A favor del silenci

Més que no pas una realitat física, pràcticament inconcebible si no el confonem amb la simple incapacitat, més o menys aguda, de percebre els fenòmens sonors que ens envolten, el mateix cos o fenomen sonor que al capdavall som, el silenci és una actitud, una manera de viure. És evident que sense la proporció escaient de silenci tot esdevé caòtic, informe, destrellatat, i la realitat perd contorns i matisos. El silenci absolut fora el buit, la mort, el no-res. No pertany a aquest món sinó com a ideal poètic. Tanmateix es tracta en el cas pràctic d'una qüestió de proporcions, d'equilibri, perquè tan irrespirable seria un silenci perfecte en què no podríem oir ni l'eco dels propis pensaments com l'esclafit permanent a què ens han condemnat. Contra el silenci que pauta els moviments sonors del món, que els fa perceptibles, que els atén i dona forma, una música, unes paraules, la cadència del moviment de l'aigua, la dansa del vent, els petits sorolls domèstics, passes sobre l'arena, s'alça el soroll que tot ho embruta amb les seues exageracions, el seu caràcter vehement i dominant, la seua tirania. I el pitjor de tots els sorolls: el de la xerrameca que s'esbomba per tots els mitjans de domesticació i guia de masses, les mentides repetides fins a l'extenuació, les velles tàctiques goebbelsianes, el frenesí de l'estupidesa perforant els timpans de la sensibilitat i el sentit comú. Ens hem convertit en criatures sotmeses a la dictadura del soroll, contra la qual a penes podem oposar-hi una íntima resistència, la del que fuig per camins solitaris.

La tornada a la ciutat, després del parèntesi més harmònic de l'estiu, ha coincidit amb l'esclat agònic de les falles. Ja em perdonaran els impenitents apassionats de l'algaravia per als quals la festa és sinònim de soroll. Però el soroll de la traca fallera, com és universalment acceptat i reconegut, és a dir, ininterromput i omnipresent, és la millor metàfora de la nostra condició de poble majoritàriament submís, despreocupat, irreflexiu i menfotista. Entenc que a alguns el soroll convertit en tempesta (una mascletà, un alardo alcoià, un local amb molts decibelis) els done força o els eleve a l'èxtasi, entenc que en certs contextos el soroll extrem fins puga tenir virtuts terapèutiques. Puc arribar a entendre-ho si els electroxocs de soroll són pautats de manera escaient i si entre tro de bac i masclet, piula o tronador i les altres mil formes de l'estruend, hi ha el silenci i el respecte sagrat que devem al silenci dels altres. Puc entendre el ritual del soroll, però no la institucionalització del borum com a droga col·lectiva alienadora. D'entre moltes de les coses que en la meua opinió –que vull arrelada en perspectives de classe i país– haurien de canviar en les falles, i algunes de les quals han estat sàviament apuntades en aquest mateix diari per companys més entesos en la matèria, hi ha sens dubte la de la gestió del soroll i l'indispensable armistici del silenci. Una forma més amable i respectuosa amb l'entorn humà i urbà no només no afectaria l'essència ardorosa de les falles sinó que contribuiria a obrir braços i casals als eternament exclosos de la martingala del soroll festiu convertit en dogma irrefutable. I qui diu soroll, diu totes les hipèrboles que l'acompanyen, tots els excessos convertits en trista rutina, les fregitel·les que empudeguen l'aire, els altaveus foradant la nit sense més objectiu que el martiri del veïnat, el fallerisme com a passaport per a la gamberrada impune, l'ostentació suïcida i insostenible, la utilització barroera de la falla com a guerra i trinxera contra tota mena de minories i formes de pensament avançades, com a emblanquiment social de molts capitostos del fatxerio rampant. En fi, qui diu soroll, diu control exhaustiu de juntes centrals sobre qualsevol temptativa de canvi. I diu connivència amb certes formes oprobioses de domini i hegemonia social, diu complicitat del poder de torn davant l'espanyolització creixent de la festa, captiveri i coartada dels vots, diu foment de la burrera i ofec de formes més civilitzades de convivència. Ai, silenci, com tantes coses de la nostra civilitat assetjada, ja fa massa temps que et van cremar en una falla i massa temps que esperem que aquella au fènix renasca de les teues cendres, del caliu ara impossible del nostre voler!

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 10 de setembre de 2021].