La dansa de la mort

Aquest colp els viatgers han pogut satisfer el desig que una vegada, una vintena d'anys enrere, els va portar per aquests viaranys de l'Empordà per veure i viure la Dansa de la Mort a Verges. Només que llavors, confiats a les mans inconscients de la improvisació, hi van arribar en divendres, quan la cendra ja era cendra i tothom descansava de la plaent feinada del comboi popular del Dijous Sant, que és quan la processó hi té lloc, amb comprensible menyspreu de pensades d'última hora, casualitats i altres juguesques del destí. I ho han fet gràcies a l'acollida que els han dispensat els millors amfitrions que podien tenir, el Jordi Roca (director de la processó durant vint anys i destacat rapsode de molts dels versos d'aquesta passió) i la seua dona, la Rosa Maria Llauró, músic i protagonista d'un dels moments àlgids de la nit, la interpretació coral d'un Stabat Mater d'autor desconegut que els ha posat, per enèsima vegada, la pell de gallina. El poble del costat de Verges es diu Ultramort (pronunciat, amb literal sentit comú, Altremort pels de la contrada), i allà van fer cap els passos perduts dels nostres viatgers un dia lleganyós de la primera vivència frustrada de la processó, tot i que aprofitada per altres bandes. Potser l'extremitud toponímica dels llocs explica en part la força amb què aquesta Passió ancestral i la seua cèlebre dansa va arrelar en aquest poblet que ella i Lluís Llach han fet mundialment conegut (si més no en el món, ni gran ni petit, dels Països Catalans). Guiats, doncs, de la mà impecablement organitzada i previsora dels nostres amfitrions, els viatgers han estat tan matiners com els soldats romans (els populars manages o manaies encarregats de custodiar les imatges fins a l'església de Sant Julià i Santa Basilissa), que comencen la seua desfilada incansable a les cinc de la vesprada. El pròleg a la processó, amb la representació a la plaça d'uns episodis que van de l'entrada triomfal de Jesús a Jerusalem a la seua presa a l'hort de Getsemaní, s'estén des de les deu de la nit fins a quasi les dotze. Després comença la processó, quan la invariable lluna plena de Dijous Sant (però amb tot de matisos que la fan singularment distinta d'un any per l'altre, segons que ens comenten els nostres amics) ja és senyora de la nit, amb el permís de la Dansa de la Mort, i acabarà quasi a les tres de la matinada no sense posar a prova, amb el concurs d'un fred humit a què semblen escàpols només els actors principals del drama, la capacitat de resistència de tothom. Vista des de molts cantons, a peu de carrer i des de l'alçada d'un pis, aquest paisatge sonor –que n'ha dit Rosa Maria–, aquesta solemnitat dels silencis al pas de la Dansa (el Pare amb la dalla, la Mare amb la bandera "Lo temps és breu", un fill amb el rellotge sense agulles, l'altre amb el plat de la cendra, i al darrere l'insistent batec del tabal i quatre torxes) avança reiteratiu, en una espiral eterna, el triomf de la mort, el misteri renovat de la vida sota la nit estrelada i empordanesa. Una vida i una mort que des de Verges dansen i dansen, caminen, ressonen, s'eixamplen, refan, amb la tossudesa exemplar de tot un poble, el mistèric i profund, el lleuger i alat, del nostre pas vacil·lant per la terra.

El poder de les falles

La pedagogia, també la que s'ha d'exercir des del poder, requereix paciència i temps, mà esquerra, d'acord, però també fermesa i uns objectius clars. Els dies de falles transformen València en un observatori privilegiat per veure quin efecte tenen sobre el carrer, i sobre una festa hipertrofiada que arrossega encara els pitjors vicis del franquisme, el batibull de la transició i el malson dels anys de PP, els nous governs d'esquerres. En aquest sentit, i des d'una perspectiva forçosament superficial, la del simple transeünt que es mou per la consabuda escenografia de la ciutat, no sembla haver-hi canviat res, la mateixa ocupació de l'espai públic per a major glòria privada, la mateixa explotació abusiva de la metonímia de la part (el faller) pel tot (el ciutadà): hiperbòlics paradors, o com es diguen, taponant la via pública, el petardeig immisericorde a deshores i sense complexos ni excuses, el mateix estil barroer, insípid i anacrònic manipulant el gust popular de les falles, la insistència monotemàtica del bunyolisme elevat a dogma, la metàtesi del plàstic de les banderoles, l'excés d'enllumenat concebut per enlluernar la consciència crítica de les persones, la macrocefàlia del poder que organitza, pauta i controla tot aquest merder. El que és aparent només, ja dic, sense reparar en despeses a compte de tots, en els presumibles dèficits que arrossega tot l'entramat predemocràtic; sense mirar d'aprofundir en una sociologia del balafiament, de la ideologia cavernària emparada sota el mantell multicolor de l'asèpsia, del panxacontentisme dels qui, manés qui manés, sempre han tingut la paella pel mànec. No costa d'imaginar, ni fins i tot d'entreveure en les ànsies descordades d'uns preparatius que s'apropien del carrer amb indissimulat aire de venjança, que la dreta, desacreditada a tort i a dret per culpa de la seua orgia de corrupció, que també ha utilitzat les falles per als seus propòsits funestos, s'arrecera en un búnquer que és propietat d'ella, el seu gran invent, el gran mètode –encara més poderós que el futbol– per assegurar la narcosi col·lectiva i la cacera de la dissidència. És prompte per al balanç, és cert. Però ens agradaria saber què volen fer de les falles els Ribó, les Oltra, els Puig. La condescendència amb el poder de les falles tal com s'han concebut fins ara és una temptació comprensible per a qui vol assegurar la seua ració de pastís però irresponsable i suïcida per a qui aspira a canviar la ciutat i fer-la més democràtica, més lliure, més amable. La condescendència pot estar inspirada per la por però acaba inevitablement en la complicitat. No es tracta d'anar contra el món faller de base, és clar, sinó contra els privilegis, els abusos, la utilització de la festa per a fins espuris. I ací no hi hauria d'haver mitges tintes, o s'impulsa una festa del poble i per al poble (i passeu-me l'obligat reduccionisme) o s'actua a favor dels privilegis i la casta falleril. Permetre els abusos tradicionals i impresentables d'aquests dies o fer la viu-viu per por al poder que encara tenen els amos del corral potser permetrà un cert armistici entre la València vella i la que està per venir, potser faria guanyar alguns vots per la banda d'estribord, però seria una decepció en tota regla per als votants que els van pujar al poder institucional i més prompte que tard se'n pagarien les conseqüències. Atents a la jugada.

L'home llum

Ricard Ripoll, La causa dels exilis. Editorial Meteora, col·lecció Mitelene, núm. 38, Barcelona, octubre 2015. Nota final de l'autor.

· · ·

El mite nàhuatl de Quetzalcòatl, que serveix de base al darrer poemari de Ricard Ripoll (Sueca, 1959), ja fou recreat en 1960, en una primera edició en castellà publicada a Mèxic i posteriorment en català en 1971, per Agustí Bartra en el llibre titulat precisament Quetzalcòatl, un dels més lluminosos del gran poeta català, encara tan poc llegit. L'exili (més exactament, els exilis) del títol és un dels fils que uneixen Ricard Ripoll i Bartra i tots dos amb el mite del rei pur, el rei déu, el creador dels éssers humans: l'Home Llum. L'exili efectiu d'Agustí Bartra després de la Guerra d'Espanya quedà emmirallat per aquest mite per raons que semblen òbvies: encaixava a la perfecció, convenientment reinventat per al seu projecte, en la seua manera d'entendre i escriure la poesia, vitalista i poderosa, esperançada i lluminosa, dramàtica i coral, i la seua idea de ­L'home auroral (1977). Potser els «exilis» de Ricard Ripoll difereixen en els detalls biogràfics, en les circumstàncies històriques i personals, però il·luminen, a través d'un viatge iniciàtic i d'una concepció genesíaca del treball poètic, uns propòsits similars: la recerca de l'altre, el retorn a l'ésser, l'empenta verbal per a una nova edat daurada de l'home, la psalmòdia utòpica de l'home alliberat, l'impuls del que ell anomena el desig tricèfal (terra, cos i llengua). L'autor ho explicita en la nota final: «nació, sexualitat i paraula, més enllà de les identitats immediates. Per recuperar el desig del retorn. I del viatge. Aquesta és la causa dels exilis: com a raó i com a antecedent». Així, el personatge de Quetzacòatl es complementa, en La causa dels exilis, amb el de l'emperador mogol Akbar el Gran (1542-1605), creador d'una religió sincrètica entre l'islamisme i l'hinduisme coneguda com Din-i ilahi, afavoridor de l'art i la cultura i del diàleg entre les diverses confessions.

De les cendres de Quetzacòatl, la Serp Emplomallada, que s'autoimmolà en una gran foguera, nasqué l'estel del matí i del crepuscle. És el símbol de la vida, en perpètua lluita amb les tenebres i les forces tel·lúriques de la natura (representades pel seu bessó Tezcatlipoca). Però abans ha davallat al reialme dels morts i, fent vessar sang del seu penis sobre el ossos dels morts, ha creat els homes. Víctima de l'abundància, la negligència i l'embriaguesa, contempla el seu rostre horriblement envellit en l'espill del mag, abandona la ciutat de Tula i inicia el seu viatge cap a l'est, fins al mar.

Aquest és el material de fons, amb el qual Ripoll, en una portentosa síntesi d'«imaginari i realitat», d'elements estrictament personals i biogràfics que glateixen per ací i per allà entre els seus versos i d'al·lusions a circumstàncies col·lectives (terra, cos i llengua, recordem-ho: «Hem de saber que no tornarem a fruir de la terra si no afegim als mots la passió dels actes»; «Iniciem la utopia en contra de la guerra florida») construeix la seua «autoficció poètica». Així, el poemari s'estructura en un Preludi, un Primer llibre. L'alliberament de Quetzalcòatl, dividit al seu torn en un «Primer moviment: espasme» (24 poemes) i en un «Segon moviment: catàlisi» (7 poemes); un Segon llibre. L'alfa de la marea (13 poemes); i un Tercer llibre. El moviment dels espais contigus (16 poemes).

Com els seus treballs anteriors (ha publicat dotze poemaris, a més d'una novel·la, un llibre d'aforismes i diverses traduccions de literatura francesa, de la qual és especialista a l'Autònoma de Barcelona), La causa dels exilis és un treball ambiciós i radical, ben assentat en la rica tradició de les avantguardes, escapat (però sortosament no en solitari) del majoritari escamot de la literatura més o menys institucionalitzada. De les riques il·luminacions d'aquests cants, subratllem-ne, amb insistència i lucidesa expressades, les idees del poeta sobre la poesia mateixa. Heus-ne ací una petita mostra: «Des d'ara mateix ens cal unir la ploma i l'àncora, la paraula i el partir», «Diria l'emoció de tocar-te amb uns versos diàfans i secrets alhora, / car la bellesa és subterrània», «el nostre ésser defugirà les cel·les de l'habitud verbal», «poesia: / el meu present immòbil», «i escriurem poemes sense escatir-ne el significat, / i la rauxa ens facilitarà la fondària», «preferirem el ritme a la veritat de l'expressió», «i omplirem el text –la nostra manera d'entendre el sexe– de vides a venir», «t'estimo com a escriptura –traç, marca– del meu alliberament»… Aquest llibre és un volcà en erupció de sentits, un viatge perpètuament iniciant-se, alfa de marees, moviments tectònics de la paraula. En efecte, des dels exilis renaixen els homes fets llum. A l'est, on crema la gran pira dels ossos, alça el sol poderós la seua paraula amb esclats impensats d'energia. Benvinguda claror que renovella. 

[Publicat a Saó núm. 413 de març de 2016.]

 

[El poeta Ricard Ripoll en una imatge recent.]

 

Llengua de borbó

Com tothom sap, la llengua és l'espill de l'ànima. Tant o més que la cara, que a pesar de tot sempre hi ha tingut més anomenada. Aquests dies membres de la dinastia regnant (a Espanya) han il·lustrat els lligams entre paraula i psiquè. La llengua, com l'amistat, és selectiva –i en els cims socials que estem explorant, summament interessada. És el cas que el presumpte corrupte Javier López Madrid, investigat pel finançament il·legal del PP i l'ús de les famoses targetes black (traduït: negres o opaques) de Caja Madrid-Bankia, és o era amic íntim del matrimoni regent, i per això quan en 2014 El Mundo va publicar un reportatge sobre els vincles entre els monarques i l'empresari, l'actual Reina va enviar-li un missatge de suport que la Guàrdia Civil ha localitzat en el mòbil de l'encausat. La llengua i l'ànima es troben en l'escrit de Leticia reflectides en un estil molt rudimentari –que desacredita el nivell de les escoles de periodisme espanyoles– i un lèxic que és pura escatologia. Així és, la llengua i l'ànima reial es reflecteixen en l'espill de la paraula «mierda», repetida també en francès, «merde», en una exhibició de poliglotisme esnob complementat amb l'agramatical «miss you». El castellà és molt eloqüent al respecte: «Dime con quién andas…». Però tornem a la psicolingüística. No tenim moltes notícies sobre com parlaven els ancestres de l'espècie borbònica, perquè els diaris de sessions i altres papers oficials són asèptics i poc reveladors de l'estil personal, de manera que ens conformarem amb la cara que feien i que retratà magistralment Goya. Quant a l'actual Rei emèrit tot indica que va cagar-la el dia que abandonà la comoditat dels discursos escrits pels seus negres, als quals hem de reconèixer les virtuts anestèsiques que ens sumien en un son profund si en un descuit n'escoltàvem un fragment, i va començar a desmelenar-se verbalment. Acostumats al seu castellà pastós i anodí dels missatges nadalencs, vam quedar esborronats quan en una reunió internacional va interrompre Hugo Chaves per etzibar-li un «Por qué no te callas?» d'autèntic sabor casernari. Per no dir res de les patètiques disculpes als súbdits per l'afer paquidèrmic. L'abdicació fou, doncs, i fortunes personals sota sospita a banda, efecte d'una macabra orgia verbal. Es veu, a més, que aquest tret distintiu de la dinastia s'encomana ràpidament als consorts. Amb el permís de la «mierda» de Leticia, Iñaki Urdargarin va batre tots els rècords quan es van fer públics els seus missatges a Diego Torres, que signava com «El Duque empalmado». Fora que es tractés d'un cas de priapisme, no s'entén la relació entre el títol nobiliari i l'erecció del membre viril, comuna a tots els animals, humans plebeus inclosos, que gaudeixen d'una certa jovialitat. A aquestes alçades de la corrupció verbal i no verbal que ens governa, ja no val la pena preguntar-se si tan pregonada erecció es devia al sex appel de la Infanta Cristina (veient-la ara aquesta seria una hipòtesi ben poc consistent) o a l'eròtica del poder inflada pels vasos comunicants de les finances i la carta blanca per al robatori. Ai la llengüeta, ai les ànimes en pena!

[Publicat també el dissabte 12 de març de 2016 a Tipografia La Moderna.]

 

Dones

Des del Pas de Calais a Idomeni, a la frontera grecomacedònia, des de l'estret de Gibraltar a l'illa de Lesbos, filferrades i policia, el fred i la neu (negra) dels Balcans, pluja i fang per pàtries estranyes que els neguen el pa i la sal. Exiliades d'una fam que vénen a una altra fam, refugiades dels horrors de Síria o Iraq en el refugi inclement d'un continent atarantat on aquests dies s'escriuen en papers improvisats, damunt els arams de la por, les preguntes més difícils, que de moment només responen els silencis. Donald Tusk, president del Consell Europeu, els demana que no vinguen a la terra promesa, i això és tant com demanar a l'assedegat que no bega, al desesperat que no espere. Se les rifen d'una banda a una altra sobre els taulers del gran joc estúpid, les fan perir en barquetes de paper contra la fúria de les onades cegues, i elles carreguen els seus fills, caminen, fan cua, acaricien, encenen el foc, cuinen quatre brins de poca cosa, ofeguen les llàgrimes, abriguen. Es mouen entre l'espasa d'unes guerres que s'engreixen en despatxos encatifats i factories d'armes i la paret de la incompetència dels qui tenen les paelles i els mànecs. El 8 de març és un horitzó que potser desconeixen, un cel tan límpid és negat a l'ull que només pot mirar la terra fangosa que xafa. Només hi ha ulls per sobreviure lluny de l'esperança, carregar els fills que tenen gana, els malalts que es dessagnen, per custodiar els papers que diuen els seus noms atònits i que cobegen els guardians de les fronteres. Els ulls es desvetlen: cal protegir la mainada també contra les canilles feixistes que sotgen en la nit, llevar-se el mos de la boca per alimentar els homes que els han de plantar cara. Tan lluny el dia necessari de les dones, el somni d'una llar en pau i justa, alliberada del malson masclista que branda l'espasa de la guerra i aixeca el mur de la injustícia. Tan prop, en canvi, dels calls polonesos de l'any 1939, o potser del 1940 o… Per la plana, nit i dia. / Pluja i vent, pluja i vent. / On van, em dius, aquesta gent / com ombres grises a ponent? / Això, fill meu, ho sap el vent que els cansa, / això ho sap la nit que a poc a poc avança. En jiddisch o en àrab, en urdu o en suahili, en kurd o en mandinka, les llengües dels parracs articulen paraules que no poden entendre les oïdes benestants d'Europa. En l'anglès xipollejat en els camps de refugiades, runes verbals de vides que juguen a l'amagatall amb la fam i la mesquinesa. Que lluny el 8 de març de les mans solidàries, dels crits que diuen que tot és possible encara. Però tu dorm, fill meu, tu dorm. / Tu oblida pluja i vent. / Sent com el vent gemega, / és la nit un llarg lament. Els peus de les refugiades van llaurant la terra, n'arranquen llavors i pedres, arrels de veus anònimes que encara broden des dels guetos de Varsòvia poemes escrits amb fils de sang, flors que s'alcen des dels camps de l'horror de totes les guerres, des dels suburbis on s'amunteguen totes les misèries contemporànies. Però tu dorm, fill meu, tu dorm. / Tanca la nit ben lluny de tu. / Jo no puc deixar de veure'ls / caminant amb pluja i vent.

[Publicat el dissabte 5 de març de 2016 a Tipografia La Moderna]

 

Els desheretats

Hi havia un temps no tan llunyà en què Alcoi era una de les ciutats del país on el valencià tenia més vitalitat i era més ben parlat. Com tantes coses que ens enorgullien en el passat, aquella realitat ja fa molts anys que va anar a raure a pitjor vida. Les llegendes, però, solen tenir una mala salut de ferro i es resisteixen amb ungles i dents als embats de l'evidència. Com la que vaig poder constatar de nou fa una setmana, mentre feia mitja volta als ponts per assistir al concert de Maria del Mar Bonet al Calderon. En el meu recorregut, des de l'Eixample al teatre, vaig creuar-me pel carrer amb molts adolescents, potser centenars d'ells, i ni a un de sol (ni a un de sol, remarque) vaig sentir-lo parlar en valencià. Treballar amb adolescents en un institut m'hauria d'haver immunitzat contra certes coses, però quan un torna al poble sempre té l'esperança que els fets desdiguen el que ja és realitat palmària en altres llocs: a cada bugada perdem un llençol de la llengua. Alcoi, nimbat per la seua aura de llegenda, s'acosta inexorablement als models de València o Alacant, on el valencià ja és més o menys una anècdota. Em pregunte si el fenomen, que no és gens nou però ja molt generalitzat sobretot entre els més joves, allò que en diuen el futur d'una societat, té a veure amb el desmantellament de la ciutat industrial. I de la mateixa manera que, gràcies a la llegenda, encara escoltem la música dels telers pujant des de les fondàries del riu i tremolant per costeres i ponts, i ens creiem el melic del món i compensem els nostres dèficits amb l'esplendor d'unes festes destinades a convertir-se en reserva espiritual de l'idioma (a temps parcial), el més valuós del nostre patrimoni cultural, la llengua en què han viscut generacions i generacions d'alcoians, se'ns desfà a trossets. És trist donar per vàlid l'axioma que diu que el valencià ha guanyat l'escola però ha perdut el carrer. Cert que ho tenim gairebé tot en contra. L'espectacle multimèdia, omnipresent als nostres dies, està absolutament monopolitzat pel castellà. I a l'oferta cultural (de més o menys alta cultura) semblen immunes els joves vampiritzats per una realitat virtual que els serveixen en safata de plata. La segona evidència de la meua visita fou que l'edat mitjana del públic del Calderon era més o menys la meua, que ja vorege els territoris de la vellesa. Però el pitjor de tot és que mancats de mitjans «tècnics» per fer front a l'espanyolització, hem perdut el que és primordial per conservar l'herència, la dignitat que ens mantenia dempeus fins en els pitjors moments del franquisme, l'orgull de ser hereus d'un patrimoni vastíssim i molt fràgil, i la responsabilitat col·lectiva d'augmentar-lo i corregir-lo. I que percebem tot aquest canvi com una cosa natural, lògica, necessària (i en alguns casos desitjable). Els adolescents que em vaig trobar el passat dissabte potser són ja la segona o tercera generació d'alcoians que han abandonat l'idioma. En nom de què els han desheretats? ¿Quin dret tenen a deixar-los orfes de llengua, aliens a allò que és central en la nostra realitat com a poble, estranys al patrimoni compartit que ha anat passant de pares a fills i que sembla condemnat a estroncar-se si col·lectivament, decididament, no hi plantem cara? Els poders públics hi tenen una gran responsabilitat, sens dubte, però aquest és un treball de cada u i de tots i no podem ajornar-lo emparats en les inòpies de cap llegenda.

[Publicat el dssabte 27 de febrer de 2016 a Tipografia La Moderna.]

 

[No tragueu els fills de la casa de la llengua, no els deshereteu.]

 

L'encàrrec de Franco

En el documental emès fa uns dies per la televisió francesa, l'abdicat Joan Carles I mostra una de les peces més zelosament guardades del museu d'atrocitats, intrigues i misteris palatins que omplin les vitrines de tan llarg i accidentat regnat. Es tracta d'una peça única, autèntica joia de la corona que va heretar de la seua dinàstica parentela. O d'un secret a veus, conegut per tothom gràcies a la rotunditat dels actes consumats i computats. Corrien els dies de la lletja agonia de Franco (lletja sobretot per al cadàver, que no deixaven acabar-se de morir perquè els cirurgians del règim necessitaven temps per suturar a corre-cuita i de mala manera les ferides obertes del franquisme i que tot quedés atado y bien atado). La corda amb què pretenien lligar aquell fardo, trenada uns anys abans, era precisament ell, la seua testa coronada, Joan Carles I, nomenat a dit pel dictador. Però tornem al relat, per fi documentat en la seua literalitat. Un d'aquells dies, doncs, mentre visitava el malalt, el Generalísimo hauria agafat amb mà trèmula i octogenària la ferma mà del príncep, que llavors lluïa 37 primaveres, i amb el seu proverbial espinguet, ja notablement afeblit per la decrepitud, li hauria xiuxiuejat la darrera voluntat, una comanda realment difícil i per la qual ell mateix, amb sublim esforç, s'havia mantingut en el poder durant quasibé 40 anys: que preservés per damunt de tot la unitat d'Espanya (o potser va dir pàtria, la pàtria). José Calvo Sotelo s'alça de la tomba que té en seu parlamentària o del míting d'Urumea, Sant Sebastià, pronunciat el 10 de novembre de 1935, per llançar als quatre vents la frase per què va passar a la posteritat: "Antes una España roja que una España rota" (versió abreujada). No tardarien ni un any Franco i els seus sequaços a convertir en lapidària la sentència, en arma llancívola i fratricida. El furor feixista que Joan Carles va rebre en herència va començar amb els "separatistes" però prompte va estendre la seua carnisseria contra tota mena de "rojos", inclosos els rojos separatistes. Dos pardals morts, no d'un sol tret sinó de quantitats ingents d'horror i d'armes. Ni roja ni rota. En el fardo ben lligat, i com a clàusula innegociable, la unitat pàtria, la unitat pètria que va durar tot el franquisme i més enllà, el testimoni que la mà tremolosa passava al futur i passat monarca, la tradició carpetovetònica, la defensa a ultrança del xuclocterisme imperial ja en hores baixes exercit sense vergonya contra les darreres colònies peninsulars. I amb aquesta obsessió genètica i malaltissa, filla del complex d'autoritat i autoritarisme, hem anat fent via. Els ciments de l'arreglet constitucional i autonòmic, que eren el somni benèvol de la por i impotència unitarista (contra els altres), va esquerdar-se al mateix ritme que es rovellava la corona de l'antic monarca. Entenem ara Felipe Gonzàlez, Aznar i Zapatero, Rajoy, Sánchez i tota la companyia. Rota? Roja? Ja n'hi ha prou! Les veus d'espinguet encara borden des de les valls dels caiguts en el pou de la història.

[Publicat també el dissabte 20 de febrer de 2016 a Tipografia La Moderna.]  

 

Viure és fer versos

Ponç Pons, Camp de Bard. Premi Miquel de Palol 2015. Proa, Óssa Menor 348. Barcelona, novembre 2015. Notes finals (Notes al marge) de l'autor.

· · ·

Dels poetes actuals és potser Ponç Pons (Alaior, Menorca, 1956) qui amb més èmfasi i insistència s'ha referit a l'essencial unitat entre vida i poesia. Fins a l'extrem d'haver inventat el verb escriviure, en curiosa coincidència amb l'escrivivir amb què l'escriptor alcoià Martín Pacheco titula la seua veterana secció de columnes al Levante-EMV. El vers amb què encapçalem aquesta nota d'avui és precisament l'últim del primer poema del llibre, «Hortus conclusus». En aquest breu poema Ponç Pons ens parla de Sa Figuera Verda, el camp menorquí on el poeta s'ha construït una cabana on passa les vesprades treballant, «obert als llibres / del camp, la mar i el cel, / entre els ullastres / que embosquen els senders», un espai ja convertit en llegendari símbol de l'íntima relació entre l'home i la natura, el poeta i el món, l'escriviure. Com en el Yeats en «The Lake Isle of Innisfree», l'aïllament per donar-se a la creativitat (tot i que en el poema de l'irlandès es tracta d'un retir estrictament vital, al marge de la literatura, contemplatiu però plenament horacià), la construcció d'un hortus conclusus reapareix en la cabana (Die Hütte) que Heidegger tenia a la Selva Negra o en la de Wittgenstein a Skjolden Sognefjord, Noruega. La cita que clou aquest poemari és justament del filòsof vienès: «Digueu-los que la meva vida ha estat meravellosa». El Camp del Bard del poeta menorquí, doncs, és la vida i el món vistos i sentits des del seu espai de concentració, «obert al misteri i la transcendència», amb una mirada que vol ser neta, que busca tothora l'essencial, despullada. Com a poeta, ell s'ha definit com a clàssic en el ritme, modern en l'expressió i contundent en el contingut. I en la nota corresponent al poema «Apunts del natural» hi trobem la següent declaració: «A part dels fills, que són el primer i estan per damunt de tot, hi ha tres amors que em conformen com a persona: la meva dona, la poesia, Menorca». Tot aquest ventall d'opcions, la manera com Ponç Pons entén vida i escriptura, i un treball de forja constant de les paraules, que de vegades parteixen de pràctiques i impulsos propers a allò que es va denominar «escriptura automàtica» per sotmetre's a una reescriptura atenta («Refer, reescriure, corregir… és el procés natural de tota obra que vulgui ser digna de dir-se art», ens diu a la nota a «Retaule de Biniaede»), donen com a resultat uns poemes cristal·lins, complexos en la seua senzillesa, bons de llegir i escoltar, capaços de transmetre de manera molt directa les emocions vitals del poeta. Al segon dels tres amors declarats, a banda el dels fills, ja ens hi hem referit a bastament. Afegim, però, que en aquest Camp del Bard, com fa uns anys en Pessoanes (2003), el poeta manifesta un domini extraordinari dels jocs intertextuals, sovint amb l'assumpció en la pròpia veu de les paraules d'altres poetes admirats. Són, en aquest sentit, especialment memorables el «Tríptic italià», escrit íntegrament en italià, dedicat a Montale, Quasimodo i Ungaretti, poema que té el seu espill en «Tres homenatges», aquests en català, alçats amb sengles citacions dels tres poetes «hermètics», i l'«Oda a Paul Celan sota la lluna». Els reconeixements literaris s'estenen a d'altres autors com Clarice Linspector, Emily Dickinson, Seamus Heaney, o poetes orientals com ara Issa Kobayashi o a la plèiade d'autors que apareixen al poema «Parenòstric» acompanyant els mesos de l'any (Pessoa, Faulkner, Seferis, Eliot, Quasimodo, Dickinson, Basho, Txèkhov, Proust, Frost, Borges i Torga, respectivament). El segon amor es desplega, sobretot, des de l'erotisme vitalista (passeu-me la redundància) de l'autor, íntimament lligat a la seua concepció essencialment alegre i positiva de la vida. El «menorquinisme» militant de Ponç Pons no és només espacial, de paisatge, sinó també lingüístic, dialectal, com una manera de buscar l'autenticitat de la seua veu poètica, i ben equilibrat amb la plena consciència cosmopolita, oberta i plural, com a ciutadà de la Literatura i la Vida («un sol / gran poema on no hi ha / més pàtria que la vida», ens diu a «A la poesia»): a més dels poemes en italià, n'hi ha d'escrits en francès (el dedicat a Albert Camus) i en gallec. I juntament amb la literatura, la pintura (Courbet, De Kooning, Soutine, Cézanne, Van Gogh, Veermer o Rothko), la música («Variacions Gòlgota», «Fuga»), el cinema («Lara») i el paisatge de la memòria i de la infantesa, són els motius recurrents d'aquest magnífic llibre. Ponç Pons creix amb cada nou repte en profunditat i altura.

[Publicat a Saó núm. 412, febrer 2016.]

 

[Imatge del poeta al seu estudi.]

 

Ones gravitacionals

La teoria sobre l'existència de les ones gravitacionals que Einstein va formular en 1915 acaba de ser confirmada. Segons la didàctica explicació que n'ha donat la premsa, el fenomen fóra similar a l'efecte que produeix una pedra quan cau sobre la superfície d'un estany, que tremola amb aquells cercles concèntrics que de manera tan bella i precisa van eixamplant-se des del centre de l'impacte. Ones d'un so com de xiulet, la gràcia (diguem-ho així) és que viatgen a la velocitat de la llum i que deformen l'espai i el temps, que s'acceleren i desacceleren al seu pas. Gràcies a tan ferma vocació viatgera, aquestes ones gravitacionals han pogut ser escoltades pels científics del LIGO (Laser Interferometer Gravitational-wave Observatory) al cap de 1.300 milions d'anys. La música de les esferes que sonava en el cap dels pitagòrics existeix, efectivament, i encara que en la humil aparença d'un xiulet (i no, posem per cas, amb l'enigmàtica profunditat d'una gimnopédie de Satie, llàstima) i de moment inaudible si no és amb l'ajuda d'un làser, tremolem només d'intentar imaginar que el xoc que dos forats negres van protagonitzar fa tant de temps astronòmic encara estiga esbandint-se per anar a allotjar-se a l'oïda sàvia de la ciència. Poca conya, el descobriment és d'una transcendència enorme: l'univers (signifique el que signifique la paraula) ja no és apamable només per l'ull sinó també per l'oïda, i les ones expansives en etern moviment ens donaran precisos detalls de com va ser el primer cataclisme, la música recòndita del bing-bang, la composició primigènia i estel·lar a què tot ho devem. No hi ha dubte que l'astrofísica, amb aquests descobriments i la necessitat urgent de metàfores, s'ha convertit en la més bella de les belles arts, la que sens dubte més excita la nostra passió d'infinituds i transcendència. Com repercutirà, ens preguntem, aquest descobriment en la vida concreta dels éssers humans? Això ja són unes altres calces, però hi revertirà tard o d'hora, segur, si no és que mentrestant el temps i l'espai s'han deformat tant, accelerant-se i desaccelerant-se, que ja no quede res. Paciència! De moment ens les hem de veure amb una altra mena d'ones gravitacionals més casolanes i vulgars –i sense gens de poesia. Són també xocs de forats negres, com el cas de l'aforada Rita Barberá, que per no saber no sap ni per què ha de donar explicacions pels 300.000 euros despesos en hotels, viatges, avions i qui sap quantes bagatel·les més a compte de l'erari públic. Aquestes ones, amb so no de xiulet sinó de veu casernària, ens distorsionen el temps i potser també l'espai en una mena d'espiral d'etern retorn als mateixos llocs putrefactes del poder. El que escoltem en les ones del cas Noos, amb la confessió de Matas, no és encara el bing-bang de la corrupció que esquitxa la inviolabilitat monàrquica, però s'hi va acostant. I en el dels titellaires que la paranoia programada, presumptament antiterrorista, ha tingut engarjolats uns dies? Ací el so que ens arriba als qui encara no ha ensordit la maquinària de guerra i propaganda de l'estat prové de l'esclat d'una supernova que va col·lapsar pels volts de la mort de Franco però la simfonia de la qual insisteix i insisteix a través de les coordenades del temps i de l'espai pels segles dels segles i urbi et orbi. 

[Publicat el dissabte 13 de febrer de 2016 també a http://www.tipografialamoderna.com/]

 

 

Passió que adorm la por

Lucia Pietrelli, Ortigues. Il·lustracions de Miquel Jaume. Nota final de l'autora i epíleg de Toni Gomila. Col·lecció Ossos de Sol #11. AdiA Edicions, Calonge (Mallorca), agost 2015.

· · ·

A la memòria de Josep Lluís Sirera, company de Saó.

En a penes sis anys Lucia Pietrelli (Candelara, Itàlia, 1984) ha publicat en català tres novel·les i sis poemaris, l'últim aquest Ortigues que avui ressenyem, poca broma. La nota final de l'autora a propòsit del seu llibre, «text, el meu cos», és prou explícita quant a l'abast, intenció i sentit de l'obra. Inspirada en el conte popular Blancaneus i en la seua variant mallorquina Na Magraneta, Ortigues comprén 24 poemes que recorren les passes de la universal història seguint les petjades d'algunes cites d'ambdues versions del conte, amb canvis freqüents de la veu narradora (de la tercera a la primera persona, adés la mare, adés els gegants –els nans en Blancaneus– de Na Magraneta que acullen la filla abandonada, adés els criats encarregats de matar-la, la fada –la bruixa de Blancaneus– que li posa un anell de ferro en el dit que la deixa com morta o el rei que queda encisat per la seua bellesa…), reinterpretant-la lliurement i fent-ne carn poètica pròpia (o text-cos), vull dir, aprofitant els aspectes del relat que més interessen a l'autora per al capdavall parlar-hi des de la pròpia experiència (el joc de miralls de tota poesia). En paraules de Lucia Pietrelli: «Na Magraneta i Blancaneus són contes cruels on la bellesa neix per error, però neix una vegada i una altra. I s'hi arrela, com les males herbes, com una cosa salvatge i natural que sap fer mal, com les ortigues».

És cert que la reescriptura d'històries més o menys conegudes és un recurs freqüent en literatura i en poesia (mentre llegia aquest Ortigues em venia a la memòria un altre poema, molt distint però igualment colpidor i reeixit, de Maria Josep Escrivà, aquella magistral recreació d'El conte de la lletera «El cànter» del seu llibre Flors a casa). Però no ho és menys que poques vegades aquestes maniobres atenyen un nivell d'originalitat i una intensitat com la que trobem en Ortigues. La sensació d'heure'ns-les amb una cosa nova i alhora vella, ancestral i perfectament encastada en la pròpia memòria (a les antípodes de les mel·líflues manipulacions de la fàbrica Disney, que en desactiven tota la força vital) és possible, en primer lloc, perquè la poeta ha sabut triar els elements més rendibles del relat, els que apunten a les forces més tel·lúriques i atemporals, perquè n'ha sabut interpretar les claus primordials i perquè, a partir d'ací, ha transformat el material narratiu per lliurar-lo com a veritat poètica pròpia. Si més no en els pols sobre què basculen els sentits de Blancaneus-Na Magraneta, i també d'Ortigues, la por i la passió, i que l'autora explicita en l'al·ludida nota final.

A favor de la tensió poètica (i narrativa) d'Ortigues, tot i que puga semblar paradoxal, contribueix una certa descurança de ritme i de llenguatge, l'ús un xic arbitrari dels signes de puntuació, i sobretot l'aprofitament i reiteració dels símbols essencials dels dos relats de referència, que Lucia Pietrelli administra molt bé per dibuixar-nos una maternitat assassina i caníbal (i el canibalisme de la mare de Na Magraneta remet al misteri de la reintegració a l'úter, a la possibilitat d'un renaixement o etern retorn, una mort en el mateix cos que va engendrar vida), els miralls de la identitat, la força arcana i els perills del bosc, l'urna o taüt de vidre que en el magnífic monòleg del rei enamorat (era un príncep, és clar, en Blancaneus) ens parla dels territoris fronterers del son i la mort, d'un coneixement-amor que comença i acaba amb la visió de l'altre i que té en el tacte «el llenguatge dels iguals» (XXII), el despertar de Na Magraneta-Blancaneus mentre «gemega l'entrecuix» (XXIII), el ball final (XXIV) «d'una al·lota / que tenia / ànima de magrana / per obrir-se en grans / i mai no morir» (XXIV).

En els camps de la bellesa creixen també, en efecte, les males herbes. Perquè si no peca de càndida i supèrflua, si és de veritat bellesa, de carn i os diríem, cou com les ortigues quan les toques. Altrament, com podríem distingir-la? Ens punxaríem i no trauríem sang. Bones ortigues les de Lucia Petrielli per despertar del son infèrtil, de l'asèpsia programada, de les antestèsies de tants contes sense miquiua de gràcia.

[Publicat a Saó núm. 411, gener de 2016.]

 

[Imatge de l'autora sobre fons de pedres de marge publicada a Adia Edicions.]

La banda muda

Contemplar les imatges televisives sense so és la millor manera de veure-li el cul a la mona, de despullar l'endiumenjat laboral, de descobrir el tafur. La banda sonora mediàtica, a més, és del tot prescindible en temps en què el llenguatge dels líders dels megapartits que es disputen el pastís, en viu i directe, ha atès per fi el grau zero de la significació, l'etern retorn de la inanitat, el bucle infinit de parlar per no callar. El vici de la ficció on line obliga a aquestes interpretacions dessubstanciades? El manteniment del statu quo exigeix abocar tones de serradura mental damunt els vòmits dels problemes reals. La granera dels discursos buits i els gestos per a la galeria s'encarreguen després d'empényer la infame massa resultant als racons invisibles dels palaus (de Congressos, de la Zarzuela…). Només els off the records potser tenen alguna gràcia enmig de flaixos enlluernadors. Què diu el rei al visitant de torn mentre encaixen? Què li contesta l'altre i per què es riuen les gràcies recíprocament? I aquest obrir i tancar marcial, protocolari de portes, el sòl encatifat, els tapissos de l'any de la polca imperial, el sol·lícit oficial de l'exèrcit de terra, la representació ad nauseam d'aquesta escena muda, què amaguen? Quanta jovialitat exhibida enmig d'una crisi tan bèstia! Sense veu són com titelles, una certa gràcia de guinyol; amb veu són previsibles, anodins, inflats per exigències de l'ofici. Sense: l'imberbe Rivera fregant-se nerviosament les mans i jugant amb l'anell (de casat bon xaval), somrient lleument, xuclant càmera amb un look que li han fet creure irresistible malgrat el (relatiu) fracàs a les urnes, eternament iniciant, en un tic insegur, el gest d'arreglar-se la corbata de nus fi a què mai no arriba la mà immaculada; més sobri, castellà vell, Sánchez, llargària d'espindarga, travessat per una cicatriu al flanc dret de la cara, calladet està més bé; Rajoy, en banda muda, és un sac de gemecs, una gestualitat descontrolada, i a més que ningú li creixeria el nas si en comptes de figura de guinyol fos perot de dibuixos animats, titella per excel·lència i experiència. Amb: l'afirmació gratuïta no té dret a rèplica perquè un titella, òbviament, no s'escriu els propis guions. A qui més se li veu el llautó, per excés de contenció en la correcció incolora del llenguatge, és a Sánchez: és el que més fa l'efecte de no creure's res del que diu amb forçada serietat. El qui més bé li pega a la matraca és Rajoy per anys de pràctica. Les seues sibilants i els tics espasmòdics l'excusen d'haver de dir res amb trellat i el disculpen de les innombrables equivocacions i d'algun lapsus linguae d'antologia. Rajoy és l'acudit més dolent de l'Espanya negra. A Rivera li han dit que és guapo i que desborda eloqüència, de manera que amb un bon assortit de vestits a mida i quatre frases de manual apreses a correcuita es pensa que agafarà la paella pel mànec, però la seua fórmula és més vella que l'anar a peu. Encara que la mona es vista de seda… Aquesta és la banda muda de no saber dir res de nou per conservar el vell, corcat i inservible. I l'Iglesias, aquest jovenet Frankestein? Deixem-lo per a una altra pel·lícula.

[Dissabte 6 de febrer de 2016. Publicat també a Tipografia La Moderna.]

 

La insídia dels ecos

Quan després de vint anys llargs (llarguíssims, eterns) de poder absolut del PP al País Valencià, les eleccions passades van donar la victòria a les esquerres, sabíem que acabava el primer acte d'una obra d'extensió imprevisible, de vés a saber quantes parts més, potser sempre oberta, potser interminable. Molts dels peixos grossos que han tallat el bacallà tot aquell temps ara són entre reixes. I amb l'operació Taula encara n'hi poden caure més, entre ells l'inefable Alfonso Rus, ahir vitorejat sense escrúpols per masses de ciutadans nodrits en el panxacontentisme més fal·laç i l'analfabetisme més suïcida i avui rebolcant-se en el fang de la pitjor misèria. Si mai haguessen semblat déus, i no el que són, vulgars xoriços, celebraríem en italià aquesta caduta degli dei brindant a la salut del gran Visconti. Entre els flaixos que avui l'empetiteixen i ahir l'alçaven dos pams de terra, Rus ha declarat que tot és un muntatge (denominació moderna de la clàssica obra de teatre a què al·ludíem més amunt) i que prompte estirarà de la manta per arrossegar al llot pudent on ara s'allotja algun peixot més. Ha caigut un teló però encara queda molt tela i molta obra, i ja esperem amb l'ai al cor l'actuació de primeres figures com l'aforada Rita Barberá, el blindat Zaplana (o és que ningú no se'n recorda?) o l'escapat Francisco Camps i tots els altres de l'increïble elenc autòcton. Un rere l'altre aniran caient els telons que posen fi als actes de la ignomínia, la qual cosa, malgrat totes les precarietats democràtiques que ens constrenyen, alleuja i rescabala una mica tanta impotència i amargor, tant de temps perdut debades. Però l'obra encara és oberta i incerta. Perquè el més difícil d'encabir en el guió, per tal de donar-l'hi una eixida justa i definitiva, és la clac que durant dècades ha aplaudit entusiasmada, i barata res, els pèssims actors i actrius d'aquest drama infumable. Els ecos són insidiosos, els visques i els colpets a l'esquena, el llepaculisme més infame, els vots a poalades de les majories absolutes o relatives del PP (Partit Podrit), les complicitats i falses marxes triomfals, l'acceptació submisa de l'anestèsia gràcies a la qual han fet els seus negocis. I el fantasma de l'enemic comú, l'anticatalanisme promocionat, la sospita i el descrèdit de la cultura i els nostres intel·lectuals, la carta blanca al feixisme com a tropa de xoc, els farols que han tapat durant dècades l'anunciada ruïna. Aquests ecos tardaran tant a dissoldre's com els últims galls sobre l'escena, com el gran mutis amb què ha de començar una altra història radicalment distinta. Al·legaran ignorància, miraran a un altre costat, diran que no els coneixien de res, beuran la copa de l'oblit fins a caure borratxos (tot allò que ja sabem des de la transició empenyorada a costa de la dignitat), però els ecos són insidiosos i resisteixen la trama dels silencis. Mentre dura la justa degollada i l'obra avança, cal obrir de bat a bat portes i finestres a una altre horitzó democràtic on la paraula i la cultura recuperen el paper principal en la nostra escena, on les màfies siguen finalment derrotades per la nova ciutadania.

[Publicat dissabte 30 de gener de 2016 a Tipografia La Moderna.]

 

[EFE/ Foto publicada a ara.cat.]