Mig segle després d'aquella mort

El pitjor d'haver de tornar-hi empès pel tàcit imperatiu de la data (escric aquesta columna el dijous 20 de novembre de 2025) no és vorejar el precipici d'una nostàlgia personal impossible, sinó constatar la dificultat d'enterrar una herència macabra: la del franquisme. Teníem disset anys i acabàvem d'arribar a València a estudiar aquella tardor tan freda i humida de Benimaclet i de la Fonteta de Sant Lluís. Podem dir amb tota seguretat que aquests cinquanta anys són tota una vida que se'ns ha escapat de les mans o hem viscut, segurament totes dues coses alhora.

Les primeres columnes que recorde haver escrit a propòsit d'aquell dia de 1975, en els meus trenta i situat en la distància del temps que any rere any ha anat eixamplant-se, tenien encara un cert regust commemoratiu, una mena d'innocent orgull d'haver aconseguit superar el període més negre de la recent història. No cal dir que amb el transcurs dels anys les sospites de la vigència de l'atado y bien atado no han fet més que confirmar-se. Es van anar congriant molt prompte, és cert, si més no en els sectors minoritaris que ens ha tocat habitar sempre. No calia sinó observar que mentre el carrer bullia de lluita i esperances, entre bastidors es preparava un retoc del guió que permetria, com en la cèlebre frase de Lampedusa, que tot canviés perquè en el fons no canviés res.

Hi havia llavors una altra dita il·lustrativa d'aquell joc d'il·lusionisme: els mateixos gossos amb els mateixos collars continuaven vigilant la hisenda. Era, fou, una realitat inapel·lable, i no només pels hàbils canvis de jaqueta, ni pel miracle democràtic de la multiplicació dels pans i els peixos podrits del franquisme en institucions que semblaven noves de trinca però que estaven viciades d'origen. El pas sense estridències i sota absolut control del franquisme monàrquic a la monarquia franquista formalment democràtica fou majoritàriament aplaudit pels hereus directes del règim i també per molts dels qui sortien de les catacumbes de la clandestinitat, les presons i l'exili. Tal vegada les presses perquè s'airegés una mica l'ambient enrarit de la dictadura, la consciència de la debilitat de les forces antifranquistes, la perspectiva d'entrada immediata en el club europeu, la por a una solsida en tota regla de l'estat i a la revolta popular, els moviments tàctics forçats pels serveis secrets nord-americans en l'escenari de la guerra freda… Potser tot al mateix temps estirant les cordes amb intensitat diversa i des de punts distants, allò que ara observem com a passat que mai no s'acaba d'explicar, van provocar aquelles pluges i els fangars actuals.

El pitjor de tornar-hi és haver de reconèixer la persistent vitalitat del cadàver de Franco, una mòmia ideològica abjecta, cruel i immunda senyorejant encara àmplies zones de la societat espanyola: gran part de l'església i els seus negocis d'instrucció educativa, la judicatura amb escassíssimes excepcions, les forces armades i el seu capità general, el conjunt legislatiu que emmordassa pobles, llengües i aspiracions democràtiques, la corrupció sistèmica per tots els laberints de l'administració, el centralisme que no defalleix i es reforça, la dreta del PP i de Vox alçant sense vergonya la bandera franquista, l'abassegador predomini d'una mitjans de formació de masses que escampen sense descans les toxines de la desinformació, el ridícul espectacle d'una classe política plena d'oportunistes furtamantes d'una absoluta mediocritat… I la insistència d'aquests dies en documentals televisius espanyols i en la memòria del rei fugat a disfressar d'èxits els errors passats per justificar les abjeccions presents i fomentar l'oblit que trava tota perspectiva de millora real futura: el triomf post mortem del franquisme xifrat en una desmemòria que té com a principal víctima els més desvalguts i els més joves.

I doncs tot és negre després de cinquanta anys? Cal arriscar un balanç. Reconèixer els problemes i la podridura és l'única manera de començar a superar-los. Mig segle després d'aquella mort ens tornem a trobar en un moment crucial. Dissipades les boires de la il·lusió democràtica i mentre el galop dels bàrbars és més estrident que mai enmig d'una crisi del règim en certa manera inèdita –i que tant es pot decantar cap a una opció més autoritària i reaccionària com cap a un moviment de ruptura i radicalitat democràtica–, vist des de la perspectiva del País Valencià i de l'any transcorregut des de la dana, tal vegada ara es poden obrir finestres que durant molt de temps han estat tancades. Si per un costat l'herència franquista continua ben viva en molts aspectes, de l'altre (i que cadascú pense quin plat de la balança pesa més) mai com ara el poble valencià havia acumulat tantes forces transformadores ni adquirit tanta consciència de la seua identitat i les seues urgències. Afortunadament els horitzons són oberts per naturalesa.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 21 de novembre de 2025.] 

 

 

 

Els bàrbars

Són prou coneguts l'origen i les accepcions de la paraula bàrbar i els seus derivats. Per als grecs antics bàrbar era sinònim d'estranger i identificava els parlants d'altres llengües. Així amb aquesta onomatopeia expressaven l'efecte sonor que els produïen unes llengües que no entenien. Amb el temps i una visió etnocèntrica, inevitable sobretot en pobles que atenyen un domini sobre d'altres, bàrbar arribà a designar tot allò que s'oposava a civilitzat, raonable, just i educat en fons i forma. Front a l'ordre imperant, doncs, la barbàrie exemplificava el caos, la força bruta, la passió violenta. No cal dir que el poder de torn, grec, romà, cristià, espanyol, europeu o nord-americà, agita l'espantall del bàrbar, l'estranger, el moro, l'indi o el jueu, poseu-hi els catalans també (inclosos els valencians) a la seua conveniència per excitar pors ancestrals i nacionalismes excloents. Si algú es pensava que la globalització suposaria el (re)coneixement de l'altre i l'acceptació de la diversitat humana com un bé a preservar, anava ben errat. Només cal mirar cap a on apunten les agulles de la brúixola demoscòpica per adonar-se que la intolerància, el fanatisme i el foment de l'odi a l'estranger, al bàrbar, estan a l'ordre del dia. Tornen els bàrbars per la senzilla raó que mai no se'n van anar, que ja eren entre nosaltres, que érem nosaltres mateixos reflectits en els espills que amb tanta insistència vam construir. En els nostres pitjors malsons, la invasió dels bàrbars sempre està produint-se i és imminent. I això fa, com en el lúcid poema de Kavafis, que la por paralitze els nostres cossos, que descuidem els propis deures, que ens preparem per al pitjor ja a punt d'arribar. Però llavors "Uns homes arribats de la frontera / han dit com ja, de bàrbars, no se'n veuen enlloc. / I de nosaltres ara què serà sense bàrbars? / Aquesta gent alguna cosa bé resolia". No hi ha moviment de més o menys extrema dreta que no tinga front a l'estranger (pobre, inferior, infidel) la fórmula indemostrable per arreglar el món, no hi ha aspirant a autòcrata que no aprofite les baixes pulsions nacionalistes per desviar l'atenció sobre les causes reals dels problemes cap al miratge dels efectes.

El gran mèrit de La invasió dels bàrbars, el film de Vicent Monsonís, és la claredat amb què mostra el fil que uneix la barbàrie franquista amb la barbàrie actual, ja blanquejada per la presumpta normalitat democràtica. Els bàrbars no són estrangers ni parlen una llengua incomprensible, sinó compatriotes que usurpen i exerceixen el poder gràcies a la violència, l'espoli sistemàtic i tota mena d'abusos, crims i injustícies. Bàrbar ja no és sinònim d'incivilitzat sinó d'inhumà, en el sentit de mancat d'escrúpols i de tot principi democràtic i capaç d'activar qualsevol mitjà per mantenir el poder i augmentar els propis guanys. El bàrbar és l'enemic de classe, el feixista que sap disfressar-se de demòcrata i moure's a gust girant amb els vents que bufen sense moure's del mateix lloc de privilegis. El bàrbar necessita promocionar l'oblit perquè entre els crims passats i els presents s'esborre tota empremta i la ignomínia puga reinventar-se.

Però contra la barbàrie –ens recorda la pel·lícula basada en la peça teatral homònima de Chema Cardeña– hi ha la tenacitat de la memòria que restaura la justícia cruelment vulnerada pels bàrbars. Contra l'oblit que alimenta la repetició dels errors i l'estabilitat d'un poder que beneficia la minoria a costa del patiment col·lectiu, hi ha aquestes persones que excaven les fosses on jauen les despulles, hi ha la voluntat d'obrir escletxes per a l'única possible llum futura: la reparació, la dignitat de les víctimes, la desactivació de les causes que perpetuen la injustícia. La invasió dels bàrbars, que ha sorprès per l'afluència massiva d'espectadors a les sales valencianes, hauria de projectar-se també en totes les escoles. Perquè els joves són la baula més feble quan la memòria històrica és desatesa, cadells a la intempèrie en temps de fomentades barbàries.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 14 de novembre de 2025.] 

 

 

 

Uns forasters de Madrid

 

Mentre vostè està llegint per ventura aquest article, dos forasters de Madrid se les apanyen per amortallar el mort que ha esdevingut Mazón i deixar-ho tot lligat i ben lligat. Vol el madrileny d'Ourense, anomenat Feijóo (fesol en bon valencià), negociar amb el madrileny de Bilbao-Amurrio Abascal el nom del successor a presidir la Generalitat per evitar les eleccions i continuar, en fi, xuplant del pot com si no hagués passat res. En la seua comèdia de mig comiat el president en funcions no va dedicar ni una sola paraula amable i creïble a les víctimes de la dana però va gastar molta saliva per esquivar tota responsabilitat, com ha fet sempre. No hi ha dubte que el seu discurs passarà a la història universal del cinisme i la infàmia. Fins en l'apel·lació a la majoria que ha sostingut fins ara el seu cadàver enmig del terrible temporal que ha assotat els valencians. El cas és que els taurons feia temps que ensumaven sang i es preparaven per a un naufragi que han entonat i forçat centenars de milers de veus del poble pels carrers. Que la paradeta no se'ls n'anés en orris, que la guerra a mort al valencià i la seua cultura (ells en diuen catalanisme i separatisme, però ja sabem què volen dir) no defallís gràcies a la santa aliança de les dretes extremades, que l'assolament del territori i els negocis d'una reconstrucció sota sospita continués amb el vent de popa de la impunitat! Aquest era el moll de l'oprobiosa intervenció amb què un falsament compungit expresident llançava i no llançava la tovallola però s'assegurava, això sí, aforament i poltrona. I l'últim avís perquè els dos forasters de Madrid, Feijóo i Abascal, o Abascal i Feijóo, tanto monta monta tanto, es posassen a la feina de dissenyar el futur immediat del País Valencià.

Com en el sainet d'Eduard Escalante Tres forasters de Madrid (1876), la majoria dels valencians continuem enlluernats pels fastos que s'escampen des de la Villa y Corte i acceptem de bona gana que uns madrilenys s'instal·len a casa nostra pensant-nos prosperar amb les bones influències i favors que aconseguirem de gent tan distingida. Però resulta que sota l'aparent distinció s'amaguen uns morts de gana que només venen a casar la filla amb un altre fals ric autòcton, La Pomera. La coentor, un desarrelament que exigeix el ridícul canvi d'idioma, es paga amb la desaparició dels estalvis, perquè la família de Madrid desplega molta pompa però no té un duro i a València viuen com uns senyors que van als bous, mengen cada dia xulles i xocolata i peixen la cotorra (còmic símbol de la vèrbola vàcua que es gasten aquests madrilenys) amb dolços i bescuits mentre paga la mà generosa de Jesinto renegant sempre fluixet. El final moralitzador d'Escalante enllaça la mort accidental de la cotorra amb el retorn de Carmelet a la nòvia valenciana de sempre, Sunsion, ja alliberat del miratge, més poètic que tangible, per Corina, la filla madrilenya, al seu torn enganyada pel falsari La Pomera. La lliçó que el sainet oferia entre rialles era fàcil d'endevinar perquè el públic identificava sense esforç la maldat de la submissió i el desarrelament en el comportament de molts conveïns víctimes de la coentor. "Val més una valenciana / que cinquanta madrilenyes!", s'exclama Sunion en un rampell d'orgull patri després que ha recuperat el nòvio de les urpes de l'alienació. Segurament l'obreta d'Escalante, tan popular a la València de finals del XIX, a penes podria ser compresa avui dia, malgrat que a la vista de les maniobres que es preparen des de Madrid per rellevar Mazón la submissió dels valencians continua tan viva com sempre, miratges autonòmics a banda. L'absència d'una política valenciana és avui tan clamorosa i significativa com aleshores i una vegada més –si la pressió popular no hi posa remei– serà des de la llunyania central que es lligaran les aliances per mantenir el poder al feu valencià. Cornuts i pagar el beure, una vegada més. Com si la dana no ho hagués canviat tot de dalt a baix, ens privaran de la via democràtica de decidir amb el vot els governants. Com si la fatídica gestió de la tragèdia no s'hagués emportat amb l'aigua i el fang el crèdit d'uns polítics –del PP i de Vox– que s'han demostrat interessadament inútils enemics del poble. Com si fos possible la reconstrucció del país amb els mateixos gossos i collars i no s'haguessen de sotmetre al veredicte imprescindible de les urnes. Com si fos possible ofegar el clam de la ciutadania a base de les intrigues palatines de sempre. No l'hem fet caure perquè ens n'imposen un altre que pixe pel mateix camal!

Però Madrid no és un lloc sinó una mentalitat, un pes, un entramat metropolità per al control colonial de les províncies. Per això no importa gaire que el madrileny Abascal haja delegat en els virreis madrilenys de Barcelona Ignacio Garriga i Montserrat Lluis (sense accent, per favor) les negociacions amb els de Feijóo, que encapçala la mà dreta de Mazón Juanfran Pérez Llorca, un altre madrileny de Finestrat. I el País Valencià empobrit que paga com un ric estendrà generosament la mà per sufragar una volta més els àpats i les festes d'uns forasters de Madrid perquè tot siga dat i beneït a esquenes de la seua realitat i els seus interessos.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 7 de novembre de 2025.] 

 

 

I ara què?

Tot indica que el funeral per les víctimes de la Dana en el primer aniversari de la tragèdia marca un punt d'inflexió. La pugna del darrer any entre la voluntat popular d'esclariment de la veritat dels fets i l'assumpció de responsabilitats amb la dimissió de Mazón com a primer pas i la bel·ligerant insistència en mentides i cortines de fum per aguantar en el càrrec per part del mateix interessat, del seu entorn i dels còmplices de Vox, està més prop que mai de resoldre's a favor de l'espenta popular. Mazón ha quedat, en el fastuós escenari del Museu de les Ciències de València, retratat en el seu aïllament, com un empestat, i escridassat per familiars de les víctimes a la vista de tothom. Al pompós funeral d'estat amb què el poder pretén, més que no consolar pèrdues irreparables, rentar-se la cara o rentar-li-la a algun dels seus representants més detestats i girar full, li ha eixit el tret per la culata. Per molt que ha estat una maniobra perfecta per ocultar l'idioma dels valencians –excepte en la cançó de La Maria, toca! i en la música sense lletra de l'universal Cant dels ocells– i reforçar de pas el fervor popular per una monarquia que conserva l'aura d'intocable i d'aliena a la prosa terrenal del populatxo, era previsible que el tret més sonor li isqués per la culata.

Malgrat que la impunitat té una llarga història al País Valencià, amb el sinistre precedent de l'accident del metro de 2006 encara viu, la insultant negativa a donar la cara del president, enrocat en un menyspreu intolerable envers les víctimes i les regles bàsiques del joc democràtic, no ha fet més que acréixer el descontent i la mobilització populars, com vam poder confirmar en la darrera impressionant manifestació del 25 d'octubre. Hi queden també retratats tots els qui per interessos oposats però complementaris han jugat al billar tot esperant que les circumstàncies els fossen propícies per a la carambola a costa del patiment i la urgència en la reconstrucció de les comarques afectades per la Dana.

En primer lloc Feijóo i el seu partit, que confiaven, potser enganyats per la fama de muelle que al poble valencià li van penjar, que la indignació i la protesta escamparien prompte i van decidir donar carta blanca a un home inepte i insensible de la talla de Mazón. No forma part de l'herència genètica del PP, és clar, rectificar o demanar disculpes ni assumir responsabilitats pels errors i malifetes. En segon lloc hi queda retratada la indigència moral dels aliats de Vox i la seua croada antivalenciana, que ha aprofitat la rebolica per extremar els atacs a la llengua i la cultura dels valencians, el negacionisme climàtic, la vulneració de drets democràtics i el setge a minories assenyalades pel dit de l'odi. Però també hi queda en entredit la tebiesa d'un PSOE que ha vist en la podridura del cadàver de Mazón una oportunitat per a la consolidació de la seua maquinària de poder i, de rebot, que les expectatives demoscòpiques li somriguen en hores baixes.

Però la previsible dimissió de Mazón, si us plau per força, no té termini fix i són massa les variables que s'hi barallen com perquè ningú puga fer apostes sobre el futur més o menys proper del País Valencià. L'exigència de la dimissió, tan insistentment reclamada pel carrer, tenia i té una altra demanda tàcita immediata: la convocatòria d'eleccions. Malgrat tot el que ha plogut i del fet que més del 60% de votants del PP opine que Mazón se n'ha d'anar, les enquestes (que ja sabem que les carrega el diable) indiquen una hegemonia de PP i Vox. Fa temps que sonen alguns noms de dirigents del PP com a possibles recanvis al defenestrable, Català i Mompó, als quals s'ha afegit en els darrers dies Pérez Llorca, l'alcalde de Finestrat i artífex de l'aliança del PP amb Vox. Qui podrà, enmig de la tempesta social i l'oposició a les maniobres de reconstrucció que ja es mouen, carregar amb el mort?

La tragèdia que es va desencadenar el 29 d'octubre de 2024 i que tantes coses es va endur va activar el termostat polític del País Valencià, la consciència creixent que les coses venen de la negligència i la ineptitud presents, sens dubte, però tenen unes arrels històriques clares: la destrucció d'un territori per l'especulació urbanicida. El termostat també avisa que només accedint a majors quotes de sobirania i autogestió i de polítiques fundades en l'interès col·lectiu els valencians podrem aspirar a un futur més digne, just i segur, a una reconstrucció sostenible, a una democràcia de major qualitat. Res, doncs, no està escrit encara, ni la més que probable caiguda de Mazón. Però només la mobilització popular sostinguda, capaç de fer un salt qualitatiu en les formes i els objectius polítics, oberta a un escenari d'eleccions, farà possible el necessari i urgent canvi de cicle polític i social per al país. No serà hora ja d'aplegar les forces capaces d'organitzar una alternativa valenciana d'esquerres?

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 31 d'octubre de 2025.]