La sopa del Papa

No serà l'ateu humil i impenitent que signa aquestes línies qui menystindrà la importància que per al món en general i els cristians en particular té que al Palau Vaticà hi haja un hoste com Robert Francis Prevost. No per un nom de ressonàncies poètiques que jo associe al de Jacques Prévert i Robert Frost, veges tu. Tampoc per ser fill de Chicago, ciutat molt musical, o perquè abans exercís a Chiclayo, Perú, pertanya a l'orde de Sant Agustí o siga l'únic exemplar encara ben plantat dels vuit que m'han sigut coetanis fins ara (i que duren). Ja em va passar amb l'anterior, de nom artístic Francesc, també americà, però del sud. Acostumat a la caspa secular dels caps d'aquell estat o Summes Pontífexs, he de reconèixer que aquests dos m'han despertat moderades simpaties. L'església catòlica és edifici tan ruïnós i mou tan tèrbol negoci, que ni la comandància més o menys executiva i simbòlica dels dos Bisbes de Roma més compromesos amb la pau i la justícia (no sols de boqueta, com quasi tots els altres) no aconseguirà de transformar-la en una cosa més beneficiosa per als desposseïts de la sofrent espècie humana. No, segurament, ni volent-ho seriosament com apunten certes dades, ni amb les urpes, els ullals i la cabellera de l'animal totèmic que ha triat per nom, Lleó XIV hi podrà fer gran cosa. La mala salut de ferro de més dos mil anys de papes i tota l'hòstia no crec que puga esmenar-se per al futur immediat en un sentit gaire positiu, per bé que l'adagi diu que tota pedra fa marge. Siga com siga, benvinguts Servents dels Servents de Déu capaços, per exemple (i és un detall que em commou especialment), de parlar de tu a un personatge tan demoníac com Trump i de rebaixar-li una mica els fums sulfurosos que es gasta.

Dit això, també és molt d'agrair que als qui organitzen l'agenda papal no se'ls haja acudit passejar-nos-el per València, que amb la invasió turística acabaria de fer el pet. Deuen haver tingut en compte la calamitosa visita pontifícia al Cap i Casal de 2006 protagonitzada per Benet XVI per no repetir el mal exemple. En aquella ocasió, sota els auspicis del PP de Francisco Camps, una colla de fidels catòlics aplegats a la Fundación V Encuentro de las Familias i ben connectats amb la trama Gürtel va aprofitar per fer l'agost en ple juliol emparant-se en l'entusiasme que aquests espectacles solen provocar en el poble pla. La broma va costar als valencians uns 20 milions d'euros segons alguns càlculs, el dia més car de la recent i exuberant història valenciana.

Aquesta vegada ha tocat el torn als germans del nord, més acostumats històricament a organitzar i sofrir aquesta mena de saraus multitudinaris. La visita de Lleó XIV ha començat, com és de rigor, amb quatre dies d'estança a la capital del regne d'aquest món anomenat Espanya, vistós discurs al Congrés dels Diputats i rècords de vertigen. Segons l'Hola, sempre tan imparcial, s'hi van aplegar 500.000 joves a la Plaza de Lima i 80.000 parroquians al Bernabeu, s'hi van repartir 450.000 hòsties consagrades i hi van participar 500 sacerdots. La redona exactitud de les xifres contrasta amb la manipulada parquedat amb què ací es barallen les dels assistents a les moltes mobilitzacions d'aquesta primavera valenciana, ambdues figues del mateix paner! Ja a Barcelona el Vicari de Jesucrist ha contribuït a expandir més urbi et orbi la llegenda catedralícia de la Sagrada Família i del febril creient, geni i impenitent catalanista que fou l'arquitecte Antoni Gaudí. Bé, finalment el Papa, que no ha pogut esquivar la companyia abassegadora, sempre atenta a la foto i la pantomima, de la moscarda de Salvador Illa, ha dit unes paraules en un català més que potable. Respirem alleujats per la part que ens toca als valencians.

A l'hora de tancar aquesta crònica, hem pogut comprovar, de les visites a Montjuïc, Montserrat (entranyable la genuflexió del Papa davant la bella figura de la Moreneta i el vol d'oronetes de les veus blanques de l'Escolania cantant el Virolai) i la presó de Can Brians, que l'esplendorosa moguda catòlica ha estat tot un èxit que ha ocupat totes les portades i colonitzat tots els telenotícies. L'apoteosi final de la benedicció de la Torre de Jesús i encesa del conjunt monumental, que era l'excusa de fons de la gran desfilada catòlica, apostòlica i romana, deixa les imatges més importants per al futur: els cossos i les veus angelicals dels xiquets de l'Escolania de la Sagrada Família, la luminotècnia que pinta el temple més alt del món, la imatge projectada de Gaudí en el cel de Barcelona i, en la part terrenal, el Papa amb els reis d'Espanya i l'arquebisbe i cardenal Omella a la dreta, com el lladre bo, i a l'esquerra un Pedro Sánchez amb cara de circumstàncies i l'inevitable Illa, en el lloc del lladre dolent. Més clar, aigua. Perfecta escenificació de les noces del cel i de l'infern que cantés un William Blake.

Doncs bon profit que els faça! Amb el sabor viu de la recent processó del Corpus valencià –que ho és cada vegada menys–, les tones de caspa nacionalcatòlica que encara prodiga, la desfilada interminable de la rancior autòctona, les escoles religioses privades en dura i desigual competència amb l'escola pública, el mosaic en castellà de María José Catalá alliberada de complexos i les parròquies, Lo Rat Penat i l'Ateneu i no sé quantes agrupacions fantasmagòriques més, el pas de la custòdia i la companyia de Policia Militar armada fins a les dents i aplaudida amb genuí fervor cristià i les autoritats incompetents tancant la comitiva… què voleu que us diga d'una visita papal servida dins tota la sopa boba que solen repartir en aquests casos? Doncs que sort de la Cucafera, la Moma i totes les figures i balls populars que resisteixen la cruel embranzida de la propaganda invasiva, sort de l'acampada dels ensenyants a la Plaça de la Mare de Déu i les mobilitzacions d'aquests primaverals dies. Això, bon profit, benvingut i bon viatge, Sant Pare!

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 12 de juny de 2026.]

 

                                                  [La Cucafera del Corpus valencià. Foto de Tono Giménez Ayora.]

 

S'ha acabat el bròquil!

Avui divendres 5 de juny es compleixen 26 dies de vaga dels ensenyants. Aquesta primavera valenciana està superant amb escreix tots els rècords establerts pel gremi, i m'atreviria a dir que també els rècords de tots els gremis d'ençà de la mort de Franco –que per desgràcia encara és ben viu en segons quines persones i llocs. Almenys en durada, entusiasme, imaginació i eficàcia organitzativa, no hi ha color. La capacitat de convocatòria demostrada dia rere dia i la simpatia i solidaritat popular que desperta la causa de l'escola pública són de les que posen la carn de gallina i ens afermen en la idea que, efectivament, un altre País Valencià és necessari i possible encara. Però malgrat la determinació i l'alegria que acompanyen i impulsen el moviment, malgrat unes reivindicacions ja convertides en clamor popular, la Conselleria continua tancada en banda dilatant tant com li ho permeten les circumstàncies una negociació seriosa i l'acceptació de les principals demandes dels professionals. Una de les virtuts de la mobilització és que ha descobert a ulls de tothom el joc trampós del Govern Valencià, que s'ompli la boca de vèrbola fàcil però maniobra per anar desfent l'escola pública, que no sent com a pròpia, i aposta per un ensenyament privat, lligat a l'església, controlat ideològicament per a benefici de les classes benestants. Si el govern de Pérez Llorca tingués la més mínima intenció d'arreglar els problemes i començar a posar remei a l'estat d'abandó en què malviu l'ensenyança pública, s'hauria assegut a negociar des del primer dia, en comptes de menystenir reiteradament els docents i marejar-los amb malabarismes de tafur. La dreta i l'extrema dreta, si és que encara hi podem establir diferències de pes, tenen interessos incompatibles amb l'escola que reivindiquem. No volen de cap manera que s'eduque democràticament, que s'intente formar ciutadans sensibles a la cultura i el pensament crític, l'arrelament al país i la llibertat. A algun dels seus capitostos ja se li va escapar, durant l'anterior primavera valenciana, que els manifestants érem enemics, i és així com ens continuen veient a hores d'ara, demostració claríssima de la vigència d'una lluita de classes que insisteixen a donar per morta i enterrada. Després hi ha la cosa pressupostària, perquè els diners que una bona escola exigeix –indispensable per al funcionament democràtic d'una societat, i d'ací plora el xiquet– els necessiten per engreixar els seus negocis. Reclamar un finançament just per al país ni els passa pel cap perquè ells només creuen en l'Espanya centralitzada de tota la vida i com a molt aspiren a controlar l'alqueria valenciana amb el mínim esforç i sense contestació social, cosa literalment impossible. Els diners de la colònia, que arriben amb comptagotes i interessos que augmenten el deute (de derrota en derrota fins al col·lapse final) van a les mans d'amics, coneguts i saludats. No hi ha diners per a l'escola pública però sí per a la privada o l'anomenada concertada, encara que segregue els alumnes per sexes passant-se la llei per l'entrecuix. Quan la justícia vindrà a ficar-hi mà, com en tants altres assumptes tèrbols, el mal ja estarà fet i les butxaques dels espavilats enemics de l'escola pública més plenes. L'escopinyada a la cara d'aquests dies no té nom: menys diners per a l'AVL i més per als fantasmagòrics tinglados que fomenten la burrera i la submissió dels valencians com Lo Rat Penat, la Real [sic] Acadèmia de Cultura Valenciana i altres acòlits especialistes a pescar subvencions barata res, parar la mà i practicar el llepaculisme més obscè, això sí, per continuar ofrenant noves glòries a Espanya. Un informe tècnic fet per docents, com ens informava en aquestes mateixes pàgines Joan Canela, demostra que hi ha recursos per proporcionar les medecines que l'escola necessita per recuperar la bona salut. Clar que les prioritats dels manaires de la Generalitat són unes altres i de caràcter marcadament autoritari i fins anticonstitucional, aquella que es van donar entre tots ells, que a més a més són inviables: prioritats per als espanyols-espanyols. El verí xenòfob ja està escampat, que d'això es tractava. En fi, un mèrit no se'ls pot negar a les actuals autoritats (incompetents): haver convertit la Consellera Ortí en el cap més reclamat pels manifestants, que ja es pot emmarcar al costat de Tarancón, Font de Mora, l'inefable Rovira, que ara controla el negociat d'hisenda, o Catalá, i el d'haver col·locat el de Pérez Llorca en el punt de mira del personal. De Mazón dimissió a Pérez Llorca dimissió: canvien els noms però la ignomínia persisteix. Que tinguen clara una cosa òbvia: que ells passaran amb més pena que glòria i els ensenyants continuaran al peu del canó, fent la seua feina, obrint pas a un país que comença a estar convençut que el bròquil s'ha acabat.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 5 de junys de 2026.]

 

 

Que no que no que no!

Dimecres 27 de maig. A les 10.30 ens unim a la columna d'ensenyants que marxa pel carrer de Russafa («Irromperen de sobte / les trompetes del jazz, el carrer de Russafa / tan divers dels neons en els establiments, alegre de teatres, de cafés i de vida») cap a la plaça de Sant Agustí, on és previst l'inici de la manifestació. Fa un sol de justícia, però tretze calorosos dies de vaga ensenyen molt –el docent que lluita també n'aprèn!– i la gent va ben preparada perquè sap que la jornada serà llarga, més que lluminosa, ardent: barrets de palla i gorres, paraigües per quan el sol més calfarà, motxilla o bosses als muscles, cartells, pancartes, instruments de percussió i de vent.

Els profes de música que aquests dies animen els carrers estan també molt ben organitzats i combinen amb destresa les cançonetes ja convertides en himnes de les protestes, com ara el que dona títol a aquesta crònica d'urgència d'avui («Que no, que no, que no! No volem les retallades en sanitat i educació!»). O el clàssic «No en volem cap que no estiga de vaga, no en volem cap que no estiga lluitant. Volem, volem, volem que estiguem tots de vaga, volem, volem, volem, que estiguem tots lluitant!».

Si la força d'un moviment, com ara el dels nostres mestres, es pot mesurar –més enllà de les gasives xifres dels manifestants que sempre fan curt publicades per algú que ignora a consciència la ciència matemàtica– per l'alegria i l'energia que desplega, puc assegurar-vos que la d'aquests dies de primavera valenciana supera de molt qualsevol protesta que s'haja pogut organitzar d'ençà que tenim memòria (que és molt llarga gràcies a l'edat). Les manifestacions a què estàvem acostumats fins ara eren quasi mudes, sense crits, de molt escàs entusiasme, i sovint arrossegaven la penitència d'alguna que altra batucada. Tenien tot l'aire d'un passeget amable per veure i saludar amics i coneguts, que no és tampoc mala gimnàstica, no dic que no, però queien en la inèrcia dels rituals d'obligat compliment, dels dies civils de guardar, i pel camí anaven perdent bous i esquelles (objectius i determinació). Demanar la lluna en un cove és molt necessari, sens dubte, però la concreció en uns objectius abastables dona espenta i foc de veritat. Exceptuem-ne les manifestacions de la dana, val, que també tenien i tenen encara motius de pes i nords ben clars de reparació i justícia.

Les manifestacions de docents d'aquestes setmanes, en canvi, han estat un desplegament colorista d'imaginació i persistència en els crits i les cançons que animen tot el recorregut sense defallir. Al punt de partida acordat, la plaça de Sant Agustí («Davant el temple de Sant Agustí, paraven / autobusos, tramvies grocs. Evoque una plaça / polsosa, d'arbres trists. Ara tot ha canviat»), gent i més gent que hi conflueix des de les diverses artèries. I el verd ja és una marea. Hi ha molts transeünts que aplaudeixen la marxa, molta simpatia que arriba amb somriures, punys que s'alcen, paraules d'ànims. Tot el llarg carrer de Xàtiva sota el sol, però els músics bufen que bufen, percudeixen, canten i ballen i interpreten marxes mores i cristianes. Qui m'ho havia de dir a mi, formant en ple centre de València amb la música del meu poble ja convertida en la música de tot un poble. I quina banda, que duplica o triplica en nombre les de les millors entrades alcoianes! Alegria de clarinets i flautes travesseres, compte fins a cinc flautins inaudits, saxos, bombardins, oboès, trombons de vares de diversos colors, trompetes lluminoses, i molta percussió, caixes, plats, tambors… I megàfons ben repartits, torxes de fum verd, xiulets, cassoles, les mans que no paren d'aplaudir. Guillem de Castro ens dona un respir d'ombres. Molts manifestants aprofiten per fer un glop fresquet: quioscos, bars i algun supermercat fan l'agost ben merescut aplacant la set dels caminants i el cos de ball. Un bombardí ha fet servir el tub del seu instrument per allotjar-hi uns quants pots de cervesa i l'últim se l'hi ha quedat encastat fins que aconsegueix traure-l'en. Superat l'ensurt, el jove continua bufant entusiasme. A l'alçada de les Torres de Quart veiem com pengen des dels alts minarets pancartes de suport a la lluita, el gran domàs verd on hi ha el famós vers «Estimem l'escola pública» que alça la veu per un país sencer que s'espolsa les teranyines de la conformitat, aquell menfotisme trampós d'altres temps («A les Torres de Quart hi havia encara presos»).

La setmana ha estat pletòrica. A les terres de l'Ebre, la cruïlla viva dels Països Catalans, docents d'ambdós costats de la Sénia s'abracen i agermanen la lluita. De les Illes Balears arriba el suport a les vagues docents per valor de 100.000 euros. El clam que va fer caure Mazón ara demana la dimissió de la Consellera Ortí i la del seu secretari McEvoy, que també s'ha guanyat a pols i cinisme la seua cançoneta («McEvoy, Llorca i Ortí, porteu mestres, porteu mestres…»). Multituds d'ensenyants en peu de lluita fan bons aquells versos d'Estellés que ajunten l'alegria i el combat per fer-los invencibles. Els bons poetes sempre són visionaris. Propositiva, ferma, sense manies aquesta saba nova d'ensenyants que ve de molt lluny. Tot aquest esclat primaveral, de dies que potser duraran anys, és l'acumulació d'una emprenyamenta de dècades que es resol en forma exquisidament cívica, ni un paper a terra, ni un mal gest. I espere que no hàgem de lamentar tanta pulcritud.

Perquè mentre tots plegats ocupem alegrement i decidida els carrers i donem color i esperança a aquest país, l'autoritat (més incompetent que mai) s'enroca en la gasiveria i la ignorància, en la maniobra estúpida d'una «prioritat nacional» de mala jeia que segella l'infame pacte de PP i Vox. Mal que els pese, però, nosaltres ho tenim ben clar: no hi ha més prioritat ara que la d'una escola pública de qualitat en valencià que ens faça més nobles, cultes, rics, lliures, desvetllats i feliços! Insistirem en la lliçó i farem l'examen final quan toque.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 29 de juny de 2026.]