Estiu estrany

Està l'estiu estrany (perdó per l'al·literació), i això que només fa cinc dies que ha arribat. De fet, i si no fos per l'obstinada evidència del calendari, juraria que encara és primavera per la inconsistència d'un temps que ens fa abrasir-nos al sol i sentir calfreds a l'ombra, cosa que no ajuda a preparar-se per a l'excepcional calor que diuen que enguany toca. L'estiu està tan estrany que a Sudàfrica, on es juga el mundial, tothom va abrigat fins a les orelles perquè és hivern i fa fred. Deu ser cosa dels hemisferis, però no m'acaba de quadrar un nord càlid i un sud extrem amb un fred que pela. Per no eixir-nos del tema futbolístic, també sembla que la raresa s'ha apoderat dels estadis. ¿Qui ens havia de dir que els japonesos, amb jugadors de noms tan estranys com Honda (més adequat per participar en una cursa de motos), es rifarien un equip com el de Dinamarca, hereu del diví Laudrup, sense a penes despentinar-se i –això és el pitjor del cas– amb més d'un cabell tenyit de ros oxigenat? La cosa tindria gràcia si els autènticament rossos es tenyissen el cabell de negre, per allò dels equilibris, però quan el rigor del samurai i la precisió de l'actor de teatre nõ són substituïts per dubtoses alternatives de perruqueria i vulgars efusions per celebrar el gol, tot resulta molt estrany. Del mundial, i aquesta ebrietat per la roja (abans en dèiem la selecció) que sembla compensar el saldo deficitari nacional, amb les seues crisis i correupteles, és la irrupció del poder japonès el més destacable (no vull ni pensar el dia en què els xinesos s'enamoren del futbol). I la confirmació de Messi com el més gran. La resta va difuminant-se en la més estricta inanitat. Alemanya ha perdut carrosseria i molt més: va suar tinta per derrotar els magnífics i innocents futbolistes de Ghana. El mestissatge de França, tan lloat en temps de glòria, és avui la causa del desastre, i Itàlia ja ha fet les maletes ofegada per fi en la seua gasiveria, bona notícia. De Brasil ni parlar-ne, que jo encara recorde la final de Mèxic en blanc i negre. A Anglaterra ja fa temps que se li va passar l'arròs: no comment. Diuen que Xile juga força bé i que hi ha un tal Donovan als USA que és molt fiable. Ens portarà l'estiu una certa lògica? De moment tot és bastant estrany.

Publicat a Levante-EMV el 26 de juny de 2010