William Turner o la paradoxa de la llum

Mirat amb perspectiva, aquest darrer poemari de Manel Rodríguez-Castelló arriba a una fi, a una fita, dins el llarg i intens viatge a la llum, iniciat ja en la llunyana trilogia Matèria primera–Erosions–El joc de l’obsidiana (Erosions, 1994) i continuat en Humus (2003) i Lletra per a un àlbum (2005). Viatge a una llum que, en successives etapes a tall de cercles concèntrics, o d’espirals d’interiorització, ha anat madurant i resolent-se en una lluminositat com la de Turner: en una llum no pura, no abstreta i extrínseca a les coses i als cossos, sinó d’una corporeïtat translúcida, feta magma amb la matèria. Aquesta interiorització/ascensió –aquesta commedia– s’estructura com una superposició de transicions en l’espai (entre la immediatesa i la llunyania, entre la Mediterrània i la Mar del Nord), en el temps (entre la infància i la vellesa, entre el passat i els dies futurs) i en l’autopercepció (des de l’escissió al retrobament interior, des del no-sentit al sentit que ha d’impregnar la vida viscuda). I sempre, el subjecte del trànsit, del viatge, hi és el mateix en les seues diverses modalitats: ran de terra, el “preservat fang del país de cada exili”, l’arrel viva, immediata i incandescent –“aire, mans, cabells, ulls”– de les primeres matèries que ens constitueixen; o el present, sempre fluent i inaprehensible, corrent sempre a l’encalç d’un futur sempre futur; o la llum, sempre en creixent o en minvant, però mai estàtica; o el jo, sempre en exili i sempre retornant-se’n. D’aquest impuls envers la llum, a l’encalç d’allò que “sent en nosaltres se’ns escapa” –en feliç citació, de fort ressò heraclitià, de V. Holan– ja n’hi ha precedents significatius en l’obra de Rodríguez-Castelló.

Així, i ja de l’any 1992, la mateixa concepció de la “matèria primera” –de l’estat, diguem-ne natural, de les coses– com a “fluid que els mots assagen limitar”, com a “riu de lava de memòria de larva de futur”, com a “llum que cerquem en vaixells de foc i fuga”, com a ésser-en-moviment malgrat l’esforçada obcecació de la raó –de “l’amanuense”– entestat a fixar-lo, cosificat en palimpsests inútils. O el topos paral·lel de “l’obsidiana”, que, en les seues vetes, manté “captiva” la llum com una “argila fosca”, com una “opacitat del cristall” que voldria, en el secret del seu cor, jugar a ser magma fluid. Aquestes primeres intuïcions de Rodríguez-Castelló han anat afinant-se i creixent fins a constituir ara un tot perfectament travat que s’estructura, hem dit, en cercles en espiral que busquen el seu centre.

Així, l’estranyament (o fragmentació, labilitat, exili de si i del món) pugna, ja des del primer cercle, Veus en un túnel, per reentranyar-se –perdó pel vocable– cercant punts d’ancoratge que són alhora punts de fuga envers la llum: veus en un túnel que emergeixen de la memòria dels éssers estimats (“Emma”), des de ciutats i llocs hospitalaris que permeten viure la “bonança” del món (“Amic i Amat”); i punts d’ancoratge-i-fuga per al sentit com els del magnífic poema “Empremtes en la cendra”:

l’intent d’albirar el futur sobre i des de les petges del passat, fins i tot del prehumà.

Sempre, però, sentint fluir el temps, el riu heraclitià, com en “l’espill immòbil de l’Èufrates”. Veus que emergeixen cercant la llum, però una llum, repetim, no buida, no transparent, sinó impregnada de vida: el precedent el trobem, ara, en Humus, en la metàfora de “la llum que minva avara”, però que "Vol ser més llum […] i escampar-se part defora / del clos pautat de la mirada”.

El segon cercle (Suite per a Andrea) focalitza la recerca de la llum en l’aparició i transcurs d’una biografia: des del “mar silenciós que encercla l’amni” amb els seus colors turnerians, fins als “canviants matisos del crepuscle” en trànsit. En eixe estat –citant Cortázar– de “transhumància”, les fites de permanència, els punts d’ancoratge, no són sinó “senyals de trànsit” efímers: “l’única eternitat que ens és donada –diu Rodríguez-Castelló– / es troba en el punt de fuga”. Un punt de fuga, un “opercle” que, a la vegada, tanca i obri l’aguait a la transcendència de “l’Altre que tanca i fertilitza el cercle”, al “misteri d’Un mateix i l’Altre / que ja per sempre ens acompanya / en cada revolt i en cada recta”: a la “bonança” i “sentit” que “al capdavall tindrà el viatge”.

I són els Punts de fuga, l’estat de trànsit amb els seus vaivens, els que dinamitzen la tercera i densa secció del poemari, la que duu eixe títol. Nit-i-dia, i, enmig, l’home amb la seua “infància pura” entre el “diamant” i el fòssil, “espiral infinita” temptada de detenir-se, d’escindir-se estranyada, mentre busca el seu centre. Dins la secció, i a partir del seu poema clau –“Matèria d’estranyament”–, l’obaga i la llum, la vida i el sentit, el temps i l’esperança, es veuran sotmesos a la tensió de voler i no poder separar-se els uns dels altres. Quan el binomi constitutiu s’escindeix –com en el mite de l’androgin, de Plató–, sobrevé la ferida: les coses, que volíem nítides i compactes, se’n van irremissiblement i, com les aigües del riu, ja no tornaran a banyar-nos les mans i el cor; les paraules, que volíem exactes i delimitadores, ja no fan “reverberar” el silenci, la intimitat secreta de la matèria dissolta en llum. Una ferida, però, que podria resoldre’s en obertura a una realitat nova. I és que, per a detenir eixa vida que se’n va, bastaria concentrar-se no en la seua ocupació i possessió –com fa la llum de Zurbarán sobre els objectes i figures–, no volent-la atrapar i cosificar, sinó deixant-la fluir, reentranyant-la –com fa Turner amb la llum– al dins fluent de les coses: deixant que la música vinga al silenci, que la llum retorne de l’exili i s’oferisca dins de l’obsidiana. Si, “ucrònics”, aturem el trànsit, aleshores ni la declinació del temps i de la llum, ni la frisança de les paraules i dels noms, no trobaran la vida: la buscaran en va. I l’home, en suspens entre l’Oblit i la Memòria, s’estranyarà prematurament al seu Hades.

A dilucidar la forma, l’única precisament, que tindrà l’home de reentranyar-se, d’acomplir la seua tasca ètica en el món, de sentir-se acollit per la llum i per la vida, a dilucidar això, està dedicat el quart cercle, el més travat i madur, amb l’anterior, del poemari, i on conflueixen –o d’on es deriven– les altres seccions: Els dies futurs i, especialment, el seu poema cimer, “La cançó del ja sí”. L’home, per a sentir-se acollit, haurà d’acollir ell mateix “l’infinit per vindre”; des del present làbil (des d’un “ja sí” entre el “ja no” i “no encara”), i en el silenci de l’espera, haurà de restar obert al “pàlpit de l’ésser”, al seu misteri làbil. Perquè el present va esdevenint i fent-se un “ara ja sí i per sempre”, però només en llunyania i futur. Per això, no res de l’activitat humana, ni tampoc la paraula, pot apropiar-se del món ni de la seua concreció en les “coses”, sempre i només punts d’ancoratge i senyals de trànsit. Per això, és la incardinació en aquest impuls ètic, en aquesta esperança oberta –constant que vertebra tota aquesta secció–, és aquesta incardinació la que intensifica la càrrega social dels tres poemes que segueixen i els eleva a crit profètic: la crida a les “Les places” del 15-M remou l’oblit dels “noms veritables” i els recupera com a “llavor insurrecta” i dotada de força creadora –poiètica– de futur: “dels versos que encara no tenen forma”. Igualment, que la “Palestina” de David i la de la Intifada siguen, les dues a una i per a tots, “Palestina d’esperances” només es pot entendre des de la “promesa”: en imatge bíblica, des de la imminència de “l’almetler sempre a punt de florir”. I tancant, per fi, aquest cercle quart, el poeta, assegut amb els seus al llindar de casa, rememora “l’instint tossut de trèmula esperança” que aguarda en les terres del País Basc i del País Valencià –paisatge i identitat, vida i sentit–, i que, perllongant-se fins altres territoris amics i amats, desemboca a les terres d’Escòcia, ja en el cercle cinqué, la Seqüència d’Angus, recapitulació de l’espiral que ha vigut seguint el poemari per apropar-se al seu final.

Ara estem ja davant del reentranyament com a abandó confiat al fluir del present en la seua mateixa concreció geogràfica i familiar, correlat del cercle més personal, de l’espiral més interior, del punt de fuga més íntim i extrem del jo. Tant l’epígraf de MacCaig, com els poemes “Brechin. El riu” (l’Esk), “Cap d’any”, “Any nou” i “Mare” conformen un tapís que recopila els temes de fons més cars al poeta: el reentranyament com a accés creixent al sentit, més enllà del coneixement nu i de la memòria animal de la vida, i de la llum pura, però buida. El parpelleig heraclitià del jo que, com el riu, va sent el mateix i deixant de ser-ho, es recrea transcendint-se en i amb un altre. La celebració del Cap d’Any, a Angus, com a confiança en la consistència, bonança i bellesa del món que s’humanitza, del do continu de la vida. L’Any Nou i la mare, i –amb la seua evocació– el fer-se càrrec del pondus de cada dia: de les seues fallides i perplexitats, dels propis morts i, fins i tot, de les lacrimae rerum, de “la veu de les coses que es planyen”, com bellament formulava Rodríguez-Castelló ja en Lletra per a un àlbum (2005).

La coda d’Estranyament, el tres poemes finals –“El trànsit”, “L’amiga” i “Comiat”–, lliga en un feix apretat els cercles que, en espiral, han anat buscant el seu centre: és l’autolimitació de la llum la que permet –en l’acceptació d’una ètica i d’una estètica de la finitud– que la matèria de la vida la penetre i densifique, alhora que ella, la llum, va saturant l’ésser. És l’autolimitació de la llum mateixa la que, en el seu viatge enllà de coneixement i memòria –però no sense ells–, i de retorn de l’estranyament, fa possible la glòria de Turner, el compliment de la seua paradoxa: que la llum només puga ser copsada com a reentranyada i dissolta dins l’opacitat de l’obsidiana.

Antoni Ferrer

[L’Eliana, 4 de febrer de 2014]

🌿 🌿 🌿