Justícia, reparació i… eleccions

Entenc que les víctimes més directes de la dana, que hi van perdre familiars o amics o es van quedar sense casa o privades de les coses més necessàries, després d'un any de la tragèdia encara cremen d'indignació. Entenc que el seu clam siga persistent i ple de convicció i de fúria, que desitgen amb tota l'ànima que Mazón, màxim responsable del desastre, vaja a raure amb els seus ossos a la presó més prompte que tard. És un sentiment que s'inspira en un ideal de justícia compartit per una part no gens negligible del nostre poble, com ha quedat demostrat en les reiterades i massives mobilitzacions de l'últim any. Lluny d'enfonsar-nos en la impotència, l'obstinat recurs a mentides que ja no colen, el menyspreu i la freda indiferència d'uns polítics que es troben a anys llum del carrer no han fet més que afirmar-nos en l'exigència de justícia i reparció. No pot cicatritzar tanta ferida mentre el miserable espectacle en què s'ha convertit la política valenciana –la valenciana sobretot, la que vivim dia a dia de més a prop, en viu i en directe– continue la festa com si no hagués passat res. Un simple recanvi en les peces d'aquest escaquer sinistre –un reietó en el lloc de l'altre, un cavall (o cal dir més aviat un burro) enemic declarat de l'educació desplaçat a la crucial casella d'hisenda i economia, una dama llenguallarga encobridora d'embolics a la d'habitatge…–, i a veure si la fúria s'apaivaga i es reprenen els negocis a tot gas: els mateixos problemes, idèntica manca de projectes i solucions per al País Valencià.

Entenc, doncs, la indignació que s'ha concentrat i es concentra encara en un personatge odiós com Mazón, representant genuí d'un partit, el PP, que és especialista de l'antipolítica, la incompetència, la cerca compulsiva del tripijoc i l'ús del poder per a fins espuris. I entenc que, una vegada dimitit, es repetesca una de les frases més corejades per la multitud, "Mazón a la presó", cosa que en tot cas haurà de decidir un jutge, o més probablement una jutgessa. De moment tenim un expresident que seu tranquil al seu escó de diputat gaudint de l'aforament, d'una paga extra en reconeixement als seus mèrits com a portaveu d'una fantasmagòrica Comissió de Reglament, assessors, xofer i cotxe oficial i despatx amb vistes al mar d'Alacant. I espera't que active el seu privilegi (per una vegada el llenguatge administratiu parla clar i valencià) com a expresident i passe a assentar el cul en una poltrona del Consell Jurídic Consultiu per cobrar un plus de 75.000 euros l'any. El miratge de canvi de Pérez Llorca ha durat tant com el seu discurs en valencià, idioma que ha abandonat ràpidament per anunciar en castellà que assumia les competències en matèria de llengua i col·locava Rovira a Hisenda i Economia (nyas, coca!) i Camarero en Habitatge, entre altres destarifos típics de la casa. Els errors, la incompetència i la mala llet són reiteradament premiats en aquest país, un avís claríssim per a despistats i navegants. Si l'assumpció en la persona de Pérez Llorca de les atribucions en matèria lingüística, un misteri que tardarem poc a desvelar, és de tanta qualitat com els nomenaments dels seus Consellers i l'assegurança de la pagueta a Mazón, de qui fins ara era fidel escuder, anem apanyats. Farà bé el poble de mantenir fúria, indignació i bon cap durant molta més estona.

Però ara Mazón, protagonista i blanc predilecte de les mobilitzacions dels ciutadans, s'ha de convertir en l'actor secundari que un dia seurà en el banc dels acusats, que això només és qüestió de temps i d'insistència. Perquè si ens centrem massa en l'arbre correm el risc de perdre el bosc de vista. I en aquest País Valencià nostre no és només un arbre que s'ha de tallar, sinó tot un bosc que hem de sanejar si el volem recuperar per a la vida i el benestar comú. Entenc la indignació popular i entenc la necessitat de justícia, que passa per depurar responsabilitats fins a les últimes conseqüències, però ara cal obrir el focus, fer passes endavant i ocupar-nos del conjunt del bosc perquè no es puguen repetir la ignomínia i els desastres dels últims temps (i no només els derivats de la dana) i denunciar-ne les causes. Ara cal pressionar i fer dimitir els altres responsables de la dana i de les polítiques antivalencianes, ara cal exigir –com ja han fet diversos partits i sindicats– convocatòria d'eleccions. Els moments amagats a l'ull públic de Mazón i Vilaplana després d'El Ventorro a base de mentides són al capdavall material d'investigació judicial i de titulars de premsa, però el que realment ens ha de preocupar no és què va fer l'expresident en aquells moments terribles sinó què no va fer. I el que no va fer era i és tan evident, significa una dimissió tan nefasta en les seues funcions i responsabilitats com a cap de Govern, que el poble ja va dictar fa temps la seua sentència democràtica, de caràcter inapel·lable. Cal, doncs, que s'òbriguen les urnes, cal donar la veu a la ciutadania, condició indispensable per poder començar un cicle nou de justícia, reparació i regeneració de la vida política del País Valencià.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 5 de desembre de 2025.] 

 

 

El recanvi

Comence la columna d'avui quasi a la mateixa hora en què Juan Francisco Pérez Llorca es disposa a pronunciar el discurs que el farà president de la Generalitat, un recanvi en tota regla en substitució de la peça danyada del seu antecessor en el càrrec. S'espera d'ell, doncs, que acomplesca a la perfecció les seues funcions i que la maquinària torne a treballar a ple rendiment. Pràcticament no notarem la diferència entre Mazón Guixot i Pérez Llorca perquè tot i que el país ja no és de cap manera el que fous fins fa un any, les circumstàncies per al suport imprescindible de Vox són les mateixes. De fet, no és casualitat que la peça de recanvi siga la mà dreta de l'anterior, convenientment situada estratègicament a l'ombra del magatzem on no arribaven els enutjosos esguits del fang que tot ho empudega i emmerda. Perquè un engranatge com el de la Generalitat es moga de forma òptima cal precisament que la peça nova i la subtituïda siguen idèntiques en tot i encaixen al mil·límetre en el mateix lloc de la cadena de muntatge i producció. La substitució, òbviament, comptarà amb una atenció mediàtica a l'alçada de la solemnitat del moment, perquè d'un recanvi d'aquestes característiques depenen molts interessos, guanys i canongies. Les condicions de Vox, al capdavall, són fàcilment assumibles per un partit amb qui manté tanta simpatia, tants colpets a l'esquena, tanta història passada, i no s'esperen sorpreses. Tots dos partits són, per dir-ho d'una manera més gràfica, branques del mateix arbre franquista. No hi faltaran els moments de tensió com en les pel·lícules dolentes de suspens, amb la música a tota pastilla subratllant cada acció i el cabdill madrileny (ja hem dit que Madrid és un estat mental) de la formació més fatxa prement fortament amb la clau anglesa la peça de recanvi per assegurar-se que encaixa perfectament en les seues exigències. Sense acords previs, sense tovallons succintament gargotejats amb els objectius comuns de la croada antivalenciana per tota estratègia, però tot dat i beneït des de la Villa y Corte i pactat entre Feijóo i Abascal. Ací no s'improvisa res, que el recanvi valencià és un assaig general imprescindible com a demostració de força i sintonia entre les dues branques de la dreta espanyolíssima amb què esperen recuperar el comandament de la factoria amb seu a la capital del regne per a les pràctiques centrípetes (altrament dites centralisme extractiu menjaperifèries).

Per demostrar la identitat de les peces i les funcions, Pérez Llorca comença el seu discurs en valencià de Finestrat (un lleu vernís sempre llueix més) per descarregar responsabilitats del seu partit en el lleig afer de la dana que ha provocat el gripatge de l'anterior mecanisme i girar-les cap als rivals polítics. Això torna a sonar clarament en les Corts, molt més que el perdó protocol·lari i la promesa que “la gent visca bé, sense soroll, sense caos i sense promeses buides” [sic], moment en el qual podem suposar uns primers aplaudiments del acòlits entremesclats amb els desagradables crits de la gent que protesta a les portes del Palau de Benicarló. Canvi mecànic del presidenciable al castellà, no se m'espante la parròquia, que això del valencià només era una concessió al bilingüisme ben entès. Mateixa peça, mateixa funció. Les víctimes de la dana vetades en la seu de la sobirania popular, com si diguéssem. I les funcions reiterades de l'aparell distribuïdor? N'hi ha d'explícites i proclamades i de tàcites. Entre les primeres, la inauguració de pantans que tantes alegries va donar a Franco i l'execució d'obres en rius i barrancs, abracadabra dels negacionistes de l'escalfament global decidits a continuar amb el negoci pete qui pete, les restriccions als drets socials, els entrebancs a la llengua i la cultura, el control ferri dels mitjans de comunicació públics… Citem d'entre les tàcites la recuperació de les zones afectades per la dana, que es farà d'esquenes a la ciutadania i a major glòria d'empreses amigues. Tot en ordre de moment. La roda que el hàmster gira i gira a la gàbia sense moure's del lloc continuarà el seu viatge enlloc a ple rendiment. I no caldrà tampoc que el pinso siga gaire bo ni abundant, per allò de la proverbial mollesa dels valencians i per molt que el darrer any no haja fet més que contrariar-la. 

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 28 de novembre de 2025.]

 

  

 

Llum, paraula, cos

Josep J. Conill, La llavor en la fosca. Salze Editorial, Josep Porcar editor, col·lecció flors del mal, núm. 1. Castelló de la Plana, octubre de 2025.

· · ·

La publicació del darrer llibre de Josep J. Conill (Castelló de la Plana, 1961) és fruit de la feliç conjunció d'uns editors atents i sensibles, amb ganes de donar molta brega, i el desplegament d'una obra que no pot deixar indiferent ningú que s'estime de veres la poesia, la literatura i aquest país fet sovint de massa distàncies i silencis. En el cas de Salze Editorial, que comanden amb sàvia mirada els poetes Josep Porcar i Marta Vilardaga entre Osona i la Plana des de 2021, la sèrie de traduccions de poesia universal contemporània que ja ha donat cinc preciosos volums (Julia Hartwig, Dinos Khristianópulos, Louis MacNeice, Eavan Boland i Attilio Bertolucci) es complementa ara amb la col·lecció de poesia catalana contemporània que porta el baudelerià nom flors del mal en homenatge a un dels pares de la modernitat literària. El disseny dels nous llibres, marca de la casa, és al seu torn una declaració d'amor als llibres que combina molt bé classicisme, austeritat i elegància, idoni per estimular el plaer de la poesia i la lectura. Llarga vida a un projecte nascut a contracorrent de tantes coses! Pel que fa a La llavor en la fosca, el llibre que avui ens ocupa, no exagerem si diem que es tracta d'una obra monumental, destinada a perdurar (contra distàncies i silencis). Per la magnitud quantitativa (ni més ni menys que 112 poemes, la majoria d'ells de llarga extensió, repartits en 6 seccions) tant com per l'interès dels temes que aborda i la multiplicitat de formes i recursos poètics que s'hi apleguen.

Foguejat a finals dels setanta i principis dels vuitanta, quan poemes seus van aparèixer a la revista Llombriu i a l'antologia Brossa Nova (1981), Josep J. Conill no va tornar a l'edició poètica sinó molts anys després, en 2002, amb Despossessió, al qual van seguir La nit en blanc (2011) i Signes antipersona (Contra la poesia) (2016). És autor, a més, de valuosos assaigs en el camp de la sociologia del llenguatge (Del conflicte lingüístic a l'autogestió, 2007, Entre Calimero i Superman. Una política lingüística per al català, 2012) i de tres llibres d'aforismes, Submarins de butxaca (2008), Sic transit gloria, mindundi (2015) i el més recent Estelles sota les ungles (2024), i responsable de l'edició de l'obra poètica del castellonenc Màxim Alloza (1885-1945) i coeditor de Do Latim às Linguas Nacionais (2004), de Lluís Vicent Aracil. Les diverses opcions literàries i interessos de l'obra de Josep J. Conill descansen sobre una molt sòlida enciclopèdia cultural i un rigor intel·lectual desacostumats per aquestes latituds que encara fan més incomprensibles (o massa comprensibles, ai!) les distàncies i els silencis que l'assetgen. Esperem que l'edició de La llavor en la fosca contribuesca a trencar un setge que dissortadament no és l'excepció de la regla en una cultura massa dominada pels personalismes i la immediatesa.

Perquè el conjunt de la proposta poètica de Josep J. Conill naix a contracorrent de les pràctiques i poètiques avui hegemòniques. La llavor en la fosca combat el sentimentalisme i els romanticismes vagarosos amb les eines més punyents del racionalisme gràcies al control de la sintaxi, que exigeix el coneixement en profunditat de la llengua i del llenguatge poètic. La inspiració, sembla dir-nos l'autor entre versos, cal embridar-la si no volem sucumbir a les trampes del bonisme esteticista dels llocs comuns i transitar el buit i la insignificança. Si no volem convertir la poesia en un exercici gratuït i prescindible. La seua és expressió d'un nou realisme allunyat dels discursos que històricament l'han tractat d'acotar, una poesia de l'explicitació arrelada en la complexitat de l'experiència humana, epigramàtica, lluminosament esmolada en la pedra de la ironia, d'una factura radicalment clàssica (amb clars vincles amb Ausiàs, Villon, Quevedo, Donne, Baudelaire, Larkin, Gil de Biedma, Brecht i Gabriel Ferrater, aquest amb nom i cognom) per a una visió moderna sobre temes plenament vigents i punts de fricció dels pitjors mals contemporanis.

Tot i que temes i formes s'entrellacen al llarg del poemari amb reincidències, ecos, contiguïtats i variacions, a la primera de les sis seccions hi predominen els poemes sobre la paraula i l'escriptura, el llenguatge i la poesia. La segona, al seu torn, se centra més en l'amor, el desig i el plaer, l'etern combat entre Eros i Tànatos, mentre que a la tercera s'apleguen poemes dedicats a la crítica de costums, les convencions i mentides socials (el matrimoni, el consum, l'alienació de les persones…). Hi sovintegen les reinterpretacions dels gèneres literaris ("Conte cruel") i la subtilesa de les abundants referències culturals, sobretot literàries i cinematogràfiques. La part central del llibre, la quarta, abunda en motius poètics fornits per la memòria personal de l'autor gràcies als quals el lector assisteix a episodis del passat en una mena d'ajustament de comptes i a un desplegament sinuós dels temes de la senectut i la mort (llegiu l'impressionant "Crit"). La cinquena secció intensifica la presència de la mort en poemes com el magistral "En nom del pare" amb què el poeta converteix l'oració i l'esperança en un clam d'angoixa i reconeixement del dolor i la tortura humans. Finalment l'última part articula el contradiscurs poètic que desmunta el mite de Jesús i les enganyifes de la religió a través, per exemple, del monòleg dramàtic de Maria en el magnífic "Stabat Mater" o en el titulat "Teoagonia", la denúncia dels fraus de determinats lletraferits en diversos poemes, l'horror del nazisme o de Gaza en "Magatzem de l'infern 2" i la tragèdia dels fugitius i les pasteres ("Navis stultorum"), els desastres ecològics a "Gaia" o la deserció del propi idioma en "Sangtraït": "Aquells que hàgim traït / la llengua d'un nounat / en un temps traduït / malversarem el fat, // reus d'un pecat d'origen / pel verb que no hem llegat, / absents en el vertigen / buit de posteritat // d'uns mons que no són nostres, / de signes sense rostres / com rastres bruts de fum, // nuncis d'una impostura / que el crit dels morts sutura / a força de costum".

Fet i fet, la de La llavor en la fosca, la força suggestiva de la metàfora, la poesia sembrada enmig la cruel nit humana, és una festa poètica que cal celebrar com pertoca a les ocasions especials i les coses de veritat, una llavor que ha germinat per donar pas a la llum, la paraula i el cos.

[Publicat a Saó núm 518, novembre 2025.]