Em confesse un perfecte ignorant en xafarderies i xerrameques que per terra, mar i xarxes socials inunden la vida social. Com que fa dècades que no veig cap televisió hegemònica i només m'informe de l'actualitat per via de telenotícies i del periodisme digital més crític i exigent (qualitats que considere imprescindibles en tots els casos), els ecos i pets dels famosos, els seus escàndols de fetge i banyes, lladronicis, glamur, herències, assassinats i capricis, la comèdia, en fi, representada fins a la nàusea per espavilats i espavilades de tot pelatge ben pagats i sense més mèrit que el de ser propietaris d'una llengua viperina, un cos exuberant o una cara bonica o lletja (això va a gustos) però sempre dura com el formigó, no m'arriben sinó convertits en clamor o pandèmia impossibles d'esquivar ni que només siga en forma de noms aproximats i detalls menors. Però no ho considere una virtut especial, que conste, només que tota aquesta faramalla per a la narcosi col·lectiva em fa ois, segurament és qüestió de gens. Hi ha qui corre, fa dieta o gimnàstica per mantenir-se en bona forma, jo procure allunyar-me tant com puc del soroll i l'estupidesa en qualsevol de les seues variants. Degué ser, doncs, per expansió inevitable d'algun borum mediàtic que un dia m'arribà notícia de l'existència d'un tal Toni Cantó quan es veu que ja era visitant assidu dels platós i els escenaris i beneficiari de successius escons. Repasse la Viquipèdia i comprove amb relativa sorpresa l'extens full de serveis de l'actor en peces de teatre, programes i sèries televisius i pel·lícules més o menys populars. El cordó sanitari que em protegeix i al qual tant dec en termes de salut mental (és a dir, dels propis maldecaps només jo me'n faig responsable) potser m'ha impedit també gaudir del geni del comediant. Ignore completament quina cara fa, quina veu hi posa i quin gest domina per a l'ull de la càmera o damunt la fusta d'un escenari el famós exactor. I potser no ho sabré mai, perquè l'actor es va disfressar de polític, supose que fugint de les misèries d'una professió molt exigent i tan incerta i temptat pel vil metall i la vida fàcil, continuar-hi la personal comèdia. Fou bon actor? No ho sé, però hi tinc els meus dubtes, no perquè un actor o artista en general haja de ser persona èticament irreprotxable (millor si ho és, clar, com tot), sinó perquè ha demostrat, amb el seu pas a la política més navallera i espúria, que mai no va tastar el verí incurable del teatre, sense el qual és impossible brillar a una certa altura. No se li pot retreure al capdavall aquesta mudança perquè la carn és feble i perquè la política s'ha convertit en el lloc on més bé i més ràpidament prosperen tota mena de perseguidors i pelacanyes morals. És entre aquestes bambolines que el fals polític s'ha especialitzat en l'exabrupte, el destrellat i la croada contra el meu país i la meua llengua, d'obligat compliment si vols prosperar a la Villa y Corte, que és on tallen el bacallà. És aquest el paper que no li puc perdonar, el de sipai immoral a sou, el de reaccionari a ultrança, el de cagafestes de qualsevol esperança de llibertat, exemple viu de l'autoodi i l'assimilació que tant de mal ha fet al meu poble. Només una altra comedianta de la política com Isabel Díaz Ayuso, amb picaresca i corrala de fons decoratiu, com en el seu moment Inés Arrimadas o Rosa Díez, podia seduir el seductor (amb la poltrona i els substanciosos contractes per endavant, és clar). I allà que li han posat l'abeurador al Cantó, a l'Oficina de l'Espanyol. Amb el que siga capaç de recordar de l'antic ofici impulsarà molt bé la llengua que no necessita impuls i farà de Madrid la capital europea que es veu que no és del tal idioma. Hi ha qui passa la vida així, en el seu peculiar i no gens original joc de l'oca (i tira perquè li toca) sense ser actor, ni polític, ni expert lingüista, ni gestor cultural, per la cara. Que és el que necessita un invent pseudocultural com el d'Ayuso, un expert en fum, un professional de l'ombra, un simulador sense ànima. Els seus emoluments els pagarem a escoti via espoli i dèficit fiscal, com tantes coses, què hi farem, mentre arrepleguem les molletes per al valencià que tant emprenya al nou flamant encarregat del negoci i la comèdia continua pels segles dels segles. Amén.
[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 2 de juliol de 2021.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada