Des que tinc memòria, per a mi no hi ha estiu sense Tour. Va començar un tòrrid mes de juliol de la segona part dels anys seixantes, en un punt de la carretera que uneix Cocentaina i Benilloba, retransmès en blanc i negre, amb les escapades d'un tal Julio Jiménez, que ara no recorde quina cara feia, els ciclistes del KAS, les ulleres fosques de Janssen, López Carril, l'inigualable Eddy Merchx, que després vam saber que apodaven el caníbal, Anquetil, aquell fill de l'exili de tràgica vida que fou Luis Ocaña i tants corredors que es perden en la memòria i molts d'altres que després hi han vingut a substituir-los en el gran pelotó. No hi ha estiu sense Tour, és a dir, sense el viatge estival que ens fa ser turistes sense necessitat de moure'ns del lloc, ni Tour sense Tourmalet, aquell cim mític que porta la cursa ciclística més important del planeta a les entranyes. Acabada la retransmissió vespertina, que seguíem embadocats aprofitant la relativa frescoreta del terra amb els cossos mig nus, reproduíem a escala domèstica les gestes d'aquells titans sofridors amb la Mentor-Orbea per carreteres més freqüentades pel matxo i el llaurador o les dones que es protegien del sol amb paraigües negres que pels sis-cents i els altres automòbils que ja causaven furor. Malgrat que no he pujat mai a un bici de carreres més que per provar-la amb unes poques pedalades i que no sóc ni remotament allò que se'n diu un ciclista, la bici, excepte en certs parèntesis vitals, m'ha estat companya inseparable. Ella em fa molt més amable la ciutat on visc, que malgrat la seua perfecta orografia per al trànsit silenciós i pacífic i la quantitat d'aficionats de tota mena que històricament ha donat, continua barallada amb la lentitud i la placidesa. Amb el Tour, a més, desapareixen en certa manera els rínxols pseudopatriòtics que tant enlletgeixen altres esports, i un pot ser admirador de l'equip d'Euskaltel o de l'estilitzat Andy Schleck sense veure's obligat a donar explicacions. I el Tourmalet ha vingut un colp més a refrescar la xafogosa vesprada de juliol, entre boires i humitats impossibles, amb aquests herois que escalen pendents del 9% com si es deixassen caure per la costera alcoiana del Gurugú, exhalant amb la seua suor tot el dolor i la gratuïta bellesa del món.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 24 de juliol de 2010.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 24 de juliol de 2010.
Ah!, le vélo, le vélo… és una malaltia del esperit que maçola el cos de bellesa. La meua primera bicicleta tenia, sorprenentment, forma de coixí. Amb la meua germana, tots dos lliscàvem, agenollats per sobre, al rebedor de casa, impulsant-nos amb les mans. No recorde qui feia de Janssen i qui del Van Looy, el duel del moment que tu fas memòria. Ah!, le vélo… La bicicleta de carretera és un verí que s'ha de tastar, per prescripció poètica, abans de creuar la porta cap a les vacances ovidianes. És, al igual que l'absenta, el pavès dels somnis. I no t'esmicola el fetge. Ah!, le vélo, le vélo… ara sí que en parlem de coses serioses.
ResponElimina