El còmplice

Tinc damunt la taula l'esperat i flamant llibre que acaba de publicar l'amic Enric Iborra Els còmplices. Notes sobre l'ordre sord de la literatura. Mentre trobe l'ocasió per submergir-m'hi de ple, no puc estar-me de fer-hi un frugal colp d'ull, com qui en el deler del menjar que l'espera ja n'avança el plaer d'assaborir-lo amb la vista. Aventure que el sentit que ací té la paraula còmplice deu estar emparentat amb el que li donà Joan Fuster en el deliciós aforisme que dedicà al temà: còmplice és qui ens ajuda a ser com som (i, per tant, qui som). D'un hàbil gir de ploma Fuster convertí la pejorativa accepció que el mot arrossegava pels camins de la religió i la "justícia", sempre en companyia del pecat i del delicte, en solidaritat tangible, en prova d'amistat. Acudim al diccionari, eixe còmplice fidel i brillant. El mot deriva de l'adjectiu llatí complex, unit, associat, vinculat al seu torn amb plectere, plegar, entrellaçar. La hipòtesi, doncs, relacionada amb el món de la literatura i els llibres que tan sàviament llig i exposa l'Enric Iborra en lliçons impagables és més que plausible. Som el que llegim, el que hem llegit i fins el que llegirem i no llegirem, de tot allò que n'hem retingut i també de tot allò que n'hem oblidat pel camí. Em sona que aquesta evidència ja l'han convertida en eslògan comercial, però no importa. Més inquietant, tanmateix, em sembla l'epígraf del llibre, atesa la meua condició de sord radical, prematur i estereofònic. Sord? En el sentit de tàcit? Que no fa soroll? Deixem-ho ací, de moment.

La complicitat, en qualsevol cas, implica també una resistència en el temps, la solidesa (tàcita sovint, sí, sorda) que significa haver pogut superar els malentesos inevitables que ens imposa la vida i la pràctica de l'art de saber girar full, d'avançar en la lectura més correcta. Hi ha una complicitat, doncs, que s'arrecera en els plecs del temps que va afaiçonant-la, que s'expressa en els gestos més que no pas en les paraules i que al capdavall és sinònim d'amistat, perquè l'amic sempre t'ajudarà a ser com ets, t'acompanyarà en el trànsit constant i variable d'anar sent tu, et serà còmplice, en els teus canvis d'humor, en els teus èxits i fracassos. Farà amb tu un camí de correspondències. Malgrat el tòpic i la mala fama que cunyats i sogres i en general familiars sobrevinguts tenen, la complicitat també hi pot arrelar, hi arrela en tot de casos. Pense en Rafel, el Roig, el meu cunyat, aquest germà (brother in law, en diuen els anglesos, sempre tan pragmàtics) que vam acollir a casa fa tants anys i que fa quatre setmanes llargues que s'està a l'hospital en companyia de la malaltia i el dolor. Pense, sí, en el meu cunyat, aquest còmplice del temps, aquest nascut juntament, seguint l'esclaridora etimologia llatina, més càlida, més poèticament propera a la realitat. Pense en tots els malalts que aquests temps de pandèmia es troben més sols en el seu patiment i em creix per dins el sentiment de la complicitat, de l'afecte que massa sovint vol estalviar-se l'esforç de les paraules, o que no les troba quan més en té necessitat. No és, no seria possible la vida sense aquesta substància de la complicitat que ens uneix íntimament i sòlidament als altres, amb les paraules i més enllà de les paraules. Hi pense, convençut que la vida és un examen sense repesca però en canvi ple d'oportunitats, d'esmenes que reconstrueixen el present, de camins que s'adrecen al futur. Hi pense, pense en el Roig i pense també en Miguel, un altre nascut amb nosaltres que travessa similars circumstàncies, un altre vell còmplice. Mire la llum límpida de març, la vida que renaix en cada raconet. Pense en el temps, en els exàmens de cada dia, en els fulls que anem girant, en les lectures i la complicitat dels bells camins, i em concentre en la llum del dia, en la certesa d'una nova primavera que ens farà més còmplices, més sòlids, més generosos. Pense en els meus còmplices.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 26 de març de 2021.]

 

🌿 🌿 🌿