Diuen que l'independentisme català va despertar la fera feixista. És
un argument tan fals com perillós. Fins Pablo Iglesias i companyia
van flirtejar en algun moment amb una idea que desafia tota evidència
i que té com a propòsit no tant impedir el reviscolament de la
ultradreta com frenar la revolta democràtica de Catalunya. / El
feixisme, sota el pal·li protector del franquisme i els seus hereus,
intocable i intacte, sempre hi ha estat, i ben despert, com el
dinosaure del conte de Monterroso, en el nucli dur de l'administració
i les seues elits, en els cossos policials, en l'exèrcit i l'alta
magistratura i fins en la mateixa Constitució tan glorificada com
arnada. Què és al capdavall la Monarquia sinó la coronació de
l'atado y bien atado del règim? / La que ha estat adormida o
endormiscada amb el conte de fades de la modèlica transició, amb la
propaganda mediàtica, la incultura i les grans drogues per al consum
de masses era la majoria de la ciutadania. El dinosaure feixista, en
tot cas, es va permetre alguna becadeta esporàdica perquè sobretot
des d'Aznar ja tenia qui li procurava el pinso i no havia de
calfar-se molt el cap buscant-lo. / Insomne, esparpellat, sempre amb
el garrot a la mà i l'insult a la boca, la fera feixista no dorm
mai. De vegades es pinta de blau cel. Que ens ho diguen als
valencians. I la majoria de les voltes passa desapercebut,
blanquejat, assumit per la rutina diària del menfotisme hispà,
engolit amb una ració de callos i exterioritzat amb quatre rots
masclistes, fatxendes i pudents. / Faríem bé de revisitar en
aquests temps convulsos Brecht (Terror i misèria del III Reicht,
1938) o Bergman (L'ou de la serp, 1977), tots els qui van
posar la claror del seu art i la seua intel·ligència en l'esforç
de desentranyament i denúncia del feixisme. A través de la corfa de
l'ou es pot veure clarament que el que s'hi amaga no és un pollet
sinó la serp verinosa. / Ara xiulen i dissimulen, però què feien
els Iceta, els Borrell o els Vargas Llosa morrejant-se amb Societat
Civil Catalana i Vox pels carrers de Barcelona? Què feia el PSOE
aplaudint amb tant d'entusiasme com el PP i C's el 155, l'a por
ellos i el discurs feixistitzant de Felip VI del 3 d'octubre de
2017? Entre tots han covat l'ou de la serp que ara trau el musell a
Andalusia, en el buit deixat per la deserció de l'esquerra. / El
dinosaure no dorm i quan el règim de la monarquia, els privilegis,
el supremacisme espanyol i els nyaps constitucionals trontolla com
ara, es tira mà si cal del Tiranosaurus Rex, el gran depredador. /
Vox és la serp dels nostres temps i té almenys dos cosins de
Zumosol que han vetlat el seu creixement: el PP de Casado i el C's de
Rivera. Compta a més amb la tebiesa del PSOE i la incompetència
d'una de les polítiques més nefastes que ha donat el sistema,
Susana Díaz, que a més és hereva directa de diplodocus com
González, Guerra i companyia, que tampoc no dormen ni a la de tres.
/ Contra tot això fa anys que lluita i espenta la locomotora de
Catalunya, conscient que la seua submissió i destrucció com a poble
és el trofeu de caça més preuat del nacionalisme espanyol des de
fa més de 150 anys. No van ser les bombes i morts d'ETA les que van
despertar la fera, segons alguns, sinó la revolta democràtica de
Catalunya. / No deixa de ser sorprenent que l'imaginari col·lectiu
espanyol no siga antibasc però sí radicalment anticatalà
(incloent-hi subreptíciament valencians i balears, no ens enganyem).
És la catalanofòbia, molt anterior al denominat procés (que en
part és resposta a aquella), la que excita les baixes passions de
l'espanyolisme supremacista, la que fa onejar les banderes, la que
envia les esquadres a vèncer perquè a Espanya torne a nàixer un
dia tranuitat i emmirallat en el passat imperial i per això mateix
impossible. / Expulsats jueus i moros, el feixisme que habita l'ànima
de l'Espanya més negra només té els heretges d'un poble que no es
resigna a la dialèctica dels punys i les pistoles per continuar la
seua tasca anorreadora. / Els catalans no són (no som) l'enemic
intern del feixisme, sinó l'expressió més nítida i constant de la
seua xenofòbia. / Jordi Sánchez i Jordi Turull van començar la
seua vaga de fam l'1 de desembre, just 45 anys després que Lluís
Maria Xirinachs iniciés la seua que va durar 42 dies a la presó
Model. El 4 de desembre s'hi han sumat Josep Rull i Joaquim Forn. La
seua lluita extrema interpel·la a tots els demòcrates. Veurem si
som capaços gràcies al seu esforç generós de despertar i vèncer
la bèstia i el seu règim de complicitats i injustícies.
[Publicat a Tipografia La
Moderna el dissabte 8 de desembre de 2018.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada