Llum cabrera

Rubén Luzón, Ai. Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot 2011. Bromera poesia núm. 95. Alzira, 2012.

· · ·

Deia León Felipe que la primera paraula que va pronunciar un poeta fou ai. Probablement el poeta zamorà va emmarcar la interjecció, com se sol fer, amb els dos signes d'exclamació del castellà, no ho recorde. Però si comence amb aquesta impertinència la nota sobre el llibre Ai de Rubén Luzón (València, 1982) no és per suggerir cap improbable parentesc entre els dos poetes que no siga l'universal de compartir la casa del llenguatge de la poesia. Amb tot, el lament com a motor de l'escriptura, el dolor que fa expressar-lo, causa multiforme de tot assaig poètic, queden subratllats –i no crec que de manera fortuïta o innocent, ateses les dimensions del poemari– en la succinta nuesa del títol. Més aviat sembla que hi estiguéssem assistint, en el cas del títol, a un dels múltiples jocs de paradoxes, contrasentits, calculades ambigüitats i desballestaments semàntics a què ens acara el ric i suggestiu verbalisme de Rubén Luzón. Encapçalat per una interjecció insignificant (i per tant susceptible d'abraçar tots els significats), el poemari és un desplegament virtuós d'aquest lament inicial; havent accedit al llibre per una entrada tan exigua, ens trobarem de sobte en un laberint de camins infinits on perdrem les petjades i ens obligarà a tornar una i altra vegada arrere per resseguir el fil de veu que ens mena a la construcció vacil·lant de sentit i entomar l'eco de l'ai insinuat fins que n'esdevinguem tornaveu.

Em sembla Rubén Luzón un cas extrem i singular de les darreres fornades ja formades de poetes del país, molt allunyat (i en bona hora!) dels cànons vigents, siguen quins siguen, explícits o tàcits, verticals o horitzontals, i que solen desembocar, a través de pòrtics solemnes, en estances petites, asfixiants, mal ventilades, on la veu s'imanta d'espills prescindibles i s'esprimatxa en tics i bellismes que redueixen l'aventura poètica a un risc apamable i aplaudible. Que el poeta que ens ocupa, d'altra banda, haja guanyat consecutivament amb les seues rareses premis com el César Simón i, sobretot, l'Ausiàs March i l'Estellés de Burjassot podria indicar o bé una esvarada dels jurats més aviats ortodoxos que els solen conformar o bé un canvi de tendència o una obertura de mires. Amb tots els peròs i tots els ets i els uts que ens provoca la lectura d'Ai, excepte els de la indiferència, no podem sinó agrair aquesta glopada d'aire fresc.

Precedit de Cames ajudeu-me (2005) i Baladaspirina (2008), els 63 poemes d'Ai –ja ho hem insinuat– enllacen amb certes tradicions de les avantguardes en l'exercici extrem de la dicció, en l'obertura d'escletxes damunt la semàntica de les convencions, en la cerca d'una expressió singular capaç de donar compte del món singular, convuls, crispat i inestable del poeta. El llibre sembla haver crescut a embranzides, en una acumulació cronològica que és tant la de la vigència d'estats d'ànim i de motius poètics com la de les solucions formals experimentades, que alternen el denominat vers lliure (abrupte, sincopat, ple de ressonàncies i intertextualitats) amb metres i estrofes clàssics que motllurats per la veu de Luzón no perden mai el senint del risc i la singularitat. Salvant, doncs, totes les distàncies atribuïbles a una veu entossudida a insistir en l'únic que potser val la pena en poesia, a ser única i autèntica, sí m'agradaria emparellar aquest poeta per diverses raons amb alguns autors dels vuitantes i posteriors, si més no perquè una illa té més sentit en relació amb l'arxipèlag: Joan Vicent Clar, Josep Enric Grau i Maria Fullana entre els sèniors, moments i coses de Manel Marí o Elies Barberà entre els més joves.

S'acaba l'espai i estic a punt de deixar el lector dejú d'un merescut tast, tot i que ja l'avise que, com en tota poesia viva i en moviment, haurà d'apanyar-se-les tot sol davant aquesta allau de suggerències i camins on perdre's. Per on tallar-ne alguna branca? “[…] peixar els dolors / i, a trenc de plor, deixar que et broten lliures” (35); “restablirà la justícia // legitimada pels centenars de generacions / que ens van precedir, que / abnegadament semàntiques / van sacrificar / porcions excessives del seu / talent / per tal d'assolir una interpretació plausible // del desfici que ens persisteix, / que ens sobreviu en forma d'enamorament” (26). Risc de l'excés? És clar, però és que no hi ha poesia sense risc. La maduritat, que cisellarà aquest bon poeta que ja és Rubén Luzón, portarà el blat de més bones collites.

Publicat a Saó núm. 372,  juny 2012.

La llàntia del poema

Jordi Llavina, Vetlla (Un poema). Tres i Quatre, Poesia núm. 150. Premi de Poesia Vicent Andrés Estellés (XL Premis Octubre) 2011.

· · ·

Conegut sobretot arran de la seua novel·la Nitrato de Chile, premi Josep Pla de 2001, l'escriptor Jordi Llavina (Gelida, Alt Penedès, 1968) és autor d'altres tres novel·les i d'un bon feix de llibres de relats, alguns de destinats al públic infantil. No és sinó a partir de 2006 que irromp –i de quina manera brillant!– en el camp de la poesia amb la publicació de tres poemaris, que precedeixen el que avui comentem: La corda del gronxador (2006, Premi Ciutat de Palma), títol que s'inspira en un poema de Joan Alcover que també és reportat en aquesta Vetlla, Dietari d'un setembrista (2007, Premi Alfons el Magnànim) i País de vent (2011, Premi Vila de Martorell).

A l'espera de poder recórrer amb calma l'obra d'aquest poeta, per a mi nou, no tinc cap dubte que Vetlla és un llibre excepcional, no tant per les seues dimensions com per la qualitat d'una obra que es manté en un punt molt alt de tensió poètica de principi a fi. El llibre, que es presenta com un tot unitari des de l'epígraf (Un poema), és un extens poema narratiu de 1.722 versos o “relat moral / d'uns anys que van estructurar-me” (p. 50), o “una novel·la en vers” (p. 66), definició molt més dubtosa, provocativa i joganera. El poeta, identificat amb la primera veu inexcusable del narrador-protagonista, torna a obrir un llibre de poemes que una amiga li va regalar vint-i-sis anys arrere, a primeries dels vuitanta. Del llibre en cau un vell bitllet de tren, groc, una cinta que marcava el punt de lectura, un fum d'anotacions a llapis, una taca de cafè, signes del temps fugit, i s'hi torna a fer visible la dedicatòria de l'anònima amiga en tinta blava “Jo no hi seré, i tu em vetllaràs”, amb dues ratlles correctores damunt el pronom em. A partir d'aquesta enigmàtica frase, de contundència lapidària, es construeix tot el poema amb fils narratius que ens porten a la reconstrucció, feta amb el cisell precís dels records però també amb el vapor incert de les enrònies del temps, de la història dels nostres protagonistes, d'alguns altres personatges no sempre “secundaris”, d'ambients i paisatges, d'espais (el Cafè del Segle, on en un descuit, el llibre va guanyar la seua taca de cafè en “forma de Sicília” i que semblava “la sang que una ferida / estampa en un bolic de benes” (p. 15); el vell castell, amb el bosc que es va cremar, un banc per als amants al costat d'una font). Sabem des del principi del poema que l'amiga va anar-se'n un dia i que el poeta no l'ha tornada a veure, i que el llibre de poemes amb la seua dedicatòria n'és l'herència més tangible, a partir de la qual, com una insistent i suggestiva metonímia (“Ella, ¿no hi és? I jo, ¿què vetllo?” (p. 11) flueix el riu d'aquest llarg poema. Per sobre de tot, acompanyant el sinuós dibuix que va traçant-se de l'amiga i del mapa literari que els anys van desplegant (n'és l'altre motiu central, estretament unit al de l'amor dels joves, la cartografia literària, l'explicitud d'una poètica, el sentit de l'escriptura, els mons dels llibres), hi ha la veu moral del narrador que revisa, en un exercici tan obert i incomplet com la memòria, aquest episodi fundacional d'una vida que ja ha perdut la innocència del paradís (p. 67).

Més acostat en to i profunditat, al meu parer, al Ted Hughes del commovedor Cartes d'aniversari adreçades a Sylvia Plath que no al Gabriel Ferrater del cèlebre “In memoriam”, el poema de Jordi Llavina s'estructura en tres parts. Correspon a la primera, integrada per 165 estrofes de dotze versos octosíl·labs, el desplegament íntegre del relat; la segona és una mena d'interludi de 38 quartets en versos alexandrins de rima encadenada, una reflexió final amb el poema “Glòria” que el poeta rellegeix en el vell llibre al cap del temps com a motiu central; la tercera part, o epíleg, reprén la narració des del comiat silenciós de l'amiga a la matinada fins que al migdia el poeta torna a casa en 250 versos decasíl·labs.

Real o fictici, aquest The pillow book editat en 1915 a Boston comprat per l'amiga en una lliberira de vell i del qual es citen tants títols de poemes i versos en català (i això ens fa pensar que és fruit de la fantasia narrativa, potser perquè importa més ací l'eficàcia simbòlica que la simple versemblança) concentra la màgia, bella i amarga, de l'evocació, és la prova irrefutable del pas del temps amb les seues ombres. Entre les seues pàgines, com entre les parets d'una casa, hi ha el principi i el final d'una llarga trajectòria, l'esforç d'una reflexió que –nec spe nec metu– acara el poeta amb la pròpia vida per omplir-la de sentit gràcies a una escriptura radical i autèntica, al caire esmolat de les veritats poètiques.

Publicat a Saó núm. 371, maig de 2012.

Come prima

Ho reconec: em costa articular la fórmula més popular dels nostres dies, la famosa prima de riesgo. I no per cap dificultat de caràcter psicosomàtic, metafísic o semàntic (i ja em perdonarà el lector l'estranya barreja d'ics). Prove de transliterar-la a un nivell més comprensible i m'ix una absurda cosina de risc que, enmig d'insondables misteris, és ràpidament descartada en favor d'una no menys improbable prima de risc, tan indicible en la seua hibridesa que posa la carn de gallina. No hi ha manera d'agafar la vaca pels collons, i això que fa mesos que desdejune, dine i sope en companyia de l'estrany herbívor, i que, fruit d'aquesta convivència, hi mantinc ja una certa familiaritat, semblant a la que ens lliga a una parenta llunyana que fa temps que no tractem. Com aquelles paraules que de sobte et trobes pronunciant mecànicament, en moments de tediós descuit, i que a força de mastegar-les van perdent tot rastre semàntic fins a convertir-se en un insípid xiclet que no escups per respecte a la concurrència, em passa amb la prima. Repetesca amb mi: prima de riesgo, prima de riesgo, prima de riesgo… Debades prove de personalitzar la segona part de l'enigma en un Risc que concrete la fatal abstracció en una cosa tangible, amb cara i ulls, però els candidats a model real del cognom inventat s'amunteguen a la porta de la imaginació i ho deixen tot brut. Com a última solució em trac el conjur de la boca, ja fet un mesclòrum indecorós, alce la tapa del vàter, l'hi llance i estire la cadena. Quan isc al carrer, alleujat i decidit a beure'm un parell de cerveses fresquetes per celebrar-ho, les primeres paraules que arriben a les meues oïdes són precisament prima de riesgo. Les ha pronunciades, en un apart, el cambrer que m'ha servit la cervesa, després una de les xiques de la taula del costat que fumava amb displicència, i abans d'escometre'n el segon glop, un dels vellets que jugaven al xamelo mentre deixava caure el sis doble amb un esclafit sobre la taula de marbre. Em resigne pensant que la prima, mentre em passa pel cap veloç com la brisa el come prima, più di prima t'amerò, ha decidit quedar-se, com una andròmina inútil i vella, entre les coses, en el fosc racó reservat a les miquinòries més arnades i insignificants que de tant en tant burxen com un dolor que no sabríem localitzar o una boirina que ens fa anar a les palpentes. No hi ha més remei, doncs, que anar tirant amb el nou pes a l'esquena i desempolsegar les paraules que encara tenen sentit per no acabar completament idiotes. O idiotitzats.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 28 de juliol de 2012.

Sicília

Els viatgers no pretenen atènyer una cosa així com l'ànima de l'illa, una realitat última que saben al capdavall tan esmunyedissa com una ombra que va canviant a cada passa. La llosa dels mil·lenaris és massa feixuga com per voler alçar-la en uns pocs dies. A més, la mirada fulminant de la Medusa, que és el centre de la trinàcria esdevinguda emblema del país, pot convertir-te en pedra a la que bades amb precipitacions de turista. Cal, doncs, deixar-se anar mentre un es pregunta què s'amaga davall de tanta runa i abandó, a què es deu la tràgica deixadesa que fa de Palerm, amb la seua túnica arnada, una ciutat desballestada només comparable a algunes contrades suburbials de l'altiplà andí com Juliaca. Tants déus com hi han passat i només hi han deixat el sabor agre del fem i la derrota! Un no sap si el buit que ha deixat la voluntat de poder polític ha estat ocupat pel carcinoma de la màfia o si l'existència d'aquesta cadena d'extorsions i dependències tapona l'emergència d'una ciutadania lliure i responsable que agafe amb una mà el cartabó com un nou Arquímedes per construir el seu futur i en l'altra simplement una granera que pose fi al malefici de la medusa que tenalla la força del seu treball. Pífies urbanístiques com Agrigento o Gela, poblades d'éssers exiliats de l'alegria, i autopistes grandiloqüents que foraden debades quatre pams de terra eixuta s'entesten a contradir la bellesa dels antics temples grecs o els mosaics romans de Vil·la Casale, a Piazza Armerina, que subsisteixen en la desídia resistint les caguerades dels ocells i la insídia de la pols. Només els oliverars, les vinyes arrenglerades i els camps de blat que s'estenen pels suaus turons de l'illa conserven la vella aspiració a l'ordre i l'harmonia, en lluita desigual amb el foc que crema cada marge i l'insult invasor dels eucaliptus. Al capdavall, però, més enllà del perfil magnificent de l'Etna, hi ha Siracusa, oferint la seua ombra protectora que es retalla sobre la Mar Jònica als viatgers per arrecerar-los del punyal letal del sol, i un comprén que no és perduda en el fons cap esperança.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 21 de juliol de 2012.

