls o els llavis prominents, sinó perquè són pobres, miserables i inferiors a nosaltres) però també i amb tota naturalitat i impunement contra altres persones, col·lectius o minories nacionals. La claredat amb què assenyalem casos de racisme, com el de l'altre dia al Mestalla, s'enterboleix a l'hora d'identificar altres comportaments xenòfobs. Al cap i a la fi el racisme és una de les moltes cares de l'odi a l'estranger, al que és distint, a l'altre. ¿O és que potser insultar, odiar i desitjar tot el mal del món, i agredir-los físicament si pot ser, a individus que parlen una llengua distinta, per exemple, no és una forma de racisme? La catalanofòbia és part consubstancial de l'espanyolisme des de temps immemorials. De manera manifesta o velada els casos de discriminació, persecució i assetjament que tantes persones han patit i pateixen pel fet de ser i parlar català no han fet més que incrementar-se en els darrers anys, fruit d'un corrent històric que ha configurat l'Espanya actual i en proporció directa a la voluntat de Catalunya (sobretot de Catalunya) d'alliberar-se'n. El negre és odiat quan es rebel·la, no quan es mostra submís i ens regala la seua força de treball esclava. El racisme literal, i no entès com una branca del supremacisme identitari predominant a Espanya (i no només a Espanya), és singularment selectiu en el cas del futbol: no odiem el negre o el moro que combaten pels nostres colors sinó els negres o moros dels nostres enemics. Enemics, sí, molt sovint, ja que al capdavall el futbol és alhora contenció i desbocament de les pulsions guerreres de la tribu. Ni el Reial Madrid ni Florentino Pérez ni menys encara Isabel Díaz Ayuso volen extirpar l'arrel d'una de les cares del racisme, la més òbvia, ni posar en qüestió un negoci de masses ben controlat que els proporciona ingressos milionaris i quantitats ingents de la cega testosterona que alimenta el seu patriotisme supremacista. No es poden superar, com a exemple més il·lustratiu de la xenofòbia, les mateixes paraules de la presidenta de Madrid qualificant el País Valencià (ella, evidentment, no ho diu així: no sap ni que existeix) com el pitjor d'Espanya, amb Catalunya, el País Basc i Navarra, naturalment, "llocs on abans no hi havia problemes" [sic]? El cas Vinícius Júnior era una ocasió d'or per destapar el racisme inherent a la incultura futbolística i a l'hegemonia ideològica de la dreta espanyola. No ha estat així. La polseguera mediàtica amaga la xenofòbia nostra de cada dia, la mateixa que posa tanques a Ceuta i Melilla i deixa morir els nàufrags de les pasteres o condemna a la misèria les bosses de migrants a les grans ciutats. També la que treballa infatigablement per fer-nos perdre la llengua i la cultura, bous, esquelles i nació, la que cada dia ens discrimina pel que som i ens redueix a ciutadans de segona. "Tristeza não tem fim / Felicidade sim", "Impossível fugir a essa dura realidade", va escriure i cantar Vinícius de Moraes. Quant més ens convindria que es capgirassen majories i minories en aquest món ple de violències impulsades, tolerades, subvencionades!

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 26 de maig de 2023.]