Ressuscitant velles croades com l'encapçalada pel PP en temps de Rajoy contra l'estatut de Catalunya en 2006, la dreta extrema espanyola (de moment, una mera redundància) trau els seus dimonis més estimats a passejar. S'obri la veda contra els hipotètics indults als presos polítics catalans. Tot esforç és poc per salvar la pàtria dels rojos i separatistes que se la volen cruspir amb creïlletes. A postular, arrr!, com en els millors temps del nacionalcatolicisme ordenaven postular, vidriola i bandereta en mà, pels pobres xinesos, negres, indis i altres desgraciats que vivien lluny del paradís franquista. Si mai no vam saber on anaven realment a raure tants cèntims donats amb més o menys humor (un no s'havia de significar ni en els detalls aparentment menors de la controlada vida social) amb l'excusa del Domund, les signatures contra els (hipotètics) indults, abans d'anar-se'n per l'aigüera de la història, compliran amb escreix el seu objectiu d'agitació i propaganda de què viu l'acomplexat nacionalisme espanyol. Ara es tracta de pressionar Pedro Sánchez, de posar pals a les rodes del suport d'ERC al govern, d'excitar la pròpia parròquia de jutges, funcionaris, militars i altres adeptes, en nom d'una Constitució que no sembla haver rebentat pels il·lustres i sagnants indults anteriors, de Tejero a Armada, de Vera a Barrionuevo, entre moltes altres perles de la corrupció i la picaresca, colpistes, aquests sí, i terroristes, aquests també. Proclamar-se salvapàtries és una assegurança de vida que transforma obscurs delinqüents en herois populars i un salconduit per eixir de la presó entre els aplaudiments dels respectables hereus de Franco, club on ja fa anys van entrar barons socialistes i professionals de les portes giratòria com Felipe González i companyia. Si Ayuso ha fet bandera de la llibertat, res no ha impedit que els postulants contra Catalunya (més val que no ens enganyem sobre la causa última d'aquesta moguda, un a por ellos! històric) ho facen en nom de la justícia. Que vol dir venjança, al capdavall, que vol dir a l'enemic ni aigua, que vol dir "ni hablar del peluquín" de drets, que vol dir, fet i fet, mantenir la disputa política en el terreny que convé a l'espanyolisme rampant, el de l'insult i les flamerades, la caspa i l'obsessió pels símbols, la fanatització i la violència. L'espanyolisme que ens aboquen fins en la sopa és una màquina de deshumanitzar, un catolicisme identitari d'exhibició que exclou l'empatia i la pietat cristianes i es mou invariablement obeint les lleis gravitatòries de la croada. El botxí no pensarà mai en el pacte o la concòrdia sinó en la millora de la tècnica de la tortura o l'aniquilació de la seua víctima, a aquest extrem de degradació ha arribat la democràcia a l'espanyola. El més curiós del cas és que com més criden, s'inflamen, s'indignen i insulten la raó, més clamoroses van sent les seues derrotes judicials a Europa, l'última de les quals té per protagonistes Llucifer, Lilit i Belzebú (Puigemont, Ponsatí i Comín per a nosaltres), que han recuperat, de moment provisionalment, la immunitat que els correspon com a parlamentaris. La parafernàlia de la postulació amb què ara s'esbravaran com a gran iniciativa patriòtica no és al capdavall sinó un signe d'impotència i de feblesa. Els demòcrates, mentrestant, hem d'insistir fins a l'extenuació que les sentències contra els presos i la situació dels exiliats i els quasi 3.500 encausats no solament són desproporcionades sinó flagrants vulneracions de dret. Que ací hi ha la discriminació òbvia d'una minoria nacional, que la indissoluble unitat d'Espanya no és més que l'excusa per continuar esprement la mamella i beneficiar-se de foscos privilegis. Que només l'amnistia podria fer que els rius de la política tornassen a mare a través del diàleg i la negociació civilitzada que distingeixen les autèntiques democràcies dels sistemes autoritaris.
[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 4 de juny de 2021.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada