Ens acaba de deixar l'escriptor i músic de Benicarló Josep Igual Febrer. Sabíem de la seua malaltia perquè ell mateix en va donar detalls a través d'apunts de dietari que transcrivia al facebook, sense escarafalls, amb la mateixa elegància, sobrietat, discreció i rigor que caracteritzen el conjunt de la seua obra literària. No podíem sospitar, però, que el final era tan a prop, enmig d'una primavera incerta que no acaba d'assentar-se. Nascut en 1966, feia molts anys que vivia al Montsià. La trentena de llibres de poesia, relats, novel·les, dietaris i biografies que ens llega ens parlen d'un apassionat polígraf que va fer de la literatura el seu modus vivendi –sempre en precari, ai, en un país de gasiveries i mancances– i centre neuràlgic des d'on va irradiar l'immens cabal humanístic de lector impenitent i vividor d'ulls oberts, sensible i reflexiu, lliure i radical.
Ens vam tractar poc, en un parell d'ocasions: la nit que va presentar el seu segon llibre 35 poemes, que havien premiat amb el Roís de Corella, a la Forest d'Arana. Animal solitari de barra, com jo solia ser-ho, i alt com un Sant Pau, ens vam trobar en aquella hora en què les converses tremolen com una flama tènue i en l'aire queda un dring d'última copa. Corria el 1988. Anys després el vam portar a Alcoi, en 2010, quan va guanyar el 27è premi Manuel Rodríguez Martínez de poesia amb Uomo qualque. Les complicitats i la simpatia mútua es van trenar des de llavors, salvades per escadussers missatges a través de la distància entre el seu nord de cruïlles i els meus suds trèmuls. La vida és sovint un lament pel que no vam fer, pel que no farem mai, una celebració i alhora una elegia. Com els seus poemes, com els dietaris brillants que cartografiaven tan bé l'instant i el dia a dia del qui escriu a peu d'obra, d'un habitant dels marges, és a dir, del propi centre transformant-se de l'alba al vespre, i que poua del silenci ple de veus de la nit, dels vents que dansen entre la muntanya i la mar en tots els sentits possibles. El seu poemari Oliverar de l'aire (2019) és la cristal·lització última d'una veu prodigiosa: "Dissabte": L'aspra artesania dubtosa de sobreposar-se / dels abandons i les morts en vida; "Trànsit II": Diuen antics pastors / que l'oasi somnia tot el desert.
Permeteu-me que acabe aquesta nota d'urgència, tristesa i homenatge amb unes reflexions que vaig fer en el seu moment a propòsit de Uomo qualque pel que puguen contenir de síntesi, provisional, d'una obra excepcional. L'autor, hi reprenia, en certa forma amb el títol en italià, l'estellesià Un entre tants. "El concepte de civilitat que Igual comparteix amb l'Estellés i tutti quanti té, però, un caire més existencialista: el de qui comprèn i accepta que, al capdavall, tots pixem pel mateix camal i a tots ens espera idèntica desfeta. I ací s'acaben les correspondències, perquè aquella consciència estellesiana de poble s'ha difós en una de més ampli abast: la de ser home i afirmar-se, malgrat totes les misèries, en la pròpia individualitat, que recolza i s'emmiralla solidàriament en l'existència dels altres, de vegades fins a l'extrem de poder afirmar (aquest és el motiu de reflexió de l'epíleg de Josep Mir): «existeixo / en l'espill de la teua alegria incorruptible». Malgrat les successives derrotes civils i personals, dels durs embats del temps, el poeta s'aferma, com un home entre tants, en el treball de la voluntat. Enderrocades les torres d'ivori, ara com sempre, l'opció de l'escriptor no vacil·la: al costat dels ofesos, els empestats, els escèptics, les tribus erràtiques, en el cant marginal. Això és el que hi ha: sense enganys, i amb el cap ben alt".
Llegim Josep Igual, l'escriptor que no s'acaba avui ni demà.
TAULER
cabdello i descabdello
els moviments
en el tauler d'escacs
del poema.
guio les dues corts
contra el temps
i contra meu.
[Uomo qualque, 2010]
[Publicat a Vilaweb el 26 de març de 2021.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada