Alguna instantània de la salutació d'aquest dimecres entre Pere Aragonés i Pedro Sánchez en el marc incomparable de la galeria gòtica del Palau de la Generalitat de dalt, amb els punys tancats entrexocant suaument, recordava el joc infantil pedra, paper, tisora. L'espectacle mediàtic –mitjà convertit en fi–, ha relegat a segon pla les entranyables intrigues del poder i tota la cultura del secret i els secretaris d'antany. N'hi ha, és clar, i potser més que mai (sobretot de secretaris, i a Madrid!), però ara s'ha de fer veure que es juga net, amb les cartes damunt la taula, sense asos amagats. A força de voler explotar la seua teatralitat, la política ja és més que res una qüestió de gestos. Que bons actors! El visitant que baixa del cotxe, s'estira per enèsima vegada l'americana i mascareta en rostre s'inclina lleument davant el seu amfitrió i es toca amb la mà dreta oberta el pit a la banda del cor –aquest últim gest vol dir que s'estima molt els seus saludats, encara que alguns d'ells, el cap dels Mossos, posem per cas, que s'ha quadrat davant d'ell, no els haja vist en la vida. L'amfitrió, mascareta en rostre, també fa mans i mànegues per mantenir impecable tothora la seua jaqueta (potser li preocupa més assegurar-se si el darrer botó està ben cordat o descordat que tot el que es proposa dir en tan solemne reunió). Aragonès respon la salutació de Sánchez amb una lleu inclinació del cap i la mà al pit, senyal d'estima universal, i després d'obrir els braços per indicar l'òbvia direcció de la porta d'entrada al Palau mena el convidat, sempre mitja passa arrere, a passar revista a la guàrdia de Mossos. Etcètera, amb els consabuts gestos d'evitar les arrugues de l'americana i les mans al cor fins que fetes les fotos oficials, que els encarregats de protocol garantiran impol·lutes de símbols indesitjats, acompanyats de les respectives delegacions (la catalana, per causes alienes a l'empresa, notablement minvada) s'entaforen al despatx per entrar en matèria. Quina matèria? Quanta molla en podria traure el genial Chaplin per a una de les seues magistrals paròdies!
Molts comentaristes han subratllat les similituds del moment actual amb el de la transició –rebatejada per alguns maliciosos com transacció. La història, en efecte, sol repetir-se, quasi sempre més pel costat dels vicis que no de les virtuts. Rere una crisi profunda i la mort al llit del dictador s'havia de posar en marxa l'operació maquillatge, encimbellar el rei col·locat a dit, donar-li una capa de pintura democràtica, legalitzar els partits democràtics (no tots), traure els presos polítics (no tots), reconèixer les nacionalitats històriques, ma non troppo, i votar una Constitució feta a correcuita perquè Europa beneís la transacció, que incloïa la impunitat per sempre dels crims del franquisme i l'oblit com la peça marmòria que l'independentisme català (però no solament ell) amb el temps badaria. Volta el món i torna al born. Amb el rei escapat i el fill en mode rampant, la dreta fent pressió per terra, mar i aire, amb els seus mitjans de domesticació de masses i els seus jutges, l'exèrcit i les forces armades com sempre, els partits del règim repartint-se els beneficis i les restes del naufragi de l'esquerra espanyola tirant una maneta perquè la cosa no passe a mals majors, només queda acabar de domesticar els díscols catalans. Pedra, paper, tisora: pressa, pausa, terminis. Fins en la vèrbola, la història es repeteix. Sánchez copia una de les frases memorables de Suárez, Adolfo, "sin prisas pero sin pausas", amb què ens prometeren l'oro y el moro. Hi afegeix, això sí, un pessiguet no gaire original, el temps en forma de terminis. Que és exactament el que sempre gestiona bé perquè ho necessita per mantenir-se en el poder. Per a què? Per a mantenir-se en el poder. Veni, vedi, vici (almenys de moment) pot proclamar Sánchez en un altre cèlebre remake. Té les coses on vol per a la nova transició, temps per endavant, Europa aplaudint l'indult als presos i la fam de diàleg proclamada i l'independentisme més que dividit en pla fratricida. I la matèria de la reunió? D'autodeterminació i amnistia ni hablar del peluquín, ha insistit el President espanyol per si no havia quedat prou clar des del principi. I mentrestant, fer temps i llançar balons fora: el traspàs de competències que mai no arriben, el benestar vagarós de la ciutadania, les coses que afecten Espanya les han de decidir tots els espanyols, els límits de la llei, la recuperació de l'afecte i l'amor impossible, el rellançament de l'economia després de la pandèmia, el Prat de moment no. I els compromisos incomplerts, la guerra judicial, la repressió que continua sense despentinar-se, les clavegueres de l'estat, l'espoli inalterable, la persecució del català… ? Si Aragonés trau pedra, Sánchez farà paper; si tisora, pedra, si paper, tisora. Només un esperit messiànic com el d'Oriol Junqueras podria inspirar tanta ceguesa. Llarga vida al diàleg!
[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 17 de setembre de 2020.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada