Retrat del poeta als cinquanta anys

L'any 2020, el de la pandèmia, fou també l'any en què l'escriptor de Catarroja Ramon Ramon va complir els cinquanta anys. O les cinquanta primaveres de cinquanta abrils, puix que el nostre autor és àries del 10 d'aquest mes tan emblemàticament poètic. I a ell, en el dia a dia o gairebé, ha dedicat el seu últim dietari, titulat precisament L'any dels cinquanta. Dietari 2020, coeditat per Lleonard Muntaner i l'Editorial Afers. Si el dietarisme viu en els nostres dies –i en especial entre valencians, una altra clara estela de Fuster– dies de glòria es deu en bona mesura a la lucidesa d'aquest escriptor, perseguidor infatigable dels instants de llum i d'ombra de l'escriptura. El curs de la seua vida va trobant els seus marges, punts cardinals i sentits a un ritme assossegat però constant d'ençà de la publicació d'aquell inicial Dins el camp d'herba (dietari 2009-2012) (2014), al qual han seguit Llum a l'atzucac (dietari 2012-2016) (2018) i No sé què mor. Dietari 2017-2019 (2021) pels quals ha rebut algun premi i el reconeixement de la crítica més audaç i honesta. Qui es veu a si mateix com a "poeta fet malbé", amb aquell punt d'íntima desolació que en expressar-se públicament en certa manera ja s'alleuja, ha trobat en l'escriptura dietarística de caràcter multidisciplinari el camí idoni per vessar el corrent cabalós de la seua sensibilitat, la seua cultura i intel·ligència, i donar forma i unitat al cúmul dels propis interessos (així en solem dir, però res més lluny del sentit que la paraula interès té ací: massa gran com per constrènyer-la en dividends, massa intangible per confondre-la amb guanys i riqueses) vitals. "I el foc intern, volcànic, de les ganes d'escriure no perdona mai: o s'escriu el que siga o el silenci t'escriu i et tapa amb cendra", ens diu Ramon Ramon en la nota del 16 d'octubre. Heus ací, senzillament expressat, l'impuls que mou sempre l'escriptura contra el silenci, l'esforç persistent per la memòria. No tots els dietaris, certament, atenyen aquesta virtut de l'escriptura de multiplicar-se en formes i gèneres distints segons el moment, la naturalesa de la reflexió, el temps de què hom disposa, la fulguració d'una imatge, d'un pensament, l'impacte que ha deixat una anècdota domèstica en l'estat d'ànim, el sabor d'una lectura, l'eco càlid d'una melodia. En aquest sentit Ramon Ramon és escriptor d'una versatilitat enorme, un mestre del llenguatge (o treballador del llenguatge, com en diu ell). I els dietaris, amb major intensitat aquest L'any dels cinquanta, acostumen de combinar les diverses perspectives dels gèneres: la prosa de la descripció i la narrativa, l'aforisme redó, la poesia en vers, l'assaig de tema cultural i literari, la reflexió de caràcter filosòfic, l'anàlisi política, l'evocació íntima, el retrat… I el que més hi sovinteja sempre: la gràcia de traure suc de les pedres, d'il·luminar amb la paraula el gris quotidià, d'aturar la bellesa del que escapa. Llegir els dietaris de Ramon Ramon és un autèntic plaer, una excitació dels sentits, un repte per a la sensibilitat i la intel·ligència: el gust que obtenim del rigor, la frescor del que transcorre amb la lleugeresa de l'oralitat però sabem cisellat amb la precisió que reclama tot treball literari, el difícil repte de l'escriptura. En un dietari d'aquesta qualitat, com en tots els llibres que excel·leixen, el lector no és un simple espectador de la vida dels altres, sinó que s'hi veu interpel·lat, sovint identificat amb el protagonista i les seues peripècies. Hi ha, en primer lloc, la coincidència en aquest cas en les coordenades d'espai geogràfic i social i temps històric gràcies a les quals podem entendre bé les fèrtils observacions de l'autor. Hi ha també la circumstància genuïnament personal, el testimoniatge d'algú que viu la pròpia vida i és capaç alhora de transmetre'ns-en les parts més candents sense "amagar el gep", és més, mostrant-lo "de manera desinhibida". Així, ¿com no sentir-se identificat amb aquesta rara avis de Catarroja (un poble que en els nostres temps té poc de roja i menys de cata) que viu permanentment en la dissidència i l'estranyament, assenyalat pels convencionals de l'anar fent la viu-viu a tort o a dret? ¿Com no fer propis els laments per aquest país que ens cau de les mans, per l'abandó en què malviu la cultura, per l'extensió descontrolada de la barbàrie, per la insignificança del nostre esforç, per la terrible consciència de ser escriptor que ningú (poseu-hi les cometes oportunes) no llig, per la trista ineptitud o malvolença dels qui ens haurien de ser en teoria més pròxims? O com no baquejar-se de riure amb els rampells del personatge (la proximitat i versemblança del dietarisme exigeix la creació subtil del personatge: és la veritat en la ficció) que es rebel·la contra els abusos del poder i que ix al balcó (una altra experiència compartida: som molts els qui pixem pel mateix camal, i de tant en tant és bo recordar-ho) per cridar, enmig dels dòcils aplaudiments pandèmics, "Me cague en el rei!". El lector d'aquest magnífic dietari farà bé de traure punta a la llapissera. Hi veurà la llum fulgurant a gavadals, i la impostura, la sinceritat i les tremolors de la veritat, l'agudesa del pensament i el poder d'evocació i anàlisi el sumiran en una experiència perdurable. Gaudiu, per exemple, del passatge que l'autor dedica a sa tia Estrella, arran de la seua mort, i les roses que cultivava per dur-les secretament al fossar de Paterna on hi havia enterrat el seu pare. O l'inventari i importància de les olors que és capaç de distingir algú que s'ha criat en una vaqueria i que gràcies a això ha aguditzat el sentit de l'olfacte com una font preciosa de coneixement personal. En fi, no sé si tal com ell afirma, Ramon Ramon és un poeta fet malbé –qui no ho acaba sent tard o d'hora o ho és ja prematurament? Del que no tinc dubte és que aquestes pàgines memorables només les pot escriure un bon poeta, algú que "té el llenguatge a dintre", algú capaç de fotografiar "el riu i, al mateix temps, el seu rostre reflectint-s'hi". Algú que pot dir que "la pàtria comença en un meló d'Alger", que una pescateria "és un taller literari", que "el valencianisme oficial en aquests moments" és "una autoinhabilitació tranquil·la, somrient" o que "Escriure és un desconèixer-se sens final". Viu en les seues paradoxes, destre en el domini de l'idioma, subtil en el detall, profund en l'observació i el pensament, el nou dietari de Ramon Ramon és, alhora que la mostra de tants dèficits i adversitats personals i col·lectius, una escletxa oberta a l'esperança de poder comprendre'ls i superar-los, una lliçó impagable.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 9 de gener de 2026.] 

 

 

 

Cap d'Any a Tànger

Els viatgers es deixen embolicar per una vegada en un d'aquells viatges organitzats que t'ho posen tot en safata de plata. L'excusa bé que s'ho valia, certament, i la falta de temps per preparar-lo encara el feia més recomanable: una breu estada per Tànger i el Rif, de Tetuan a Xauen, més una visita a Assilah, a la costa atlàntica. Un bon pla per celebrar el Cap d'Any i l'Any Nou i posar en pràctica la subtil mesura de les distàncies entre l'universal i l'específic, el proper i el llunyà en què al capdavall consisteix tot viatge. Coneixien una mica Marràqueix, on van ser uns dies lluminosos de març de feia quinze anys. La ciutat els va fascinar tant que hi han tornat una vegada i una altra en els records i les evocacions compartides. Just un any després, el 28 d'abril de 2011, hi va haver un atemptat suïcida en el restaurant Argana de la famosa plaça Djemà-al-Fna on ells anaven a dinar o sopar quasi cada dia i que va costar disset morts, turistes la majoria. Però si la capital del sud marroquí és la porta del desert i l'Atles, topònim que segons alguns podria estar relacionat amb la paraula amaziga que designa muntanya, adrar, i d'altres vinculen amb el mite grec de Perseu, les ciutats i pobles del Rif, també habitats des de temps ancestrals pels amazics, s'alcen a la vora del Mediterrani fins als 2.456 metres del Jebel Tidirhine en un territori històricament maltractat pels diversos poders i per això mateix orgullós de la seua independència i procliu a subversions anticolonials com l'encapçalada per Abd el-Krim, president de l'efímera República del Rif (1921-1926). Tot això sembla avui, un segle més tard, aigua passada, almenys a simple vista. El Marroc actual ha xafat a fons l'accelerador de la modernització i després d'una bona rentada de la seua cara més autàrquica, sòlidament assentada sobre una monarquia que reuneix en la persona de Mohammed VI la màxima representació política i l'autoritat religiosa, va llançat com una de les economies més sòlides del continent africà. Tànger, la flamant capital de la regió, ja és la segona més poblada del Marroc amb 1.275.428 d'habitants segons algunes fonts, després de Casablanca (ad Dar-al-Bayda, els sona?). La zona marítima, l'autèntic nou centre neuràlgic de la ciutat, reuneix en pocs quilòmetres quadrats tot el que la globalització capitalista dissenya per als escenaris urbanístics, comercials i financers puixants d'arreu del món: l'escaparata multicolor d'hotels de moltes plantes, els bancs d'ací i d'allà, les botigues de luxe, les marques més globals i tots els altres simulacres del poder. Als nadius, lògicament, sembla enlluernar-los i omplir-los d'orgull tanta prosperitat, però a aquests visitants tot això els recorda èpoques pretèrites del seu propi país, els anys del desarrollismo franquista. Coneixen el perill del furor turístic en què el Marroc s'ha embarcat decididament i coneixen l'urbanicidi que es construeix sempre damunt runes d'oblit. Però s'estan d'explicar-ho a l'home que els fa de guia, Ibrahim, que s'extasia exposant, micro en mà, les virtuts del nou Marroc, les xifres indiscutibles del seu èxit, la mà de sant del seu monarca, constructor de tots els nous hospitals, de les àmplies avingudes, dels jardins i de tot quant contempla la vista una mica desconfiada de l'observador ocasional a qui tota aquesta propaganda li arriba com una música cansada de lletra coneguda i fàtua. Tots tenim dret a equivocar-nos en l'intent de prosperar. Si cada poble és desgraciat a la seua manera, hi ha formes segures i més o menys universals i directes de trobar la pròpia ruïna, i el que estiga lliure de pecat, que llance la primera pedra. Però venint de terres on regna la corrupció i les maganxes especulatives, els fastos que quasi sempre resulten buits i l'acumulació de la riquesa en poques mans, tot això fa olor de socarrim. El marroquisme de pedra picada del nostre guia té la seua extensió visual: arreu el retrat del monarca deïficat, els controls de la policia que vetla per la 'seguretat' del personal, la bandera i el lema oficial, "Déu, Pàtria i Rei", una mesquita a cada grapat de cases i una escampada de hijab i altres rigoroses peces d'ocultació femenina com no la recordaven del viatge anterior al sud profund. Els viatgers també s'estan d'explicar al guia que el lema patri és idèntic al dels carlins espanyols o l'origen de l'expressió tan valenciana de "Me cague en Ceuta" (Sebta en àrab). Tot, doncs, va vent en popa en aquest país, un vent que aquests dies bufa més fort amb la Copa d'Àfrica de Futbol, on la selecció local té moltes paperetes per eixir-ne campiona. "Hem invertit molt –diu Ibrahim– en futbol gràcies a Mohammed VI, que ha ordenat construir molts camps i creat escoles per a l'organització de les seleccions nacionals". Tot són, pel que sembla, inversions per a no se sap ben bé què. O sí, per al de sempre i els de sempre. Aquesta vegada els viatgers no poden dissimular una rialleta no gaire comprometedora. La Copa d'Àfrica, d'altra banda i malgrat els ecos que els hi arriben de les victòries de la selecció espanyola i les seues algaravies, ha afegit un color més humà al desllavassat rigor islàmic de la indumentària, sobretot quan les dones negres passegen les seues exuberàncies pels carrers quasi com en una dansa. Al cap i a la fi aquest marroquisme que ja veu en el turisme la seua gallina dels ous d'or potser només és la part oficial, escenogràfica i superficial d'una realitat molt més complexa i menys amable. Ací al nord, tot i el creixement d'un turisme encara incipient, el camperol es veu empès a proletaritzar-se en condicions de treball que segur que no deuen ser xauxa. La porta mal tancada de l'ocupació i apropiació del Sàhara Occidental, amb la crua repressió del moviment independentista, i l'eclosió d'una joventut molt nombrosa i cada vegada més conscient dels seus drets democràtics poden ser alguns dels maldecaps que ensordiran la banda sonora del triomfalisme de les elits beneficiades pel règim i la gent d'ordre que una prosperitat innegable arrossega cap als seus projectes plena d'entusiasme. Encara que el Marroc guanye la copa, hi ha molt de partit per endavant. Un altre dia el viatger potser us parlarà de Tetuan, Xauen i Assilah, que bé es mereixen un viatge, organitzat o no. I feliç any nou, sense bombo ni platerets, però de tot cor!

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 2 de gener de 2026.] 

 

 

[Gran Mesquita de Tànger, Rue de la Marine, 1 de gener de 2026.] 

 

L'espill de Badalona

Els fets són coneguts. Vespres de les entranyables festes nadalenques, quan els termòmetres tenen el costum de baixar tant, a petició de l'alcalde Xavier Garcia Albiol, la jutgessa encarregada del cas va donar el vistiplau per desallotjar l'antic Institut B9 de Badalona amb la condició que als refugiats se'ls facilités un lloc alternatiu on viure. Però aquesta condició fou vulnerada i els 400 ocupants de l'edifici es van veure de sobte al carrer fa cosa d'una setmana. El reiterat alcalde de Badalona, que ja va per la seua tercera legislatura en el càrrec, es va fer famós precisament pels seus exabruptes xenòfobs i les promeses de netejar la ciutat de negres, moros i altres criatures infrahumanes, amb papers o sense. En això, amb les seues maneres de fatxenda i un discurs obertament feixistoide, Garcia Albiol fou un avançat dels temps que ens portarien Trump, Vox o Aliança Catalana i una tendència al fanatisme que aspira a arreglar les coses a hòsties (i sense tocar ni un pèl dels poderosos ni qüestionar ni de lluny un sistema que es retroalimenta en la violència i la misèria, ves per on). El mèrit del seu èxit polític, malgrat haver estat esguitat pels Papers de Pandora, una caixa que no es va arribar a obrir mai, se l'ha de repartir amb una esquerra absent on més fa falta i amb una tendència suïcida a les picabaralles partidistes. Perquè si deixar 400 persones, assenyalades sistemàticament com a delinqüents, indesitjables i causants de tots els mals, a la intempèrie quan les condicions meteorològiques són més crues ja és un greu atemptat contra els drets humans, l'espectacle de la disputa per la carronya posterior al desallotjament posa la carn de gallina. En efecte, atiats pel discurs oficial antimigrants del seu batle i les seues promeses etnicistes, grups de respectables badalonins, la majoria dels quals segurament fills o nets de migrants espanyols (això sí, i per dret de cuixa o de colònia!) es van manifestar contra el reallotjament de part dels expulsats en una parròquia. És sobre aquesta desmemòria, hereva de la despolitització i la incultura i alimentada per la llei de la selva que fomenta el capitalisme, que el fantasma del feixisme creix i es multiplica. És l'absència d'una esquerra incapaç de llegir la realitat i ben apoltronada en la seua institucionalitis, més totes les trampes que el capitalisme sap parar tan subtilment i amb tants mitjans de persuasió, que és possible que el més pobres vegen en els més miserables els seus enemics. Les societats on conviu l'opulència amb la precarietat i on les crisis sistèmiques sempre es resolen a favor dels poderosos i les perifèries on l'estat del benestar perd el seu nom són el terreny adobat per a la proliferació de la barbàrie promoguda pel feixisme, fons transversal de moltes dretes, versió extrema d'un capitalisme avui desbocat en una avarícia d'ordre planetari que ja amenaça la mateixa supervivència humana. I així, quan la demagògia de falsos culpables i solucions irreals entra per la porta, la solidaritat se n'ix d'estampida per la finestra.

¿Quantes badalones hi ha en girar la cantonada de casa nostra substituint la lluita de classes i la legitimitat de la utopia per la depravació que s'acarnissa en els més dèbils i fa servir l'odi com a fals antídot de la pròpia impotència i menjar ràpid per a l'anorèxia del present? En l'espill de Badalona es multipliquen fins a l'infinit les imatges que millor defineixen la barbàrie galopant dels nostres dies. Veure-hi clar, en el batibull de les seues causes i efectes, és responsabilitat de tots els qui pensem que contra ella no hi ha arma més eficaç que la lluita per la cultura, que és la defensa de la vida, la pluralitat, els drets, la igualtat i la justícia. 

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 26 de desembre de 2025.]