La misantropia

Li ve de raça, a la nena, o millor de casta. ¿Que no és potser el darrer brot reconegut de l'arbre de son pare, el comprajutges, el pixaesquerres, el de la bruta llenguota tothora blindat rere ulleres fosques, secrets bancaris i inconfessats favors deguts, constructor d'aeroports i estàtues per a l'autobombo erigits enmig del paisatge desèrtic del no-res, amo del corral del PP provincial i omnipresident de la Diputació, càrrec que heretà dels cinc mascles de la seua nissaga que l'ocuparen des del segle XIX, professional dels premis de loteria, carca impenitent de rialla fàcil i colps a l'esquena que ha dominat les altes esferes de la política amb un parell d'ous i un fetge a prova de bomes? Doncs no voldrà vostè que la primera frase pública de la xiqueta pujada amb tant d'amor per son pare, primer al Senat sense l'embafós tràmit de les urnes i després en lloc d'assegurada elecció al Congrès gràcies a la llarga mà de Camps, siga l'inici d'un discurs polític, o d'un informe tècnic, o d'una pregunta en seu parlamentària, coses tan pedestres de l'ofici de diputat, i no aquest castís, sublim i eloqüent “¡Que se jodan!” captat per les càmeres i que ja deu haver fet la volta al món. Estalvie al lector els detalls de tan sinistre exabrupte proferit en el marc incomparable d'una bancada popular que esclata a aplaudir quan Rajoy acaba de donar l'estocada de mort a l'estat que diuen del benestar i de pas a la democràcia. El cas fóra esbrinar, abans d'ocupar-nos del missatge de la nena, què els devia inspirar tanta alegria a aquests representants de la voluntat popular mentre Rajoy exhibia les seues tisores plenes de sang, pregunta que ja ens formulàvem fa uns anys a compte de l'aplaudiment per la guerra d'Iraq protagonitzat pels mateixos energúmens sota l'ègida d'Aznar. Dubtem també si el llenguatge casernari de la xiqueta l'ha après del pare calavera o és moneda corrent entre els habitants de la selecta urbanització madrilenya on viu, o totes dues coses. De fet, no creiem que el que ha fet, fa i farà aquesta gentola tinga altra finalitat que fotre, que és l'única manera factible de conservar guanys i privilegis, fotre l'indefens massacrat per les bombes o fotre el darrer desnonat, el miner o estudiant apallissat o la dona que acaba d'arribar a l'abisme de l'atur. “¡Que se jodan!”, que ens fotem tots els xais que anem de camí a l'escorxador. Esperava vostè un gram de simulada pietat, un gest d'humana compassió? No, la implacable misantropia és la mare de totes les batalles i un no ha de vacil·lar mentre estreny el coll de l'enemic. Ja ho sap, en la guerra com en la guerra. I gràcies per l'enèsim aclariment, nena.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 14 de juliol de 2012.

Humans en el gran zoo

Zoo, Elies Barberà. Premi Ibn Jafadja Ciutat d'Alzira 2006. Bromera Poesia, 72. Alzira, abril de 2007.

· · ·

Va fent-se de nit al gran zoo. La mona, dalt de la branca més alta, atrapa uns pensaments en els límits de la seus somnolència com si fossen lluernes en vol, brillants i fugaços. Té els ulls del mussol oberts a la gran mentida del món, l'ombra de l'Àguila Imperial, les dents dels taurons. I cadascú en la seua gàbia. Heus ací una faula molt especial.

· · ·

És aquest el tercer poemari del xativí Elies Barberà (1970), autor també d'un parell de llibres de narracions, després de Mata-rates (i altres vicis) (2003) i Equilibrista (2004). A diferència de la majoria de faules i bestiaris, en què els animals campen lliures per representar didàcticament els vicis i virtuts dels humans, en Zoo són aquests, presos de la Mentida, els qui semblen haver estat sotmesos a un procés de degradació “biològica”. La recurrència als símbols de l'animalogia (taurons, porcs senglars, llops, àguiles, peixos, talps, lluernes, mussols, rates, mones…) es despulla ací de la voluntat moralitzadora de la literatura zoològica per disseccionar els aspectes més foscos i alienants de l'existència humana. A les antípodes de la tradició exemplaritzant d'aquella mena de textos, més o menys corrosius però en general bonhomiosos i confiats, la poesia de Barberà ens ofereix un eficaç bisturí que obri en canal el cos de la modernitat i trau a la llum les vísceres immundes del fracàs de l'aventura humana, individual i social. I ho fa cercant una veu pròpia, oberta i mudable, que necessita provar-se en cada acostament temàtic, assajant les diverses formes que poden contenir un fluid verbal poderós. Els animals, com el títol, hi actuen més com a referents unificadors del sentit de la proposta, com a excusa, que no pas com a motius poètics. Allò que s'hi dirimeix és al capdavall la vida pensada i expressada a través dels poemes i no la constitució d'arquetipus a través de la certesa de cap sistema filosòfic més o menys tancat, com fan les faules il·lustrades. El desassossec i la sotsobra, la denúncia, el retrat objectivat (o la postal, títol de diversos poemes de la segona part) d'allò que en diem vida a la gran ciutat, la subversió de determinats mites (Jesucrist amb la samarreta del 10), la crònica personal (la mort de Pantani), l'assimilació de certs personatges en la pròpia experiència (el capità Nemo), la tensió constant entre memòria i oblit, entre paràlisi i moviment, els clucs d'ull a partir de referents cinematogràfics (difícil no relacionar l'inici del poemari amb la primera seqüència del 2001 de Kubrick) i literaris (el Sartre de l'infern són els altres –i la glòria, segons Barberà)… són algunes de les constants que el poeta ha cristal·litzat en les quatre parts en què es divideix el llibre. A la primera, “Peixera de taurons”, el subjecte líric, investit amb les formes de la tercera persona, se'ns presenta, despullat, en la seua reflexivitat: un ésser estranyat però profundament vitalista movent-se pels escenaris de la gran ciutat, en lluita amb els propis fantasmes (en bona part universals), per la supervivència. La segona part, “Lluernes en vol”, són un conjunt de set poemes breus, de dos o tres versos, propers en la intenció al haikú, com el titulat “Palau”: “ara saps que el Poema no es llegeix, / al Poema s'entra”. La tercera secció, “Els ulls del mussol”, per a mi la més interessant, està constituïda per 21 poemes en prosa: descripcions d'aparença objectiva fetes a còpia d'enumeracions que fan un dibuix molt suggestiu del món en què vivim i que solen portar a l'interior una bomba de rellotgeria que fa esclatar tot l'edifici pels aires (amb el desvelament de “la gran mentida”). És ací on la veu del poeta ateny la seua formalització més arredonida, en una incursió molt personal en les tradicions de la ruptura. A manera de síntesi el llibre es clou amb el poema-secció titulat “La mona”, que dóna sentit a tota la paròdia.

La deseperació i la tendresa, la intel·ligència i l'emoció, es donen la mà en aquest llibre singular. Zoo, un poemari que en molts aspectes navega contracorrent de la poesia més convencional (llegiu en aquest sentit el poema “Antologia”), i a pesar d'algunes caigudes de to, augura, en el que ja té de ferma consistència, concrecions futures ben sòlides. Atents a aquesta singladura.

Publicat a Saó núm. 317, maig 2007.

[L'autor, al mig, fent d'actor durant una representació de Corrüptia.]

Noces i funeral

Si és veritat que, com deia Fuster, no hi ha més plaers que els imprevistos, haurem de convenir que aquesta cosa del futbol, tan previsible malgrat la incertesa del resultat, deu proporcionar un gust més aviat irrisori, una alegria efímera que s'estira més o menys segons la pressió ambiental i els dictats de la propaganda. Acceptem, però, que l'eufòria col·lectiva (no el plaer íntim i fisiològic) que va deixatar la victòria de la selecció espanyola pels carrers de València, més enllà d'agitacions identitàries i automatismes per a l'entreteniment i el control de les masses, deu complir alguna funció salutífera en el cos social. El cas és, però, que aquestes noces eixelebrades van tenir lloc a pocs quilòmetres d'on se celebrava el terrible funeral de 50.000 hectàrees de boscos. La bona educació i el respecte degut exigien en altres temps evitar el cementeri i la casa del finat per festejar els matrimonis i altres alegres conteses. Però el narcòtic dels plaers subsidiaris, tan ben explotat en temps de crisis, no repara en subtileses ni expressions de civisme. A més, parlem de València, ciutat que tothora s'abisma en la vanaglòria i que no vol ser capital d'un país que no coneix i que no estima. És més que probable que la majoria d'eufòrics celebradors de les gestes de l'esfèrica no hagués sentit parlar mai d'Andilla o es pensés que Cortes de Pallàs era una illa del Pacífic. L'única comunitat que poden reconèixer té la insípida abstracció dels papers oficials i el color fals dels mapes que ixen per la tele, de manera que fan bé de declarar-se rabiosament espanyols quan la selecció alça la copa i ells es queden sense treball i els escuren les butxaques. Molt abans que s'incendiassen els boscos havien cremat les seues arrels i les seues consciències i els havien fet creure que tot era un complot inevitable de la divina providència. Si a més, a la llotja de la gran final hi havia el president espanyol i l'hereu de la corona, res no podia impedir l'orgia futbolísitica a la vora de la desagradable realitat del funeral, contra la qual estan ben vacunats. Perquè això és València, la pàtria de Bankia i les víctimes silenciades del metro, d'un parlament ple d'imputats, d'un paradís del frau fiscal on els corruptes fan el vermudet entre colpets a l'esquena i el poderós toreja els tribunals. Mentre a València plovia cendra i el cel es pintava d'apocalipsi, la majoria dòcil es lliurava a l'efímer plaer compensatori. Havia estat ensinistrada en el pa i el circ. El mal era que el pa s'acabava i ja només quedava un gran circ en flames, i cendra, molta cendra.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 7 de juliol de 2012.

[Imatge extreta del bloc L'home dibuixat.]

La por

En les parets més sòrdides del barri van començar a aparèixer imatges de cossos nus d'homes i dones amb cap d'ocell (estruç, flamenc, lloro, gall…). Es tractava de collatges fotogràfics, poemes visuals de gran força expressiva, que captivaven la mirada del transeünt i deixaven en la retina una empremta inesborrable. Ens vam acostumar a conviure amb aquelles figures que embellien els racons més anodins de Russafa i ens proposaven un diàleg silenciós que s'apagava el dia en què una mà al·lèrgica a qualsevol traç d'impúdica bellesa (si tota bellesa no és al capdavall impúdica) les destruïa. Generalment, l'endemà de la fúria iconoclasta tornava a emergir en un altre lloc un altre cos nu amb cap d'au resolt a combatre durant unes hores la immundícia i l'oblit que s'arrapa als murs de la ciutat com una llapassa i proclamar l'efímera victòria de la llum. L'art, com la vida mateixa, s'ha convertit en aquests temps de crítica opacitat en acte de pura resistència. Ha estat ara que hem sabut que l'artista anònim respon a l'enigmàtic nom de Vinz Feel Free i que va participar en el festival d'art Incubarte V de València amb una obra titulada Don't be afraid/No tingues por que havia col·locat, amb permís dels propietaris, en un mur prop del Centre Excursionista. Es tracta d'un homenatge a les dones dels miners en què apareixien, d'esquena, tres policies apallissant sengles dones nues que van ser arrancats, segons alguns testimonis, per membres del mateix cos (vestit de dalt a baix, amb casc, porra i tota la parafernàlia robotitzant) tan vívidament denunciat per l'artista urbà. No hi ha crisi o estafa o abús d'autoritat que no comence inoculant en el cos de la ciutadania, sobretot quan va a pit descobert, el virus de la por que paralitza i que té com a objectiu final la pràctica de l'autocensura i el silenci. Sobre la por va escriure Raimon alguns dels seus crits més famosos un ja llunyà però no tan distint 1968. I No tingues por diu també una de les cançons més populars d'Obrint Pas. Però si el llop fa por quan obri la seua bocota d'ullals esmolats, o quan mossega el cos inerme de la víctima, és impossible o temerari no tenir por: els valents, ens recorda Fuster, no és que no en tinguen, sinó que se la saben aguantar. Resistim la por, doncs, encara que la temible Rita Barberà ens esbronque amb la seua veu de brigada xusquero o ens llancen tot el seu cos armat quan defensem la dignitat. Més por i més mal fa el silenci submís i la indiferència. I que brosten pertot arreu les flors dels cossos nus doblegant les porres.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 30 de juny de 2012.

Blindats

A Font de Mora, el pitjor conseller d'educació que hem patit i alimentat (però alerta, que tot és superable), li devem el mèrit d'haver posat tot el sistema públic d'ensenyament dempeus després d'una llarga i atònita invalidesa. L'home, però, va fer al capdavall el que sabia: intentar convertir l'escola en un moribund a les portes de la necròpsia, que és per al que realment val un forense. Debades ens vam esgargamellar durant mesos demanant la seua dimissió, que és una virtut higiènica aliena completament a la democràcia de baixa estopa valenciana, i demostrar de pas que el malalt encara gaudia d'una mala salut de ferro. Si Camps, mire vostè, se'n va eixir de tot el merder que capitanejava amb un excel·lent cum laudem i per la porta falsa, i Fabra, don Carlos, té comprada la banqueta dels acusats i potser també els mateixos jutges, i Cotino ni tocar-lo, i Barberà no ha trencat mai un plat, i José Luis Olivas, l'heroi de Bancaixa, i… la sospita que la llei és una espasa de doble tall que sempre fereix pel mateix costat va elevant-se a nivell de constatació empírica. El blindatge (del germànic blenden, encegar, tapar) que protegeix tots aquests manifassers (del llatí magnificum amb un sentit despectiu) que tenen el poder absolut amb el 30 per cent dels vots és una bomba de rellotgeria que el dia menys pensat els esclatarà a les mans. Ni dimissions, ni rectificacions, ni gestos: l'abecè del poder sense complexos que invariablement s'ha aplicat en terres valencianes des dels temps del saltataulells Zaplana. Al contrari, insistència en el lladrocini de la rajola i dels grans fastos, que són esdeveniments només en la mesura de la seua inanitat, fins al col·lapse final, i la col·laboració en la farsa d'una oposicioneta fidel i una majoria entusiasta contra vent i marea i fórmules 1 (malgrat que ha perdut un 70 % d'audiència) que només escandellarà la profunditat de l'abisme quan se sorprendrà amb una pedra lligada al coll al fons del mar parlant amb un fòssil d'hipocamp. Serà aquesta marea mansa que s'emborratxa amb la rojigualda la que, amb l'Estat en fallida, i mentre els banquers es retiren als seus palaus d'hivern amb les butxaques folrades, continuarà declarant-se més papista que el papa. Mentrestant els altres, la massiva minoria que es manifesta de manera tan festiva però que mal que bé es resisteix a la constant batussa, haurà de mirar com trencar tan sòlid blindatge, que no pot ser ni etern ni perfecte, cague en dena.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 23 de juny de 2003.

L'Arxipèlag

Hauria de figurar aquest títol de Hölderlin, un dels cims de la poesia de tots els temps, en el frontispici del Bundestang o a la porta del despatx del director del Deutsche Bank. El somni retrospectiu de Grècia d’il·lustrats i romàntics, en especial els alemanys, va aconseguir remuntar el riu de la història per descobrir les fonts on brollava l’aigua d’Europa, composta essencialment de l’hidrogen de la raó i l’oxigen de la llibertat. Era la mateixa utopia que fa reclamar a Espriu, molts anys més tard, “la suprema unió i igualtat entre tots els homes”. Amb el temps i la victòria agònica del capitalisme més salvatge els amos del mercat considerarien la cultura una excrecència lamentable i, en el millor dels casos, la relegarien als museus de les coses inservibles i en el pitjor n’omplirien el gran buit amb estadis i televisions on només se sentiria el crit unànime del gol. No cal sinó mirar l’anunci en què un aficionat esgarra amb fúria els fulls d’un diari que informa sobre els problemes actuals per lliurar-se tot seguit a la catarsi bàrbara del baló per comprendre el grau d’abjecció moral a què hem arribat mentre s’esmicola el vell somni d’Europa. I més si hi afegim que l’anunci en qüestió és l’oficial, una injecció lectal de narcosi mentre ens acostem a l’abisme i el Govern de l’Estat es converteix en patètica riota a nivell planetari. Però hi ha Grècia i la imminent cita amb les urnes que potser esclarirà molts dubtes. En un article de l’amic Amadeu Sanz que es pot consultar per internet a La paraula nostra i de qui manllevem el títol d’aquesta columna, a propòsit de la visita del periodista de Syriza Yorgos Mitralias al nostre país s’hi compara la situació actual dels grecs amb la d’Espanya: la compra ingent de material bèl·lic a les grans potències per mantenir una guerra freda fomentada durant cinquanta anys contra Turquia, d’una banda, i la guerra depredatòria de l’especulació immobiliària de l’altra. El combat entre el poder financer i la dignitat dels pobles està inspirant avui els darrers versos a Grècia.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 16 de juny de 2012.

 

Intervenció

El mateix dia de fa unes setmanes o mesos que vam sentir a Rajoy dir que Espanya (pronuncie's la paraula a la manera d'olla a pressió o de xiulet del gallec) no corria el perill de ser intervinguda, perquè tot i que la situació era dificultosa l'Estat no es trobava al límit de cap abisme, vam tenir la certesa que la intervenció era qüestió de dies o d'hores. Del president del PP i del govern espanyol, valga la redundància, no sabem si és pitjor la tàctica de l'estruç que ja va practicar el seu amic Camps abans de ser intervingut pel seu partit, o les estrepitoses aparicions al carrer Gènova de Madrid, que provoquen un atac d'hilaritat en les persones normals i que els mateixos acòlits han d'aplaudir per pura rutina i sense gens d'entusiasme. I no és que siga difícil interpretar l'arnada retòrica d'aquests polítics de la sotsobra, sinó que l'has de girar exactament com un mitjó i si diuen, per exemple, “la porta està tancada”, és que és oberta, i si “fa sol” és que plou a bots i barrals. La inèrcia anodina dels temps en què bufava el vent de popa, ni que fos més aparent que real, per inflar les veles dels discursos, ja no val enmig de la tempesta, i el mal és que el llenguatge és un dipòsit de saviesa i rectitud moral que no s'improvisa. El lloc que llavors ocupava el buit tou de les paraules, que el personal procurava d'evitar amb tota mena d'auriculars privats, s'ha omplert amb mentides evidents, i entre tanta pol·lució ja costa molt respirar. Tindrem doncs intervenció, i de la grossa, i tot i que no sabem ben bé què s'amaga al fons del mitjó d'aquesta paraula, injectaran milions a dojo per salvar uns bancs que els han fet desaparèixer amb el vell abracadabra del robatori, i que tot això no ho pagarà el capità moro d'en Castillo sinó vostè i jo a escoti i amb bons interessos. Islàndia, Grècia? S'admeten apostes. Barrades les possibilitats d'exigir responsabilitats polítiques i penals per tanta burrada, Rajolcaba continuarà amb la pirotècnia mentidera i la bombolla s'inflarà i s'inflarà fins a l'esclat final. Sense una adequada anàlisi del que està passant i una teràpia a l'alçada de les circumstàncies, que no volen ni poden fer, el malalt tornarà a recaure. L'única intervenció factible i duradora fóra sobre una democràcia que fa temps que se n'ha anat en orris i per totes bandes.

 

Publicat a Levante-EMV, dissabte 9 de juny de 2012.

 

 

[El Roto, El País 9 de juny de 2012.]

Entre els ulls i la paraula

Vicent Alonso, En l'aspre vent del nou món. Jardins de Samarcanda núm. 64. Cafè Central/Eumo Editorial, Vic, febrer de 2012.

· · ·

El nou poemari de Vicent Alonso (Godella, 1948) ve precedit per cinc títols: Vel de claredats (1983), Albes d'enlloc (1985), Ritme de clepsidra (1986), Cercles de la mirada (1998) i Del clam de Jasó (2002). Si els tres primers llibres van ser editats en a penes quatre anys, els tres darrers n'han necessitat en canvi vint-i-sis per eixir a la llum, la qual cosa no només confirmaria una tendència habitual entre molts creadors de poesia, l'alentiment amb els anys del ritme d'escriptura/edició, sinó que entre els més exigents, i Vicent Alonso ho és, sovint més és menys en poesia. Vol dir això que l'experiència poètica rarament és acumulativa, com sol passar amb altres oficis, i que cada vegada el repte, excepte per a aquells que es resignen a repetir-se a partir de fórmules més o menys exitoses però molt manides, és més gran. La manera com Vicent Alonso entén i practica la poesia i la visió de les coses que ens transmet a través d'ella, els detalls sobre la vida que viu (i que no viu) i que ens arriben amb les paraules, les pors i els delers, tot allò, en fi, que en constitueix el món poètic, apunten directament a un nivell d'exigència que no se subordina a les convencions del calendari i que el lector al capdavall agraeix. I ho fa sabent que aquest animal literari té altres rius per on flueix la seua escriptura, l'assaig de crítica literària, el dietarisme, els articles sobre llibres i literatura, les traduccions (la monumental de Montaigne en primer lloc), i que la seua presència com a animador de tertúlies i revistes (Daina, Caràcters), director editorial, professor universitari, ha estat crucial en l'aventura cultural valenciana dels darrers trenta anys.

En l'aspre vent del nou món, llibre integrat per 42 poemes, està íntimament lligat amb el treball precedent Del clam de Jasó. Dels poemes en prosa del llibre de 2002 passem en aquest d'ara al predomini del decasíl·lab i l'alexandrí en poemes discursius de llarga cadència, però s'hi manté una línia reflexiva, racionalista, autobiogràfica, d'origen predominantment anglosaxó (Eliot, Auden, Stevens o els més recents John Ashberry o l'escocès John Burnside entre una extensíssima llista d'autors) però ja naturalitzada a casa nostra a partir sobretot d'alguna de les branques de l'obra de Joan Vinyoli i difosa per sèniors dels setantes com Joan Margarit o Narcís Comadira, etc. En el llibre d'Alonso trobem, en efecte, algunes de les constants que defineixen aquest tipus de poesia que, sobretot en l'àmbit de la poesia castellana, han batejat amb el sofert rètol de poesia de l'experiència: el desdoblament reflexiu del jo en tu que adquireix la forma d'un diàleg que busca les formes presumptament més naturals de la dicció; el to confessional d'una intimitat biografiada amb molta precisió però al capdavall velada per la gravetat del pensament; l'austeritat d'una expressió sotmesa als límits de la mateixa racionalitat que hi és posada en dubte com a eina de coneixement poètic; la tendència a les filigranes intertextuals i la insistència en la reflexió metapoètica…

De fet, el poemari s'obre i es tanca amb sengles cites ben reveladores de l'abast i contingut d'aquest sòlid treball: la de la Louise Glück “atemorit, sí, però entre vosaltres de nou; / plorant, sí, m'arrisque a la joia / en l'aspre vent del nou món”, que inspira el títol del llibre, i la de Wallace Stevens que diu “A la meua cambra, el món és més enllà de la meua comprensió; / Però quan camine veig que consisteix en tres o quatre / turons i un núvol”. Entremig, paisatges i viatges, la constant tensió entre memòria i oblit, el pas del temps i el balanç que el poeta en fa, les pors, la solitud i la mort, el sentit d'escriviure (amb permís de nou de Martín Pacheco), l'enyor de l'amistat i tots els moments nous i repetits per l'eco del temps amb què Alonso modula amb convenciment la maduritat de la seua veu poètica. I com a epicentre de la seua obra, la mirada, els ulls, com a sentit primordial a través del qual ens arriba una realitat esmunyedissa que maldem per comprendre o, almenys, de donar-hi sentit amb les paraules: “Però què més podries / aprendre d'aquesta lluita entre els ulls / i la paraula? / Posa, doncs, la nota / a peu de poesia i no permetes / que, rebel, s'esvaïsca l'agulló del sentit”.

Publicat a Saó núm. 370, abril 2012.